25.5.08

identitats

José Félix Tezanos es refereix a tota Espanya, no sé si els seus estudis tindrien el mateixos resultats a Catalunya, suposo que sí:

Fíjese, cuando se pregunta a los jovenes cuáles son las categorías que les hacen sentirese identificados con los demás, la primereas son la tres G.
¿Que son...?
La edad (o sea, la generación), los gustos y el género. Y la tendencia histórica de estas variables es ascendente, mientras van perdiendo peso la identificación territorial y las ideologías. Cuestiones importantes como la clase, la ideología o la profesión aparecen muy abajo en la lista, y la religión, casi al final.

Em pregunto si aquestes categories identificatives es podrien aplicar en més o menys mesura en totes les franges d’edat. Em pregunto si realment, a totes les edats, va baixant el nombre de resistents territorials i ideològics (quin territori? quina ideologia?). Em pregunto si realment les religions –no la religió- van de baixa. Em pregunto si les preguntes que em faig –ens fem- van més enllà –tiro llarg- d’un horitzó a quatre anys vista. Em pregunto (aquesta és una pregunta col·lateral) si molts joves s’adonen que el seu nivell de consum és possible i satisfactori perquè la seva edat d’emancipació s’ha retardat i que, malgrat les aparences, ja no pertanyen a les classes mitjanes del seu pares. Massa preguntes –i moltes més de possibles; això sí, sense cap importància- per a respostes incertes i variables.

Surto a veure que passa pel barri i per la ciutat, i a la vora de casa em trobo una mostra identitària incipient, innocent i en procés d’aprenentatge que podeu veure en el vídeo de més avall; és de la discreta festa major de la dreta de l’Eixample que, si no m’equivoco, va per la setena edició. Encara al barri, una altra mostra identitària: l’ou com balla de l’església de la Concepció, que deu ser l’ou menys visitats de tots els que pugen i baixen. A l’església de santa Anna, una de les meves preferides, l’aigua a penes puja i l’ou se’l deu haver emportat algun fetitxista; una noia, acompanyada per un guitarrista, canta cançons tradicionals a l’altar: compto –i m’incloc- vuit persones de públic; al final desisteix.

A Eurovisió, la qüestió identitària funciona perfectament: em miro una estona les votacions i veig que l’experimentat comentarista de TV1 endevina gairebé totes les puntuacions.