12.11.14

claudicaré, de moment


Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix, entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs clars i entenedors.

Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...

Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!

Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.


4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

vine a casa que la Nuri és de ventilar i pel matí hivern o estiu obre portes i finestres, i no 10 minuts com diuen, no! una hora ben llarga. A ni també m'agrada tenir-ho tot obert, aquests dies que ha estat el pare al Taulí, a la USU, QUE ÉS A L'INTERIOR DE L'EDIFICI, SENSE CAP FINESTRA, l'aire sem feia irrespirable. Necessitava sortir cada mitja hora a respirar a fons l'aire del carrer.

PS ha dit...


m'a-g-r-a-d-a.

Aquest matí abans de les nou he sortit a trepitjar la rosada dels camps.Li he donat la benvinguda a un hivern que el meu cos necessita temperat.Al meu cap tant li fa si deixa anar quatre volves o fot cinc tramuntanades.A més, s'esforça en entendre que el pas de les estacions és necessari però el cos vol sol i llum i que els dies s'allarguin tan aviat millor.

Oliva ha dit...

...I EL AGRADABLE PES DEL NORDIC,QUAN LA NIT CAU ESTELADA...
...I EL VOL DE LES AUS MIGRATORIES EN ESTOL DE COMBAT...
...I EL TE CALENT,COLL AVALL...
...I,I,I....

miquel ha dit...

Això de les no finestres o les finestres que no es poden obrir és terrible, Francesc. Fa uns mesos vaig estar a l'Hospital G. de C. i les vistes estaven molt bé, però la sensació d'ofec era important.


Tu encara tens aquest contacte diari amb la natura, A., que fins i tot a l'hivern té alguna cosa a dir. A mi, sobretot el cos, però cada vegada més el cap em demana menys hivern. Suposo que el dia que Catalunya sigui independent tot això canviarà.


De les tres coses que dius, Oliva, només el pes del nòrdic a la matinada em mig consola :-)