31.5.13

revival (2) o la història de l'ou com balla


Com deia ahir... Passàvem tardes i nits escoltant els mateixos discos perquè en teníem pocs. Una habitació amb un finestral que donava al terrat sense vistes -ni en necessitàvem ni en volíem- i nosaltres que, satisfets, cantàvem -ells més afinats que jo- les lletres que apreníem de memòria, més per repetició que per convicció. Quan venia alguna noia -poques vegades-, canviàvem la música perquè les cançons tenen destinataris diferents. Després, hi tornàvem, i rèiem, i no hi havia més món que el de cada dia.

Passat el temps, segurament encara ens veiem més com al principi de la cançó que com al final, possiblement perquè cap ha arribat a ser notari, i si algú en fos, potser no s'ho creuria.





En la cançó (tradueixo el resum per als anglòfons), Brel explica una història ben precisa. Presenta tres joves de vint anys que, a la nit, després d'haver begut, es burlen dels vells notaris. Temps més tard, els tres joves, esdevinguts notaris, són ridiculitzats pels joves que en el mateix lloc els canten la mateixa lletra que ells havien entonat anys enrere.

30.5.13

potser no cal títol


Feia en Francesc en el seu penúltim post -ara ja deu ser l'antepenúltim- una radiografia, una síntesi, de la generació que era jove a finals dels 60 -també principis dels 70, afegiria jo; també afegeixo que es pot veure material d'aquesta generació a La revolta poètica d'Arts Santa Mònica-, una època d'efervescència d'idees, de joves compromesos o descompromesos, o tot alhora. Després, ell mateix, concreta i valora la situació d'aquests joves en el moment actual. Suposo que tots els joves, en estils més o menys diferents, són molt semblants i segurament, al cap dels anys, en la majoria dels casos arriba el desengany, l'assimilació per part del sistema, etc. Potser una de les diferències més notables de les últimes generacions de joves respecte les anteriors és un sentiment de desesperança, de buit existencial, no momentani, com seria natural, sinó projectat al futur.

Sé que no m'explico prou, així que ho faré d'una altra manera. Copiaré un post d'una jove valenciano-finlandesa de 25 anys. Fa temps que la segueixo. Té una prosa de contingut i de forma potents, clara, directa. Amb poques concessions al lector perquè, sobretot, parla per i per a ella mateixa. Que estiguem més o menys d'acord amb la seua visió del món és secundari, l'important és que explica el que jo no he sabut concretar al final del paràgraf anterior i que sé que es correspon amb el que pensen, amb els matisos que es vulgui, un bon grup de joves, que tampoc no sabria precisar si són una gentada. Nosaltres, de moment, hem sobreviscut; ells sobreviuran? Tots segur que no.
imarts 28 de maig de 2013

Que me digan qué coño va a pasar con todos nosotros, cuánto tiempo más aguantaremos. Que me digan qué nos queda, si hay algún árbol al que agarrarse para que no se nos lleve esta riada. Si hace un año y medio me hubieran dicho que iba a estar aquí me hubiera reído, por lo imposible. Ahora ya ni siquiera lloro: tengo veinticinco años y ninguna, absolutamente ninguna esperanza de que el tiempo que me quede vaya a ser mejor que el tiempo ya vivido. 

 

Cada noche duermo en una cama distinta. A veces es un sofá, a veces es un colchón hinchable, a veces la vieja cama plegable del despacho de papá y mamá en la que se acostaban mis primos cuando teníamos cinco años y venían de visita, a veces cuando llega la hora de dormir y me preguntan dónde me voy a acostar sin molestar a nadie me voy a pasear hasta la mañana siguiente, porque ya no puedo decir “mi habitación”, porque mi habitación dejó de serlo hace mucho. No es fácil volver después de diez años con los bolsillos vacíos y el lastre de tres perros, no es fácil. Ni para el que vuelve, ni para quienes se quedaron anclados en una vida perfecta, una casa perfecta, una justa recompensa al esfuerzo de los abuelos para que pudieran estudiar. Ellos no tienen la culpa, eran otros tiempos. Pobres, pensaban que sería igual para nosotros. Y no lo es, ya no va a serlo. 

 

Yo tampoco la tengo, la culpa, me gustaría pensar… aunque tampoco sabría señalar culpables. Me gustaría, me gustaría ponerles cara y piernas y nombres y apellidos a todos los que de manera directa o indirecta nos han llevado –a mí y a miles como yo- a asumir tajantemente la desesperanza, a sumergirnos en el círculo infinito de la ociosidad, a la sucesión de los días sin atisbos de mejora, a resignarnos a que nada volverá a ser como antes, a que de ahora en adelante todo irá a peor. Y joder, aún me pregunto por qué no nos avisaron, por qué nos hicieron pensar que todo sería distinto. Nos enseñaron el caramelo, empezaron a retirarle el envoltorio, llegamos a olerlo y entonces… cuando alargábamos la mano para cogerlo, lo lanzaron lejos. Tan lejos que no llegaremos, nunca, a alcanzarlo. Y sólo nos quedará en la memoria el recuerdo de lo que pudo ser, y una eterna frustración. 


Se esperaba tanto de nosotros. Y teníamos tanto miedo a decepcionar. Por eso sacamos las mejores notas, hablamos varios idiomas, leímos todo lo escrito y más allá. Se esperaba que fuéramos unos putos genios y no vieron que no íbamos a tener lámpara. Y dónde metes ahora las expectativas, ¿te las comes, las cagas, y abonas el huerto? Porque al menos tienes un puto huerto y sabes que de hambre no vas a morirte. De aburrimiento quizá. De frustración. De vacío existencial. De envidia hacia quienes están mejor. Pero de hambre, no. Ya pasaba en guerra, cuenta el abuelo, que en Alcoi la gente pasaba hambre, pero en los pueblos no. Que la guerra era la guerra, pero los árboles seguían dando, las plantas seguían dando, y siempre había alguna gallina por el patio. 


No nos moriremos de hambre, dicen. Pero es que sólo de comer, qué quieres que te diga, tampoco se vive

29.5.13

precisió filològica


Tots tenim uns conceptes de les paraules que coneixem que són sobretot fruit de la pràctica de la llengua que aprenem de petits i de joves. Més tard, els contactes amb el nostre entorn, la literatura, les consultes en els diccionaris, i tantes altres coses, ens permeten ampliar el nombre de mots i de matisos en una successió que només la mort és capaç d'estroncar.

Alguns dels mots que coneixem tenen un significat inequívoc, però d'altres tenen matisos semàntics que depenen de la nostra experiència vital. Així, per exemple, quan un català diu que s'ha menjat una paella, és molt possible que la seua imatge del significant inclogui alguna gamba, cosa que és improbable que passi en el cas d'un valencià. També és possible que hi hagi conceptes que malgrat que semblen clars presenten una certa vaguetat, una generalització poc precisa, per exemple, gentada; és el mateix una gentada per a un habitant d'un poble petit que per a un ciutadà de Barcelona? Els diccionaris a vegades no ajuden gaire, sobretot amb exemples com aquest: Hi havia una gran gentada. Existeix una petita gentada? Una altra paraula similar: aglomeració. Ens trobem en el mateix cas, el concepte depèn de la subjectivitat. Quan es considera que hi ha una aglomeració? La consulta del diccionari ens porta a una definició absolutament parca, sense cap exemple numèric ni de cap altre tipus: Massa o conjunt de les persones o coses aglomerades (i no transcriure els exemples, penosos).

En el cas del mot aglomeració, com en moltes altres ocasions, la precisió en el llenguatge depèn que ens posem d'acord amb el nostre interlocutor, però, excepcionalment, també poden recórrer a altres ajudes, sovint institucionals. Es diu en les ordenances municipals de Barcelona, per exemple:

En el cas de que no existeixi carril bici o altra via de les especificades en l'article 14.1, les bicicletes podran circular, excepte en moments d'aglomeració de vianants, per: a) les voreres, andanes i passeigs de més de 5 metres i 3 metres d'espai lliure.
Als efectes expressats en aquest article, s'entendrà que hi ha aglomeració quan no sigui possible conservar 1 metre de distància entre la bicicleta i els vianants que hi circulin, o circular en línia recta 5 metres de manera continuada.


P. S.: Convindria afegir que, amb freqüència, costa d'adaptar els nous matisos aclaridors al pensament i, per tant, a l'ús habitual en la parla. Així, per exemple, ni els ciclistes que circulen per Barcelona ni la majoria de vianants ni la guàrdia urbana han assimilat la precisió que aporten les ordenances municipals quant al terme aglomeració (per altra banda, no tothom té facilitat per prendre mides a cop d'ull). També és veritat que la majoria dels ciclistes i molts vianants són poc amants de la investigació filològica.

28.5.13

àngels


Després de dinar miro al diari què fan aquesta tarda a Barcelona: una exposició nova, música d'aquí o d'allà, una pel·lícula comentada, alguna conferència... Vaig baixant columnes de lletres que no m'atreuen fins que arribo als àngels. Ei, els àngels! Els àngels en els relats de la infància de Jesús, per Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia. Els àngels....! Però, no. No m'interessen gaire els àngels de la infància de Jesús. Què se sap d'aquests àngels a part del que queda escrit a la Bíblia? Segurament són àngels excessivament ortodoxos i tranquils per al meu gust. I, sobretot, pagar 5 euros... On anirem a parar si fins i tot les conferències celestials s'han de pagar als conferenciants de la casa. I això que el Seminari Conciliar m'agrada, encara més des que van desaparèixer les parts exteriors substituïdes per un bonic reixat.

En fi, decideixo anar a Gràcia a enregistrar unes quantes imatges per als meus propers videoclips sobre música i lletra de Víctor Bocanegra i, de retruc, de Miquel Pujadó. Filmo breument a l'encreuament dels carrers Siracusa, Mare de Déu dels Desemparats i Fraternitat. Només acabar m'interpel·la una dona encara jove.

-Perdone, que estaba grabando video?

-Sí.
 
-Bueno, pues a lo mejor he salido yo.

-No senyora, sí s'ha fixat tenia la càmera molt enlairada, em fixava en les plaques dels carrers.

-Haurien d'anar als llocs on hi ha gent, no aquí.

-Veurà, a mi ara només m'interessaven els noms dels carrers. S'ha fixat que...

-No cal que m'ho expliqui... Aviat no es podrà sortir de casa sense que et gravin.

-No es preocupi, tingui la seguretat, que no vindré a casa seua.


I tot i així, penso que la dona té àngel, que potser m'interessaria la seua història, però avui només tocaven carrers.

Continuo les gravacions, però vaig pensant fins quin punt pot ser ofensiva aquesta facilitats d'alguns de tenir sempre la càmera a mà. Curiosament la dona acceptava que les càmeres s'ensenyorissin dels llocs turístics. Quins són els llocs turístics? Els no turistes som turistes? I si en lloc de fer una filmació, hagués fet una foto? I si hagués muntat el cavallet per pintar -extraordinàriament malament- els carrers i alguns dels seus personatges? I si el que he vist o imaginat aquesta tarda s'hagués convertit en un poema o una narració plena de detalls subjectius i objectius? La qüestió és veure o bé és compartir la mirada? Tinc moltíssimes més preguntes: una casuística inacabable.

Se saps que els àngels ho veuen tot, fins el que passa dins de les cases, fins i tot quan les cases són a les fosques. Esclar que ja comptem amb la mirada dels àngels i la seua discreció absoluta. O no?

27.5.13

paraula de Déu


-¿Usted ha tenido trato con Dios?

-Naturalmente. Cada noche le llamo por teléfono.

-Sin embrago... -empecé a decir, pero me vi asaltado por la perplejidad. La cabeza empezaba a alborotárseme otra vez-. Si todo el mundo se pone a llamar a Dios, habrá una saturación de líneas, y siempre estará comunicando, como, por ejemplo, el servicio de información telefónica al mediodía.

-No hay que preocuparse por eso, Dios es, digamos, una presencia simultanea. Y así, aunque un millón de personas le llame a la vez, Dios habla a la ve con un millón de personas.

-No entiendo mucho de esas cosas, pero ¿está esa interpretación dentro de la ortodoxia? Es decir, desde un punto de vista teológico.

-Soy de los radicales. Por eso no me llevo demasiado bien con la Iglesia.

[...]

-Me lo dio el jefe hace unos años -dijo de pronto el chófer.

-Qué le dio?

-El número de teléfono de Dios.

[...]

-Así es. Sólo me lo dio a mi, y reservadamente. Es una excelente persona. ¿Le gustaría tenerlo?

-Si es posible... -respondí.

-Bien, pues se lo daré. El número de Tokio es 3358...


Haruki Murakami: La caza del carnero salvaje (1982)



No sé que em passa amb els llibres de Murakami: hi ha vegades que no puc parar de llegir-los, altres vegades he de fer un esforç per continuar; algun cop, quan ja em sembla que no hi ha res a fer, començo a trobar estímuls indefugibles. Ahir, en arribar al punt copiat més amunt, ja estava ben enganxat, però vaig voler fer una pausa.

Vaig trucar al número telefònic de Tòquio. No és que tingués res en concret a preguntar, però em feia gràcia sentir la veu de Déu i saber com anava la cosa. Sé que cada dia hi ha milions de persones que parlen amb Déu, però, segons la meua informació, fa centenars d'anys que ell no dóna respostes directes, així que tenia una certa curiositat. Potser li preguntaria per què tenia tantes reticències a dialogar.

Abans que pogués parlar, des de l'altra banda del telèfon, una veu -em sembla que el seu nom era Pau Miki- em va comunicar que em corresponia un altre número: 93457... Vaig trucar immediatament, i al tercer so, sense que jo obrís boca, un interlocutor que responia al nom de Pere Sans i Jordà em va dir que ho sentia molt, però que el telèfon a què havia trucat de moment era exclusivament informatiu, que si volia parlar amb Déu havia d'anotar el 91457..., que potser dintre d'uns anys ja podria establir comunicació directa amb Ell des del número que m'havien proporcionat a Tòquio, però que la veu de Déu per al meu territori de moment s'havia de buscar a Madrid. Li vaig donar les gràcies i vaig penjar. Vaig estar a punt de marcar el tercer número, però vaig pensar que segurament me'n donarien un altre d'Alemanya, o potser de Brussel·les; i encara no era segur que no m'enviessin una altra vegada a Tòquio, passant per Pequín, per Nova York o qui sap per on. Ho vaig deixar estar, vaig decidir que de moment ja m'estava bé continuar llegint Murakami, que Déu, encara que sempre fa gràcia sentir-ho de primera mà, no em diria res que no hagués dit abans a través del seu best-seller.

26.5.13

els diumenges, sardanes (3)


Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, és un dels llibres que més m'ha interessat en els darrers anys. Entre l'autobiografia, les memòries i l'assaig, la ficció i la realitat, la prosa despullada i el lirisme, l'exaltació i la contenció. El llibre també és una història lúcida, heterodoxa i parcial de la sardana i, esclar, de la cobla. En propers diumenges, més:

-... i sembla que no era especialment simpàtic. Però saps què tenia? Un nas empresarial que era l'hòstia. Vaja: el mateix nas pel negoci que tenia tota aquella gent que va muntar el cristo de la Renaixença. Allò sí que a ser una operació de màrqueting! M'imagino en Pep Ventura desembarcant a la plaça del poble amb tot el circ, ell i els músics seguits de la colla d'en Pardàs, un calavera que no se'n perdia cap, sempre boig per ballar i per veure què arreplegava, ja m'entens, feia com d'animador. Com tots els saraus que porten cua, va començar com una cosa liberal i es va fossilitzar a mans dels conservadors. És normal que triomfés: t'imagines com devia petar una cobla en aquella època, en una plaça de pagès? Si aquella gent sentia música un cop l'any! Ara: que no convencia del tot, que alguna cosa fallava, que la lloga sortia cara? Cap problema: al bolo següent en Pep Ventura treia un músic o n'hi afegia un altre. I així anava provant instruments fins que, pam!, ja tenim la fórmula magistral. La cobla moderna, tal qual!
Òbviament, m'estava rescabalant d'haver sucumbit al mite. El deixaria talment: a pèl.
-... però encara et diré més: que la gent no en tenia prou, que volien més música? Allargo la sardana. I així va néixer la sardana llarga, treu-t'ho del cap, tantes punyetes de musicòleg. L'última jugada ja va ser una cosa fina, però segurament devia ser cosa d'en Clavé, que era més intel·lectual i més polític, més murri, vaja. Va ser ell qui va pressionar en Pep Ventura perquè s'oblidés de l'òpera italiana i fes sardanes amb tonades de la casa, que és el que llavors tenia glamur. No em negaràs que la història té conya, Xavi. M'entens, perquè em fascina aquest paio? Xavi? Xavi?
Simplement. Simplement de sobte es va girar panxa enlaire com un bistec a la graella. Sense ni mirar-me allisà la tovallola, furgà dins la bossa, i mentre ajustava les culleretes protectores als ulls va deixar anar, com renegant:
-I l'invent encara dura, tu. Quins pebrots!






25.5.13

la culpa no és del temps




Passo pel carrer del Carme i m'aturo un moment davant de l'antic Espai Mallorca, on altres vegades -poques- havia entrat a mirar els llibre que eren tan difícils de veure en altres llocs o a comprar qualque vi de Benissalem o, simplement, a gaudir, si s'esqueia, de la música dels mots de mar enllà. Quina pena, aquests aparadors buits, aquests blancs de pintura que amaguen l'interior, aquestes pintades massificades al costat de les reivindicatives, aquests noms que encara queden escrits al vidre i que aviat desapareixeran d'aquí: Ramon Llull, Llorenç Vilallonga... Quina pena la misèria del consell insular i del gremi d'editors...

Deien que per sant Jordi s'obriria el nou Espai a la plaça de Vicenç Martorell, a quatre passes de l'antiga ubicació. Potser ja s'ha obert, però encara no hi he passat. Sigui com sigui, quina pena que tants com diem que som deixem de fer i permetem. Això sí, després el crit al cel.

Em ve a la memòria un poema, només alguns versos dispersos, de Joan Alcover. El busco:

Pujam a la muntanya, i des del cim
als horitzons s'escampa la mirada,
i per record, abans de la baixada,
qualque floreta anònima collim.

I passen els hiverns, i quan obrim

el llibre on la flor jau oblidada,
del mirador de l'alta serralada
ella ens renova la visió sublim.

Guarda la tradició catalanesca

la cançó popular, flor de garriga
que al cim de l'avior s'obrí a la llum.

La cantau, i de sobte se'n refresca
la dolça imatge de la pàtria antiga,
i sent de la seva ànima el perfum.

24.5.13

els herois i les grandeses (i misèries)


Un dels arguments més habituals que fan servir alguns partits i particulars per oposar-se al dret a decidir o a la independència de Catalunya és que produirien una divisió -ells en diuen fractura- entre els habitants del territori, com si ja no existís aquesta divisió, com si els catalans tots fóssim u, com si no fos bona la diversitat del país, com si la confrontació -civilitzada- no fos la sal de la vida. Precisament una de les gràcies del nostre país és la seua varietat.

Aquest tipus d'argumentació es repeteix ara a Barcelona arran de l'aparició de la samarreta del Barça sobre el cos de l'estàtua de Colom. Deixaré de banda la meua opinió personal que no té cap importància: Colom amb la samarreta del Barça, que li va fins als genolls, s'adiu perfectament amb la cutreria de la resta de la Rambla, és un bon colofó provisional en la disneylàndia de bona part de la ciutat. L'argument a què em referia l'encapçala el senyor Collet, de l'Espanyol, que ha declarat que l'ajuntament afavoreix sistemàticament el Barça i, a més, acusa de prevaricació, és a dir, de saltar-se les ordenances municipals, qui hagi permès la publicitat culé. El senyor Collet potser té raó, però em temo que no diria res si la samarreta de Colom fos blanca i blava. Tant li fa.

Jo, que estic per la discrepància, però també per la concòrdia, m'atreveixo des d'aquí a fer una modesta proposició. Molt prop de l'estàtua de Colom hi ha la de Salvat-Papasseit. No és tan gran ni tan visible com la de Colom (encara que tot és qüestió de perspectiva), però segurament és proporcional als seguidors que tenen un i altre equip. Estic segur que qualsevol patrocinador estaria disposat a fer la despesa que suposaria vestir-la amb els colors de l'Espanyol. És veritat que es podrien preveure protestes que considerarien que l'acció és un sacrilegi, sobretot per part dels lletraferits. El senyor Collet, però, sempre podria dir que ells són tan catalans com qualsevol i, sobretot, que dissimular el cos estrafet i horripilant de l'escultura és un acte d'amor a la figura del poeta. Potser colaria.




Addenda

Proposta relativament intrusiva per a l'Europa:

23.5.13

Moustaki

Alexandria, 3 de maig de 1934 - Niça, 23 de maig de 2013

Nits escoltant Moustaki, quan teníem ben poc, però ens sentíem lliures i una mica estrangers.






I encara després


una qüestió de percentatges?


Passen pel meu costat. Em sembla notar un to justificatiu quan ell diu a ella parlant d'una altra:

-Som més amics que nóvios...

Són, doncs, les dues coses en un percentatge desigual que ja no arribo a saber si ell especificarà. També em queda la curiositat de saber si ell està satisfet amb aquesta desigualtat percentual o preferiria canviar-la, o si voldria arribar a eliminar un dels dos estats. Esclar, i ja posats, també m'agradaria saber què pensa ella (més amiga que nóvia? Només amiga? Més aviat coneguda?) d'aquesta doble condició i si, en el cas que ell li ho demani -o sense demanar-li-, li aconsellarà que s'inclini cap a una o altra banda... I l'altra? Es considera més amiga que nóvia o qualsevol altra combinació?

Per altra banda, m'adono que em refereixo a dos conceptes que no són gaire fàcils de concretar en l'actualitat, encara que tots dos es basen en l'amor. En el cas dels amics, el diccionari indica que hi ha d'haver una afecció mútua més enllà dels lligams de la sang i de l'amor sexual. No veig prou clar si el diccionari vol dir que en els casos de parentiu o dels amants ja es dóna per suposada l'amistat o si l'amistat exclou la família i el sexe. En fi... En el cas dels nóvios, crec que el diccionari encara no té res a dir, però paraules semblants remeten a prometatges i matrimonis, en cap cas a amistat.

Em temo que el diccionari va una mica endarrerit respecte els conceptes d'amic i de nóvio que feia servir ell, i tants altres com ell. Quant al concepte específic d'amor, que és l'element comú en tots dos casos, és tan complex, les casuístiques són tan variades i extenses i els percentatges tan diversos que m'esborrono només de pensar-ho.

22.5.13

la calidesa del fred


La vida i la mort només són provisionals, però la llibertat dura per sempre.
Lucille Vinson

¿Cuando uno se muere... se muere o no se muere?
Moncho

En los libros podemos refugiar nuestros sueños para que no se mueran de frío.
Don Gregorio



Avui, en passar per davant de la Massana, he pensat en un antic alumne que fa uns anys s'hi va matricular: Com li deu anar? Què deu haver fet? A la plaça del Pi m'ha fet girar una veu que deia el meu nom. M'ha dit que aquests dies havia pensat en mi mentre repassava el material de les velles classes de llengua i que havia trobat la clau: la filologia i la filosofia, tenen com a finalitat bàsica organitzar el pensament i expressar-lo. La Massana no li va donar la llibertat que volia, que imaginava, i va plegar; demà sabrà si l'admeten a Filosofia. M'ha dit que ara dibuixa i pinta poc.

Després de separar-nos, he pensat que potser ell em podria explicar la primera frase, a la qual fa dies que dono voltes infructuosament Potser la pregunta de la segona quedaria per més endavant. Amb la tercera no sé que haguéssim fet, abans hauríem d'haver parlat llargament dels nostres somnis.

Aquests dies fa un fred impropi de maig, o a mi m'ho sembla. Potser és que m'he tallat els cabells.

21.5.13

monotonia de la dreta, potser també l'esquerra


Pujant a mà dreta, abans d'arribar a la plaça i després de creuar la Gran Via. És possible que la repetició m'hagi fet descomptar:

Joieria, roba, roba, en transformació (ja pots comptar), restaurant (sempre més o menys, com els altres), roba, restaurant, en transformació (quina frisança!).

Roba, roba, roba, joieria, restaurant, banc (incògnita sobre el seu sanejament), joieria.

Restaurant, roba, joieria, restaurant, banc, farmàcia (abans d'un (o d'una?) Maragall), roba, sabateria, banc.

Roba, restaurant, restaurant, roba, llibreria (lamentable oferta de poesia), hotel, sabateria, sabateria, restaurant.

Hotel, roba, roba, roba, roba, roba, restaurant, roba, joieria, roba.

Joieria, roba, banc, roba, roba, farmàcia.

Restaurant, en transformació (no se m'acut que hi pot anar), dissenys diversos, roba, roba, sabateria, roba, roba.

Roba, roba, sabateria, roba, roba...


La gent s'hi passeja i mira els aparadors -i les façanes- i alguns, que deuen ser molts, entren i compren. Hi ha portes que la gent obre per pujar als pisos on viuen i treballen, en notaries, editorials, empreses de neteja..., i el que calgui. Hi ha finestres des d'on la gent mira els qui passen. Deuen haver-hi cambres on passen coses, els detalls de les quals ignoren els qui passen: hi deuen xerrar, menjar, fer l'amor, dormir.... A peu de carrer, però, la monotonia seria exasperant, si no fos pels qui hi passen.

20.5.13

un poc de Pere Quart


-I tu, què vols?
-Has vist com plou?
-Sí, i què?
-Doncs, ja t'ho dic... que és ben bell!
-Si tu ho dius... Jo no tinc sed.
-Has vist els horts... els alls, les cols?
-... i els naps. Jo sóc de l'urbs!
-I les flors, els pous, la pau dels camps?
-I els llamps i els trons i els rocs i els tolls i el fang i el fred...
-I el sol quan surt?
-Ja fa jorns que no el veig.
-Mes...
-Prou, no dic res més.
-Ei!
-Au, bon vent!


Els dilluns, encara que siguin festius, són dies de monosíl·labs, sobretot quan fa dies que plou. Dies de diftongs decreixents (daus, deus, dius, dous, duus), encara que s'allargui el dia. Quina sort, els catalans, de tenir tants monosíl·labs, i encara els que ens falten (pau, peu, piu, pou, puu (?). Un poble que té tants monosíl·labs, un poble tan estalviador de sons, no pot morir, al menys en dilluns. A la fi, som un poble que demana poc, un xic del que és just; ei, si pot ser:
 

19.5.13

els diumenges, sardanes (2)


Continuo amb les sardanes dominicals fins que s'acabi la història que he fragmentat.




Gairebé estic convençut que la sardana, per moltes i diferents raons, algunes de les quals únicament puc intuir, té mala peça al teler com a música popular, és a dir, com a música que s'escolta i es reprodueix amb normalitat arreu del país entre la gent de qualsevol edat, condició i origen. Tot i així, la sardana és ben viva. El dia de la cloenda de la Barcelona poètica, vaig a anar a escoltar la Rosa, per qui tinc una debilitat que algun dia explicaré, i em va sorprendre amb la interpretació d'una de les sardanes més boniques i conegudes de la història. Un principi musical inquietant a càrrec de molt bons músics, un desenvolupament per part de la cantant que alguns s'enganyaran si el troben massa ingenu o frívol, perquè no és més que el reflex de l'acceptació del que diu la lletra en clau actual. Mentre escoltava cantar la Rosa em preguntava si és possible sentir el romanticisme de les antigues paraules des del neoromanticisme escèptic actual. Jo crec que la Rosa fa seus els sentiments que s'expressen, ni que sigui com una petita part de la seua vida, malgrat que en algun oment sembli distanciar-s'hi; algun dia li ho preguntaré.



18.5.13

outsiders


Alguns outsiders sempre m'han fascinat. No només aquells més coneguts que tenien la voluntat de ser i que mai no van triomfar en vida, sinó també els anònims, els fidels a si mateix només reconeguts en àmbits absolutament restringits. Hi ha els outsiders d'un cert patetisme, aquells que es mouen entre la riota i la condescendència del seu entorn i que s'acaben convertint en un element imprescindible de la seua societat, que deposita o veu en ells.., però deixem de banda les anàlisis sociològiques. A Barcelona, i a tot arreu, hi ha hagut algun d'aquests personatges i potser encara en queden, no ho sé.

Acabo de llegir una novel·la de vampirs -ei, les meues lectures són eclèctiques- en què apareix un d'aquests personatges marginals que aconsegueix la simpatia dels seus conciutadans. Es tracta de Joshua Norton.

Sembla que Joshua Norton va nàixer a Anglaterra i va emigrar als Estats Units de jovenet. Encara jove, el fracàs en els negocis el van trastocar i malgrat tot va convertir-se en el primer emperador (i l'últim) dels Estats Units. La gent de San Francisco va acceptar la seua nova personalitat i es va convertit en un dels habitants més populars de la ciutat. Els impressors publicaven les seues proclames, els sastres el vestien, els restauradors l'alimentaven..., i si tenia algun problema, les autoritats municipals s'encarregaven de solucionar-lo. Ell, acompanyat per dos gossos, vetllava pel benestar dels seus súbdits. Alguns, pocs, potser pensaven que no tocava, però jo crec que ho desmentien les seus proclames, copio de la Vikipedia (no hi ha entrada en català):

... el fraude y la corrupción previenen un expresión justa y apropiada de la voz pública; esa violación directa de las leyes ocurre constantemente, ocasionada por la muchedumbre, los partidos, las facciones y bajo influencia de sectas políticas; el ciudadano no tiene esa protección y propiedad personales a las que tiene derecho.

“En vista de que un grupo de hombres que se llaman a sí mismos Congreso están ejerciendo en este momento en la ciudad de Washington, violando el edicto imperial del 12 de octubre, se declara abolido y que este decreto debe ser cumplido a cabalidad. Entonces, se le ordena al comandante en jefe de las fuerzas militares, general Scott al momento de terminado este decreto, al mando de las fuerzas necesarias desalojar las salas del Congreso”

Ja ens agradaria a alguns que es fes cas d'un text semblant.

Poca broma: es diu que 30.000 persones van acompanyar Joshua Norton en el seu enterrament. La persona apareix com a personatge a Les aventures de Huckleberry Finn: és el rei, també a Bonanza i altres sèries de televisió, al còmic The Sandman... En el meu cas, procedeix de, amb perdó, Chupate esa!, de Christopher Moore.

P.S.: Fins i tot es van arribar a imprimir uns bitllets de l'emperador que li permetien, només a ell, comprar en qualsevol botiga de San Francisco. Si algú es fa amb aquests bitllets, que sàpiga que es cotitzen a preu d'or -o més- en les cases de subhastes i entre els entesos.


17.5.13

fal·làcies patètiques


A partir d'un post de la kika em passo una bona estona mirant un programa d'Intereconomia en què el convidat especial és l'Alfred Bosch. La paciència del polític és infinita i la seua capacitat de resposta notable. Suposo que els polítics s'han d'explicar a Espanya i han d'explicar la seua visió de Catalunya i la relació amb l'Estat, ni que sigui per cortesia, per si de cas, encara que el diàleg sigui pràcticament inexistent.

No tinc interès a reproduir les converses ni vull expressar la meua opinió sobre els detalls. És esgotador que es parli sempre de la sacralitat de la Constitució, un instrument d'ordenació de l'Estat que tothom sap que es pot no només modificar en part del seu articulat, sinó canviar de principi a fi; com també es pot fer amb qualsevol llei, o promulgar-ne de noves. És arqueològic i sospitós sentir parlar d'ètnies. Ho entenc, però em cansa sentir una altra vegada els territoris que s'han independitzat durant determinat període. I moltes altres coses. Els arguments que em resulten més prescindibles són els que es basen en la història peninsular, sobretot per tres raons. La primera, perquè cadascú utilitza dates diferents ( la conquesta de Mallorca per Jaume I, el decret de Nova Planta, la proclamació de la República...), de tal manera que les argumentacions poden esdevenir inacabables només que se citin quatre o cinc esdeveniments per segle. La segona, perquè les diverses interpretacions -alguns cops veritables disbarats o concrecions excessivament específiques o superficial- mai no permeten arribar a conclusions comunament acceptades o acceptables. En tercer lloc, i des del meu punt de vista el més important, perquè els fets del passat, els certs i els inventats, són pura ornamentació dialèctica a l'hora de decidir el procés d'autodeterminació de Catalunya. Que importa si Catalunya va ser regne o no, si va tenir o no independència en altres temps? El que importa és únicament el present i la projecció de futur. Els habitants de qualsevol territori poden tenir en un moment determinat la voluntat de tenir un estat propi o de preguntar-se si el volen, i no cal que hagin de justificar aquesta voluntat més que a partir de la pròpia voluntat. Després vénen els detalls, es pot topar amb altres voluntats, es pot canviar d'actitud, etc., però aquestes són altres històries. Que el món no va així? Llàstima.

Per si algú té interès a mirar l'origen immediat dels paràgrafs anteriors, adjunto la darrera part del programa al·ludit al principi; aquí es pot trobar sencer.



16.5.13

elogi de la mediocritat


Fa setmanes -o potser més- que tinc la intenció d'escriure un elogi de la mediocritat, és a dir, dels mediocres. Res que sigui irònic, sinó un text farcit d'arguments inqüestionables, contundents, convincents; si convé, amb exemples agafats de la vida quotidiana, dels mitjans de comunicació, de la literatura...

Aquesta nit he intentat embastar amb paraules els meus pensaments sobre el tema. He desistit potser per sempre: tot el que em sortia era -ja m'ho pensava- d'una mediocritat aclaparadora, per fer plorar.

15.5.13

aliments


Dia tristot, de plovisqueig matutí i de tarda incerta. Arribo fins a Arts Santa Mònica amb la intenció de veure l'exposició sobre l'àpat dels germans Roca. A l'espai de la planta baixa, la foscor amb taques de llum a les parets: plats i productes, sofisticació. El terra, de color marronós, té tacte de terra, ens parlen als sentits. Al mig, un espai circular marcat amb plafons amb obertures. Hi entro. Una taula rodona amb estovalles blanques; al voltant, asseguts amb cadires de cul massa tou, els autoconvidats circumstancials. M'assec entre dues parelles, una que parla i l'altra silenciosa. Ens envolten música, descripcions, a les parets interiors i també sobre la taula. Abstracció completa del món exterior. M'hi quedaria. No sabria dir si en aquest moment apreciaria els altres estímuls sensorials: el el gust, el de l'olfacte, el del tacte dels plats -o el que sigui- que només imaginem. Penso en Soylent green -aquest any en fa quaranta de la seua estrena-, en Edward G. Robinson, assegut davant de la pantalla, escoltant la música i mirant la natura mentre va morint.
 
Llegeixo que una part important de la població infantil del país té sobrepès, alguns són obesos; segur que és a causa de la crisi. També llegeixo que la FAO, és a dir, la ONU, ens recomana menjar insectes: fàcils de trobar o de criar, de gran valor proteínic, lliures de greixos. A l'Àfrica fa temps que en mengen, també a Àsia. Al mercat de la Boqueria hi havia una parada d'insectes que va haver de plegar perquè la legislació espanyola i europea no contemplava el cas; suposo que reobriran, i els altres mercats, i botigues diverses. A parts de mosquits -aquesta mania d'anar amb la boca oberta!- , no sé si he menjat altres insectes. Ja es veurà.

Continuo una estona més, no gaire perquè vaig malament de temps, a Arts Santa Mònica. Al primer pis fan una mena d'homenatge (no ho acabo d'aclarir) a la cooperativa la Fageda. Em sembla que intervé en diferit l'expresident Pujol. Veig la gent molt atenta. La meua intenció, però, és fer una mirada ràpida a l'exposició itinerant a La Revolta Poètica (1964-1982). A penes llegeixo res, fins que una cal·ligrafia infame em fa aturar en una vitrina. Reconec la meua lletra, però he oblidat completament les circumstàncies de l'escrit ( i les errades gramaticals, que podria atribuir a la pressa). Per què la poeta guardava aquesta carta meua que ja no recordava, escrita, possiblement, a finals de l'any 77 o principis del 78? Per què algú ha decidit que tenia res a veure amb la revolta poètica? Miraré d'esbrinar-ho. Alguns diuen que el que escrivim a internet viatjarà a través del temps i dels llocs per sempre més; sembla ser que també ho fa el paper; aquests papers que eren nostres, però que en algun moment van deixar de pertànyer-nos i que els destinataris, primers, segons o tercers, faran servir com els plagui.

Continua el dia tristot, una mica nostàlgic dels temps dels papers i de les revoltes, i de la poeta.


14.5.13

vida


Nàixer, créixer (florir, fruitar?), minvar, morir. I encara sobren el primer i el darrer, dels quals no tenim memòria. Hi ha qui busca altres sentits a la vida. Molt bé, cal distreure's amb alguna cosa mentre es va vivint. Jo mateix... Ara m'allargaria innecessàriament.

A vegades copio fragments d'algun llibre: novel·les, contes, poemes... Sovint m'oblido d'apuntar el títol i l'autor. Francament, no només no recordo a qui pertany el text, sinó que tampoc no se m'acut per què el vaig copiar.

13.5.13

cloenda poètica, o gairebé


Repeteixo l'agradable crepuscle a l'IEC. La meua incapacitat per seguir totes les paraules de tots els versos és notòria, tot em distreu dels cants espirituals i materials dels poetes: la llum que s'esvaeix i desdibuixa el públic, els angelets que bufo, el got de plàstic caigut vora la taula que fa moviments circulars, el mòbil que vibra inoportú i que m'avisa que ha guanyat el Barça, l'helicòpter que vigila no se sap què i que també descol·loca els poetes, el vigilant que passa i fa dringar les claus que sobresurten fora de la butxaca... Em queda una vaga noció d'alguns poemes, d'altres em són més propers, em queden versos, mots, cares, veus, posats... En un altre moment, potser, a poc a poc, llegiré alguns pomes i els faré meus, o no.

Pregunto al videoman que he vist en tots els actes que faran amb les gravacions. No em dóna resposta clara. Saludo a Josep -firma els drets d'imatge- que no em coneix encara, tot recordant-li que vaig ser un dels principals propagandistes del seu alter ego femení: bonic nom Irene, i clàssic. Pujo la Rambla, plena de llumetes blaves que s'enlairen i cauen. A la rambla de Catalunya continuo el camí amb la Joana.

Demà -avui per qui em llegeixi- clouré la meua setmana poètica a la placeta de Ramon Amadeu, una de les meues preferides, entre els monosíl·labs de la Rosa, enginyosos i aparentment volàtils. Si convé, ja ens deixaré constància.

Torno al dissabte, per recordar que els versos de Casasses i dels altres són gràcies al repicar de la Carmen i tots els altres. Per recordar, també, que dels actes que he tastat -incloc la Rosa?- aquest és l'únic en què hi havia uns i els altres: els de fora i els de dintre. Em negaria a recordar, però no puc, com les il·luminacions de leds enganyen els filtres del sensor de la meua modesta càmera. Acabo afirmant que el repicar de les botes sobre la fusta -terratrèmol de sons que ens transporta- només es poden gaudir en directe (o amb mitjans més sofisticats que els meus).

12.5.13

els diumenges, sardanes (1)


He baixat a escoltar les primeres sardanes de la temporada -la meua- a la plaça de la catedral. Gran sorpresa: un escenari espectacular, enlairat, focus, taules de so i de qui sap què, guàrdies de seguretat... Em diuen que la cobla ha aprofitat el muntatge que farà servir més tard la Maria del Mar Bonet, cantant avui de Rosselló-Pòrcel i d'Espriu. La cobla i els sardanistes més o menys sempre; la darrera sardana, de Viladesau.. i tot de gent que creua i s'entrecreua entre les rotllanes.

Més tard, al pati de l'IEC, les darreres cançons d'Ivette Nadal, gran veu i empatia amb el públic.La lluna, la pruna, que tot just avui comença a créixer. A fora, al carrer de l'Hospital, la fira de sant Ponç: comprem codonyat i regalèssia.

I ja és diumenge. Fa uns dies, vaig recuperar un vídeo abandonat i mig ignorat en un prestatge. Una història de la sardana gravada ja fa quasi 19 anys. Sembla mentida com perden els colors i la definició aquelles cintes velles -tan pocs anys són la vellesa?- que desapareixeran sense que ens n'adonem. La vaig copiar en un DVD que no sé si resistirà millor el temps i, a més, vaig decidir de compartir-la amb qui la volgués veure.

Començo, doncs, amb el primer fragment de la història de la sardana, que anirà apareixent en diumenges successius. No tinc clar que sigui una història certa del tot, però, què importa si eren els republicans o els catalanistes conservadors qui la feren seua, o qualsevol altra afirmació d'orígens discutibles? Que importa si fou el segle tal o tal altre el dels seus inicis? La sardana era el que fou i no sé gaire el que és, i menys el que serà, per molt dansa nacional que sigui. Jo em limito a escoltar -ballar seria massa agosarat- i a transmetre.



11.5.13

Carmen Amaya... a la plaça del Raspall comença Enric Casasses


Hora de sortida d'escola. Una àvia i la seua neta van cap a casa. Cantussegen una vella melodia. Són catalanes, i també gitanes. Tomben a l'esquerra, cap a la plaça del Rapall.

Potser aquesta nit eren a la plaça. A la dreta de l'escenari, on hi havia més gitanos que paios; a l'esquerra, amb abundància de paios; potser a les cadires del mig... o darrere de tot. Tots érem u. Ben a la vora, fora de la vista, a la paret, la placa commemorativa del Pescadilla; també el Gato Pérez té la seua.

Quina nit memorable a la plaça més gitana del barri més gitano de Barcelona dins de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Ball, cants i poemes per recordar el cinquantenari de la mort de Carmen Amaya. Versos d'homenatge dels poetes, melodies flamenques dels músics, cants sentits de les boques seques, sabates que fereixen la fusta. La nit era dolça i oberta la festa, i la boira del cel no enterbolia la claror màgica de les paraules i els sons (però a qui se li acut il·luminar de vermell l'escenari?). De tant en tant, pel carrer de Tordera, se sentia llunyà el pas d'un cotxe o d'una moto: ells s'ho perdien.


10.5.13

lapao sigui amb vosaltres...


Que deu tindre la mulata amb eixos morros tan unflats? Alguna vespa que li ha picat -va dir el sagal.

Desideri Lombarte: Memòries d'una desmemoriada mula vella



Miro, a partir del mapa trobat al blog de la zel, la distribució de les llengües a l'Aragó. Podria fer-hi brometa. Podria dir que els del PP -adlàters i assimilats- són uns ignorants, però no seria veritat. Podria dir que a partir d'ara, els portuguesos ens admiraran perquè ja des de la més tendra infantesa els catalans parlarem no sé quantes llengües, però no seria veritat. Podria dir que el meu català d'infantesa se sembla més al lapao -si alguns volen que sigui així- de Mequinensa o de Fraga que al barceloní, però seria una evidència. Podria dir que haurien pogut triar millor la denominació per no tenir problemes de copyright amb la llengua homònima que es parla a la Xina, però als xinesos segur que se'ls en fot la duplicitat. Podria dir que és una mica trist que l'assumpte hagi provocar més enrenou als mitjans de comunicació de Catalunya que als de l'Aragó, però era previsible. Podria dir que els del PP són uns fills de puta, però no ho diré.

Podria dir que no sé si els de la Franja són la mula o la vespa, però espero que resisteixin com la mula.

No sé si l'Acadèmia aragonesa de..., de què?, ja té a punt una gramàtica del lapao; per si de cas podrien partir de Sobre la llengua de Mequinensa, d'Hèctor Moret, Institut d'Estudis del Baix Cinca-I.E.A. (amb la col·laboració de: Gobierno de Aragón. Departamento de Educación y Cultura).

Avui, no tinc gaires ganes de fer acudits. Em tanco en mi mateix i retorno a l'Hèctor:


TROBAR A FALTAR

Caldrà, potser,

deixar encendre les paraules,
de fer abric de les imatges
i les circumstàncies perilloses.
Caldrà deturar el pas altra volta
per mirar, sense destorbs,
com arriben els miratges
i entendre que no és fàcil
trobar a faltar el so
que ha de fer possible recórrer,
sense amargors,
l'estreta faula
que et permet treure profit
del vast descontrol.

9.5.13

Tom Dugan, Bronski, Hitler


Llegeixo a Qué sabes de? un article en què el seu autor concreta, en ordre cronològic, 10 fotogrames “icònics” de la història del cinema. En deixo quatre aquí, encara que de Casablanca jo n'hagués triat un altre.







Cadascú, evidentment, tria fotogrames a partir de factors diferents: l'edat que té, els gustos personals, la perfecció formal de les imatges, el valor sentimental, fins i tot la memòria. Estic gairebé seguir que Miquel Porter Moix, per exemple, s'hagués decidit pel cuirassat Potemkin, i gairebé posaria la mà al foc per l'escena escollida. És possible que el fotograma triat no correspongui a una gran pel·lícula; a vegades ens queden imatges de films que no tornaríem a veure, a vegades no ens interessa especialment cap instant d'una bona pel·lícula.

Bé, el joc m'agrada i hi participo (us invito a fer-ho encara que sigui mentalment), només amb el meu fotograma més icònic. M'autoimposo una regla: ha de ser una decisió ràpida. Dubto entre tres imatges de la meua pel·lícula preferida. La tria és difícil, podria ser uns quants fotogrames abans, o de l'escena en què reciten un fragment d'El mercader de Venècia, però intueixo que em recaria no haver-me decidit per aquest instant:

 
 
Deixo un petit fragment per tal que si encara hi ha algú -com pot ser?- que no hagi vist la pel·lícula, tingui els antecedents suficients del fotograma. Es pot trobar aquí: no me'l deixen copiar directament perquè algú en té els drets d'exhibició.

8.5.13

abstraccions


Tothom sap que l'amor no existeix, ni la solitud ni la llibertat ni la justícia..., ni tantes altres abstraccions que ens plau de pronunciar cada dia.

Existeixen els enamorats a temps total durant un temps que sovint es converteixen en enamorats a temps parcial i encara, de tant en tant, en simulacres rutinaris, en socis que han firmat un contracte. Existeixen els solitaris compulsius, els solitaris per obligació, els solitaris acompanyats, els solitaris de cada dia, els de cap de setmana i els d'entresetmana. Dels homes i les dones lliures en sé tan poca cosa que que qualsevol afirmació seria una especulació sense fonaments. Existeixen els jutges... Bé, no estic gaire segur que existeixin els jutges, almenys alguns.

7.5.13

mirades


Quan vaig començar a penjar una foto diària a l'altre blog que encara tinc en actiu -tinc pendent una represa del tercer blog, que no em pertany, a l'hivern- no tenia un propòsit concret a part del de compartir, que és el més elemental de tots. No sabia quin tipus d'imatges volia deixar i per què: espontànies, retocades, preparades, sorprenents, testimonials, vulgars...? Fa no res em vaig adonar, no per reflexió personal, sinó per com ha anat transcorrent el temps, que la fotografia de la capçalera del blog em donava la clau. Les fotografies que deixo són mirades, sovint des de la distància, de moments concrets de cada dia, una mena de dietari sense paraules que depèn de l'estat d'ànim, de les circumstàncies dels recorreguts, dels estímuls visuals o anímics, externs o interns, de la ullada atenta o emboirada del moment, de la interiorització o superficialitat dels motius, de la claror o la foscor del dia, dels canvis de les estacions, de l'atzar o la cerca, de l'interès per les coses petites o per les panoràmiques, de la intenció artística (?) o testimonial... Mirades que a vegades voldrien contar una història i a vegades són fixacions de l'instant, que en si mateix també és una història.

He parlat de les imatges que deixo i em queda justificar el per què. Imagino que una cosa porta implícita l'altra.

Tot plegat, no deixa de ser un misteri. Per què avui he triat aquest personatge que es passejava amb tres dones diumenge a l'entrada de la nit per la plaça Macià? Per què anava lleugerament separat i a la dreta? Per què el blanc i els negres? Per què just en les línies discontínues del pas de vianants? ...? No ho sabria dir.


6.5.13

fracassos


De la premsa: Tots els líders suspenen...


Hi ha moments a la vida en que un no se'n surt amb allò que ha emprès per voluntat pròpia o empès per obligacions o circumstàncies. Quan un fracassa en el seu ofici, quan les relacions que manté amb una altra persona són un desastre, quan les vacances que ha triat es converteixen en un tedi interminable..., un hauria de saber canviar de rumb: triar un altre ofici, buscar una altra parella (o cap), anar a un altre lloc o quedar-se a casa... Certament hi ha vegades en què un no acaba de tenir consciència del seu fracàs i pensa que és el millor professional, el millor amant, el súmmum de la planificació de les rutes de viatge , i que si les coses no funcionen com caldria és per culpa dels altres, que no aprecien el seu treball, la seua capacitat amatòria, els seus mapes obsolets... En aquests casos de res no valen els consells, les recomanacions i els arguments dels altres; ell, ells, tenen la veritat i els altres no l'entenen o li volen mal: temps al temps.

Mentrestant, els altres han de sofrir, perquè no s'atreveixen a trencar definitivament amb la rutina, uns professionals mediocres o fins i tot nefastos, uns hipotètics amants que només pensen en si mateixos, uns planificadors que els duen a l'abisme. Cal dir que aquests altres, de fets comptats i de paraules llargues, d'imaginació escassa, partidaris de demà serà un altre dia, tampoc no mereixen més misericòrdia. A la fi, quan algú suspèn alguna matèria sempre cal buscar els altres implicats en el fracàs.

5.5.13

la interminable i trista història de la qüestió catalana, amb exemples populars concrets


He llegit llibres d'història en què es parla de la qüestió catalana. He llegit literatura de ficció on es parla de la qüestió catalana. He llegit assajos -pocs- sobre la qüestió catalana. He llegit epistolaris animats per la qüestió catalana... Material, per fer-ho curt, des del segle XIX fins als nostres dies.

He llegit, i llegeixo, als mitjans de comunicació escrits, articles, cartes al director, crítiques de cinema, de televisió, comentaris esportius... on es parla de la qüestió catalana. He llegit, i llegeixo, als blogs posts directament o indirectament referits a la qüestió catalana... i els comentaris corresponents.

He sentit, i escoltat, als mitjans de comunicació, al carrer, en converses entre amics i coneguts, a casa amb la família... opinions i contraopinions sobre la qüestió catalana.

Mai no he tingut cap somni o cap malson sobre la qüestió catalana, però no ho descarto.

No em cansa -quan em canso m'aturo- ni em disgusta llegir, escoltar o opinar sobre la qüestió catalana. L'únic que em decep és que després de tants anys de material sobre la qüestió catalana, l'estat de la qüestió -i no em refereixo a plantejaments polítics oficials, encara que també podria entrar en el tema- es troba més o menys com sempre: arguments repetits mil vegades sense avanços notables, incomprensions de totes bandes expressades fins a l'infinit, imprecisions històriques -què té a veure la història en tot això?- vergonyoses, ignoràncies seculars, paràlisis cerebrals, visceralitats animals en estat pur... Quan hi haurà alguna novetat que estimuli l'intel·lecte? I no s'hi val que algú digui, com feia el president quan volia fugir d'estudi: Ara no toca.

L'exemplificació de part del que dic es pot trobar en un vídeo -i sobretot els comentaris- que la majoria deu conèixer. El va penjar a You Tube una noia andalusa que ara viu a Barcelona encara no fa un mes i ja ha tingut més de dos milions de visites -repeteixo: dos milions- i més de 38.000 comentaris. Fins i tot han sortit contra vídeos de vergonya aliena. I demà continuarem repetint la mateixa matèria argumental com si el temps fos una espiral en decadència càstig d'uns deus desconeguts.





4.5.13

denominació d'origen


... i els vestits, pel buf de l'oreig li tremolen

Ovidi: Les metamorfosis


Vull volar com el vent per entre els arbres
com quan s’eixampla sota el meu vestit…

 
Bikimel: "Farrera", de Farrera, Can·Sons D.O.


Tinc una altra vegada ganes de vent -no gaire vent, tot sigui dit- en espais oberts, i el trobo al programa Sentits, escoltat de matinada. No trobo el disc de Bikimel (Vicky laClascà) a Castelló, així que recorro a altres fonts. Llegeixo el que diu en algunes entrevistes -em fa gràcia que entre els seus referents musicals esmenti la meua exveïna Rosa Pou, de qui ja vaig pujar una cançó aquàtica aquí- , el seu periple de Sabadell a Sibèria per retrobar-se que va acabar al Pallars Jussà, d'on sorgí un disc amb interessants propostes diverses. Una veu magnífica i una música amb reminiscències de folk, de rock, de blues; si se'm permet en la meua celebrada ignorància musical, una mica de Joan Baez en la cançó que deixo aquí.

Ja m'agradaria que la seua música fos menys invisible que la d'aquells llibres que es queden en els prestatges més amagats de les llibreries, però ja sabem com va tot això.



3.5.13

el rapte d'Europa


El rostre d'una Europa més aviat lletgeta i incòmoda, escèptica, que apareixerà en els nous bitllets de cinc euros, m'estimula a llegir la història de la princesa. És curiós com es poden imaginar al·legories a partir de les velles històries clàssiques. Qui s'amaga actualment sota l'aparença d'un toro blanc? Realment no sabia la bella princesa fenícia el perill a què s'exposava? I tantes altres preguntes de les quals, desgraciadament, sabem les respostes; i tot i així, continuem acaronant el raptor, potser l'admirem, potser voldríem ser ell. Mentrestant, llegirem les històries antigues com si només fossin coses del passat.


... cap a la platja se'n va, on la filla del rei, com solia,

per les donzells de Tir acompanyada es distreia.

No s'avenen del tot ni tenen un bon veïnatge

la majestat i l'amor: deixant el poder del seu ceptre

el governant i pare dels déus, que pren amb la dreta

els llampecs de tres puntes, i fa que la terra tremoli,

ara enmig dels vedells barrejat i en forma de toro

va mugint i, formós, sobre el tendre herbei es passeja.

És del color de la neu que no ha sentit les petjades

ni la duresa dels peus, ni la fos de l'Austre la pluja;

mostra el coll musculós, la papada li cau entre els braços,

té les banyes petites, ben cert, però semblen una obra

d'artesania, i són me´s lluents que una perla ben pura;

no amenaça de front ni espanta amb la seva mirada;

té un esperit pacífic. En veure'l la filla d'Agènor

es meravella amb la seva bellesa, que no presagia

cap envestida; però al principi no gosa tocar-lo

fins que acostant-se li allarga unes flors a la boca tan neta.

L'enamorat en frueix i, mentre no arriba a la joia,

va a besar-li les mans; però ja no aguanta l'espera:

ara salta i damunt la verda gespa s'estira

i ara amb el flanc nevat a la sorra vermella s'ajoca,

i a poc a poc, sense por, permet que la mà de la noia

ja li acaroni el pit, i ja enllaçant-li les banyes

el coroni de flors. La reial donzella, que ignora

amb qui tracta, ha gosat de seure a l'esquena del toro;

ara el déu, lentament, de la terra i l'eixuta ribera

va allunyant-se i, posant dels seus peus la petja enganyosa

dins les ones, s'enduu per la immensa plana marina

el seu botí. Ella tem quan veu que abandonen la platja;

amb la mà dreta s'agafa a les banyes i amb l'altra a l'esquena

del raptor, i els vestits pel buf de l'oreig li tremolen.


Ovidi: Les metamorfosis, final del llibre segon, (traducció de Jordi Parramon)



Un dia recordarem el destí d'Europa, i dels seus fills.
 
 

2.5.13

Tom Sharpe: una altra mirada


Sóc un fidel seguidor de l'obra de Tom Sharpe, des que vaig llegir... No sé si vaig començar per la seua primera novel·la, per Fart de llop o per Wilt, però ho he llegit pràcticament tot, fins i tot els seus darrers llibres, en què la meua fidelitat ha estat superior a l'interès de les seus propostes. De tota manera, a mesura que passa el temps, estic més convençut que les seus històries hiperbòliques, grotesques, àcides, s'acosten més a la realitat absurda que vivim.

El que potser no sé sap de Sharpe és que una de les seus aficions, la fotografia, va estar a punt de convertir-se en professió. El seu interès va començar durant la seua estada a Sud-Àfrica, on mentre els seus companys es dedicaven a la dialèctica que no porta enlloc, ell buscava imatges en els carrers, en els suburbis, en la realitat de cada dia dels altres. Abans de ser deportat a Anglaterra la policia sud-africana va destruir la major part dels seus 40.000 negatius. Ja a Cambridge, va continuar fent fotografies, no sé amb quina intensitat i dedicació; tampoc no sé si ara continua buscant imatges o si conserva la vella Leica africana.

Em va fer gràcia saber que a Barcelona es mostraven algunes fotos seues de l'època de Cambridge, dels anys 60. Sembla que Carles Taché el va convèncer d'exposar les imatges en la seua galeria. Vaig anar a veure-les al primer pis, on s'accedeix per una porta petita, gairebé anònima. No sabria dir quantes imatges hi ha en total, totes en blanc i negre, la majoria de persones i “personatges”. Em va agradar que fossin fotos sense excessives pretensions, sense retocs, moments no buscats sinó triats i captats en el deambular de la quotidianitat, potser després d'acabar les classes, potser en els dies festius. Un petit mosaic heterogeni del Cambridge dels 6o, un retall de la intrahistòria, ee la que tenia més propera.

A més de les fotos, en una taula hi ha totes les seues novel·les en la versió castellana. La noia de la galeria no em va saber dir el motiu de la tria de la llengua, potser l'oportunitat o l'atzar. Vaig conversar una mica amb ella. Em va dir que havia començat a llegir Reunión tumultuosa, absolutament recomanable, i que perseveraria. Li vaig comentar com em desplaïa que l'autor, que ja porta gairebé vint anys a Llafranc, no només fos incapaç de parlar català -també castellà- i segurament entendre'l, sinó que se'n vantés. Vam coincidir en les valoracions d'alguns súbdits de l'antic imperi, que continua tan viu com sempre, encara que no sigui geogràficament.

No em vaig atrevir a preguntar, perquè entenc que les qüestions de negocis exigeixen certa discreció, si s'havien venut gaires fotos, el preu de les quals va, segons al mida, entre els dos mil i els dos mil cinc-cents euros. Entre mi vaig pensar que els compradors devien ser una mica fetitxistes, més interessats en la firma de l'autor que en les imatges, encara que imagino que també pot ser que la valoració de la fotografia com a obra d'art no tingui excessiu adeptes en aquest país, o, en tot cas, sigui molt menor per al gran públic que la dels olis, les aquarel·les o tot allò que fan els pintors, collages amb paper higiènic inclosos.

Si algú té interès a veure o a comprar les imatges de Tom Sharpe, pot pujar al primer pis del número 292 del carrer Consell de Cent. Només queden nou o deu dies. Després podem comentar el resultat de la visita.



1.5.13

postscriptums


De la Viquipèdia: ... Quan els escrits es feien a mà o a màquina d’escriure, l’economia podia ser un motiu suficient en molts casos. Avui dia, amb els sistemes digitals és molt fàcil modificar el cos d’un text, i actualment el principal motiu que hi ha és conservar la forma original de l’escrit, sense afegir cap mena de dada o argument. També es justifica aquesta fórmula quan l’autor desitja incloure alguna informació no relacionada directament amb l’assumpte principal del missatge.

La veritat és que avui no tinc ganes de desenvolupar cap assumpte principal i, per tant, no em plantejo conservar la forma original de l'escrit que no existeix i que no té cap missatge. Sovint penso que en realitat el que m'agrada del que escric són els post scriptums, que ofereixen suggeriments i perspectives que els textos llargs i elaborats (?) acaben desmentint.

P. S. 1: Miro des de fora la gent reunida a l'interior de la llibreria Les Punxes. Al vidre de l'entrada, una nota adverteix que avui és el darrer dia que atendran el públic. Fem fotos -esquerra, dreta, de lluny de prop- un noi i jo. No ens diem res. Potser ell en parlarà en un blog. Em vénen imatges dels anys 70, de quan la llibreria era un centre de resistència i de cites clandestines.

P. S. 2: Pujo al primer pis de la galeria d'art La Taché. Miro les fotos que Tom Sharpe va fer als anys 60: persones i personatges. Parlo amb la noia que les custodia i que tot just ara comença a llegir, en castellà, el primer llibre de Sharpe. Tinc una sensació agredolça que em resulta difícil de concretar, o potser no vull.

P. S. 3: A La Central del Raval, una noia em treu el plastificat exterior de la Literatura catalana. Fullejo el llibre. No hi ha dubte que l'enfocament i part del contingut és completament nou, també rigorós. La primera impressió és que també és menys divertit que la història de Riquer, Comas i Molas, però entenc que la diversió és un valor afegit secundari. Torno el llibre a la noia, que el reembolicarà quan tingui temps. El llibre costa menys que el cartró de tabac que compro cada setmana.

P. S. 4: Tinc una tarda fotogràfica curta però satisfactòria. Cada imatge una història que potser només jo sabré interpretar, i encara. A Casanovas han venut les dues noves Sony a un preu que em sembla abusiu. Temptació momentàniament resolta.

P.S. 5: No em pregunto quin percentatge d'aturats joves anirà a les manifestacions d'avui, sinó per què.
 
P. S. 6: Si el Barça... No veig el condicional gaire viable.