5.3.09

galàxies recuperades

Si hagués de triar un estil arquitectònic, si només pogués ser un, em quedaria amb la contundència del romànic. Durant uns quants estius vam resseguir sense presses les rutes de les esglésies romàniques dels Pirineus, començant per Girona i acabant a Navarra. Sempre que puc, retorno a alguna d’aquelles esglésies o monestirs; de moment, no m’hi he cansat.

Amb la pintura em passa el mateix que en l’arquitectura, torno a les meves pintures predilectes i algun cop en descobreixo alguna de nova. ¿No és un crim que hi hagi tants quadres als magatzems dels museus? ¿No es podria fer alguna cosa per exposar-los permanentment? Del que es fa darrerament i veig, m’interessa alguna cosa.

L’escultura –no sé si compten les talles romàniques, aquelles majestats sublims- no és el meu fort, ni la dansa. En podria opinar ben poca cosa. Deixem-ho estar.

Suposo que és en la música, com li deu passar a molta gent que no ha tingut una educació en aquest art, on el meu eclecticisme és més evident. Per anar sobre segur, però, sempre puc retornar a Verdi o a Bach, si fa temps que no l’he sentit o... inacabable i variadíssim, fins arribar a l’horterada més prodigiosa.

Hi ha pel·lícules acabades d’estrenar que seria un martiri anar a veure, en canvi no podria precisar les vegades que he vist To Be Or Not To Be de Lubitsch (el dilluns en parlava en Llorenç i li volia deixar un comentari, però sembla que sóc spam). No cal que digui com m’agrada la fotografia, i aquí si que trobo moltíssimes imatges noves que em semblen sensacionals. Les vegades que em quedo al llit malalt i no estic per a gaires cabòries, em remiro unes petites provisions de còmics des d’un especial Rompetechos –ja en estat precari- a la Mafalda.

Bé, ja hem repassat les Belles Arts clàssiques i les modernes tal com es classifiquen actualment. Ah, no, em deixava la literatura, just la que més temps m’ocupa. Les temptacions són moltes i diverses i sé que mai no podré llegir tot allò que em crida l’atenció, però tinc ben assumida la impossibilitat no només de llegir sinó també de saber què podria llegir. Ara llegeixo poc i llegeixo molt autor mort. El que m’agrada especialment, però, és anar sobre segur: rellegir, redescobrir. Com podria agradar-me Carner, per exemple, si no passés la vista una vegada i una altra, un any i un altre, pels seus versos? No hauria de llegir la Bíblia, desmemoriat com sóc, per confirmar amb rigor tants passatges de la novel·la i la poesia fins a ben entrat el segle XX? Com puc saber si he evolucionat o no –o si encara conservo algun vestigi d’altres temps- si no torno a les pàgines que em van emocionar de jove? Si sé que puc calmar el meu estat d’ànim cansat per la vida urbana passejant pels camins de Bertrana, perquè no ho he de fer? Per què he de buscar novetats incertes quan tinc la certesa dels amics que he anat coneixent?

No acabo d’entendre qui escolta una i una altra vegada una cançó, que s’extasia cada vegada que contempla aquella pintura, cada cop que veu aquell edifici, aquella escultura, aquella pel·lícula... i diu que ell mai rellegeix, que mai no recupera, reinterpreta o aprofundeix en les lectures que un dia van ser les seves amigues. Quina traïció! Quina infidelitat imperdonable! Quina frivolitat sense nom!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Coincideixo amb la predilecció per Lubitsch i per la seva genial To Be Or Not To Be. Per molts cops que la vegis, una obra mestra ho continua sent (Con la muerte en los talones, Casablanca, La Reina d'Àfrica, Ciutadà Kane, L'apartament, Ningú no és perfecte, Cantant sota la pluja… i tantes d'altres)

Montse ha dit...

Vaig anar a veure To be or not to be sola allà al cine soterrat de l'anomenada "Avenida de la Luz". Recordes? Era una matinal de diumenge. Recordo que vaig riure com una boja i vaig sortir amb la sensació que, per una vegada, anar al cine sola havia valgut la pena. (Normalment m'agrada anar al cine amb algú altre)
Rompetechos, molt millor que Mortadelo (no hi vaig pensar, ahir, ja veus quina manera de traicionar-lo, pobre Rompetechos)

Gràcies per venir.

Rellegirem! Petonet.

lola ha dit...

Jo tinc tendència a repetir-ho tot, tot el que m'ha agradat, eh? "Compulsió de repetició" en diu Freud, i si té raó... més val no parlar-ne.
Però, si em surt bé la jugada, aquesta primavera faré una repetició de campanetes Un viatge. Si em surt bé ja ho explicaré al blog.
Lubitsch, un geni absolut. Què dir de "Ninotxca", o "El bazar de las sorpresas"...? Reverències, només se m'acudeixen reverències.

Júlia ha dit...

Quan més gran em faig més m'agrada 'revisitar' lectures i el que sigui.

Sobre el romànic, cal dir que el romànic que admirem és el que ens hem trobat, segurament molt diferent de l'original, acolorit i pintat per tot arreu, el mateix que moltes estàtures clàssiques.

Jo, personalment, no sóc 'del romànic' ni 'del gòtic', crec que en tots els estils hi ha produccions de tota mena, bones i menys bones. O que m'agraden més i que m'agraden menys, ep.

miquel ha dit...

De les que esmentes, miq, em quedo especialment amb La Reina d'Àfrica i Ningú no és perfecte (ja veus les meves tendències). I dels llibres rellegits? Algun dia en parlarem.

I attnt que recordo L'Avinguda de la llum, Montse. Sempre que podia anava a menjar aquelles neules planes farcides de cabell d'àngel i una copeta de Montroy.
ës que quan mires i escoltes To be... no tens temps per adonar-te de res més, com ha de ser amb les bones pelis.
Gràcies a tu, per passar per aquí a fer una mica de tertúlia.
Petons. I tant que rellegirem!

I com pot ser, lola, no repetir les belles i velles sensacions i experiències (les noves també les repetirem)?
On? Va, callo i espero.
Especialment el bazar és una altra de les meves preferides. Lubitsch als altars de la religió que sigui!

Ja veus, Júlia, ser grans ens deu donar perspectiva.
Sí, és clar que tots els estils tenen les seves obres i no és bo limitar-se, però jo continuo sent un romànic (també un romàntic?), i em refereixo molt especialment a l'aquitectura, encara que podríem parlar de la resta.