La darrera entrada del familiars és a mitjanit. Comunicats, esperances, consciència i inconsciència. Sorolls de converses a penes escoltades. Ajusto la porta corredora del box (mot encara només per a automòbils i motocicletes al DIEC). En el monitor corren regulars les línies de la paràbola del cor i, cada hora, apareix la màxima i la mínima, i poca cosa més.
Torna la calma. Des del llit del passadís, la dona mira per l'escletxa la meva lectura intermitent. La doctora li pregunta una altra vegada símptomes i circumstàncies; comenten la darrera analítica. Una mica més tard, surto i m'hi acosto, li parlo. Ella voldria dormir, però no pot, malgrat que ja li ha passat el dolor. Una hora més tard se l'emportaran els parents.
Són les dues. M'acabo de menjar l'entrepà del sopar. El monitor continua amb les mateixes constants. Surto. Els dos vigilants, l'uniformat i el de blanc, descansen. El de blanc llegeix un llibre que deu haver passat per moltes mans; voldria preguntar-li el títol, però no m'atreveixo, a la fi, entre nosaltres només hi ha un reconeixement físic, un encreuament de mirades cada vegada que surto al carrer a fumar un cigarret. Passejo amunt i avall. Dos taxistes parlen, potser com cada nit, de tot i de res. La dona de la petita maleta de rodes que s'ha passejat pels passadissos interiors ara s'està asseguda a les escales de l'entrada; al seu costat una parella jove es fa petons mentre espera que algú els doni notícies dels seu familiar.
Cap a les quatre -el monitor no presenta novetats- torno a sortir. La mateixa mirada de reconeixement dels dos guàrdies -em sembla que el de blanc llegeix molt lentament. Com abans, la sala d'espera continua buida. El carrer -aquest també el deuen reivindicar els indignats- està silenciós, desert, tot i que una mica més avall, els conductors de dues ambulàncies s'han assegut en un banc atrotinat de l'antic hospital a fer una mica de tertúlia mentre esperen que algú els cridi. Quan estic a punt d'entrar, s'atura un taxi. Surt una mare amb el seu fill sense sabates. Durant la matinada he vist arribar únicament nens i mares (a vegades els porta algun pare) i vells i velles en ambulància; la resta no tenen el son lleuger i aprofitaran el dia per venir.
Quarts de sis. La mare respira pausadament. Al costat de la màquina de cafè -més barat que el de la sala d'espera- dues dones amb escombres fan una pausa. Al box, per segona vegada, tenen cura de la mare. Ja clareja. Una part de la ciutat desperta. Un home amb vestit i corbata, amb un maletí a la mà, baixa per l'altra vorera. El conductor d'una camioneta s'atura davant del restaurant, aixeca la persiana metàl·lica i deixa una capsa d'alguna cosa. El del quiosc deu estar a punt d'arribar. Vaig al lavabo i en sortir em compro -quina frivolitat!- un Kit Kat que serà el meu esmorzar. El vigilant de blanc avança amb exasperant lentitud la seva lectura. La mare, aliena a tot, continua dormint. Té les galtes enceses i el front fred.
Torna la calma. Des del llit del passadís, la dona mira per l'escletxa la meva lectura intermitent. La doctora li pregunta una altra vegada símptomes i circumstàncies; comenten la darrera analítica. Una mica més tard, surto i m'hi acosto, li parlo. Ella voldria dormir, però no pot, malgrat que ja li ha passat el dolor. Una hora més tard se l'emportaran els parents.
Són les dues. M'acabo de menjar l'entrepà del sopar. El monitor continua amb les mateixes constants. Surto. Els dos vigilants, l'uniformat i el de blanc, descansen. El de blanc llegeix un llibre que deu haver passat per moltes mans; voldria preguntar-li el títol, però no m'atreveixo, a la fi, entre nosaltres només hi ha un reconeixement físic, un encreuament de mirades cada vegada que surto al carrer a fumar un cigarret. Passejo amunt i avall. Dos taxistes parlen, potser com cada nit, de tot i de res. La dona de la petita maleta de rodes que s'ha passejat pels passadissos interiors ara s'està asseguda a les escales de l'entrada; al seu costat una parella jove es fa petons mentre espera que algú els doni notícies dels seu familiar.
Cap a les quatre -el monitor no presenta novetats- torno a sortir. La mateixa mirada de reconeixement dels dos guàrdies -em sembla que el de blanc llegeix molt lentament. Com abans, la sala d'espera continua buida. El carrer -aquest també el deuen reivindicar els indignats- està silenciós, desert, tot i que una mica més avall, els conductors de dues ambulàncies s'han assegut en un banc atrotinat de l'antic hospital a fer una mica de tertúlia mentre esperen que algú els cridi. Quan estic a punt d'entrar, s'atura un taxi. Surt una mare amb el seu fill sense sabates. Durant la matinada he vist arribar únicament nens i mares (a vegades els porta algun pare) i vells i velles en ambulància; la resta no tenen el son lleuger i aprofitaran el dia per venir.
Quarts de sis. La mare respira pausadament. Al costat de la màquina de cafè -més barat que el de la sala d'espera- dues dones amb escombres fan una pausa. Al box, per segona vegada, tenen cura de la mare. Ja clareja. Una part de la ciutat desperta. Un home amb vestit i corbata, amb un maletí a la mà, baixa per l'altra vorera. El conductor d'una camioneta s'atura davant del restaurant, aixeca la persiana metàl·lica i deixa una capsa d'alguna cosa. El del quiosc deu estar a punt d'arribar. Vaig al lavabo i en sortir em compro -quina frivolitat!- un Kit Kat que serà el meu esmorzar. El vigilant de blanc avança amb exasperant lentitud la seva lectura. La mare, aliena a tot, continua dormint. Té les galtes enceses i el front fred.
5 comentaris:
Les nits d´hospital són eternes, darrera les cortines dels box les vides anònimes no ho són tant i un ha de fer el cor fort quan per dins estàs fet de cristall vulnerable.
Sensacions compartides.
un munt de petits detalls que es deuen notar perquè el temps passa molt a poc a poc.
No creguis, A., prefereixo el recolliment de la nit al dia en aquestes circumstàncies. I malgrat tot, veure que les vides continuen.
És clar, el dolor també continua, però no augmenta.
Sí, kika, el temps és lent, però, com li deia a l'A., l'assumeixo millor si és nocturn en petites companyies i sense el brogit del dia.
Estic amb tu, en diversos sentits.
Algun dia n'haurem de parlar, Albert
Publica un comentari a l'entrada