intermitències

Truco a la veïna per telèfon: Et va la tele. Ho comprova, no li va. Una mica més tard, truca a la porta la veïna de dos pisos més avall: Us va la tele. Li dic que no i li concreto el moment en què em sembla que hi ha hagut l'apagada i les causes. Com que parlem just a l'entrada de casa, la veïna del costat, que va en pijama i barnús, ha intuït el tema i ha sortit a afegir-se a la conversa. El seu petit, que aquest any ja no va a la guarderia, treu el cap, però de seguida se'n desentén. Decidim que, definitivament, aquesta vegada no ha estat cosa dels paletes. La conversa es desvia al soroll i, sobretot, la pols de l'obra i les diverses estratègies per evitar-la o minimitzar-la. Unes passes feixugues pugen l'escala. El veí de sota -president consort de la comunitat- arriba carregat de la botiga. Ha trucat a l'administrador, però és massa tard i ha enviat un mail explicant la situació. Xerrem en conjunt i en petits grups fins que, a poc a poc i esglaonadament, tothom va tornant al seu pis, no diré que sense tele perquè qui més qui menys té contractada alguna alternativa privada.

Quatre dies més tard, continua sense veure's la tele. Truco a l'administrador. No es pot posar i em demanen un telèfon, dono el meu. Al cap de dues hores, em diuen que han delegat en el meu veí M., que s'ha quedat a Barcelona durant les vacances. El baixo a veure. M'explica les darreres novetats, inclosa la causa de la seua funció accidental de coordinador televisiu. Els tècnics potser passaran aquesta tarda, potser demà al matí. Em diu que el canvi de rutina no li ha estat fàcil, que ha tingut mono, que ha hagut de recórrer a vídeos mig oblidats. Ens mirem mig avergonyits i còmplices i decidim que estem alienats. Total, tant ell com jo mirem gairebé només informatius i alguna pel·lícula, i la pèrdua de senyal dels canals hauria d'haver estat un alliberament.

És curiós com arriba un dia en què ens convertim en esclaus dels petits actes quotidians i quan s'esdevé que algun d'aquests moments rutinaris desapareix per raons alienes a la nostra voluntat es produeix, al menys inicialment, un cert desconcert, un petit buit que sobtadament hem d'omplir. I tantes coses com volem fer i mai no trobem el moment...

I si el televisor se'ns converteix per sempre més en una pantalla negra? Desgraciadament, sabem que això no passarà, que, a tot estirar, demà a la nit tornarem a mirar l'informatiu de TV3... Ah, no, precisament demà a la nit no, que toca l'agradable rutina del cinema en pantalla gran, és un dir.