24.10.17

eleccions


En el meu cas, allò que l'edat dona saviesa és del tot mentida; ni l'he tinguda de jove ni, molt menys, l'he adquirida ara. Potser la diferència és que ara n'estic segur, cosa que és una evidència que no té cap mèrit intel·lectual. Serveixi aquest petit preàmbul per afegir que, a més, m'he tornat més lent i obsessiu: mentre que suposo que la majoria de la població del país fa mil filigranes i projeccions de futur a partir de les informacions diàries, a mi se'm queda una paraula al cap que em limita la complexitat de tot el que passa i ha de venir. Avui, per exemple, el mot que em circumval·la és eleccions.

Sembla ser que les noves normes que vindran a partir de l'aplicació del 155 es clouran amb unes eleccions lliures (sic) i democràtiques (sic) que ho posaran tot al seu lloc. Entenc el que diuen, però no per què ho diuen. Si el final, de moment, de tot plegat és la formació d'un Parlament en què pràcticament tots els grups que actualment el conformen tindran el mateix nombre de diputats, on es troba la gràcia? Què m'estic perdent? Potser el final no és l'important si no el que passi entremig? Es tracta d'aconseguir un bucle interminable?

Si pensés que val la pena, demanaria que algú m'il·lustrés sobre el tema, però dubto que el meu cervell arribi a comprendre, assimilar i recordar la complexitat argumental que per a altres deu ser bufar i fer ampolles.

Quina paraula s'apoderarà demà de la meua ment limitada? Quin patir! Ah, els anys!



P. S. Les coses noves sempre fan il·lusió. He llegit que ara diuen que potser caldria aplicar el 155 en més territoris. No m'estranyaria, quan es crea un joc nou i s'inventen unes regles -encara ara en procés d'esborrany- com més vegades es practiqui fins a dominar-lo millor, deuen pensar.

22.10.17

estat de setge als insurrectes


De totes les declaracions d'avui a l'entorn del 155 hi ha sobretot una paraula que no em marxa del cap: normalitat. Deia Rajoy que tota la anormalitat que proposa és per aconseguir la normalitat de la anormalitat catalana a través d'unes noves normes. El cinisme argumental inicial i subsegüent és de tals proporcions que mirar de raonar la impossibilitat que la anormalitat es converteixi en normalitat és absolutament innecessari. La regressió, la involució del país en tots els aspectes pot ser espectacular.

la independència secreta


Desenganyem-nos, tal com estan les coses jo només hi veig una sortida: declarar la independència en secret al més aviat possible, de manera que només els catalans sapiguem que som independents. Que el govern espanyol intervé els mitjans de comunicació i els omple de continguts escombraria...? Assumpte menor, nosaltres, en secret, sabem que som independents i quan ens creuem pel carrer ens fem una mirada ràpida i un somriure còmplice. Que els mossos, sota el comandament d'un general de la guàrdia civil, comencen a atonyinar quan veu que hi ha més de quatre persones parlant...? No passa res, els cops enforteixen el nostre secret, i riuen els mossos i riem, si podem, nosaltres. Que l'ensenyament per fi s'ha convertit en un sistema d'adoctrinament sense escletxes...? Riallades a penes contingudes, els nens també participen del secret...

Ben pensat, però, els secrets deixen de ser-ho si els comparteix gaire gent. En això dels secrets, dos ja són una multitud, de manera que potser el millor és que només un conegui el secret. Potser el president hauria de fer-se obrir el Parlament només per a ell i en sessió tancada i solemne proclamar la independència de Catalunya. A partir d'aquell moment, el president, cada vegada que veiés les porqueries dels mitjans de comunicació -no més execrables, tot s'ha de dir, que les d'altres mitjans peninsulars-, els cops dels mossos, l'ensenyament malmès, la sanitat a mínims, etc., mouria el cap reflexivament i pensaria: Ai, si sabessin que ja som lliures i sobirans...! Dues, tres, quatre... vint generacions després, amb el secret ja desvetllat, els llibres d'història dedicarien pàgines d'admiració al president que va fer possible la independència de Catalunya.


P.S.: Potser vint generacions és exagerar. Qui sap si dintre de vint generacions quedarà algú en el planeta? És dubtós.

19.10.17

pluja

Sento ploure


Escric això i em sembla que ja he fet un vers, potser un poema de rimes consonats de gran profunditat. Ara mateix -demà serà una altra cosa, potser ridícula, que ja sabeu com va la nit i el dia, i el moment- no se m'acut que pugui afegir més paraules per expressar, per condensar,  per suggerir, sentiment i sensació, i fins i tot realitat.

intoxicacions i altres patologies lleus, o no


Actualment és difícil trobar a la premsa escrita i digital notícies -no parlo d'articles d'opinió- en sentit estricte, absolutament objectives, és a dir: qui, què, quan per què... i prou. Fins i tot en aquelles més asèptiques, la tria i la magnificació de determinats aspectes en detriment d'altres condiciona la visió dels fets en lectors que no poden o no volen contrastar la informació. Les coses són així i potser sempre han estat igual em major o menor mesura, no s'hi pot fer res, és el que hi ha. Ara bé, els tons ditiràmbics o hiperbòlics i les tries relacionades amb el procés -o el nom que tingui ara- de Catalunya, que realcen o amaguen són espectaculars, tant en la premsa escrita aquí com, amb molta més intensitat segons em sembla, en els diaris madrilenys, i continuo parlant de notícies, no d'opinions. Les circumstàncies són les que són i les pressions (?) intenses.

Arriba un moment, però, que qualsevol lector amb un mínim d'educació, criteri i un fanatisme limitat no hauria d'acceptar determinat llenguatge ni plantejaments anecdòtics i no contrastats com a veritats universals, i no parlem de les mentides flagrants. Creen els mitjans d'informació una fractura que a mi em sembla lleu entre els ciutadans? No en tinc cap dubte.

Com que veig que m'allargo, acabo amb dos exemples del que vull dir. Un diari madrileny -llegeixo la seua versió digital- explica l'empresonament dels Jordis i encapçala el text escrivint: Los cabecillas de Òmnium Cultural i la ANC... Los cabecillas? Quins altres presidents d'entitats diverses han tingut aquest tractament en el mateix diari? Un titular que després s'omple de text en una pàgina sencera: “Jamás les ponen un mapa de España, una palabra que no existe en el colegio”. No, aquesta vegada no és un diari de Madrid, és “La Voz de Galicia” a través del seu enviat especial C. Punzón. En fi, deixem-ho estar.

17.10.17

continuitat


No per anunciat resulta menys impactant i trist l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Com que els mitjans públics i privats en van plens, dels fets i d'opinions, no crec que calgui una valoració més. Aquesta presó incondicional -l'empresonament també, òbviament- em sembla un disbarat, no només des de la meua subjectivitat, sinó des dels fets imputats i des de la valoració dels riscos que suposadament comporta que segueixin lliures. Dos aclariments personals: el primer, repetit qui sap quantes vegades, és la meua dèria de renyir als qui reiteradament parlen de la justícia com a element tangible; la justícia només existeix en la mesura que existeixen els qui l'apliquen, és a dir, els jutges -i jutgesses- (els fiscals, recordem-ho tenen poc a veure amb la justícia); en segon lloc... ja no me'n recordo.

Dit això, diré també que em reconforta continuar escrivint al blog perquè em permet anar a mirar i a vegades llegir els blogs amics que tinc a la dreta del meu i veure com, malgrat tot, la vida continua més enllà dels fets que ni la política ni els polítics poden enterbolir gaire. Una mica d'això i d'allò i del de més enllà... Per cert, diuen que aquesta setmana arribaran les pluges i baixarà la temperatura. La previsió meteorològica m'alegra i em disgusta alhora.



P. S. : A darrera hora m'arriba un whatsapp en que s'exigeix que el Barça no jugui el partit de dimecres. Passa-ho, diu el text. Ja hi tornem a ser.


12.10.17

nivell


Com que continuo a l'espera -i que consti que ahir a mi no em va decebre Puigdemont, era una opció, encara que abocada al no-res- em distrec amb les petites anècdotes diàries. Com que no la coneixeu, no explicaré l'opinió de la meua estanquera sobre les maneres de crear un caos a nivell europeu, i em limitaré a parlar d'un detall que potser heu vist al Congreso aquesta tarda i que he trobat... Campuzano li diu a Rivera -mai recordo si va amb v o amb b- que el seu discurs li ha semblat d'un falangista; en acabar Campuzano, Ribera demana la paraula per dir com l'ha ofès el qualificatiu (o substantiu?), que ell va nàixer al 79. En definitiva, i extrapolant, que no hi ha cristians perquè ja no queda gent que tingui 2000 anys (1900 si volem ser generosos), o kantians o aristotèlics. Encara més sorprenent, la presidenta del Congreso, sovint lloada, després d'escoltar que Campuzano no es desdiu, diu que la paraula falangista no constarà en acta, tot i que la Falange és encara un partit legal, Com el PP, com Ciudadanos. Això darrer ho dic jo, la presidenta, no argumenta.

11.10.17

punt mort


Pugem per Enric Granados després de veure l'excel·lent exposició de la galeria Mayoral. Passa gent -molt poca- amb estelades que deu venir de l'avinguda Companys. Les terrasses dels restaurants i dels bars, plenes com sempre, la festa continua. Calor i color de setembre al mes d'octubre. Surt d'un supermercat un home més prop dels cinquanta que dels quaranta, va capbaix, amb la bossa de plàstic potser amb les darreres urgències del dia; de sobte, alça la testa al cel, el mira només un instant i crida: Puto helicòpter! Gira la vista cap a nosaltres i amb actitud de repte rebla: O no? Li donem la raó. Alleugerit, obre el portal i s'endinsa en una escala silenciosa. Qui sap de què parlarà quan arribi a casa.

Sí, cert, han passat coses importants. Esperarem demà.

10.10.17

les cinc (las cinco) de la tarda (tarde), de moment


Diuen que Puigdemont ha assenyalat les cinc de la tarda com hora límit per a escoltar propostes del govern d'Espanya. Potser m'equivoco, però crec que les cinc a Espanya és l'hora dels toros per antonomàsia (i a Anglaterra del te).

No em sembla gaire viable una negociació que ara es demana des de tants fronts: Què pot oferir Catalunya a una Espanya que ho té tot, fins i tot Catalunya? Per cert, que hi hagi polítics que s'ofereixen com a mitjancers neutrals entre els dos governs és la proposta més estrambòtica i més hilarant que he sentit en els darrers anys en boca de polítics.

I continua la història de la divisió en dues meitats, que de tot plegat és l'argument que més em subleva. És que no havíem quedat en la riquesa de la diversitat. Bé, menteixo una mica i defenso una idea que ningú es creu. Cada dia que passa la uniformitat és més evident, per molt que alguns s'entestin a negar-la i a fer veure que són lliures. Simplement petites parcel·les de llibertat d'opinió i d'acció en el millor dels casos, dintre d'uns paràmetres establerts, res que hagi de preocupar gaire la marxa del món i els que el condueixen sense saber on va, que el futur, insisteixo, és inescrutable.

En fi, que la lectura ens acompanyi demà a les cinc de la tarda, després ja tornarem a la mediocritat de la qual participo i que, compte!, sempre m'ha semblat el motor de la vida



A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde.

El viento se llevó los algodones
a las cinco de la tarde.
Y el óxido sembró cristal y níquel
a las cinco de la tarde.
Ya luchan la paloma y el leopardo
a las cinco de la tarde.
Y un muslo con un asta desolada
a las cinco de la tarde.
Comenzaron los sones de bordón
a las cinco de la tarde.
Las campanas de arsénico y el humo
a las cinco de la tarde.
En las esquinas grupos de silencio
a las cinco de la tarde.
¡Y el toro solo corazón arriba!
a las cinco de la tarde.
Cuando el sudor de nieve fue llegando
a las cinco de la tarde
cuando la plaza se cubrió de yodo
a las cinco de la tarde,
la muerte puso huevos en la herida
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
A las cinco en Punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama
a las cinco de la tarde.
Huesos y flautas suenan en su oído
a las cinco de la tarde.
El toro ya mugía por su frente
a las cinco de la tarde.
El cuarto se irisaba de agonía
a las cinco de la tarde.
A lo lejos ya viene la gangrena
a las cinco de la tarde.
Trompa de lirio por las verdes ingles
a las cinco de la tarde.
Las heridas quemaban como soles
a las cinco de la tarde,
y el gentío rompía las ventanas
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
¡Ay, qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

9.10.17

Final del bucle?


S'ha acabat el bucle? Ja no es tornaran a repetir els mateixos passos dels darrers anys i reinici? Potser sí que si es declara la independència dimarts tot el que vindrà seran novetats. M'ha semblat veure des del govern de Catalunya un interès gran a trobar algú que faci de mitjancer entre el govern d'aquí i el d'allà, però el temps ara és massa ràpid i, per altra banda, dubto, estic segur, que Madrid tingui res a negociar; Rajoy continua assegut esperant veure passar els cadàvers dels seus enemics.

Dels polítics no cal esperar gaires novetats, però, i dels ciutadans? Trauran els diners, per exemple, dels bancs que han canviat de seu per guardar-los a casa o posar-los en bancs locals o de tercers països? Que això no afectaria ningú? Ni idea dels milers de milions que es poden moure i de les repercussions. Beuran els ciutadans Codorniu o Freixenet el proper Nadal o es decantaran pels caves de Nadal? Poca cosa? Uns quants milions. Malament si tornen a començar aquestes històries, o no.

Com que la meua -la dels altres també- capacitat de predir el futur continua sent nul·la, qualsevol avançament que faci -no que imagini- és ficció. Temps apassionants, per a bé o per a mal, i a viure, que són quatre dies, o menys, segons com vagin les coses.

5.10.17

futurible

La veritat, no em crec que dilluns al Parlament s'acabi escoltant això en directe.



4.10.17

extracte del meu diari


Avui m'era difícil prendre una decisió: per la meua condició laboral no podia fer vaga o atur. L'única cosa que públicament podia aturar de la meua rutina diària eren les caminades, i no ho he vist clar ni tampoc m'ha semblat que fos el que s'esperava de mi; de manera que he acabat el dia escoltant una trompeta desafinada davant de la universitat (cantonada Aribau) i sentint per enèsima vegada els Segadors interpretat per un cor de joves dirigits per un senyor de cabells blans i molt bona veu.

Pujant cap a casa, la cassolada, que sobtadament s'ha avançat una hora i era més sorollosa que mai, acompanyada per alguns clàxons, més greus els dels automòbils i aguts els de les motos (com em molesten els clàxons!); a mesura que anava caminant m'he assabentat que el canvi horari d'avui el motivava el discurs del rei.

He escoltat en diferit part del discurs que, una vegada més, no m'ha semblat precisament un parlament de concòrdia; ho entenc. Alguns diaris digitals dels que també publiquen en paper, que són els únics que he llegit fins ara, destaquen determinades frases segons els convé. En fi, és igual. A mi, de molts discursos del rei i d'altres polítics sempre m'ha fet molta gràcia un sintagma nominal (no sé si avui ha dit el imperio de la ley): el interés general. Mai acaben de concretar quin és el interés general, entenc que perquè tothom menys jo el deu conèixer, o potser perquè, com jo, pensen que és impossible donar cos a les abstraccions. A la fi, quin és l'interès general de la gent? Jo diria que una certa felicitat. Molt bé, d'acord, no en parlem més, potser m'equivoco, però ja us ho deia: com concretar les abstraccions que tenen tants matisos com persones les pensen?

A punt d'arribar a casa -encara no han tocat les deu-, em fixo que les dues farmàcies que em queden més prop, estan obertes; abans una obria 24 hores. Just abans d'escriure això llegeixo en un diari: Una farmacéutica catalana, ha decidido oponerse y abrir su negocio, a pesar de la huelga. En'La Tarde de COPE, Ángel Expósito ha hablado con ella. Ha reconocido que “no es fácil tener la puerta abierta de un negocio en Cataluña tal día como hoy. En ningún momento nos hemos planteado cerrar”. Hi ha una fotografia, però no identifico el lloc; no em sembla cap de les meues farmàcies.

3.10.17

ales daurades...?


Em disgusta la concentració davant de la comissaria de Via Laietana (i Calella, i Pineda), trobo que s'adiu poc amb el tarannà dels catalans. Quin és el tarannà dels catalans? En aquest aspecte la meua ignorància és abismal, total, però el món és ple d'experts en el tema.

Resulti el que resulti i sigui quan sigui, les estructures d'estat catalanes diferiran molt poc de les de qualsevol altra democràcia. Esclar que el tarannà català...

Em sap greu no haver sabut que el cor del Liceu sortiria al carrer a interpretar Va pensiero. No explicaré ara la meua relació amb aquest fragment de Nabucco ni amb Verdi al llarg del temps. Tota música, a part dels seus valors intrínsecs -també simbòlics-, té un efecte sentimental -emotiu- amb qui l'escolta que és complicat d'expressar en paraules. Si se'm permet, comparteixo el cor aquí una vegada més.
 


M'ho deixava: TV3 va emetre dissabte a la tarda El Patriota.

2.10.17

en clau literària


Procuro mirar des d'una certa distància el procés de Catalunya, però, com qualsevol lector d'una novel·la, és inevitable que en alguns moments em deixi emportar, més enllà de l'objectivitat per fets, personatges (principals i secundaris), argument, estructura, i totes aquelles altres coses que conformen una obra -inclosa l'opinió dels seus crítics- en què, a més, un actua també de personatge, ni que sigui de forma marginal dintre d'una coreografia amplíssima. D' aquesta realitat-ficció hi ha especialment dos elements que em mantenen interessat en la lectura escrita a tantes mans: allò que destacava el meu admirat Forster: voler saber què passarà a continuació, i el tempo, que és un dels elements clau de tota història literària, però també de la vida mateixa.

M'adono, per fi clarament -gran jugada-, que un els elements bàsics del futur desenvolupament de la història se centrarà en els personatges i escenaris internacionals, però com que encara no sé el seu abast, tot i algunes intuicions la meua actitud davant de les pàgines futures continua expectant; encara que el meu escepticisme és important no desespero que sigui un dels elements que mantingui el meu interès, tant o més que l'escenari domèstic. Per altra banda, i lligat a l'aspecte anterior, el tempo és fonamental; un tempo excessivament llarg pot acabar avorrint i fent desistir els lectors menys convençuts. Ho anirem veient.

Obvio parlar dels detalls de la història, tothom els coneix.

28.9.17

el corralito?


Hi ha qui retrau al govern de Madrid els diners que els costa el desplegament policial a Catalunya, inclòs Piuet, més conegut per Piolín. La veritat, segons ho veig, al final de tota l'operació, si és que mai s'acaba i no li agafen gust, tindran un saldo al seu favor que no sé si veurà la llum pública; entre multes per una cosa i una altra, fer tornar els diners de les malversacions, etc., el capitalet serà de fregar-se les mans. Ei, i als bancs també els va de primera la situació, amb la retenció dels comptes públics i privats, inclosos els dels castellers. Els heu sentit protestar gaire, els bancs? Com dieu?

Per cert, just quan es començava a parlar dels primers comptes intervinguts em va passar una cosa ben curiosa per a mi inèdita des que existeixen els caixers automàtics a Catalunya. Fa anys que periòdicament trec la mateixa quantitat de l'entitat on primer cobrava la nòmina i ara la pensió; es tracta de diners per a les compres habituals i les despeses personals setmanals; el caixer, que encara que sigui una màquina em coneix i ja hem establert una certa connexió, em suggereix directament la xifra i jo l'hi confirmo. Doncs bé, en aquesta ocasió també me la va proposar i quan li vaig dir endavant em va escriure un paperet que deia textualment: L'import supera el seu (ell em continua tractant de vostè) límit de seguretat. De res no va valer que tornés a intentar l'operació, ell, impertèrrit. Vaig aconseguir treure una quantitat menor, certament, però... i si hagués necessitat urgentment els diners...? Després, segons em suggerien, vaig trucar a un 902, des d'on una noia molt amable malgrat la meua indignació, em va donar un 900; i encara al cap de tres dies -això era en un cap de setmana llarg- vaig presentar-me en la meua oficina bancària. Ni telefònicament ni en directe em van convèncer les explicacions, especialment breus i desagradables les del cara a cara del noiet saberut i pedagògicament nul d'un aquests locals nous i impersonals que no tanquen al migdia. En fi, qui sap si el banc, en vista del fàcil que és retenir diners, s'havia posat a actuar pel seu compte, i qui dia passa any empeny.

26.9.17

manifesta't!


Em deia Francesc Puigcarbó ja fa dies: Manifesta't. També en privat em deien: Ja no escrius?. No, no escric, ni públicament ni privadament; però potser sí que és una bona idea que em manifesti en aquestes dates, ni que sigui una automanifestació per recordar, sí és que algun dia repasso el que escric, cosa dubtosa, què pensava o què pensava que pensava a tardor de 2017, just una setmana abans del referèndum que no ens canviarà la vida, però que imagino que canviarà les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya i qui sap si alguna cosa més. Després de tantes setmanes sense practicar, i, no vull mentir, també per voluntat pròpia, les meus manifestacions intueixo que seran inconnexes i desiguals quant a l'extensió, l'aprofundiment en les idees i les mateixes idees; com un esborrany que en algun altre moment es pugui desenvolupar.

En primer lloc, m'he preguntat darrerament quins poden ser els motius pels quals alguns ciutadans desitgen ser políticament independents i d'altres no (deixem de banda els indiferents). Entenc que les raons econòmiques, siguin argumentalment creïbles o no, són el motor principal de les societats o els individus i se sobreposen sempre, sobretot en cas de conflicte, encara que alguns no ho vegin així, a l'amor, que hi ha qui diu que és el sentiment que guia les nostres vides. Tot i entendre que els diners són la base explícita del conflicte, em temo que és l'amor -no parlo de partits polítics ni empreses, esclar- el que majoritàriament fa prendre partit. Ara hauria de definir l'amor -ai, els sentiments!- i les seues variadíssimes manifestacions, poder inclòs, i justificar la meua percepció, però com es pot justificar allò que és propi de la irracionalitat?

Desentrenat en l'escriptura, ja m'he allargat més del compte si vull tenir algun altre lector que no sigui jo mateix i deixo inacabat el tema encetat en el paràgraf anterior: bona excusa per no complicar-me la vida. Passo a les concrecions en un mix-mix no elaborat prèviament.

Tothom sap que el referèndum de l'1 d'octubre és la consulta que té menys garanties de ser presa seriosament. No obstant, és la consulta més seriosa que fins al moment s'ha establert per concretar les relacions  entre Catalunya  i Espanya. Jo ho veig així i crec que també la majoria de catalans i espanyols. Per què? Que cadascú digui la seua, els qui minimitzen i els qui magnifiquen.

Alguns continuen parlant de fractura, dividint la societat, la gent, en dos meitats. Potser aquest maniqueisme és el que m'indigna més de tot plegat. Ahir vaig trobar el meu antic quiosquer que ara té 74 anys i llegeix “ABC” i vota el PP i és catòlic practicant i etc. Conversa llarga i plaent, multidireccional i plena d'anècdotes. Em sembla que li toca el mateix col·legi electoral que a mi.

Deia Cuní, que s'ha retirat a veure-les venir, i cito textualment: Tot comença en la paraula i acaba en la paraula. L'entenc, qui no el coneix? però dissenteixo. Tot comença amb el desig. Després intervé, potser, la paraula.

Una queixa secular habitual en el territori espanyol, Catalunya inclosa, és sobre la de la lentitud de la justícia. Mai la justícia ha estat tan ràpida -ei, a vegades amb Franco també- com aquests darrers dies. Si es vol es pot. Per cert, deia el fiscal general (era ell?) que ara no es considerà oportú actuar contra Puigdemont. Això ens confirma que el terme justícia és una metonimia: no existeix la justícia, sinó els jutges... o fiscals, o el que sigui.

Lema arxirepetit aquests dies: No tinc (tenim) por. Em molesta que els temeraris, els inconscients, el qui només viuen els present immediat, parlin per mi.

Uf, acabo de moment -ha conclòs el temps que m'havia donat- sense haver fet més que una aproximació enormement incompleta i poc elaborada al que em sembla que volia dir en començar a escriure. Continuaré? Tot és agafar marxa.

4.6.17

els especialistes


Llegin els comentaris de (¿o sería a?) la prensa digital (podría esmentà també instagram i la tira daltres mitjans de comunicació) arribo a la conclusió que els que els fant tenen l'idea clara que la correccio linguistica -especialmen l'ortogràfica- es cossa dels especialistes -linguistes, filolecs, grámatigs o com vulga que s'hi anomeni aquesta gen. La meva idea hem sorpren una mica perqué encare ara penso -potser no amb tanta forsa com avans- que en aquet païs totom es te per un especialista en cuasi tot i si no som especialistes en mes cosses es perqué es tracte de cosses insignificants que no merexen la nsotra atenció.

30.5.17

1959-2017


Veig i escolto per la tele el darrer dels recitals de comiat de Raimon. De tant en tant enfoquen la platea: predominen els cabells blancs i grisos en els homes, o la seua manca -en les dones, això dels colors no queda tan clar- i no arribo a veure adolescents, que potser aplaudeixen des dels pisos superiors.

Quan feia classes i tocava, abans de llegir els poemes, posava als alumnes Veles i vents, o la peça d'orfebreria ausiasmarquiana que és Així com cell que es veu prop de la mort, o l'Elogi dels diners... En moltes cares hi havia un escepticisme inicial, fins i tot algun riure contingut; després, lentament, el silenci, la concentració, potser el reconeixement, potser la indiferència educada, potser tants altres coses que mai vaig saber. Encabat parlàvem, i abans de situar els poemes, abans d'endinsar-nos-hi, miràvem de situar el cantant. Pocs, poquíssims, reconeixien les cançons i l'interpret; alguns, algunes, parlaven del pare o, sobretot en els darrers temps, dels avis. Per què el que havien escoltat no formava part de la seua banda sonora en la majoria dels casos si Raimon era, també, un cantant contemporani seu? De quants dels centenars d'alumnes que he tingut s'ha convertit Raimon en u element de la seua banda sonora, en un petit referent de la seua música? Per què? No, no especularé, no faré reflexions que avui no m'interessen, tot i que crec que, com a mínim sociològicament, podrien tenir molts matisos, moltes possibilitats.

Avui m'he emocionat en algun moment veient i escoltant aquest Raimon que forma part de la meua banda sonora, és a dir, de la meua història -vet aquí la resposta a alguns perquès-, aquest Raimon contingut, fins i tot hieràtic, aquest Raimon líric, irònic, existencialista, lluitador, solitari i solidari, lloat i blasmat, etc., que en la història més recent un havia arribat a pensar que estava més enllà del bé i del mal.

Prou, acabo com acaba, i com va començar:


23.5.17

el temps immòbil, de moment


Escolto a través de la ràdio la part final de la conferència de Madrid, és a dir, la intervenció de Puigdemont. Cap novetat important, res que no s'hagi sentit abans o s'hagi deixat entreveure. Normal, la novetat no era la intenció. Allargo una mica l'audició. Els tertulians de Catalunya Radio expressen les sensacions generals que els ha produït la conferència. Un d'ells diu que no l'ha convençut l'exposició d'arguments que ha fet Junqueres per justificar la independència (o diu el referèndum? No me'n recordo), afegeix que les reivindicacions del vicepresident podrien tenir cabuda en el marc polític espanyol. Retornem a aquesta dèria inacabable d'explicar-se. Què més cal explicar? Sobre el passat i el present ja està tot dit, esclar que sempre es poden fer variacions pràcticament infinites; el futur es pot preveure, intuir, desitjar, però és incert, més o menys imprevisible. Explicar, explicar-se... Està bé, suposo, explicar el motiu dels actes, de les conductes individuals o col·lectives, però a mi, la veritat, en aquest assumpte em basta, ho diré parafrasejant el Maragall del comte Arnau, que es justifiqui dient: perquè en té la voluntat. Que només els nens responen perquè sí? Llàstima, jo trobo que és un argument inapel·lable.

Per cert, sóc escèptic respecte que la majoria dels qui no volen la independència de Catalunya siguin partidaris d'un referèndum. Per què ho haurien de ser?

17.5.17

extracte bancari


Al banc, a fer uns tràmits. El subjecte sent la conversa però no veu els qui parlen, que seuen al seu darrera. Per les veus, el subjecte dedueix que són tres i que mostren unes fotos.

- Que mono!

- Sí que ho és, sí, però els primers dies a penes podíem dormir, no es pensi. Sempre pendents d'ell.

- Esclar.

[...]

- Ara menja a la taula amb nosaltres, i tot li agrada, fins i tot els ous ferrats.

[...]

-El tenim des de l'agost, ara ja fa nou mesos.

El subjecte, que ha seguit a mitges la conversa i n'ha memoritzat els detalls més intranscendents, ha enllestit els tràmits i marxa sense veure els seus veïns. A la cantonada, mentre s'atura un instant per consultar l'hora, un gos intenta pixar-se-li a la sabata; a l'amo li fa gràcia.

9.5.17

tendències


Ara no sé exactament per què, segurament per una curiositat desenfeinada, vaig intentar buscar quina era la paraula que tenia més entrades a Google. No vaig tenir sort, però en canvi em vaig distreure mirant quines eren les cerques més freqüents l'any passat. El rànquings presentats per Google Trends es divideixen en diversos apartats i s'agrupen per estats, de manera que encara no vaig trobar què busquen els catalans amb més insistència. Quant a Espanya -imagino que cal incloure els catalans-, en el llistat general, l'ordre és el següent:

1. Jocs Olímpics de Rio. 2. Eurocopa 2016. 3. Pokemon go. 4. iphone 7. 5. Eleccions EEUU

Dels llistats específics, em va resultar especialment instructiu el que s'encapçala per Com ser...:

1. Com ser més carismàtic. 2. Com ser una persona segura i confiada. 3. Com ser donant de medul·la . 4. Com ser model. 5. Com ser entrenador Pokemon go. 6. Com ser blogger. 7.Com ser famós a Instagram. 8. Com ser professional d'Habitissimo. 9. Com ser la noia més intel·ligent. 10. Com ser una persona de matins.

El número 10, ho dic per si no queda clar, vol dir com ser una persona matinera. No cal que opini sobre cada punt; de fet, l'únic que em va sorprendre realment és el tercer: tanta gent vol ser donant? Potser em va sorprendre i entendrir una mica el 9: les noies (no els nois) buscant a la xarxa no la bellesa, no l'èxit econòmic, no..., sinó la intel·ligència; de fet la intel·ligència suprema si fem cas al “més”. Com que la intel·ligència és un concepte que em resulta més aviat vague i pluridimensional, vaig voler veure quin és la primera opció que presenta Google quan escrius, en castellà: Cómo ser la chica más inteligente. Vaig veure la primera, la segona, la tercera... En fi, deixo les reflexions per un altre moment; la conclusió és que tot és possible, a Internet, més.

27.4.17

el casalot fantasma


Els patis interiors de l'Eixample, tan iguals i tan diferents, són mons singulars on l'anonimat de la gran ciutat s'alleugereix una mica. Les façanes exteriors de l'Eixample solen mostrar més pedres que gent; les interiors, sense l'opulència o les pretensions de les que donen als carrers, són més uniformes, menys treballades pel arquitecte de torn -sobretot els modernistes-, però, en contrapartida, donen més senyals dels habitants d'aquestes petites illes tancades per quatre carrers. Imaginem un vianant que passa pel carrer Mallorca -podria ser qualsevol altre carrer- i mira finestres o balcons d'un edifici; què pot saber dels qui hi viuen? Cert, algunes coses, però no, per concretar en un exemple, el tipus de calcetes o calçotets dels estadants, o les preferències en els colors dels llençols o... D'acord, alguns habitants de l'interior són més moderns i tenen assecadora. I la funció de caixa de ressonància? Seixanta o setanta metres no són res en aquests oasis interiors. El trànsit arriba esmorteït i les veus s'estenen pels quadrats interiors sense gaires noses, i les teles, i les ràdios, que encara en queden, i les baralles i les reconciliacions dels més cridaners... I canvien els inquilins i els propietaris i es nota... I les vides i les morts...

Parlo més que no sento o veig, perquè de sobte, fa pocs dies, vaig adonar-me que havien desaparegut tots els veïns d'una casa. En sortir a la terrassa, vaig fixar-me que havia desaparegut l'estelada del darrer pis, que les bicicletes que es guardaven a l'exterior en dos altres pisos ja no hi eren, les noses que se solen deixar a l'exterior s'havien fos, en cap corda hi havia roba estesa... El mateix dia, a la nit, cap moviment, cap llum no es va encendre, no es va sentir cap veu, ni l'endemà, ni l'altre. La casa -no un pis o dos-, sense que jo fos conscient de cap progressivitat, s'havia convertit en una estructura buida, en un edifici fantasma. On ha anat a parar tothom? Jo, que continuo tenint el substrat del poble, no vaig poder deixar de pensar que, malgrat que la meua curiositat per conèixer les vides dels meus veïns ni que fos externament sempre ha estat molt limitada, la meua insensibilitat havia arribat... O potser no, potser també és una de les grandeses o de les misèries de Barcelona.

Ah, sí, es tracta de l'edific de l'arquitecte Enric Fatjó (fill de Sabadell i arquitecte municipal de Badalona i de la Garriga), que es coneix -qui el coneix- amb el nom de casa Dolors Alesan de Gibert, estrenada l'any 1905, potser fou el darrer projecte important de Fatjó, i passa força desapercebuda, entre altres coses perquè, malgrat els seus mèrits, més aviat bruteja i perquè està just al costat del palau Macaya. Si no m'equivoco, ara és propietat de UCSA (Unión de Contrastistas, S.A.), que imagino que farà els esquarteraments i les reformes adients i llogarà (o vendrà) bonics habitatges postmodernistes de quatre habitacions a preus ajustats a la categoria d'aquesta nova Barcelona que diuen que ara també vol revaloritzar (culturalment, esclar) el passeig de Sant Joan i la seua àrea d'influència. Ja n'anirem parlant. Ja us diré si torno a veure llum a les nits i senyals de vida en cada pis.

 

11.4.17

vols de pardal


Llegeixo el titular a l'edició digital del diari: Fernández Déu, del PP a Volem hasta llegar a Lliures. No hi veig la noticia, així que m'estalvio llegir no sé quantes línies per arribar a la conclusió que el moviment és estàtic. I quina dèria de fer partits abocats a ser residuals que obtindran, potser, un o dos diputats que es passejaran, sortiran als telediaris, cobraran un sou i aquí s'acaba la història. Esclar que potser m'equivoco, que avui en som molts que a penes passem dels titulars. Lliures! Home, no està malament. Esterlines? Ara per ara, l´única curiositat que tinc és saber quina música triaran. Tal com van les coses no m'estranyaria sentir alguna cançó semblant, amb gavina o qualsevol ocell inclòs,  i que la credulitat sumi:

 



Gran Nino Bravo!

9.4.17

Timbuktu Fasso


He tornat a veure Timbuktu, ara a través del televisor -llàstima que les 40 polzades no acabin de mostrar la bellesa plàstica que proporcionen les pantalles més grans- i em continua semblant una pel·lícula cinematogràficament excel·lent (guió, història, personatges, ritme, fotografia, etc.), però, a més a més, és el document més clar que conec per entendre el fonamentalisme islàmic (?): la irracionalitat, la negació dels valors de les civilitzacions -no importa que compartim o no els valors- , la deshumanització, la doble vara de mesurar segons estiguis dins o fora (aquest aspecte és una constant de tots els poders)... És precisament la irracionalitat, és a dir, l'actuació fora de tota lògica comunament acceptada, el que produeix terror i el que fa que qualsevol forma de combat convencional no obtingui resultats definitius. Al mateix temps, és precisament aquesta irracionalitat, aquesta simplicitat, aquesta idea del que em passa pel cap és el que serà, el que crea un nombre d'adeptes importats.

Deixem-ho estar. Fa dies que no pujo música. Avui un blues cantat amb un somriure:
 

30.3.17

en groc i negre


-Quins cinc autors hauria de llegir per iniciar-me en el gènere?

-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri, Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.


Em deixa estupefacte que Víctor-M Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant en possibles lectors innocents..

La tria de Camarasa també em sorprèn una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics (deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà, dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del tema.

Si algú em fes la mateixa pregunta, no tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat, podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor, podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però, i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el primer.

Mentre acabo d'escriure aquests paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i complicitats en la teoria.

18.3.17

dimissió


Suposo que si m'hagués trobat en qualsevol carrer l'autobús transfòbic (sic), m'hagués produït certa curiositat que de cap manera s'hagués convertit en un post; ara, en canvi, després d'haver-lo vist en els mitjans, he encetat aquestes línies que s'acaben aquí: ni uns ni tampoc els altres.

16.3.17

creences


Quan sento algú -i són molts- que, potser generalitzant i amb un rampell d'irreflexió tan comuna als mitjans de comunicació i també a la vida quotidiana, diu que cal respectar totes les creences, m'esborrono. Continuar amb l'explicació de la meua inquietud davant d'aquestes manifestacions em semblaria un insult a la intel·ligència. Esclar que la intel·ligència s'ha convertit en un concepte de creixement pluridimensional exponencial.

13.3.17

tastets


He mirat... Ho hauria de dir? O simplement escriure la consideració que se m'ha acudit al final? He vist Invictus a la tele i he pensat que els crítics cinematogràfics -i si cal, els espectadors - haurien d'opinar, de parlar, sobre les pel·lícules sense saber el nom del director, dels actors -potser haurien de portar màscares els actors?-, etc. Res, només això. Per cert, a alguns actors se'ls acusa d'inexpressius, com si l'”expressivitat” fos un plus dels personatges que interpreten; a vegades sí, a vegades, no. Esclar que el cinema és un art i ja se sap que l'art no sol reflectir -copiar?- la realitat sinó que en dóna una visió subjectiva, o ni tan sols parla de la realitat.

Ja en el tema, reivindico l'aventura del tast a cegues, a l'art en general, però també en els tastos més habitualment coneguts, els dels vins, els dels olis, els... , també els dels vinagres. Els vinagres? Eterna reivindicació no corresposta, la del vinagre. A veure quan els crítics i els gurus gastronòmics comencen a parlar dels vinagres: potser quan algun gran industrial, algun gran cuiner o cuinera en parli tant com dels vins? I no em refereixo al de Xerès o al de Mòdena..., que són simplement genèrics, sinó a marques, productors, combinacions... Ai, que m'aparto de la idea del tast a cegues.

Buf, començo parlant de cinema i acabo amb amanides i altres combinacions. Quina diferència hi ha, però?

9.3.17

final del camí (per al Barça, no)


Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas
el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.

7.3.17

fent camí


Havia passat algunes vegades per davant de la llibreria i m'havia cridat l'atenció que des de fora es veiés tan diàfana. També em tenia encuriosit el restaurant del costat, just abans del xamfrà, que portava el mateix nom i oferia, esclar,  cuina mexicana -a la planta baixa de més amunt, la Granja Vendrell, la meua preferida de quan vivia al carrer Diputació. Finalment vaig entrar a la llibreria, petita, lluminosa, amb espais repartits, amb un llibreter que em va semblar reconèixer d'alguna altra botiga de llibres. Vaig demanar permís per fer fotos i me'l va concedir, i també per comprar algun llibre -és broma, em va dir- si s'esqueia. El lloc és acollidor. Al fons feien una presentació i reien a cada moment. Al pis superior, arribaven les prestatgeries altíssimes, i es bifurcaven els espais infracarregats, acollidor. M'hi hagués quedat assegut una estona si no hagués tingut altres plans. A baix, en les taules dels llibres en horitzontal, papers verticals al costat de les obres feien suggeriments. Vaig acabar el recorregut, vaig demanar més informació, vaig mostrar la meua sorpresa, i disconformitat no confessada, amb l'ordenament del llibres, no per gèneres, temàtiques, llengües..., sinó per editorials! Per què entra algú en una llibreria? No m'esplaio sobre la resposta, però si no busca un llibre concret, l'ordre editorial no em sembla l'opció més fàcil. Bé, abans de sortir -i ja em disculpareu la raresa- vaig demanar Platero y jo. Després d'una consulta ràpida a l'ordinador, em van confirmar que no el tenien i no em van preguntar si el volia encarregar. Devien ser quarts de nou del vespre. Ja tornaré en algun altre moment, amb més temps, a la llibreria Malpaso.

Estic segur que la meua generació, i algunes de posteriors – ignoro si les més joves- coneixen perfectament el principi del primer capítol: Platero és pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de algodón... Dubto que la majoria recordi molt més d'aquesta lectura fragmentàriament obligatòria, en el seu moment, per a infants; jo, aquest 2017, que en fa cent des de la publicació del llibre complet, vaig tenir ganes de llegir-lo. M'estimulava, a més, que ara que llegeixo poquet, els seus capítols siguin tan breus.

Vaig variar els plans previs autoestimulat per la cerca de Platero... Bé, potser que deixi aquest camí per un altre dia, tot i que aviat va arribar a la fi.


2.3.17

nessuno mi può giudicare ...


He mirat en directe - una mica despús-ahir i una estona ahir- el judici al conseller Homs. M'ha semblat més interessant, més addictiu, que les sessions parlamentàries que a vegades també ens passen en directe, en part perquè el mecanisme de preguntes i respostes és més àgil que els llargs discursos parlamentaris i perquè la retòrica, no absent, però sí més escassa. Deixem de banda que els testimonis repeteixen fets que al públic ja fa temps, fins i tot mesos, que li han quedat clars o que no li quedaran mai.

Em fa gràcia el pas previ a les intervencions dels testimonis en què el president del tribunal els fa unes preguntes i uns advertiments: que si són parents de l'acusat, que si saben que si no diuen la veritat se la carregaran... Just lligada amb aquesta darrera pregunta ve la final: Té vostè interès en el desenllaç del procés (es referix al judici, no al Procés). La majoria de testimonis responen que no. Increïble! D'una manera o una altra, tothom té interès en el desenllaç del judici, en qualsevol desenllaç, m'hi jugo el que calgui. Si el tribunal investigués prou, veuria que cometen perjuri, al menys jo ho penso. En fi... Alguns però, admeten que sí que tenen un interès com a ciutadans en la resolució. Bé per ells, tot i que jo imagino que com a polítics, com a juristes, etc. , no només com a ciutadans, també deuen sentir algun interès. Entre els qui ahir van declarar tenir interès (i perdó per tanta redundància interessada) a veure com acabava tot es trobava el doctor Lamarca -encara no aprofitat com a tertulià- , cosa que, com en els altres casos, no van impedir que el president considerés que era un testimoni apte per declarar. El doctor Lamarca és un prodigi de memòria, esmentant lleis, noms de personatges, llibres, fent excursos..., fins al punt que en alguna ocasió el president del tribunal li va pegar moderació verbal. Però, ai!, al professor Lamarca li va fallar la precisió en en les dates, en les hores; de fet no m'estranya: la relativitat del temps és de tots coneguda i demanar concrecions en aquest aspecte és una mostra de primitivisme inacceptable, una rèmora del passat impròpia dels éssers civilitzats del segle XXI.

 

1.3.17

Jahvè va restablir la situació de Job (Job: 42:10)

Em sembla innecessari incloure la meua apel·lació, però crec de justícia afegir el resultat final, de moment. El que no entenc és com es pot fer és això de la restricció d'edat; esclar que jo sóc un incompetent en el tema, o no? Ah, quin plaer reveure el final de la pel·li...!


Gracias por enviar tu apelación sobre el vídeo a YouTube. Después de una revisión exhaustiva, hemos llegado a la conclusión de que el vídeo no infringe las Normas de la Comunidad, pero puede no ser adecuado para todos los usuarios, por lo que le hemos aplicado una restricción de edad. Esto no influirá negativamente en el estado de tu cuenta.
Para obtener más información sobre los vídeos con restricción de edad, accede a la página del Centro de ayuda http://www.google.com/support/youtube/bin/answer.py?answer=117432.

Atentamente,

el equipo de YouTube
 
 

27.2.17

Jahvè havia donat, Jahvè ha tornat a prendre (Job: 1:21)


Fa anys que il·lustro alguns posts amb imatges i vídeos. Les fotografies solen ser meues, els vídeos, a vegades meus i altres buscats a Internet. Tinc dos comptes a You Tube on vaig deixant els vídeos propis i de tant en tant m'escriuen des de la plataforma per dir-me que he infringit drets d'autor; per exemple, quan filmo una estoneta d'un ball a unes determinades festes i resulta que balladors i balladores feien servir una música que és propietat de qui sigui. Petita estirada d'orelles que a vegades es concreta en el fet que la pel·liculeta no es podrà veure des de determinats països.

Ahir vaig rebre un advertiment més greu que pot afectar el conjunt del compte de You Tube. Vet aquí part del comunicat:



Hola, saragatonabloc:

Como tal vez ya sepas, en las Normas de la Comunidad se describen los tipos de contenido permitidos y no permitidos en YouTube. Tu vídeo "Bigas Luna" se ha marcado para que lo revisemos. Tras revisarlo, hemos determinado que infringe nuestras normas. En consecuencia, lo hemos retirado de YouTube y hemos añadido un aviso de las Normas de la Comunidad o una sanción temporal en tu cuenta.

Restricciones de contenido de vídeo


Si un vídeo contiene desnudos, pornografía u otro contenido sexual provocativo, es muy probable que YouTube lo retire. Revisamos el contenido caso por caso y tiene en cuenta una serie limitada de excepciones en los contextos educativo, documental, artístico y científico. En estos casos podemos aplicar una restricción para que solo puedan ver el contenido los espectadores de una cierta edad. En esta página encontrarás más información.

Consecuencias de los avisos


Este es el primer aviso que aplicamos a tu cuenta. Somos conscientes de que los usuarios no suelen infringir nuestras políticas de manera intencionada. Por este motivo, los avisos no son permanentes. El que acabas de recibir caducará dentro de tres meses. Si recibes avisos adicionales, quizá no puedas publicar contenido en YouTube o incluso podríamos cancelar tu cuenta.



En definitiva, a la mort de Bigas Luna (encara he d'anar a veure la seua pel·li pòstuma) vaig escriure un post i vaig penjar un fragment de La teta y la luna, alguns ho deveu recordar. Potser no és la seua millor pel·lícula, però m'interessava la poètica del fragment, que em semblava molt representativa del director; en fi, és igual.

Estic emprenyat. No per l'advertiment, no perquè em tanquin, si s'escau, el canal de You Tube, sinó... Ara no sé què posar: emprenyat per la ignorància dels funcionaris de You Tube que actuen d'ofici -o per denúncia dels espectadors- quan veuen una teta? Potser emprenyat perquè contingut realment pornogràfic, i no em refereixo al sexe, és aplaudit i es torna viral a la seua plataforma? Ep, i encara gràcies que no em denunciïn a un tribunal nord-americà, que tal com estan les coses tinc totes les de perdre, potser amb una sentència dura. 1984 ja és aquí.

24.2.17

Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!


No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!


P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!


21.2.17

eternitat


Potser hi haurà un dia que parlar del procés (sic) o de la independència (de Catalunya) en les esporàdiques trobades a l'ascensor -qui diu ascensor diu carrer- amb veïns que només són veïns serà tan habitual com parlar del temps o de futbol.

Compte, que ningú s'enganyi, els temes no són fàcils, cal conèixer l'interlocutor, saber, per exemple, si és fredolic o calorós, amant del sol o de la pluja, en un cas i, com a mínim, sí és del Barça o de l'Espanyol o sap què és el futbol, en l'altre. Quant a les variables del procés o la independència, encara no m'atreveixo a concretar ítems.

16.2.17

em reitero


el derecho es una mierda  y puede pasar de todo, incluso lo que tú esperes
D'una entrevista a “El Mundo” a Fernando Suárez, rector de la Universitat Rey Juan Carlos i reconegut mitjancer.

Ja deia l'ase d'Anselm Turmeda (no, no vull dir que Turmeda fos un ase) que la superioritat dels animals sobre els humans es demostra en el fet que el primers no necessiten lleis per regir la seua vida, la seua convivència. Potser arribarà un dia, abans de la destrucció definitiva de la Terra, que els humans viuran sense lleis perquè no les necessitaran. Quines circumstàncies farien possible aquesta situació? La meua imaginació hi dóna -dona- voltes, però se m'escapa el camí, encara més en un món en què els oficis i les professions productives van cedint terreny als qui únicament fan de mitjancers. En l'escassetat creixent de llocs de treball, com es pot prescindir d'advocats, jutges, procuradors, polítics (no importa el color)? Vet aquí que estem encara en la corba ascendent, en què els governs que no arriben a l'aprovació d'un nombre determinat de lleis són titllats d'ineficients pels partits de l'oposició que un dia governaran -ah, no?- i continuarà l'espiral. Vivim encara una època en què innumerables assumptes que es podrien solucionar a través del diàleg acaben en mans de mitjancers sense cap garantia de neutralitat. Que els fiscals no són neutrals és una evidència consubstancial al seu origen, com ho és en el cas dels advocats defensors o acusadors. I els jutges? I els polítics? No és veritat que els polítics que governen tenen tendència a aplicar la seua ideologia -compte, no parlo d'idees, o sí- sobre el conjunt dels governats? Algú podria dir, i si no apliquen la seua ideologia quina haurien d'aplicar? Vet aquí la perversió, que continuen pensant que estan al servei dels seus votants en el millor dels casos i d'ells mateixos en la majoria. I els jutges? La seua perversió és que dicten sentències aparentment neutres interpretant unes lleis que no es cansen de dir que són interpretables, i tenen lletra i esperit, com qualsevol religió (un altre dia podem parlar sobre els mitjancers religiosos, els dels déus i els pagans), i ara es decanten cap a una banda ara cap a una altra, ara es mostren severes ara laxes, ara comprensius ara inflexibles, segons criteris personals i afiliacions ideològiques.

Acabat i rellegit el paràgraf anterior, m'adono que el que he escrit no fa més que justificar la funció d'unes professions que, com tantes altres, haurien de desaparèixer en un món ideal. Em consola el fet que es tracta d'una demostració que continuo sent humà.

12.2.17

d'anar per casa


M'he mirat una llarga estona per la tele Casa nostra és casa vostra, el concert pels (per als?) refugiats. Sensacional, molta gent, moltes belles paraules, molt sentiment, molta denúncia, molt bona música... Continuarà, castellers inclosos amb fusió de colles, esclar. Som els millors, som els millors... Un dia històric (un altre), com deia la presentadora, emocionada per ella i per nosaltres. No dic res més, qualsevol paraula, fruit de l'emoció, que pugui afegir seria moralment incorrecta, socialment incorrecta, potser també políticament incorrecta, encara que la incorrecció política està molt ben vista, només faltaria.

7.2.17

les perifèries també existeixen


La Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC continua entre els 10 més venuts de no ficció. Cap sorpresa. Suposo que l'edició de butxaca, amb criteris lleugerament diferents, encara la superarà en vendes. Em ve a la memòria de tant en tant la consulta del pare d'una alumna ara fa una trentena d'anys. Feia uns mesos que havia començat a publicar-se l'Etimològic (i complementari) de Corominas. Jo coneixia una mica el pare, que formava part de l'APA (crec que encara no havien aparegut les AMPAS) i li vaig explicar com funcionava el diccionari, que era divertit i, com indicava el nom, complementari..., en fi totes les coses que vénen (ai, se m'ha escapat un antic diacrític!) al cas. Era un home de país, s'hi va subscriure. Durant els nou anys que ens vam relacionar no vam tenir l'oportunitat d'encetar cap conversa filològica, ni tan sols per comparar el lèxic del Baix Llobregat amb el del Baix Ebre... I ara he perdut el fil, ja no sé per què parlo d'aquesta anècdota incompleta. Continuo.

He mig llegit -ja l'acabaré- a “cultura|s” de “La Vanguardia” l'article “La parla es fa norma” (algun exemple desmenteix el títol) de l'admirat Magí Camps. Potser un altre dia divagaré sobre les coses que em suggereix, entre les quals destaca el fet de l'adequació geogràfica de la parla; ara, però, només vull remarcar un assumpte menor,  que per tres vegades (amb dibuixos inclosos) parla, perquè en parla la Gramàtica, de la manera de dir les hores: l'hora catalana, la balear i la valenciana . Diu que a Catalunya no és correcte dir “les deu i mitja”, que tot va de quarts. Una vegada més, les terres de l'Ebre no existeixen. Com que ja vaig parlar del tema i no em vull fer pesat citant història i exemples. Deixem-ho estar, el fet no té cap importància, malament si hem de fer cas a les gramàtiques per saber com parlem; però, cony, que trepitgin territoris, que facin isoglosses... Perquè l'ús de les hores que esmento em fa arribar a la conclusió que jo sóc valencià (cap problema) -no m'atreveixo a viatjar per mar fins a les Balears- o alguna cosa estranya més enllà de les nostres fronteres. Tot podria ser, que sovint el negre sobre blanc va a missa, sobretot si ets un crèdul que cada vegada que llegeixes alguna cosa fas un acte de fe o ets un ignorant que amb prou feines saps el que parles. Hi deu haver una altra opció que inclogui el meu cas?

3.2.17

panoràmica general


1. Em continua sorprenent la falta de públic a les galeries d'art, fundacions artístiques, etc. Normalment són llocs gratuïts, amb la temperatura adequada, moltes amb seients i, sobretot, amb boniques vistes. Algú pot opinar que la gent porta pressa, que té l'agenda plena. Va, home -dona-, va!

2. A la Fundació VilaCasas, a l'Espai Volart, tres artistes, tres, per un euro.

3. Vaig a veure especialment els retrats -Persones pintades- de Gonzalo Goytisolo, el fill de Juan (no sé si hauria d'esmentar la saga, els orígens, però els cognoms, per a bé o per a mal, existeixen). Un recopilatori resumit però extens de 30 anys de retrats que difícilment es repetirà.

4. M'agrada, molt, la pintura de Goytisolo, sobretot la d'espais urbans i la dels retrats, més que la de les petites coses. En aquest cas es tracta d'un conjunt extraordinari, des dels carbons als olis, des de la família als prohoms del país i de més enllà. El retrat és un art difícil -no em refereixo a la fidelitat o no als personatges retratats- ple de petits matisos, de subtileses -res és de bades- que el pintor deixa i que l'espectador, que a la fi, com en qualsevol obra artística, és qui té la darrera paraula, ha de descobrir (els blaus foscos de els personalitats del soterrani, uniformes i prodigiosos). Primer repte doncs.

5. Encapçala el fullet de presentació de l'artista una confessió extreta del catàleg, de la traducció al català: Tinc 50 anys complerts, començo a fer panxa, ja pentino canes i em falten algunes dents, i de vegades tinc inclús la sensació d'estar perdent facultats que no estic gaire segur d'haver arribat a tenir. Quan (sic) a allò d'oferir al públic experiències genuïnes i innovadores, sóc pintor, treballo principalment a l'oli i em dedico professionalment al gènere artístic més mercenari i carca que existeix: el retrat per encàrrec. Si heu llegit atentament, la cosa pinta bé, aquest despullament físic i artístic només pot indicar, en el fons, un desafiament -i més coses- que l'espectador haurà d'acceptar i valorar. Segon repte.

6. La presentació del catàleg, extensíssima, del mateix pintor, és un interassant tractat sobre l'art en general, la pintura en particular i, sobretot, el retratisme. Directa, sincera, sense concessions; poques vegades una aproximació tan clara al sovint expressament i textualment món clos de la pintura. Tercer repte: llegir, comprendre, assentir, dissentir.

7. A més a més, l'espectador té la possibilitat de concertar una llarga visita guiada amb el el pintor, que assenyala, indica, teoritza, concreta, detalla, explica anècdotes, circumval·la... S'accepten preguntes. Quart repte.

Afegir més punts, desvetllar petites coses, em semblaria anar més enllà del que cal. En definitiva, ara que es tornen a acostar dies de fred i potser de pluja, val molt la pena entrar a la Fundació Vila Casas.


P.S.: Dubte: Per què no hi ha aquest retrat en blau més clar? Li ho preguntaré.



30.1.17

emocions


No sé si sou gaire lectors de diaris digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper (volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall, trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva, emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos, l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic (patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista, o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.

29.1.17

nar-hi nant (primera aproximació a l'any Bertrana)


Conec força l'obra literària, no la pictòrica, de Prudenci Bertrana; en canvi, a penes he llegit res de la seua filla. Suposo que el més conegut del pare és la novel·leta -em refereixo a l'extensió- Josafat, entre altres coses perquè ha estat un dels llibres que moltes generacions d'estudiants han hagut de llegir, amb plaer o sense, al batxillerat o a la universitat. És un llibre potent, intens, encara ara de bon llegir. Amb aquesta novel·la vam començar el curs impartit per Jordi Llovet a la UB just quan ell havia tornat d'Alemanya i començava la seua carrera aquí (... fixeu-vos amb el símbol fàl·lic del campanar...! No recordo gaire cosa més, esclar.). Jo, però, prefereixo les Proses bàrbares. Quan les repasso, en lectures cada vegada més espaiades i parcials, encara em col·loquen la seua força lèxica i visual.

D'Aurora Bertrana, ara, així, de sobte, només recordo haver llegit Una vida, les notes biogràfiques sobre el seu pare. Sempre he tingut ganes de llegir-la més, però mai no he trobat l'ocasió, l'estímul o els llibres; per exemple, Peikea princesa canibal... és un títol que em té el cor robat, però que no he trobat en les llibreries les vegades que l'he volgut comprar, ara tampoc. M'agradarà, no m'agradarà? No importa, el vull, vull anar als mars del sud, encara que després, si fa no fa, totes les mars són semblants. De fet, vull conèixer una mica l'Aurora i, ara per ara, a les llibreries de nou només puc trobar dues novel·les seues que...

Com que aquest any en fa 150 i 125 respectivament del naixement de Prudenci i de l'Aurora, han decidit que sigui l'any Bertrana: Fantàstic! Llegeixo què diu la Institució de les Lletres Catalanes (la pàgina de l'Any encara està en blanc) en un dels paràgrafs de presentació de la commemoració:

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana.

Volen dir que a part d'exposicions, biografies, celebracions musicals, recorreguts literaris, entrevistes, etc., tenen un pla en complicitat amb algunes editorials per reeditar l'obra completa de Prudenci Bertrana i, per primera vegada, la d'Aurora Bertrana? Miraran que la seua obra arribi a totes les llars catalanes? No només serà una obra llegida sinó “millor” llegida”? Si ho he entès bé, això és el que dedueixo. Doncs que s'apressi tothom, que un any passa en un buf, i els meus, ai!, més de pressa.


P. S: A internet es pot trobar força material manuscrit i mecanoscrit dels Bertrana, més d'ella que d'ell. Si voleu, hi podeu fer una mirada.



25.1.17

barcelones i algunes coses més


Vag saber, llegint el diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o  oblidats, com passa amb tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que parlin les seues paraules.

De moment, l'article de Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra, publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el 2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila -Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la ciutat amb el joc que li donaria actualment.

Copio dos fragments breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?


Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...


... haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.

Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)

22.1.17

insubstancial


És curiós, és instructiu, és divertit, fins i tot pot ser engrescador llegir els filòsofs, vull dir els qui han estat catalogats com a tals i s'esmenten a les classes de filosofia dels diversos ensenyaments; però sovint trobo (bé, ara tothom sap que llegeixo poc) una filosofia menys obsoleta, menys arqueològica, ens els anomenats escriptors de ficció: els novel·listes, els poetes, els dramaturgs (aquests no tant)... Potser he manifestat aquesta opinió de forma precipitada, però un grau més intens de reflexió em convertiria en un filòsof, cosa que, francament (odio els qui diuen francament o crosses semblants cada dos per tres), és una idea absolutament allunyada dels meus desitjos, i de les meues capacitats.

21.1.17

ja a la segona quinzena de l'any


Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Popular

No es pot fer una truita sense trencar els ous.
Popular

El primer que farem serà matar tots els advocats.
Shakespeare: Enric VI

Trump és Berluscuni passat per Marlboro
Javier Gurruchaga


Només estic segur de la correcta textualitat de la primera cita i en el cas de la tercera, accepto que la frase fora de context pot resultar equívoca, però en l'època de Shakespeare els advocats ja feia segles que tenien tal poder que el fet que després el dramaturg dissimulés no treu consistència al seu desig primigeni expressat per un secundari.

El 17 em va passar totalment desapercebut, cosa que em va produir una sensació de culpabilitat per haver oblidat que era el dia del patró del poble, que pràcticament totes les olives ja són als molins -no sé si la collita ha estat bona o no tant- i que els animals ja han estat beneïts, i fins l'any que ve. Com a penitència m'autoimposo rememorar lentament, resumides i en desordre, imatges segurament falses de les festes majors d'anys ja molt llunyans.

Em va semblar totalment demencial la insistència del fiscal a voler esbrinar què vol dir que per fer una truita cal trencar els ous. Tantes preguntes, tanta pèrdua de temps que es podia estalviar consultant simplement Google o, si és més partidari del paper, repassant les pàgines d'un diccionari de locucions i frases fetes, com el de Martí & Raspall. Per mi que hi havia un punt de mala intenció, si no d'inanitat intel·lectual. I el pobre noi assegurant que a Catalunya ho sap tothom això. Esclar que sembla que a la majoria d'advocats, fins i tot del país, perquè entenguin català cal pagar-los.

Escolto fragments de les declaracions d'Isabel-Clara Simó, darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que el motiu recurrent, o això sembla a la televisió, sigui que per fi se sent valorada... sense comentaris.

No he tingut forces per acabar de sentir el curtíssim discurs d'investidura del nou president dels Estats Units d'Amèrica. Si hagués estat un alumne meu en una classe d'expressió oral, li hagués dit que es tornés a preparar l'exposició; esclar q ue la repercussió de les paraules dels meus alumnes i les meues eren molt limitades. Podem fer broma, però cal recordar que els americans marquen tendència. Tremolaria si no fos que sé que tot el que puja baixa, la qüestió és el temps i el tempo.

Fa fred. A Barcelona un fred suportable, potser per això els turistes, que deuen venir d'un clima més inhòspit, pugen i baixen pels carrers precedits pel soroll de les rodes d'aquestes maletes tan còmodes i lleugeres i tan indiscretes i amenaçadores. Ahir em van mullar unes gotes tan fines de pluja que per un moment vaig pensar que les somiava; a penes un sospir i estranyament càlides; de seguida vaig saber que no es convertirien en neu. Avui la pluja ha estat més com cal. Sí que el dia s'allarga, però l'hivern és encara ben viu, amb capvespres sense cap interès. Ahir vaig mirar una pel·lícula ambientada a la Provença on ningú no parlava provençal i on tenies la certesa que allà sempre és primavera -tot un món de promeses-, una primavera mig estiu mig començament de tardor. Avui Whiplash -quina meravella!- m'ha semblat molt més com cal: l'hivern sempre present i, potser, l'esperança de primavera.

10.1.17

Entre la realitat i la psicodèlia


La llum del primer dia de l'any m'agafa ja tard -cap novetat- i li giro l'esquena per concentrar-me en la pantalla del televisor. Dudamel aparenta, i és una apreciació personal, més anys dels 35 que té. El trobo excessivament contingut, no com quan dirigeix els seus nois i noies veneçolans, però a mesura que passen els strauss es va deixant anar, fins a l'apoteosi final (complicitat amb Grouxo Marx -o és Harpo?- inclosa) de la Marxa Radetzky. El Concert d'Any Nou és un estrany oasi d'intemporalitat en aquest món nostre que canvia tan ràpidament i que a mi, coses de l'edat, em sembla d'una foscor in crescendo malgrat els estímuls llumninosos creixents i variats (?) que ofereix. Trobo que un vals perfecte per glossar les paradoxes del moment i del futur immediat és el que se sol anomenar Vals de l'aniversari, o, amb més propietat, Onades del Danubi, d'Ion Ivanovici: exultant i d'una tristor que penetra. No sé si l'han interpretat mai al concert de Viena.

I el temps avança i no és qüestió avui de detallar cada dia que passa. Basta dir que els Reis ens agafaren a la J. i a mi en baixa forma física. Ella ha afegit -parlo encara en present- al seu canell trencat una grip important; jo, una febrícula estable potser per simpatia. Ella mira la cavalcada dels de Barcelona per la tele; jo, en directe, que és la manera de viure-la més i veure-la menys. L'endemà, els regals són escassos, de moment. Abans d'hora ja em van portar la Gramàtica. Curiós país, on una gramàtica figura entre els llibres més venuts durant setmanes. Les biblioteques particulars estan plenes de llibres a penes fullejats, però acariciats amb desig, mirats amb ulls brillants, potser febrosos.

No sé si em regalaré el darrer disc de Sisa. Llegeixo una entrevista seua d'on, per acabar aquest resum d'inici de temporada (per cert, a qui se li va acudir començar l'any amb el fred en lloc d'esperar la primavera, com feien els romans), diré que comparteixo més les seus paraules, el seu pensament -no crec que calgui justificacions ni matisos, que porto pressa- que no molts altres del aquest any sí.


R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? el Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.

Entrevista a “El País”.