els diumenges, sardanes (4)

Com que és diumenge, continuo amb la història de la sardana de l'Esbart torroellenc. Afegeixo un text del llibre de Jordi Lara que amb els altres dos que apareixeran en diumenges successius, conformen una síntesi de la història de la sardana i de la cobla -una cosa porta a l'altra?- que es podria titular Perversitats i que trobo absolutament intel·ligent i d'una qualitat divulgadora que pot agradar tant els entesos com els nouvinguts, o els despistats. Aquest diumenge afegeixo un vídeo per als qui no tenen clar què és el tible. Apa!

“El tible és pervers, però qui aprèn a estimar el tible es fica tota la cobla a la butxaca. Perquè el tibles és el desllorigador tímbric de la cobla. La sal del seu caràcter. Un tible encabritat és d'una potència que tomba. Ell és el veritable artífex de la màquina d'espavilar ocells de nit, que diria nl'avi, i no és gaire aventurat suposar que sense la cobla, sense el conjunt que reclama una xeremia per a la tessitura alta, el tible no existiria. “M'agrada sentir la sardana de lluny...”, escrivia Sagarra, maliciosament ambigu. Deuria sentir el tible, més que res. Al pla, i amb vent a favor, es fa sentir d'uns quilòmetres lluny.

Hem d'aprendre a estimar el tible. I llavors, gelosos d'un plaer que ens ha costat, tot el demés, tot el que va ordir en Pep Ventura, seguirà com una propina: estimarem la tenora sense que la diva hipotequi la nostra capacitat sentimental; estimarem el flabiol amb el tamborí, que vetllen perquè la cobla no oblidio mai que va ser creada per a la dansa; estimarem les trompetes, que a la cobla són el signe inequívoc de la idiosincràsia del compositor (casernàries les d'Agramon, patriòtiques en Morera, èpiques en Quimet Serra, místiques en el fill Lamote...); estimarem el trombó, l'aneguet lleig tants anys desaprofitat, però capaç de tornar redoblat l'amor amb què el compositor vulgui tractar-lo; i el fiscorn primer, amb aquella catxassa de rector bonàs, “el sofregit de la cobla”, en deia algú; estimarem el segon fiscorn pel que té de sofert, víctima principal de formar part d'un conjunt popular, és a dir, estalviador, resistint estoic tants compassos d'acompanyament sense reposar; i finalment estimarem el contrabaix, la verra de tres cordes amb perfil de pera, que a les sardanes de plaça és tant un contrabaix com un bombo, i això explica que la cobla sigui una formació pensada per fer ballar que no té, a la base, instruments de percussió... La imatge que em ve al cap, tot l'engranatge en moviment, canya i metall, és la d'una trepa de joglars esbojarrats que volguessin escapolir-se d'un disciplinat escamot militar. A ple rendiment, en tutti, en viu i en directe, el resultat del conjunt és una descàrrega tragicòmica, l'esclat d'un cor mixt de goles constipades. En la perversitat mateixa reposa l'encant: la cobla sona diferent i només per això mereix existir. Hi ha coses en aquest món que els músics només poden dir amb el so agredolç de la cobla. (...)”