pausa

Les persones -bé, no totes- són irrepetibles i em costa escoltar impassible quan algú diu que a tal o qual poble són d'una o altra manera perquè, entre altres coses, entenc que no és més que una forma que es té per part de qui ho diu de diluir-se en la massa o de justificar la seua singularitat adduint que és compartida. Els catalans són... Molt bé, hi ha trets comuns depenent de territoris, llengües, costums, però cada individu continua tenint una complexitat important que, ja sé, és pot més o menys manipular.

Una vegada més se simplifica la personalitat col·lectiva (ja ha quedat entès que l'individual és pluridimensional) i alguns demanen seny. I jo em pregunto, i per què no rauxa? Alguns demanen reflexió, i per què no passió? Continuo pensant a través de la reflexió i la passió, per què aquesta dèria per la unidimensionalitat? Sí, també en situacions extremes. Perquè aquesta dèria per la dualitat en mirades més comprensives?

Aquesta nit pujava pel passeig de Gràcia, al carrer d'Aragó hi havia un noi i una noia amb banderes espanyoles -després he vist que anaven a la Delegació del Govern- i un noi amb una estelada els ha cridat Viva la República! La noia de la bandera monàrquica li ha fet burles, el noi estelat ha respost i s'ha acostat a increpar la parella. M'ha semblat que de les paraules podien arribar als fets i he arreplegat el republicà i me l'he emportat amb dificultats. M'ha trasbalsat el primitivisme de blanc o negre, de diàleg inexistent, de..., ja s'entén. I potser encara m'ha trasbalsat més que en el lloc hi haguessin tants espectadors i tan pocs actuants. No sé si m'explico.