24.1.14

cronologia intermitent del Barça


Quan jo era tan petit que els records eren en blanc i negre i ara no estic segur que siguin records, el pare i el fuster i el transportista... es reunien a la tarda al menjador de casa i escoltaven el futbol en castellà de la ràdio. L'aire feia olor d'arengada i de gespa i de temps que passava sense més conversa que la dels gols que no entraven o dels que es feien, i poca cosa més, perquè calia tenir l'oïda atenta i la imaginació presta. Una altra cosa era la mitja part o els prolegòmens o el xiulet final. I el diumenge següent una altra casa, i una altra.

Poc abans d'arribar a Figueres, vaig entrar al lavabo que hi havia entre els vagons, em vaig vestir de militar i vaig tornar al compartiment. El sentiment de melangia em guanyava, però només eren quatre mesos. En passar per davant del bar, mentre anava a buscar un taxi, vaig veure a la tele del fons el camp de Barça. Continuava a casa.

Un dia que a l'aula érem quatre gats, en aquell institut que en les nits humides feia olor de mar i de tarongina, un alumne adust i solitari va il·luminar la cara quan em va dir que el Barça era el seu pare i la seua mare i em va explicar, ell, que amb prou feines parlava, quatre detalls de la seua història de vingut de fora, prou eloqüent per tal que el pogués comprendre.

Avui, discutien Jordi Barbeta, Lluís Canut, no recordo el tercer, sobre la dimissió encara no concretada de Sandro Rosell i tot l'assumpte. A la nit, amb el president ja dimitit, debat de gala presidit per Cuní. Acrituds, ironia, hipòtesis, malfiances. Pluja d'una setmana i xàfecs intermitents quan toqui.

Deu haver una institució més poderosa, més potent, que el Barça, en aquest país? De poder i economia en sé ben poca cosa, jo. De futbol, no gaire més.