en el record

Travessem Roda i ja quasi hi som. Quin dia tan esplèndid per al comiat. Ell et dedica , fa no fa, les paraules de sempre, nosaltres, que et coneixíem, pensem en els moments (primavera, estiu, tardor, hivern), ens els gestos, les converses, la cara... Era la teua voluntat descansar al costat dels avis en aquest racó de pau de quatre cases i tot de masos. Quan entren la caixa i els paletes barregen el ciment amb l'aigua, els ocells dels xiprers, esbojarrats, comencen una simfonia de piuladisses. Són les dotze i la campana toca a morts. Sortim, seiem al marge, de cara el campanar, de cara al sol; una sargantana, inquieta per la nostra intrusió, s'amaga en una escletxa.

Marxem amb el dolor de l'absència sobtada, d'una presència que ja només serà en la memòria: ben poca cosa. Sabem que no és veritat quan ens diuen que Déu ens va fer semblants a ell. Cinquanta-sis anys són la immortalitat? Ah, a l'altra vida!

Et diria que ens tornarem a veure, Carme, però sé que és mentida. Només en el record, trist consol.