dilluns no és dia de paelles

Quina dèria amb això de la D O. Aquí, i pertot arreu, qui no corre vola i qui no aconsegueix una D O sembla que no ha triomfat, econòmicament parlant esclar, perquè una denominació d'origen no implica altra cosa que això: D O. I amb aquestes dues majúscules es troben veritables immundícies que sempre hi ha babaus disposats a consumir i promocionar, i a repetir una frase amb un dels adjectius més maltractats de la història de la llengua: Això sí que és AUTÈNTIC! Marededéu, si ja ho sabem, tot és autèntic, fins i tot el que és fals.

Cada estiu, com ja he dit altres vegades, tenim petites controvèrsies amistoses amb els meus amics valencians sobre l'autenticitat de la paella. Sense ceba o amb ceba? Ja no es discuteix. L'arròs s'ha de tirar abans que l'aigua o després? Aquí, malgrat els percentatges desiguals en contra o a favor, la discussió encara és possible. És poden plantejar tres o quatre dilemes més a la cerca de l'autenticitat, de la genuïnitat, d'una menja que pel seu simbolisme, pels seus valors patris, fundacionals, corre el perill d'esdevenir pura arqueologia de museu i que quedi com element secundari un dels valors primordials de qualsevol plat: que a l'hora de consumir-lo sigui plaent (la gradació ja és més personal) al paladar.

Quan amb els amics valencians parlem de les paelles que mengem a Catalunya, de seguida sorgeix un punt d'escepticisme en la seua mirada que traduït en paraules vol dir no que no hem menjat paella valenciana, sinó que ni tan sols hem menjat paella, perquè la paella és la que és fa amb els ingredients canònics de l'horta i només admet lleugeres variants, eternament discutibles i discutides en qüestions menors. Que mengem doncs els qui ens cruspim un arròs fet a Catalunya en una paella? Doncs podríem dir que mengem paelles catalanes, així, en plural, perquè tants caps tan barrets. Ara, era bo l'arròs que ens van sevir en una paella a qualsevol lloc de la costa o de l'interior del país? A mi, que fa temps que desconfio del mot autenticitat i de els marques, és el que m'interessa més.

Diu la premsa que un senyor que té un restaurant a la Barceloneta amb una paella amb D O acceptat oficialment del barri, ara volia registrar per a la seua paella la denominació Barcelona (deu seu una paella diferent de la paella Barceloneta?) i les autoritats pertinents no li l'han permès. Em sembla de justícia, com a mínim per les raons expressades més amunt, les de la diversitat de preparacions del territori que comportarien un greuge comparatiu inacceptable (tampoc no entenc que s'hagi acceptat la denominació Barceloneta). Per cert, no he tastat, encara que no ho descarto en el futur, la paella (o paelles) d'aquest restaurant, però en vaig veure la foto i he de dir que prefereixo les gambés als escamarlans i la sípia a les rodelles de calamar, però tot són gustos.

Com que aquí, al País Valencià potser sí, mai ens posaríem d'acord sobre les paelles - això és bo-, em permeto recordar uns detalls que considero imprescindibles: la paella, per arribar a aconseguir la seua màxima bondat, s'ha de preparar en una paella, valgui la redundància, adequada, és a dir, d'aquelles que tenen marcats a la base uns petits cercles en relleu, res de tefal o modernitats semblants. En segon lloc, la paella es pot rentar amb sabó, però, per conservar-la com cal, després s'ha d'untar amb oli (no importa la D O ni la qualitat, mentre. sigui d'oliva). En tercer lloc, i acabo, el gust de l'arròs no és el mateix si es consumeix en el propi recipient o si se serveix en plat (que sigui amb cullera de fusta, metàl·lica, amb forquilla, és una altra discussió més especialitzada); feu-ne la prova, fàstics a part, els qui encara no ho hàgiu experimentat.

P S:

Després de veure lesimatges de diari de la paella DO Barcelona, he trobat la recepta. No hi van rodelles de calamar. Quan ens diran la veritat els diaris?

Proposta per dijous o diumenge: paella amb una base de sipietes (petites, senceres, tendres, gustoses) i carxofes: Els detalls, a gust de cuiners i consumidors.

aquest diumenge, nocturns de piano entre rum-rums de trànsit

Durant el cap de setmana passat -i encara dimarts en quedaven seqüeles al jardí del Palau Robert-, uns quants pianos van aparèixer en llocs cèntrics de Barcelona, sobretot al passeig de Gràcia. La moguda formava part del Concurs Maria Canals i consistia a col·locar pianos a llocs estratègics per tal que qualsevol persona els fesi un toc i el vianants se sentissin còmplices de les notes.

Vaig escoltar una estona els sons, sempre en hores de cel ja fosc, i fins i tot en vaig enregistrar alguns moments que no cal comentar, sinó que parlen directament; però sí que voldria fer algunes consideracions.

1. Em sembla bona la idea de propiciar pauses musicals comprensibles per tothom en aquest centre babèlic en què la gent, de pressa o a poc a poc, va tan a la seua.

2. Aturar-se una estona a escoltar la gent sense identitat coneguda que premeditadament o sobtadament s'asseu a tocar alguna de les seues peces preferides és un exercici mentalment i físicament saludable.

3. L'exercici seria més saludable si s'atures la circulació, si els sons del piano no arribessin esmorteïts o distorsionats pels motors i els clàxons -pocs, tot s'ha de dir- dels vehicles, o si la gent aturada no aprofites el moment per plantejar en veu excessiva la pròxima jugada a realitzar, que els portarà a un sopar, a la botiga tal, a la casa dels veïns que...saps què... Exculpo la conversa de les dues noies que s'estimulaven mútuament per interpretar peces apreses de memòria i que al final no es van decidir malgrat el meu vot no demanat, i que em perdonin la meua intrusió en la seua conversa musical.

4. La il·luminació nocturna és lamentable i és un dels altres elements que desllueix les interpretacions. Tant costaria posar un focus? La interpretació més fosca, gairebé absolutament en negre, va ser la que s'anunciava com a estel·lar als Jardinets de Gràcia a les 8 del vespre: Yoko Suzuki. Encara bé que l'anella de públic podia distingir la pianista a partir de la pedreria que lluïa al coll i que de tant en tant reflectia uns raig lumínics escadussers vinguts de no se sap on.

5. Quant a la tria de les peces o fragments, no m'hi posaré, però, donades les circumstàncies, seria bo presentar-se amb material contundent, que fes tremolar el teclat i les cordes.

6. El vídeo que ve a continuació és perfectament prescindible: ni el so -el vent acaba d'espatllar-lo (qüestió tècnica dels aparells de butxaca)- ni les imatges constitueixen cap estímul per a possibles futurs espectadors. Es tracta simplement d'una prova per corroborar alguna de les afirmacions anteriors.

R&R (aforismes)

Ja se sap que els aforismes tenen la funció de justificar el pensament o l'actuació de qui els escriu, els llegeix o els diu. La gràcia dels bons aforismes, tan si són pensats com a tals com si són extrets d'un text més llarg, és que no cal argumentar-los i poden funcionar pràcticament en qualsevol ocasió, per a qualsevol experiència.

Dos dels meus aforismes preferits (si són curts millor) en llengua catalana -un l'acabo de trobar avui- pertanyen a persones encara vives. El primer l'he aplicat en alguns moments perquè suposo que s'adiu a la meua personalitat si em convé que el meu tarannà sigui el que manifesta. L'altre, una oració negativa, estic segur que el faré servir en algun moment, tot i que no em sembla tan bo com l'anterior, per bé que la darrera paraula, pronunciada amb èmfasi, pot ser molt productiva. Curiosament totes dues frases tenen com a subjecte un infinitiu, és a dir un verb, però com és habitual en aquests casos es tracta d'un verb substantivat, dit d'una manera: expressen acció, però també essència, substància.

Aquí van:

Córrer és de covards

Carles Rexach

No parlar és de burros

Miquel Roca

Un altre dia podem parlar de Joan Fuster.

versemblances dels bornis

El Born Centre Cultural va fallar despús-ahir el primer Premi Borni, amb un jurat format per Quim Torra, Màrius Serra, Enric Calpena, Jordi Galceran i Albert Sánchez Piñol. Un petit extracte de les bases del Premi Borni, per als qui no en saben res:

I PREMI BORNI ALS LECTORS  2014, el primer premi literari que es concedirà als lectors, pretén constituir un Observatori d’Anacronismes en la narrativa històrica (nacional i estrangera, editada de nou o reeditada) detectats pels lectors, que farà públic anualment l’error històric més flagrant de la temporada. L’Observatori d’Anacronismes del Born Centre Cultural és un arxiu consultable que té la voluntat de fomentar el rigor històric tot fent èmfasi en la participació del lector com a subjecte actiu en la transmissió del coneixement. Es planteja en els següents termes:

1. Participació

En aquesta primera convocatòria, pot participar tothom .Es considerarà que està sol·licitant la seva participació tot aquell/a que presenti  l’anacronisme o desajust històric que consideri més destacat i significatiu dels que hagi trobat a qualsevol obra de narrativa històrica (nacional o estrangera) editada dins del segle XXI en català o castellà, ja sigui en versió original o traduïda. En posteriors convocatòries s’ajustarà el termini a les obres publicades durant l’últim trienni. Cada lector podrà presentar tantes troballes com vulgui, però sempre en trameses separades.

En la primera edició, el premi l'ha guanyat Esther Lucea per un anacronisme o desajust detectat en aquests fragment de l'obra autobiogràfica de Doris Lessing Passejant per l'ombra (Destino, 1998?):

«Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d'un any es convertirien en platges atapeïdes d'hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: 'Prohibit banyar-se. És perillós', però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.»

La lectora evidencia -i el jurat premia- que no és possible que els metges valencians parlessin en llati. Se suposa que en tot cas parlaven en valencià, també anomenat català ( o potser ho feien es espanyol?). El fragment no dóna prou pistes sobre la llengua i jo no sé quin any de la dècada dels 50 es reflecteix en aquest text. De tota manera, des de la meua ignorància, em permeto fer unes reflexions:

1. Doris Lessing va estudiar fins als 14 anys en una escola de monges de l'antiga Salisbury. És conegut que en aquella època el pla d'estudis de la seua escola incloïa el llatí.

2. Qualsevol llengua romànica no és més que un llatí evolucionat, de forma que una escriptora d'alguna altra procedència lingüística bé es podia prendre una petita llicència literària o, si és vol, fer una broma amb una parla que li semblava exòtica.

3. Qui pot afirmar que els dos metges no parlessin realment llatí vulgar -o fins i tot clàssic- per simple diversió, per enlluernar la pacient estrangera, com a protesta per la imposició del castellà com a llengua oficial?

4. Ben mirat, esclar, no tinc prou dades, només el fragment anterior de la pàgina 77. Llàstima que ja no es pugui entrevistar l'autora del text.

5. Si hem de fer cas a declaracions recents d'alguns polítics governamentals del País Valencià o dels seus acòlits, la llengua del territori ben bé podria ser el llatí, o algun idioma més antic.

6. De fet, el que em sembla més improbable és que més o menys un any després de l'experiència que es narra, les platges verges que va veure l'escriptora es convertissin en llocs d'una exuberància hotelera com la que suggereix. Potser caldria replantejat-se molts altres passatges del llibre.

Consti que la idea del premi em sembla molt divertida i que l'anacronisme premiat és una troballa que, la veritat, no crec que faci córrer tanta tinta com la nimietat del sugus de Ruiz Zafón a La sombra del viento: que si existien aquests caramels des de 1931, que, això no obstant, a Espanya no van arribar fins l'any 61, etc. En fi, petiteses des del punt de vista literari, però aptes per jugar-hi una estona.

blogoteca (del dia) de solituds

Just ahir, després de penjar el post, que encara que no ho sembli parlava també de solituds, vaig llegir en dos blogs consideracions des d'òptiques ben diferents sobre el tema. Deixo aquí i aquí els enllaços corresponent encara que ja sé que ens fa més aviat mandra obrir aquests vincles que a vegades fan la funció de notes a peu de pàgina, és a dir, d'aquella part que se salten els lectors dels llibres que tenen pressa a acabar-los.

Se'm va acudir que si apareixia aquest tema, just ara que comença la primavera, és perquè l'estació ha fet un gir cap al fred quan ja teníem l'esperança que cada dia seria una mica més..., com ho podria dir...?, “bonic”, en una paraula una mica cursi -i que cursi i antiga és la paraula cursi!

Després de llegir els dos posts, vaig pensar en La incomunicación, de Carlos Castilla del Pino, la seua obra més reeditada i que sé que és inútil que busqui per casa perquè deu estar al poble, on queden tants llibres d'adolescència i joventut. Solitud i impossibilitat de comunicació són un tàndem indissoluble que es trampeja com es pot amb més o menys èxit, però sempre amb un punt d'insatisfacció.

Avui, que també ha fet un dia rúfol, el primer post que he llegit, brevíssim (accentuo la qualitat de l'adjectiu per als mandrosos) tractava també del tema.

Sembla que demà el temps no millorarà substancialment.

passar pàgines

Quantes condemnes a mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600. Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància: nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris. En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés sobiranista.

Avui, com en algunes ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la pàgina oberta:

El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.

Gabriel Ferrater: "J. V. Foix", dins Sobre literatura, Ed. 62.

Res a dir, excepte que la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat, i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i integrador i tan llunyà i dispers.

no tot és començar

Al poble, en temps remots, hi havia tres tipus de races de gossos: perdiguers, conillers i els altres. El pare havia tingut perdiguers del gènere femení, que entre setmana vivien en un patí i que gairebé tots els diumenges que es podia corrien garrigues. La gossa que recordo més -encara que no en tinc fotos, la veig com si fos ara- es deia Diana, un nom que no feia referència a la punteria del pare, erràtica i discutible en algunes sortides, sinó a la deessa romana (suposo que el pare va pensar que Artemisa era un nom massa llarg, pretensiós i poc eufònic, i que amb Diana matava, com a mínim, dos ocelles d'un tret). Els diumenges, a l'hora de dinar...

Algunes vegades he pensat que si tingués un mas -la cacera no me la plantejo-, tindria també algun gos (o dos). Es pot dir que darrerament he descartat aquesta idea: els masos mínimament habitables, malgrat la crisi immobiliària dels darrers anys, tenen uns preus realment prohibitius que desmenteixen...

Em va sorprendre, dies enrere, assabentar-me que els gossos de Barcelona no havien d'anar pels carrers necessàriament lligats, que els collars i les corretges rígides o extensibles) depenien en molts casos del grau de compenetració entre amos i animals (espero que ningú s'ofengui perquè els digui animals). Jo més aviat imaginava que la llibertat canina que observava era deguda a negligència de les persones, com aquells que travessem el pas de vianants en vermell perquè sabem que no correm cap perill malgrat que...

He anat llegint durant la setmana passada cartes i opinions de defensors i detractors dels gossos ciutadans. Tota una literatura que faria envermellir Dumas pare i fill (i Wenceslao Ayguals de Izco, i Antonio Altadill Teixidó...) per falta d'imaginació a l'hora de plantejar els seus arguments i les complicadíssimes vicissituds dels seus personatges. No m'importa confessar que en algun moment he estat a punt de deixar anar alguna llàgrima, però...

I ja van quatres començaments, però és que no sé com desenvolupar la meua opinió sobre el món dels gossos i les persones en l'actualitat, sobretot a Barcelona. Menteixo, en realitat tinc una mica de por. No sé si hi ha gaires persones disposades a morir o a matar pels seus semblants, però estic segur que molts propietaris i propietàries de gossos i gosses estarien disposats a matar pels seus animals. I jo sóc fàcilment localitzable.

passat vs present

Han anunciat finalment la mort anunciada d'Adolfo Suárez i alguns mitjans (també els particulars que tenen mitjans i volen) augmenten els panegírics o els blasmes a la seua figura que van començar fa uns dies. D'altres callen, per indiferència o perquè no tenen edat d'opinar si no són historiadors.

A mi, el final de la dictadura i la presidència d'Adolfo Suárez em va agafar en la meua vintena dècada, anant cap a la trentena, en un moment personal de trencament partidista i de veure-les venir. M'interessaven més, a part de moltes altres coses i de no res, els nous aires de llibertat i la innocència que es respirava al meu entorn que el seguiment a consciència de la nova política, que només em feia actuar en casos molt concrets. Ara, des de la distància, i sense entrar en les anècdotes, penso que Suárez va ser un governant que malgrat les seues ànsies de poder, que li pressuposo, malgrat la seua formació ideològica, malgrat prejudicis ancestrals, alguns relacionats amb Catalunya, va tenir una visió pràctica, necessària en aquell moment, i va pensar més en la gent que no pas alguns que en tenien -i en tenen- la boca plena, de servei als ciutadans, va treballar amb més honradesa i dignitat que la majoria dels polítics d'abans i d'ara i, per últim, afegeixo un adjectiu que segurament no apareixerà en els discursos d'aquests dies: va ser un home en alguns moments temerari. Aquest defecte, o aquesta qualitat, va marcar la seua vida i la seua mort política. Quina hauria estat la seua evolució si s'hagués mantingut més anys en l'activitat política de primera fila? Qualsevol hipòtesi és inútil i la història, cosa del passat, per molt que es digui que afecta el present.


P S: He fet una passejada vespertina pels carrers de Gràcia -menys gent al carrer que en altres diumenges a la mateixa hora- mentre alguns canals de televisió mostraven especials dedicats a l'expresident. De tant en tant passava per davant d'algun bar ple a vessar, amb més homes que dones pendents de les pantalles. Finalment, la cosa ha acabat bé. Dilluns -avui ja?- , en termes generals, serà més suportable que els seus equivalents d'altres setmanes, al menys a Catalunya.

aquest diumenge, la reinterpretació de la copla

Tots els que érem vius en època de Franco, i encara després, coneixem ben bé la copla, primer a través de la ràdio i després de la televisió. Que ens agradés o no, depèn de cadascú, i com que jo ja n'he parlat, ara no afegiré res. La cobla que coneixíem era potent, d'una apassionament intens, d'una força tremenda, tant si parlava d'amors com de desamors, tant si era tràgica, amb nostàlgia o sense, com si hi havia, algunes vegades, un punt d'humor o d'esperança. En definitiva, una cosa contundent.

Fa ben poc vaig escoltar una nova veu que cantava material antic i vaig veure clar que la copla és pot reinterpretar, pot adequar-se als nous temps. Al cap de poc, vaig llegir al diari dos articles que parlaven de les cançons velles i de la nova cantant (com arriben les noves veus a les velles cançons?). Karles Torras, després d'anar al Petit Palau, deia: Sin prejuicios ni tremendismos, con una dicción clara y un punto justo de emoción contenida [...]s e quedó sola en escena para llevar a lo más alto al clásico Pena, penita, pena con una interpretación contenida y ajustada a lo esencial que provocó una estruendosa ovación. [...] tuvo un gran éxito en la presentación de su disco de coplas, género que ha encontrado en ella a una auténtica renovadora capaz de reactualizar sus músicas y poner en valor la vigencia de una letras e historias poéticas inmortales.

Poc després, a la seua columna, Sergi Pàmies, elaborava una visió sociològica que em sembla molt encertada: canta amb una intensitat de xiuxiueig que busca més el suggeriment que la grandiloqüència. És una aproximació agosarada perquè altera les essències fundacionals d'un dels grans gèneres de la música espanyola. Igual que l'univers, l'espai de les versions musicals s'expandeix exponencialment. [...] Per alguns, és una apropiació indeguda del patrimoni, una heretgia i una provocació. De vegades, però, es produeixen reaccions químiques d'una creativitat estimulant i enriquidora. [...]Educats amb altres influències i atrets per gèneres oposats als de la copla, molts artistes actuals tenen la inquietud de capbussar-se en territoris que, sense ser-los del tot propis, tampoc els són aliens. [...] Ay pena, penita, pena presentades amb arranjaments psicodèlics o autoparòdics i escoltar-les passades pel sedàs d'una veu que, amb una irreverència que contrasta amb la dolçor gairebé infantil de la veu, combat l'èmfasi melodramàtic dels originals. [...] Sense complexos, i amb un respecte que farà trontollar les idolatries immobilistes, aporta una interpretació moderna, que no en traeix l'essència i que supera les dissonàncies creades pel pas del temps i per l'evolució de les sensibilitats. I, al final, acabes intuint que darrere de l'interès per cobles i boleros (que a primera vista pot semblar contradictori amb la feina habitual d'artistes mal etiquetats com a moderns) hi ha raons sentimentals profundes i una naturalitat i una inquietud que, fins i tot quan en discrepem o provoquen perplexitat, ha de ser reconeguda i aplaudida amb entusiasme perquè té a veure amb un concepte tan passat de moda com la llibertat.

Bé, per si algú no ha escoltat Maria Rodés, aquí deixo la seua “pena”, després de recordar com la interpretaven, amb lleugeres variants, des de l'ortodòxia:

diria: que déu hi faci més que nosaltres, si no fos perquè...

Els llibres de la Bíblia, perdó per la redundància, són literàriament una joia i temàticament una font de contradiccions. Agafem, per exemple el Nou Testament, anem a Lluc, a 6:27: No jutgeu i no sereu jutjats. Segur que moltíssima gent té present aquesta frase i potser la fa anar quan li sembla convenient. No sé si tants recorden que immediatament continua: no condemneu, i no sereu condemnats; absoleu, i sereu absolts. Aquesta continuació em sembla molt més raonable, perquè és innat a la condició humana el judici, i fins i tot penso que desitjable, però el que ens hauria d'acabar d'humanitzar és la comprensió d'allò que jutgem i si bé ens pot costar absoldre, almenys hauríem de poder ser benèvols en la condemna, més per convenciment que per esperar que ho siguin els altres amb nosaltres si és dóna el cas.

Certament, l'Antic Testament sembla més taxatiu en l'assumpte dels judicis. Diu, per exemple, Jahvè al Levitic (24: 19): Si un home causa una lesió al seu proïsme, tal com ha fet, així li faran: fractura per fractura, ull per ull (això dels ulls segur que s'ho sap tothom), dent per dent. Segons la lesió que haurà causat a un altre, així li faran. En fi, que el Déu antic no s'està d'hòsties.

En què quedem? De moment sembla que, en en molts llocs, en un entremig que, com totes les mitges aigües no acaben satisfent ningú. Pensava tot això en llegir la notícia que fa referència a una mare a qui s'ha negat la custòdia de la seua filla perquè des de Canàries han vingut a Catalunya i la llengua catalana de l'escola pot ser un “escull” per a la nena en la seua “evolució”. Ara és quan em tocaria opinar, però, no per voler seguir els textos bíblics i la meua interpretació, sinó perquè els centenars d'opinions dels lectors dels dos diaris (aquí i aquí) on he llegit la noticia em superen, ho deixo estar. Quin món, Déu meu!

dues dones en el seu món d'imatges

Suposo que les hostesses (?) deuen estar cansades de respondre el motiu que ara s'hagi de pagar per veure les exposicions de la Pedrera i per això, arribada la darrera hora del dia, en tenen prou a dir que ja es pagava a l'exposició anterior i que ara se n'encarrega de tot la Fundació CATALUNYA-LA PEDRERA. Després, el visitant, busca a internet i troba que laFundació, amb un patronat variadíssim, deuen fer una obra social meritòria i que els tres euros que li han costat el passeig per l'exposició de Colita encara són poca cosa.

Vaig veure les fotos massa precipitadament, vaig veure el contingut, però no prou els detalls. La primera impressió va ser la d'anar observant un legat biogràfic, malgrat que l'autora, o la seua família o casa seua, pràcticament no apareixien. Vaig veure el retrat d'una època -llarga- i d'uns personatges que, són el retrat de Colita i, en certa mesura, en alguna faceta, els de tots els qui ara contemplem les imatges des de la distància del temps. En algun moment, vaig tenir la sensació de llegir una necrològica; però això ja passa quan s'exposa una obra que comprèn gairebé tota una vida professional. Un cert sentiment de nostàlgia, doncs. D'aquí un temps, haure d'anar a mirar les fotos en si mateixes, més enllà del que diuen, si és que això és possible.

A l'altra banda del passeig, una mica més amunt, al Palau Robert, la recopilació també exhaustiva de la part de la seua vida que Roser Capdevila ha volgut mostrar, també amb imatges, però en aquest cas dibuixades al llapis, a la ploma, amb pinzells. I objectes, un reguitzell d'objectes grans i petits. Sensacions diferents, perquè la Roser Capdevila exposa més sobre la ficció, encara que el seu món, inevitablement, sorgeixi de la realitat, una realitat que s'aparta una mica més de la de l'espectador que no hagi seguit la seua obra i descobreixi per primera vegada en aquest conjunt ordenat i fragmentari un altre vessant de la història del país. També necessito una altra visita per veure, a poc a poc, el material.

Ce fu au tans qu'arbre foillissent..., és a dir, la primavera

Sempre m'ha admirat la precisió amb què els meteoròlegs detecten l'arribada de la primavera, l'estació més voluble de l'any. Segons el Observatorio Astronómico Nacional, avui, just a les 17, 57, arribarà a la península (suposo que a Catalunya abans que a la resta, perquè deu venir de l'est). Estic segur que a mi, encara que la busqui des del balcó, em passarà desapercebuda la seua entrada, perquè, diguin el que diguin els experts, crec que fa dies que ja és aquí, per molt que encara no me l'anunciïn les orenetes.

Jo, la primavera, la detecto, la sé, més com els antics, com un renaixement que arriba quan la natura vol i com una invitació al naixement, o al renaixement, a l'inici d'aventura. Després arribarà l'estiu, la tardor i, ai!, l'hivern, però fins i tot fora d'estació trobo sempre algun dia, algun moment,  primaveral, perquè és una estació que mai acaba de desaparèixer i quan menys te l'esperes te'n mostra algun vestigi.

Aquesta primavera, m'he proposat començar pel principi, i ja veurem com continuaré (i que se'm disculpi la traducció; el vídeo pertany a un fragment d'Eric Rohmer):

Ce fu au tans qu'arbre foillissent,

que glai et bois et pre verdissent,

et cil oisel en lor latin

cantent doucement au matin

et tote riens de joie aflamme,

que li fix a la veve fame

de la gaste forest soutaine

se leve, et ne li fu paine

que il sa sele ne meïst

sor son chacheor et preïst

tros gavelos, et tout issi

fors del manoir sa mare issi.

...

Chrétien de Troyes: Li contes del graal


Això va ser al temps que els arbres floreixen, que l'herba, el bosc i els prats verdegen, i els ocells en el seu llatí canten dolçament al matí i tota criatura s'inflama de joia, quan el fill de la dama viuda s'aixecà de l'erm forest solitari, i no va tenir peresa a posar la sella en son cavall i agafà tres venables, i d'aquesta manera sortí de casa de sa mare.



PS: Molt bona versió bilingüe -com ha de ser- de Li conte del graal a cura de Martí de Riquer publicada a El Acantilado (2003)

per sucar-hi l'oli

Hi ha dies que et centres en una petita empresa, un passatemps, una lectura, el que sigui, i desapareix tot allò que consideres accessori en aquell moment. Fas una pausa per menjar alguna cosa que no necessiti gaire elaboració (en altre moment t'entretindries explicant els ingredients, però avui penses que no cal, malgrat aquesta generositat amb l'oli) i continues amb allò que et té capficat. I si escrius una mica, és només perquè penses que cal fer una estoneta -curta- d'esbarjo. I demà serà un altre dia.

notes incompletes i precipitades per construir un paisatge fotogràfic de Barcelona

Faig una petita part de la ruta fotogràfica del centre. Entro en algunes de les botigues emblemàtiques del gènere, on alguna vegada he comprat alguna cosa o preguntat per algun material. Començo per Casanova, segurament l'establiment més complet i professional (i modern) de la Barcelona actual, ara situat a la Ronda de la Universitat, on mantinc una conversa curta sobre preus de càmeres de segona mà amb un dels propietaris; el tracte és agradable, encara que els preus per vendre allò que sobra als clients sigui més aviat anecdòtic (però és pot intentar) i el preu per comprar a la botiga no sigui dels més convenients per la butxaca del mateix client.

Continuo per Foto K, al mateix carrer, on ja fa unes setmanes que fan ofertes de filtres (és de jutjat de guàrdia el preu d'alguns filtres). Al carrer Pelai, a la part dolenta, és a dir, la més propera a la muntanya, hi ha la botiga de Jordi Bas, que en èpoques de bonança va arribar a tenir tres establiments i ara estan més per vendre que per parlar amb els clients. A l'altra banda del carrer, Fotoprix, amb la botiga més gran de la cadena a la ciutat, però només un únic dependent entès per atendre els clients de màquines importants. Ben a la vora, ja amb les persianes avall, Nivell 10, una de les botigues amb els preus més econòmics dels darrers lustres, de fet, dedueixo que no posaven preus fins que comprovaven que eren més baixos que les dels altres llocs de la zona. El curiós del cas, és que no pleguen a causa dels nous lloguers, sinó, suposadament, per una oferta suculenta sobre l'espai que ocupaven. Em sap greu.

Entenc que les botigues de fotografia, amb l'auge dels mòbils (abans, la revolució digital) i, sobretot, la venda per Internet ja no poden ser el mateix que abans, però el tancament dels llocs més antics, avui en dia anomenats emblemàtics és una pèrdua substancial per als aficionats a voltar-hi. Per cert, entre els llocs emblemàtics que l'ajuntament vol protegir (aquí és poden llegir) durant un any (!) no hi ha cap botiga de fotografia, potser perquè totes són massa noves, però Arpi, la més emblemàtica entre les grans de la ciutat es va apagant a poc a poc, si és que ja no és morta.

formes, colors, moviments

Dec ser un dels darrers a aprofitar (?) les portes obertes del Sant Pau, que després continuaran obrint-se a un preu mòdic per als qui no siguin veïns (el concepte de veïnatge sempre és laxe, i a Barcelona més, esclar). Entenc, de tota manera, que un podrà entrar i sortir del recinte en qualsevol moment d'un horari establert ja que alguns pavellons, com el de la Casa Àsia, continuen amb les seues activitats per al públic en general; en tot cas, la diferència respecte aquests dies és que no es podran visitar interiors si no es paga. En fi, no ho sé.

La gràcia de les jornades de portes obertes no rau només, ni fonamentalment tal com ho veig, a no pagar entrada, sinó a compartir espai amb gent molt més diversa que la que habitualment visita els espais que els són propers. Els focus d'interès aquests dies se centren en el lloc i en els visitants, alguns disposats a imaginar que és l'última oportunitat de no sé sap què.

Quant a la meua visita, em vaig trobar amb la sorpresa inicial dels espais delimitats. Abans, quan havia fet algun curset a l'ICE de l'Autònoma, per exemple, per no citar visites doloroses, podia transitar per tota la geografia del Sant Pau sense més restriccions que les que determinats edificis exigien, però els carrers eren lliures; ara, algunes tanques, algunes teles metàl·liques, creen unes fronteres abans inexistents que entenc provisionals a l'espera que s'acabin les obres. Centrat en el territori lliure, va ser un goig poder admirar els interiors dels edificis habitualment vetats: la quantitat d'elements decoratius, d'eficàcia constructiva i de lluminositat de les obres modernistes, inclosos els interior és espectacular, i a mi m'agrada la imaginació de l'època. Llàstima que hagi desaparegut pràcticament tot vestigi de moblament i, fins i tot, que es produeixi un xoc en veure les noves decoracions en els espais ja habilitats per al seu ús quotidià.

Encara que no em trobava en el meu millor moment, segurament pel fet que era l'hora de dinar i tenia la panxa buida, va ser un goig mirar-ho tot en un dia resplendent, gairebé més d'estiu que de primavera avançada. Com la majoria, em vaig emportar a casa un petit àlbum de fotografies en què, ja ho he dit abans, tant com el propi espai em va interessar la gent que donava una altra dimensió al passat immòbil per bé que canviant. Em sembla que durant tota aquesta setmana n'aniré pujant unes quantes a l'altre bloc.

Insisteixo en la lluminositat de la majoria d'espais modernistes (en aquest aspecte, el Palau episcopal d'Astorga, de Gaudi, és el meu referent més clar). En la primera foto, a penes començat el recorregut, la galeria envidriada (aquests vidres que deformen lleugerament l'exterior...) permet contemplar perfectament tota la decoració. Però només en dies de gernació, m'és possible refotografiar sobre la pròpia fotografia; mentre ho feia, dubtava si la noia havia de quedar a la dreta, com ara, o l'havia de situar a l'esquerra.

 

 

 

Dels antics ocupants dels pavellons, només en quedava un vestigi; gent anònima que imagino desapareguda, pura intrahistòria sense històries particulars. M'hi vaig voler aproximar, focalitzar, per després, com la resta, distanciar-m'hi, ajudat per les explicacions de la noia que recitava l'escena des d'una perspectiva essencialment tècnica, objectiva.

 

 

I que no sigui dit que no em vaig fixar també en els sostres (les parets, els terres...)

aquest diumenge, més sardanes: oidà!

UNA ALTRA VEGADA SARDANES! -que crida algú.

És el que hi ha aquest diumenge, aquí. Encara que quan es parla de sardanes cal parlar de música de cobla o de grups amb instruments de cobla, de muntatges i espectacles diversos, antics, moderns i postmoderns (sí, amb la tenora), d'història del passat i de temptatives de present.

Tinc el convenciment que un dels problemes de la difusió de la sardana és que es veu com una dansa antiga que alguns recorden de quan eren petits i veien saltironar en sortir de missa, a l'hora del vermut. I potser aquesta és la qüestió que afecta els mateixos sardanistes: que per supervivència es tanquen en el passat (el dels diumenges, els de la colla, el dels aplecs, el dels concursos...) perquè no han trobat la manera d'expandir-se en el present. I tenen raó, perquè fer una campanya publicitària convincent per explicar que la sardana (i tota la resta més enllà de les rotllanes) és un joc divertit, evolutiu i que pot enganxar val una pasta. Val a dir, que les autoritats oficials que a vegades la promocionen, sovint ho fan a contracor, com una obligació cultural d'un folklore que creuen obsolet.

Ara, que Barcelona s'ha convertit en capital de la sardana durant tot l'any, m'hi jugo el que calgui que si en sentim parlar, serà de la sardana des del punt de vista arqueològic, com si la sardana fos més vella que el decret de Nova Planta. No hi ha res a fer? Sí, ja ho sé, contractar una bona agència de publicitat costa una pasta.

Mentrestant, jo, que tinc unes idees publicitàries antiquades, vaig pujant música. Avui, un resum de l'espectacle final del del dia de la proclamació de “Barcelona, capital de la sardana 2014”, amb actuació inclosa, esclar, d'Els comediants. Un dels esdeveniments interessants de l'any  serà l'exposició sobre el compositor torroellenc Vicenç Bou que a la seua ciutat s'ha prorrogat uns quants mesos perquè: Davant la importància de la mostra i l'interès que ha generat al públic, durant l'any 2013 l'exposició ha estat visitada per més de cinc mil persones, el Museu de la Mediterrània ha decidit d'allargar l'obertura de la mateixa fins el mes d'abril, quan serà traslladada a Barcelona, dins els actes de commemoració de la capital de la sardana 2014. La pròrroga de la mostra preveu la programació d'una sèrie d'activitats complementàries entorn aquesta exposició i la figura del músic Vicenç Bou durant el 2014. Recordo que Torroella té més de 10.000 habitants.

Per acabar, o molt m'equivoco -en qüestions sardanístiques n'encerto poques-, o els barcelonins estarien encantats amb el muntatge Inaudit, del qual deixo una mostra des de les darreres files de la plaça de la Vila, que podran veure en una filmació completa i ben feta en l'exposició suara esmentada, sempre que la il·luminació del Museu d'Història de Catalunya sigui l'adequada.

supervivències

A vegades, per supervivència personal (física, moral, espiritual, literària, laboral, social...) arribem a la mentida o la mesquinesa, que encara és pitjor. És el que hi ha i, es justifiqui o no, jo ho entenc. Hi ha ocasions en què les mentides i les mesquineses són totalment inacceptables? Potser les col·lectivitats no se les haurien de permetre, però no ho tinc tan clar en el cas dels individus. Som tan poca cosa un a un, un per un... Hi pensaré, però gairebé segur que m'enganyaré, entre altres coses perquè em resultarà difícil destriar el meu jo individual (amb màscara o sense, que aquesta és una altra) del meu jo col·lectiu, o per aquí pot anar la coartada.

passejant pel carrer dels Mirallers i imaginat escenes i veus

Avui he rebut el mail d'una antiga companya de feina que m'explica que ja tenen muntat el recorregut previ al dinar de jubilació d'un altre company de llengua i literatura. Es tracta d'una ruta històrica que, bàsicament, segueix carrers on van nàixer, viure o morir escriptors catalans, o hi tenen algun monument commemoratiu. M'envia un plànol de més avall de l'Eixample encara sense marcar i una llista dels personatges i llocs amb algunes dades. Em diu que ja tenen alguns textos triats en què es fa referència a llocs i escriptors i em demana si podria afegir-ne alguns altres.

Repassant el material que m'ha enviat, veig que el seguici passarà pel carrer dels Mirallers i de seguida se m'acut que es podria incloure algun text de Verdaguer, d'un dels moments crítics de la seua vida, de quan durant un temps va deixar d'escriure poesies i es va centrar a fer exorcismes en una casa d'aquell carrer. Verdaguer anava apuntant en papers i quaderns les experiències d'aquells dies i alguns s'han conservat. Imagino que són textos poc coneguts per raons diferents i comprensibles. De moment en trio un (actualitzo una mica l'ortografia) dels meus preferits:

Avui he repetit l'oració a la malalta d'ahir, que se n'ha trobat també molt millorada. La videnta que estava present ha vist, mentre jo resava el Veni Creator una cosa horrorosa: La Mare de Déu, quina imatge estava davant, ha baixat, amb les mans divines ha obert lo cap de la víctima i n'ha tret una serp que estava molt ben plegada dintre la testa; l'ha tirada a terra i amb un cop de peu li ha aixafat lo cap i després ha clos la testa de la víctima com estava abans de la funció. La horrible serp estava aixafada allà a terra. Al cap d'un xic ha sortit una m+a negra de la paret, ha agafat la cua de la serp i arrossegant-la ha desaparegut amb ella.

(23 d'octubre de 1891)

No sé si en el seu moment es coneixien gaires detalls de les actuacions de Verdaguer a la Casa d'Oració al 7 del carrer dels Mirallers, però entre els exorcismes i algunes altres actuacions i actituds d'aquell principi de segle és normal que el Verdaguer fins aleshores dòcil es convertís en un altre personatge als ulls dels seus antics benefactors. Però això ja és una altra història.

Barcelona m'inspira

 

Quan camino gairebé enganxat a les parets de les les cases de l'Eixample i salla al meu costat una bicicleta que em despentina i veig quatre guàrdies municipals de tertúlia de feina, un dels quals, al menys, imagino que ha contemplat l'escena, penso en la paraula prevaricació. El passeig per Barcelona comporta moltes altres situacions -en algunes podria ser jo l'infractor- en què el mot se'm presenta repetidament. Després penso que no, que es tracta únicament de la impossibilitat d'aprendre unes ordenances ciutadanes extensíssimes, plenes de variacions, de contradiccions que s'entrecreuen i d'excepcions, tot un pòsits d'anys i anys de diversos governs municipals d'intentar ordenar la convivència ciutadana des de perspectives dispars i amb detallismes enciclopèdics que només un especialista pot arribar a dominar.

Qui tingui tota una vida de lleure pot comprovar el que dic fent un clic aquí. Per posar uns quants exemples solts, gairebé a l'atzar (les negretes i els parèntesis són meus):

Prohibicions específiques en la via pública:

La neteja a la via pública de vehicles objectes o animals, llevat que es tracti d'actes puntuals de neteja. (No cal dir que si ens pesquen hem de dir que és un acte puntual)

L'escampadissa de fulls volants de publicitat o d'altres, i, en general, la publicitat il·legal. (En algun lloc es deu concretar quina és la publicitat il·legal; el que caldria concretar és que s'entén per escampadissa i si entra els papers que van escampant en mans de vianants els escampadors de davant de les botigues que es publiciten i que sovint acaben escampats per terra)

Romandre a la via pública sense observar unes condicions mínimes de neteja i higiene personal. (Amb això de les condicions mínimes hi hauria diversitat d'opinions, segur)

Passem al camp dels animals en general:

Només els animals que no representen perill o risc i estiguin en condicions d'higiene i salubritat adients poden romandre a la via pública. Els propietaris o, subsidiàriament, les persones que condueixen els animals són responsables del compliment d'aquest precepte.(Qui decideix quins animals representen perill? Com se saben, així, a simple vista, les condicions d'higiene i, sobretot, de salubritat?)

Anem a veure que passa amb els peixos:

Els peixos només poden ser despatxats en bosses de plàtic enfosquides, aïllades tèrmicament, ben oxigenades i amb informacions de transvasament detallades i escrites al paquet. En el cas de peixos laberint (anabantoidei) cal tenir en compte que tinguin suficients reserves d'aire atmosfèric. (Marededéu Senyor! La veritat és que sé ben poca cosa de transport de peixos)

A veure, sobre aquestes terrasses que algun dia acabaran d'estar legislades.

Únicament es permetrà la instal·lació de taules, cadires i para-sols. No s'admet la instal·lació de vetlladors, segons el concepte de l'art. 32.2.b de l'Ordenança dels usos del paisatge urbà de la ciutat de Barcelona. Tots aquests elements hauran d'ésser desmuntables. Es permetrà, excepcionalment, la col·locació de jardineres de forma longitudinal per tal de separar o preservar als usuaris de les terrasses, únicament, de la calçada. En cap cas es permetrà que les jardineres tanquin l'espai pels laterals de la terrassa "privatitzant" el seu interior. (Com es pot comprovar, cadascú fa el que li sembla, sobretot tenint en compte que la casuística és infinita segons es pot imaginar llegint el text que hi ha a continuació)

Districte de les Corts

A dia d’avui la regulació municipal sobre les terrasses es diversa: pel que fa a les disposicions del Consell Municipal, esta repartida en tres ordenances amb disposicions generals, tres normatives de plans especials d’urbanisme per a establiments de concurrència pública en determinats districtes i una ordenança reguladora de les autoritzacions de terrasses en un districte; pel que fa a les disposicions de l’Alcaldia, s’han aprovat vuit plans reguladors de terrasses d’abast territorial de districte o inferior. A aquesta normativa, s’hi afegeixen altres resolucions i instruccions per a la regulació específica d’espais concrets.

M'aturo. Qui vulgui té fàcil en la localització, que no en el temps, el repàs de les ordenances de la ciutat. No hi ha res a fer, com deia l'ase a Anselm Turmeda per provar la superioritat dels animals sobre els humans, ells, els animals, no necessitaven cap llei més que les de la natura per regir-se. Els animals humans, en canvi, necessiten fer lleis i recordar que els seu desconeixement no implica el seu compliment. I jo afegiria que és bo que el seu incompliment no sempre sigui castigat sinó que la severitat depengui de l'interès circumstancial dels qui les han de fer complir.

No voldria acabar sense una addenda sobre com es veu la qüestió de les bicicletes -encara sense placa identificadora i sense exigència als ciclistes de portar cinta mètrica- des del municipi:

Article 14. Bicicletes

1. Les bicicletes circularan obligatòriament pels carrils bici segregats. Preferentment per la resta de carrils bici, per les calçades en zones 30 o per les vies senyalitzades específicament. Quan no existeixin aquests circularan per la calçada. Quan es donin les condicions previstes a l'apartat 6 d'aquest article, podran circular per les voreres.

2. Quan el carril bici estigui situat en vorera, els vianants el podran creuar, però no hi podran romandre ni caminar-hi. Els ciclistes respectaran sempre la preferència de pas dels vianants que el travessin i no podran superar la velocitat de 20 Km/h.

3. Quan el carril bici estigui situat en calçada, els vianants l'hauran de creuar pels llocs degudament senyalitzats i no el podran ocupar ni caminar-hi.

4. Quan els ciclistes circulin per la calçada, ho faran obligatòriament pels carrils més propers a les voreres, tot podent ocupar la part central d'aquests. Quan estigui expressament permès i senyalitzat, les bicicletes podran circular pels carrils reservats a altres vehicles.

5. Les bicicletes, a la calçada circulant com a vehicles, gaudiran de les prioritats de pas previstes en les vigents normes de trànsit.

6. En el cas de que no existeixi carril bici o altre via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per:

a) les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.

b) parcs públics i àrees de vianants.

c) zones de prioritat invertida en els dos sentits de circulació.

Als efectes expressats en aquest article, s'entendrà que hi ha aglomeració quan no sigui possible conservar 1 metre de distància entre la bicicleta i els vianants que hi circulin, o circular en línia recta 5 metres de manera continuada.

Les condicions de circulació de les bicicletes en aquests espais reservats per als vianants seran les següents:

a) Hauran de respectar sempre la preferència dels vianants.

b) Adequaran la velocitat a la dels vianants, sense superar els 10 Km/h.

c) S'abstindran de fer qualsevol maniobra que pugui afectar a la seguretat dels vianants, respectant la distància de 1 metre de separació.

d) Hauran d'evitar circular a menys d'1 metre de les façanes.

7. Als carrers i vies urbanes d'especial ús, aglomeració i/o habitual concentració de persones, l'Ajuntament establirà aquelles restriccions que consideri oportunes, tot senyalitzant pertinentment la zona i establint alternatives.

8. Els conductors de bicicletes no podran circular amb el vehicle recolzat només en una roda, ni agafar-se a vehicles en marxa.

9. Els conductors de vehicles motoritzats que pretenguin avançar a un ciclista ho faran extremant les

precaucions, canviant de carril de circulació i sempre i quan quedi, com a mínim, un espai lateral de 1,5 metre entre la bicicleta i el vehicle.

Els conductors de vehicles motoritzats, quan estiguin circulant darrera d'una bicicleta, mantindran una distància de seguretat prudencial i proporcional a la velocitat, que mai podrà ésser inferior a 3 metres.

10. Els altres vehicles no podran circular ni aturar-se en els carrils reservats per a bicicletes.

11. Les bicicletes hauran de dur un timbre, i quan circulin de nit han de dur llums i elements reflectants (al davant de color blanc, i al darrera, de color vermell) degudament homologats que permetin la seva correcta visualització pels vianants i conductors.

12. Les bicicletes podran dur remolc, homologat, per al transport de persones, animals o mercaderies, quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat.

En cas de bicicletes que, per construcció, no puguin ser ocupades per més d'una persona podran transportar, tanmateix, un menor de fins a 7 anys quan el conductor sigui major d'edat i sota la seva responsabilitat, en un seient addicional i amb un casc que hauran de ser homologats.

13. Les bicicletes s'han d'estacionar preferentment als llocs habilitats, deixant en tots els casos un espai lliure pels vianants de tres metres. Resta específicament prohibit lligar-les a arbres, semàfors, bancs, papereres o davant de zones on hi hagi reserva de càrrega i descàrrega en la calçada en horari dedicat a l'activitat, d'estacionament per a persones amb discapacitat, zones de estacionament prohibit definides a l'article 34.3 d'aquesta Ordenança, parades de transport públic, passos per a vianants, en els espais habilitats per l'estacionament de bicicletes d'ús públic i en elements adossats a les façanes.

14. Els estacionaments de bicicletes situats a la via pública queden únicament i exclusivament reservats per a aquest tipus de vehicle.

15. les bicicletes li serà d'aplicació allò disposat a l'article 63 de la present Ordenança en quant a retirada de vehicles, especialment quan causi deteriorament del patrimoni públic per lligar-les on tenen específicament...

 

 

Aixeca't i balla!, o no

Sempre em sorprèn veure en els diaris notícies que encara no s'han produït i comprovar que quan han passat (succeït, dirien avui la majoria) i se saben els detalls, l'espai que els dediquen és menor (i si la cosa dura un any...). Em refereixo a la inauguració de Barcelona capital de la sardana. Ni he pogut saber quin discurs va fer Màrius Serra ni la totalitat del de l'alcalde que suposo que deu ser tan circumstancial i estrany com el del programa d'activitats que va aparèixer en forma de solt al diari de Catalunya més llegit a Catalunya.

A veure, que ja sabem que això de la sardana fa anys que va i no és notícia, i encara menys quan l'acte més destacable d'aquest any de la capitalitat barcelonina és la reposició de la Santa Espina, que sí, que molt bé, però... no sembla gaire estimulant de cara a la població en general. Potser en Sebastià Serrano ens ho explicarà a la conferència que farà al Born el 4 de setembre titulada Sardanisme i societat. Serrano n'entén, d'aquestes coses. Parlar de sardanes actualment té poc mercat i, sobretot, dir que la sardana és més que gent en una rodona i una dansa del segle passat o abans; són músiques, fusions diverses, camps que costa d'obrir i gent poc predisposada a escoltar per què no coneixen, i els que ensenyen a vegades no ho fan com caldria.

El darrer acte del dia, l'únic que vaig veure, em va semblar força interessant; i encara hagués estat millor si no m'hagués quedat just darrere dels de la “comissió”, que xerraven més del compte comentant les jugades. En fi, imagino que ja en parlaré el meu dia de les músiques, que és el diumenge.

Mentrestant, un petit avançament per demanar que algú em digui qui cantava la jota final pancatalanista -la cara em sona- que va ser un dels moments més ben rebuts de la nit, dins de les reivindicacions generals ja conegudes.







(Llegit el pregó de Màrius Serra a darrera hora: aquí)

la impermeabilitat de la pell

Ho he dit algunes vegades en converses privades i no sé si mai en públic: des de petit que penso que és un invent formidable el fet que la pell dels humans sigui impermeable. Hi ha que em dirà que és transpirable; no importa, per al cas és el mateix:quan plou, quan nado o quan em dutxo, el cor o el cervell continuen secs, físicament parlant, que no necessàriament des del llenguatge figurat.

Comprovada abastament la impermeabilitat del cos, mai no no he tingut excessiu interès a descobrir -ne el creador ni el mecanisme que permet el prodigi, em bastava la seua constatació experimental. Fa poques setmanes, però, la dependenta d'una sabateria -potser era biòloga o física o química...- em va descriure amb tants detalls i tanta precisió les característiques del teixit Gore-Tex que recobrien les sabates que em va vendre, que el misteri de la pell impermeable se'm va esvair completament. No vaig saber si agrair-li o retraure-li la pèrdua de la innocència. Però vaig pensar que a vegades és bo que els misteris que t'han acompanyat tota la vida sense produir-te cap tipus de trauma, ans al contrari, continuïn irresoluts, encara que els més savis pensin que ets un babau.

aquest diumenge, duel d'òpera al carrer sense vencedor ni vençut

Sota el fanal de la plaça de Sant Iu (qui coneix algun Iu?) el cantant, potser de l'est, intenta comunicar-se en italià. La complicitat és fàcil, malgrat que hem sentit tantes vegades la mateixa història tan ben interpretada que no li fem gaire cas. De sobte, però, troba resposta en un noi del públic que s'ha d'ajudar de la lletra que llegeix al mòbil per anar desenvolupant el fragment de la conversa. Anem i venim en la foscor de la nit i ens aturem un moment per brindar pel que calgui. Continuen amb altres arguments, fins que el noi és cansa, s'asseu, s'aixeca, no pot. Més tard -aquesta gorra vermella inconfusible- travessa sol per davant de la catedral. L'altre, el que potser és de l'est, potser continuarà una estona més, ja sense cap llàgrima..

És curiós com trien els volts de la catedral per cantar òpera. Deu ser cosa de la magnitud i de la intemporalitat de l'escenari. Sigui com sigui, la sonoritat és magnífica, amb les veus i les notes -qui té interès a parlar de qualitats?- que zigzaguegen pel carrer de la Pietat i s'acaben perdent fins que algú les retrobi.

dones -i homes- (tal com raja i sense gaire ànim demagògic)

Vaig rebre a través de WhatsApp (més viu que mai) el text d'un amic:

Avui,  a td8 a 21:45 amb en Cuní, les 4 grans dones catalanes juntes per primera vegada:

Ada colau
Muriel casals
Carme Forcadell
Teresa Forcades

No t'ho perdis!!!

Vaig arribar tard a l'emissió i només vaig veure el final, però em puc imaginar el tot del conjunt: quatre dones parlant amb un mínim de metàfores, quatre veus mediàtiques populars que altres veus mediàtiques habituals titllen de populistes i no ens recorden que el populisme només els poden exercir els polítics (i les polítiques) que tenen càrrecs i poder oficial, quatre veus diverses amb objectius diferents que un intueix que es poden posar d'acord, en més o menys mesura segons el cas, en temes capitals, com, per exemple, en la necessitat d'una reforma (alguna potser parlaria de revolució) d'un sistema de democràcia governamental caducat, quatre veus que alguns partits polítics donarien el que fos perquè fitxessin (alguna veu ja té, segurament,més o menys difusa, una fitxa on només cal la firma), quatre veus, sobretot, que suposen una alenada fresca en unes tertúlies repetitives i predictibles (sí, elles també ho són, de predictibles, però el seu percentatge de veu és insignificant), quatre veus que es converteixen en anècdota mediàtica en el programa quan Cuní li diu a Forcades, que protesta de l'escassedat de temps, que fora de plató els explicarà el valor dels temps a la televisió... I després passaran una pel·licula que tots hem vist i que, amb anuncis inclosos, durarà dues hores.

I avui, en el mateix espai, Cuní fa broma dient que qualsevol dia organitzarà un programa amb Manolo i la Forcades... I riuen, o potser somriuen, no ho recordo... i això que els matisos són importants.




Llegint els clàssics, penso que els temps han canviat poc, que les passions, els sentiments, els motors primordials, si fa no fa segueixen com sempre, que les novetats són escasses malgrat la vestimenta exterior. Segur que en dos mil anys ha evolucionat la condició humana i que els costums, les lleis i la civilització es mouen diferent, però, encara que pocs ho firmarien en públic, les paraules d'Ovidi es poden detectar encara massa:

Hauria estat violència, diràs; però aquesta violència és grata a les dones; allò que els plau donar, sovint volen donar-ho a contracor. Qualsevol dona violada sobtadament en una rapinya de Venus, se n'alegra, i considera aquesta insolència com un obsequi. Però la qui podia ésser forçada, i es retira intacta, bé que al seu rostre afecti alegria, estarà trista. Febe fou violada, víctima de violació fou la seva germana, i cadascun dels raptors fou estimat per la dona raptada.

Ovidi: Art amatòria.

I qui sap si les quatre dones i tantes altres (i molts homes) pensaran que desvario.

hora de dinar

Un altre dia d'hivern amb sensació de primavera, amb un sol insolent que pica a l'esquena massa abrigada. Calculo que se'm fa tard i com que, cosa insòlita, m'he deixat el rellotge a casa, miro el de les Punxes: gairebé les dues (les tres, hora oficial). A la part superior de la ceràmica de la qual no sé l'autor, una llegenda, un text tallat, de les Geòrgiques de Virgili: nunquam te crastina fallet. Busco ajuda fora de Virgili:

—¿Cómo traducirías tú esto? —añade Giorgio, sacando del bolsillo una libreta—: «Si vero solem ad rapidum lunasque sequentes / ordine respicies, nunquam te crastina fallet / hora...»

—«Si observas el ardiente sol y las fases sucesivas y ordenadas de la luna, nunca te engañará el día de mañana.»

OrioVergani: Función en el colegio (Recita in collegio, en l'original))

 

Vaig fent la volta a les Punxes. L'espai de la llibreria encara s'ha d'ocupar, i queda a l'entrada, polsosa, una prestatgeria metàl·lica que abans cobrien diaris i revistes. En una altra ceràmica, entre roses, unes inicials repetides: RTB. Mai no he sabut qui va fer construir la casa: Àngela Brutau, vídua de Bertomeu Terrades? Les tres filles del matrimoni? I el fill, Bertomeu Terrades Brufau, antic president del Barça, per què en fou exclòs? En fi, ara ja no hi viu ningú de la família.

 

Em quedaria una estona prenent aquest sol de març, però aquest mes és perillós, i, a més, avui ja dinarem prou tard: arròs a la milanesa traduït al meu català.

 

Josafat

Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria.
[...]
L’anima rústega d’en Josafat es poetitzava amb el desig d’aimar. Tragué son flobiol i, assegut en son mirador amb les cames penjant-li sobre el precipici, recordà les tonades de sa terra. I sota les teulades vibrantes de sol, en l’ensopiment de la migdiada, les dones impures plenes de mandra, lassades de llurs nits d’orgia, escoltaven el refilar groller d’un flobiol que imitava l’enjogassament frisós d’una camperola.
En Josafat tenia en sa naturalesa llevat de faune; com el déu Pan enamorat d’una nimfa esvaïda, to­cava melangiosament la flauta.
[...]
Josafat, fins a l'aparició de Pepona i Fineta, fruïa lliurement de tals dominis. Era un urc de grandesa el que sentia; urc de salvatgina que viu segura al seu catau inaccessible. Nombroses portes, poderosos forrellats i estretors laberíntiques el guardaven de part de dintre; vertiginoses altures el feien inabordable per defora. I els homes a baix eren minúsculs, fàcils d'exterminar llençant solament pedruscalla de la que les pluges descastaven. Passava grans estones imaginant-se un atac col·lectiu i formidable de tots els ateus, lliurepensadors, republicans i heretges, que ell confonia en un mateix odi. Quina heroica defensa seria la seva! I com en patirien els seus enemics

Prudenci Bertrana: Josafat

Cada vegada que sento algun esment de Josafat, recordo les classes de Jordi Llovet, no gaire més gran que nosaltres, que en un despatx de la facultat de Filologia ens parlava de literatura i quan tocava Josafat remarcava entusiasta l'evidència del símbol fàl·lic del campanar on vivia el protagonista.

Ja deu haver sortit l'edició a cura deXavier Pla d'aquesta novel·la curta o narració llarga amb un miler de correccions que recuperen mots o expressions originals de la primera edició, la de 1906, o desfan errades de les edicions posteriors (dels fragments de més amunt, tres paràgrafs corresponen a la recent edició i un a les habituals fins ara). Encara que la literatura de Prudenci Bertrana que prefereixo és la de les Proses Bàrbares, Josafat continua sent una obra de molt bon llegir: potent, suggeridora, àgil... Si algú encara no l'ha llegida, és un bon moment per fer-se amb el text d'Edicions de la Ela Geminada.

Aquesta tarda, mentre veia Her al Comèdia, pensava que si al catau enlairat de Josafat, en lloc d'una litografia vella: el Pare Etern , amb els dos dits d'una mà en l'aire i el món a l'altra, mirant seriosament, hagués tingut un ordinador amb un sistema operatiu amb la veu d'Scarlett Johansson i la intel·ligència de Samantha la vida, segons com es miri, li hagués anat millor; però, esclar, eren altres temps.

temes del dia

Acaba (?) d'aparèixer un informe de198 pàgines sobre la violència contra les dones a Europa. En parlen els diaris, les ràdios, i a les televisions s'indignen els tertulians de torn, amb alguna dona inclosa, de torn. Inevitablement, en algun moment del text o de les converses apareixes -oh sospir!- la sorpresa i un cofoisme latent pel fet que la violència en els països del nord sigui més estadísticament visible. Si s'escau, es parla de la influència de les religions, de les tradicions, de la influència dels mitjans, de precedents, causes i conseqüents, de solucions i pedaços, de tot el que un pugui imaginar en el temps reduït que es pot dedicar a un tema mentre s'està a punt de passar a l'altre tema del dia, de l'hora.

I així van passant els temes i els dies mentre les consciències queden conscienciades i, recordem-ho, aquí som menys violents que al nord civilitzat. I demà maltractarem menys que avui perquè... El futur sempre és un misteri.

divagacions perifèriques

Just deuen haver acabat de passar La plaga per la tele (“El Periódico” la facilitarà no sé quan per un preu assequible i va camí de convertir-se en el descobriment de l'any) mentre rellegeixo l'article de Neus Ballús. Des de la meva perspectiva de lector i d'espectador comparteixo l'interès per parlar o llegir i, sobretot, veure cinema i el seu desinterès pels models lluïts (i no tan lluïts) en el lliurament dels Oscar, però entenc que si se'ls dedica tan d'espai i comentaris deu ser perquè el públic compra aquest tipus d'informació (?) o perquè els mitjans d'aquí i d'allà tenen interès a vendre'ls; són temes que se m'escapen.

Sobre les pel·lícules guanyadores, n'he sentit ben poca cosa. Un conegudíssim crític del país lloava les virtuts de Gravity, la més premiada. No l'he vista i no crec que ho faci properament, malgrat la possible bellesa de les imatges i tants altres mèrits que deu tenir. I estic d'acord amb l'entès que no cal que un film tingui allò que entenem per un argument tradicional, ben travat, etc., per poder-la considerar una gran obra. Ara bé, sense veure-la m'atreveixo a dir que dubto que sigui una mostra de ciència-ficció, al menys segons aquesta definició, que comparteixo, de Bradbury que, com se sap, només va escriure una novel·la del gènere: En conclusió, la millor ciència-ficció l'escriuen aquells qui es troben a disgust amb la nostra societat i esclaten immediatament.

Acaba la Neus Ballús dient: I posats a demanar, un lloc on se suscités un debat real sobre la qualitat i la novetat de les pel·lícules que s'hi presenten. Això potser sí que faria que el públic es dirigís en massa cap al cinema. Perquè fins ara s'ha demostrat que els vestits i el glamur tampoc no ens ens estan salvant la taquilla.

Tinc la seguretat que aconseguir portar la gent en massa al cinema (a les sales de cinema?) és una empresa que supera la capacitat i les forces de qualsevol mortal, però, deixant aquest detall -fonamental- a banda, em fixo en dos aspectes que podrien originar debats interessants: el concepte de qualitat i el de novetat. Sobre aquest darrer se'n parla més del que caldria: la novetat no és un mèrit en si mateix, però és que, a més, l'única novetat possible es troba en les variacions, ampliacions, reduccions o presentacions del que ja existeix.

Per cert, en parlar de La plaga gairebé tothom fa referència a la perifèria, referint-se a la de Barcelona. No veig que en la pel·lícula, geogràficament, això tingui cap transcendència; una altra cosa és que hi apareguin altres tipus de perifèries. Quant al títol, se'm va acudir que ben bé es podria haver anomenat Gallecs transfer, i que se'm perdoni la gosadia de comentarista perifèric.