Vaig poc al cementiri del poble, perquè per parlar amb la mare, el pare i tots els altres familiars no em cal, tot i que asseurem una estona a la vora del brancal de la seua porta me'ls fa més intensament presents. Després dels de casa, vaig a veure altres parents i m'entretinc també amb els amics i coneguts, que en el meu cas són tots els de la meua generació i els més grans, fins trenta o quaranta anys més; dels més joves, en conec pocs, encara que sàpiga de quina família són.
De tant en tant, en aquestes visites tan espaiades, reconec algú que no sabia que era allí o descobreixo alguna làpida que m'és absolutament desconeguda i penso que li hauria de preguntar a algú del poble, dels qui viuen i moriran al poble, qui és aquella persona.
L'altre dia, en un dels darrers pisos, vaig descobrir uns inscripció que em va fer impressió, que em va fer sentir proper a la persona que descansava darrere la làpida. Els dos primers versos -no costa gents aprendre-se'ls de memòria-, deien així:
Espígol romer timó
cuant t'estimo Perelló
Es pot evocar d'una manera més precisa, més vaga i més intemporal aquest amor? Condensació en l'essència, i potser en l'existència, de la terra seca i perfumada. La Núria, després, demana correspondència, no quedar en l'oblit, i continua amb dos versos més: dubte inevitable al final. No vaig veure cognoms a la làpida ni fotografia ni flors de veritat ni espígol ni romer ni timó, i no sé si vull saber qui em diran que era. Estic segur que recordaré la Núria dels versos i, filòleg semiretirat, m'importarà poc la correcció de l'escriptura o qui la va permetre, qui sap si amb un sentiment de fidelitat. Fins i tot, si amb el temps refaig una mica els versos a la meua manera, no dubto que recordaré la Núria, a qui no sé si vaig conèixer:
Espígol, romer, timó,
com t'estimo, Perelló!
4 comentaris:
L'espígol, el romer i el timó són una imatge preciosa de l'essència. Em sembla meravellós.
Doncs si els dos primers versos són una imatge de l'essència com diu la Cli, els altres són pur sentiment i filosofia, dubte i certesa, eternitat i caducitat... tenen tant a dins...
De sobte he recordat...que quan era petita anava amb els meus avis al Perelló a buscar oli, i tornàvem amb el cotxe ple de garrafes d'oli i avellanes. Si alguna vegada hi tornes, mira si trobes els cognoms Lores i Figueras.
A veure si encara serem família!
I també de l'existència, Clidice :-)
I la condensació de tot plegat, Carme, ja al final.
I, en el meu, cas, com és que van decidir escriure aquests versos a la làpida? I el temps que fuig i roman.
acondo, jo encara vaig a buscar oli, i mel, i algunes altres coses.
Lores no el tinc present, Figueras, uns quants. Hauràs de tornar-hi a fer les comprovacios directament ;-)
Publica un comentari a l'entrada