5.6.14

els ciutadans del poble (addenda)


Els ciutadans -i faig servir amb plena consciència aquest mot i no el romàntic de poble- han empès els polítics.

Jordi Llavina.


Deixo sense context, i per tant orfe de comprensió, aquest fragment de l'article de Jordi Llavina “El meu país (i altres il·lusions). Llegeixo que Llavina ha publicat -ja deu fer mesos, però sempre vaig amb retard- un llibre de poemes, Contrada, fet només amb sonets. M'agrada la perfecció formal, i el que diuen Anna Carreras o Jaume C. Pons sobre el poemari del també conductor de l'any Vinyoli em fan venir ganes de llegir-lo per trobar el que hi ha en la música dels versos.

Però si he triat la cita de més amunt és per l'esment de ciutadans i poble i encara amb el meu pensament ben viu en els versos de Desideri Lombarte que ahir repassava. A mi, que fa molts més anys que visc a la ciutat que els que vaig passar al poble -petit-, el mot ciutadà encara em sona estrany, no només perquè el trobi afrancesat, sinó precisament perquè el lligo massa als polítics i perquè continuo sent un romàntic en algunes coses, que pensa que poble engloba un conjunt, un sentiment, una amplitud, que difícilment pot abastar ciutadans.

Segurament, insisteixo, la meua fixació d'avui en els mots de Llavina ha estat conseqüència de pensar en Lombarte i en el seu país, que també és el meu, i potser no el d'altres catalans, no ho sabria dir. No m'imagino el ciutadà Desideri en aquests versos, els primers gairebé improvisats, com és costum en algunes ocasions a les terres de l'Ebre i els segons més elaborats, com correspon al conjunt de dos quartets i dos tercets.


Natres
 
Que som, que si no som.
Que de la part d'aquí,
que de la d'allà.
Mos volen per amics?
Què mos volen donar?
Mos volen ajudar?
Com volen que parlem?
Que parlem com vullguem,
a n'ells los és igual.
I que no mos moguem,
que no mos cal pensar,
pensar ja pensen ells.
Lo d'escriure i llegir
més val deixar-ho estar.
Que no mos cal patir
que ja mos ho diran.
I si no diuen res
que anem tirant igual.
Que això que aquí parlem
si no ix d'aquí més val.
I si eixim, quan ixquem,
ja parlarem com cal.
Llegirem i escriurem
que mo n'ensenyaran.
I que els nostres drapets
que natres mo'ls llavem,
que no els cal ensenyar.
Vivim aquí on vivim,
parlem lo que parlem,
i que no hi ha remei,
relíquies del passat.
Que si no hi pensem massa
ho anirem oblidant.
Que són coses antigues
que ja aniran passant.
I que arribarà dia,
d'aquí a quatre-cents anys
que això que ara parlem
ja estarà superat.
I diran los més vells
que parlàvem abans
una llengua molt vella
de fa més de mil anys.
Que no es podie escriure,
només per a parlar.
Que no es podie escriure,
que ho tenien vedat
i si algú l'escrivie
estave mal mirat.

Lluny de tu
Si lluny me'n vaig i de més lluny te miro
i m'eixeco més alt, fugint de tu,
te tinc molt més a prop i més t'estimo,
sense enyor, sense enveja de ningú.

Si mirada de prop se't veu cruel
i aspra i freda i amarga i malcarada,
quan se't mire de prop se't veu la pell
tèbia i suau, rodona i ben formada.

Més que estar a prop de tu, vull recrear-te,
fer-te créixer i florir com t'imagino
i estar amb tu lluny de tu, sense tocar-te.

Terra, país, muntanya, quan t'estimo!
Quants versos t'haig de fer per agradar-te?
Que lluny me n'haig d'anar per estimar-te!

2 comentaris:

iruna ha dit...

quin gustet i quin consol llegir algú que escriu, o que escrivia, tan paregut a com parlem, i al mateix temps tenir la sensació que està "ben escrit".

m'emociona este esforç d'escriure així, quan "ningú mo n'ensenya". pot semblar fàcil, però penso que és molt difícil, perquè contínuament mos trobem amb los nostres propis fantasmes, amb lo pes mental del que sí mos han ensenyat, amb lo dubte de com expressar per escrit segons quines coses que, tot i ser potser molt quotidianes, mai les hem vist escrites, o no mos ha convençut prou com les hem trobat...

per sort, he viscut poc la vergonya de parlar o d'intentar escriure d'esta manera per temor al ridícul o a que se me'n burlen (més que vergonya sento inseguretat, falta de recursos).

que persones que sí que han hagut de conviure amb estes vergonyes, a qui sí que se li n'han burlat pel fet de parlar o d'escriure així, no per això perguessen la il·lusió de fer-ho, de continuar intentant-ho, m'emociona especialment, i com ho agraïxo!

m'ha agradat molt també este poema "lluny de tu", miquel.

ahir em va xocar molt que em diguesses que el Desideri segurament considerava "la seua llengua" el català i no l'aragonès, potser perquè el sent massa lluny. i això que ell era "de" l'aragó.

me va xocar però també vaig pensar que potser tens raó, perquè si l'aragonès només se parla més al nord...

confesso que, en part, me va sapiguer mal que la llengua aragonesa estigue tan ferida, molt més que el català, quan tanta queixa hi ha sobre el català, de fet una llengua molt més forta, i que fins i tot dins de l'aragó sigue "tan poca cosa".

vaig anar a dormir pensant que m'agradaria preguntar-te què et sembla més important o prioritari, o quin desig sents més intens: "la independència de Catalunya" o poder viure en un estat on totes les llengües siguen valorades, respectades i cultivades.

potser em diràs que són coses compatibles, que no hauria de barrejar-les d'esta manera, que el teu concepte de "país" no té les fronteres estrictes que els posen qui parlen de la "Catalunya" política en qui (només) pensen alguns (bona part, diria) dels independentistes...

potser em diràs que a tu tot això no et fa perdre la son, miquel. però ja saps que a mi sí, xiquet, me catxis... :)

una abraçada

miquel ha dit...

Com que ja em parlat llargament sobre el tema (converses filològiques incloses), iruna, no afegiré res més aquí, excepte l'agraïment per l'estímul del teu post-comentari
Una abraçada