Alguns matins em trobo la S. quan surt de casa i anem plegats fins a l'institut. No l'he tinguda mai d'alumna, però sí a la seva germana gran, i ella, la petita, no sé ben bé per què, sempre em dóna conversa i jo li corresponc fins que travessem la porta i cadascú va a l'aula que li pertoca.
La germana gran va posar-se a treballar en el basar familiar quan va acabar quart i suposo que la petita farà el mateix. Tant una com l'altra parlen millor en castellà que en català, però enguany la S. ha presentat per primera vegada un poema en català al concurs de Sant Jordi. Avui, quan hem repartit els premis, la S. ha pujat a l'escenari a recollir la seva rosa i els seu diploma, i un membre del jurat ha recitat el seu poema. No sé que farà la S. amb la seva rosa i el seu diploma, ni amb la seva vida... I si escriu poemes? Jo, sense que ell ho sàpiga i sabent que no ho hauria de fer, deixo aquí el seu poema -ella el titula “Davant de la porta-, senzill, delicat, d'accepatció, el de la primera alumna xinesa que puja a l'escenari per Sant Jordi:
LA CARTA
Fa 1 hora
4 comentaris:
Preciós. L'altre dia escoltava alumnat del Pere Vila, de tots colors, llegint escrits sobre la història de l'escola en català millor que el meu -més acadèmic- i m'emocionava.
Continuar parlant de problemes d'immigració quan ja tenim un doll de segones generacions fent poemes per Sant Jordi és ben galdós. De vegades penso que els polítics s'adonen dels problemes quan aquests ja no existeixen o gairebé.
Trobo molt maco el poema, i molt interessant, aquesta visió innegablement oriental, estàtica, sensitiva, contemplativa, descriptiva. M'ha fet pensar en la curiosa combinació que es produeix en la poesia oriental (que m'encanta) de la primera persona amb una manca total d'autorreferència, tan emprada pels poetes occidentals. Crec que he descobert que és aixó el que em fascina...
El poema és realment preciós.
Què serà la S. Quan sigui gran??....
Doncs sí, jo també penso el mateix. És preciós, realment, i el vull tornar a escoltar, alguna cosa em remou en aquest dir "estem plantats", alguna cosa que explica la unió dels humans en quelcom que de vegades no sabem reconéixer, i fóra bo de dir en veu alta per seguir endavant en les lluites.
Un gust, Pere!
Cert, Júlia, el "problema" de la immigració és menor en el cas de les generacions més joves, que s'adapten fàcilment en la majoria dels casos, , tot i així, la gentada que ha vingut en els darrers anys no ho té fàcil.
Sigui com sigui, el futur immediat dirà.
La S., X, que ja té 16 anys, té ganes de conèixer i això és bo. Com a mínim podem desitjar que sigui moderadament felíç.
Sí, el poema és una mica tot això... i aquesta contenció...
De tota manera, el final em fa patir una mica, zel: aquest tenir-ne prou, aquesta conformitat. En fi, potser ja està bé així.
Publica un comentari a l'entrada