9.10.13

la condició humana


Hi ha minuts -no voldria ser exagerat i parlar de segons-, hores, dies, setmanes , mesos, anys, o potser més, en què un està descontent de si mateix sense causa racional. No s'hi pot fer res, és la condició humana i no cal entrar en consideracions concretes. A mi em passa a vegades.

Avui he obert les Sàtires d'Horaci i he anat llegint:

¿Com és, Mecenas, que ningú no viu content amb la sort que li donà la pròpia elecció o li oferí la fortuna, i lloa els que professen altres mesters...

Continua el Llibre Primer exposant i exemplificant. Llegeixo uns quants versos fins arribar al punt que diu:

... d'això prové, que clares vegades podem trobar un home que digui que ell ha viscut feliç i que, content del temps que li tocà viure, surti de la vida com un convidat ben satisfet.

No he trobat gaire consol en les pròpies paraules, esclar, en canvi, m'ha alleugerit pensar que Horaci les va escriure fa més de dos mil anys.


4 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo no em puc queixar de la meva situació actual, que gairebé només pot anar a pitjor!

Carme Rosanas ha dit...

Tot són èpoques, jo que considero que he estat una persona afortunada i feliç, en general, ara tampoc estic gaire contenta amb mi mateixa, per ser suau... de fet no n'estic gens... a veure si aconsegueixo progressar adequadament i tornar-me a retrobar prou satisfeta. Clar que si no ens consola Horaci, menys et consolaré jo, però al menys ens entretenim... ;) així fent-la petar a través de l'ordinador...

Josep ha dit...

Miquel, jo penso que cada un et podríem dir una cosa diferent (una bona i una altra no tant) Jo em reconec una persona molt previlegiada pel fet d'aconseguir guanyar - de moment una malaltia incurable, que fa uns anys eren 7 o 8 mesos de vida - Porto amb ella 14 anys. Però la contradicció està en que tenia un negoci, em vaig arruïnar per aquest motiu.
I dic com la Carme: Clar que si no ens consola Horaci, menys et consolaré jo.

miquel ha dit...

Felicitats, Helena, per la teua felicitat.

Ja noto, Carme, que malgrat l'optimisme que reparteixes no tot són flors al teu món. L'important, però és tenir ganes de superar els estadis més baixos.
Bé, en aquest cas parlo d'un tema molt concret que ens afecta a gairebé tots. La qüestió no és la insatisfacció, sinó aconseguir que sigui temporalment limitada, per bé que habitualment sol ser cíclica.
M'agrada entretenir-me amb tu :-)

A vegades som tan mesquins, Josep, que ens consolen els mals dels altres.
Em sap greu la teua malaltia i me n'alegro molt que hi puguis conviure sense gaires contratemps; i lamento el preu que has hagut de pagar.
No em facis gaire cas, Josep. Jo he estat gairebé sempre moderadament feliç, inconscientment feliç i, en tot cas, els millors o pitjors moments sovint han depès molt de mi mateix.