30.8.13

el temps i l'espai compartimentats


No acabarem de saber si ara alguns nens del país (els d'altres llocs ara no toca) estan mal nodrits, desnodrits, etc., ni encara menys tots els detalls. Alguns tindran converses bizantines que no aniran més enllà de les beques-menjador, d'altres parlaran de causes (unes quantes) i efectes... Parlaran metges, polítics, implicats i implicants... Alguns assentirem, negarem, consentirem, farem, desfarem, neutralitzarem, recordarem, oblidarem... Alguna cosa canviarà, sobretot la precisió estadística i de conceptes. Fins a la pròxima.

Alguns vegada potser tocarà mirar de saber si els vells del país (els d'altres llocs no tocarà) estan mal nodrits, etc., etc., etc. Esclar que la desnutrició mental i material dels vells no té gaire importància, que ja són grans i saben el que volen, que més valdria que...

29.8.13

costums de mar i de terra


Veiem sortir de l'aigua un home que porta una bossa de xarxa amb un popet que treu alguns tentacles per entre les malles. L'home li ensenya la presa a la seua dona que jau mig dins mig fora de l'ombra del para-sol. El meu amic m'explica que si el pesquen li caurà el pèl, i em detalla alguns casos de gent del poble agafada in fraganti.

Abans, la gent del poble baixava una estona a remullar-se i, sobretot, a buscar quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes potes, uns dàtils (els més ben preparats), unes cornes... A vegades se les menjaven a la vora de la mar, sota un garrofer. Si en feien més del compte els repartien entre amics i coneguts, alguns anaven a parar als restaurants. Potser va arribar un moment que entre els d'aquí i els de fora es va collir massa marisc o potser va passar alguna altra cosa que va fer disminuir determinades espècies, però sembla que actualment n'hi ha una abundància notable. Però ara no es pot recollir res si no es té llicència de mariscador; unes llicències que diuen que surt excessivament cara si el que es vol és únicament el proveïment personal. En conseqüència, alguns mariscos han desaparegut de les taules dels veïns del poble i dels restaurants; només es mengen els que es poden comprar a les peixateries o a les depuradores. Tot això m'ho explica l'amic que em deixa prenent el bany mentre marxa cap a casa amb les butxaques plenes de cornes. No s'ha atrevit a ensenyar-me-les.

A la nit, ens reunim uns quants a casa d'uns altres amics. Mengem uns mollets fresquíssims, el més gran del quals no arriba a la mida del meu dit menut. Un dels comensals explica que fa temps, en la caseta (alguns dirien xalet o torreta) que té prop de la mar a vegades encenia el foc de llenya per fer alguna menja. El primer a aparèixer era l'agutzil del poble, que ja l'advertia que aviat apareixerien els mossos i els rural, i potser la guàrdia civil. L'home els esperava i es quedaven xerrant una estona fins que tots tornaven a les seues feines. A la tercera o quarta vegada que li va passar el mateix, va decidir que plegava de fer foc de llenya. L'home, que té la caseta a la vora de l'autopista, diu que en tots els casos els avisos de foc al bosc provenien d'automobilistes que havien vist el fum. L'home acaba lloant l'eficàcia de les campanyes de prevenció d'incendis i la memòria dels conductors. És clar que el 112 és fàcil de recordar, i gratuït.

Tinc una primera reacció negativa davant dels canvis que m'impedeixen menjar dàtils de mar o unes costelletes de corder a la brasa dels sarments, però després penso que la regulació de qualsevol activitat publica o privada és un signe de progrés, un signe de la maduresa, la sensibilitat i la responsabilitat d'una societat civilitzada que cada dia té uns governants més preparats i uns ciutadans més exemplars; ep, i unes forces de l'ordre modèliques. Quan penso en el semisalvatgisme en què vivíem...!

28.8.13

fent via


Ens trobem el grupet de cada dia a Santa Llúcia. Ahir alguns van fer una caminada des del Perelló a la platja. Expliquen les anècdotes de la caminada, de l'arribada, de la menjada... Comenten -divisió d'opinions sobre el fet- que Jordi Pujol participarà en un dels trams del poble de la Via Catalana , no saben quin; una altra diu que potser veurem Llach; encara un altre parla de la probable presència de Dyango, darrerament més famós que mai gràcies a la seua intervenció a 13TV i a la seua participació al Concert per la Llibertat... La mar d'aquest agost continua sent quieta, transparent, estimulant. El sol crema benigne o rigorós, mai no se sap. Som els de sempre i parlem del de sempre, una mica de tot. Una em pregunta si li he portat els espaguetis que li vaig prometre: sempre té gana.

Uns dies després, la Joana i jo escoltem una estona l'exconseller Tresserras a la plaça de Catalunya de l'Ampolla. La gent ha ocupat totes les cadires i encara n'hi ha de dreta. A la vora, en una parada, venen el kit de les samarretes grogues, que no es consideren gaire atractives, però és el que toca. El discurs de l'exconseller em sembla excessivament llarg tenint en compte que no explica cap novetat a un auditori que imagino ja convençut i coneixedor dels fets i de les dialèctiques emprades per exposar-los, però cal fer pinya, cal mostrar la pertinença al grup. Fora de la plaça, al passeig, els turistes i els autòctons passegen, prenen refrescos, estan a punt de sopar, sense que es noti cap diferència respecte els dies que vindran o s'han acabat d'aquest estiu que turísticament fa les darreres cuejades. La majoria no saben, o han oblidat, què se celebra a la plaça de Catalunya; tampoc la propietària de la botiga de roba d'una mica més avall que em diu que és estrangera i no sap gaire cosa, excepte que després hi haurà música.

Ja sóc a Barcelona, amb recança de l'aigua, de les caminades pel passeig i pels camps, del sopars al carrer, de les converses entre amics, de les meus olors preferides: la dels pins i la del fonoll, més de terra que de mar... fins i tot enyoro una mica la llengua del país. Avui m'ha arribat la confirmació que sóc el fotògraf d'un dels trams de la cadena i m'he llegit les instruccions: 18 mm de distància focal, prioritat de diafragma, a 7 metres dels participants... Al sud, de moment, encara falta gent, no tant per poca convicció, suposo, com per la relativament gran distància que hi ha entre el petits nuclis de població, encara que males llengües diuen que com que a la Cala hi ha tanta gent que vota el PP, i els de la Cala deuen dir... Sigui com sigui, que sapigueu que si voleu passar una estona al poble, sereu benvinguts, paella comunitària inclosa -com cada 11 de setembre- a l'ermita del Perelló, inicialment dedicada a sant Roc i actualment presidida per sant Cristòfol.

En fi, la setmana de la diada farem la darrera escapada al sud d'uns quants dies. Després, esperarem l'estiu següent per trobar-ho tot igual, si fa no fa, al menys en essència. Si onegen altres banderes, millor; si la gent està més contenta, perfecte; si no, resistirem, mentre donem gràcies per retrobar-nos com cada any, per poder fruir del mar i de la terra i de les converses que van i vénen amb pros i contres, com cada estiu; encara que els estius ens semblin cada vegada més breus i alguns, que no són dels nostres -o sí?-, ens vulguin amargar l'existència, com sempre.


27.8.13

lectures lleugeres d'estiu. Modes


Sortint del nucli urbà de Torroella per la carretera que va a l'Estartit, a mà dreta han construït una mesquita, relativament petita, blanca, amb una cúpula que sembla de joguina. Aquest estiu, al poble, he vist unes quantes dones completament vestides de negre, amb la cara més o menys tapada. He deduït que eren musulmanes. L'any passat, o els anteriors, a penes es veia alguna dona vestida així; alguns mocadors i poca cosa més. En canvi, és més difícil decidir pel seu aspecte extern si els homes, o els nens i les nenes, són musulmans.

A l'Ampolla, aquest estiu, he pogut detectat unes quantes dones de religió musulmana, encara que amb menys negres, però m'ha estat igualment costós detectar els homes, o els nens i nenes, de la mateixa creença, tot i que imagino que n'hi ha tants o més que de dones.

Puc dir, sense modèstia, que tinc uns coneixements importants del dogma i la litúrgia catòliques, tot i que segurament conec poc les darreres tendències individuals i col·lectives, però ho ignoro pràcticament tot de les altres religions, sobretot en els aspectes externs, i el que llegeixo o veig, sovint contradictori, no em dóna pistes suficients. Per exemple, fa uns dies llegia una novel·la protagonitzada per Jaritos que em va semblar força interessant per la comparació entre les cultures grega i turca, i em vaig fixar en aquest fragment que encara va embolicar més la meua percepció :

-... A més, em vaig posar el mocador per culpa d'una grega.
[...]
-Al meu primer treball tenia una col·lega grega -diu quan acaba de servir i s'asseu-. Filla de gastarbeiters, obrers estrangers contractats caps als any seixanta, nascuda a Alemanya. Un dia, mentre menjàvem, em va explicar una història. La seua àvia, una refugiada política, havia viscut molts anys a Moscou. Un dia va presentar-se a casa seua una veïna russa, alarmada i plorant. Quan li preguntà que li passava, ella respongué: “ Ha passat una cosa molt dolenta. El meu fill, Sergei, s'ha batejat. Saps què significa això? No podrà estudiar, no podrà trobar treball, viurà com un pària a la Unió Soviètica. I saps el més fort? Que no ho ha fet perquè sigui creient, sinó per oposició al règim”. Després d'escoltar aquella història, quan vaig sortir del treball al vespre vaig anar a comprar un mocador i me'l vaig posar. Des d'aleshores no me l'he tret mai. No em pregunteu si el porto per convicció o per oposició, perquè no ho sé. De tota manera, ja no té cap importància.

Petros Markaris: Mort a Istambul.

En fi, tot plegat no té cap importància, però continuo sentint curiositat per saber.



Just el capvespre en què s'alçava sobre la mar la lluna plena d'agost, vaig veure a la vora de la depuradora dues dones que es refrescaven entre les roques. La més gran duia una canya com a excusa, perquè tothom sap que ara i en aquell lloc és un miracle que piqui algun peix. Devia ser una manera de parlar tranquil·lament de les seus coses sense interrupcions molestes. Em van venir ganes d'asseure'm no gaire lluny, de participar en la distància de la seua calma, però vaig saber que hi ha coses que no s'encomanen, que cadascú ha de fer la seua via; a més, mai no he entès els pescadors -ni les pescadores- de canya.


26.8.13

lectures lleugeres d'estiu. El temps


Visitem la mare, el pare, la iaia, la tia... Fa un dia esplèndid. Un airet suau fa minvar la calor del sol que allarga les ombres. Fem la volta a les fileres de nínxols i vaig assenyalant imatges i noms, i recordo algun detall. Fa tants anys que he deixat el poble que conec més els morts que els vius; molts més morts que vius.

Aquest any ja no he entrat a la casa dels pares, amb finestres tancades i persianes abaixades als balcons. Potser m'he adonat que ja no hi tinc res a fer, que tot queda en la memòria, no entre les pedres o els senyals materials de vides passades. No sé si és una realitat o una claudicació temporal. Sigui el que sigui, penso que la geografia física i, sobretot, sentimental del poble em pertany ben poc. Què puc fer per tornar-hi? Hauria de reintegrar-m'hi? En tot cas, tot és -també- una qüestió de temps.

El temps! Assenyalava fa uns dies fragments de la novel·la, fins que vaig adonar-me que no acabaria mai. Ni tan sols recordo des de quan tinc la novel·la i perquè encara no l'havia llegida.

Destinat amaba el tiempo hasta el punto de quedarse viéndolo pasar, sin hacer otra cosa, en ocasiones, que estar detrás de una ventana, sentado en una tumbona de mimbre, o en un banco del parque [...] En momentos así, se lo podía confundir con una estatua.

Philippe Claudel: Almas grises.

I més:

Destinat acabo por coger la pequeña mano que le tendía y la retuvo entre la suya. Largo rato.
Una eternidad -nos dijo el alcalde más tarde- ¡una eternidad, i me quedo corto!

Ésa es la gran estupidez del ser humano, decirse siempre que hay tiempo, que podrías hacer esto o lo otro mañana, dentro de tres días, el año que viene, dos horas más tarde...
Y luego todo se muere, y nos vemos siguiendo ataúdes, lo que nos facilita la conversación...

A veces se quedaba mirando al cielo. Súbitamente pensativo, y meneaba la cabeza cuando gruesas nubes redondas manchaban con su blancura el azul puro. “Cabronas!”, decía, pero nunca llegue a saber si se refería a las nubes o a alguna otra cosa, lejana e invisible, que surcaba las alturas sólo para él. En fin, esto es todo lo que se me ocurre cuando pienso en Edmond. La memoria es curiosa; retiene cosas que no valen un pimiento.

La verdad es que me da igual lo que pase con los cuadernos. Voy por el número 4. No encuentro ni el 2 ni el 3. Los habré perdido, si no los ha cogido Berthe para encender el fuego en su casa. Qué más da. No me apetece releer. Escribo. Nada más. Es un poco como si hablara conmigo mismo. Me doy conversación, me hablo de otros tiempos. Intercalo retratos. Excavo sin mancharme las manos.