la fixació dels mots

És curiós com alguna vegada per donar consistència significativa a algun mot que fem servir i que pot resultar controvertit ens aferrem als diccionaris, com si els diccionaris tinguin una veracitat que supera la de la nostra experiència, la nostra veritat més assumida, més reflexivament provada o més inconscientment sentida. No recordem que els diccionaris només fixen els mots amb un cert retard i són els parlants que poden transformar-ne el seu significat? Després, el diccionari recollirà, o no, el nou ús.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.

divagacions amb pluja

Plou. Molt bé. Hi ha dies de pluja, dies de sol, dies de boira... Avui ja havien anunciat que plouria, però no tothom mira els anuncis. Perfecte, res a dir.

El soroll de la pluja sovint és monòton. El sol també pot arribar a ser d'una monotonia exasperant, però no fa soroll, de manera que els poetes rarament parlen de la monotonia del sol. En aquest país, quan plou, la gent, més enllà que li agradi o no el soroll de la pluja, procura no mullar-se; en canvi, amb el sol, les reaccions són més diverses, més imprevisibles.

Aquesta tarda, mentre queia la pluja, la gent anava fent la seua via pels carrers. N'hi havia alguns -poquíssims- que no semblaven preocupar-se gaire de l'aigua, ans al contrari, aixecaven el cap de tant en tant com si la desafiessin o com si els causés plaer; d'altres, cap cot, es veia de seguida que s'avergonyien de la seua poca previsió i evitaven com podien la mullena zigzaguejant vora les façanes, poc conscients que entre balcó i balcó els cauria un xàfec afegit. Uns quants es tapaven el cap amb proteccions improvisades: diaris -encara hi ha gent que llegeix la premsa- que anaven diluint els seus continguts, bosses de plàstics verges d'inscripcions o de supermercat... Un nombre de persones a tenir en compte duien les caputxes de les seves jaquetes, dessuadores, o altres peces, clavades fins als ulls. Pràcticament ningú duia impermeable, que ja seu ser una peça obsoleta, excepte en els nens, com les antigues botes d'aigua anomenades katiuskes, un calçat desaparegut abans d'entrar a la majoria dels nostres diccionaris. Força paraigües, de totes mides i colors, plegables o no, prestats per un hotel o d'adquisició pròpia, amb les barnilles consistents -ja no tant com abans, perquè els alemanys no en fabriquen- o de tot a 60 cèntims.

Arribat un moment determinat, ha parat de ploure. És normal. La pluja té uns límits, fins i tot a l'Antic Testament. És curiós com quan deixa de plore hi ha voreres que s'assequen més ràpidament i d'altres mantenen la humitat més temps; segurament aquest misteri el poden explicar fàcilment els amants dels fenòmens físics en general i meteorològics en particular.

La gent que duia paraigües els ha plegat amb més o menys traça i els ha transportat segons les mides i els gustos personals. Alguns paraigües han desaparegut en fundes i bosses adequades; altres han estat penjats del braç, prop del canell; uns quants feien el servei de bastó: una passa o dues, punta a terra, enlairament, punta a terra...; algun paraigua, amb el puny a l'espatlla del seu amo i la punta baixa, feia l'efecte d'una escopeta en posició de descans; ningú -potser algun nen?- ja els fa girar com Charlot a les seus pel·lícules; la majoria eren agafats pel puny o una mica més avall i anaven seguint endavant i endarrere les oscil·lacions de mans i braços...

D'entre aquests que mouen rítmicament els paraigües, la majoria tenen el costum lleig i perillós de fer-ho amb la punta, sovint metàl·lica, fora de la seua vista, enrere. En els carrers amb aglomeracions, en baixar les escales del metro, en pujar a l'autobús, aquest hàbit propi d'inconscients és especialment arriscat, potser no per als ulls dels vianants del seguici, però sí per a l'entrecuix, que és un punt també especialment delicat i poc amic dels ensurts inesperats. Se sap que en les urbs més civilitzades aviat es publicarà una ordenança que prohibirà sota pena de multa exorbitant els moviments de paraigües cap a la rereguarda. Jo, ja ara, aplaudeixo la iniciativa, i no ho dic perquè avui m'hagi despistat una mica.

innovadors i obsolets

Fa uns dies vaig llegir la notícia que aviat es vendran llibres a les biblioteques (o era de les biblioteques?). Avui, en Màrius Serra aplaudia la iniciativa en una article a “La Vanguardia” que acabava així: Afortunadament, l'adaptació de les biblioteques als canvis socials és un dels (pocs) grans encerts de la política cultural contemporània. Aquest nou pas així ho demostra. No només pot donar oxigen al món editorial a través dels llibreters, sinó que és un concepte innovador. Poder comprar llibres en un entorn de serveis gratuïts trenca un sobreentès nefast de l'era digital: l'omnigratuïtat indiscriminada. El pas de biblioteques i llibreries hauria de marcar el camí a internet, el temple d'aquests nous fanàtics del segle XXI: els puristes que s'indignen quan els fan pagar pels béns culturals.

Si no m'equivoco, de llibres se n'editen i se'n venen més que mai en aquest país -fisn i tot als supers del meu barri-, malgrat els problemes d'algunes llibreries per sobreviure. La literatura catalana -si algú té xifres que em desmenteixin que ho digui- a penes és piratejada a internet. Els amics i coneguts es deixen llibres com sempre...

Deixo el que he escrit, però canvio de perspectiva, que jo sóc només un lector. No sé si la venda de llibres a les biblioteques d'una manera sistemàtica canviarà gaire els meus hàbits de lectura; imagino que no, a no ser que pugui comprar material que no trobo a les llibreries i que el servei de venda sigui més immediat que el que proporciona internet. Dit d'una altra manera, les biblioteques vendran llibres d'aquells que són dificilíssims de trobar, sigui perquè ja s'han retirat de les llibreries, sigui perquè són publicacions de petites editorials amb un sistema de distribució escàs, sigui perquè són obres d'autors novells poc publicitats...? Vendran les biblioteques alguns dels llibres únics del seu fons, d'aquells que obtindrien xifres importants en una subhasta? Faran la competència a les llibreries de vell?

Segur que no m'he llegit prou bé tota aquesta història o algú no s'ha acabat d'explicar. A veure si els propers dies tinc més sort.

Mentrestant, diré que jo ja he vist vendes de llibres a les biblioteques, però no deu ser això. El 3 de maig, la Biblioteca de la Sagrada Família tenia una paradeta al carrer. Em va fer una pena llegir “Venda de documents obsolets”... Obsolets! Quina paraula tan terrible!

PS: Avui, he anat a veure com van les obres de la Documenta. Els darrers tocs. Tot a punt per obrir demà (Pau Claris just per sota de València, costat Besos). Aquí tenia el blog dels progressos de l'obra.

sóc europeista?

No hi ha dubte que som europeus (i europees). És una obvietat que indiquen els mapes i les fronteres que se'n dibuixen. Ara vindria la pregunta de si som europeistes, però els ismes i els istes em superen en aquest cas, no hi vull jugar. Europeistes polítics, econòmics, culturals, racionals, sentimentals...?

De qui estic més prop políticament, econòmicament, culturalment, racionalment, sentimentalment..., d'un suec o d'un marroquí, tots dos agnòstics, esclar? No vull fer trampa, així que deixaré que parli Vergés per mi:

Fou al poeta Catul únicament un sentimental? Ell que escrivia desvergonyidament sobre l'amor carnal i sobre totes les passions de l'home, ell que desdenyà el fàcil camí de la política, ell que estimava la vida per damunt de totes les coses, ell que -encara més que la vida- amava Lèsbia (la qual li era infidel), ell que abominava dels poetes mediocres (saeculi incommoda, pessimi poetae!), ell que viatja a Roma i a Bitínia, ell que coneix tots els plaers i totes les temptacions del segle... ell, l'admirat poeta llatí, torna un dia a Sirmió i escriu aquests versos: “Salve, bella Sirmió meva, perla i regina dels pobles que mai llac o mar han besat amb les seves onades! Oh, amb quina alegria torno a veure't! Oh feliç de mi, que regresso a tu com retorna el pelegrí a la seva casa desitjada i, emocionat, deixa descansar els fatigats membres!”

Sirmió -la Sermione d'avui- és un petit istme al sud del llag Garda, una diminuta població turística plena de restaurants encantadors, de botigues llampants, de multituds cridaneres. A la punta de istme està la vil·la del poeta Catul, una pura meravella encara dreta enmig de runa. A través d'un arc contemplo (és l'hora del crepuscle) l'aigua rosada del llac, els núvols ventosos, les llunyanes muntanyes d'un blau incandescent. És tanta la bellesa de l'instant que faig meves les paraules de Catul: “Salve, bella Sirmió!” I quina angúnia ser lluny de la terra estimada! Em vénen ara a la memòria els versos de Shakespeare, en Romeu i Julieta: “Ah l'exili! La mort seria més benigna! Perquè hi ha més terror en el rostre de l'exili que en el de la mort.” Arribat a aquest punt, reflexiono si no em mou només un sentiment romàntic del paisatge, tan sols una decadent sensació que potser m'hauria d'avergonyir davant d'aquells privilegiats que tenen el goig -diuen ells- de sentir-se ciutadans del planeta terra o, si més no, d'una pàtria més gran, o d'una poderosa llengua espargida per diversos continents. I jo, mentrestant, tan petit, tan obstinat, tan pobre, tan provincià, tan sense horitzons. Antonio Muñoz Molina, un escriptor andalús -sempre reluctant a les coses de Catalunya- ha dit, referint-se a nosaltres:

“Desconfio plenament d'aquells que pensen que la seva terra és la millor.” I no. Pel que a mi fa, no és que sigui la millor, és que és la meva. Tant costa d'entendre-ho?

Gerard Vergés: Alfabet per a adults. Perifèric edicions (2009)

Jo, com Vergés, parteixo d'una llengua i una terra -si pot ser, el meu trosset amb marges i turons, oliveres, ametllers, garrofers, una mica de vinya..., una mica de mar a la vora...-; sobre la resta, sempre en podem parlar.

impressió precipitada: colors europeus, o gairebé.

Primera constatació sense comentaris: a Europa han votat menys de la meitat dels qui ho podien fer. Aquí també. Per molt que uns i altres facin comparatives i interpretacions, el fet és inqüestionable.

Pujada espectacular a França de la ultradreta, però augments també remarcables en altres latituds. Encara més: Hi ha partits de dreta o d'esquerra en què el votant té un punt de xenofòbia, de racisme, d'exclusió, d'extremisme... que no apareix comptabilitzat? Jo diria que sí.

Pregunta sense resposta: Quin percentatge de votants sabria respondre les diferències que hi ha entre el Parlament europeu i la Comissió europea? No espero -ni sabria interpretar- les respostes.

Fragmentació important dels vots, però tot i així continuaran tallant el bacallà els mateixos.

En clau estatal. La fragmentació també es fa evident, però conserven la representació majoritària els de sempre.

Dos grups nous obtenen un percentatge remarcable de vots: Podemos i Primavera europea. Els qui mirem i llegim els mitjans del país a penes sabem qui són. No sé si ho sabrem, però cal estar atents a les noves propostes, no menysprear-les.

En clau interna, poques sorpreses. Ni tampoc sorprèn que a l'hora de les valoracions els discursos dels polítics es limitin a l'aspecte – o a l'espectre- nacionalista. Posats a dir, tampoc és sorprenent que els votants destaquin aquest aspecte: la simplificació és una constant de la vida i de la supervivència.

Mesquinesa en les darreres paraules que he escoltat en la intervenció de Navarro en saber els resultats. No sé si els socialistes, que són molts, que encara el voten es mereixen que continuï. Ja s'ho faran.

El blablabla de la Sánchez Camacho no només és exasperant, sinó que ratlla la bogeria en el sentit còsmic de la paraula. Que encara hi hagi votats del PPC demostra el mateix grau de bogeria o que els votants passen dels discursos dels líders i van a la seua bola ideal.

Etc.

En fi, Europa continua i tots hem guanyat en aquestes eleccions, menys els qui han perdut que no se sap -Navarro exclòs-, com sempre, ben bé qui són.

Gairebé se m'oblida. M'agrada la foto d'ahir del diari. No sé si tothom s'ha adonat que segons Madueño el destí dels candidats, que ja no ho són, és més aviat incert: compte que no caiguin. Bé pel fotògraf.

excitació i anticlímax

He estat una bona estona mirant el debat a TV3 dels candidats i candidata a les europees. Com que no esperava aprendre gaire res, m'he deixat emportar per gestos, frases, ritmes, rèpliques i contrarèpliques.

De tant en tant, com si em trobés en un núvol de déjà vu, recordava alguns versos, com aquells de Campoamor que acaben:

Te pintaré en un cantar
la rueda de la existencia:
Pecar, hacer penitencia
y, luego, vuelta a empezar.
En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira,
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

O aquells altres del gran Ausiàs que diuen:

... jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé

Sobtadament, mentre em trobava enmig d'aquestes divagacions poètiques, he sentit algú que deia des de la pantalla:

-Europa m'excita.

Ei! Quan algú, sigui qui sigui, s'excita pensant en Europa cal estar atent. I ja m'imaginava una narració de la fugida cap a Creta i pessics als pits... I l'hora era propícia. Però res, ni sexe ni rock&roll, només el de sempre: cares velles o noves que no aconsegueixen apassionar ni tan sols convèncer que les seues veritats (?) siguin veritat.

Votaré, sí, però trobaré a faltar un rampell d'excitació quan depositi el vot a l'urna. Buscaré alternatives, esclar.

E la nave va

Aquests dies,mentre seguia la polèmica que esmentava ahir, pensava que la majoria de converses que mantenim es mouen dins d'una certa immediatesa del moment que vivim. Possiblement la llengua catalana escrita -també el seu ús públic- viu una de les millors èpoques de la història quant a quantitat de material i, el que em sembla més important, de més prestigi dins i fora del país. No discutiré ara el possible empobriment de la llengua dels mitjans o de la llengua parlada, ni pronosticaré un futur que desconec, però si deixem anar la vista enrere un o dos segles... No hi ha color.

Per cert ha arribat á tal grau y exces lo aborriment de alguns a nostra llengua, que fins han desitjat fer perdrer lo us y exercici de ella. Y com se sentian ja los perniciosos efectes de tan detestable máxima, deteriorantse y perdentse de dia en dia mes y mes; me ha paregut del cas imprimir esta gramatica, no sols pera desmentir las impugnacions dels zoylos murmuradors, sino pera que sia al mateix temps un document ó escriptura authéntica, que assegure y perpetúe la sua existència. Axí, donchs, manifestaré dos cosas: la primera es lo orígen y descendencia de dita llengua; y la segona, que esta subjecta, com altras, á las reglas del art.

Mes primerament una cosa apar que no pot passarse en silenci, y es: que algú dirà. ¿Peraqué voler cultivar la llengua cathalana, si la de tota la nació es la castellana, la qual debem parlar tóts los que nos preciam de verdaders espanyols? Es veritat; pero, no obstant, es necessari també estudiar los principis de la llengua nativa, la que havem apres de nostras mares. Los escrits de alguns ho manifesten bastant; puix son inintelligibles, ridículs y plens de errors, per no saber manejar la llengua ab la llum que correspon. La llengua es la porta de nostra ànima; si ella no es neta y llimpia, dona á. conèixer la porqueria y brossa de dins de la casa. jQuí será de nosaltres, que no se veja en la precisió de haber de escriurer á vegadas en cathalà? Los senyors á sos majordoms, los amos á sos masovers, las senyoras á sa famiüa , las monjas á sos parents, los marits á sas mullers, y enfí tots los naturals se veuhen á vegadas en la necessitat de haver de escriurer alguna carta ó bitllet en cathalá...

Josep Pau Ballot: Gramatica y apología de la llengua Cathalana (1814?)

Certament, vivim el present i ens ha de preocupar el futur, però sempre és bo trobar una pausa per fer una mirada al passat.

I no sé per què, en un moment determinat, després de llegir tres o quatre veus de la polèmica, em va venir al cap una escena de Fellini i vaig tenir ganes de tornar-la a veure.

emputxant la llengua

A un nouparlant se li perdona tot, però a les persones que es guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem de permetre (no ens hem de permetre) tanta màniga ampla. Fa més de trenta anys que hi ha immersió lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat més enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i privats). I no matem el missatger, sisplau.

Magí Camps: “Un cafè amb gotes”

Copio aquest fragment, també discutible en el sentit que es pot discutir, d'una polèmica que no sé si ha passat molt o poc desapercebuda -n'hi ha tantes i tan importants!-, encetada a partir d'un article de Narcís Garolera a la revista Els Marges (qui deu llegir la revista més enllà dels seus lectors?). Segons llegeixo a Núvol, perquè no tinc l'original a mà:

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Etc.

És un goig veure que algú s'alarma davant del català que es parla o s'escriu als mitjans, encara que després l'exemplificació que fa pugui ser discutible i tot plegat tingui defensors i detractors, o anivelladors. De fet, l'interès de l'article rau sobretot en les respostes que obté, i les que s'esperen fins que l'article i les seues conseqüències quedin reduïdes a les veus en el desert de la lletra impresa o dels caràcters en pantalles oblidades. No només m'ho passo bé llegint les diferents veritats, sinó que penso que ja era hora una mica de moguda de gent il·lustrada, que sap el que diu i ho argumenta de manera entenedora. La llàstima és que a casa, al carrer, a les botigues, als mitjans, les converses sobre el tema no tinguin el nivell del que vaig llegint, perquè trobo que un tema com aquest podria perfectament substituir aquells buits comunicatius que es tenen amb coneguts i que acaben indefectiblement, al menys entre els homes, amb el recurs del temps i, menys, del futbol.

L'article, esclar, no fa referència directa a la llengua dels parlants anònims, que, de prop o de lluny, és deutora de la que esmenta Garolera, però que és una altra història, com la que gairebé em va provocar un cobriment de cor en sentir com dues de les meues nebodes, allunyades geogràficament entre elles, emputxaven no recordo qui. Jo, que sóc més aviat dúctil i descurat, vaig pensar que tot té un límit, o potser no. En darrer terme, però, més enllà d'edat, influències, immersions, i condicionants col·lectius, les opcions lingüístiques, com la majoria d'opcions, són individuals, fins que no es demostri el contrari.

Mentrestant, no deixeu de seguir el fil que comença aquí i que encara que no acabi cap brodat és bonic de veure com va fent puntades de colors ben lluents i encertats el llançol de la llengua.

camins i viaranys a la cerca del jardí

Fa quasi un mes que busco sense èxit per camins, caminois, corriols i senderes -no vull encara les dreceres- el jardí de les delícies:

La Central
Laie
La Casa del Llibre
Balmes
Ona
Corte Inglés
FNAC
Claret
...

En alguns llocs m'asseguen que l'han vist, encara que no l'han gaudit, i no sé si em menteixen per mantenir les meues esperances; en altres -la majoria-, no tenen cap notícia d'aquest jardí; en un, m'ofereixen un jardí alternatiu que declino de visitar. En tres llocs, tres persones s'oferixen a buscar per mi i avisar-me quan trobin el jardí. Els ho agraeixo, però finalment dono les meues dades de contacte únicament a una persona: Si a La Impossible no troben al jardí, qui ho podria fer?

Em diuen que al sud tothom coneix el lloc, encara que sembla que pocs l'han freqüentat... només un eco llunyà. Però no vull anar gaire lluny per gaudir del fruits que hauria de trobar aquí i arreu. De moment, esperaré, i continuaré preguntant-me si entremig de les terres ermes apareixerà el jardí o és només una il·lusió.

Aquestes paraules de fa dos dies ja han quedat obsoletes. Avui he arribat al verger pel meu propi peu. Cinc poemes traduïts a dues llengües: 5x3 de testament poètic. He anat al final, abans de començar a gaudir-lo a poc a poc; i em plau deixar com a il·lustració la porta més atractiva d'una de les llibreries del camí, una de les tres on es van oferir a caminar per mi.

...

Cap ombra de pecat s'endevinava:

i és que era el Paradís del primer dia.


Tot i així en la pintura s'intueixen
una Pomera i una Serp.

Gerard Vergés: El jardí de les delícies. Arola Editors.

la nit

La nit dels museus presenta un dilema pràcticament irresoluble. Un, que fuig de les concentracions, però té tendència a perdre's entre la gent, no sap si entrar o quedar-se fora. Finalment, només hi ha una solució possible.

aquest diumenge, més ritmes que música en la vella ciutat abans d'ivori

Deu ser una percepció falsa, però a mesura que passen els anys trobo més amagada, en el moment que transcorre, la repercussió pública i privada d'aquesta Setmana dela Poesia de Barcelona que just va per la meitat més un dels dies que li corresponen. I això que s'estén per llocs ben diferents repartits per la geografia ciutadana. O és que la gent troba faltar determinats poetes que amollin les seus paraules al vent? O és que encara la poesia és minoritària? O sobren versos? O és que ...?

Com que cada vegada freqüento menys els espais tancats, tret del de casa, aquest any crec que només em veuran -ja m'han vist- a la trobada de la plaça de Sant Felip Neri, l´únic lloc totalment a l'aire lliure (una mica també el Museu Marès) que he detectat. Bé, no és ben bé això, la veritat és que sempre que puc m'agrada acostar-me al que anomenen Poetry Slam o també Spoken word. Un tipus de poesia que tant en el seu contingut com en la seua execució sol marcar un ritme alternatiu que en alguns casos és molt interessant i reflecteix una realitat col·lectiva que alguns poetes obliden, i que, curiosament o no, té més conreadors en llengua castellana que catalana.

M'hi vaig quedar la primera part i una mica -llarga- de la segona. Més o menys reeixits, agraeixo la frescor dels versos dels poetes. He triat, per compartir, l'actuació central que lliga amb el nom de l'acte : La ciutat llunyana, una nova mirada. Un duet, José Luís Cabezas (també conegut com Payaso manchego, si no m'equivoco) i Alfa Leonis ( el nom de la ucraïnesa em suggereix una estrella brillant d'una constel·lació llunyana, amb habitants de planetes que encara no sabem si són amics o enemics). Algunes picades d'ullet, com la que condueix a Martí i Pol, multilingüisme de la nova ciutat, de les noves cultures... i el fil conductor, trist i esperançat, cíclicament present, del magnífic poema de Màrius Torres...

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

seré breu

Estic mandrós, no perquè sigui dissabte, que els noms dels dies de la setmana ja signifiquen ben poc -exclòs el diumenge, que sempre és més pausat-, sinó perquè sóc mandrós. No diré noms ni lloc ni hora. No esmentaré circumstàncies ni detalls. No concretaré títols ni afegiré crèdits. Em guardaré molt de valorar els orgasmes dels altres. M'abstindré de recomanar diccionaris. Si convé, em disculparé per haver estat massa extens en la presentació i massa breu en els resultats. Demà serà un altre dia.

visibilitat escultòrica

Al centre de la plaça hi ha el monument, que és una mica cursi...

Segons va dir el senyor Parellada a Josep Pla

Reprenc el fil encetat fa uns dies i que també pot lligar amb el d'ahir, el d'aquests llocs de Barcelona que per raons diferents apareixen poc en les converses barcelonines. A diferència dels Jardins de Jaume Perich, el conjunt escultòric a què fa referència el senyor Parellada no només es troba ben a la vista, sinó que és un dels més antics que es conserva a la ciutat. Potser té la desgràcia, com altres monuments, que queda al mig de la calçada i la gent no s'hi pot apropar suficientment per admirar o denigrar els detalls. Hi fem una mirada i passem més o menys indiferents per la seua dreta o per la seua esquerra. Va, ens hi acostarem una mica. Comencem per la inscripció:

 

B. DE QUIRÓS / MARCHEIS / CAMPO SAGRADO / CIVITA BARCINO / A.D. MDCCCLVI . DESPUÉS DE DIÓS LA CASA DE QUIRÓS

I ara permeteu-me que sigui excessivament llarg per als qui tenen la intenció de continuar llegint. M'ho permeto perquè no teclejo sinó que copio. Adverteixo, a més, qui si algú no en té prou, puc continuar. Sigui com sigui, espero que la properera vegada que passeu per la vora del monument li dedicareu com a mínim una salutació, admirativa o pejorativa, mai indiferent.

L’1 de juny de 1856 s’inaugurà al Pla de Palau la Font del Geni Català, com a homenatge al capità general José (sic) Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado, qui va promoure la portada d’aigües de Montcada en uns anys de sequera aguda. Per això, l’escut nobiliari del marquès figura en un lloc destacat del monument amb la inscripció: "Después de Dios, la casa de Quirós". El projecte del monument és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i les estàtues van ser realitzades pels germans Baratta di Leopoldo, marbristes italians que aleshores treballaven a Barcelona. Les quatre estàtues laterals simbolitzen les quatre províncies catalanes i els quatre caps de lleó que ragen aigua per la boca, els rius Llobregat, Ter, Ebre i Segre. La figura que domina el monument i li dóna nom representa el geni català, i alguns autors asseguren que no és obra dels germans Baratta, sinó de Josep Anicet Santigosa, que ja havia intervingut pocs anys abans en la columna dedicada a Galceran Marquet. Inicialment va ser realitzada completament nua. Però pocs dies després de la inauguració, com que, segons explica Puig i Alfonso, "anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa de formes de l’esmentada estàtua", el bisbe de la diòcesi va intervenir davant les autoritats i, muntant de nou les bastides retirades poc abans, van castrar-la a cops de martell i a cuita-corrents es va haver d’improvisar un plec de draperia que, durant més d’un segle i mig, va tapar la part pecaminosa de l’estàtua. Després de la Guerra Civil, la font va ser reparada per l’escultor Frederic Marès, qui va afegir uns trossos que s’havien trencat de les ales, els peus, les mans i l’estel i la palma que aquestes sostenen, però va mantenir el púdic tapall. Aquest va ser retirat a mitjan anys vuitanta, i va quedar a la vista l’entrecuix mutilat del geni, només amb testicles, fins que, en començar els anys noranta, una restauració promoguda per la Campanya municipal per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà va afegir-li, a manera de pròtesi, un penis que semblava un tub, realitzat amb resines per un picapedrer. Alhora, van substituir també amb resines les parts que Marès havia refet a la postguerra i que s’havien separat del bloc principal per l’acció dels elements. Totes aquestes resines van ser retirades finalment en una restauració molt rigorosa realitzada entre els anys 2007 i 2008 per un equip de sis restauradores dirigides per Mercè Marquès. El nou modelat dels trossos de les figures ocupats per les resines retirades i algun altre que no s’havia refet en la poc seriosa reforma de 1990, va ser realitzat amb fidelitat a partir de fotografies antigues, per Abel Vallhonesta i la realització en marbre a partir del modelat, i la seva fixació en les figures, va ser obra de l’escultor Ferran Regàs. Es van respectar aquelles parts que havia refet Marès de manera diferent a l’original, com les ales dels cavalls que inicialment havien estat com de papallona.

En la dificultosa deliberació sobre què fer amb el penis castrat del geni, es va decidir retirar-li l’afegit de 1990 i deixar-lo sense, com l’Hermes de Praxítel·les, que té unes proporcions semblants a les del Geni, ja que no es disposa de cap dibuix de l’obra original i és impossible saber, per tant, quina forma i tamany li havien atorgat els escultors que van crear-lo. Qualsevol incorporació en aquell lloc seria tan imaginativa i poc respectuosa com la que va exhibir de 1990 al 2007.

Alhora, el departament municipal d’Arquitectura i Projectes Urbans, responsable de la restauració, va fer una neteja de fongs i va substituir la instal·lació d’aigua. També es van fer noves, en bronze, les lletres de la placa al·lusiva al Marquès de Campo Sagrado.

Tot i l’impressionant treball de recuperació, el monument és una obra molt castigada pel pas dels anys i potser algun dia caldrà plantejar-se si dur-la al museu i substituir-la per una còpia nova.

 Jaume Fabre, Josep M. Huertas

 

jardí amb gat

-...I com és que encara no hi ha cap carrer dedicat a Jaume Perich a Barcelona?

-Queda dit.

Entrevista de V-M Amela a Forges

Em pregunto si algú, sabedor que passarà a la posteritat, ha fet mai un testament dient que preferiria que el seu nom s'immortalitzés -pel temps que fos- en una plaça, en un jardí o en un carrer; o potser en una plaça i en un carrer, per no haver de penedir-se més tard de la tria. No crec que Perich pensés gaire en aquestes coses, però el cert és que em consta que li han dedicat algun carrer, per exemple, a Sant Cugat o a Sentmenat.

Potser per a Perich fa més una plaça. Una plaça petita, amb tres o quatre gats assidus -només un?- i poca gent. Una plaça on pogués dibuixar tranquil·lament, però prop del centre per poder fer una volta ràpida i inspirar-se en aquesta nova ciutat tan canviada... A l'espera que li dediquin un carrer, com demana Forges, la plaça -anomenada jardí- ja la té a Barcelona. És un d'aquests llocs recuperats a l'interior de l'Eixample entre els carrers Bailén i Girona. S'hi entra per la Gran Via, i si vas una mica despistat ni t'adones que el passadís entre edificis acaba en un lloc més gran amb alguns arbres, algun banc... Prohibit jugar a pilota i que s'hi passegin els gossos, potser perquè no molestin els gats que, excepte el de la placa a la paret, encara no coneixen el lloc.

 

I des del balcó que mira la plaça, que encara no existia quan hi vivia la Lina, me la imagino cantant tan fluixet que ningú no la sentiria unes versos de García Lorca que trobo que s'adiuen al període electoral: oros, copes, espases i bastos; tothom prest a oferir. Corre que te pillo!

 

 

intocables

...

Sense Raimon, la llengua catalana potser no hauria arribat a temps de ser protegida en democràcia, ja que, en el llarguíssim silenci de la dictadura, n'hi van haver molts que, tot i haver-la rebut dels pares, ja no la feien servir ni al carrer ni a les botigues ni per cantar sota la dutxa.
[...]
No em toqueu en Raimon! Fins aquí podíem arribar.

Antoni Puigverd

Després de tanta insistència aparent, podria sembla que m'interessa una vegada més parlar de Raimon, però lluny de la meua intenció. Raimon només és el pretext i surt per casualitat. Em crida l'atenció el primer paràgraf que he copiat de Puigverd, d'un article que comparteixo en altres aspectes.

He sentit i llegit moltes vegades en diferents boques i plomes les mateixes paraules sobre la salvació de la llengua i encara ara em transporten al poble, a la infantesa. Nascut poc més de deu anys després del final de la guerra, es pot dir que recordo una part del llarguíssim silenci de la dictadura. Recordo les ràdios emetent en castellà, i les preferències de la gent per una o altra emissora. Recordo totes les classes de l'escola en castellà encara que algun mestre fos del poble. Recordo el cinema dels diumenges en castellà, sessió doble; i el No-Do, triomfant i triomfalista. Recordo les misses de 12, primer en llatí -el sermó en castellà- i després en castellà, amb capellans valencians. Recordo notes apuntades en castellà en qualsevol paper, potser amb alguna falta d'ortografia, però amb una cal·ligrafia, tant la masculina com la femenina, impecables... No recordo ningú que em parlés de Llull, ni d'Ausiàs, ni de la Rodoreda...

Recordo que el veí ferreter parlava en català, i el de dalt, el ferrer, i el de més amunt, que tenia una botiga de queviures amb un rètol que posava Ultramarinos i el seu nom. I tots deien els noms dels seus productes en català i la gent els demanava en català. I els pagesos sabien els noms dels arbres i les plantes i podien assenyalar-ne uns i altres (i jo en sabia més que ara). Recordo la dificultat que tenien alguns, sobretot els més grans, quan en alguna circumstància els tocava emprar el català. Recordo, també, com gairebé tothom feia servir alguna paraula vinguda de fora, com sello o buzón, però no sàrria o cullerot. I a casa, al carrer, a les botigues, per comprar o per vendre, per jugar o per plorar (era massa petit per saber amb quina llengua es parlava per fer l'amor), tothom parlava català amb tothom.

De nacionalisme, de catalanisme, no se'n parlava, o al menys jo no en sentia parlar. En aquella època, tampoc es parlava, al menys al carrer, de populisme, perquè es parlava poc de política al carrer, i entenc, a més, que el terme, en sentit pejoratiu, només es pot aplicar a les actuacions dels polítics; el el que es feia al poble, el que feia la gent, era més o menys popular.

Recordo vagament aquells anys 50 de la dictadura i l'exotisme del castellà en aquell poble tancat, potser una mica trist. La dècada següent van venir els Setze Jutges i Raimon i molts altres, que ens portaven cançons noves, però al poble -que petit i immens era el poble- ja feia segles que teníem les paraules qua mai no vam perdre.

Ara, al poble, que no és gaire més gran qua abans, se senten moltes llengües, i la gent sap moltes més coses, segons diuen, i coneix més món i tornen a votar partits polítics, com abans de la guerra. El català continua ben viu, encara que tinc la sensació que pel camí molta gent ha perdut paraules dels pagesos, dels basters, dels cadirers, dels carreters, dels ferrers... i de tants altres oficis que semblaven intocables, eterns; però no hi fa res, en deuen haver après moltes de noves.

faent camins dubtosos per la mar

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March

Quan escoltava amb els alumnes, en veu de Raimon aquest poema i després el llegíem, el primer que feia és preguntar-los des d'on sortia el personatge, el poeta, i on anava. Que els desitjos que expressava es convertissin en realitat o no era una incògnita més difícil de resoldre.

M'han tornat aquests versos a partir de la lectura d'un dels dos afegits de l'article d'avui de Zarzalejos que copio a continuació:

Estuve el miércoles pasado en Barcelona y no dejó de sorprenderme la controversia sobre las declaraciones de Raimon en Catalunya Ràdio. El cantante, Premi de les Lletres Catalanes, un antifranquista incansable e icónico, pancatalanista, expresó sus dudas acerca de la independencia y adujo un argumento muy real: la secesión alejaría a los valencianos de los catalanes y acendraría la conocida prevención de Valencia hacia Barcelona y, en general, hacia Catalunya. Me cuentan, y luego lo compruebo, que en las redes sociales se han olvidado de lo que significa este artista. Y lo vapulean. Otros se muestran decepcionados y algunos, alterados. El proceso soberanista –lo he escrito varias veces y así lo pienso– dispone de una gran carga destructiva.


Passo de llarg de la càrrega destructiva dels canons contra el vaixell, que entenc que alguns volen que sonin i continuaran sonat fins l'arribada a port o el naufragi; també deixo de banda els mèrits de Raimon àmpliament reconeguts els darrers temps en els Palaus corresponents, malgrat el que digui Zarzalejos que diuen les xarxes socials. Com que en certa mesura pertanyo a les xarxes socials, confirmo el que vaig dir no fa res, que no treia mèrits al poeta ni al cantant, ni a la seua trajectòria... Avui, però, el text de Zarzalejos m'ha fet intuir una llum que no sé si es prou lluminosa o compartida: la independència de Catalunya allunyaria moltes de les prevencions de València envers Catalunya. Amb una Catalunya independent, momentàniament llunyana, en un altre joc polític, molts valencians dels qui ara l'agafen com a excusa per als seus discursos haurien de canviar de registre, haurien de començar a argumentar des d'altres perspectives, haurien de desmostrar la seua consistència dialèctica. Això, em sembla, seria bo per clarificar la realitat del País Valencià. Després, ja es veuria el procés d'acostament o llunyania a la nova Catalunya.

aquest diumenge, eclecticisme

Vaig sentir que a la ràdio promocionaven el BalkaBarna Festival i vaig pensar que m'agradaria anar-hi, que la música gitana balcànica, la seua acceleració, és una de les meues preferides (reminiscència dels espectacles dels nòmades a la plaça del poble de quan era petit?). Però ahir no vaig poder anar-hi i avui crec que tampoc m'hi acostaré, i obvio els motius. Tornant del sud, a Ràdio 4 feien un programa de jazz (presentació i la peça). Pensava que el jazz, el més clàssic, però també el modern, però no massa, és una de les meus músiques preferides i que s'adeia perfectament al trajecte crepuscular de tornada a Barcelona.

I si hagués sentit la publicitat d'un altre festival o hagués posat una altra emissora durant el retorn? Si hagués escoltat uns fados en la veu d'Amalia Rodrigues...? i si ...?
 

Em pregunto perquè escolto tan poca música. Cap resposta.

retall retroactiu

Els Sant Jordi, m'agrada llegir algun text d'escriptors escrits per Sant Jordi, o sobre Sant Jordi, o que parlin de la diada. A vegades en pujo algun, a vegades el deixo viure en un clos més petit. Hi ha vegades que la data que celebrem aquí no significa gaire res per a l'escriptor: només és un dia més d'un any concret. Com aquest 23 d'abril del dietari de Kerouak, escrita quan jo encara no havia nascut i ell tenia un futur literari i vital incert:

23 ABRIL, 1949 . La setmana passada van arrestar Bill, Allen i Huncke i els van ficar a la presó. Bill per narcòtics, a New Orleans, els altres per robatori i etc. a NY.

És temps de començar a treballar a "On The Road".

Per primera vegada en anys, vull començar una nova vida.

D'aquí a un any anirem cap a Colorado - tota la família [Kerouac, la seva mare, la seva germana Nin i el seu cunyat Paul]. I en dos anys estaré casat amb una jove senyoreta.

El meu propòsit és escriure, fer diners i comprar una gran granja de blat.

Aquest és el punt crucial, la fi de la meva "joventut" i el principi de la meva maduresa. Què trist

Conec ben poca cosa de Kerouak, sé que sempre el va rondar la tristesa, però no sé si va arribar a comprar-se la granja de blat, que és la previsió seua que m'agradaria més conèixer.

Què feia habitualment, sobretot els dies de pluja, ho sap tothom, en va parlar llargament.

The Bottoms of my shoes

són clean
from walking in the rain.

l'art de fer equilibris en bicicleta

Una de les frustracions habituals dels humans és fer preguntes sense obtenir resposta. No em refereixo a preguntes metafísiques o que entren en el camp de les abstraccions, com la existència de Déu o el grau d'enamorament de la parella, sinó a preguntes concretes -no cal posar exemples- que podrien obtenir una satisfacció plena però que es perden en l'aire per desinterès de l'interlocutor o per qualsevol altra circumstància. Molt més frustrant que no obtenir respostes, és que l'interlocutor et digui vaguetats, inexactituds flagrants, desviï la teua atenció cap a un altre assumpte... El silenci ja és una resposta, però la desconsideració de la mitja resposta és feridora en la mesura que et vol fer sentir inferior. Els nens estan acostumats a sofrir aquest tipus de respostes, els ciutadans, respecte els seus polítics, també (els polítics entre ells fan aquest joc amb tota normalitat)...

Solc llegir les cartes que els lectors envien als diaris que, tot i ser conscient de les tries que es fan des del mateix mitjà, em semblen un espai interessant per seguir la vida viva dels ciutadans. A vegades, els diaris dediquen un lloc preeminent a alguna d'aquestes cartes mitjançant un emmarcat especial o per qualsevol altre sistema. A vegades, a més, una carta en què es fa una pregunta obté una resposta en el mateix diari. "La Vanguardia", per exemple, té el costum de premiar amb les respostes d'alguns entesos o responsables oficials de l'àrea que calgui les cartes en què els lectors fan preguntes que es consideren interessants o oportunes des del punt de vista periodístic. Terrible! Ja hem begut oli! En els anys que porto de lector del diari, les respostes solen pertànyer al segon grup de frustracions esmentades més amunt. No hi ha res a fer, un pregunta clara i aparentment senzilla rarament aconsegueix una resposta del mateix tipus. Quin és l'interès del diari a mantenir aquest joc? No voldria ser, per dir-ho suaument, descortès amb la perversitat dels qui s'encarreguen de la secció.

Per posar un exemple d'ahir. No hagués estat suficient davant d'una interrogativa total respondre amb un sí o un no? I es podia afegir, si és considerava pertinent, els diners que s'han gastat en el tram a què fa referència el lector.

Soy un vecino de la calle Frederic Mompou (Vila Olímpica) de Barcelona. Como yo, todos los vecinos de esta calle estamos indignados. Hace un año y medio, aproximadamente, se puso un carril bici (pasan cuatro contadas al día). A los pocos meses, se volvió a cambiar dicho carril para hacerlo de dos direcciones (seguían utilizándolo cuatro bicicletas al día).

Hará dos meses, volvieron a hacer obras para ampliar el carril bici y, además, pusieron aparcamientos paralelos a dicho carril para que aparcaran coches y motos, estrechando los carriles, por lo que difícilmente podían circular dos coches paralelos. Pues bien, ahora, dándose cuenta del error, vuelven a hacer obras quitando el aparcamiento para coches y motos. ¿Sobra el dinero en el Ayuntamiento de Barcelona?


La xarxa de carrils bici s'està completant en molts punts de la ciutat. Volem fomentar així l'ús de la bicicleta, un mitjà que està creixent a Barcelona. Pel que fa a les actuacions al carril bici de Frederic Mompou, s'inclouen dins el projecte de millora del carril bici d'Àlaba, un eix ciclista rellevant que unirà la plaça de les Glòries amb la Vila Olímpica i les platges.

Les successives millores i modificacions al carril són conseqüència del contacte permanent amb les entitats i associacions del barri per tal de dotar el conjunt dels carrils bici de tots els elements de seguretat, connectivitat i circulació existents a la resta de la ciutat.

EVA LLORACH I FREIXES. Cap de departament de Comunicació, Prevenció...


Si algú, algun dia, troba una resposta satisfactòria en el diari per part d'un responsable institucional, que m'avisi.

de restaurant

Si vaig fer l'altre dia la foto del grup presidit per Urània, és perquè vaig anar a fer un vol per veure l'estat de conservació del Set Portes i què oferia la seua carta. A fi de mes em toca dinar-hi i volia tenir una idea de l'estat de la qüestió, encara que fos des de fora. Val a dir que també em va estimular una lectura de Pla de feia ben poc, de la qual copio el final:

-... en canvi vostè no menja res.

-No té cap importància. En el món hi ha d’haver de tot. Ja se sap. D’una altra cosa li volia parlar... La cuina que vostè presenta, senyor Parellada, és realment bona?

-Jo crec que sí. No és una cuina excessivament refinada. El que no té dubte és que és una cuina normal, elaborada amb les coses més corrents del mercat, feta sense cap trampa, molt sana i extremament abundant. I, a més, barata. És una cuina excel·lent i, a més, proposada a la saturació de la clientela que passa per aquest restaurant. És una cuina normal dirigida a persones normals. No cau mai en la primarietat de les cavernes ni en les complicacions dels refinaments més elaborats.

-Les crítiques que ha produït la seva cuina, han estat importants? Aquest és un país de poca crítica real i de molta inventada.

-Sí senyor. És clar. Els primaris, les persones que no saben el que és menjar, m’han criticat. Quan van als restaurants, molts peninsulars demanen dos huevos fritos y un bisté con patatas. Aquests han trobat la cuina complicada. Els refinats massa simplistes diuen el contrari. Què vol que hi faci? Jo he tingut un criteri i l’he portat a cap. He presentat una cuina normal i abundant. M’ha semblat que aquest era el bon camí i l’he seguit. I potser no ho he errat, atès l’augment de clients que d’una manera creixent, envaeixen cada dia aquest establiment tan venerable. Aquests porxos i aquestes Set Portes són l’essència del vuitcentisme català, aquest vuit-cents que ha estat tan anàrquic i tan criticat i que ha creat la cosa més important que té la nostra vida material: el proteccionisme industrial. El proteccionisme fou la fi del colonialisme peninsular, que durà segles. Ací davant té la Llotja de Barcelona, que és un edifici antic recobert per un neoclassicisme una mica inflat, com correspon a l’hiperbolisme del món modern. La Llotja és importantíssima i s’hauria de conèixer més bé. En aquesta Llotja hi ha un record del senyor Güell i Ferrer, gran dialèctic, home intel·ligent i discret, autor principal del proteccionisme. El senyor Güell i Ferrer és l’home més important del nostre país, del segle passat però de molt sobre la resta. I aquí, a la cantonada, té la plaça de Palau: a la dreta, mirant cap al Parc, hi ha el mar i la Barceloneta; a l’esquerra hi ha un carrer estret que porta a Santa Maria del Mar, que és la nostra parròquia –església importantíssima. Al centre de la plaça hi ha el monument, que és una mica cursi, després, el Govern Civil, edifici que té una gran història vuitcentista i, més enllà, l’estació de França. Com vostè pot veure, no crec que es pugui negar que Les Set Portes té una situació magnífica.

Josep Pla: "Les Set Portes" (1947), dins Articles amb cua.

La vida del Set Portes ha estat tan vasta i variada que seria inútil intentar resumir-la i valorar-la ara; tampoc no és que en tingui ganes ni gaire informació de primera mà. Qui el freqüenta en l'actualitat? Hi va encara tanta de gent de fora de Barcelona com abans, quan pujaven o baixaven a passar el dia per fer alguns recados? No ho sé, però ho dubto. Conserva encara ara la filosofia que exposa el senyor Parellada? No ho sabria dir. Ara, el que es veu des de les portes deu ser, fa no fa, el mateix que li ensenyava el senyor Parellada a Josep Pla, turistes a banda.

A veure què tal el dinar, a part de la companyia. Per cert, un dels meus restaurants preferits es troba no gaire lluny, al carrer de l'Argenteria: el Senyor Parellada. Sóc de gustos senzills.