1.5.10

del nomadisme i la sensació de culpa

Mentre la Joana busca Cinc cèntims d’òpera –que no trobarà-, jo, més pràctic, m’acosto a una de les caixes (Corte Inglés del Portal de l’Àngel, un quart de deu de la nit) i pregunto per Arrels nòmades. El senyor, a qui fa anys que tinc localitzat a la secció de llibres, no em sap donar raó i recorre a l’ordinador. Escriu el que ell diu la paraula clau: “nomadas”. No li surt el llibre. Li suggereixo que escrigui un plural en “es”, que és com jo, encara incapaç de normalitzar-me amb la vocal neutra, he pronunciat en l títol. Res. Com que no recordo el nom de l’autor –fa temps que em preocupa la meva memòria- dic el que sé: que és un escriptor iraquià (em sembla), de vora 50 anys, llicenciat en filologia anglesa, que la seva llengua materna és (em sembla) l’arameu, que té un restaurant a Gràcia que es diu Mesopotamia (no hi he anat mai i no sé si porta o no accent), que al principi d’arribar a Barcelona feia classes d’anglès i al mateix temps exportava roba interior femenina... Res, em mira com si jo fos esperitat: tanta insistència per un llibre que vés a saber si existeix. No em rendeixo; vaig a les novetats en català (déu, per què algunes llibreries s’enderien a canviar el lloc de les seccions?) i no em costa gens localitzar la biografia novel·lada. A la caixa del meu caixer em precedeixen dos lectors que tornen un llibre (no veig els títols). Quan em toca, brandeixo el llibre amb suficiència i li dic que potser haguéssim (faig servir el plural perquè em sento corresponsable de la cerca anterior) hagut de posar l’accent a “nòmades”. Em diu que ni pensar-ho, que els petits detalls ortogràfics a vegades tornen bojos els ordinadors.

Mentre la Joana puja a la planta setena del Corte Inglés de la plaça de Catalunya a buscar una funda protectora per al seu Ipod, jo baixo al supermercat a buscar unes llaunes de Löwenbräu I aprofito per agafar unes croquetes de bacallà, una mica de formatge “Barret de copa” sec I quatre coses més de primera necessitat. El total no arriba a quinze euros. Espero dos o tres minuts la Joana a la porta de les bosses de mà.

En arribar a casa i treure les compres, m’adono que m’ha desaparegut el llibre. Repasso els trajectes mentalment i estic segur que l’he oblidat en el moment de ficar les compres a la bossa del supermercat. Em molesta la badada: pel preu, per la falta d’atenció un pèl preocupant, perquè tenia ganes de començar la lectura aquesta nit. El dilluns trucaré al magatzem, encara que dubto que recuperi el llibre. Per altra banda, em consola pensar que la pèrdua és fruit del destí i que potser algú agrairà a l’atzar una lectura imprevista i espero que satisfactòria. A més, un llibre amb aquest títol per força ha de tenir una tendència al nomadisme que jo no m’atreveixo a qüestionar en aquest moment. De tota manera, espero que al segon intent recordi que el sedentarisme també és una forma de vida digna i que una segona desaparició la trobaria excessivament preocupant.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

quantes petites coses poden passar en una part d'una dia de la nostra vida.
Jo diria que recuperaràs el llibre, la gent es queda carteres o objectes de cert valor, però un llibre, l'ùnic valor qut té a banda del preu és el seu contingut qe un cop llegit li dona el seu just valor, eteri aixó si.

Bon dia del treballador, de l'aturat i del jubilat.

Júlia ha dit...

...i això que l'autor ha sortit a la tele. Una vegada que no em trobaven un llibre vaig dir això 'doncs ha sortit a la tele'.

Ves a saber on és, el llibre, deixa'l que voli.

PS ha dit...

Aquest llibre se´t resisteix Pere, potser ara no és el moment. Si no el recuperes o no te´l saben trobar, te´l puc deixar (no l´he llegit encara);-)
A mi em passa una cosa curiosa amb el nom de l´autor, en Pius Alibek. Quan el vull recordar, només em ve al cap el nom del Mesopotàmia. I el dia que vaig decidir anar a provar-lo, no hi havia manera de recordar el nom del restaurant, només em venia el nom del propietari.Jugades de la memòria...

Al meu poble diuen que per a no perdre-la va bé menjar cues de pansa.

anna g. ha dit...

Llibres nòmades? M'agrada imaginar-me la idea. Espero que el recuperis. O que el tornis a trobar. En qualsevol cas, quan el tinguis de nou a les mans, lliga'l curt o intenta convertir-lo al sedentarisme amb el teu poder de convicció :)

Montse ha dit...

Jo crec que has de celebrar el teu destí. El llibre l'haurà arreplegat algú, l'haurà llegit i s'haurà aficionat a la lectura. I tu n'ets el culpable!

que bé, no?

i és que el destí és molt savi!

Montse ha dit...

venia a veure si ja hi havia respostes, però deus estar tan enganxat al futbol com el capità de casa ;)
nanit, ja tornaré demà!

miquel ha dit...

No tinc gaires esperances de recuperar el llibre, Francesc, però ja m'està bé. Ara només especulo si l'atzar el conduirà a una lectura ràpida o a un abandonament a les primeres pàgines.
Bon dia del treballador, però els dies festius... Buf!

I tant, Julia, que voli, aterri i torni a volar si és el seu destí.
Ara sembla que hi ha molts llibrters i succedanis que no miren la tele... i alguns tampoc no saben els llibres que tenen.

Ja ho pots ben dir, A., no sé quina estranya història em deu reservar aquest llibre. Faré un terecer esforç abans de recórrer a la teva generositat :-)
Em temo que la meva memòria no s'arregla ni amb cues de panses, cosa que a vegades és preocupant i d'altres no tant.

El meu poder de convicció és escàs, Anna, i jo crec que aquest llibre ho tenia ben clar: Mira que si al final no m'agrada... El converiré en un nòmada més, no serà el primer.

És una possibilitat, Arare; però em temo que un no lector habitual més aviat retrocedeix si s'olora que hi ha un llibre a la vora, no sigui cosa que el contamini.
Ei, que sí, m'he mirat el partit, però de tota manera el meu horari habitual de comentar comentaris és a la matinada (ara són exactement les dues i trenta-set minuts :-)