1.9.13

lectures (i músiques) lleugeres d'estiu. L'eternitat de l'instant


... Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla: El meu país


Aquest estiu -per fi!-, he pogut escoltar en CD propi (fantàstica feina de recuperació de l'Anna Costal i del Museu de l'Empordà) algunes d'aquestes sardanes horribles, segons Pla, que no devia saber com ballar-les i oblidava que la gent de l'època de Ventura, devia sentir una complicitat amb les músiques del mestre que anys després era impossible d'imaginar o de fer l'esforç d'esbrinar què passava, sobretot entre els republicans, quan sonaven els “refregits” d'òperes i sarsueles de les quals els oients -també balladors?- no només coneixien les notes sinó que segurament també sabien les lletres i les circumstàncies en què van ser escrites i s'estrenaren. El que mai no sabrem és si els contemporanis de Pep Ventura preferien els refregits o l'emotivitat i la dolçor de les altres peces que, a la fi, són les que han fet més fortuna.

Agafem, per exemple, la sardana El diablo en el poder (1856, música de Barbieri, llibret de Camprodon), amb fragments de l'ària “Si el rey me llama”. Escoltem la música mentre recordem, com si fóssim contemporanis del moment de l'estrena, les paraules del comte. Encara que, ben pensat, no cal ser contemporanis, perquè la situació peninsular, si fa no fa, és la mateixa:
 
 



Conde:
Si el rey me llama {Con importancia.)
le propondré
caminos y canales
que crucen por doquier.
Del mar un brazo
yo traeré,
y toda nuestra escuadra
vendrá á Carabanchel.
Y para grandeza
del nombre español,
asi que hasta Cádiz
un cauce haya abierto,
convertiré en puerto
la puerta del Sol.

Coro:
Oh, qué programa
tan español!

Conde:
Cuando á la corte
llegue la mar,
la pesca de ballenas
la Mancha explotará,
y á extraños climas
podrá exportar
sus ricas producciones
de esparto y azafrán;
y cuando á sus puertas
el mar se verán,
perdiendo los pueblos
su forma grotesca,
en pueblos de pesca
se convertirán.

Coro:
Brava es la idea,
bello es el plan.


CANTO FINAL

Todos:

Puede que siendo ministro el diablo
llegue la España dichosa á ser:
quizás él haga que en este infierno
nos entendamos alguna vez.


Es podria afegir que els que van sentir per primera vegada aquesta música de Pep Ventura sabien que la sarsuela s'havia prohibit després de la primera representació per..., encara que després d'uns canvis en el llibret... Bé no cal afegir notes històriques que, aquestes sí, només poden interessar actualment els amants de la història, però no em puc resistir a deixar les paraules que foren el detonant de la prohibició, o ja són les paraules canviades?:

Coro:
Parece que hay crisis.

Conde:
Me lo figuré.

Coro:
Negras nubes se amontonan
en la esfera del poder,
quién cae, quién entra
conviene saber.
¿Vos tendréis mas pormenores?


Etc.