La nit s’apropa,
dolçor de tarongina amarga,
i salabror del port:
Parc de la Ciutadella.
Parlàvem de silencis
i tastàvem tots els mots
al Palau del Governador.
Retorn de l’aroma del mar,
regust amargant de taronges,
la nit que comença
i ja es queda.
AMNESIA COLECTIVA
Fa 2 hores
8 comentaris:
No sé ben bé què dir,però et deixo una abraçada!
Jo el veig com un poema circular.
Una altra abraçada, Pere
Un poema preciós...
...amb regust amargant de taronges
Una abraçada, amic pere.
Gràcies.
Ahir em van dir que s'havia mort en Joan i avui he anat a l'enterrament. S'havia jubilat el juny d'aquest any. Passejava amb una gosseta pel parc de la Ciutadella. Havíem treballat junts -tardes i nits- durant nou anys al Palau del Governador -una bona època- i era el meu assessor informàtic (sempre m'he portat bé amb els de mates). Era un home bo i savi, considerat i irònic, entusista i escèptic, proper i distant. Amic.
Doncs això, dolçor i amargor.
No sé si hauria d'escriure aquestes coses aquí, però aquí queda.
Aquest ciclamen engabiat del capçal demana a crits un poema.
Preciós poema, Pere.
Sento la pèrdua d'una persona estimada. Crec que està bé que ho escriguis aquí. És una bona manera de compartir-ho.
Una forta abraçada.
Si.
Si que ho has d'escriure aquí, perquè poguem acostar-nos a fer-te una abraçada (després de gaudir de les teves paraules i entendre la teva pena).
Uf, A., jo no el sabria fer. Ah, és de Palau-sator.
Gràcies, Violeta.
Potser sí, que està bé compartir, però... no estic segur.
Una abraçada
Gràcies per l'abraçada, Arare; una per a tu, que sempre m'agrada fer-te'n. Però continuo tenint dubtes de la necessitat de pujar les meves paraules en aquest cas. Bé, no li donaré més voltes.
Publica un comentari a l'entrada