23.5.10

de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

aquestes cròniques urbanes et surten rodones, ara, compte amb la pizza que diu que per coure-les fan el foc amb fustes de taüts, ep! a Nàpols

Júlia ha dit...

La sala del fons de Canuda és un indret que m'agrada molt, hi vas a pescar a cegues, car res no porta cap ordre lògic. I aquella oloreta de pols literària... al cementiri aquest tampoc no hi he baixat mai, entre d'altres coses perquè no em va agradar el llibre aquest i no hi baixo en senyal de protesta.

PS ha dit...

Com us cuideu l´A. i tu fent de rodriguesss! ;-)

Ahir al vespre, en llegir-te, vaig mirar si la veia la lluna. I sí, encara el sol no era post que ja lluïa a tres quarts de la seva capacitat com un fanal sobre el cel blau.A l´est.
Aquest fragment l´he trobat molt poètic i poc científic, potser per això m´ha agradat. Només una objecció a primer cop d´ull: em sembla que menysté la funció de la lluna ( "morta companya desolada de la terra") . No en diu res més dels cicles lunars i la influència que tenen sobre la terra, el mar i les persones?

miquel ha dit...

Gràcies, Francesc. És fácil resumir.
Ostres, li preguntaré al cuiner si és napolità, però em sembla que és més aviat dels nord. En tot cas, el que importa és el contingut i el resultat i no el procés :-)

És ben bé això, Júlia. Aquella sala és una aventura canviant en què mai no saps que et pots trobar.
A mi, sí que em va agradar el llibre, però em fa por que m'emparedin en aquell soterrani que endevino misteriós i rònic.

Ves, A., què podem fer si ens han condemnat a la trista rutina de cada dia?
Sí, sí, continua parlant de la lluna, encara que no abunda en la seva poètica; de tota manera, fixa't en aquesta altra frase: "el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits." Poèticament podria ser un vers sensacional. Què tindríem els qui vivim les nits, si no fos la lluna? :-)