9.2.09

noms propis

Parlo poc d’assumptes de la feina i ara tampoc no ho faré, perquè quan la Pilar Rahola va escriure l’article que publica avui “L V” sobre la proposta d’Ernest Maragall respecte començar abans el curs escolar i fer una setmana de descans el mes de febrer no pensava en educació o ensenyament que és la feina que suposadament faig sinó sobre... mai no he acabat d’entendre sobre què parla la Rahola:

Primero, nadie entiende la oportunidad. ¿Por qué ahora, en pleno debate sobre la nueva ley de Educación, cuyo consenso no está resuelto? Además, en medio de una crisis económica galopante que centra la tensión, la preocupación y a menudo la tragedia de miles de familias, ¿es el momento de cambiar algo tan sensible como es el calendario escolar de los hijos?

Oportunitat? Tragèdia? Sisplau, no més tragèdies, per empatia no les podria suportar. Sensibilitat del calendari escolar? Ni que fos un ésser viu.

En una situación de crisis global, ¿considera Ernest Maragall que es idóneo vaciar un poco más las arcas resolviendo el lío monumental que implica una semana de vacaciones en febrero? Porque recursos se van a necesitar,y muchos. ¿Los tiene? Y justamente el tema presupuestario es el otro gran interrogante. ¿Una decisión de esta naturaleza, que implica dotaciones económicas abultadas, se puede plantear sin tener resuelto el tema presupuestario?

I en el text suara transcrit és on se m’escapa definitivament el raonament raholanià. Els pares –i les empreses o qui sigui- hauran de buscar solucions al fet que els nens tinguin una setmana de vacances al febrer, però la novetat queda compensada per la setmana de més que romandran nens i adolescents durant el mes de setembre. O no? Dotacions econòmiques? Per als pares, per als nens, per als professors, per a...? Per altra banda, no és veritat que precisament en una crisi com l’actual les administracions el que pretenen és que tothom treballi en no importa què? No és això el que es pretén amb les quantitats que es donaran als ajuntaments perquè asfaltin carrers i els reenllumenin i altres activitats no productives? Acabo d’escriure això, però no sé ben bé per què. Que cony vol dir amb el tema pressupostari a revisar? Sigui com sigui, si des del punt de vista professional hi ha dues iniciatives de l’Ernest Maragall que trobo assenyades, són aquesta i la de les aules d’acollida, cosa que vista l’opinió generalitzada em fa pensar que tant Maragall com jo no som d’aquest temps o que la meva professió i els alumnes no interessen ningú; una altra cosa, ho entenc, són els fills, els pares i la societat (sic).

Dit tot això, i tenint en compte la crisi actual en què, torno a repetir, a curt termini i per raons òbvies el que importa és que hi hagi el menor nombre possible d’aturats, proposo una vegada més un pla d’ocupació parcial que crec que cal tenir en compte. Proposo que les administracions pertinents s’encarregui de l’educació –o el que sigui- en regim d’estricte internat de tots els nens, adolescents i joves fins als 16 anys, com a mínim. Els pares els podrien visitar els caps de setmana i en hores convingudes. A partir dels 16, o més endavant segons els casos, els fills podrien tornar a les llars familiars segons mútua conveniència , o no, també segons els acords establerts. Sabeu quants diners, disgustos, sensacions de culpabilitat s’estalviarien els pares? Sabeu la quantitat de professionals diversos –cal que en faci un llistat?- ocuparia la meva proposta? Als qui pensen que el meu pla és inhumà, els recordo que règim de visites, sortides i vacances sempre podria ser personalitzat, s’hauria d’estudiar individualment, però no dubto que podria ser totalment satisfactori.

P.S. En el mateix diari d’avui, diu Sagarra que caldria esborrar una pintada que hi ha a l’estanc que tots dos compartim al passeig de Sant Joan que diu: “Valdekasas (sic): la culpa es tuya”. Diu que que hi ha gent que ell va conèixer que li ha dit que Julia Garcia-Valdecasas era una bona persona. La veritat és que també penso que haurien d’esborrar aquesta pintada. Sobre García-Valdecasas, jo també he conegut gent que la va conèixer, però no em sembla bé parlar per boca de terceres persones i menys ara que Julia García-Valdecasas ja és morta.

4 comentaris:

kika ha dit...

trobo que, aquesta vegada la pilar rahola s'ha passat: com si hagués de criticar al conseller sense saber com...
i sí, sóc de les que pensen que el teu pla es molt inhumà...
potser és cosa dels astres que avui hi trobi tant desacord! :-)

Anònim ha dit...

Doncs, jo crec que els comentaris de la Rahola són molt assenyats. Vaig estar veient el debat que van fer a TV3 sobre la qüestió, i tots els experts i sindicats defensaven les mateixes tesis. No acabo d´entendre el teu comentari. Em sembla un article molt encertat.

Júlia ha dit...

Jo crec que l'escola és una institució decadent i conservadora que cal reinventar o, senzillament, eliminar, els fills els han d'educar els pares i mares, els quals han d'estar subvencionats per tal que un dels dos, o alterns, es cuidin dels infants que han portat al món de forma biològica o adoptativa. Per tal de socialitzar-los, per la tarda es poden muntar esplais i grups de gresca, així com els caps de setmana, on els pares i mares facin de monitors voluntaris. El professorat jubilat podria 'echar una manita, explicar contes, coses així, per tal que no es perdi la memòria històrica i professional.

Així es podrien eliminar tots els mestres, es podria començar per la primària i anar pujant. Sobre la universitat, també l'eliminaria, quan sabessin llegir i comptar bé se'ls enviaria a fer d'aprenents del que fos i ja està o a treballar amb el papa i la mama, fer recados, petites feines, i anar promocionant.

Ja veus si ho arreglo ràpid, jo.

I res de vacances, ganduls, que som una colla de ganduls.

miquel ha dit...

La Rahola sovint és fluctuant i apassionada. Algunes vegades m'agrada i em sembla encertada i d'altres no. En aquest article fa una sèries de preguntes que demanarien respostes amb dades concretes.
Potser sí que és una mica inhumà, kika, però tu saps la feina que proporcionaria? De tota manera la Júlia ens proposa un altre pla. N'hi ha tants darrerament!

No hi puc fer res més, professor. Continuarem dissentint. Bé hi deu haver algun expert que estigui també en desacord, tot i que no hagi sortit al debat; sobre els sindicats, res a dir. De tota manera, observa que no parlo d'educació ni plans d'estudi des de la perspectiva pedagògica perquè la Rahola tampoc no ho fa. En fi...

No deixa de tenir sentit la teva proposta, Júlia, però just en aquest moment el que necessitem és crear llocs de treball en quantitats importants. El teu pla el duran a la pràctica en èpoques de bonança econòmica, és a dir, a partir del 2015.
Res de vacances!? Com t'aprofites del teu estat!