13.2.11

el meu Egipte inexistent

El regne etern comença en aquest dia:
la lluita s'ha resolt en pau i amor.

Novalis: Enric d'Ofterdingen


He anat veient i llegint les notícies, les cròniques, els reportatges i els comentaris sobre l'Egipte que ara és i , el que era i el que, segons diuen, que serà, i he pensat que conec tan poques coses sobre Egipte... Sinuhé, l'egipci, una novel·la de Mika Waltari, publicada per primera vegada en finès, que no sé quan devia llegir; una mica de Terenci del Nil; les nits de Kara ben Nemsi, el personatge que em sembla que no era egipci, però ho podia ser, de Karl May, llegit en matinades de vacances al poble; Cleopatra, d'Elisabeth Taylor, Richard Burton i Rex Harrison; documentals diversos; Omar Sharif, que va nàixer a Alexandria i que es diu Michael Demitri Shalhoub, que he escolat aquests dies, però que recordaré sempre de Doctor Zhivago; un egipci de Torroella amb qui a penes he creuat quatre paraules; les impressions del viatge al Nil, l'any passat, de la Joana, desencís i admiració...

Devia ser a principis dels 60 o finals dels 50, quan encara no coneixíem els Beatles, que una colla d'amics, al poble, van decidir formar un grup musical. Els seus coneixements musicals eren nuls, però la seva voluntat no tenia límits, així que cadascú va comprar l'instrument que li feia més gràcia i van assistir a unes classes de solfeig. Al cap de poc temps, el conjunt ja funcionava, tots havien reeixit en l'intent excepte el que havia comprat el trombó de bares, que va haver de conformar-se a participar com a espectador i a privar a la banda de la música més genuïna de Glenn Miller.

El grup, que durant el dia tenia diverses professions, tocava alguns caps de setmana a la plaça del poble, i en altres pobles. Jo, que encara era un nen que començava a creure'm un adolescent, anava les nits dels dissabtes d'estiu a voltar per la plaça i a imaginar una parella que no tenia. Nits llarguíssimes d'estiu en què recordo en J., quatre o cinc anys més gran que jo, que arribava tot vestit de blanc, sabates brillants, i amb el cabell pentinat cap enrere i tenia una balladora fixa que després es va casar amb un altre; i en J., al cap d'una anys, quan ja no ballava ni es vestia de blanc, va desaparèixer definitivament. Abans que s'acabés el ball, jo anava carrer amunt cap a casa, i al llit, mentre llegia Karl May, escoltava, llunyà, un dels èxits del moment popularitzada per un libanès que alguns creien egipci. I, mentrestant, continuaven les converses indesxifrables dels que a la cantonada de dalt, al cafè, feien temps a la fresca, entre cigarretes i begudes, abans de tornar a casa.



Imagino, equivocadament, els egipcis d'ara -si no fos per la televisió i per internet- semblants a la gent de la meva infantesa -gairebé adolescència- d'una postguerra inacabable i sòrdida, però que a la meva edat era de descobriments i estímuls, de carrer, de ganes de viure, de desitjos possibles i pèrdues irreparables, de portes de les cases obertes, d'horitzons optimistes, d'hiverns duríssims i d'estius inabastables. Tant de bo l'alegria que tenen ara els egipcis no sigui en el futur només un record. És clar que actualment els individus i els pobles són ben poca cosa.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Pere Sinhué l'egipci diria l'hem llegida tots, o gairebé. Quan a la revolta, molt soroll per no res, cambiarem un dictador per un altre encara que amb una pàtina de democràcia però acabarà sent és del mateix, com ha estat sempre i com continurà sent.

zel ha dit...

Ai, si en som de desesperançats...de tota manera és el seu país i ara tenen una caminet que no tenien, a veure si l'aprofiten...

miquel ha dit...

Home, Francesc, jo tinc le'sperança que el canvi sigui una mica més important. També desitjaria que les dones el notessin, el canvi, però en això tinc menys esperances.

Segur que tenen camí per endavant, zel, tot i que, com sempre i a tot arreu, és possible que molts no sàpiguen qui construeix el camí i on els portarà.