31.1.11

tornar a començar

No sabia si titular aquest post “la magnitud de la tragèdia” -que se’m perdoni per l’intent de plagi que no podria ser- , “la innocència perduda”, “de més dures en vindran”, “desolació”, o de qualsevol altra manera que se us pugui acudir.

Aquesta tarda -els diumenges són horrorosos-, després de diversos i enginyosos intents de recuperar la pantalla de l’ordinador, és a dir, d’accedir al sistema operatiu, o, dit d’una altra manera, al disc dur, he desistit definitivament. Perduda qualsevol esperança, he tornat a carregar el ja antiquat Windows XP, amb una pregària inútil: que no hem quedés esborrat tot el material del disc dur.

En aquest moment, el meu ordinador és com el cervell d’un recent nascut que ha d’anar fent camí a partir d’un llarg procés d’aprenentatge; o potser se sembla més a aquell que ha tingut una lesió cerebral i ha de tornar a començar, però que mai no aconseguirà ser el mateix.

Tots els programes esborrats (processadors de textos, conversors de vídeo, programes d’imatges, programes de realització de pàgines web...)

Els programes rai. Tots els continguts guardats desapareguts: fotos, vídeos, música (piratejada i pròpia), i, sobretot, els textos. Pàgines i pàgines de textos personals o públics. Pàgines de la feina, que són les que trobaré més a faltar immediatament: les de literatura de batxillerat, on treballem sense llibre de text, les de tots els altres cursos (exàmens, lectures, fragments d’autors, síntesis, esquemes, enquestes, criteris de treball...). Pàgines de la quotidianitat privada i oficial que ni tan sols sé quines eren.

Correus guardats que s’han esfumat, excepte els de gmail, i les adreces dels seus destinataris, en un simulacre d’aïllament del món. Recopilacions dels llocs preferits que s’han fet fum...

No cal continuar. Informàticament parlant, avui torno a començar gairebé de zero. És una aventura que al principi em serà dura: tanta memòria virtual perduda, una part de la qual era ben real. Només em consola el fet que -un incendi?- em queda el paper; molt menys del que voldria i que ara, avui, necessito urgentment.

Quanta desolació per tanta poca cosa. Demà farà un sol que potser escalfarà una mica, a la nit, sortiran les estrelles o les imaginarem, els amics continuaran on eren i qui sap si en farem algun altre, jo, potser, continuaré escrivint aquí, els africans mediterranis tindran una mica més d’esperança, potser. I si no és així, serà una altra cosa.

I espero que ningú no em pregunti per les còpies de seguretat.

29.1.11

salvat

Els nois i les noies –ara ja en són dinou- escolten les explicacions sobre la vida de Salvat que també poden anar llegint en una de les parets del primer dels espais dedicats a l’escriptor. La guia que els acompanyarà durant les prop de dues hores d’anars i tornars ho fa molt bé, però potser s’apressa excessivament perquè no sap en quin moment els nois i les noies es cansaran d’escoltar-la, o potser perquè dubta de la capacitat dels oients d’entendre la complexitat de la ingenuïtat i de la passió del poeta. Tot i que els nois i les noies ja saben que en trenta anys el poeta va viure i va escriure molt més que la ningú que coneguin, i això que eren altres temps. I si hagués doblat l’edat?

El segon espai –llums i ombres- es subdivideix en sectors més petits de densitat desigual: interpretació de Salvat feta per diversos artistes que no sembla interessar-los gaire (ni l’Ateneu, ni la Galeria, ni la fredor del Sanatori -“i per què no hi ha una representació de l’època de l’Asil naval, on va estar fins als dotze anys, quatre anys més jove del que ara som nosaltres?”) perquè ells ja poden fer la seva pròpia interpretació. En canvi, els fascina la pantalla on es van formant els poemes, alguns dels quals reconeixent: “mira, el vaixell que vam veure ahir; el blau no és gaire intens...”. Llegeixen les paraules que el poeta, ja fa tants anys, va escriure: “tenia lletra de metge”, “no, es llegeix molt bé.” Anguniegen aquests llibres i aquestes revistes envitrinades, fixades en una pàgina, propera i llunyana, que no es pot passar.

El tercer espai, una altra vegada la il·luminació uniforme, està dedicat a les audicions: Serrat, Ribalta, l’Ovidi... En una taula allargada, els llibres que, ara sí, es poden fullejar i que parlen del poeta o mostren la seva obra. Els noies i les noies no s’interessen gaire per intèrprets del passat i no coneixen cap dels seus ídols que canti Salvat. La guia proposa un joc als nois i les noies que consisteix a respondre diverses preguntes a partir de les explicacions que els ha donat i del material que poden trobar en els tres espais. Cada vegada que enllesteixin una part de les preguntes se’ls facilitarà una pista per poder continuar.

Els nois i les noies passen i traspassen, corren, i s’asseuen quan es cansen, anoten, llegeixen, escolten, esborren, insisteixen, es creuen amb els visitants sense guia i sense joc, pregunten inútilment a l’home de la barba. Indiferent a l’enrenou, la visitant que ja hi era, va canviar de tamboret o de cadira cada vegada que acaba d’escoltar –d’esquerra a dreta- una audició.

Finalment, una parella ha omplert tot el qüestionari. Satisfacció i decepció: són els primers, però el premi consisteix només a ser els primers, temps de crisis. Els nois i les noies van marxant. L’home de la barba, que s’ha passat una bona estona fent fotos al seu aire i demanades, es queda una mica més i li suggereix a la guia més vida en aquesta mostra del poeta de la vida: per què no recita ella mateixa alguns poemes de Salvat? La noia diu que no li importaria, però... I algun premi més tangible, encara que sigui humil com el poeta dels humils? Potser sí, potser sí.

L’home, encara que no vingui al cas, recorda que quan era jove i anava lleuger de pes va transportar durant molt de temps un cartell –tants altres joves el devien tenir!- que ell mateix havia retolat amb el lema:

Escopiu a la closca
pelada
          dels cretins

El cartell, que recorda grogós i tacat, es degué perdre en un trasllat, i ara, malgrat que abunden els cretins i les closques pelades, l’home, que gairebé dobla l’edat de Salvat, ja té poca saliva per repartir i, a més, educat com és, se l’empassa.

28.1.11

joan

Hi ha un noi i quatre noies assegudes en un banc, una altra, dreta. Van saltironant per temes diversos. Riuen. Els queden una quants minuts per entrar a l’exposició. Al banc de la seva dreta s’asseu una parella, home i dona, que comencen a parlar en portuguès. Als joves, els fa gràcia la parella –sovint tot els fa gràcia, als joves- i se la miren i mormolen en veu baixa, i recomencen la seva xerrameca, i tornen a mirar i... Al cap de res, la parella s’aixeca i marxa Rambla avall. En passar per davant dels joves, la dona s’atura davant dels joves, s’alça el jersei i els ensenya els pits (potser només l’esquerre). A penes un instant, un flash. Sorpresa, cridòria, escàndol. El noi queda momentàniament en estat de xoc, les noies riuen.

S’ha fet l’hora d’entrar. Quines reaccions els provocarà l’exposició? Entendran encara el Salvat que parlava als joves?

Sóc jo, que parlo als joves

«Ai d'aquell que s'abstingui, per baix cinisme o altra vil fredor!»
J.M. DE SUCRE


1. Sigueu, almenys, cada u de vosaltres, una cuca de llum.
2. La grandesa de Goethe es troba en ço que féu, no en ço que deixà de fer.
3. Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons.
4. En la sublim llegenda, Jehovà és el comparsa. Aquella és grandesa: la dels àngels rebels.
5. Sigui la vostra moda tota nua cruesa.
6. Mai no vulgueu saber quina és l'hora quieta del repòs: pregunteu a la mar -màxim cavall de força- per què llurs braves ones festegen el neguit eternament.
7. No coneguéssiu altra majestat que aquelles de les intel·ligències actives.
8. Si junt un cel calent us ha sigut donat un zenit i una mar blava, no per això reposeu. Us ha sigut donat perquè us ho mereixéssiu.
9. No menyspreuéssiu mai la persistència dels pescadors de canya; menyspreueu llur paciència si us és grat.
10. Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat cualque vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s'apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom.
11. Vulgueu alleugerir-vos de mentida: tota galanteria, per exemple. No acceptéssiu companys encarcarats per fora i buits per dins...
12. Els grans mots de Jesús -edifiqueu damunt la pedra viva- no foren dirigits als febles sinó als forts; més aviat als vells amb cor de joventut que no als joves amb ànima de vell.
13. Tot el que surti sa de la ment vostra parireu amb dolor; mes no ho vulgueu parir sense dolor, car sou vinguts en temps de dures proves. Quiscun d'entre vosaltres té vint anys.
14. Tingueu, com cal, impuls. I tingueu reflexió. No massa reflexió ni massa impuls: que essent un xic infants, no féssiu el pecat d'arribar a semblar-ho.
15. Aquells qui en ésser vells recorden amb enyor llur joventut, aquells, encara serven la il·lusió i l'esperança de dominar el món. Caldrà que desconfieu dels joves que no vulguin copsar aquest desig.
16. És un petit poema. Cada nova vegada que el tren travessa els camps -els travessa cent voltes cada dia-, els homes de la rella, de la falç i del càvec abandonen llurs eines i fixen son esguard en el vèrtig que vola. Cada nova vegada, sota el sol, quan el tren ja és lluny i es difumina, els homes de la rella, de la falç i del càvec retornen a les mans. Mes ho fan tan de pressa que diríeu que el tren els ha deixat vergonya de llur lent caminar damunt la feina. Hi haurà qui, entre vosaltres, no senti la vergonya d’avançar poc a poc?
17. Recordeu Lil·liput? Cada u de vosaltres pot ésser Gulliver, si es disposa a marxar-hi. (Viviu a Lil·liput.) Si us voleu apresar els peus i els braços, si us voleu apresar àdhuc el cos, tingueu l'ànima lliure ferament.
18. Els flacs temen a Déu; els ferms l'esguarden fixo. Penseu que Déu s'esguarda a si mateix, i que sols Ell és gran, resa el llibre sagrat.
19. Els pobles que aixecaren les piràmides no jaieren al sol ni el saberen mai témer. Amb tot no en féssiu fressa, car aquells temps són llunys: cada u de vosaltres basteixi un ideal de tanta dignitat que àdhuc permès li sia dansar als pics més alts de les velles piràmides.
20. No poséssiu mai límits a la vostra noblesa; vol dir: no feu mal enc que comporti bé. Odieu el tirà àdhuc si us ha caigut intel·ligent, odieu l'ignorant malgrat que sigui esclau.
-----------------------------------------------------

Som de la Llibertat i per la Llibertat: de suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres. El sacerdot falseja la veritat científica i puneix el creient de la nova manera?, a baix el sacerdot! La col·lectivitat anul·la l'individu?, a la desunió-sagrada!

27.1.11

per enèsima vegada














De les representacions escultòriques a Barcelona dels tres escriptors més coneguts de la Renaixença, la meva preferida és la d’Àngel Guimerà. Es troba a la plaça del Pi i l’escriptor està assegut. És una imatge propera, quotidiana, tan assequible que fins i tot permet que els nens i els que els imiten no només la puguin tocar tot Guimerà sinó que fins i tot s’hi asseguin. El bust de Narcís Oller, que al principi es trobava a la vora de la Via Augusta i que posteriorment van traslladar a la plaça amb el nom de l’escriptor, el visito poc. Els bustos, en escultura, no em solen agradar: massa parcialitat. L’estàtua de Verdaguer, tan llunyana a sobre d’un pedestal altíssim em produeix, em sembla que jo ho he dit alguna vegada, una mica de pena. Tan allunyada dels mortals! Com si realment haguessin volgut satisfer la voluntat del poeta d’acostar-se al cel, oblidant que també la terra –i el mar- era el món, i molt, de la seva obra. A més, qui sap com es aquesta representació del poeta realment? El vianant corrent que veu l’escultura, observa únicament una mena de patrici romà difús sobre el qual intueix que els coloms han deixat incomptables senyals. Així, un dels poetes més estimats pel poble és, possiblement, el poeta al qual han allunyat més del poble. Encara més si es recorda que no hi ha forma d’accedir al peu de la columna que l’aguanta a no ser desafiant el perill dels vehicles que roden contínuament pel perímetre de la plaça. Sigui com sigui, les escultures exteriors que representen humans coneguts, amb escasses excepcions, sempre m’han produït un sentiment estrany. La seva vulnerabilitat, la seva immobilitat i la seva fredor em fan venir fred, sobretot a l’hivern.

En fi, no voldria acabar aquest apunt sense deixar un to primaveral i se m’ha acudit, llegint el que escrivien respectivament la Clarissa i la Clidice (no poso enllaços que tothom sap) sobre la poesia, fer una petita aportació -santa innocència- al tema, tot i que crec, com és natural, que no produirà gaire llum. Per cert, algú llegeix Verdaguer fora del circuit de l’ensenyament?


QUÈ ÉS LA POESIA?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuda tèrbola.

De poeta cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa:
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.

26.1.11

Viatjant amb Verdaguer

Ja sé que s’ha dit moltes vegades, però jo reincideixo: Verdaguer també va escriure prosa. I a mi m’agrada llegir la prosa de Verdaguer. No només per ella mateixa, pel que explica Verdaguer, per la possibilitat de conèixer la seva visió d’una època, sinó perquè la seva prosa també l’explica a ell, en molts casos –i no em refereixo a En defensa pròpia- millor que la seva poesia.

Deia que el dissabte, en passar pel costat de la Sagrada Família, vaig pensar en un fragment seu. El copio aquí. És del seu viatge per Europa, fins arribar a Rússia.

MONTMARTRE

Lo dia 8 de juny, festa de la Trinitat, a l'hora de la tarda en què, plovent i tot, París se despoblava per a anar a veure l'afortunat cavall que guanyaria el grand prix en la carrera, tot solet me dirigí a Montmartre, desitjós de visitar lo naixent monument nacional de la França al Sagrat Cor de Jesús. A mitja pujada, sota unes grans escales de pedra que hi condueixen, trobí uns noiets que em demanaren una estampa; petició que no se m'havia fet, des d'Espanya, en tota l'Europa que acabo d'atravessar. És que el Cor de Jesús, abans de prendre per trono aquell turó, que deu son nom als màrtirs i bona part de sa celebritat a nostre gran sant Ignasi, ja comença a vessar-hi sos dons.

Més amuntet, en la reduïda capella provisional, m'agreguí a la pelegrinació de Sant Roc, la parròquia de París on dic missa eixos dies. L'esglesieta estava plena com un ou, estenent-se la gent fora el cancell; los càntics i l'encens l'acabaven d'omplir, vessant per les portes, finestrals i claraboies, com vessa per ses adorables ferides l'amor de nostre Jesús crucificat. Sortiren los pelegrins, i entre la petita capella i la gran basílica s'organitzaren en devota i llarga processó. Les filles de Maria de la parròquia, vestides de blanc, portaven en un airós tabernacle una preciosa imatge de la Verge del Roser, darrera de la qual tocava escollides peces de música la cobla de Sant Roc, composta d'uns 60 nois músics, dirigits per un jove germà de la Doctrina Cristiana. Dóna plaer veure-li manejar la batuta des del cim d'una rastellera de pedra picada, amb lo barret de tres becs a la mà i atrossat son gambeto, que tremolava, semblant més negre sota son rabat blanc, que l'aire feia voleiar.

Al mateix temps que mestre de capella, era el tambor major de 16 timbalers que rompien la marxa d'aquell petit regiment de la fe, fent redoblar aquell eixordador instrument, tan grat a les orelles infantils.
Darrera la fanfare seguien uns 200 homes joves i vells, pobres i rics, paisans i soldats, omplint de càntics devots i entusiastes los intermedis de les tocates. La processó entrà per un cantó de la fonda, obscura i llarga cripta, desenrotllant-se de capella en capella per l'interminable corredor que volta els fonaments de lo que ha de formar la nau interior del temple. L'himne era dedicat al Sagrat Cor, i la resposta, la tan sabuda com sempre bella:

Dieu de clémence,
Dieu protecteur,
sauvez, sauvez la France
au nom du Sacré-Cœur.

¡Com ressonava per aquelles voltes i soterranis aqueix cant d'esperança d'aquell poble catòlic, que ha sofert tant i que, si Déu no fa un miracle, tant li resta de sofrir! Jo em figurava veure l'església de França captiva i encadenada en les catacumbes, aixecant sos ulls a l'escassa llum que entra per aquells finestrals bizantins, i plorant, plorant sa llibertat perduda, son Déu tret ignominiosament de les escoles, dels llibres i de l'ànima de la novella generació; plorant sos amadíssims religiosos llançats de llur mística celda, les germanes de la Caritat tretes del peu del malalt, que mor sens un consol i una esperança; la indiferència del vell, la llicència del jove i escàndol dels petits, aqueixos àngels de la terra a qui no es deixa aixecar los ulls al cel, que s'emmiralla en sos ulls i en ses ànimes pures. Lo cel, que estava plujós i ple de núvols negres, regatejava la llum amb finestrals de la cripta, per fer-la més ombrívola i misteriosa. No trigà a sortir-ne la doble filera de la processó per a entrar en lo temple del Cor de Jesús.

Jo, que acabava de visitar per primera vegada, a París, la Babilònia de l'Apocalipsis, amb la copa del plaer a la mà convidant a tots los passants, no sabia donar-me compte de lo que veien mos ulls; aquella gent que sortia de sota terra, orant i cantant, me feia l'efecte de gent d'altre país i d'altra època; dels màrtirs companys de sant Dionís, que sortissen de llurs sepulcres; dels fills de Clovis, de Carlomagne i de sant Lluís, que, obrint ses parpelles a l'enderrocament del santuari, rompessen les lloses de ses tombes i vinguessen a acabar en eixa França desventurada l'obra salvadora que hi començaren, i a encendre-li de nou la flama de l'amor de Jesucrist, que s'hi apaga.

La grandiosa basílica està encara no a mig fer. Se construeix amb tanta pena! Cada parròquia de París paga un pilar; cada associació religiosa, de les poques que suren en aqueix diluvi de materialisme, costeja una columna; cada família religiosa, un bocí de paret o d'arcada; cada devot, una pedra, que quan s'ha arrencat, escalabornat, dut ací dalt, picat i col·locat, val un pesant d'or. Per altra part, per assentar com cal els fonaments, s'ha tingut que cavar molt fondo, i atravessar los sediments de runa, argila i pedregam, de la mateixa manera que per a trobar la roca de la vera glòria francesa cal cavar i atravessar totes les capes d'argila i totes les runes d'un segle de revolucions, segons imatge d'un autor.

L'església, doncs, creix poc a poc, com un gros arbre en terra mal assaonada; mes ella creix; no està encara mig feta, mes se farà, tard o d'hora, com Déu ajudi a sos zelosos e incansables iniciadors; i un dia, que no sabem si és lluny o prop, la París revolucionària, desvetllant-se al so de campanes mal sentides, obrirà els ulls i veurà en sa muntanya més alta una basílica major que totes ses basíliques; més alta que el panteon i l'església dels Invàlids; més que el superb edifici de l'Òpera i l'Hôtel de Ville; un campanar més alt que el monolit egipci de la plaça de la Concòrdia; més que la columna de Vendôme; un edifici més alt que tots sos edificis, i al bell de la creu, que dominarà la París antiga i la moderna, la ciutat i les afores, les cases, los boscos, los camps i les muntanyes; i aixecant al cel sos braços, rosats amb la sang d'un Déu, demanarà perdó per la ciutat culpable.

Ja avui s'aixeca la creu en un altar provisionalment posat al mig del presbiteri per a conhort i símbol d'esperança dels devots i pelegrins.

25.1.11

algú ho havia de repetir

La majoria de pacients no distingim prou entre medicina i farmàcia, segurament perquè una cosa i altra es barregen en els nostres tractaments (medicaments i la persona que els prescriu, o viceversa) en un tot que suposarà l’èxit o el fracàs que finalment només correspondrà al benestar del nostre propi cos o ment.

Quan estem malalts no ens estem de punyetes i el que volem, més enllà de consideracions sobre el negoci farmacèutic o mèdic és posar-nos bons. Després ja pensarem en els tractaments i recordarem el que sabem o intuïm i que durant la malaltia ens interessa ben poc. Fins i tot agrairem que algú de la professió ens recordi la realitat, que no té cap importància, una vegada més

¿No hay medicamento sin efectos indeseados?
No, cada medicamento tiene su peaje. La Agencia Europea del Medicamento calcula que cada año fallecen en Europa 197.000 personas a causa de efectos adversos. En EE.UU. los efectos adversos son la cuarta causa de muerte, detrás del infarto de miocardio, el ictus y el cáncer; y por encima de la diabetes, las enfermedades pulmonares y los accidentes de tráfico.

Dicen que se inventan cada año nuevas enfermedades.
Sí, sobre todo en relación con la mente y el sexo. Convierten la timidez en enfermedad y la medicalizan. Ahora se han inventado la disfunción sexual femenina: “Padeces disfunción sexual femenina..., no se ría...

De acuerdo.
…Si en los úlitmos seis meses has rechazado una proposión de relación sexual o no has tenido una con satisfacción plena”. Cada vez que se reúne uno de los comités de hipertensión arterial (el estadounidense, el europeo, o el de la OMS) bajan el nivel de presión arterial considerado normal, y lo mismo ocurre con el colesterol.

Explíqueme.
En pocos años se ha disminuido de tal manera el límite de normalidad del colesterol que cada vez hay más población que debe tratarse. En EE.UU. ha aumentado de 3 millones de personas a 25 en 10 años.


Aquí la resta.




Continuant amb la medicina, que no amb la farmacologia –de moment-, aquesta nit he mirat l’estrena de Polseres vermelles, una sèria creada per Albert Espinosa que m'ha semblat interessant i amb molt bon ritme. Li auguro un èxit popular important perquè a més de ser d’hospitals, el realment a tenir en compte és que els protagonistes són joves i tenen càncer.

En qualsevol sèrie, sentir-se identificat amb algú o alguna cosa sol ser garantia d’interès en la continuïtat. Jo, de moment, sóc el professor fumador, que no crec que tingui un gran paper, de fet, avui ni ha aparegut. Per altra banda, m’ha fet reflexionar la teoria que en cada grup hi ha el líder, el que faria de líder si no hi hagués líder, el guapo, la noia... Qui eren els altres dos? Ara no me’n recordo. Bé, he pensat si en els grups de quatre i no de sis, hi ha algú que té més d’un paper. Descarto la noia perquè en el meu grup més estable no n’hi va haver mai. Ara que ho penso, en el meu grup durant uns anys vam ser cinc. Qui devia marxar?

24.1.11

religions, fidelitats, publicitats

Al matí, vaig sortir una estona a comprar el pa i el diari –un sol entre núvols no em protegia prou del fred que em trasbalsa- i vaig allargar-me fins a la Sagrada Família, que celebrava el tercer dissabte de portes obertes.

En una parada de la plaça, vaig votar la preconsulta de la independència del país. Un sobre interior i l’altre rubricat en una urna poc opulenta –i tanta gent com som a Barcelona! Una senyora parlava dels patiments del seu pare durant la guerra i la postguerra. Em van preguntar si era del barri i si podia col·laborar en alguna taula. Grups i grupets ens sobrepassaven sense fixar-se en nosaltres, amb una altra idea fixa. Just davant, un autocar anava encabint altres fidels, més dones que homes, que havien aprofitat el matí –la fe desafia els elements- per visitar la basílica. Predominaven els colors negres i les cares satisfetes.

La guàrdia urbana havia muntant un sistema de tanques que començava a l’avinguda de Gaudí i que serpentejava fins arribar a la porta del Naixement. No em vaig veure amb cor de ficar-m’hi perquè estava segur que en un moment o altre em perdria en aquell laberint i que la meva fe seria insuficient per conduir-me a bon port. També a l’exterior, em van cridar l’atenció dos popes de trets eslaus que es feien fotos; el més jove, amb cabell llarg, ros i recollit en una cua, de barba heterodoxament poblada, somreia innocent, com qui ha retrobat la fe en un país llunyà. Vaig pensar que potser la Sagrada Família és actualment el centre més ecumènic de la cristiandat i una de les curiositats universals més enllà de religions i races i no vaig saber deduir on comença i on acaba una cosa i l’altra. També vaig pensar en els viatges de Verdaguer, però aquesta és una altra història.

A nit, en sortir de la parada de la línia lila, tornant de casa de les meves nebodes que m’havien derrotat en tots els jocs de la Wii, queia una aiguaneu suau que els focus de la façana del Naixement ressaltava. Tres carrers més al sud-oest, a la vora de casa, les voreres a penes estaven humides per una pluja a la baixa.

22.1.11

complicitats en nit d'hivern

Sortiria a veure les estrelles, com abans, però el fred ja em clivella la pell i em gela els ossos.

Buscaré en el temps que nego o no recordo, de quan la nit era un llibre i el llibre era una festa que durava fins que clarejava el dia, una complicitat impossible:

El pueblo de Holcomb está en las elevadas llanuras trigueras del oeste de Kansas, una zona solitaria que otros habitantes de Kansas llaman «allá».

Ja massa curta la nit i massa fred el sol, buscaré més a prop altres complicitats:

se esfuman los días, raudos,
algunos ratos lentos.
y ahora parece una eternidad.
otra vez, caprichoso,
el tiempo.

Trobaré a l’atzar, que és com es troben sempre les coses que ens importen, la complicitat d’uns vells versos de Borges que deixaré aquí abans de continuar llegint:

Un hombre trabajado por el tiempo,
un hombre que ni siquiera espera la muerte
(las pruebas de la muerte son estadísticas
y nadie hay que no corra el albur
de ser el primer inmortal),
un hombre que ha aprendido a agradecer
las modestas limosnas de los días:
el sueño, la rutina, el sabor del agua,
una no sospechada etimología,
un verso latino o sajón,
la memoria de una mujer que lo ha abandonado
hace ya tantos años
que hoy puede recordarla sin amargura,
un hombre que no ignora que el presente
ya es el porvenir y el olvido,
un hombre que ha sido desleal
y con el que fueron desleales,
puede sentir de pronto, al cruzar la calle,
una misteriosa felicidad
que no viene del lado de la esperanza
sino de una antigua inocencia,
de su propia raíz o de un dios disperso.
Sabe que no debe mirarla de cerca,
porque hay razones más terribles que tigres
que le demostrarán su obligación
de ser un desdichado,
pero humildemente recibe
esa felicidad, esa ráfaga.
Quizá en la muerte para siempre seremos,
cuando el polvo sea polvo,
esa indescifrable raíz,
de la cual para siempre crecerá,
ecuánime o atroz,
nuestro solitario cielo o infierno.

I quan arribi l’aurora, freda però de dits rosats, em trobarà al llit i respectarà el meu son de somnis oblidats. Potser només una carícia imperceptible, un instant, un somriure.

21.1.11

colors

En un canal fan Harry el Ejecutor. Em miro Cartas desde Iwo Jima. No l’havia vista. M’embadaleixo també amb el color. En acabar, veig que en un altre canal encara estan fent Banda ampla. És com una broma de ficció.

20.1.11

bucle

Durant aquests anys d’escriptura al bloc, he anat parlant de temes ben diversos, encara que els llibres i la literatura ha estat possiblement el més freqüent. Tinc una idea vaga, llunyana,  de moltes històries sobre les quals he dit alguna cosa; algunes, però, les he oblidat completament. En alguns casos, a més,  se m'atribueixen paraules que mai no he escrit. Ho he pogut comprovar en consular a través del meu comptador de visites les paraules que han escrit a Google aquests darrers dies alguns internautes i que els han portat fins aquestes pàgines. Per exemple:

Homeotelèuton
Quan devia parlar d’aquesta figura? Ho busco i decobreixo que era una anotació sobre Queneau que només va tenir un comentari, tot i que després va donar pas al magnífic –no parlo per mi- transformacions, que qui sap si reprendrem alguna vegada, tot i que ara ens dirien que plagiem Lluís Lluís.

Claritromicina en nens
Aquest altre nom complicat m’és en aquest moment desconegut. En devia parlar referint-me a alguna de les meves malalties transitòries, però és segur que no em referia, malgrat la meva ingenuïtat, a les dosis adequades als nens. Ho sento.

Endevinalla sobre bigotis
Refrany del planeta Júpiter
Refranys a l’hora de menjar calçots
Tres casos en què estic segur que Víctor –ja li feu de mecenes? Jo encara no he col·laborat, i només queden 30 dies- podria dir força coses. Tinc el convenciment que jo no vaig satisfer les expectatives dels demandants.

La veritable història del llop
Quin llop? Qui pot buscar això? Què sé jo de llops, excepte del de Terra Baixa? Ara m’imagino algú que en un futur buscarà el llop de Guimerà i farà cap aquí. Quin desencís!

BAR BODEGA SIRUELA EN HOSPITALET
Asseguro que no hi he estat mai –no?-, però potser hi hauria d’anar. És la seu de l'editorial a Catalunya? M’hi posaré el cap de setmana.

Espero que durant les vacances heu repassat la química
Deixant de banda que jo no hagués fet servir aquest temps verbal, puc afirmar que el meu coneixement de química –si és que és química- no va més enllà de la composició de l’aigua, de la d’abans. Però m’intriga: què devia buscar?

Els cabells femenins com a figura retòrica al poema distret de gabriel ferrater
Concreto únicament aquesta cerca literària per dir que ja m’agradaria poder respondre preguntes com aquesta.

Quan va tardar colon a arrivar a america
Penso que potser ho sabia quan feia primària, però ara, ni que em matessin.

I les preguntes sense resposta –perdó, perdó- continuen sense aturador. Acabo amb una mica de música.

“subete a colon subete a colon” sisa
Aquesta, del meu pensador galàctic preferit, me la sé: discurs de les festes de la Mercè, tram final. Llàstima que no tingui la música.


Súbete a Colón, súbete a Colón,
desde allí verás la gran Barcelona.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
más cerca del cielo te sentirás.
Súbete a Colón, súbete a Colón,
en el ascensor, a pie o en avión.

19.1.11

discriminació

L’home va entrar en una papereria del carrer Comtal amb la intenció de veure si tenien alguna capsa de cartró amb tres o quatre calaixos. En va veure una que li semblava que li podia anar bé, però com que s’havia deixat les mides del prestatge on volia col·locar-la, va decidir que ja tornaria un altre dia.

Mentre es trobava a punt de sortir, tres o quatre passes darrere d’una fila de dos que esperaven que els atengués la caixera, l’home va observar que el noi més proper, feia una mirada circular i allargava la mà per agafar un dels llapis d’una gran semiesfera transparent de la seva esquerra i amb un moviment de prestidigitador se’l ficava a la butxaca de la gavardina.

L’home, il·lusionat, va preguntar al jove si regalaven els llapis. La caixera, que devia sentir l’home, va aixecar la vista i li va respondre amb un no taxatiu.

L’home es va sentir discriminat una vegada més i va pensar que el món era dels joves, però no va voler discutir-ho amb la caixera.

18.1.11

passió lectora

Em preguntava ahir -sense que l’interrogant fos la conseqüència de cap visió prèvia- què ens guia a l’hora d’exercitar la nostra passió lectora. Suposo –sé- que els estímuls són diversos, confessats i inconfessables, quan es busca un llibre i que hi deu haver més d’un estudi, estadístic o seriós, sobre el tema. El que no sé, ni sé si s’ha fet alguna aproximació més o menys objectiva, és si hi ha lectors que trien les obres que llegeixen a partir de la llengua de l’autor. Dit més clarament, ¿hi ha lectors que es decanten especialment per la literatura escrita en la seva llengua materna i opten secundàriament per les altres literatures, sigui en la versió original o a través de traduccions? Expressat encara amb una altra aproximació: hi ha lectors per als quals la passió lectora és un acte de militància lingüística?

17.1.11

il·luminació?

Ahir, mentre rellegia Mil cretins per qüestions de feina, em va venir sobtadament un pensament, una mena d’il·luminació de procedència no identificada. Aproximadament em deia que en els darrers anys –la il·luminació era més aviat inconcreta en l’aspecte numèric- havia llegit poquíssimes narracions, poemes o novel·les d’escriptors en llengua catalana de menys de cinquanta anys (el quaranta també ballava boirós) en el moment present.

Com que tot va passar en un instant, i la temporalitat dels instants és, com se sap, brevíssima, la informació no incloïa cap llistat exhaustiu de noms, a penes una intuïció de cares i de títols, i tampoc no especificava les causes d’aquesta casualitat o voluntat lectora. Tot plegat, una visió insignificant i sense cap profit.

Si jo fos una persona poc mandrosa, em posaria a repassar les meves lectures per confirmar o negar les dades –excessivament generals, repeteixo- i, en cas que fossin certes, potser trobaria una explicació a la limitació de la meva tasca lectora. Per altra banda, no estic segur que m’agradessin les conclusions ni sé si hi estaria d’acord.

16.1.11

rebaixes o These Boots Are Made For Walking

Surto amb la intenció –també- de comprar-me una peça de roba de la qual no sé especificar el nom perquè pot correspondre a qualsevol substantiu que indiqui que ha d’anar per sobre del jersei, que a la vegada va per sobre de la camisa, però no de la samarreta, perquè fa molts anys que no en porto; no tinc clar si ha d’anar molt per sota de la cintura; al mateix temps, ha d’oferir una protecció consistent en situacions climatològiques moderadament adverses, o potser també força adverses, tot i que no estic segur que l’adversitat inclogui la pluja.

Els carrers van curulls de gent, amb bosses i sense bosses de les compres. He de fer el trajecte en ziga-zaga i amb passes més lentes del que desitjaria. Miro aparadors, passo de llarg, entro, m’emprovo, continuo, torno a començar. Si algú filmés la gernació del centre de Barcelona i ens digués que hi ha una manifestació que demana o reivindica qualsevol cosa, ningú dubtaria que és veritat, encara que els més espavilats trobarien a faltar les pancartes. Finalment trobo la peça que em fa el pes, d’aquestes d’exterior brillant que ara es porta i d’un interior invisible de plomes d’ànec –no s’especifica la varietat dels anàtids ni el sistema per aconseguir les plomes-; una roba lleugera i que intueixo extraordinàriament càlida. De tota manera, el preu, tot i el descompte, em sembla exagerat i, a més, trobo que s’adiu més amb les circumstàncies d’un esquiador pirinenc, per posar un exemple proper, que d’un veí i treballador de l’Eixample.

Desisteixo, i m’encamino a una sabateria de Portaferrissa on la setmana passada vaig clissar unes botes que no vaig comprar perquè no tenien el meu número. Evidentment, continuen sense tenir el 43, però la caixera m’assegura que les tenen en una altra botiga i que me les demanarà. M’enviarà un SMS per confirmar l’operació qu tancarem posteriorment. Hi confio.

Suposo que hi ha gent que em coneix, però no prou, que pensa que sempre porto la mateixa roba o les mateixes sabates. No els ho desmentiré, però què puc fer si tinc tendència a repetir, de vegades només canviant el color, tot el que em fa sentir còmode? Desgraciadament, els fabricants tenen una tendència desmesurada a idear variacions, ni que siguin petites i lamentables, cada temporada. En els cas de les Camper, de tota manera, ni tan sols puc canviar al negre.

A quarts de deu, les manifestacions han perdut empenta, però, en canvi, han augmentat els eslògans que mouen rítmicament a l’alçada de els cuixes mentre caminen: Mango, Zara, Corte Inglés, Señor, H&M, Desigual...

Torno a peu a casa sense brandar cap lema. Demà m'enllustraré les botes i la setmana que ve...

15.1.11

la botiga

La meva neboda, la mare de la meva fillola de nord, em diu que una d’aquestes revistes gratuïtes on hi ha tanta publicitat li ha ofert la possibilitat de parlar de la seva botiga i em demana si puc refer un text que vaig escriure sobre la història de l’establiment. L’article ha de tenir sis mil caràcters, és a dir, aproximadament dues pàgines.

M’hi he posat fa una estona i ja el tinc acabat, però no estic segur del to ni de la fidelitat a la realitat, a la història de les cinc generacions que han mantingut, estimat i viscut de la botiga.

Can M, situada al carrer X de T, és un d’aquells establiments familiars que, com “La Puntual” de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, ha anat passant de pares a fills. La diferència és, però, que a can M cada generació ha trobat algú amb voluntat de seguir la tradició i, de moment, ningú ha claudicat per convertir-se en artista, a no ser artista en la pròpia botiga.


La primera notícia documental que es té sobre la botiga figura en els fulls de la “Contribución Industrial y de Comercio” de T., on consta que l’any econòmic 1868-1869, és a dir, a l’inici del Sexenni Revolucionari, SM tenia una “tienda de quincalla” a la “Plaza de la Constitución” per la qual pagava 47,650 escuts (just l’any 1868 seria el del naixement de la pesseta, l’any 2002 arribaria l’euro). El període contributiu 1872-1873, la botiga s’havia situat al carrer Oriente i el valor de l’impost passà a 132,50 pessetes.


Després d’anar muntant l’establiment en diversos llocs a l’entorn de la plaça, SM va decidir instal·lar-se definitivament al carrer... Tenia vint-i-cinc anys i estava casat amb AP. L’any 1874, el mateix de la Restauració, va comprar la casa situada al número 2 d’aquest carrer per 2.666 pessetes i 66 cèntims. Des d’aquell moment fins a la data actual, la botiga es mantindrà inamovible, resistent a qualsevol contratemps natural o produït per la mà de l’home.


No gaires anys abans que la botiga, l’any 1864, es fundava una de les companyies d’assegurances més prestigioses del país: “La Catalana”. S i els seus hereus van confiar casa i botiga a la companyia i una part de la història documental de can Mas es pot seguir a través de les successives pòlisses subscrites.


...

I continuo amb la família, i els eixos històrics com a element de fons de la intrahistòria. Hauria de ser més subjectiu? Potser menys? Algunes anècdotes? Hauria de repassar unes quantes vegades el text per polir-lo o trobar un nou enfocament? I aquesta al·lusió a L’auca...?

Uf, quins maldecaps! Però, com seria –serà?- aquests país sense aquestes botigues?

14.1.11

la immutabilitat del calendari

Quina primavereta més agradable! Quin miratge! El tèrmometre de la terrassa marca 14,8º a les 20,15 (TU). Llegeixo al Calendari dels Pagesos que demà el sol sortirà a les 7,16 i es pondrà a les 4,44 (sempre de Temps Universal). El dia s’allarga a la tarda (Per sant Antoni un pas de dimoni) i a penes es nota el canvi al matí. El Calendari dels Pagesos sembla que s’ha equivocat quan diu que aquests dies seran rúfols; però ja adverteix que no es pot fer gaire cas d’aquestes prediccions. La seva Roda Perpètua assenyala, si no m’he descomptat, un any fèrtil; és possible.

M’agrada el Calendari dels Pagesos, que aquest any celebra els 150 anys d’existència. M’agrada la paradoxa de la seva intemporalitat, els seus escassos canvis, la seva persistència, la seva permanència. Aquest any han fet una edició extraordinària en què s’afegeix un article llarg recordant la seva història: 150 ANYS MESURANT EL TEMPS. En copio un fragment introductori just del principi i el paràgraf final. Els subscric en la mesura que m’és possible:

Amb aparentment poques modificacions, ha arribat a nosaltres superant els paranys amb que s’ha anat trobant, com per exemple, darrerament, l’estressada societat de la informació i el Web 2.0, on la immediatesa de continguts o la notícia duren ben poc.
[...]
El Calendari dels Pagesos ens ofereix singularitat i serenor. La serenor de l’austeritat d’una edició senzilla, sense pretensions, i la serenor dels continguts que ens conviden a estones a la lectura tranquil·la i reposada, lluny del que estem acostumats en la nostra quotidianitat. El Calendari dels Pagesos és avui el contrapunt necessari a les publicacions contemporànies i a l’estil de vida dels nostres dies.


Aquí m’hauria d’aturar, però em queda dir que feu una mirada al web del Calendari i, si voleu, us adheriu al seu aniversari. I no em puc estar de reproduir una precisió de la seva darrera secció, la de Calendari de pràctiques agrícoles, sembrats plantacions. En el seu apartat dedicat a l’avicultura del mes de gener afirma:

Aquest mes es caracteritza per la muda intensa de les ponedores.

Les meves observacions ho confirmen.



Demà: Sts. Fèlix de Nola, prevere; Malaquias, profeta.


13.1.11

què et queda si perds el plaer d'escriure?

Ens trobem casualment uns quants companys i parlem de la nostra consellera. Les opinions són diverses, però poc optimistes. Hi ha algú que denigra els polítics: que si els sous que cobren, que si la feina que fan... Sigui quina sigui la motivació dels polítics, jo, deixant de banda la certesa de la meva incompetència, no m’hi voldria canviar a cap preu.

A casa, llegeixo el darrer article de “La cultura de la cultura”, de Ferran Mascarell al suplement “cultura/s” de “La Vanguardia”. M’interessa. És un dietari centrat en set dies de desembre, des del 14 al dia dels innocents. És veritat que quan escrivim per als altres tenim tendència per presentar-nos més guapos del que som, exceptuant aquells que ja es creuen molt guapos, però a la fi, som qui som, i en el cas dels polítics, són el fan; ja es veurà. En transcric alguns fragments d’una lectura ràpida tot afegint alguns aclariments entre parèntesis. per situar-los.

14 de diciembre, martes.


Me place ser vicepresidente de esta entidad. Con Oriol Bohigas al frente, con el esfurzo desinteresado de los demás amigos de la junta le hemos dado la vuelta. Los asistentes lo reconocen. Oriol recibe una entrañable ovación. El acto es también un homenaje a quien ha capitaneado la transformación. Cuando sea oportuno propondré que la sala inaugurada lleve su nombre (El 14 es commemorava el 150è aniversari de l’Ateneu).

24 de diciembre, viernes.


Hoy Barcelona es algo menos ciudad de editores y hoy la capital de Catalunya ha dejado perder el legado que mejor atestiguaba uno de sus momentos más interesantes de su historia reciente: haber inventado y orquestado el despliege mundial de la mejor literatura latino-americana (es refereix a la venda de l’editorial d’Herralde, però, sobretot, a la venda de l’Arxiu de Carme Balcells; un arxiu que, i això és una opinió meva, sempre es podia regalar, sempre que s’hagessin donat les condicions satisfactòries segons la donant).

24 de diciembre, viernes.


La conversdación es larga y franca. Agradable, ordenada. Sincera. En política casi nunca lo son o por lo menos casi nunca lo parecen. ¿Vamos a pensarlo? Por qué no, me digo. Muy pocas veces he conseguido hablar seriamente sobre la cultura de tu país con tu presidente. Sales convencido que este hombre está dispuesto a romper algún molde. (reflexió a partir de la conversa en què Mas li ofereix la Conselleria de Cultura).

Sólo se les ocurre hablarte del carnet que deberás devolver. No consigues hablar de política, sólo de carnets y enemigos; menos todavía de cultura. La cultura no importa. (després de temptejar les opinions d’alguns dirigents del PSC)


25 y 26 de diciembre. Sábado i domingo.


Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los nucleos duros de los partidos políticos (quins interessos?)

Mi única militancia es una cuota mensual pagada por tradición desde hace más de 25 años. Mis artículos y reflexiones públicas suelen ser mejor acogidas por los demás que por mis propios correligionarios.


Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado; debe ser el instrumento conscientemente constituyente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir (aquí hi ha tot el programa, només cal concretar els continguts i les actuacions).

27 de diciembre, lunes.


Hablo con el presidente de mi viejo partido: trato de explicarle mi decisión. Me pide que devuelva el carnet.


28 de diciembre, martes.


De todos modos me pide (es refereix a Sergio Vila-Sanjuan) una última entrega de “La cultura de la cultura”. Es la que está usded leyendo. Con ella mes despido. Es lo que tiene aceptar determinados encargos políticos: dejar de hacer cosas que te producen placer.



P. S. : Més tard, a casa, passant per davant de la tele, he vist que Montserrat Tura finalment es decideix a optar a l’alcaldia de Barcelona. Faran unes primàries? Tot tan precipitat. A primera hora ja he vist cartells de ..., com se diu aquell d’ER? Pobre Trias? La seva darrera oportunitat?

12.1.11

les armes les carrega el diable

Se sap que dues de les mesures més efectives i imaginatives per intentar resoldre les crisis econòmiques són retallar sous (sobretot els dels altres) i apujar els impostos directes i indirectes. Apujar els impostos sobre productes (especialment els perillosos o potencialment perillosos) que només consumeix una part de la població sempre és aplaudit per la població restant, que encara desitjaria una puja més espectacular.

Segons m’explicava avui un amic, aquest cap de setmana ha participat com a traductor jurat de tota confiança en una reunió en un lloc del nord d’Europa (ja entendreu que no sigui massa explícit amb els noms propis) en què diverses personalitats han proposat en represntació dels seus països respectius un increment substancials d’impostos d’un producte que des de l’inici del temps ha tingut arreu del món una acceptació notable: les armes.

La discussió, que es perllongarà diversos caps de setmana, pretén augmentar els impostos sobre la venda d’armes. Sembla que solucionat el dilema que suposava si havia de constituir-se un percentatge diferent segons els dos grans grups d’usuaris: els professionals i els amateurs, la trobada va tractar exclusivament sobre les considerades armes lleugeres, sobre els llocs on es podien fer servir (prohibides, per exemple, a l’interior dels edificis públics, però ja sabeu que sempre hi haurà algú que se saltarà la prohibició). En fi, ja us informaré amb més detall en una altra ocasió sobre aquests aspectes.

Bona part de les converses van girar a l’entorn de la conveniència o no d’afegir en cada arma i en un lloc ben visible algun tipus d’advertiment. Acceptat el fet, es van fer diverses propostes, algunes de les quals encara no són  fermes:

Gairebé tothom estava d’acord que en les culates de fusells, pistoles i altres armes menors, hi figurés: DISPARAR POT MATAR. A part d’aquest advertiment, es van suggerir altres textos: DISPARAR POT PERJUDICAR GREUMENT LA SALUT DE LA GENT DEL SEU ENTORN; SI NO SAP FER SERVIR UNA ARMA, NO S'HI POSI; VETLLI PEL SON DELS SEUS VEÏNS, NO DISPARI DURANT LA NIT; CANVIÏ L'ARMA ABANS QUE SE LI ESPATLLI;  NO DISPARI ALS NENS SI NO ES ABSOLUTAMENT NECESSARI, LES BALES NO CONTENEN NICOTINA (proposta d'un conegut prohom antitabac; algú va proposar d’afegir: PERÒ A LA CURTA SÓN MÉS NOCIVES; es va desestimar majoritàriament l’afegit), LES ARMES NO MATEN, POT MATAR QUI LES FA SERVIR... Van ser immediatament descartades dues frases: ASSEGURI'S QUE TÉ UN ENEMIC ABANS DE DE FER SERVIR L'ARMA (el meu amic no sabia per què no els va fer el pes, creu que per raons formals). La segona frase: LES ARMES LES CARREGA EL DIABLE, va ser immediatament titllada de poc apropiada pels participants agnòstics, ateus i de religions sense tradicions diabòliques; a més, el que la va expressar, l´únic català participant en la reunió, no tenia clar si havia de dir diable o dimoni (fins i tot se li havia acudit en Banyeta).

Bé, fins aquí només un resum de com va anar la cosa. Ja era hora que se’ls acudís augmentar els impostos sobre les armes, que imagino que tal com va el món seran una font d’ingressos de primer ordre per pal·liar substancialment la crisi. Prometo que en el futur, si el meu informant encara continua viu, afegiré els resultats que em proporcioni, que espero que siguin més interessant quan tractin sobre les armes realment potents.

11.1.11

smoke gets in your eyes

No sóc persona de fer gaire balanços de l’any a finals de desembre ni de llistar propòsits a principis de gener, entre altres raons perquè els meus anys comencen al setembre i s’acaben a l’agost. Però, a més, els balanços i els propòsits no depenen del temps que marca el calendari sinó del propi ritme personal i del ritme que marquen els altres.

Aquest gener, per exemple, el ritme me l’han marcat els altres amb la llei antitabac o la seva modificació. La veritat és que la nova legislació no m’afectarà gaire més que la llei anterior. Continuaré sortint a caminar en els moments lliure que em deixi la feina i tindré un cert neguit quan en acabar l’àpat en un restaurant no pugui fumar. No discuteixo res, acataré o transgrediré aquesta llei, com ho faig -fem- amb d’altres segons les circumstàncies

El que em sembla terrible de tot plegat, a banda dels rius de tinta real o virtual que fa córrer, és la consideració del tabac com el primer genet de l’Apocalipsi, els enfrontaments verbals tant o més viscerals que raonats i raonables, les proporcions del tema fins a punts que em semblen inconcebibles, els maniqueismes –o no- com aquest, les hipocresies institucionals basades en la salut i l’economia, el patètic cas de les delacions... M’explicava avui un amic mentre dinaven en un bar dels del menú a nou euros el cas d’uns metges residents i d’una senyora de la neteja de l’hospital de la Vall d’Hebron denunciats per una supervisora de neteja que els va pescar fumant en una habitacioneta que no tenia cap altra funció que la que se li volgués donar.

L’amo d’aquest mateix bar, a qui mai no he vist fumar, quan he anat a pagar perquè en lloc de quedar-me a fer sobretaula he decidit sortir a fer una cigarreta, m’ha dit que està perdent diners, que a dinar vénen els mateixos, però que el dia és molt llarg i la gent ja no es passa el temps entrant a fer una cervesa i una mica de tertúlia. Diu que s’està plantejant acomiadar un dels dos cambrers que té. Què hi farem: coses del progrés i de la salut, qüestions de vida o mort.

Prefereixo la versió dels Platters, però:

10.1.11

agafem velocitat

Tenia ganes de repassar R.U.R., de Karel Čapek, però em vaig trobar amb la seva novel·la La guerra de les salamandres, publicada en català per Proa l’any 1998. L’obra, de l’any 1936, comença com una història d’aventures que podria recordar el mateix Conrad: Si busca usted en el mapa la islita de Tana Masa, la encontrará exactamente en el Ecuador, un poco al oeste de Sumatra. Pero si pregunta al capitán J. van Toch, a bordo del Kandong Bandoeng, que es esa Tana Mata ante la cual acaba de echar anclas, maldecirá un rato y, después, le dirá que es el agujero más sucio de toda esta zona de los Estrechos... El capità descobreix en aquell indret uns éssers marins semblants a les salamandres, però amb algun tret humanoide, que finalment aconsegueix que es converteixin en eficients pescadors de perles... En fi, una prosa que no es diferencia gaire de la d’altres exemplars del gènere si no és pel sentit de l'humor. A poc a poc, però, Čapek, sempre a través de la ironia com a mètode de distanciament, sovint molt marcadament amb to satíric, va desenvolupant una història que alguns dels seus personatges imaginen com una utopia i que el lector s’adona que s’està convertint en una distopia en què, una vegada més, la confiança en la humanitat és escassa, si no totalment nul·la.

Se m’ha acudit esmentar aquest llibre perquè més enllà del seu interès literari, em sembla sorprenentment actual, no només en els aspectes generals del món que descriu, dels simbolismes que s’hi poden trobar i de la relació amb el seu moment històric, sinó perquè alguns dels fragments podrien correspondre perfectament a fets dels nostres dies, ideològicament i materialment.

Llegint i escoltant els mitjans de comunicació o amb obres com aquesta i els seus precedents, em reafirmo en la convicció que, ara com abans, ningú, digui el que digui, sap (políticament, econòmicament, socialment, moralment...) cap on va el món ( i a alguns els importa poc). Potser la diferència respecte un passat indeterminat i no gaire llunyà és que ara va molt més de pressa.

P S: M’ha estat més fàcil trobar una versió en castellà que en català de La guerra de les salamandres, d’aquí el petit fragment de la novel·la en la primera llengua.

9.1.11

la normalitat de la llengua, quotidiana o no

Esmentava ahir l’incombustible Colom i el seu menyspreu -ignorància?- de la llengua catalana que alguns podrien dir que no existeix sinó que és comprensible pel fet que l’ensenyament que va rebre va ser en llengua castellana i que... bla, bla, bla (onomatopeia del soroll de parlar molt i sense substància –no sé si manlleu d’una altra llengua). D’ençà que Colom –i jo- i molts altres van cursar l’ensenyament primari i secundari hi ha hagut prou temps -ai, la distribució del temps!- per reforçar (ep, dic reforçar, però podria dir aprendre, perfeccionar o respectar o estimar -quin verb, aquest darrer!) la llengua catalana, sigui de manera autodidacta o reglada. Però no hi ha manera; amb excuses o sense, persisteix encara una lassitud en l´ús del català escrit o oral que dubto que comparteixin els usuaris d’altres llengües, sobretot els qui tenen la llengua com a element primordial de guanyar-se la vida i també els qui fan bandera de la llengua.

Alguns poden pensar que l’important és comunicar i que qualsevol altra consideració és sobrera. D’altres pensen que transgredir la llengua és un senyal de modernitat, de coneixement de la llengua. Alguns no tenen cap consciència de transgressió perquè tenen poca consciència de llengua. Entenc els dos darrers pensaments i podríem arribar a compartir alguns matisos, però podria tenir una llarga, i inútil, conversa amb els primers, també plena de matisos o sense.

I no es traca d’apedregar ningú, que jo rebria moltes pedres, segurament ben dirigides, sinó de tenir la voluntat de considerar que la llengua catalana també és respectable en la mesura que ... I aquí deixo l’espai obert a les consideracions de cadascú.

Dit tot això, i canviant no totalment d’assumpte, aquestes darreres setmanes he reprès la meva antiga afició a la novel·la negra i m’he adonat que a les llibreries abunden les traduccions en llengua castellana d’autors del gènere, però que són escasses, fins i tot si es compara el percentatge editorial d’ambdues llengües, les traduccions d’autors actuals al català. Com que únicament sóc lector, només puc deixar-ne constància i imaginar algunes de les causes d’aquesta anormalitat. Si algú del negoci ho pot aclarir –simplement qüestió econòmica?-, millor. Mentrestant, continuaré llegint en altres llengües, és clar.

8.1.11

de la vida quotidiana: els etrusKes

Torno de la segona tanda de descans, amb les soles de les botes ja netes del sucre dels caramels que patges –cada any més joves- i reis –cada d’any més d’incògnit amb aquestes barbes i perruques que amb prou feines deixen veure el nas i un o dos ulls, segons el gest (excepte en el cas del rei negre, que ja és genuïnament negre, encara que no se sap si és rei o no, tot podria ser-, i amb una afluència de públic que sembla que augmenta i que fa petita la plaça. Deixo al nord família, els primers calçots de la temporada, sobretaules plaents d’un cop a l’any, l’helicòpter del nou veí, que avui ens ha fet una demostració particular, aus de noms desconeguts, el riu que no s’atura, crepuscles massa ràpids, un carrer amb olor de llenya que crema, lectures d’e-books i menys de paper, poques lectures de blocs a causa de les connexions en horari comercial, un pessebre amb tempesta de trons i pluja cada mitja hora...

Demà toca anar a canviar alguns presents dels reis perquè amb les presses s’han equivocat de talla o han comès altres errors atribuïbles a les presses de darrera hora. I demà comença el compte enrere de reintegració a les novetats de la rutina.

Retorn, també, a les rutines de la tele, sense cap novetat. Recordo que no fa gaires anys, un amic de la Facultat em comentava que si Ramon Colom, actualment a Millenium, havia fet carrera, era perquè ja portava vestit i corbata quan els altres anàvem a la nostra. No recordo el Colom d’aquella època i atribueixo les conclusions del meu amic a una certa enveja, però l’he anat seguint intermitentment a través dels seus programes i és d’agrair que es mantingui ferm en les seves conviccions. Avui he pogut comprovar que el seu català parlat és tant infame com el que tenia fa mil·lenis, en la remota època dels etrusques. Reconforta veure algú tan important que en aquest present de canvis constants i imprevisibles continua fidel als seus principis, sobretot als lingüístics. És un exemple.

I tot i així, hi ha dies de desconcert en què crec que encara sóc en l'època dels etruscos i al mateix temps em pregunto qui eren.

5.1.11

el signe del cigne, i més

Al·ludeix la Violeta en un comentari a un poema sobre els cignes de Rubén Darío. No el recordo, però el busco. M'agraden les músiques de Rubén Darío i, a vegades també les lletres. En aquest cas...

¿Qué signo haces, oh Cisne, con tu encorvado cuello
al paso de los tristes y errantes soñadores?
¿Por qué tan silencioso de ser blanco y ser bello,
tiránico a las aguas e impasible a las flores?


Yo te saludo ahora como en versos latinos
te saludara antaño Publio Ovidio Nasón.
Los mismos ruiseñores cantan los mismos trinos,
y en diferentes lenguas es la misma canción.


A vosotros mi lengua no debe ser extraña.
A Garcilaso visteis, acaso, alguna vez...
Soy un hijo de América, soy un nieto de España...
Quevedo pudo hablaros en verso en Aranjuez...


Cisnes, los abanicos de vuestras alas frescas
den a las frentes pálidas sus caricias más puras
y alejen vuestras blancas figuras pintorescas
de nuestras mentes tristes las ideas oscuras.


Brumas septentrionales nos llenan de tristezas,
se mueren nuestras rosas, se agotan nuestras palmas,
casi no hay ilusiones para nuestras cabezas,
y somos los mendigos de nuestras pobres almas.


Nos predican la guerra con águilas feroces,
gerifaltes de antaño revienen a los puños,
mas no brillan las glorias de las antiguas hoces,
ni hay Rodrigos ni Jaimes, ni hay Alfonsos ni Nuños.


Faltos del alimento que dan las grandes cosas,
¿qué haremos los poetas sino buscar tus lagos?
A falta de laureles son muy dulces las rosas,
y a falta de victorias busquemos los halagos.


La América española como la España entera
fija está en el Oriente de su fatal destino;
yo interrogo a la Esfinge que el porvenir espera
con la interrogación de tu cuello divino.


¿Seremos entregados a los bárbaros fieros?
¿Tantos millones de hombres hablaremos inglés?
¿Ya no hay nobles hidalgos ni bravos caballeros?
¿Callaremos ahora para llorar después?


He lanzado mi grito, Cisnes, entre vosotros
que habéis sido los fieles en la desilusión,
mientras siento una fuga de americanos potros
y el estertor postrero de un caduco león...


...Y un cisne negro dijo: «La noche anuncia el día».
Y uno blanco: «¡La aurora es inmortal! ¡La aurora
es inmortal!» ¡Oh tierras de sol y de armonía,
aún guarda la Esperanza la caja de Pandora!




Coses que passen, em semblava recordar que la Violeta parlava de Darío, però era Neruda. M'hauré de psicoanalitzar? Heus aquí l'altre cigne:

MI PRIMER POEMA
Ahora voy a contarles alguna historia de pájaros. En el lago Budi perseguían a los cisnes con ferocidad. Se acercaban a ellos sigilosamente en los botes y luego rápido, rápido remaban... Los cisnes, como los albatros, emprenden difícilmente el vuelo, deben correr patinando sobre el agua. Levantan con dificultad sus grandes alas. Los alcanzaban y a garrotazos terminaban con ellos.
Me trajeron un cisne medio muerto. Era una de esas maravillosas aves que no he vuelto a ver en el
mundo, el cisne cuello negro.
Una nave de nieve con el esbelto cuello como metido en una estrecha media de seda negra. El pico
anaranjado y los ojos rojos.
Esto fue cerca del mar, en Puerto Saavedra, Imperial del Sur.
Me lo entregaron casi muerto. Bañé sus heridas y le empujé pedacitos de pan y de pescado a la garganta. Todo lo devolvía. Sin embargo, fue reponiéndose de sus lastimaduras, comenzó a comprender que yo era su amigo. Y yo comencé a comprender que la nostalgia lo mataba. Entonces, cargando el pesado pájaro en mis brazos por las calles, lo llevaba al río. El nadaba un poco, cerca de mí. Yo quería que pescara y e indicaba las piedrecitas del fondo, las arenas por donde se deslizaban los plateados peces de sur. Pero él miraba con ojos tristes la distancia.
Así cada día, por más de veinte, lo llevé al río y lo traje a mi casa. El cisne era casi tan grande como
yo. Una tarde estuvo más ensimismado, nadó cerca de mí, pero no se distrajo con las musarañas con que yo quería enseñarle de nuevo a pescar. Se estuvo muy quieto y lo tomé de nuevo en brazos para llevármelo a casa. Entonces, cuando lo tenía a la altura de mi pecho, sentí que se desenrollaba una cinta, algo como
un brazo negro me rozaba la cara. Era su largo y ondulante cuello que caía. Así aprendí que los cisnes no cantan cuando mueren.


Pablo Neruda: Confieso que he vivido.


I encara un altre, diàfan i misteriós, de Neruda:



CISNE
(Cignus Melanchoryphus)

Sobre la nieve natatoria
una larga pregunta negra.

4.1.11

riu amunt

En l'hora ambigua entre el matí i la tarda, el sol de l'altra banda del Ter dissimula un fred poc intens.

Tot sembla lent en aquest camí de colors hivernals, però tot és mou encara que no es vegi. De tant en tant et creues amb algun passejant desconegut i s'adiu una salutació tímida, només un gest del cap o una paraula que no saps si arriba a destí.

Les aus, petites i grans, espantadisses o indiferents, emprenen vols curs entre els canyars, solquen el riu o el sobrevolen a ras deixant anar espurnes d'aigua. Et fa vergonya ignorar els seus noms.

En un revolt, veus dues taques blanques i t'hi acostes. T'embadaleixes amb els dos cignes elegants i també una mica ridículs quan es capbussen a buscar l'herbam del llot. Sense que te n'adonis, el sol, massa ràpid encara, ha continuat la seva via. És l'hora de tornar a casa.
















































2.1.11

sardana i fragment

(Als mateixos d’abans d’ahir, ara que ja ha passat un any. Continuen les músiques, les paraules i el passeigs. Em temo que avui es pot prescindir de les tres coses)

Encara sóc a temps de veure el final del concert de TV3 –a la Primera continuaran una estona més i acabaran, segons prediu Ferran amb la marxa Radetzky- i em quedo amb La santa espina, la sardana d’Enric Morera amb lletra d’Àngel Guimerà. És curiós com la versió que més recordo d’aquesta sardana és de la meva adolescència, de quan devia fer pocs dies que tenia setze anys i celebràvem la festa del col·legi a Tortosa. Va ser una versió que mai no es va interpretar. En l’acte central del dia, s’havia previst l’audició de la sardana, però, segons em van dir, a l’autoritat que presidia l’acte, un bisbe mallorquí, del qual recordo molt bé el nom, no li va semblar convenient aquella música identitàrtia. Potser va ser així o potser no; en aquella època, els meus contactes no eren del tot fiables.

Volem dinar en un restaurant prop de casa, però en passar-hi tenim clar que hauríem d’haver reservat taula, de manera que ens decidim per l’opció del passeig de Gràcia, una mica més avall del carrer d’Aragó. Quedem satisfets del menjar, ja conegut, i del preu. La major part de la gent que ens envolta són estrangers o forasters.

Anem baixant, en un recorregut que hem fet centenars de vegades. No sé si és aquest cel de plom o el fet que malgrat que ha passat un any des d’ahir no s’ha produït cap canvi espectacular, però la gent, i nosaltres mateixos, caminem d’esma, com una mica perduts, com si el primer dia de l’any fos un parèntesi de no se sap què. Continua la sensació que gairebé tothom és de fora: càmeres de fotografiar, mapes, pluralitat de llengües, badoqueries davant de fets i de llocs quotidians. Botigues tancades, que obriran demà, malgrat que és diumenge, perquè no s’aturi el consum i els reis blancs, rossos i negres, infinits, puguin carregar els seus sacs. En alguns aparadors encara queden figures immòbils amb roba interior vermella, com la que abans d’ahir es devia posar un percentatge indeterminat de la població del país o de fora.

A la Rambla, a les casetes que l’ajuntament acaba de crear i ja vol eliminar, hi ha uns fulls on es pot firmar per demanar que tornin les parades dels ocellaires. Les figures humanes continuen encerclades per admiradors amb càmera o sense. Arribo al que balla claqué, la meva dansa preferida, just al final de la seva enèsima actuació del dia, només a temps de veure com saluda...

Entro a casa de la mare cap a les sis. Avui falten alguns dels seus companys perquè fills, nebots o altres familiars se’ls han endut a dinar, però queda la N., que té un fill a Madrid i una filla que se n’ha anat a esquiar, i sempre somriu; i en F., amb qui, si no plou, anirem un dia d’aquests a collir prunes; i en P., que té problemes per respirar, però ara passa una bona temporada i va sense oxigen; i la E., que s’està bona part del dia en una cadira a la porta de la seva habitació, amb una nina de drap amb trenes agafada amb mans artítriques; al llit del seu costat, el gat de la casa, ros, capat i llustrós; i...

Som i serem gent catalana... Però no sé comptar ni repartir, i fa tant temps, tant!, que no ballo una sardana... Malgrat tot, que continuï la música i les anelles que s’agafen les mans.