desig de perfecció

Les paraules de sonsenyor Cañizares, cardenal de València (per cert, catalunya religió.cat, que reprodueix les declaracions del cardenal, desmenteix que els bisbes catalans convoquin una pregària per la independència de Catalunya, almenys abans de les eleccions),  em fan recordar dues paràboles sense conclusió que en el seu moment van ser força utilitzades i que ara fa temps que no esmenta ningú. Les paràboles són freqüents a la Bíblia, sobretot al Nou Testament, i l'Església en continua utilitzant -cada vegada menys, i fa malament- perquè sap que si bé les comparacions i les metàfores no reflecteixen amb precisió la realitat, sí que ajuden a entendre temes complexos i, a més són fàcils de recordar.

Parlant del procés d'autodeterminació o d'independència, hi ha dues comparacions que em semblen molt ben trobades i indiquen la percepció de molts ciutadans, de Catalunya o de fora, sobre el procés. En un cas, es compara el procés amb la situació d'una parella en què després d'una anys de convivència, un dels membres decideix, per les raons que sigui, que la unió no té sentit i que ha arribat el moment de separar-se, d'iniciar una nova vida; com sabem, aquests processos no són senzills i poden resultar traumàtics en tots dos membres, i moltes altres coses que tothom coneix per experiència pròpia o dels altres  no cal que jo detalli variants. En el segon cas, es compara el procés a un cos que sofreix l'amputació d'un membre: un braç, una cama..., potser fins i tot alguns pensen -terrible pensament que no es gosa confessar- en l'amputació del cap; evidentment, en aquesta segona comparació, el traumatisme és permanent, per bé que algú digui que sempre es pot aconseguir un membre ortopèdic. Com es veu, en el primer cas es parteix d'una dualitat i en el segon, d'una unitat; de manera que encara que en tots dos supòsits l'inici és la mateixa premissa, la visió és absolutament diferent. No hi ha dubte que a Catalunya la tendència és a veure el procés tal com s'explica en la primera paràbola i a la resta d'Espanya segons es diu en la segona. La conclusió, la conseqüència,  ara per ara, és clara, les possibilitats de diàleg són escasses, per no dir inexistents. Caldrà buscar una tercera paràbola que alguns diuen que estan pensant com formular? No en veig la possibilitat, perquè les dues anteriors són majoritàries i no depenen d'un moment circumstancial, sinó que són viscerals, axiomes per a uns o altres.

És possible que aquestes paràboles que em semblaven absolutes i irreconciliables s'hagin convertit en obsoletes després de l'entrevista a Rajoy a Onda Cero. Una entrevista que em va recordar el Rajoy de les tertúlies de Jesús Hermida en temps prehistòrics per a molts dels ciutadans actuals: Qué? Cómo?

I ja posats en campanya, i per acabar, vull dir que si bé fa temps que el meu vot està decidit, encara em distrec mirant el que es va dient i fent comparatives. Per a memòria meua, deixo aquí dues maneres de fer ben contraposades; el futur, no demà o despús-demà, dirà.