15.5.15

aproximació, rapidíssima, a una resurrecció


Les llibreries de vell són, com se sap, les més propenses a l'aventura, és a dir, a visitar-les sense cap idea preconcebuda i acabar sortint amb qui sap què. En les altres, les de les edicions recents, també és possible aquesta aventura de l'atzar, però molt menys; un ja sol saber què trobarà, encara que la sorpresa pugui arribar quan et diuen que aquell llibre que es va publicar fa dos o tres anys fa temps que ja no està en cap prestatge o, fins i tot, que no l'han vist mai.

En les llibreries de vell, sovint entro pel simple gust de relaxar-me, de fer una pausa durant un passeig massa apressat. Cada vegada que desapareix una d'aquestes llibreries dels meus recorreguts habituals em sap greu ni que sigui per egoisme. Em va passar amb la Canuda, que avui esmento particularment perquè he descobert una de les seus filles. Baixava pel carrer Bruc, per la dreta, quan sobtadament, entre Consell de Cent i Diputació, m'he fixat que a l'altra banda hi havia una llibreria nova, al menys per a mi. M'hi he apropat. A la porta hi havia tres persones i a la seua esquerra i a sobre un rètol amb el nom: Kepos-Canuda. He preguntat. Efectivament, un dels llibreters de l'antiga casa ha muntat la nova, més petita, però que recorda en alguns aspectes la vella. He entrat un moment -les llibreries sense visitants són un pèl tristes, però ja era l'hora de plegar- i el propietari m'ha explicat quatre detalls. En primer lloc -em sembla que textualment-, que el seu fons no és fonamentalment de llibres de bibliòfil ni de llibres de batalla (ja podeu pensar quins són els llibres de batalla). Sembla ser que la mitjana d'edat dels bibliòfils sobrepassa la seixantena. Per què no hi ha bibliòfils joves? Ha estat sempre així? Per què hi ha bibliòfils? Hi ha especulació bibliòfila? Em sembla un tema interessant, com a mínim curiós. De llibres de batalla se'n poden trobar a molts llocs. Què queda entre uns i altres llibres?

Bé, qualsevol dia en podem parlar de tot plegat. De moment, deixo constància de l'existència de la Kepos-Canuda, que ja porta, crec, més d'un any oberta, i jo sense saber-ho malgrat que està dins del meu radi d'acció. Imperdonable.
 


 

3 comentaris:

Júlia ha dit...

No hi he estat tot i que vaig llegir a algun diari un reportatge sobre ella. El fet és que tot desapareix del 'centre' i ho hem d'anar a buscar aquí i allà, encara que al menys algunes coses revisquin en algun indret.

Francesc Puigcarbó ha dit...

és el més semblant al paradís, terrenal per suposat.

miquel ha dit...

En el cas de les llibreries de vell, Júlia, veig que algunes ja pràcticament operen més per internet que en els seus locals.

Per estar-s'hi una estona, Francesc, que els paradisos eterns deuen ser cansats.