25.3.14

no tot és començar


Al poble, en temps remots, hi havia tres tipus de races de gossos: perdiguers, conillers i els altres. El pare havia tingut perdiguers del gènere femení, que entre setmana vivien en un patí i que gairebé tots els diumenges que es podia corrien garrigues. La gossa que recordo més -encara que no en tinc fotos, la veig com si fos ara- es deia Diana, un nom que no feia referència a la punteria del pare, erràtica i discutible en algunes sortides, sinó a la deessa romana (suposo que el pare va pensar que Artemisa era un nom massa llarg, pretensiós i poc eufònic, i que amb Diana matava, com a mínim, dos ocelles d'un tret). Els diumenges, a l'hora de dinar...

Algunes vegades he pensat que si tingués un mas -la cacera no me la plantejo-, tindria també algun gos (o dos). Es pot dir que darrerament he descartat aquesta idea: els masos mínimament habitables, malgrat la crisi immobiliària dels darrers anys, tenen uns preus realment prohibitius que desmenteixen...

Em va sorprendre, dies enrere, assabentar-me que els gossos de Barcelona no havien d'anar pels carrers necessàriament lligats, que els collars i les corretges rígides o extensibles) depenien en molts casos del grau de compenetració entre amos i animals (espero que ningú s'ofengui perquè els digui animals). Jo més aviat imaginava que la llibertat canina que observava era deguda a negligència de les persones, com aquells que travessem el pas de vianants en vermell perquè sabem que no correm cap perill malgrat que...

He anat llegint durant la setmana passada cartes i opinions de defensors i detractors dels gossos ciutadans. Tota una literatura que faria envermellir Dumas pare i fill (i Wenceslao Ayguals de Izco, i Antonio Altadill Teixidó...) per falta d'imaginació a l'hora de plantejar els seus arguments i les complicadíssimes vicissituds dels seus personatges. No m'importa confessar que en algun moment he estat a punt de deixar anar alguna llàgrima, però...

I ja van quatres començaments, però és que no sé com desenvolupar la meua opinió sobre el món dels gossos i les persones en l'actualitat, sobretot a Barcelona. Menteixo, en realitat tinc una mica de por. No sé si hi ha gaires persones disposades a morir o a matar pels seus semblants, però estic segur que molts propietaris i propietàries de gossos i gosses estarien disposats a matar pels seus animals. I jo sóc fàcilment localitzable.