la carrera

Deu fer més de vint anys, un que tenia una situació estable i monòtona, va decidir que era el moment d'entrar en política, però no tenia clar per quin partit optar. Dubtava entre Convergència o Unió i no es decidia, així que va preguntar a un amic de confiança si el podia aconsellar. L'amic li va deixar ben clar: "si vols tenir un càrrec, apunta't a Unió."

M'ha vingut al cap aquesta anècdota, de la qual el q ue menys importa en aquest cas és la continuació, en veure els resultats de la pregunta unionista del diumenge en què per a la majoria d'observadors externs la importància dels resultats no és tant si tants o tants altres fan la puta o la Ramoneta sinó el recordatori dels afiliats al partit. Segons un recompte de l'agència EFE de fonts que ignoro, els afiliats estaven entre quinze i setze mil (la Wiquipedia se'n fa ressò) , segons s'ha vist, no arriben als 5.000, i sóc generós perquè els càlculs matemàtics em sobrepassen. En resum, que la primera impressió és d'una moderada perplexitat en veure com un grup tan percentualment reduït pot convertir-se en un instrument de decidir a Catalunya i d'intervenir a Espanya. Dic moderada perplexitat perquè la perplexitat perfectament assumida a base de temps transcorregut és que dels 5.000, de la totalitat dels afiliats, només els que es poden comptar amb els dits de les mans -seré generós i afegiré els dits dels peus- decideixen de manera important la política de Catalunya i influeixen en la de Madrid.

Tampoc no és que la constatació que un partit tingui o no molta base reglada vulgui dir gran cosa. A la fi, sigui un partit gran o petit, el que importa és que treballin pel bé de la totalitat de la comunitat, i això ningú dubta que és el desig de tots els qui ens representen, com diria aquell que fa vint anys es va apuntar a Unió i va fer carrera, curta, tot s'ha de dir..