30.3.11

parlen anglès els àngels?

Baixo per Roger de Flor i em fixo en una mena d'acadèmia en una planta baixa amb poca paret i molt vidre. Van sortint nens i nenes acompanyats per grans. Llegeixo: “Anglès per nens”. Mentiria si digués que no tinc clar si els destinataris de l'aprenentatge de l'anglès són els nens o els nens ensenyen anglès, però el per i el per a continuen cridant-me l'atenció. Se m'acut el que penso que és un contrapet: “Àngels per nans”. Segurament no ho és, més aviat deu ser una hibridació. Repasso el Verbàlia 2.0, de Màrius Serra: Artifici de transposició que consisteix en un intercanvi de lletres o síl·labes a l'interior d'una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l'obscenitat, com a “Observava les cames de la moixa / Observava les mames de la coixa”; després l'article s'allarga amb històries i exemples. Definitivament, l'aspecte obscè no apareix a la meva transposició, a no ser que un imagini alguna perversa intenció dels àngels amb els nans (tot i que els àngels tenen més tirada als nens, o viceversa) o dels nans amb els àngels (també se'm podia haver ocorregut “ungles pels nans”, en una cerca forçada de sexualitat o qui sap què).

Fet i fet, tot això no té importància més que com a constatació de la llibertat i la imprevisibilitat del cervell a l'hora d'anar al seu aire en el joc de relacions, perquè just fer el canvi vocàlic esmentat, he pensat en Enric Moreu-Rey (és possible que “L'hora del lector” hi tingués alguna relació), citat abastament i admirat per Màrius Serra en l'apartat del contrapet. Vaig tenir Moreu-Rey de professor de llengua castellana a la Universitat una segona part d'un curs, quan Sebastià Serrano es va fer càrrec d'una altra assignatura i ell el va substituir. El recordo a la tarima, darrere de la taula, petit i polit, passant de davant a darrere les fitxes que li servien per anar desenvolupant la matèria. Però el record més viu que tinc de Moreu, la imatge encara fixada, és la del dia en què, devia ser ja primavera, uns quants de l'anomenat Comité de Huelga van decidir assaltar el rectorat. Moreu es va situar davant de la porta, que no podia abastar ni de bon tros, amb els braços alçats i en creu, més un símbol de la raó o del sacrifici que un impediment real de la transgressió. Un del Comité, alt i cepat -els altres feien sobretot de comparses- el va agafar com si fos un feix de palla i ja l'abocava per sobre de la barana del primer pis quan des del patí un dels alumnes del professor, un àrab -ara imagino que sirià-, mentre els altres ens miràvem l'escena sense reaccionar, va pujar amb quatre gambades les escales i va alliberar el seu -i nostre- professor. Aquesta seqüència, i algunes consideracions sobre l'època, l'ètica i la valentia, que ja queden allunyades, se'm presenten en els moments més inesperats, més innocents, com avui passant per davant de l'escola de classes d'anglès per a nens.

4 comentaris:

Allau ha dit...

No sé si ho he acabat d'entendre, però m'ha semblat admirable.

Francesc Puigcarbó ha dit...

estic amb Allau, o com escriure de la senzillesa de la quotidianeitat.

Lluís Bosch ha dit...

A mi m'agrada aquesta forma d'enllaçar imatges i idees. Crec que pensem per relacions que no sabem comprendre ben bé. De vegades he provat d'escriure seguint aquests enllaços incomprensibles, i de vegades acabo per descobrir quin lligam ocult hi ha entre els records i les paraules.

miquel ha dit...

Gràcies, Allau. Va com va.

Ja saps, Francesc, vas fent el trajecte de cada dia i qualsevol cosa et distreu i et transporta.

És veritat, Lluís, el pensament rep estímuls constants i el que no recordaves surt a la llum o et sorgeixen connexions inesperades. Després, a l'hora d'escriure, el procés de reflexió, poca o molta, et porta a afegir o suprimir, a vestir el pensament.
Més que amb les paraules, crec que el pensament es conneta amb sensacions.