2.10.09

puc gosar ser moderadament lliure, escèptic i romàntic?

Una altra vegada aquest joc d’associacions que et porta d’una cosa a l’altra sense que tinguis del tot clar com es realitza el procés.

Algú que diu: “el Palau és una institució emblemàtica de Catalunya”. I tu que penses: És possible que sí, sí, però la gent del teu poble, quan venia a Barcelona per motius diversos, de vegades de lleure, anaven al zoo, a passejar per la Rambla (merda de Rambla!), al Corte Inglés (som qui som)... Del Palau mai no en vaig sentir parlar quan tornaven i t’explicaven allò i encara allò.

Tinc penjat al passadís, des de fa anys, un cartell commemoratiu del 25 aniversari del Price dels poetes que es va celebrar al Palau: és de Ginovart. No hi vaig anar, al Palau. A la part inferior, uns versos d’Espriu: “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble”. Penso -poc- en el concepte fidelitat i, sobretot, en el significat d’aquest poble. Quin poble? El de la terra, que és una noció clara però purament material? El de la gent, que ha anat canviant tant des del moment que els versos van ser escrits? El de la cultura –“Catalunya: cruïlla de cultures!”- d’aquesta terra i d’aquesta gent tan diversa que trepitgem el país? Confesso que em perdo una mica. I no m’ajuda a retrobar-me (llegint avui el diari) ni la cultura de Pep Guardiola ni la de Ferran Adrià ni la conclusió de Pilar Rahola: “Habrà, pues, que reinventar la definición de país. Catalunya ya no es aquel país que Josep Pla definia bellamente: “Mi país es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia”. Ahora dices bon dia y te roban la cartera.”

No vaig anar al Palau l’any 95 del segle passat en què se celebraven els 25 anys del Price dels poetes, però si que vaig anar al Price l’any 70, de la mà del meu amic F., que ja portava un any a Barcelona i que m’havia portat al zoo, a la Rambla i a tants altres llocs, potser també al Palau algun diumenge al matí. Gairebé no recordo més que en Pere Quart, el més jove de tots, i la claredat del crit repetit i l’entusiasme ingenu: ara ho sabem. I penso, però no en tinc la certesa, que encara sóc fidel a aquell Price, al de l’escenari del combat i al del públic en combat. I penso que tot allò, crits inclosos, ja és només història. Avui m’emociono revivint el moment quasi oblidat i tant boirós, recuperant paraules, gestos, passat i esperances, la veu que no hagués reconegut del meu estimat Ferrater, conegut i desconegut, el discurs final que ara no gosaria ni podria fer ningú... I espero que l’autor del bloc “Pots sentir-me?”, del qual a partir d’ara seré fervent admirador, no em denunciï per haver-li piratejat els dos vídeos que penjo a continuació per si algú els vol compartir. No sé si la paciència actual resisteix tants minuts en blanc i negre.






3 comentaris:

Júlia ha dit...

El cert és que quan jo era molt joveneta, abans del Price dels poetes, hi havia un cert sentiment a l'entorn que el Palau era 'popular' a diferència, per exemple, del Liceu, que era 'elitista' sobretot pel que feia a les famoses matinals. Les coses han canviat molt, ara tant l'un com l'altre són consum musical i màquines de fer diners. Jo, particularment, era totalment contrària a tanta ampliació i obres, quin mal feia, l'esglesieta del costat?

Només falta ara que ens vulguin tocar la fibra sensible catalana per tal que no toquin més comptes corrents.

Anònim ha dit...

JO SI ANAVA I VAIG AL PALAU,SEMPRE L'HE SENTIT MOLT PROPER,PERO DARRERAMENT L'AUDITORI HAN SEMBAVA MILLOR,MUSICALMENT PARLAN ESCLAR,ARA ES DIU QUE NO VOLIAN GASTAR EN MUSICA,BES A SABER,PERO PER FAVOR QUE NO AL DEIXIM CAURE.
EP¡ JO D'ELITISTE RES DE RES.
JUGANT AMB BCN.

miquel ha dit...

I ara sembla que hi ha la tira de liceistes populars... En fi, signes del temps. Però no he tornat a veure cap acte com el del Price; després la dispersió.


Tothom, al menys eels qui vivien a Barcelona, anàvem al Palau, on si no? I hi continuarem anant si algú no fa un disbarat que ara no se m'acut.