Fa un temps vaig esmentar un llibre de Carles Soldevila, L'art d'ensenyar Barcelona, publicat l'any 1929 amb motiu de l'Exposició. No coneixia la primera edició i l'obreta em va arribar a través d'una reedició(2006) de la Fundació Trias Fargas promoguda -presumptament- per Xavier Trias, que deia que un dia, passejant per Barcelona: “vaig aturar-me en una llibreria de vell a tocar de la plaça de la Catedral. Allà va cridar-me l'atenció un llibret....” El llibret es va convertir en un element publicitari més, suposo que de vida efímera i efectivitat escassa, de la campanya del 2007, perquè que algú es dediqui a reeditar llibres no crec que faci guanyar gaires vots si no és que el material és pornogràfic en el sentit ample de la paraula.
Del pròleg de Trias, em cridà l'atenció un fragment: “Com aquest llibre posa de manifest, hi ha un esperit de Barcelona que perdura, que pesa, un esperit que no depèn de les modes ni de l'estat d'ànim dels cronistes. És la Barcelona en què tots nosaltres ens reconeixem, la que no ens hem d'explicar.” He anat donant voltes a aquestes paraules i no sóc capaç de decidir quin és aquest esperit que no depèn de les modes, quina és aquesta Barcelona en què tots els que hi vivim -remarco el tots- ens reconeixem. Fora de les obvietats arquitectòniques, què és Barcelona? Potser un turista, un de fora, m'ho podria dir, potser ho capta de seguida amb una claredat meridiana; potser també és una evidència per la majoria de barcelonins. Jo, barceloní d'adopció i convicció, no ho sé veure. Només entenc, i encara, la meva Barcelona.
En aquesta mateixa línia, llegeixo un fragment de Soldevila:
... jo us aconsellaria començar per una passejada mig en automòbil mig a peu. No hi ha res que interessi tant l'home mitjà, l'home corrent -i l'altre- com la fesomia d'una ciutat nova. Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer al ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer, la gent gent que passa, que parla, que gesticula; la corrua de vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...
No puc estar més d'acord amb Soldevila: primer el carrer, les botigues, la gent, la vida del moment... És d'aquesta manera com cal introduir-se en l'esperit d'una ciutat. En el cas de Barcelona, ara em canvio de pell iem situo en el lloc d'un turista qualsevol dels que passeja al seu aire i em pregunto si tindré la sort de captar l'ànima de la ciutat, els trets del present que la caracteritzen, les diferències que la singularitzen... Potser si hi poso bona voluntat...Quan, en quin lloc, amb quines persones se'm farà la llum i diré que ja sé què és Barcelona en un món que cada dia és més uniforme?
L'esperit de la ciutat! Cadascú el trobarà, si ho arriba a fer, a la seva manera i en el lloc més inesperat. Fins i tot és possible que algú -les il·luminacions són un misteri- el trobi a la Rambla. Però, desenganyem-nos, els esperits, com sempre, són immaterials i cal buscar-los, o trobar-se'ls, en el propi interior, després ja els podem assignar els llocs que calgui en els exteriors: en els carrers, en el paisatges, en les altres cares, en algunes paraules. Després, cal anar amb compte, perquè els esperits són canviants i volàtils i quan menys t'ho penses l'esperit s'ha esvaït i s'ha de tornar a començar. Tot això sempre que un tingui algun interès en els esperits, és clar.
Del pròleg de Trias, em cridà l'atenció un fragment: “Com aquest llibre posa de manifest, hi ha un esperit de Barcelona que perdura, que pesa, un esperit que no depèn de les modes ni de l'estat d'ànim dels cronistes. És la Barcelona en què tots nosaltres ens reconeixem, la que no ens hem d'explicar.” He anat donant voltes a aquestes paraules i no sóc capaç de decidir quin és aquest esperit que no depèn de les modes, quina és aquesta Barcelona en què tots els que hi vivim -remarco el tots- ens reconeixem. Fora de les obvietats arquitectòniques, què és Barcelona? Potser un turista, un de fora, m'ho podria dir, potser ho capta de seguida amb una claredat meridiana; potser també és una evidència per la majoria de barcelonins. Jo, barceloní d'adopció i convicció, no ho sé veure. Només entenc, i encara, la meva Barcelona.
En aquesta mateixa línia, llegeixo un fragment de Soldevila:
... jo us aconsellaria començar per una passejada mig en automòbil mig a peu. No hi ha res que interessi tant l'home mitjà, l'home corrent -i l'altre- com la fesomia d'una ciutat nova. Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer al ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer, la gent gent que passa, que parla, que gesticula; la corrua de vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...
No puc estar més d'acord amb Soldevila: primer el carrer, les botigues, la gent, la vida del moment... És d'aquesta manera com cal introduir-se en l'esperit d'una ciutat. En el cas de Barcelona, ara em canvio de pell iem situo en el lloc d'un turista qualsevol dels que passeja al seu aire i em pregunto si tindré la sort de captar l'ànima de la ciutat, els trets del present que la caracteritzen, les diferències que la singularitzen... Potser si hi poso bona voluntat...Quan, en quin lloc, amb quines persones se'm farà la llum i diré que ja sé què és Barcelona en un món que cada dia és més uniforme?
L'esperit de la ciutat! Cadascú el trobarà, si ho arriba a fer, a la seva manera i en el lloc més inesperat. Fins i tot és possible que algú -les il·luminacions són un misteri- el trobi a la Rambla. Però, desenganyem-nos, els esperits, com sempre, són immaterials i cal buscar-los, o trobar-se'ls, en el propi interior, després ja els podem assignar els llocs que calgui en els exteriors: en els carrers, en el paisatges, en les altres cares, en algunes paraules. Després, cal anar amb compte, perquè els esperits són canviants i volàtils i quan menys t'ho penses l'esperit s'ha esvaït i s'ha de tornar a començar. Tot això sempre que un tingui algun interès en els esperits, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada