barrot niquelat entre dos portes

Entro al primer i m'agafo al barrot niquelat entre dos portes, prop de la que no s'obre. Deixo vagar la vista pel vagó, amunt i avall. En un dels bancs -ningú a la seua dreta, tres a la seua esquerra- hi ha un noi negre, escardalenc, vestit de fosc; porta ulleres amb muntura de pasta i té a les mans una llibreta de tapes negres. Ens creuem les mirades a l'esbiaixada. El noi s'aixeca i fa un moviment amb el cap assenyalant el seient buit. Nego amb el cap. Insisteix una vegada i una altra. Corresponc amb els meus moviments de cap a la seua insistència. Somriem. Es torna a asseure.

Mentre el metro avança, miro la meua figura reflectida al vidre de la porta. No em trobo gaire diferent d'ahir o despús-ahir, o l'altre. El noi, malgrat les dificultats de la marxa, ha reprès l'escriptura en la llibreta negra, amb una lletra que, des de la distància, em sembla pulcra, equilibrada, ben bé d'impremta. De tant en tant, ens mirem furtivament, com si ja no ens reconeguéssim. Baixo el primer a Passseig de Gràcia, ell continua. Se m'acut per un moment que potser algun dia apareixeré com a figurant en una novel·la d'un nou escriptor africà que es farà famós.

En tornar a casa, explico a la Joana aquests pocs minuts de trajecte i li parlo de decadències físiques, del pas del temps. I ella que em diu: Hauries d'anar al perruquer. Fet!