13.7.13

després de 125 anys, encara Verdaguer



A vegades, per diversió, segueixo la trajectòria dels vídeos que he penjat a YouTube, la majoria dels quals ja m'han servit per parlar d'algun tema en el blog. A vegades, aquest seguiment em porta a llocs insospitats, com el que vaig deixar del poema de Verdaguer en la veu de Lluís Soler.

Em va agradar que Verdaguer fos present en el Concert per la Llibertat amb dos poemes patriòtics, de diferent intenció i igual motivació. No sé si arribarem a conèixer mai les múltiples i irregulars cares del polièdric escriptor, però em sembla suficient que de tant en tant es recordi no només que existia sinó que es fonamental en la literatura d'aquest país, en la història d'aquest país, en la vida d'aquest país, encara que alguns ho ignorin.

Em va agradar que un dels poemes, crec que poc conegut, de Verdaguer del Concert per la Llibertat fos recuperat per un altre home de Folgueroles per recordar una de les múltiples facetes verdaguerianes. No demano permís per copiar el que va escriure Ricard Torrents, i ara no discutiré la influència del poeta en la revolució industrial ni les veus dels patriotes o dels altres:



L’altre dia tornaven a embolicar la troca: «Verdaguer no era pas independentista», asseverava algú, fent-se el savi. I és clar que no. Senzillament perquè això que avui entenem per independentisme no existia. És com preguntar-se si era europeista. Verdaguer era un català que ho volia tot per a la seva pàtria. Com tot patriota. I la pàtria de Verdaguer era Catalunya, la dolça Catalunya de l’enyorament i la gran Catalunya de la Renaixença i de la Revolució Industrial. En va ser una peça essencial. De la Renaixença, com a poeta dels Jocs Florals i recreador de la llengua catalana moderna. De la Revolució Industrial, com a col·laborador de dos dels seus magnats, el marquès de Comillas i el comte de Güell.
Verdaguer era sobiranista. Per a Catalunya ho volia tot. Com ho volen tot, tots els patriotes. I si no ho tenen, ho reclamen a qui els ho ha pres i no els ho vol tornar. L’any 1886, en nom del poble català, va presentar el Memorial de greuges al rei d’Espanya, cap de l’Estat. Una petició equivalent a la que aquests dies presenta el president de la Generalitat al govern de Madrid.
Verdaguer tenia el do de sentir la veu de la terra, en especial de les grans muntanyes. Sentia la terra gemegar quan s’obria per a infantar la serralada del Pirineu. Sentia la veu del massís de Montserrat que s’afegia a la veu dels monjos i dels escolans. Verdaguer sentia les veus del Puigmal i del Montseny que discutien sobre si Catalunya anava bé o anava malament.
La poesia La Veu del Montseny és l’enregistrament de la discussió entre dos patriotes, el Puigmal i el Montseny, entre el català derrotista que exclama La raça catalana és morta, no hi ha res a fer, en Mas no se’n sortirà, Espanya té tot el poder, i el català coratjós que replica que mai fou tan viva, que els catalans volen ser un estat propi, associat a d’Europa”.
La veu del Puigmal era la veu del derrotisme, la del Montseny era més convincent per al poeta que a Folgueroles, situat entre les dues grans muntanyes, se sentia com si fos, diu, un pal de telègraf a on toca l’elèctrica corrent i escoltava el diàleg sobre el futur de la pàtria.
I prenia partit fent-se seva la veu del Montseny que recorda al Puigmal: no és mort encara l’arbre de la pàtria i li demana que Si dorm a la seva ombra alguna tribu,/en lloc de fer-li de fiscal, ajuda’m/de tos torbs amb la veu a despertar-la.


Verdaguer en tenia prou amb el que era, un patriota, un sobiranista, quan a «Folgueroles, estiuada de 1888», fa 125 anys, deixondit pel tro de les muntanyes dialogants, va oferir a sa estimada pàtria la sang, l’arpa i la vida, clavant son front a terra, de vergonya de sols tenir per ella un gra d’arena. El gra d’arena de la papereta electoral que digui Sí, ho volem.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Verdaguer era un home molt controvertit i amb molts punts foscos i ambigus però la posteritat l'ha mitificat, tergiversat i sacralitzat, cosa freqüent pels nostres verals, després de crucificar-lo, això també. Val més anar a la seva literatura i deixar-nos d'elucubracions sobre el seu sobiranisme, segons com també se'l podria considerar espanyolista i tot. Tothom n'ha volgut fer bandera, pobre home.

Per a mi la millor biografia encara és la de Juan Arbó que l'humanitza sense massa manies.

Amb Espriu també passa. I amb tants altres. Fins i tot amb entrenadors de futbol...

Assum ha dit...

Magnífica la interpretació de Lluís Soler,
que ja vaig veure l' any passat al TNC interpretant
uns 2000 versos de Canigó.
Llavors érem pocs,però en aquest darrer concert ho
van escoltar molts mils de persones!
Tornarem a una popularització de la poesia?

miquel ha dit...

Estic completament amb tu, Júlia, Verdaguer ha servit i serveix per a tot. A mi encara em resulta sorprenent, a vegades excels, a vagades excessivament reiteratiu, però sempre interessant, sempre amb noves possibilitats de lectura. Reaccionari (si se'm permet la paraula) i irreductible. Gairebé sempre musicalment interessant.
Gran Arbó!
Uf, els entrenadors de futbol...! On hem anat a parar? És clar que alguns periodistes bé s'han de guanyar la vida com poden.


Ja saps, Assum, que en teatre mai no et podré donar la rèplica. :-)
Ei, aquest és el país amb més poetes per metre quadrat. Dels poemes en podem parlar, esclar.


Sargantana, queda clar. Fins i tot potser s'apuntarà Verdaguer, que sempre es movia entre el somni i la realitat. ;-)

Júlia ha dit...

és una mica el que deia en el blog d'avui sobre els màrtirs a la força, en cert sentit Verdguer ho va ser, són útils a tothom un cop crucificats i silenciats, fins i tot o encara més quan, humans al capdavall, no sempre són víctimes innocents del tot

miquel ha dit...

És veritat, "el cas Verdaguer" ha permès anar molt més enllà del que calia, tot i així, encara no se saben, ni se sabran, detalls interessants.