31.3.15

Pla en bicicleta


Avui, caminant per una vorera estreta de Gràcia, abstret en la meua falta de pensaments, he sentit que algú al meu darrere tocava el timbre d'una bicicleta. Per què ho feia? Potser perquè estava content? Si no fes soroll, el timbre de les bicicletes em resultaria agradable. Amb les bicicletes em passa com amb els gossos, m'agraden, però en els últims anys he decidit que ja hi ha prou gent que en té, que la quota, encara que no ho diguin oficialment, ja està coberta, que no em correspon contribuir a saturar més la ciutat amb una altra màquina o un altre animal de passeig. Potser quan comenci la davallada d'unes i altres m'ho repensaré. El timbre de la bicicleta m'ha recordat un escrit de Pla, personatge absolutament negat per a tota mena de maquinisme. L'he rellegit. He pensat que des que Pla va escriure el text l'evolució de la bicicleta -encara hi ha algú que l'anomeni simplement la màquina?- ha estat espectacular; fins i tot l'evolució dels ciclistes ha estat espectacular: tinc la impressió que ja ni noten les pujades.


En realitat, la primera màquina amb què em vaig haver de compondre fou una bicicleta. La família me la regalà seguin probablement el corrent, és a dir, perquè era costum de fer-ho. La bicicleta fou anomenada, des del primer moment, la màquina per antonomàsia -la màquina- , i aquest nom ha persistit. Així vaig aprendre d'anar en bicicleta, però no crec pas que hi posés gaire entusiasme. Vaig arribar a ser, a penes, un ciclista petit. No vaig saber fer mai cap filigrana amb el manillar i les rodes, cosa que era considerada, cap a 1907, un símptoma d'intel·ligència. Més aviat em semblà que la bicicleta tenia molts inconvenients. No és pas que m'hi trenqués mai la closca ni que anés a parar de nassos a l'aparador d'una botiga, cosa que era, llavors, prou corrent. No, anant en bicicleta no vaig estirar mai més el braç que la màniga, però tot plegat em semblà desagradable. Els forats de la cadena es desprenien amb gran facilitat dels pinyons del plat que els pedals feien anar, i llavors s'havia de posar la cadena; les rodes es desinflaven amb una escandalosa freqüència, i llavors calia manxar; el fre, quan no frenava massa, no frenava gens. Però sobretot vaig descobrir una cosa que esmorteí les meves ja escasses il·lusions: vaig descobrir que pujar una pujada en bicicleta era molt fatigós i no gaire més ràpid que caminar-la a peu. I com que en el nostre país, per arribar a qualsevol lloc, s'ha de pujar sempre una pujada, em semblà que la bicicleta no feia per a mi. A dotze o tretze anys vaig deixar d'anar en bicicleta i no hi he anat mai més.

Josep Pla: Notes disperses.


30.3.15

els noms de les flors


Mes arrancat després per ... perseguidors
ja no conec ni sento com en millors vegades.

Bonaventura Carles Aribau: “La Pàtria” (fragment de la segona estrofa)


Em mirava la magnífica foto primaveral que em suggeria en Francesc i no era capaç de donar nom a les flors que ocupaven tot l'espai. Estava segur que havia de saber com es deien, però la meua memòria ha fracassat i he pensat -desviació professional- en aquells versos d'Aribau en què es lamentava dels oblits produïts per la distància -i el temps-, malgrat que ell mateix, o l'enganyosa sort, l'haguessin conduït lluny de la pàtria.

Com que no recordo amb prou precisió el poema d'Aribau, he recorregut a Google i, oh, sorpresa!, he trobat dues versions diferents del primer vers que copio al principi del post. En la primera consulta he llegit (actualitzo la llengua): arrancat després per fals perseguidors; en la segona: arrancat després per fats perseguidors. On es troba la veritat? S'interessa la xarxa per la veritat? Té cap importància que siguin fals o fats? Per què internet dóna preferència a una opció i l'altra queda en segon lloc? Ja sé que sabem totes les respostes -sobretot la paraula correcta en l'alexandrí d'Aribau és obvia- però , per si de cas, afegiré que la meua opció d'allunyament no va ser en fals ni, crec, pels fats, sinó ben reflexiva, malgrat que a vegades, com ahir, contemplant el camp primaveral de Francesc, trobo a faltar les flors i els seus noms, i hi ha moments que no estic prou segur si més una cosa o l'altra.
 
 

29.3.15

aquest diumenge, repetició inevitable.


Com corre el temps cada any -qüestió d'economia màgica, segons diuen- , una matinada de diumenge! Heu vist que els ametllers ja han perdut les flors i les oliveres, tímides, ja mostren les primeres? Res no s'atura i els ritmes s'acceleren. Per un moment, però, ens fem senyors dels somnis i fem etern l'instant: cadascú el seu.
 

28.3.15

corrupció creativa


La corrupció política en el nostre país és d'una misèria imaginativa i creativa lamentable. Lligada durant anys especialment a la construcció, però també a moltes altres empreses, el sistema és elemental: l'empresari dóna diners -també regals més o menys valuosos, però sobretot diners- a canvi d'aconseguir avantatges per a les seus empreses. La gràcia està a ser discret i és un plus pertànyer a alguna formació política especialment corrupta.

Com se sap, la corrupció afecta tots els països, a vegades de manera escandalosa, gairebé institucional, i d'altres a casos aïllats o manifestacions subtils. No sé l'índex de corrupció a la Xina, però d'allà fa poc que ens ha arribat un cas que, aficionat com sóc a la fotografia, em miro amb una mica de condescendència.

Qin Yuhai és un senyor nascut a principis dels 50 que en el seu moment es va afiliar al partit comunista i va anar fent carrera fins convertir-se en un dels principals personatges polítics de la província de Henan. A la seua vocació política unia un interès per la creativitat a través de la fotografia, fins al punt que algunes fotos seues van acabar en panells al metro de Pequín, ell mateix es va convertir en un membre destacat de l'Associació de Fotògrafs de Xina i les seues exposicions, alguna a Europa, concretament a Londres, tenien -tenen?- una valoració creixent. No m'estendré en el seu historial artístic que es pot comprovar fàcilment escrivint el seu nom a Google.

El cas és que aquest any Qin Yuhai ha estat apartat dels seus càrrecs per una comissió que lluita contra la corrupció. Ja sabem com en són de críptics els xinesos en parlar dels assumptes interns; l'acusació genèrica era que Qin Yuhai dedicava un temps excessiu a la seua afició fotogràfica i tenia poca cura de les seues funcions oficials. Home, podríem dir: se li fa un toc i el reconduïm. Però no, l'assumpte era més complex, Qin Yuhai acceptava suborns fotogràfics, és a dir, concedia privilegis a canvi de material i altres detalls relacionats. Per exemple, una empresa que va aconseguir un contracte per promocionar el turisme a la muntanya Yuntai li va regalar 25 màquines de fotografiar valorades en 146.000 euros; posteriorment, la mateixa empresa li va comprar un àlbum fotogràfic amb fotos seues per 235.000 euros. Una altra empresa es va gastar més de 800.000 euros promocionant la seua obra a la Xina i a l'estranger. Els exemples podrien continuar amb lleugeres variacions.

Tot plegat, però, la qüestió és si cal considerar Qin Yuhai simplement un polític corrupte a l'ús o si més aviat ha tingut uns mecenes que, una mica forçats, és veritat, han contribuït a fer conèixer l'obra d'un artista genial. En tot cas, el seu amor a l'art ha de ser considerat un atenuant a l'hora de valorar la seua trajectòria política poc ortodoxa?

Quant a la genialitat de l'obra, aquí us deixo una única foto que pertany a l'exposició Ebb and Flow, de quan s'embadalia amb l'aigua, presentada a Londres. Aquí, entrevista i més fotos.
 

 
 
 

27.3.15

especulo


Algunes vegades m'agrada comprovar si els conceptes, les definicions, que jo atribueixo a una paraula -normalment paraules d'ús comú- es corresponen al redactat dels diccionaris. No és que pensi que els diccionaris són llei, però tenen en la seua composició un pòsit temporal, una diversitat de fonts, un consens i una voluntat de precisió que als particulars sovint ens costa d'assolir. Els resultats de les consultes són poc o molt satisfactoris, però sempre interessants.

Avui, per exemple, he buscat dos mots que solem utilitzar indistintament: respondre i contestar. I és veritat que tots dos es poden intercanviar en la majoria dels contextos més habituals, per exemple, quan un diu que li han fet alguna pregunta i contesta o respon tal o qual cosa. Després, les accepcions van variant (no les copio, cadascú pot fer, si vol, les consultes pertinents al diccionari). Jo tinc tendència des de fa temps a dir respondre en el cas de l'exemple de més amunt i a fer servir contestar en el sentit d'oposar, de no admetre.

Empès per la tragèdia o drama de l'avió, he buscat una altra paraula: especular. Al DIEC hi ha dos* entrades. La segona conté les accepcions que normalment fem servir, sobretot la de fer càbales, comentaris, sobre alguna cosa que no es coneix amb seguretat; també diu, com a primera accepció, un concepte que en la majoria de converses no atribuïm a aquest verb: Mirar amb atenció (alguna cosa). Etc.

De les dos entrades, la primera és la que m'agrada més, la que diu: Que reflecteix la llum com un mirall, i també, i sobretot: Que és la imatge d'un objecte reflectida en un mirall. Evidentment, aquests són els significats d'origen llatí més fàcils de deduir, d'speculu, és a dir, espill. Seguint el fil, i encara que no ho digui el diccionari, cal recordar que les imatges sovint es reflecteixen en miralls trencats, deformants.



* He decidit que a partir d'ara, si me'n recordo, no faré sevir el femení d'aquest cardinal; espero que ningú s'ho prengui malament, només marco territori.

26.3.15

entre la ciència i la literatura


-¿Qué sabes de tu madre? De niño te parecías mucho a ella, ahora no... ¡Cuántas veces te tuve en mi regazo! ¿No te acuerdas de mí?
Yo murmuré indeciso.
-Me acuerdo de la voz...
Y callé evocando el pasado. La Princesa Gaetani me contemplaba sonriendo, y de pronto, en el dorado misterio de sus ojos, yo adiviné quién era. A mi vez sonreí. Ella entonces me dijo:
-¿Ya te acuerdas?
-Sí...

Ramón María del Valle-Inclán: Sonata de primavera.



Avui, com un alumne aplicat, he respost dues preguntes seguides del concurs que solc mirar havent dinat:

-Yeyuno! -o potser era duodeno o ileón (jo pronuncio ileon aguda), ja no me'n recordo perquè m'ha sortit tot seguit. Ho he dit en castellà, esclar, que és la llengua de la meua vasta cultura generalista.

-Marqués de Bradomín!- abans que el concursant, ho he dit!

Pensant-ho bé, no hauria d'estar tan satisfet de la meua rapidesa identificadora: seria incapaç de reconèixer un duodeno a plena llum del dia al mig del passeig de Gràcia, i encara menys un yeyuno. El meu record del marquès de Bradomín és tan boirós que ni tan sols sé si hi veia bé, si li faltava un braç o si coixejava; a l'actual marquès, fill del primer marquès, crec que no l'he vist mai ni conec si té fortuna o només el títol.

Fet i fet, suposo que una bona part de la nostra vida està feta de referents sense gaires conceptes al darrere i els nostres interlocutors, per si de cas, solen tenir la deferència de no preguntar-nos si som digestòlegs (digestòlogs?) o experts en las Sonatas.


25.3.15

de lluny i de prop


Dissabte vaig trobar el forn tancat. Avui hi he tornat. S'havia mort el pare del forner, també forner. Tenia 94 anys i estava delicat del cor, i una mica de tot arreu, ja no pujava escales. No tenia cap interès especial a morir, però sabia que un dia o altre li havia de tocar. A certes edats, un sap com va això de la vida i la mort. La família està de dol, trista, però és una pena resignada, acceptada, un buit en la quotidianitat i una presència en el record.

En arribar a casa he sabut l'accident de l'avió als Alps. Aquestes morts inesperades, quan “no toca”, són terribles. En un primer moment he pensat en els alumnes alemanys que, a diferència del forner, eren immortals, aliens a tot pensament de mort, de la seua mort. La desaparició abans d'hora, la mort dels joves, em commou: tantes possibilitats acabades, tanta vitalitat estroncada, tants desitjos per realitzar. És igual que la seua vida hagués estat més o menys profitosa en els termes que es vulgui, mai no hi podran passar revista, mai no podran mirar el passat amb alegria o amb tristor. Després, a mesura que passava el dia, he vist imatges d'alguns dels viatgers i alguns detalls i he sentit l'empatia que només sorgeix quan comences a conèixer, una proximitat potser més intel·lectual que sentimental en un primer moment. Demà, o l'altre, serà un altre dia i el dolor quedarà en les famílies.

I durant tot el dia, el joc de les informacions reiteratives, insubstancials, a veure qui pot aconseguir més experts, a veure que opinen els tertulians habituals, testimonis de no res diuen la seua, antecedents i conseqüents, connexions i desconnexions, i tornar a començar. Tota la maquinaria periodística en ebullició. Dia gran per alguns mitjans de comunicació que miren de semblar solemnes, afectats, es a dir, professionals al servei dels interessos dels ciutadans i, si convé, de la catarsi col·lectiva. És el que toca.

24.3.15

la música dels dies


Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

Joan Salvat-Papasseit


Primer va ser la veïna de dalt: envans fora i una distribució més funcional, més del seu gust; després van vendre el pis del costat i, esclar, s'havien de fer reformes. Ara, s'han venut el de dalt a la dreta i els nous propietaris han decidit que la cuina, reformada fa tres anys, no els feia el pes, de manera que tot a terra i a tornar a començar, i ja posats, com que no ve d'un mes més, cal que la resta del pis faci joc amb la cuina. El meu veí, el de la dreta, em diu que és un no viure, que no pot sentir la música que sempre té a tope -jo ara tampoc la sento-, i que dina ràpidament i se'n va a passar les hores al gimnàs, que sempre relaxa. No m'estranyaria que quan acabin els de dalt, ell s'engresqui i faci també la casa nova, que tot s'encomana i ja fa anys que no ha tocat res.

Sé que la percepció del temps és subjectiva, però jo tinc la sensació que els darrers anys he patit una vida en què les pauses de silenci han estat l'excepció, un estrany oasi antinatural. Una percepció ben diferent de la de Salvat, o potser és veritat que els paletes de la seua època en un no-res acabaven una casa. El que és segur és que els seus paletes no tenien accés a aquestes monstruoses maquinàries que fan un soroll semblant al de gegantines moles de dentista i un polsim amb prou feines perceptible que ho acaba impregnant tot. Cada nit, quan tanco els ulls al llit, penso en el poema de Salvat, però és inútil, l'endemà una vibració estrident me'ls fa obrir: no hi ha hagut cap miracle.

Qui sap, potser amb el temps m'hi acostumaré i odiaré el silenci. Potser fins i tot faré venir paletes a fer el bany i la cuina nova; bé, com a mínim a canviar els marbres, que tampoc cal exagerar de bon començament.

23.3.15

que quedi constància


Durant anys, al menys de manera esporàdica, vaig estar pensant com m'ho podia fer per eliminar els exàmens -em refereixo a l'ensenyament secundari, obligatori i no obligatori- i que tothom quedés satisfet: alumnes, pares, companys, societat en general i jo mateix. La meua idea no tenia l'origen en aquella frase tantes vegades sentida i escoltada, i d'una frivolitat exasperant, de: la vida ja et suspendrà, sinó en la seguretat que el dia a dia eren no només suficients, sinó molt superiors per jutjar si els alumnes assolien els objectius proposats que uns quants exàmens -deixo de banda els treballs individuals i, sobretot, els de grup- que només representen una aproximació a coneixements, mètodes, actituds, valors, possibilitats, progrés... Però no hi havia res a fer, la gent vol papers, la gent vol conservar constància revisable. Els alumnes volen papers, els pares volen papers, els companys volen papers, la societat vol papers...; a mi mateix m'era més fàcil tenir papers i poder-los mostrar. I qui diu papers diu qualsevol equivalent tecnològic inventat o per inventar. No importa que a l'hora d'elaborar els exàmens o de proposar els temes i les línies dels treballs em deixessin plena llibertat, dintre d'un suposat ordre, la llibertat per prescindir dels comprovants m'era vetada; es confiava en el meu criteri a l'hora de proposar preguntes i de jutjar les respostes, però no a l'hora d'arribar a conclusions a partir de cada minut de cada hora de cada setmana de cada mes. Tot aquests temps estava bé, però, sobretot, calia proves.

En definitiva, tot això és aigua passada, encara que em quedi un llunyà regust de fracàs, de no haver estat prou insistent o prou convincent, potser per desídia, per comoditat, per no perseverar a anar contracorrent.

Com em passa tan sovint, se me n'ha anat el cap i el teclat, perquè el que volia es deixar la meua opinió, unes quantes consideracions morals i vitals, sobre una notícia procedent de l'Índia il·lustrada per una imatge magnífica en què es veu familiars d'alumnes de 15 i 16 anys que pugen per les parets d'un edifici i s'acosten a les finestres per passar les respostes en paper o oralment als joves que s'examinen. Sembla que la policia va detenir 300 persones en tota la regió acusades de copiar -qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra- i ..., en fi, aquí es pot llegir la notícia. Que cadascú pensi el que vulgui, inclosos els perills de copiar en els exàmens.


22.3.15

aquest diumenge, la primavera afina i desafina


S'allarga el dia
i escurça les tenebres:
és primavera.
Niaran orenetes
en els bells cabells vells.

Pau Vilasedosa


Si hi ha una estació en què tot és inesperadament possible, és la primavera. En les altres també, però menys. M'abstinc d'incloure exemples.


21.3.15

simplificació intepretativa


Ara, amb un dia de distància, feta una abstracció mental que ajunta unes imatges amb les altres i sintetitza, l'exposició de Leopoldo Pomés a la Pedrera, la veig -la penso- a partir de dos -tres?- eixos que se superposen i es complementen: les fotos d'encàrrec i els altres. Entre les primeres, les estrictament publicitàries, de marques, de productes, i les altres. Aprecio i admiro la perfecció formal, l'originalitat, la modernitat, la sensualitat, les mirades -els cossos, la sensació de despullament interior o de distanciament- dels personatges retratats, però em costa arribar a la complicitat que esperava trobar, fins i tot quan veig la Teresa Gimpera, amor o musa de tants de nosaltres durant els 60 i part dels 70. No ho sabria explicar. Penso que potser si hagués continuat amb històries com la que explicava a la primera foto que va exposar, la del port... Potser em falten fotos. Potser ahir m'hagués hagut d'afegir al grupet de joves amics comandats pel nét del fotògraf que escoltaven atentament les explicacions de detalls familiars mentre miraven al mateix ritme que jo les parets de la història.
 
 
 
 

19.3.15

per fi!


Viatjo a Sydney i, si m'ho pregunten, dic que visc a Barcelona. Ah, sí, sí, Messi, em solen respondre amb un somriure. Bé, també el MACBA, afegeixo. Final del somriure i inici de mirades interrogatives, estranyades. Aquesta situació es repeteix en els meus viatges a Nova York, Providence, Kuala Lumpur... Avinyonet de Puigventós.

Suposo que Bartomeu Marí, com jo, finalment s'ha cansat de mirades inquisitives en els seus viatges i com que és un filòsof i els filòsofs no paren de pensar, al final ha trobat la solució per situar el MACBA en el mapa del món. Ha promocionat una exposició i l'ha cancel·lada abans de la inauguració perquè una escultura -semblant a les que es veuen a les falles (ei, avui és sant Josep!) -s'apartava de la línia moral pròpia del museu. La peça en concret representa un grup en què la primera figura sembla que és vegetariana (alguns diuen que vomita) , però tothom veu que darrere aquesta aparença és un personatge a qui agrada la carn (les altres dues figures són intranscendents, mers comparses). Queda demostrar així que el MACBA no combrega amb cap hipocresia, que la seua línia d'actuació és unívoca, que les seus provocacions, com corresponen als museus d'art contemporani, no admeten ambigüitats. De passada, el nom de Bartomeu Marí ha quedat lligat* per sempre més al MACBA i al menjador de verdures (amant de la carn), al·legoria quaresmal de primera categoria.

Quin plaer viatjar a partir d'ara i que quan digui, si m'ho pregunten, que visc a Barcelona, em responguin, somriure entre els més discrets: Sí, sí, MACBA! Perquè Messi està molt bé, avui mateix ho hem pogut comprovar, però ja va sent hora que Barcelona també es consolidi universalment com una ciutat cultural de primera categoria.


* Si algú no ho creu, només cal que escrigui a Google: Bartomeu Marí MACBA, i vagi a les imatges.



P.S. Per cert, Puigcorbé -presentat com el Sean Connery d'ERC- proposa que Barcelona tingui un museu de la immigració, o és de l'emigració -en els temps que corren no estaria malament- , perquè de la història de la immigració ja n'hi ha un a la Masia de Can Serra, i tampoc cal abusar del tema.


18.3.15

especialistes


Les decisions de la Justícia, és a dir, dels jutges, sovint em resulten incomprensibles. Suposo que, com en molts altres casos, em falten coneixements especialitzats per poder arribar a entendre les conclusions. Per exemple, que l'Audiència de Barcelona hagi hagi arxivat l'actuació contra els imputats que formaven part de La Federació de Municipis de Catalunya al·legant com a principal argument que l'entitat no té caràcter jurídic públic. I a mi que precisament aquest caràcter privat on van a parar fons públics em sembla un agreujant...

Tampoc no entenc per què es van considerar innocents els imputats en el setge al Parlament, un fet que a mi, a diferència de la majoria de la societat catalana, em va semblar greu i punible. Continuo sense entendre, per què ara els condemnen sense possibilitat que presentin al·legacions.

17.3.15

geolingüística: els mapes de la llengua


Llegeixo al diari que parlen per enèsima vegada del català fàcil i del català difícil, del català oral i del català escrit, d'adaptacions curriculars segons els parlants o els escrividors, de la sortida imminent, és a dir, abans de la Catalunya independent, de la gramàtica de l'IEC, de Fabra i de Solà... M'han vingut ganes a mi també de parlar del tema per enèsima vegada, però segur que ho vaig fer no fa gaire i crec que, de moment, ja he expressat de forma entenedora la meua opinió. Potser demà, si no se m'acut res de nou, hi tornaré.

Tot aquest enrenou cíclic a l'entorn de la llengua m'ha fet pensar en el doctor Veny, que, tenint en compte la modesta repercussió, no estic segur si ha estat el darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Com que sempre que es dóna un premi important es nota un augment en el volum de vendes de les obres del premiat, vaig voler comprovar si en les llibreries grans havien situat els llibres del doctor Veny en lloc preferent. Potser el seu llibre més conegut és un manual petit que es titula Els parlars, però a mi m'agrada molt l'última obra, encara en curs de publicació (va pel quart volum): Petit atles lingüístic del domini català. Per als qui ens agrada la cartografia i les paraules, aquests llibres són una delícia i, a més, són un testimoni històric de primera categoria de la dialectologia catalana fins al moment. Continuo, en la primera llibreria visitada, desconeixien l'existència dels llibres; en la segona, en tenien dos en un dels seus centres. Vaig encarregar els volums 3 i 4, és a dir, els publicats els anys 2011 i 2013, en tiratges de 1500 exemplars.

En un país com el nostre, tan aficionat a la llengua (segurament, repeteixo, amb més experts filòlegs professionals i amateurs per metre quadrat que en cap país del món), amb tanta gent capaç de comprar gramàtiques complicadíssimes i diccionaris etimològics de gran pes, m'estranya que aquests llibres tan instructius i lúdics no tinguin molta més sortida. Repassar fonètiques, construccions i mots a través dels colors dels mapes és un joc instructiu i divertit. Llegir els orígens i l'evolució de les paraules... En fi, que només m'explico la falta d'èxit a causa d'una escassa publicitat de l'empresa editorial, d'una distribució deficient o d'uns llibreters que estan per altres promocions.

De moment no m'allargo més. Únicament afegeixo dues pàgines (si es cliquen es poden veure a mida natural) per donar una idea del funcionament de l'obra i per recordar que podem pensar que tal o tal paraula és correcta o no, però el que es parla es parla i es diu on es diu. Copio també unenllaç que porta a una informació exhaustiva sobre el petit atles i sobre el seu germà gran.



16.3.15

tortugues, elefants i algunes coses més


La gent creu que és estrany que existeixi una tortuga de quinze mil quilòmetres de llargada i un elefant de més de tres mil quilòmetres d'alçada, cosa que demostra que el cervell humà té problemes d'adaptació a l'hora de pensar, i que probablement la seua funció original era refrescar la sang. Per al cervell, aquestes simples mides són sorprenents.

Terry Pratchett: L'últim heroi.


Com és pot comprovar en el paràgraf anterior, és completament fals que no s'hagi traduït res de Terry Pratchett al català (també aquí podeu llegir un conte seu). Però, per què les editorials, tant les independents com les dependents, en llengua catalana no han editat mai cap llibre d'un escriptor qua va començar a publicar a principis dels 70 i que en la dècada dels 80 és va convertir en un supervendes arreu del món? Els misteris editorials em superen; esclar que jo només sóc un lector que cada vegada llegeix menys.

De tota manera, en un país multilingüe com el nostre tothom deu haver llegit Terry Pratchett, sigui en la seua llengua original o en castellà. Suposo que sobretot a l'hora de decidir què es tradueix, les editorials en llengua catalana no ho tenen fàcil per la raó que acabo d'esmentar, però continua sent estrany -m'ho expliquin- que no n'hi hagi hagut cap que hagi intentat participar del negoci aparentment segur de les novel·les d'aquest escriptor britànic. Si ara que acaba de morir no hi ha cap editorial que es decideixi a treure la seua obra, jo mateix m'ofereixo a participar amb una aportació monetària convenient en la creació d'una nova editorial dedicada exclusivament als seus llibres. Hi veig futur, i més quan és a tocar una Catalunya independent.

En fi, oportunismes a part, llegir Pratchett continuarà sent un plaer literari aconsellable tant per als joves -quina dèria a classificar la literatura segons les edats dels lectors-, com per a grans sense importar la llengua que es triï.


15.3.15

aquest diumenge, músiques del món sense sortir de casa


Aquesta nit estava a punt de dedicar el diumenge musical a Sant Josep Oriol quan, en entrar al meu compte de correu, he vist que tenia una nova subscripció al canal de You Tube. Continua sorprenent-me que en un espai que dedico a deixar material complementari, gairebé sempre musical, dels meus posts, hi passin més visitants que a l'espai principal. No només això, sinó que la gent que mira el material que he pujat a You Tube rarament són lectors del blog, tan sols veuen un producte aïllat que té valor per si mateix, esclar, però que ignoren com i per què ha anat a parar allà. Cada setmana algun nou subscriptor, sovint de terres remotes, fins arribar avui als 331, uns quants més que a l'espai on gairebé cada dia escric alguna cosa. I comentaris que a vegades em semblen exòtics perquè la finalitat inicial del vídeo no hi té cap relació. En definitiva, el meu blog no deixa de ser un espai local, en canvi, el meu canal de You Tube s'ha convertit, més enllà de les meues perspectives inicials, en un espai internacional amb vida pròpia, independent.

De tant en tant em miro el rànquing dels més vistos, definitivament encapçalat per un vídeo que no és muntatge propi sinó que em va servir per parlar del fenomen Dudamel. En segon lloc, abans d'un altre Dudamel, una cançó de escrita i interpretada per Boris Vian, aquesta vegada sí que amb un petit muntatge fotogràfic meu. Avui ho deixaré aquí, tot imaginant si la cançó d'una hipotètica visita de l'autor a la Barcelona actual produiria resultats semblants.




Bé, un altre vídeo per tancar momentàniament el cercle. El darrer subscriptor meu es diu Faisal Alnaseeb. No sé exactament d'on és i quin dels meus vídeos l'ha decidit a fer-me confinça. Ell en té tres de penjats a You Tube. No crec que li importi que en faci publicitat, al menys d'un dels tres.

14.3.15

edat digital


En oral, en paper o en digital, no veig gaires diferències en la història: les històries continuen sent les mateixes per molt que alguns ens vulguin fer creure que ja vivim en un altre món o que la cosa és a tocar. Tot plegat, detalls insignificants en la història de la humanitat per bé que tecnològicament la tendència comenci a ser de progressió geomètrica. Prehistòria, protohistòria, història... A penes uns milers d'anys en la evolució (sic) de l'espècie. Una anècdota ignorada des de la perspectiva dels eons de la vida de l'univers. Quan algú des del planeta Alfa Centauri Bb contempla els humans o els ciborgs del planeta Terra es deu fer una panxada de riure, o de plorar, encara no se sap.

13.3.15

ciclització


Llegia ahir al blog de la Clarissa un text de Luís Antonio de Villena –a penes ens portem uns mesos- que em va semblar que s'acostava molt al meu pensament, i així ho vaig deixar escrit en un comentari. Després, rellegit el text amb més calma, vaig pensar que l'article contenia unes quantes trampes, generals i particulars; algunes són les mateixes que jo em faig a vegades per justificar un estat d'ànim, un cansament, que depèn més de mi que del meu entorn. No cal que vagi espigolant i matisant, que cadascú trobi en la densitat del text de Villena, perfectament desenvolupat, motius de discussió i de controvèrsia. De tota manera, el que em va sorprendre quan vaig tornar a passar pel blog de la Clarissa, és que només hi hagués el meu comentari i la seua resposta de cortesia. Potser és que tant ella com jo tenim pocs lectors, potser és que el textos de Villena -coses de quasivells- ja no exciten (m'estalvio d'afegir complements directes al verb excitar).


«Tal vez yo sea casi ya un viejo. No le temo a la palabra. Camino este año hacia los 64, pero mi madre (casi mi único familiar vivo) está al filo de los 91 y muy lúcida, pero no le envidio y se lo digo: En absoluto aspiro a llegar a tu edad. La vejez -incluso la mejor- está llena de límites y de carencias. Es duro pero el terrible Céline tenía un punto de razón. “La vejez es lo que sobra de la vida.” Duro, sí, pero la realidad lo es a menudo. Todo esto es válido siempre (creo)  pero lo es más ahora mismo, cuando los que hemos vivido otras épocas -mejores y peores como es normal- sentimos una crisis no sólo económica o de corrupción, casi lógica en un mundo envilecido donde sólo cuenta el dinero. Estamos ante un fin de época, y diría más ante un cambio de civilización, a mi entender (salvo los avances técnicos) claramente para peor. La gente vive la terrible esclavitud de la ignorancia. Inculta, mal educada, sin lecturas, sin modelos, vive una época gregaria y sórdida dominada (significativamente) por la palabra “basura”. Comida basura, televisión basura, viajes basura a basureros turísticos, democracia basura… ¿Es eso la felicidad? En la ignorancia acaso sí. Cuando no se lee no se puede pensar y tragas todo, te crees libre y eres un bárbaro esclavo. Además el civismo, la urbanidad están por los suelos. La mayoría (salvas pertinentes excepciones) es hirsuta, tosca, bruta… Gritan, ponen los pies en las mesas, hacen ruido, jamás ceden el paso… Es una época de bárbaros. Y como en España (no sólo) pero hablemos de aquí, la cultura y la urbanidad yacen por los suelos, todo nos dice que una época más ilustrada toca  a su fin. Hallar vecinos toscos o bestias es lo más sencillo.  Como decía Pasolini, verás a tus hijos fascistas (sin saberlo) navegar falsamente felices hacia los mundos de la Nueva Prehistoria. ¡Cuánta lucidez en ese hombre espléndido! Por mi parte, me siento cada vez más ajeno a mi entorno ignaro. Creo que los algo cultos estamos llamados a la extinción y me veo (digamos) como Severino Boecio entre los ostrogodos. “Vltimvs romanorum” El último romano. ¿Qué le importaba a Alarico el humanismo, la sabiduría? En este final de época donde el poder te dice que tienes derecho a todo lo peor, regalo mi cuota de basura y reivindico (como lobo estepario) un razonable elitismo. “Si omnes, ego non”. Si todos siguen el trillado camino, yo no. No me reconozco en este híspido, brutal mundo o época nueva. En este reino zafio de las distintas basuras. No me gusta. No es lo mío. Lo dijo Gil de Biedma: “De la vida me acuerdo, pero ¿dónde está? ” Fin de mundo, fin de época, incultura, burricie, barbarie. ¿Adónde ir? ¿La vieja Tebaida está en el bello Egipto, no sé si ahora mismo recomendable… (“Quedé estremecido por lo limitado que tiene que experimentar el mundo quien se priva del libro” Stefan Zweig.)»

11.3.15

memòria del meu carrer


M'arriba notícia aquesta nit de la mort de la P., mare de J., amic d'infantesa, i de la D., una mica més jove (ara baixo a casa seua, ara ell puja a la meua). Repasso casa per casa, porta per porta, el meu tros de carrer, de cantonada a cantonada, sense creuar la carretera. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze portes; algunes de la mateixa casa, algunes de botigues. Passo per les plantes baixes i pujo als pisos, arribo als terrats. Busco les cares dels grans que vaig conèixer de petit, de molt petit, de quan als estius dolços i llargs fèiem rotllanes de cadires a la fresca, uns més amunt, altres més avall, i els menuts amunt i avall. Ja no trobo cap cara en cap cambra, darrere cap finestra, només cares en la memòria. Potser n'he oblidat alguna?

10.3.15

laberints de dificultat creixent


... i així és com Dèdal perfila els innombrables camins enganyosos, fins que ell amb prou feines pot tornar al portal.
Ovidi: Les metamorfosis


Continuo sent espectador dels dilluns de la família Pujol, cada dia menys estona, cert. L'espectacle és ja tan reiteratiu i de nul·la efectivitat, per no parlar de l'esperit circense de moltes preguntes (i respostes), que el fet que jo encara passi una bona estona davant de la pantalla del televisor té mèrit o bé s'acosta a alguna patologia que m'haurien de diagnosticar.

De l'actuació d'avui de l'Oleguer Pujol he tret la conclusió que la meua educació no només ha estat mediocre sinó pràcticament nul·la. Al començament m'ha semblat que entenia alguna cosa del laberint que anava confegint a mesura que responia les preguntes que li anaven caient. Ha arribat un moment, però, que m'he perdut completament -fins i tot m'he marejat una mica- entre noms, pràctiques empresarials, moviments monetaris i països d'arreu del món; i això que m'interessava molt saber com es poden fer diners sense tenir-ne. Sort que a penes havia enfilat els primers camins del laberint i no he tingut dificultat per apagar la tele. Segur que alguns parlamentaris han estat devorats per un Minotaure invisible i ja mai més seran els mateixos o bé s'han quedat permanentment captius en camins enganyosos. Després ho negaran, esclar.
 

 
(si cliqueu sobre els laberints, es poden veure a mida natural i fins i tot es pot intentar resoldre'ls)
 

9.3.15

per a l'anna, i per a tots els qui en dilluns se senten especialment filosòfics


No sé si ha molta gent que es fa preguntes inútils – Qui som? Què som?- que mentre troben respostes aproximades impedeixen esbrinar qüestions més immediates. Qui som o què som no ens impedeix ser, malgrat tots els dubtes possibles sobre la nostra existència. En determinats moments i circumstàncies, em sembla molt més pràctic preguntar-se on som i, sobretot els qui encara treballen, preguntar-se els dilluns: per què sóc on sóc? Reconec que les respostes mai no solen ser prou satisfactòries, sobretot en dilluns, fora que t'hagin nomenat just fa un moment cap suprem de tots els companys filòsofs de dilluns.
 
 

8.3.15

aquest diumenge, sense música per a Nínive


D'aquest país, va partir cap a Assur i va edificar Nínive.
Gènesi, 10:11

Aquesta és la ciutat triomfant, que seia al tron tan segura, la que es deia a si mateixa: “Jo, i cap altra que jo!”. Ah, com s'ha tornat un desert, un lloc de jeure-hi el bestiar!
Sofonies, 2:15

Vaig veure a penes unes escenes de la destrucció d'unes quantes pedres de Nínive o de Nimrod -tant se val el nom, que no he d'anar-hi mai- i vaig tenir un trasbals interior, una pena inexplicable que moments després em va sorprendre. Com podia afectar-me tant la desaparició d'unes pedres esculpides? Com podia ser que aquell dolor instantani superés el que podia sentir pels homes que moren cada dia en aquell mateix lloc? Quina perversió de la meua sensibilitat s'havia manifestat? Sí, ho podria explicar, justificar, racionalitzar, raonar, però no serviria de res. Per un moment, aquella destrucció em devia semblar que era un senyal, un preludi, de la destrucció del nostre món, del món dels humans esclar. La cultura, la història, per sobre de la vida de cada dia? Els déus, una vegada més, devien riure.

Quina música es pot posar a tot això? Una percussió in crescendo? Una melodia repetitiva de la flauta d'un pastor que mira com pastura el bestiar entre les ruïnes?

6.3.15

no es pot matar tot el que es gras?


Diners, magres fan tornar gords
Anselm Turmeda


Veig a les llibreries una reedició de La niña gorda, de Rusiñol (res a veure suposo, amb la niña de M. Abad). Tant el substantiu com l'adjectiu, en el cas de Rusiñol, són castellanismes que l'autor ha triat conscientment, però si jo dic gorda, referit a una xiqueta, no estic fent servir cap paraula estranya al català, sinó la forma habitual d'expressar aquesta característica en la meua variant dialectal (o subdialectal). Com se sap, gord té un origen llatí i es fa servir, amb diferents significats, en determinats territoris de la geografia de la llengua catalana. Estic segur, però, que si dic gord, o alguna de les seus flexions, fora del territori on el seu ús és habitual, i potser també on és d'ús històric, algú pensarà que no sé que el mot correcte és gras, fins i tot potser hi haurà algú que, misericordiós i en veu baixa, per no avergonyir-me en públic, em corregirà. Jo no sé si simplement somriure i donaré les gràcies o encetaré una conversa filològica, també en veu baixa.

Tot això m'ha portat finalment a recordar l'esforç que fan alguns -jo mateix en alguns moments- a adaptar la seua parla a la dels parlants del territori on es troben. Per què? Bé, a vegades es tracta simplement que quan un porta un temps en un territori, posem a Barcelona, s'acaba encomanant tant el lèxic com la fonètica. És un procés natural que en alguns individus és ràpid i en altres no passa mai. Algunes vegades es tracta d'una qüestió conscient d'economia comunicativa; Per exemple, un opta per dir rentar plats i no escurar, o treure la pols i no torcar, simplement per no haver d'aclarir el significat dels verbs als no coneixedors. Res a dir, és una opció la bondat de la qual es pot discutir, però té la seua lògica. Un tercer cas, que no sabria dir si és o no abundant, és els dels qui se senten simplement incòmodes -podria fer servir altres mots menys còmodes- amb el seu dialecte davant del dialecte dominant i miren d'amagar-lo. Quines pressions internes o externes els fan actuar així? Per què, en canvi, hi ha gent que, vagi on vagi, no es planteja la possibilitat de canviar el seu dialecte?

4.3.15

autodidactes


A part del que em deien a casa i a l'escola, durant els anys de batxillerat em van anar ensenyant -després ho apliques o no- allò que en diuen bons costums, urbanitat, etc., és a dir, les normes de comportament i convivència. La cosa anava des de saludar i donar les gràcies, al lloc que havies d'ocupar en una passejada segons qui eren els teus acompanyants, passant per com s'havia de pelar una taronja o tractar un practicant del xintoisme (aquest darrer cas el tinc més aviat oblidat). Suposo que moltes d'aquestes convencions socials, algunes seculars, avui no només estan oblidades sinó que fins i tot es consideren de mal gust o, com a mínim, mancades de l'espontaneïtat tan fresca i desitjable que fa sortir el millor de cada persona. Jo, com deia, conservo algun d'aquests vells costums (per exemple, mai portaria uns guants de pell de color gris si no és en un casament) i n'he bandejat uns altres definitivament.

La qüestió és que l'educació dels 50 o dels 60 del segle passat no podia preveure totes les situacions socials, i encara menys des d'un poble. Ningú ens va dir res, per exemple, dels ascensors. Quan devia ser el primer cop que vaig pujar en un ascensor? Potser al del Corte Inglés? Les consultes en els nombrosos manuals del XIX o de bona part del XX no aclareixen res sobre l'ús d'aquestes baluernes, de manera que em calia actuar per intuïció o per imitació. Sí és per imitació, el model a seguir eren les pel·lícules americanes on, ja en blanc i negre, la gent pujava i baixava pisos i pisos. Repassem ascensors sense ascensorista: el primer que arriba se situa on vol, si arriba més gent, els primers ocupen el fons i els nouvinguts la part més exterior, sempre d'esquena a la paret del fons i també d'esquena els uns respecte els altres. Sembla una opció lògica, però em nego a donar l'esquena a ningú, per cortesia i perquè després, ho hem vist moltes vegades al cinema, pot passar el que passa. La meua opció als ascensors és cara a cara o, en tot cas, de gairell, encara que hagi de fer alguna passa més a l'hora de sortir en arribar al pis de destí. Si es tracta de l'ascensor veïnal, el possible dubte desapareix, no com el veí del... que enclou la cara a la porta mentre esbufega sons intraduïbles... Però aquesta és una altra història.

Ai, com trobo a faltar els manuals d'urbanitat! Esclar que possiblement la seua publicació seria un fracàs editorial total, ruïnós. Però, com i quan fer servir el mòbil? S'ha de dir al senyor o la senyora que cal que recullin la merda del seu gos o s'ha de callar si abans no te'ls han presentat? No insisteixo; centenars de situacions sense ni un sol manual de butxaca que et doni les pautes.

3.3.15

recuérdame al morir (crònica mig sentimental)


 
Quan saps la mort d'una persona que no has tractat mai personalment però que has conegut a través dels mitjans de comunicació o de la seua obra, hi ha dues reaccions possibles que a vegades es poden sumar: la intel·lectual, racional, objectiva, distant, i la sentimental. En el cas de la mort deGonzález Ledesma, la seua desaparició física m'afecta als sentiments, que en aquest cas no és altra cosa que la memòria d'haver compartit.

El González Ledesma que vaig conèixer primer es deia Silver Kane i escrivia novel·les de l'oest. Les seues, i les de Keith Luger, eren les que m'agradaven més, les més complexes, les més diverses. Humor, ironia, els trets necessaris -sense abusar-, personatges amb facetes... Comprava les novel·les a l'estanc de dalt i me les llegia en una nit. Després les intercanviava a casa la B., sempre pagant alguna pesseta pel canvi. Abans que inauguressin la biblioteca, al poble només hi havia aquests dos llocs per consumir literatura, literatura de quiosc, esclar, però que incloïa també la famosa col·lecció Reno.

Després, molt després, va venir González Ledesma, els seu detectiu ja vell i sense cap glamur, les entrevistes a les revistes, a la ràdio o a la tele. Era ja l'autor de Barcelona, de la meua Barcelona. El premi Planeta, la creu de Sant Jordi... Més reconeixement públic, però estic segur que amb menys lectors ue quan escrivia amb pseudònims.

Avui, llegint alguns articles sobre l'escriptor i la seua obra, tinc la sensació una vegada més que se'l continua considerant en certs ambients un autor menor, en part pels seus orígens literaris en part perquè la seua obra ha estat escrita en castellà... Mai ho he acabat d'entendre. Per cert, diuen que a la casa on va nàixer hi ha una placa commemorativa; en posaran també una a la casa on va passar els darrers anys? A la fi, el lloc de naixement no es tria.

Dels escriptors, els qui només en som lectors, trobo que el millor homenatge que podem fer-los, a part d'opinar sobre el que escrivien, és recitar algun fragment de la seua obra. Començo amb Silver Kane, Recuérdame al morir (1957); en aquest cas no és de l'oest i té la curiositat que el protagonista és un escriptor que es diu Silver Kane, autor de novel·les de l'oest (a veure si l'estil us recorda algun autor nord-americà). El segon fragment, que ens podria servir se la visió és de l'escriptor o del personatge, és de Crónica sentimental en rojo, premi Planeta de 1984. Tots dos textos són del principi de les novel·les.



No me diga que va usted a insistir en los temas del Oeste. Sus novelas no se leen porque no dan sensación de realidad, porque son pura filfa.

Pero señor Burkam, yo viví allí… Conozco el Oeste. Nevada es como mi segunda patria. !Yo podía haber descubierto una mina de oro debajo de sus desiertos pedregosos, áridos, silentes!

Con Burkam no valían las parrafadas. Me miró desde detrás de sus gafas y me espetó:

Pues descubra usted la mina de oro y déjeme en paz a mí, Silver.

Todo ha sido descubierto ya, señor Burkam. No quedan posibilidades ni siquiera para un joven que quiera trabajar. Pero entrégueme usted un anticipo a cuenta de mi próxima novela, y le aseguro que esa será la mejor de todas las que he publicado. El otro día, mientras contemplaba con envidia a las parejas de enamorados de Central Park, recordé una vieja y conmovedora historia. Una historia que se convertirá en la mejor de mis novelas, y que miles de lectores conservarán entre sus libros predilectos. Será una historia del Oeste, pero en la que juega un gran papel el amor —concluí.

No interesa. El amor no es lo que busca con preferencia el público lector de novelas del Oeste. De modo que piense algo mejor si quiere sacarme dinero, Silver.

[...]

Cuando Burkam se ponía así no había modo de sacarle nada. Era capaz de jurar que no había vendido un ejemplar de mis libros desde el siglo XVII. De modo que le saludé con una inclinación de cabeza, puse cara de mártir incomprendido y me dirigí en un elevado hasta el Bronx, donde estaba situado el despacho de Cottet. Cottet era un tipo que negociaba con patentes, armas de contrabando, ropas usadas y derechos de autor. En sus libros semisecretos todo estaba confundido y todo venía a ser lo mismo. Me debía casi cien dólares de una traducción al portugués que un año antes se había hecho de varias de mis novelas.

Su despacho era pequeño, sórdido, miserable. A falta de cosa mejor, tras la mesa de su despacho Cottet tenía colgado un diploma de su colegio acreditando que había sido un niño de buena conducta. Un armario archivador lleno de botellas de güisqui estaba en un rincón. En el rincón opuesto había otros dos armarios llenos de libros y papeles, pero el archivador era el único que se cerraba y se abría. Cottet tenía una secretaria que nadie sabía por qué estaba allí. Seguro que le debía mensualidades atrasadas y que por las noches soñaba con...

Silver Kane: Recuérdame al morir.


La calle Tuset, para que no se diga que no vamos a sitios finos, la Cova del Drac, lugar de luz discreta y velador antiguo, punto de reunión para jazzistas, escritores principiantes, niñas que han perdido el virgo, niños que han estrenado la moto. Y luego el largo paseo por las calles humedas de la ciudad, coño, qué cosas, Richard, hasta la calle Nueva, hasta la gran madre negra, ya estás en el sitio donde todos te conocen, aquí nada malo te puede pasar. El hotel Ibérica, que en otro tiempo tuvo un no sé qué de finura, y ue los años han convertido en un rincón patético para la última soledad de la última noche.

Francisco González Ledesma: Crónica sentimental en rojo
 

 
 
 


2.3.15

entesos


Sóc el segon a la peixateria del supermercat. Ell, el primer, ha demanat lluç de palangre i se'l fa tallar en rodanxes: en surten vuit o nou. Interromp la seua concentració l'aparició de la seua parella que li pregunta:suau o intens? Com si fos la primera vegada, ell li respon, seriós, convençut, a penes girant el cap: Suauuu (deixa anar la vocal final). Me'l miro de reüll, passa dels cinquanta, però no gaire. La parella va a buscar el Borges. Tallat el lluç, el senyor diu a la dependenta que el vol per congelar, que li prepari cada rodella per separat. Ella no li respon que la proposta és difícil, però li indica opcions poc satisfactòries i comença a posar cada rodella en una capseta de plàstic transparent amb petites ondulacions laterals. Al senyor la solució no li fa el pes i canvia d'opinió, ara vol que les hi posi de tres en tres. Feina feta. El senyor també vol dues sípies grans. D'aquestes blanques? Afirmació. La noia les agafa i fa el gest d'embolicar-les. El senyor demana que li treguin la pell, a cada sípia. La noia em mira. Jo, impertèrrit. És que aquestes sípies ja no tenen pell.  Arronsament de celles. Escepticisme. Me les neteja i les talla a trossos petits? La noia fa veure que les neteja i les va tallant en trossos irregulars que col·loca en uns recipients de plàstic com els del lluç. Una segona noia té misericòrdia de mi i em demana què vull. Dues arengades i sis galeres... Enrere queden el senyor i la noia. Qui sap quines noves aventures els esperen? Però la tarda avança i ja tinc gana. La parella del senyor continua buscant entre les prestatgeries, sense pressa.


P.S. Malgrat que aquest és el mes per excel·lència de les galeres, les meues, en fregir-les, van deixant anar una quantitat important d'aigua i tenen la carn escassa i flonja que es desfà. Galeres congelades? On anirem a parar? Tampoc les arengades semblen prou ben salades; ho comprovo l'endemà. Que exigents ens tornem amb l'edat! O no són els anys?

1.3.15

aquest diumenge, el 66 off festivals


Estranyament, ni un esment als Rolling o als Beatles en les meues agendes del 66 i del 67, tot i que dono fe que els escoltava, més als Beatles que als Rollings. Avui, però, tota literatura és sobrera. Baetles i Rollings o vice-versa. I recordar que al maig farà 50 anys de... Siiií!