30.11.14

aquest diumenge, una mica de fum entre la pluja


Oh, els trens de (a) vapor! Qui no hagi vist enlairar-se el fum dels trens de vapor a l'horitzó llunyà, entre el cel i la terra... Qui no hagi vist dissipar-se les volves rodones confoses entre els núvols mentre el tren avançava per vies de joguina...

Tant se val, que el fum està mal vist, i sempre es pot recórrer a la imaginació, a la cançó. Chattanooga Choo Choo -títol que indica clarament el contingut als qui coneixen els trens de vapor- va rebre el primer disc d'or de la història l'any 1942: 1.200.000 mil còpies venudes. Música efectiva, de moviment a vapor, interpretada pel gran Glenn Miller, síntesi d'una època. Estic segur que encara ara s'escolta i es reedita aquesta cançó no apta per als partidaris de l'AVE i amants dels xocs de trens.




De sobte, abans que quedi prohibit definitivament el fum, se m'ha acudit d'afegir a la sessió d'avui una cançó d'un dels meus discos preferits, potser en perill d'extinció.

 

28.11.14

enlluernament prematur


Arabescos, figures geomètriques, cascades, formes iconogràfiques clares o més subtils... No sé si ja s'han encès a totes els pobles i ciutats del país els llums de Nadal. Els més escèptics diuen que aquests llums i totes les altres manifestacions pròpies de les festes són sobretot una invitació al consumisme i obliden com s'embadalien quan eren petits davant de la parafernàlia d'aquestes dates, per molt que després l'alegria infantil hagi estat substituïda, just aquests dies, per dosis diferents de malenconia, de tristor o, fins i tot, de rebuig. Esclar que els nens també teníem els nostres interessos materials i sabíem que s'apropava el tió o, ja molt tard, Reis.

A mi, això dels llums i de les llums encara m'encurioseix. A veure què hauran fet aquest any? Imaginació o vulgaritat? Missatges subliminars o llums en forma de paquet de regal? Tot el carrer o només davant de les botigues que han pagat?

Els llums, de tant en tant, en algun lloc del carrer, reprodueixen en grafies clares els missatges tradicionals: Bon any, Bones festes, Bon Nadal, Associació de comerciants de... Aquesta vegada, però, m'han sorprès les paraules de la Gran Via.  Sense eufemismes, directament, unes propostes, a través d'onomatopeies, que estan en la ment de tothom: nyam, nyam, nyam; glup, glup, glup, muac, muac, muac... Menjar, beure, fer-se petons... Sí, senyor, les coses clares. A mi, a més, com que sóc de lletres, la idea m'ha agradat especialment. Fins i tot proposo que s'estengui a altres indrets i es diversifiqui; així, per exemple, ja per a l'any que ve, es podria posar en un carrer: Ho sap tothom i es profecia, etc.; en un altre: Sento el fred de la nit / i la simbomba fosca...; en el de més enllà: Els núvols de Nadal no sé que tenen... Els primers tres encertants dels poemes -o les proses- de cada carrer obtindrien vals de descompte en les botigues properes; qui encertes més carrers podria obtenir sis nits i set dies en un hotel d'una ciutat llunyana amb esmorzar inclòs, i acompanyant. Bé les possibilitats són infinites. Per exemple, a Barcelona, ciutat provincianament cosmopolita i turística, els textos podrien ser en totes les llengües que es parlen i es malparlen. Etc.


27.11.14

només primers versos


Entro a la llibreria perquè fa temps que no hi entro, potser més d'una setmana. Està gairebé buida, cosa que em recorda que jo tampoc no m'hi puc quedar gaire estona si vull veure començar el partit del Barça. Cruixit de fustes fins que m'aturo a la taula de la poesia, que no sé perquè hi vaig si no sóc lector de poesia.

Miro portades, llegeixo noms d'autors i títols. Fullejo algun llibre. M'entretinc més en uns que en uns altres. Repasso alguns primers versos de poemes, de la traducció en castellà.

Coses senzilles, prenadalenques:
Ha arribat la tardor,
amb totes les fulles d'or;
els cabells grisos i les fulles dorades criden
que l'any i jo som vells.
...

Versos patriòtics:
Si jo fos un d'aquests ciutadans errants
que tenen el món com a ciutat,
no ploraria pels qui van caure
abans que s'arriessin les banderes
...

Fantasies inquietants:
Les persones felices que són decapitades
retroben al cel els seus caps
convertits en purs querubins
amb les seus ales, inclús...

Personatge acollidors:
El Diable -un cavaller- t'ha invitat a dormir
a la petita casa que té Noséon.
El lloc és esplèndid i sempre hi ha novetats.
...

Al final m'emporto el llibre a casa sense saber per què. Potser perquè no tinc temps de llegir-me'l tot a la llibreria abans que comenci el partit (no he vist cap tele a la llibreria); potser perquè vull llegir -i entendre- més a poc a poc com es transformem els caps dels decapitats en querubins; potser perquè tinc nostàlgia de versos vells anglesos llegits a la vora del foc -quin foc?-; potser perquè vull saber si també m'agraden els poemes de Chesterton... Mai no sé perquè acabo comprant llibres de poesia.


(G. K. Chesterton: El gran mínimo. Antología poètica. Ed. Salto de página.)

26.11.14

cinc minuts de mirades mentre tornàvem a casa


En què deu pensar la gent quan camina, quan passeja, pel simple fet de caminar, de passejar? Com tantes altres coses que pertanyen a cada individu, no ho sé. Suposo, de tota manera, que normalment no es té un pla de pensament preconcebut quan es comença a caminar, o potser sí. Potser hi ha qui imagina versos magnífics, qui pensa en els ingredients del pròxim àpat, qui es pregunta -habitualment sense resposta- pel perquè de tot plegat, qui troba formes noves de fer l'amor, qui maquina -especialment si és del PP- estratègies per guanyar algun vot, qui resa un rosari rere un altre -encara hi ha gent que passa el rosari?-, qui s'encaparra que els fills facin el que ell -o ella- vol, qui no es trau del cap que el seu company hagi ascendit a l'empresa amb menys mèrits que ell... Suposo que quan passeges es barreja tot una mica, per bé que no sé si hi ha gaire gent que camina amb l'única intenció prèvia de caminar i després va com va.

Jo, que camino per caminar, a vegades m'autoimposo una pausa en alguna botiga, una sala d'exposicions, un carrer concret on arribar, però la veritat és que, com és habitual en mi, penso poc durant els trajectes d'anada i tornada; més aviat bado, miro o no miro, veig o no veig, em deixo anar. A vegades focalitzo un lloc, una persona, una escena, un detall... Res, a penes un instant. Moments fugaços que es poden allargar segons circumstàncies imprevisibles. El moviment del cervell, pràcticament nul; més sensacions que reflexions. A vegades m'inquieta la meua badoqueria i penso que mentre els altres pensen jo simplement camino: anada i tornada.

Com que gairebé sempre, a més del mòbil, porto una càmera fotogràfica, les focalitzacions sobrepassen la meua mirada física i és la màquina qui s'imposa, qui agafa el protagonisme, qui tria. Hi ha qui pensa que la fotografia és una prolongació de la mirada humana, però rarament és així en el cas de les meues fotos. És la càmera qui tria, qui decideix l'angle de visió, qui pica o contrapica, qui exigeix més llum o més ombra. Aquesta càmera, sovint adormida a la butxaca, un dia, una nit, sobtadament em demana de sortir i es fixa en el que li sembla, ho fixa i, quan ja en té prou, torna a descansar mentre jo continuo fent el darrers metres que em queden per arribar a casa sense saber perquè ella s'ha entretingut en unes mirades que no estic segur que compartim. En tot cas, tant ella com jo badoquegem, anem deixant anar la vista, res més.








25.11.14

hidrofília o hidrofòbia?


Se sap que si es recorden els somnis és perquè el somniador es desperta just en algun moment de la seua producció mental; de manera que és molt possible que l'individu hagi tingut alguns somnis durant el seu període de son diari, però només sigui conscient d'aquell immediatament posterior al seu desvetllament o desvetllaments.

Darrerament recordo força somnis o fragments de somnis, cosa que indica que tinc tendència a despertar-me més del compte. Sigui com sigui, la gràcia dels somnis no és recordar-los més o menys vagament o d'una manera precisa, sinó saber perquè el director del somni, és a dir, un mateix, ha triat determinat material per confegir un món oníric i quin significat té aquest món. A mi em costa reeixir.

Aquest matí, per exemple, m'he despertat sense saber el desenllaç de la història següent, que, per altra banda, no sé si feia gaire estona que havia començat:

Em veig agafat a un matalàs de plàstic, com els de platja. El corrent de l'aigua, marronosa, bruta, se m'emporta carrer avall. El carrer és estret, opressiu, amb cases no gaire altes de colors indeterminats a banda i banda. Em preocupa no poder acostar-me a la vorera. Sobtadament, apareix el cap d'un gos a l'altra punta del matalàs; sembla que vol pujar. Crec que és un spitz, no sé si nòrdic o asiàtic. Em mira amenaçador, però jo m'atreveixo a acariciar-lo. Sense saber com, veig que el gos ha lligat una corda al matalàs i s'ha posat l'altre extrem al voltant del coll. Jo he aconseguit estirar-me sobre el matalàs i, immediatament, el gos, que no té nom, esclar, ha començat a nadar a una velocitat increïble corrent amunt. Aleshores, ha sortit molta gent a les finestres i a les portes. Tots cridaven: Trampa, trampa! M'ha semblat que alguna veu deia: Porta motor!

En despertar-me podria haver intentat analitzar el significat profund del somni, però estic segur que no n'hagués tret l'entrellat. Un cas d'hidrofília o d'hidrofòbia? Per què un spitz? Què feia la gent tancada a casa fins que ens ha vist remuntar el corrent? Que indica el conjunt? Ara bé, una cosa tinc clara, en aquests casos es permet portar motor, tot i que puc assegurar que no en portàvem; però ja sabem com és la gent quan vas contracorrent. En el proper somni potser atiaré el gos contra els baladrers, a veure què.


21.11.14

el centre del món


Publiquen que el Portal de l'Àngel ja és el 14è carrer més car del món (3.200 €/m2) i el més car d'Espanya. No acabo d'aclarir si això és bo o dolent i per a qui. En el rànquing barceloní el segueixen: el passeig de Gràcia (3r carrer més car d'Espanya), Pelai, Portaferrisssa i Rambla de Catalunya.


No entraré en els aspectes econòmics i comercials d'aquests carrers; no sabria què dir en qüestió de números. Passo sovint pels cinc carrers i cada cop em semblen més avorrits, més uniformes, més mancats de personalitat pròpia (no em refereixo a l'arquitectura) i, també cal dir-ho, més aliens a la meua activitat comercial. Al carrer Pelai, per exemple, de les quatre botigues de fotografia que hi havia en queda una, al costat dolent, i és la que menys m'interessava. De les llibreries d'aquests carrers, no sabria dir sense repassar els trajectes a poc a poc quantes n'han tancat, i les que queden... Ni la Formiga d'or, se salva, encara que jo hi entri molt de tant en tant. Les sales d'exposicions a peu de carrer, gairebé desaparegudes. Bé, tampoc vull ser exhaustiu perquè, en resum, la idea és clara; citant uns versos de Nabí: Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida. Una vegada passada la novetat d'obertura de noves botigues i bars i restaurants ja entrevistos, aquests cinc carrers serien els ideals per als passejadors que no volen distreure's amb l'entorn, sinó fos perquè els turistes que badoquegen i alguns autòctons que els imiten provoquen ziga-zagues incòmodes i renecs mentals.

Déu meu, quins carrers! Si ja ni tan sols queda una barberia -no dic perruqueria- on mentre et relaxes una estona, el barber t'explica les darreres novetats del barri i, si convé, del món. Esclar que ara aquests carrers són el centre del món, o gairebé.


20.11.14

aniversaris


Aquesta tarda he pensat que aviat faré anys, és a dir, un any rodó més, que els mesos i els dies ja hi són. És possible que, arribada l'hora precisa -segons consta en el paper pertinent i em va assegurar la mare, l'experta més qualificada en el tema- del dia assenyalat, no recordi l'esdeveniment.

Que se sàpiga, poques vegades apareixen al cel senyals indicadors de tals efemèrides particulars. Si no fos perquè sempre hi ha algú que em té en la memòria i em fa algun present material o/i de paraula, a hores d'ara, és a dir quan toqui, tindria una o dues dècades menys, cosa que encara em pregunto si seria positiva o negativa i si cal agrair o rebutjar el recordatori..., i el present.

Amics i amigues, companys i companyes sagitaris (sí, tu i tu... i tu) o de qualsevol altre signe zodiacal, considereu-vos felicitats quan toqui, o oblidats de paraula si és el vostre desig. D'això dels anys en un dia concret, en tinc poca memòria i ara no és qüestió de començar a mirar l'agenda que no tinc cada moment o d'estar pendent dels sorollets del mòbil.


19.11.14

darreres escriptures


... i aquesta llum
encara em costa més de destorbar-la

Pere Gimferrer: “Nènia” (fragment) (22-23/VII/2014)



Mai no havia estat més meridianament clara la grandesa de l'infant i la vanitat de l'adultesa. Jugar és seriós i no. No sé a penes jugar. Inhibir aquest sentiment de responsabilitat omnipresent. Sóc on sóc, feble, sense gaires forces per estar a l'altura de res. Em vull curar; com adquirir confiança?...

Maria-Mercè Marçal: El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys. Barcelona, Editorial Empúries, 2014.


Vaig llegint els darrers escrits de la Maria-Mercè triats per la Fina Birulés i l'Heura. Passo pàgines i em detinc aquí i allà. Em centro en el dietari, més endavant llegiré les cartes a Jean-Paul Goujon. Optimisme i desolació esperançada, recolliment, introspecció, realitat i somnis, acceptació i rebel·lia, lluita. En algun moment tinc la sensació de no tenir dret a entrar en els quaderns de la Maria-Mercè, és com un cert pudor difícil d'expressar, de raonar. Al mateix temps, sento la necessitat de retrobar-la tants anys després. Quanta tristor! Però també l'alegria de compartir. Que complicat tot plegat!


18.11.14

impasse


Parlo una estona amb un company de feina (exfeina). Repassem actuacions i partits. Potser ja comença a ser hora que des d'aquí ens expliquin els partits sobiranistes (o gairebé) les estructures del futur país, els projectes en tots els camps de govern, en detall, amb concrecions fins i tot numèriques, res de generalitzacions, i encara menys de sortides de sol de color de rosa. Descregut com és, mai ha vist la llum de cap veritat política, de manera que les properes eleccions votarà Podemos (riu quan m'ho diu).

En un canal de televisió fan una enquesta sobre les possibilitats que té Podemos de guanyar les eleccions. La majoria de gent creu que no les guanyarà. La pregunta, de tota manera, està mal plantejada: en política tot és possible, encara que sigui improbable. Posats a vaticinar, penso que si en les properes eleccions generals estatals Podemos queda com el segon partit més votat, i no es poden establir aliances amb els grups més petits per obtenir una majoria, és possible que veiem PP i PSOE governar junts.

Els resultats d'unes eleccions catalanes són més previsibles: poca variació respecte la situació actual. L'únic dubte que m'interessaria resoldre és qui seria el president i quines filigranes farien per tirar endavant el procés d'autodeterminació.

Sigui com sigui, crec que els propers mesos -un any, anys?- s'han de produir fets sorprenents que fins i tot podrien portar a un proces constituent.

17.11.14

Pereat tristitia

Vaig néixer el 30 de maig de 1920, a Barcelona. El meu pare, tècnic en teoria de teixits, autodidacte, tenia una veritable passió per la cultura i se sentia plenament identificat amb el moviment catalanista.
[...]
El 1968, en tornar de Madison, em vaig reincorporar a la meva Facultat barcelonina. El règim de Franco seguia sent el mateix, però de fet s'estaven conquerint posicions en una línia aperturista que abans haurien estat inexpugnables. La idea de preparar un Congrés de Cultura Catalana va mobilitzar una veritable massa de col·laboradors, i jo hi vaig participar activament en l'àmbit de llengua. El Congrés estava concebut amb mentalitat d'oposició i resistència. Es tractava d'estudiar, en una vintena d'àmbits culturals, les ferides sofertes per la cultura catalana sota la dictadura, i proposar la manera de guarir-les. Després d'anys de preparació, el Congrés es va acabar el 1977, ja en la transició política, i per això no va tenir l'impacte que tots esperàvem.

Antoni Maria Badia i Margarit: «Autopercepción intelectual de un proceso histórico: ensayo de autobiografía». Anthropos. 1988, núm. 81, p. 13-48. (traduït al català i publicat en aquesta pàgina de l'IEC)

Copio els fragments anteriors de l'autobiografia del doctor Badia (interessant lectura): el principi i el moment en què el vaig conèixer. Guardo bons records, per una o altra raó,  de molts dels professors de la meua època universitària, però pel doctor Badia, i per dos o tres més, sento una especial debilitat, no només en l'aspecte acadèmic, sinó especialment per l'actitud, per la proximitat, pel caliu que desprenien. Amb ell, el primer any d'especialització, vaig cursar l'assignatura de Filologia catalana (devia ser l'aula 11 o la 9, sempre les confonc). No sé si vaig aprendre prou en l'aspecte filològic -demèrit meu i no mancança seua-, però la il·lusió amb què anava a les seus classes i les històries del país de la guerra i la postguerra que ens explicava les tinc ben presents, i agraeixo que la seua filologia fos contextualitzada i viva... I el seu somriure perenne en aquella cara amable, i el cos una mica inclinat per arribar millor als qui començàvem a moure'ns en el món acadèmic. A final de curs, una companya i jo li vam presentar un treball sobre La llengua dels barcelonins, que feia poc que havia publicat; l'havíem acabat d'enllestir en un bar de Lesseps dos dies abans i va tenir molt bona acollida. Final de la història quotidiana. Després, vaig anar seguint el pas del doctor Badia pel rectorat, la seua feina a l'IEC, la mort de la seua esposa, el seu retir en una residència, la seua tristor amagada sota el somriure vital, els premis i reconeixements tardans... Alguna vegada, molt rarament, el trobava i el saludava amb un Bon dia, doctor Badia! Segur que no em reconeixia, però sabia qui era jo, un més dels seus alumnes. Per sempre en el record.
 
 

16.11.14

aquest diumenge, una mica de dansa


Ahir a la tarda, mentre mirava L'últim ballarí de Mao -deixo de banda les bondats o maldats de la pel·lícula-, vaig pensar que si la meua educació musical és insignificant, la meua ignorància respecte la dansa és gairebé total, pràcticament zero. La dansa em pot emocionar o avorrir, però a l'hora d'expressar el que he vist i he escoltat no podria passar d'això, de l'expressió de sentiments, de sensacions vagues. Hi ha qui diria que és suficient, que no cal altra cosa que deixar anar la sensibilitat, sempre dubtosa, i potser tindria raó -tothom té raons per tenir raó-, però a mi no em satisfà només sentir, també voldria explicar detalls, matisos. Sentir, però entendre, saber: vet aquí la qüestió. Ai!



15.11.14

patatxup!


Acostumats com estem a tota mena de corrupcions i criminalitats tant oficials com particulars -puntes dels icebergs que imaginem o coneixem-, tant oficials com particulars, habitualment, i desgraciadament, gairebé res ens sorprèn ni ens espanta. La celeritat a resoldre amb benevolència o sense conseqüències punitives casos aparentment complexos i opacs contrasta amb la lentitud d'actuació o l'oblit d'assumptes que ens semblen d'una culpabilitat diàfana. És el pa de cada dia que fins ara ens hem d'anar menjant en silenci o entre protestes inútils, testimonis impotents.

De tant en tant, però, apareix algun cas resolt amb tanta velocitat i amb tan poca publicitat, amb tants pocs comentaris, qua la nostra impassibilitat trontolla. El cas delprojecte Castor fa pudor per totes bandes, és espectacularment sospitós des de l'inici, des de la seua mateixa concepció. La resolució final hauria de ser motiu d'investigació seriosa i atenta, no sé per part de qui, esclar. I en un estat normal -s'accepten rialles-, motiu de dimissions de petits i grans a dojo, però ja; després ja es veuria. De veritat quedarà tot ofegat entre la fauna abissal?

(Rialles dels butxaques plenes).

14.11.14

silenci


M'agrada el silenci. Alguna vegada he tingut la sensació, segurament falsa, de silenci total, d'aquest silenci que només es pot aconseguir a casa, en l'aïllament de la nit. Potser d'aquí una estona, quan deixi de voltar el ventilador de l'ordinador, arribarà un d'aquests moments. Només un instant, abans que passi algun cotxe pel carrer o se senti un cruixit inidentificable o el tic-tac del despertador o el propi badall de la son que et venç... o qualsevol altra nimietat que a la nit és tan perceptible. Que opressiu pot ser el silenci si no hi ha de tant en tant algun so que, per contrast, te'l faci percebre!

13.11.14

prejudicis


Començo llegint l'entrada escrita en primera persona en què es presenta l'entrevistat seguint l'esquema habitual del diari: edat, lloc de naixement, lloc de residència. A continuació, en negreta negra que alterna amb la roja anterior i amb la que vindrà després, diu: Estic casat amb una psicòloga. M'aturo, no vaig més enllà. La gent es casa amb un home o una dona, no amb un o una professional. Què vol dir que està casat amb una psicòloga? Segurament, si, després d'aquest rampell injustificat,  hagués continuat la lectura, hagués descobert que l'esment de la professió de la seua dona és important en el context del que diu, potser capital, però jo m´he aturat aquí, les coses són així.

Avui, en les portades de tots els diaris deu sortir una foto de Rajoy amb un text breu o llarg, segons l'estil del diari. Entenc que els diaris dediquin algun espai interior a les declaracions de Rajoy sobre el tema de Catalunya, però la portada! Entenc que a les portades de la premsa han d'aparèixer noticies que siguin novetats o coses originals o d'interès general, però, ¿és que el president de l'Estat va explicar alguna cosa que no hagués dit abans, no una, sinó moltes vegades? No les va dir, a més, amb el mateix estil de sempre? Que potser no ho va llegir? Dos o tres detalls nous i previsibles? Ah! I els periodistes o tertulians que li donaran les voltes que ja han donat mil vegades, assabentats, seriosos, transcendents... I jo que ho tornaré a llegir o a escoltar, almenys entre línies o una estona. Trist.

12.11.14

claudicaré, de moment


Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix, entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs clars i entenedors.

Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...

Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!

Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.


10.11.14

xocolate blanc


A part de la festa, el q ue m'interessava de la consulta d'ahir era el percentatge de participació. Sabuda la dada, sobre la qual ja vaig fer comentaris previs que no repetiré, restaré atent al proper pas del camí. Mentrestant, aniré escoltant les opinions d'uns i altres que es repetiran fins la sacietat i valoraran des de perspectives diferents i amb subjectivitat inevitable i interessada el recorregut del procés. Per exemple, dos titulars de diaris d'avui en la versió digital(no cal que citi els noms): Gran impacte del 9-N a la premsa internacional, diu un; mentre l'altre afirma: Una consulta poco ruidosa en los medios Internacionales.
De moment, a mi, participant anònim en la història que es va desenvolupant, el que més m'agrada, el que fins cert punt m'admira, és la petita complicitat festiva, il·lusionada, entre els convençuts que cal tirar endavant el projecte d'independència. Una il·lusió un xic babaua, creativa en paraules i fets i no exempta de pragmatisme, que contrasta amb la desconfiança o les desqualificacions dels escèptics i les ires apocalíptiques dels contraris. Simplifico, esclar, perquè els matisos són molts i la meua divisió en tres categories és de titular de telenotícies. Però m'explico a través d'un exemple.

En tornar de votar, hem passat per la Baylina, una pastisseria centenària que abans de la guerra tenia uns quants locals repartits per Barcelona i que ara en conserva un al Passeig de Sant Joan. Eren gairebé les tres tocades i en entrar hem vist que ja gairebé havien retirat tots els pastissos de les vitrines. Hem fet intenció de tornar a sortir, però el propietari ens ha demanat amablement què volíem. Li hem dit i ha enviat la dependenta a buscar-ho. Mentrestant, ens ha preguntat si veníem de votar. Li he dit que sí, i que les xifres de participació a la una superaven lleugerament el milió. Sembla que s'ha sorprès positivament i mentre ens mirava somrient, ha agafat una pastilla petita de xocolate blanc-es a dir, groguenc- i ens l'ha regalat. El xocolate, segons es pot veure a la imatge, reprodueix una papereta de votació. Ens ha assenyalat la línia vertical divisòria entre el sí i el no i ens ha dit que ens pertocava arribar a la línia seguint l'opció que haguéssim votat.

-I quan arribem a la línia? Continuem?

-Home, en els temps que vivim no s'ha de llençar res -ha respost després d'una lleugera vacil·lació.

-En tot cas, l'acabarem amb els ulls tancats -he afegit per tranquil·litzar-lo.

La noia ha arribat amb el tortell. Cap descompte, evidentment. Les tres ben tocades. El xocolate, excessivament dolç, però ja se sap amb el xocolate blanc. A mi m'agrada.



9.11.14

aquest diumenge, variacions en groc


Fa una estona he vist el final de la campanya de reflexió al 33 protagonitzada pel Fènix. Se m'ha acudit que, sense cap intenció de contextualització, seria una bona possibilitat musical per aquest diumenge la gent que truca a qualsevol hora de la Maria del Mar Bonet, però avui em sento cosmopolita i una mica frívol, i em vesteixo de groc per viatjar per mar i terra; un altre dia, el cel.





8.11.14

la democràcia i les taules de dividir.


Enèsima vegada que escolto o llegeixo la paraula democràcia amb un matís nou. Relectura del mot als diccionaris que freqüento més:

1. f. Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno.

2. f. Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado.


LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
2 f. [PO] Comunitat governada amb aquest sistema.


Govern en què el poble exerceix la sobirania; Estat constituït amb aqueix sistema de govern; cast. democracia. Estam en plena democràcia, Ignor. 12. Sa tan exaltada democràcia americana és un engan, Aurora 226.
Fon.: dəmukɾásiə (Barc.); demokɾásia (Val.); dəmokɾási (Palma).
Etim.: pres del gr. δημοκρατία, mat. Sign.

  
Dos opten per poble i un per comunitat. Curiós matís que pot passar desapercebut: Doctrina política favorable. Burla o ironia?: Predominio del pueblo. Desig?: participació igualitària... Divertit exemple: la democràcia americana és un engany; quan es devia redactar aquest diccionari, aquí la democràcia devia ser encara un concepte llunyà.
En definitiva, m'agradaria que les definicions fossin realistes, vigents, però caldrà que s'actualitzin. La qüestió és saber si ho faran tenint en compte la realitat o continuaran parlant d'ideals. Potser caldria fer un referèndum per decidir què es vol que sigui la democràcia, amb preguntes senzilles, això sí.

Més clar que el concepte de democràcia em semblen els conceptes de fractura o de divisió repetits o insinuats fins a l'infinit. Entenc perfectament el que volen dir els qui els fan servir explícitament o implícitament , però al mateix temps entenc que mostren una visió reduccionista, maniquea, de la societat i dels individus. No veig que aquesta divisió per dos sigui més important que una divisió per tres, quatre cinc, sis, set ...: partidaris del Barça, del Madrid o de l'Espanyol, de els dretes o de els esquerres (si és que això encara existeix), de les lletres o de les ciències, dels pobres o dels rics, de la carn o del peix, dels sexe dur, del sexe tou o de la castedat, de déu o del diable, dels impostos directes o indirectes, del catolicisme, del protestantisme, del budisme, de l'ateisme, dels gossos, dels gats o del rebuig total als animals de companyia, de les bicicletes per les voreres, de les bicicletes per la calçada o de la supressió total de les bicicletes, dels productes amb IVA o sense IVA, de la solitud o de la companyia, de la lectura literària, de la lectura de les cotitzacions de Borsa o de l'analfabetisme més pur... Malament quan per un moment oblidem que som complexos i que tots els matisos ens conformen, ens uneixen i ens divideixen en equilibris inconstants, per decidir que, per sobre de tot, som una cosa o una altra i tota la resta són detalls insignificants, menyspreables.

6.11.14

Hedy Lamarr i el 9-N


No sabia si en el moment de decidir la data, els promotors van tenir en compte qui sap quina efemèride gloriosa o si simplement van pensar un dia que no es relacionés amb cap altre per tal que fos recordat sense competència; o ni una cosa ni l'altra i va ser una qüestió d'atzar amb un punt d'estratègia.

Passat els primers moments, no em vaig atrevir a preguntar a ningú el simbolisme de la data per no quedar com l'únic desinformat del país: Sí, home, sí, es va triar el 9-N perquè... Avui, però, gairebé per casualitat, he lligat caps; és veritat que els estira i arronsa dels darrers dies han ajudat força. Es va triar el 9 de novembre de 2014 perquè just aquest dia se celebra el centenari del naixement de l'actriu Hedy Lamarr (coneguda inicialment com Hedwig Eva Maria Kiesler), també coneguda com la dona més bella de la història del cinema.

No, en realitat no és que els qui decidiren la data pensessin que seria la votació més bella de la història de Catalunya, sinó que, a més d'actriu, Hedy Lamarr era també enginyera de telecomunicacions i va inventar un sistema de transmissió de codificacions anomenat espectre eixamplat, vaja, un antecedent del WI-FI que ens fa tan feliços. En honor seu, el 9-N se celebra el Dia Mundial de l'Inventor.

Sé que he arribat tard a desfer l'entrellat del simbolisme del 9-N i que ha estat definitiu veure els invents -i els que encara queden- que a darrera hora s'han empescat el govern i els particulars per fer possible la votació del diumenge -i no cal dir la importància de les comunicacions sense fils en tota la moguda-, però tinc la intima satisfacció d'haver descobert gairebé sense ajuda aquest obscur simbolisme que feia tant que em ballava pel cap i, especialment els dissabtes i els diumenges, no em deixava dormir. Quin descans!


5.11.14

després del nou nou i més enllà


A mi, que ara fa temps que porto una vida tranquil·la i rutinària, tot això del nou nou, em distreu i em diverteix; sobretot la part que correspon al país, no la part de Madrid o dels seus acòlits d'aquí, que és més aviat avorrida a base de reiteració, i plena d'amenaces d'apocalipsis.

WhatsApps amb vídeos, lemes, propostes d'amics i coneguts, el groc que es posa de moda, excepte en els aparadors de roba (que també en algun cas), les declaracions institucionals que ja no són institucionals i fan servir els pronoms neutres, és a dir, ja m'enteneu, els periodistes que van de bòlit i s'avancen a les jugades i es queden enrere, en uns rondos que ja voldria el millor Barça de tots els temps, el govern d'aquí que denuncia el govern d'allà en un tribunal d'allà, la casserolada, que avui ha estat discreta, però que demà serà més sonada perquè n'han parlat a la tele i a la ràdio, l'església d'aquí, que fa costat a la votació, o al menys així ho dedueixo a partir del fet que em toca votar en un col·legi religiós, el que parla a la ràdio per oferir casa seua si fallen els locals públics... Inacabable.

És veritat que el grau d'imaginació potser no és espectacular, però jo sóc d'imaginació relativa i unes manifestacions massa sofisticades, gaire allunyades de l'humor popular, m'anirien grosses, em sobrepassarien. M'agrada la comèdia tal com va, ara tirant cap als Marx ara cap a Balzac.

Hi haurà un moment que tot això s'acabarà, no sé si després de molts o pocs cicles d'eleccions plebiscitàries (sic), manifestacions multitudinàries i votacions del tipus que sigui. Potser fins i tot s'acabarà amb la independència del territori. Bé, les coses són així, tot té un principi i un final. Aleshores viurem, més o menys, com viuen les nacions, els països, la gent, que té un estat propi. Viurem la rutina quotidiana, sense estímuls gairebé quimèrics, sense horitzons de glòria, sense somnis de llibertat col·lectiva, sense res més que el que ja tenen tants altres països, nacions, pobles, persones... Bé, potser imaginarem alguna altra cosa, no massa gran, no massa atrevida, entre el seny i la rauxa. Ja es veurà.

4.11.14

Compte amb les propostes!


Avui he fullejat més lentament l'antologia de Perucho en una altra llibreria. Cap canvi substancial en la percepció inicial de l'altre dia. A l'espera, doncs, de la publicació de l'Obra Completa. Curiosament, una de les hipòtesis, absolutament gratuïta, fantasiosa, que suggeria en el post anterior, no anava tan desencaminada, i només cal que em remeti al grup final d'escrits, recollits sota la denominació de “Teoría de Cataluña y misterios de Barcelona” que acaben amb els textos titulats “El nacionalismo” i “La lengua”.

M'he entretingut una estona llegint els textos esmentats i crec que he aconseguit aprendre de memòria un fragment, que transcriu Perucho, del discurs del general Prim a les Cortes el 25 de novembre de 1851. Diu així:

Ha podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído S.S. se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. Si allí hubiese estado S.S. hubiera podido ver los semblantes de los barceloneses contraídos por una convulsión de ira; hubiera oído el ronquido que salía de sus pechos, ronquido, señores, que hoy sale sordo y ahogado como el del león encadenado; pero que podrá ser rugido de terror y espanto, si un día rompe las cadenas y se ve libre por su propio esfuerzo. ¿Hasta cuando hemos de morder el polvo? decían otros. ¿Somos o no somos españoles? decían todos. Pues asimismo preciso yo la cuestión, ministros de Isabel II. ¿Los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son: dad el lenitivo o la muerte pero cese la agonía. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas frotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, ya para entonces es preciso que los catalanes sepan a cual de las dos banderas deberán prestar su robusto brazo. ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los queréis españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los quereis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominiosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita, porque así, y sólo así, doblareis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domareis nuestra fiereza.


No se m'acudirà parlar ara de qui era Prim, del context del discurs ni de la seua intenció. Aquestes paraules del general, que encara podien ser vàlides -em refereixo, evidentment, al fons de la qüestió- fa quatre dies per un bon nombre de catalans, crec que ara arribarien massa tard, tot i que en política, i amb segons quins polítics, mai se sap. En fi, espero que com a mínim als de Madrid no se'ls acudeixi fer cas de la segona opció plantejada amb l'excusa que fa anys ja ho va demanar un català i que ara és l'hora de concedir-li el desig, generosos que són.

3.11.14

Perucho reivindicat, o gairebé


Fa temps vaig incloure en aquest blog, a la part superior dreta, una enquesta que encara avui, però ja no demà, es pot veure. Un 80 % dels participants van mostrar el seu acord amb la possibilitat que Joan Perucho tingués un carrer al seu nom: majoria, doncs, absoluta que ja voldria qualsevol partit polític o iniciativa oficial o particular. Un clam eixordador, si hem de fer cas a l'estadística, el que es manifestava al meu blog. Que el clam correspongués a quatre veus, no invalida el resultat, encara que faci pensar sobre la validesa dels resultats de les enquestes.

La setmana passada es va presentar a la Sala dels Miralls del Liceu una antologia amb obra de Perucho editada per la Fundació Banco de Santander: De lo maravilloso y lo real. En un primer moment vaig pensar que si el Santander i el Liceu -institucions misterioses, però solvents, sobretot la primera- apostaven per Perucho, la cosa pintava bé.

Amb la intenció de fullejar el llibre, vaig entrar en una de les llibreries grans que em cau més aprop. Vaig preguntar-li a la caixera-llibretera si el tenien i em va conduir a una de les taules centrals del local. Sense donar-me temps a obrir-lo, es va presentar el propietari, que havia escoltat la meua conversa amb la noia, encuriosit pels motius del meu interès en aquesta obra. La resposta va ser breu i lògica: com a admirador de Perucho, volia comprovar, en primera instància, què s'antologava i en quina llengua. A penes vaig tenir temps de fer una ullada a les pàgines, les suficients per veure que tot estava en castellà, és a dir, que els originals en català s'havien traduït (ja m'ho esperava) i que hi havia fins i tot novel·la. Dic que ben just si vaig poder passar pàgines perquè el llibreter propietari em va treure del cap la possibilitat que Perucho pogués tenir un carrer a Barcelona.

En primer lloc, ell opinava que això dels carrers dedicats no tenia gaire importància; opinió que puc o no compartir, però que no és un argument definitiu. Els altres arguments, alguns de discutibles i d'altres menys, em van semblar més consistents. Segons ell, Perucho és un escriptor més aviat de segona fila, del qual només li semblava important Les històries naturals. Perucho, com Luján, em va dir, era més bon conversador que escriptor. Això pot tenir relativa importància a l'hora de concedir honors, va continuar, però actualment ningú coneix Perucho, ningú llegeix Perucho; vagi a la prestatgeria, em sembla que no trobarà cap obra seva, i a les altres llibreries, igual.

Potser tenia raó, potser Perucho, que fa temps que no es reedita, és ja un autor desconegut, matèria de culte menor o de record biorós en ambients restringidíssims. Què significava aquesta antologia, doncs? Una proposta tardana de commemorar el desè aniversari de la seua mort? Per què presenten textos només en castellà a Barcelona i no ho fan a Madrid? Potser només hi ha la intenció que s'expressa des de la pròpia Fundació del Santander:

Fundación Banco Santander pretende contribuir al ámbito literario redescubriendo y recuperando a través de la Colección Obra Fundamental, a aquellos escritores o movimentos literarios nacidos entre finales del siglo XIX y principios del XX a los que la desmemoria histórica injustamente ha conducido al anonimato y al olvido, siendo casi imposible por diferentes causas encontrar su obra publicada. Se trata de una Colección pensada tanto para el lector de hoy como para el estudioso, que persigue encontrar el núcleo principal de la producción de estos escritores, aquello que les caracteriza y distingue frente a los restantes autores de su tiempo.

I si, a més del que es diu, hi ha la finalitat de mostrar i demostrar a través de Perucho que català i castellà poden coexistir en perfecta harmonia -no pas a l'antologia, esclar? En fi, que Catalunya i Espanya...? I per què no una antologia en les llengües originals de les obres de l'autor? I posats a suggerir per què no l'obra completa de Perucho? El Santander pot, segur, i jo, i els quatre que veien la possibilitat de dedicar un carrer al seu nom, li ho agrairíem.

2.11.14

aquest diumenge, música de difunts


Passeig pel cementiri del Poblenou passat migdia. Feia anys que no hi entrava. Just passada la porta, una colla de gitanos -grans, joves i petits-, asseguts al voltant d'una làpida inclinada de marbre blanc, acompanyen un dels seus morts; xerren, somriuen, callen. Les parets dels nínxols tenen moltes flors i la gent, no gaire en aquesta hora, passa, s'atura, neteja, mira, potser resa. Vaig observant distret i em vaig endinsant. La part que busco és al final.

El cementiri fou inaugurat l'any 1775, destruït per les tropes napoleòniques el 1813 i reconstruït l'any 1819 en estil neoclàssic. Després, els modernistes posaren de moda el neogòtic, i els dos estils coexisteixen i s'agermanen en panteons, làpides escultures i epitafis breus o llargs en aquest espai del fons que conforma un resum artístic i històric de la ciutat, sobretot del segle XIX.

Avui, a l'hora que hi he anat, hi havia més gats -potser fugint del tràfec de la part nova- que persones. Imagino la solitud total la resta de dies de l'any entre aquests camins de morts que descansen. Poques flors recents -tampoc gaires de seques- en les tombes. Decrepitud per l'oblit dels familiars, si és que encara en queden, en alguns casos; constància del record, present, però llunyà, en altres. Qui visita les tombes d'aquests morts, el nom de molts dels quals encara ocupen lloc en llibres que llegim o en històries que s'expliquen? En aquest passeig ràpid de cel ennuvolat, només m'he fixat en les flors noves que tenia Anselm Clavé: uns rams  i unes roses disperses. Sense retrats, bustos i escultures, algunes importants, marquen, de forma al·legòrica o realista, el passat, la carn que ja no hi és, tot igualat en els closos secrets.










































He dubtat entre Mozart, Verdi, Suppé..., però encara continuo preferint un acostament el més fidel possible a l'original. Cap tragèdia de rèquiem, sinó les veus relaxants del gregorià de sempre.