11.4.17

vols de pardal


Llegeixo el titular a l'edició digital del diari: Fernández Déu, del PP a Volem hasta llegar a Lliures. No hi veig la noticia, així que m'estalvio llegir no sé quantes línies per arribar a la conclusió que el moviment és estàtic. I quina dèria de fer partits abocats a ser residuals que obtindran, potser, un o dos diputats que es passejaran, sortiran als telediaris, cobraran un sou i aquí s'acaba la història. Esclar que potser m'equivoco, que avui en som molts que a penes passem dels titulars. Lliures! Home, no està malament. Esterlines? Ara per ara, l´única curiositat que tinc és saber quina música triaran. Tal com van les coses no m'estranyaria sentir alguna cançó semblant, amb gavina o qualsevol ocell inclòs,  i que la credulitat sumi:

 



Gran Nino Bravo!

9.4.17

Timbuktu Fasso


He tornat a veure Timbuktu, ara a través del televisor -llàstima que les 40 polzades no acabin de mostrar la bellesa plàstica que proporcionen les pantalles més grans- i em continua semblant una pel·lícula cinematogràficament excel·lent (guió, història, personatges, ritme, fotografia, etc.), però, a més a més, és el document més clar que conec per entendre el fonamentalisme islàmic (?): la irracionalitat, la negació dels valors de les civilitzacions -no importa que compartim o no els valors- , la deshumanització, la doble vara de mesurar segons estiguis dins o fora (aquest aspecte és una constant de tots els poders)... És precisament la irracionalitat, és a dir, l'actuació fora de tota lògica comunament acceptada, el que produeix terror i el que fa que qualsevol forma de combat convencional no obtingui resultats definitius. Al mateix temps, és precisament aquesta irracionalitat, aquesta simplicitat, aquesta idea del que em passa pel cap és el que serà, el que crea un nombre d'adeptes importats.

Deixem-ho estar. Fa dies que no pujo música. Avui un blues cantat amb un somriure:
 

30.3.17

en groc i negre


-Quins cinc autors hauria de llegir per iniciar-me en el gènere?

-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri, Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.


Em deixa estupefacte que Víctor-M Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant en possibles lectors innocents..

La tria de Camarasa també em sorprèn una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics (deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà, dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del tema.

Si algú em fes la mateixa pregunta, no tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat, podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor, podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però, i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el primer.

Mentre acabo d'escriure aquests paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i complicitats en la teoria.

18.3.17

dimissió


Suposo que si m'hagués trobat en qualsevol carrer l'autobús transfòbic (sic), m'hagués produït certa curiositat que de cap manera s'hagués convertit en un post; ara, en canvi, després d'haver-lo vist en els mitjans, he encetat aquestes línies que s'acaben aquí: ni uns ni tampoc els altres.

16.3.17

creences


Quan sento algú -i són molts- que, potser generalitzant i amb un rampell d'irreflexió tan comuna als mitjans de comunicació i també a la vida quotidiana, diu que cal respectar totes les creences, m'esborrono. Continuar amb l'explicació de la meua inquietud davant d'aquestes manifestacions em semblaria un insult a la intel·ligència. Esclar que la intel·ligència s'ha convertit en un concepte de creixement pluridimensional exponencial.

13.3.17

tastets


He mirat... Ho hauria de dir? O simplement escriure la consideració que se m'ha acudit al final? He vist Invictus a la tele i he pensat que els crítics cinematogràfics -i si cal, els espectadors - haurien d'opinar, de parlar, sobre les pel·lícules sense saber el nom del director, dels actors -potser haurien de portar màscares els actors?-, etc. Res, només això. Per cert, a alguns actors se'ls acusa d'inexpressius, com si l'”expressivitat” fos un plus dels personatges que interpreten; a vegades sí, a vegades, no. Esclar que el cinema és un art i ja se sap que l'art no sol reflectir -copiar?- la realitat sinó que en dóna una visió subjectiva, o ni tan sols parla de la realitat.

Ja en el tema, reivindico l'aventura del tast a cegues, a l'art en general, però també en els tastos més habitualment coneguts, els dels vins, els dels olis, els... , també els dels vinagres. Els vinagres? Eterna reivindicació no corresposta, la del vinagre. A veure quan els crítics i els gurus gastronòmics comencen a parlar dels vinagres: potser quan algun gran industrial, algun gran cuiner o cuinera en parli tant com dels vins? I no em refereixo al de Xerès o al de Mòdena..., que són simplement genèrics, sinó a marques, productors, combinacions... Ai, que m'aparto de la idea del tast a cegues.

Buf, començo parlant de cinema i acabo amb amanides i altres combinacions. Quina diferència hi ha, però?

9.3.17

final del camí (per al Barça, no)


Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas
el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.

7.3.17

fent camí


Havia passat algunes vegades per davant de la llibreria i m'havia cridat l'atenció que des de fora es veiés tan diàfana. També em tenia encuriosit el restaurant del costat, just abans del xamfrà, que portava el mateix nom i oferia, esclar,  cuina mexicana -a la planta baixa de més amunt, la Granja Vendrell, la meua preferida de quan vivia al carrer Diputació. Finalment vaig entrar a la llibreria, petita, lluminosa, amb espais repartits, amb un llibreter que em va semblar reconèixer d'alguna altra botiga de llibres. Vaig demanar permís per fer fotos i me'l va concedir, i també per comprar algun llibre -és broma, em va dir- si s'esqueia. El lloc és acollidor. Al fons feien una presentació i reien a cada moment. Al pis superior, arribaven les prestatgeries altíssimes, i es bifurcaven els espais infracarregats, acollidor. M'hi hagués quedat assegut una estona si no hagués tingut altres plans. A baix, en les taules dels llibres en horitzontal, papers verticals al costat de les obres feien suggeriments. Vaig acabar el recorregut, vaig demanar més informació, vaig mostrar la meua sorpresa, i disconformitat no confessada, amb l'ordenament del llibres, no per gèneres, temàtiques, llengües..., sinó per editorials! Per què entra algú en una llibreria? No m'esplaio sobre la resposta, però si no busca un llibre concret, l'ordre editorial no em sembla l'opció més fàcil. Bé, abans de sortir -i ja em disculpareu la raresa- vaig demanar Platero y jo. Després d'una consulta ràpida a l'ordinador, em van confirmar que no el tenien i no em van preguntar si el volia encarregar. Devien ser quarts de nou del vespre. Ja tornaré en algun altre moment, amb més temps, a la llibreria Malpaso.

Estic segur que la meua generació, i algunes de posteriors – ignoro si les més joves- coneixen perfectament el principi del primer capítol: Platero és pequeño, peludo, suave: tan blando por fuera, que se diría todo de algodón... Dubto que la majoria recordi molt més d'aquesta lectura fragmentàriament obligatòria, en el seu moment, per a infants; jo, aquest 2017, que en fa cent des de la publicació del llibre complet, vaig tenir ganes de llegir-lo. M'estimulava, a més, que ara que llegeixo poquet, els seus capítols siguin tan breus.

Vaig variar els plans previs autoestimulat per la cerca de Platero... Bé, potser que deixi aquest camí per un altre dia, tot i que aviat va arribar a la fi.


2.3.17

nessuno mi può giudicare ...


He mirat en directe - una mica despús-ahir i una estona ahir- el judici al conseller Homs. M'ha semblat més interessant, més addictiu, que les sessions parlamentàries que a vegades també ens passen en directe, en part perquè el mecanisme de preguntes i respostes és més àgil que els llargs discursos parlamentaris i perquè la retòrica, no absent, però sí més escassa. Deixem de banda que els testimonis repeteixen fets que al públic ja fa temps, fins i tot mesos, que li han quedat clars o que no li quedaran mai.

Em fa gràcia el pas previ a les intervencions dels testimonis en què el president del tribunal els fa unes preguntes i uns advertiments: que si són parents de l'acusat, que si saben que si no diuen la veritat se la carregaran... Just lligada amb aquesta darrera pregunta ve la final: Té vostè interès en el desenllaç del procés (es referix al judici, no al Procés). La majoria de testimonis responen que no. Increïble! D'una manera o una altra, tothom té interès en el desenllaç del judici, en qualsevol desenllaç, m'hi jugo el que calgui. Si el tribunal investigués prou, veuria que cometen perjuri, al menys jo ho penso. En fi... Alguns però, admeten que sí que tenen un interès com a ciutadans en la resolució. Bé per ells, tot i que jo imagino que com a polítics, com a juristes, etc. , no només com a ciutadans, també deuen sentir algun interès. Entre els qui ahir van declarar tenir interès (i perdó per tanta redundància interessada) a veure com acabava tot es trobava el doctor Lamarca -encara no aprofitat com a tertulià- , cosa que, com en els altres casos, no van impedir que el president considerés que era un testimoni apte per declarar. El doctor Lamarca és un prodigi de memòria, esmentant lleis, noms de personatges, llibres, fent excursos..., fins al punt que en alguna ocasió el president del tribunal li va pegar moderació verbal. Però, ai!, al professor Lamarca li va fallar la precisió en en les dates, en les hores; de fet no m'estranya: la relativitat del temps és de tots coneguda i demanar concrecions en aquest aspecte és una mostra de primitivisme inacceptable, una rèmora del passat impròpia dels éssers civilitzats del segle XXI.

 

1.3.17

Jahvè va restablir la situació de Job (Job: 42:10)

Em sembla innecessari incloure la meua apel·lació, però crec de justícia afegir el resultat final, de moment. El que no entenc és com es pot fer és això de la restricció d'edat; esclar que jo sóc un incompetent en el tema, o no? Ah, quin plaer reveure el final de la pel·li...!


Gracias por enviar tu apelación sobre el vídeo a YouTube. Después de una revisión exhaustiva, hemos llegado a la conclusión de que el vídeo no infringe las Normas de la Comunidad, pero puede no ser adecuado para todos los usuarios, por lo que le hemos aplicado una restricción de edad. Esto no influirá negativamente en el estado de tu cuenta.
Para obtener más información sobre los vídeos con restricción de edad, accede a la página del Centro de ayuda http://www.google.com/support/youtube/bin/answer.py?answer=117432.

Atentamente,

el equipo de YouTube
 
 

27.2.17

Jahvè havia donat, Jahvè ha tornat a prendre (Job: 1:21)


Fa anys que il·lustro alguns posts amb imatges i vídeos. Les fotografies solen ser meues, els vídeos, a vegades meus i altres buscats a Internet. Tinc dos comptes a You Tube on vaig deixant els vídeos propis i de tant en tant m'escriuen des de la plataforma per dir-me que he infringit drets d'autor; per exemple, quan filmo una estoneta d'un ball a unes determinades festes i resulta que balladors i balladores feien servir una música que és propietat de qui sigui. Petita estirada d'orelles que a vegades es concreta en el fet que la pel·liculeta no es podrà veure des de determinats països.

Ahir vaig rebre un advertiment més greu que pot afectar el conjunt del compte de You Tube. Vet aquí part del comunicat:



Hola, saragatonabloc:

Como tal vez ya sepas, en las Normas de la Comunidad se describen los tipos de contenido permitidos y no permitidos en YouTube. Tu vídeo "Bigas Luna" se ha marcado para que lo revisemos. Tras revisarlo, hemos determinado que infringe nuestras normas. En consecuencia, lo hemos retirado de YouTube y hemos añadido un aviso de las Normas de la Comunidad o una sanción temporal en tu cuenta.

Restricciones de contenido de vídeo


Si un vídeo contiene desnudos, pornografía u otro contenido sexual provocativo, es muy probable que YouTube lo retire. Revisamos el contenido caso por caso y tiene en cuenta una serie limitada de excepciones en los contextos educativo, documental, artístico y científico. En estos casos podemos aplicar una restricción para que solo puedan ver el contenido los espectadores de una cierta edad. En esta página encontrarás más información.

Consecuencias de los avisos


Este es el primer aviso que aplicamos a tu cuenta. Somos conscientes de que los usuarios no suelen infringir nuestras políticas de manera intencionada. Por este motivo, los avisos no son permanentes. El que acabas de recibir caducará dentro de tres meses. Si recibes avisos adicionales, quizá no puedas publicar contenido en YouTube o incluso podríamos cancelar tu cuenta.



En definitiva, a la mort de Bigas Luna (encara he d'anar a veure la seua pel·li pòstuma) vaig escriure un post i vaig penjar un fragment de La teta y la luna, alguns ho deveu recordar. Potser no és la seua millor pel·lícula, però m'interessava la poètica del fragment, que em semblava molt representativa del director; en fi, és igual.

Estic emprenyat. No per l'advertiment, no perquè em tanquin, si s'escau, el canal de You Tube, sinó... Ara no sé què posar: emprenyat per la ignorància dels funcionaris de You Tube que actuen d'ofici -o per denúncia dels espectadors- quan veuen una teta? Potser emprenyat perquè contingut realment pornogràfic, i no em refereixo al sexe, és aplaudit i es torna viral a la seua plataforma? Ep, i encara gràcies que no em denunciïn a un tribunal nord-americà, que tal com estan les coses tinc totes les de perdre, potser amb una sentència dura. 1984 ja és aquí.

24.2.17

Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!


No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!


P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!


21.2.17

eternitat


Potser hi haurà un dia que parlar del procés (sic) o de la independència (de Catalunya) en les esporàdiques trobades a l'ascensor -qui diu ascensor diu carrer- amb veïns que només són veïns serà tan habitual com parlar del temps o de futbol.

Compte, que ningú s'enganyi, els temes no són fàcils, cal conèixer l'interlocutor, saber, per exemple, si és fredolic o calorós, amant del sol o de la pluja, en un cas i, com a mínim, sí és del Barça o de l'Espanyol o sap què és el futbol, en l'altre. Quant a les variables del procés o la independència, encara no m'atreveixo a concretar ítems.

16.2.17

em reitero


el derecho es una mierda  y puede pasar de todo, incluso lo que tú esperes
D'una entrevista a “El Mundo” a Fernando Suárez, rector de la Universitat Rey Juan Carlos i reconegut mitjancer.

Ja deia l'ase d'Anselm Turmeda (no, no vull dir que Turmeda fos un ase) que la superioritat dels animals sobre els humans es demostra en el fet que el primers no necessiten lleis per regir la seua vida, la seua convivència. Potser arribarà un dia, abans de la destrucció definitiva de la Terra, que els humans viuran sense lleis perquè no les necessitaran. Quines circumstàncies farien possible aquesta situació? La meua imaginació hi dóna -dona- voltes, però se m'escapa el camí, encara més en un món en què els oficis i les professions productives van cedint terreny als qui únicament fan de mitjancers. En l'escassetat creixent de llocs de treball, com es pot prescindir d'advocats, jutges, procuradors, polítics (no importa el color)? Vet aquí que estem encara en la corba ascendent, en què els governs que no arriben a l'aprovació d'un nombre determinat de lleis són titllats d'ineficients pels partits de l'oposició que un dia governaran -ah, no?- i continuarà l'espiral. Vivim encara una època en què innumerables assumptes que es podrien solucionar a través del diàleg acaben en mans de mitjancers sense cap garantia de neutralitat. Que els fiscals no són neutrals és una evidència consubstancial al seu origen, com ho és en el cas dels advocats defensors o acusadors. I els jutges? I els polítics? No és veritat que els polítics que governen tenen tendència a aplicar la seua ideologia -compte, no parlo d'idees, o sí- sobre el conjunt dels governats? Algú podria dir, i si no apliquen la seua ideologia quina haurien d'aplicar? Vet aquí la perversió, que continuen pensant que estan al servei dels seus votants en el millor dels casos i d'ells mateixos en la majoria. I els jutges? La seua perversió és que dicten sentències aparentment neutres interpretant unes lleis que no es cansen de dir que són interpretables, i tenen lletra i esperit, com qualsevol religió (un altre dia podem parlar sobre els mitjancers religiosos, els dels déus i els pagans), i ara es decanten cap a una banda ara cap a una altra, ara es mostren severes ara laxes, ara comprensius ara inflexibles, segons criteris personals i afiliacions ideològiques.

Acabat i rellegit el paràgraf anterior, m'adono que el que he escrit no fa més que justificar la funció d'unes professions que, com tantes altres, haurien de desaparèixer en un món ideal. Em consola el fet que es tracta d'una demostració que continuo sent humà.

12.2.17

d'anar per casa


M'he mirat una llarga estona per la tele Casa nostra és casa vostra, el concert pels (per als?) refugiats. Sensacional, molta gent, moltes belles paraules, molt sentiment, molta denúncia, molt bona música... Continuarà, castellers inclosos amb fusió de colles, esclar. Som els millors, som els millors... Un dia històric (un altre), com deia la presentadora, emocionada per ella i per nosaltres. No dic res més, qualsevol paraula, fruit de l'emoció, que pugui afegir seria moralment incorrecta, socialment incorrecta, potser també políticament incorrecta, encara que la incorrecció política està molt ben vista, només faltaria.

7.2.17

les perifèries també existeixen


La Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC continua entre els 10 més venuts de no ficció. Cap sorpresa. Suposo que l'edició de butxaca, amb criteris lleugerament diferents, encara la superarà en vendes. Em ve a la memòria de tant en tant la consulta del pare d'una alumna ara fa una trentena d'anys. Feia uns mesos que havia començat a publicar-se l'Etimològic (i complementari) de Corominas. Jo coneixia una mica el pare, que formava part de l'APA (crec que encara no havien aparegut les AMPAS) i li vaig explicar com funcionava el diccionari, que era divertit i, com indicava el nom, complementari..., en fi totes les coses que vénen (ai, se m'ha escapat un antic diacrític!) al cas. Era un home de país, s'hi va subscriure. Durant els nou anys que ens vam relacionar no vam tenir l'oportunitat d'encetar cap conversa filològica, ni tan sols per comparar el lèxic del Baix Llobregat amb el del Baix Ebre... I ara he perdut el fil, ja no sé per què parlo d'aquesta anècdota incompleta. Continuo.

He mig llegit -ja l'acabaré- a “cultura|s” de “La Vanguardia” l'article “La parla es fa norma” (algun exemple desmenteix el títol) de l'admirat Magí Camps. Potser un altre dia divagaré sobre les coses que em suggereix, entre les quals destaca el fet de l'adequació geogràfica de la parla; ara, però, només vull remarcar un assumpte menor,  que per tres vegades (amb dibuixos inclosos) parla, perquè en parla la Gramàtica, de la manera de dir les hores: l'hora catalana, la balear i la valenciana . Diu que a Catalunya no és correcte dir “les deu i mitja”, que tot va de quarts. Una vegada més, les terres de l'Ebre no existeixen. Com que ja vaig parlar del tema i no em vull fer pesat citant història i exemples. Deixem-ho estar, el fet no té cap importància, malament si hem de fer cas a les gramàtiques per saber com parlem; però, cony, que trepitgin territoris, que facin isoglosses... Perquè l'ús de les hores que esmento em fa arribar a la conclusió que jo sóc valencià (cap problema) -no m'atreveixo a viatjar per mar fins a les Balears- o alguna cosa estranya més enllà de les nostres fronteres. Tot podria ser, que sovint el negre sobre blanc va a missa, sobretot si ets un crèdul que cada vegada que llegeixes alguna cosa fas un acte de fe o ets un ignorant que amb prou feines saps el que parles. Hi deu haver una altra opció que inclogui el meu cas?

3.2.17

panoràmica general


1. Em continua sorprenent la falta de públic a les galeries d'art, fundacions artístiques, etc. Normalment són llocs gratuïts, amb la temperatura adequada, moltes amb seients i, sobretot, amb boniques vistes. Algú pot opinar que la gent porta pressa, que té l'agenda plena. Va, home -dona-, va!

2. A la Fundació VilaCasas, a l'Espai Volart, tres artistes, tres, per un euro.

3. Vaig a veure especialment els retrats -Persones pintades- de Gonzalo Goytisolo, el fill de Juan (no sé si hauria d'esmentar la saga, els orígens, però els cognoms, per a bé o per a mal, existeixen). Un recopilatori resumit però extens de 30 anys de retrats que difícilment es repetirà.

4. M'agrada, molt, la pintura de Goytisolo, sobretot la d'espais urbans i la dels retrats, més que la de les petites coses. En aquest cas es tracta d'un conjunt extraordinari, des dels carbons als olis, des de la família als prohoms del país i de més enllà. El retrat és un art difícil -no em refereixo a la fidelitat o no als personatges retratats- ple de petits matisos, de subtileses -res és de bades- que el pintor deixa i que l'espectador, que a la fi, com en qualsevol obra artística, és qui té la darrera paraula, ha de descobrir (els blaus foscos de els personalitats del soterrani, uniformes i prodigiosos). Primer repte doncs.

5. Encapçala el fullet de presentació de l'artista una confessió extreta del catàleg, de la traducció al català: Tinc 50 anys complerts, començo a fer panxa, ja pentino canes i em falten algunes dents, i de vegades tinc inclús la sensació d'estar perdent facultats que no estic gaire segur d'haver arribat a tenir. Quan (sic) a allò d'oferir al públic experiències genuïnes i innovadores, sóc pintor, treballo principalment a l'oli i em dedico professionalment al gènere artístic més mercenari i carca que existeix: el retrat per encàrrec. Si heu llegit atentament, la cosa pinta bé, aquest despullament físic i artístic només pot indicar, en el fons, un desafiament -i més coses- que l'espectador haurà d'acceptar i valorar. Segon repte.

6. La presentació del catàleg, extensíssima, del mateix pintor, és un interassant tractat sobre l'art en general, la pintura en particular i, sobretot, el retratisme. Directa, sincera, sense concessions; poques vegades una aproximació tan clara al sovint expressament i textualment món clos de la pintura. Tercer repte: llegir, comprendre, assentir, dissentir.

7. A més a més, l'espectador té la possibilitat de concertar una llarga visita guiada amb el el pintor, que assenyala, indica, teoritza, concreta, detalla, explica anècdotes, circumval·la... S'accepten preguntes. Quart repte.

Afegir més punts, desvetllar petites coses, em semblaria anar més enllà del que cal. En definitiva, ara que es tornen a acostar dies de fred i potser de pluja, val molt la pena entrar a la Fundació Vila Casas.


P.S.: Dubte: Per què no hi ha aquest retrat en blau més clar? Li ho preguntaré.



30.1.17

emocions


No sé si sou gaire lectors de diaris digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper (volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall, trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva, emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos, l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic (patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista, o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.

29.1.17

nar-hi nant (primera aproximació a l'any Bertrana)


Conec força l'obra literària, no la pictòrica, de Prudenci Bertrana; en canvi, a penes he llegit res de la seua filla. Suposo que el més conegut del pare és la novel·leta -em refereixo a l'extensió- Josafat, entre altres coses perquè ha estat un dels llibres que moltes generacions d'estudiants han hagut de llegir, amb plaer o sense, al batxillerat o a la universitat. És un llibre potent, intens, encara ara de bon llegir. Amb aquesta novel·la vam començar el curs impartit per Jordi Llovet a la UB just quan ell havia tornat d'Alemanya i començava la seua carrera aquí (... fixeu-vos amb el símbol fàl·lic del campanar...! No recordo gaire cosa més, esclar.). Jo, però, prefereixo les Proses bàrbares. Quan les repasso, en lectures cada vegada més espaiades i parcials, encara em col·loquen la seua força lèxica i visual.

D'Aurora Bertrana, ara, així, de sobte, només recordo haver llegit Una vida, les notes biogràfiques sobre el seu pare. Sempre he tingut ganes de llegir-la més, però mai no he trobat l'ocasió, l'estímul o els llibres; per exemple, Peikea princesa canibal... és un títol que em té el cor robat, però que no he trobat en les llibreries les vegades que l'he volgut comprar, ara tampoc. M'agradarà, no m'agradarà? No importa, el vull, vull anar als mars del sud, encara que després, si fa no fa, totes les mars són semblants. De fet, vull conèixer una mica l'Aurora i, ara per ara, a les llibreries de nou només puc trobar dues novel·les seues que...

Com que aquest any en fa 150 i 125 respectivament del naixement de Prudenci i de l'Aurora, han decidit que sigui l'any Bertrana: Fantàstic! Llegeixo què diu la Institució de les Lletres Catalanes (la pàgina de l'Any encara està en blanc) en un dels paràgrafs de presentació de la commemoració:

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana.

Volen dir que a part d'exposicions, biografies, celebracions musicals, recorreguts literaris, entrevistes, etc., tenen un pla en complicitat amb algunes editorials per reeditar l'obra completa de Prudenci Bertrana i, per primera vegada, la d'Aurora Bertrana? Miraran que la seua obra arribi a totes les llars catalanes? No només serà una obra llegida sinó “millor” llegida”? Si ho he entès bé, això és el que dedueixo. Doncs que s'apressi tothom, que un any passa en un buf, i els meus, ai!, més de pressa.


P. S: A internet es pot trobar força material manuscrit i mecanoscrit dels Bertrana, més d'ella que d'ell. Si voleu, hi podeu fer una mirada.



25.1.17

barcelones i algunes coses més


Vag saber, llegint el diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o  oblidats, com passa amb tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que parlin les seues paraules.

De moment, l'article de Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra, publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el 2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila -Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la ciutat amb el joc que li donaria actualment.

Copio dos fragments breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?


Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...


... haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.

Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)

22.1.17

insubstancial


És curiós, és instructiu, és divertit, fins i tot pot ser engrescador llegir els filòsofs, vull dir els qui han estat catalogats com a tals i s'esmenten a les classes de filosofia dels diversos ensenyaments; però sovint trobo (bé, ara tothom sap que llegeixo poc) una filosofia menys obsoleta, menys arqueològica, ens els anomenats escriptors de ficció: els novel·listes, els poetes, els dramaturgs (aquests no tant)... Potser he manifestat aquesta opinió de forma precipitada, però un grau més intens de reflexió em convertiria en un filòsof, cosa que, francament (odio els qui diuen francament o crosses semblants cada dos per tres), és una idea absolutament allunyada dels meus desitjos, i de les meues capacitats.

21.1.17

ja a la segona quinzena de l'any


Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Popular

No es pot fer una truita sense trencar els ous.
Popular

El primer que farem serà matar tots els advocats.
Shakespeare: Enric VI

Trump és Berluscuni passat per Marlboro
Javier Gurruchaga


Només estic segur de la correcta textualitat de la primera cita i en el cas de la tercera, accepto que la frase fora de context pot resultar equívoca, però en l'època de Shakespeare els advocats ja feia segles que tenien tal poder que el fet que després el dramaturg dissimulés no treu consistència al seu desig primigeni expressat per un secundari.

El 17 em va passar totalment desapercebut, cosa que em va produir una sensació de culpabilitat per haver oblidat que era el dia del patró del poble, que pràcticament totes les olives ja són als molins -no sé si la collita ha estat bona o no tant- i que els animals ja han estat beneïts, i fins l'any que ve. Com a penitència m'autoimposo rememorar lentament, resumides i en desordre, imatges segurament falses de les festes majors d'anys ja molt llunyans.

Em va semblar totalment demencial la insistència del fiscal a voler esbrinar què vol dir que per fer una truita cal trencar els ous. Tantes preguntes, tanta pèrdua de temps que es podia estalviar consultant simplement Google o, si és més partidari del paper, repassant les pàgines d'un diccionari de locucions i frases fetes, com el de Martí & Raspall. Per mi que hi havia un punt de mala intenció, si no d'inanitat intel·lectual. I el pobre noi assegurant que a Catalunya ho sap tothom això. Esclar que sembla que a la majoria d'advocats, fins i tot del país, perquè entenguin català cal pagar-los.

Escolto fragments de les declaracions d'Isabel-Clara Simó, darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Que el motiu recurrent, o això sembla a la televisió, sigui que per fi se sent valorada... sense comentaris.

No he tingut forces per acabar de sentir el curtíssim discurs d'investidura del nou president dels Estats Units d'Amèrica. Si hagués estat un alumne meu en una classe d'expressió oral, li hagués dit que es tornés a preparar l'exposició; esclar q ue la repercussió de les paraules dels meus alumnes i les meues eren molt limitades. Podem fer broma, però cal recordar que els americans marquen tendència. Tremolaria si no fos que sé que tot el que puja baixa, la qüestió és el temps i el tempo.

Fa fred. A Barcelona un fred suportable, potser per això els turistes, que deuen venir d'un clima més inhòspit, pugen i baixen pels carrers precedits pel soroll de les rodes d'aquestes maletes tan còmodes i lleugeres i tan indiscretes i amenaçadores. Ahir em van mullar unes gotes tan fines de pluja que per un moment vaig pensar que les somiava; a penes un sospir i estranyament càlides; de seguida vaig saber que no es convertirien en neu. Avui la pluja ha estat més com cal. Sí que el dia s'allarga, però l'hivern és encara ben viu, amb capvespres sense cap interès. Ahir vaig mirar una pel·lícula ambientada a la Provença on ningú no parlava provençal i on tenies la certesa que allà sempre és primavera -tot un món de promeses-, una primavera mig estiu mig començament de tardor. Avui Whiplash -quina meravella!- m'ha semblat molt més com cal: l'hivern sempre present i, potser, l'esperança de primavera.

10.1.17

Entre la realitat i la psicodèlia


La llum del primer dia de l'any m'agafa ja tard -cap novetat- i li giro l'esquena per concentrar-me en la pantalla del televisor. Dudamel aparenta, i és una apreciació personal, més anys dels 35 que té. El trobo excessivament contingut, no com quan dirigeix els seus nois i noies veneçolans, però a mesura que passen els strauss es va deixant anar, fins a l'apoteosi final (complicitat amb Grouxo Marx -o és Harpo?- inclosa) de la Marxa Radetzky. El Concert d'Any Nou és un estrany oasi d'intemporalitat en aquest món nostre que canvia tan ràpidament i que a mi, coses de l'edat, em sembla d'una foscor in crescendo malgrat els estímuls llumninosos creixents i variats (?) que ofereix. Trobo que un vals perfecte per glossar les paradoxes del moment i del futur immediat és el que se sol anomenar Vals de l'aniversari, o, amb més propietat, Onades del Danubi, d'Ion Ivanovici: exultant i d'una tristor que penetra. No sé si l'han interpretat mai al concert de Viena.

I el temps avança i no és qüestió avui de detallar cada dia que passa. Basta dir que els Reis ens agafaren a la J. i a mi en baixa forma física. Ella ha afegit -parlo encara en present- al seu canell trencat una grip important; jo, una febrícula estable potser per simpatia. Ella mira la cavalcada dels de Barcelona per la tele; jo, en directe, que és la manera de viure-la més i veure-la menys. L'endemà, els regals són escassos, de moment. Abans d'hora ja em van portar la Gramàtica. Curiós país, on una gramàtica figura entre els llibres més venuts durant setmanes. Les biblioteques particulars estan plenes de llibres a penes fullejats, però acariciats amb desig, mirats amb ulls brillants, potser febrosos.

No sé si em regalaré el darrer disc de Sisa. Llegeixo una entrevista seua d'on, per acabar aquest resum d'inici de temporada (per cert, a qui se li va acudir començar l'any amb el fred en lloc d'esperar la primavera, com feien els romans), diré que comparteixo més les seus paraules, el seu pensament -no crec que calgui justificacions ni matisos, que porto pressa- que no molts altres del aquest any sí.


R. És lògic que quan no hi ha res l'esperança sigui màxima. Pot ser que anem cap enrere, però partim d'un cert nivell. Ara un pobre pot tenir una pantalla de plasma, mòbil i cotxe, però jo, que sóc de família humil, no recordo tenir res a casa i tota la societat era pobra, i si ens situem als anys trenta encara hi havia més pobresa. Els obrers treballaven 12 o 14 hores i eren pobres , i la poli els pelava a les manifestacions. Tots aquests de la CUP i del 15-M em semblen gent benintencionada, petits burgesos que no han passat gana, persones amb formació… res a veure amb pobres de solemnitat.

P. Materialment cap endavant, espiritualment cap enrere.

R. No hem avançat gens, només sento discursos buits, tòpics, demagògics... i es compren aquests discursos sense saber quant costen. La independència, per exemple, ningú diu el que ens costarà i a sobre ningú ho pregunta. Els polítics ja són com nosaltres, els cantautors, prometen l'Arcàdia somiada, però sense detallar el preu del bitllet. Els catalans sabem que tot té un preu. Cap català s'embarcaria individualment en un viatge sense preguntar quan arribarà, i si l'esmorzar hi està inclòs i el taxi pagat… i en aquest viatge de la independència ningú sap el preu. És molt curiosa aquesta dicotomia entre el català pragmàtic i el superego social català independentista propi de la frase “ho volem tot”. Hi ha tres formes de pagar el viatge, i cap és del grat del català: que li toquin la cartera, que li toquin la cara o que li toquin el Barça.

P. I per què creu que ha pres força? Per la il·lusió que desprèn el seu sentit poètic?

R. Exactament, la independència s'ha convertit en una idea poètica. La poesia omple els buits de la realitat ordinària i ajuda a suportar-la, però a Catalunya es parla des de la poesia de la realitat ordinària, que té altres lleis que s'han de considerar. Un cantautor pot prometre la lluna, un polític, no, i si ho fa, enganya. Un polític ha de tenir una part lírica, però cal treballar dia a dia en coses molt avorrides com papers, lleis, normes, etc. Els polítics ens han ocupat l'espai poètic. Per què una gran part del poble català ha comprat aquesta idea sabent que és impossible? Aquesta és la pregunta. Sense una guerra o una revolució això de la independència no és possible.

P. No es desobeirà?

R. No. Bé, algun sí que ho farà, i quan li caigui la primera hòstia, tothom a menjar a casa i al llit aviat que demà obrim la botiga. Qui són els nostres herois? el Sr. Esteve, el mossèn i el caganer, es pot anar amb això a algun lloc? Per contra, quins herois té Espanya? Un boig que volta volent canviar el món anomenat Quixot. El Sr. Esteve no va sortir de la seva botiga. Espanya ha actuat sense contemplacions: si s'ha hagut d'expulsar jueus, matar moros i aniquilar indis, s'ha fet. En canvi, aquí, no, som pacífics i democràtics, aquí, sang, no. Llavors, de què ens queixem per no pintar res al món? La violència ens repugna, i amb raó, però si el que de debò ens agrada és la “botiga”, la parcel·la i la parròquia, no cal que ens queixem, som el que som i ens donen pel sac. Els altres no van així. Agafem les armes, fem la guerra i si hem de morir, morim, però això no ens surt fer-ho.

Entrevista a “El País”.