28.2.07

preparatius del viatge

He llegit la crítica de Robert Saladrigas al “Culturas” en què després d’un terç de pàgina d’introducció –ja se sembla a mi, o viceversa- parla de Viatges per l’Scriptorium, la darrera novel·la de Paul Auster, publicada en català per Edicions 62. Dedueixo que no li ha agradat o, dit d’una altra manera, que esperava una altra cosa. M’avisa tard, ja l’he comprada.

De la introducció de l’article, em crida l’atenció una mena de retret que ja havia llegit altres vegades: “A partir del 11-S, sus lectores esperábamos ver de qué manera su narrativa esencialmente realista con toques fantásticos iba a reflejar los efectos traumáticos de la catástrofe global que alumbraba el mundo del siglo XXI. A día de hoy el interrogante sigue abierto”. A continuació Saladrigas repassa la narrativa de l’escriptor posterior a la data per concloure que, efectivament, l’interrogant continua obert i que les darreres obres d’Auster són menors, al menys no responen al que es pot esperar d’uns dels novel·listes més llegits de la novel·la nord-americana actual. No tinc una idea clara sobre si això és així, però en canvi sobre la possible resposta al 11-S, penso que sovint davant d’una situació de crisi, un novel·lista, de la mateixa manera que molta gent que ha patit qualsevol contratemps, pot tenir la temptació de reafirmar-se en una normalitat que sense negar el trasbals produït en el món que narra, el portin a superar-lo a través de la tria d’allò que la vida té de positiu. En el moment d’enfonsament en què creus que res no té sentit és possible que l’atzar més que la búsqueda et porti a apreciar i a aferrar-te a les coses més insignificants de la vida quotidiana. En la literatura i el cinema en tenim molts exemples de pèrdues irreparables que donen pas a una nova visió de la vida, de l’entorn, de les relacions. No podria ser aquesta, per exemple la proposta de Bogeries de Brooklyn? Aquesta novel·la que Saladrigas qualifica com “un sorprendente cuento de hadas moderno”. Que de Paul Auster s’esperés una reacció diferent és una altra qüestió.

Tornant a Viatges per l’Scriptorium, Saladrigas ens diu que després de llegir-la dues vegades continua “anclado en la confusión”. I aquí venen les al·lusions a Kafka, a Freud o a Pirandello, a la sofisticada ambigüitat, al text circular que acaba on comença, a personatges i reaccions aparentment gratuïtes... “¿Y qué pretende Auster imaginándose viejo, decrépito, acosado por sus propias invenciones, recluido en una cámara de tortura psicológica, reelaborando extrañas aventuras de frontera, dejándose aliviar manualmente por mujeres como la tal Ana que acceden a ello por compasión pero no lo indultan?” Jo no en tinc ni idea sobre què pretén i no sé si arribaré a alguna conclusió després de la lectura del llibre, però en el cas de la tal Ana (Anna en la versió anglesa i catalana), potser caldrà recordar que és un personatge de El país de les últimes coses (1987) i que aneu a saber si Auster ens proposa, com fa ell, fer un exercici de repàs de la seva obra, imprescindible per entrar una mica millor en el món “kafkià” que explica. En fi, pura especulació per part meva; quan m’hagi llegit la novel·la potser em veuré capaç de dir-ne alguna cosa, que parlar d'un llibre sense haver-lo llegit és pura fantasia.

Mentrestant, el llibre ja va el primer en la llista dels més venuts en català i el segon en castellà. És clar que encara no havia sortit la crítica d’avui. Per cert, si voleu llegir més crítiques de la novel·la, en teniu, si no m’he descomptat, 27 a partir d’aquest post (25 d’octubre de 2006) de Auggie a “¡Esto es Brooklyn” .

P. S. A La tertúlia, metrestant, podeu opinar sobre les bombolles, no les literàries.

27.2.07

regressió

Incombustibles,
sallem en tramuntanes
que s'eternitzen.


(No teníem càmeres/ els dies, sols i llunes/ inacabables)

la humanització de les màquines

No sé quants anys fa que el tenia –ja sabeu que no domino la mesura del temps- i em sap greu abandonar-lo, però finalment m’he comprat un mòbil nou perquè ja no trobava bateries per a l’antic Motorola. Dec ser dels pocs que abans de posar un aparell en marxa es llegeix les instruccions d’ús, cosa que pot semblar poc moderna i contrària al goig de l’experimentació, però que em permet, una vegada introduït via lectora, una manipulació ràpida i sense sorpreses de l’electrònica de consum.

Encara que penso que el telèfon mòbil té les mateixes finalitats que els fixos de tota la vida, és a dir, comunicar-se –en el meu cas poc perquè prefereixo el cara a cara-, em distrec amb les prestacions extra de l’aparell: fotos d’una resolució ridícula –n’aprofito una de fons de pantalla-, calculadora que no faré servir, despertador, jocs que em posarien nerviós, Bluetooth...

Un dels gadgets que he fet servir i que em sembla que de tant en tant em robarà temps -, és un parlar- és el que em permet compartir arxius amb l’ordinador, tot i que de moment, i no crec que vagi molt més lluny, només l’he utilitzat per poder tenir unes melodies de trucada que s’adiguin més amb el meu estat d’ànim que les que venen de fàbrica. Com que la memòria del telèfon –o de la targeta?- no és gaire esplèndida, únicament he aconseguit pujar sis fragments –els que he trobat més fàcilment dels que m’agraden- que aniré canviant de tant en tant fins que tingui una targeta nova. Vet aquí:
L’obertura del Mikado
Amalia Rodrigues (Havemos de ir a Viana)
Mrs. Robinson
la Piaff (Je ne regrette rien)
L’havanera de Carmen
Help, dels Beatles
La Maria de les trenes, la meva sardana preferida entre les clàssiques.

(Gràcies per la vostra col·laboració en el post anterior)

L’altra possibilitat que m’ofereixen aquestes cançons, i la seva ampliació o substitució, és la d’assignar una melodia determinada a la persona que em truqui i figuri a la meva agenda. Per exemple, ja sé que l’Arare és una promíscua musical, però li toca la Maria de les trenes, que la Lluna es devia mirar el muntatge des de la feina i no s’ha atrevit a posar música al seu matí i que em deixa llibertat d’elecció (si tingues el seu telèfon ja sabria què posar-li), en Ferran es decanta per la Piaff, l’Esther tria Mrs Robinson, la Xurri, en aquest moment –divendres qui sap la proposta que em farà-, prefereix Help.... En fi que quan soni Je ne regrette rien sabré que em truca en Ferran –cosa que de moment no passarà- o que aquell altre dia, quan em truqui un desconegut, jo, només jo, sabré que estic amb la Piaff. Teniu raó, és probable que arribi un moment que no recordi a qui correspon cada cançó, però tampoc cal ser gaire estricte, sempre és bo una mica de misteri –i per les mirades que em dirigiran quan soni la sardana, no us preocupeu, ja me’n sortiré. Calculo que arribarà un dia que ja no caldrà anar entrant manualment cada melodia, que el propi mòbil de quinzena generació ja sabrà en el moment precís la música què prefereix la persona que truca i què vol escoltar la persona que rep la trucada, que necessàriament serà el mateix. Potser en aquest futur llunyà la telepatia ja serà universal i no caldrà mòbils.

El segon pas d’actualització del mòbil, que ja he iniciat, consisteix a deixar de fer servir el dit per marcar un número: quina grolleria això d’assenyalar amb el dit. És clar que existeix la comunicació gestual, però, no és preferible la veu? “Arare”!, diré amb veu una mica engolada mirant la pantalla. I l’Arare, si està disponible al 614678389, em respondrà sorpresa: “Què passa, pere? ... D’acord, aquest divendres hi ha tertúlia...” Evidentment, en segons quins llocs això de parlar amb un telèfon i no per telèfon pot ocasionar equívocs, però també solucionaré aquest petit inconvenient.

En definitiva, tot el que he fet i faré no té altra finalitat que humanitzar en la mesura del possible aquestes màquines que ens faciliten la vida, però que només són les intermediàries en els nostre intents de comunicació i altres serveis, segons la seva especialitat, i en cap cas s’han de convertir en un objecte que tingui valor en si mateix. Per altra banda, ja us he dit, encara que sembli contradictori després d’escriure tot això, que en cas de comunicar-me, jo prefereixo que intervinguin també els altres sentits: tacte, olfacte... Sóc un antic, què hi farem... I quan les màquines es rebel·lin i finalment es converteixin en humanoides o en humanes? La resposta queda per vosaltres, jo ja no ho veuré.

No us desanimeu, de totes maneres. Va, truqueu-me, que si tinc el mòbil en marxa, cosa poc probable, em donareu un alegria.

26.2.07

pseudopopurri (esborrany)

Provant, provant...

No estic segur que me n'acabi de sortir amb "goear". Resuta que el que em proposa que enganxi no m'acaba de funcionar, així que he de fer una mica de bricolatge sense saber si els resultats fora del meu ordinador són audibles.

Vet aquí un pseudopopurri -no tinc paciència ni sé prou bé com fer els compassos d'enllaç- que vaig fer ahir. Amb quina finalitat? Ah, això és cosa del proper post, aquest és només un esborrany.

Mentrestant, si algú ha tingut les ganes i la paciència de fer play, serà tan amable de dir-me si se sent? I encara que no sigui un concurs, amb quina música us quedeu? Sí, podeu fer suggeriments i dir-me que a veure si me modernitzo, però de moment hi ha el que hi ha.

25.2.07

rigorós laberint informatiu

Va arribar un moment en què vaig pensar que el meu intent de comprar El libro de los fracasos heroicos (The (Incomplete) Book of Failures)seria un fracàs. Vaig arribar aproximadament a les vuit a “La casa del llibre” del passeig de Gràcia amb la intenció de preguntar directament per l’obra. Com la majoria de vegades, vaig entrar per la porta que dóna directament a la minsa secció de literatura catalana i em vaig aturar un moment a mirar les novetats. Dues dependentes o llibreteres (mai no he sabut establir ben bé les diferències) estaven ordenant llibres, però sobretot s’estaven explicant els inconvenients de fer un horari de treball tan poc raonable que, entre altres coses, no els permetia seguir amb normalitat les activitats extralaborals, es queixaven especialment d’haver de treballar en dissabte, de no tenir dos dies seguits de festa. En fi, no detallaré la seva conversa per dues raons: no la puc reproduir textualment i no em sembla correcte aprofitar-me de la confiança que les noies, inadvertidament, van dipositar en la meva persona d’aparença despistada. Val a dir que en aquell moment em va semblar més interessant escoltar-les que interrompre-les per preguntar on podia trobar el meu caprici. Finalment, vaig aprofitar una pausa per interrogar la que em queia més a la vora. Després de mirar l’ordinador i comprovar que el llibre existia, la dependenta-llibretera em va dir que el llibre el podia trobar en la secció d’història o en la de llibres d’humor, que tornés a preguntar en el punt d’informació que hi havia a la dreta de la caixa. Em va semblar que l’ordinador de la dreta-dreta de la caixa s’especialitzava en còmics o en art –no n’estic segur-, així que vaig optar per anar a l’ordinador de l’esquerra, on, després de la consulta pertinent, l’amable noia rossa amb ulleres em va confirmar la pertinença del llibre bé a història bé a humor i em va encaminar a l’ordinador (punt d’informació) d’unes 12 passes davant-dreta de la caixa amb el consell que m’esperés fins que arribés l’encarregat d’aquell punt. Al cap d’una estona qui va arribar va ser una altra noia que finalment es va veure capaç de buscar-me el llibre. Ella davant i jo seguint-la vam fer una passejada circular que va anar estretint-se – per un moment la vaig perdre de vista- fins que -era una professional- va descobrir el llibre en els baixos d’una taula. No us podeu imaginar com li vaig agrair mentalment.

Però en anar a pagar encara m’esperava una sorpresa agradable. La caixera –potser també dependenta-llibretera- es va fixar en el meu exemplar i va observar que tenia dues pàgines que semblaven despreses.
-Senyor –em va aconsellar-, hauria d’anar a canviar el llibre.
Li vaig haver d’assegurar que no calia, que em semblava que tots els exemplars tenien aquelles pàgines soltes, que tractant-se d’un llibre sobre els fracassos era normal que s’haguessin equivocat en alguna cosa. Aquelles dues pàgines no estaven numerades i eren simplement una fe d’errates, ben especial, és cert: s’havien omès dues pàgines senceres de la introducció, que eren precisament aquelles. No estic segur que jo m’expliqués bé perquè la caixera va fer una cara estranya, però devia pensar que el client sempre té raó, sobretot si s’emporta una unitat defectuosa, i va accedir a cobrar-me sense insistir que repassés atentament l’exemplar. En tot cas sempre tinc quinze dies per fer la devolució que es realitzarà “en el mateix mitjà de pagament en que (sic) es va fer la compra.”

I ara m’adono que encara no he parlat del llibre d’Stephen Pile ni dels altres dos, fins al total de 50, 70 € -déu meu, com s’encareix la tinta sobre el paper, ni que fos tinta xina!-, que vaig comprar. Que ja en parlaré un altre dia de tot plegat? Vosaltres maneu, però us asseguro que podria continuar.

P.S. Al mig de la plaça de Catalunya ja s’han disposat les carpes que obriran el dia 1 de març perquè puguem fullejar els exemplars de la Setmana del llibre en català. En Permanyer encara no s’ha queixat de la intrusió en aquest espai públic emblemàtic. Bé, caldrà anar a buscar provisions per tal de contrarestar la llarga Quaresma d’abstinència en altres camps, tot i que això de la Quaresma em fa l’efecte que és una llegenda urbana o vaticana. Mentrestant, la Clara ens parla al seu bloc de l’anunci de la Setmana a Catalunya Ràdio, que sembla que ara ja ha desaparegut (l’anunci, no Catalunya Ràdio). La imatge que trobo a la pàgina del gremi no em sembla especialment engrescadora, té alguna cosa d'amenaça de préstec hipotecari.

24.2.07

interpretacions perverses

Llegeixo al diari -portada i continua a l’interior- que els experts “urgeixen” a millorar la formació dels professors. La qüestió, segons em sembla en part, passa per tenir un màster en psicopedagogia, és a dir que es tracta que els futurs professors tinguin unes habilitats socials i pedagògiques importants, a més d’una vocació (?) per l’ofici que els faci idonis per desenvolupar una tasca, un ofici, o com se li vulgui dir, en què ells, els professionals de cada dia i dedicació completa a l’ensenyament posin a la pràctica unes idees i uns plans d’estudi que ordeixen uns “experts” que solen tenir uns coneixements del dia a dia lleugerament idealitzats -o ho fan veure?- i enormement polititzats, en el sentit ampli de la paraula, i que sovint plantegen solucions aparentment assenyades però contradictòries amb la realitat.

En el procés d’ensenyament hi ha diversos estadis (digueu-li com us sembli, perquè els canvis de denominació són una de les plagues de l’ensenyament), a saber: primària, secundària obligatòria (actualment ESO), secundària postobligatòria (dos ridículs cursos de batxillerat) i universitat (llicenciatures, postgraus, màsters...). Sembla que el problema gros, segons els experts, es troba a secundària, on a part d’adquirir un domini dubtós sobre els temes que es transmeten, l’alumnat no rep una educació en valors adequada, vital, estimulant, imprescindible per integrar-se en una societat on pares, polítics i professionals diversos gaudeixen i transmeten uns valors, si no a través de l’exemple sí a través de la paraula, que fills, petits ciutadans (i futurs votants) compulsius compradors, etc. haurien d’haver après en bona part, però que pares, polítics i qui us sembli no volen transmetre en la seva totalitat de manera explícita per no deixar sense feina mestres i professors.

El director del Claret, doctor en pedagogia, proposa que es “cacin” les millors ments per a l’ensenyament, perquè l’ofici és una cosa molt seriosa: “estem parlant de les persones que han de formar els nostres fills i les nostres filles”. També proposa que als aspirants a entrar a Magisteri se’ls demani una nota altíssima de Selectivitat. A canvi –això no ho diu, però ho imagino- gaudiran d’un dels oficis més prestigiosos, més gratificants i més ben remunerats que, potser no actualment, però sí en un futur proper, ofereixi la societat. Un ofici en què els seus practicants rebran el suport de les institucions, els mitjans de comunicació, els altres gremis professionals, els pares -sindicats o no-... en fi, de tothom. Un ofici que arribarà un moment en què quan un dels seus membres vagi a un restaurant ho tindrà tot pagat pel sol fet de pertànyer al col·lectiu. Mercè Parés, de l’Espriu, és de la mateixa opinió que el director del Claret: només els millors de la universitat han d’estar ensenyant a les aules. El treball de Mercè Parés, igual que el dels empresaris i a diferència dels assalariats: “no té final, no s’acaba mai”. Ella mateixa dubta, com molts altres, que actualment els professors estiguin preparats per tractar les famílies, tan singulars com els mateixos alumnes. Miquel Martínez, director de l’ICE de la UB divideix els professors en dos grups: els qui viuen el treball com una ocupació i els qui el viuen com un compromís ètic (entenc que compromís ètic fa referència a transmetre els valors que guien la nostra sacietat), és a dir com els clergues i els militars, tot i que aquestes darreres institucions fa temps que comencen a fer aigües.

En l’article que he llegit no es parla dels plans d’estudi que s’han anat succeint en els darrers anys, dels alumnes per aula, dels mitjans tècnics dels centres, dels alumnes que arriben a 16 anys asseguts amb unes cadires que els van petites intentant passar el temps –resignats en alguns casos, dels altres no en parlem- fins que per fi puguin dedicar-se a aprendre l’ofici que els agrada. No es parla tampoc dels alumnes que arriben als 18 i amb prou feines saben entendre el que llegeixen –és clar que el que llegeixen sol tenir poc interès- o, més greu, a expressar d’una manera mínimament estructurada el que volen comunicar (que facin faltes d’ortografia als 18, després d’haver fet centenars d’hores de llengua, no té cap importància en comparació amb les altres carències). Acabar uns estudis de secundària i no tenir ni punyetera idea de les tendències polítiques dels diaris del país, que no llegeixen perquè les aules no són el lloc per llegir diaris, no saber als 16 anys que vol dir l’especulació del sòl i com funcionen les hipoteques... interminable. Totes aquestes ignoràncies tampoc no es plantegen.

I ja m’he cansat, i tallo. No hauria d’opinar sobre temes dels quals no en tinc cap idea i no interessen més que als professionals de la matèria. De fet, ben bé no he opinat, però ho faré ara. Als centres d’ensenyament de primària i secundària s’haurien de transmetre els valors reals de la societat en què vivim perquè només així en sortiran ciutadans modèlics disposats a integrar-se en aquesta societat i a transmetre els nobles ideals que han permès el progrés i el benestar de què gaudim en l’actualitat. A veure si en un altre post sóc capaç d’enumerar, per ordre d’importància, els valors i les necessitats de la societat actual, que hauria d’haver sigut per on hauria d’haver començat.

I que no se’m malinterpreti, crec que la formació psicopedagògica de la majoria de professors de secundària és lamentable –dels professors universitaris no cal ni parlar-ne-, negar-ho seria com no voler admetre l’existència d’armes de destrucció massiva en algun lloc del món, una completa imbecilitat. Però la qüestió no va ben bé per aquí.

P. S. Per cert, per què a estats com Gran Bretanya cada vegada hi ha més professors de les colònies a primària i secundària? Encara ens tocarà importar professors d’Atenes i Neopàtria...

23.2.07

fracàs

Segurament el llibre d’Stephen Pile titulat El libro de los fracasos heroicos (editorial Alba, col·lecció Freak, , Barcelona, octubre de 2006) no figurarà entre els deu més venuts de la setmana. Començar dient que l’èxit està sobrevalorat ja és un mal principi per vendre exemplars de la teva obra en una societat que, ara com sempre però més que mai, busca l’èxit per tots els mitjans possibles, en una societat cada vegada més uniforme en què cal fer el que sigui per distingir-se, per tenir un petit moment de glòria que et diferenciï del teu veí. Que la diferència, i l’èxit, consisteixi de vegades a figurar en el Guinness perquè amb el cap aconsegueixis rebentar més síndries per minut que el del 3r 1a és pot considerar lamentable, però ja et pot deixar plenament realitzat per sempre més en aquest món tan competitiu i especialitzat i alhora tan manipulable. En una societat en què tothom que sigui mitjanament llegit sap que entre la mosca del vinagre i els humans les fronteres genètiques que ens separen són insignificants des de la perspectiva còsmica, una bagatel·la, és una quimera, una temeritat i una inutilitat només pròpia dels mesuradors del temps a través del rellotge aquesta búsqueda constant de l’èxit, de ser els primers en alguna cosa, de guanyar únicament pel plaer de guanyar, encara que alguns justifiquin el seu triomf a partir de teories rocambolesques que qualsevol teoritzador mediocre sabria desmuntar -els teoritzadors mediocres, de totes maneres, no existeixen perquè el seu camp de realització és l’acció i no la reflexió; només hi ha bons teòrics i mals teòrics-. Però aquesta és la grandesa i la misèria dels humans, la que fa que progressin i s’enfonsin: l’intent de sobresortir, de ser els millors, no per necessitat –si parlem de diners, no cal que continuï- sinó per un plaer íntim que només psiquiatres o psicòlegs deuen saber analitzar.

Pile continua dient que el que ens diferencia dels animals –dels altres animals-, i allò en què realment sobresortim, és la incompetència; de la qual cosa es pot concloure que ets més animal en la mesura que ets menys incompetent i, en conseqüència, que si ets competent –tens èxit- en allò que fas, la teva naturalesa s’apropa a la de la mosca del vinagre i s’allunya de la que els segles d’evolució ha acabat modelant. Dit d’una altra manera, tot això ja ho trobem en Llull, el nostre primer escriptor important conegut, o, poc després, en Anselm Turmeda, en la seva Disputa de l’ase. És veritat que els vells mestres els tenim força oblidats i que per influència americana ens hem anat acostant cada vegada més als animals, als éssers especialitzats, però ho volem ser no per aptituds sinó per desig, en un procés d’involució imparable i pervers.

Podria parlar llargament sobre el tema i posar exemples, però considero que potser cal que abans em llegeixi el llibre de Pile i pugui contrastar les meves idees amb les seves. Mentrestant, continuo insistint en la meva idea inicial: el llibre es vendrà poc. Ara per ara, la gent continua enderiada a triomfar, a ignorar que cada triomf, que cada allunyament del fracàs, és un pas enrere en l’evolució, petita, que ens ha portat de ser igual a la mosca del vinagre a ser el que ara som –alguns-. Stephen Pile, que s’ha avançat al seu temps, fracassarà, i si no és així, serà una mala notícia, al menys per a ell. En fi, que espero que aquest post mediocre, embolicat, llarg i reiteratiu, contribueixi al seu fracàs com a escriptor; si no fos així, si a partir de la seva lectura, ven un llibre més dels que l’atzar li té assignats, no dubteu que jo tindria algun remordiment.

Per cert, és simptomàtic que aquest llibre no s’hagi traduït al català. No cal que us digui el que això significa o si ens n’hem d’alegrar. Vosaltres mateixos.

22.2.07

POETA

Per una banda el Salvat-Papasseit del post anterior i per l’altra el darrer NewsLletra que rebo, em porten als dos textos de més avall. En el manifest, Salvat ens parla dels poetes en minúscula i de les característiques del POETA en MAJÚSCULA. La convocatòria de les bases dels Jocs Florals de Barcelona d’enguany s’autocomplau a destacar les modificacions establertes l’any passat. Tant Salvat com l’Ajuntament de Barcelona busquen el Poeta singular, però no sé si es posarien d’acord en les característiques d’aquest Poeta. I segurament encara existeixen més conceptes de poeta i de poesia. Entre els dos tipus de poetes, a mi, que sóc mandrós, m’interessa més el de Salvat: “cada mot d’aquest home seria com un vers... Potser, fins i tot ni escriuria versos”. És veritat, però, que aquest poeta no té una dotació econòmica assegurada i, en canvi, el de l’Ajuntament tindrà inicialment 10.000 €, menys impostos. En fi, terrible dilema. Per cert, no seria interessant que la Generalitat, cada dia més sensibilitzada per la Cultura, instaurés uns Jocs Florals que designessin el Poeta de Catalunya? Una dotació econòmica, per exemple, de 100.000 € -tampoc no cal exagerar fins que l'assumpte econòmc no sigui del tot clar- i la traducció del recull a l’alemany assegurarien el respecte pel guanyador.


Coneixem el poeta qui publica cada any un o un parell de llibres -proesa matemàtica encara que no ragi; coneixem el poeta qui a dotze anys ja escrivia com Bernat Metge ho feia, i avui ja no en parlem; coneixem el poeta qui jutja dels demés per si saben o no embrutar trenta fulls a tall com ho faria la màquina d'escriure, que vol dir que ell els omple o que ell es veu capaç d'omplir-ne més i tot; coneixem el poeta que vota per a que un llibre deixi de publicar-se si no n'admet l'Església el contingut, i en coneixem cent més que així s'hi afegirien; perquè la qüestió és viure, arreplegar el que es pugui i que es tracta d'això precisament. Però no coneixem, fora d'aquests que hem dit i als quals el blanc rebost els ha fet que perdessin tota altivesa digna de Poetes -cap Poeta veritat, ni modern del temps nostre, ni soldat cavaller i a fe que ens fa una falta que s'acosta a l'angoixa.

... Si tinguéssim Poeta, aquest seria, amics, un home independent. Potser, potser fins i tot ni escriuria versos... Cada gest d'aquest home, cada mot d'aquest home seria com un vers. Signaria una ratlla, i aquesta sola ratlla podria no pertànyer a cap alexandrí, podria no sonar a les pobres orelles dels doblegats versaires a preu fet, però amb aquesta ratlla tindríem un Poema. Si tinguéssim Poeta no hi hauria editor que llencés gastaments.

Salvat Papasseit. "Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista" (fragment), 1920




L’any 2006 els Jocs Florals van demostrar novament la seva capacitat de reacció i la seva ferma voluntat de renovació i d’adaptació al món d’avui, en consolidar el premi en un únic guardó sense finalistes, que ara es diu Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona. Aquesta millora té tres efectes importants: l’aposta artística del jurat és més contundent; es concentra tot l’esforç de promoció i divulgació del premi en una sola obra, i la dotació econòmica del premi és més substanciosa. A més, la cerimònia de lliurament s’ha convertit en una autèntica festa de la poesia que destaca perquè posa en relleu la relació entre la poesia i altres arts, assenyala els grans llibres de poesia publicats l’any anterior i celebra l’obra guanyadora i el nomenament del nou Poeta de la Ciutat.

Premi de Poesia. Jocs Florals de Barcelona 2007 (fragment)



P. S. A Lletra podeu trobar el dietari (jo diria bloc) de Jordi Valls, Poeta de Barcelona fins els propers Jocs. Va, deixeu-hi algun comentari.

20.2.07

essencial

No m’hi puc estar. Llegeixo la bitxo –que em provoca (que difícil és deixar comentaris als blocs dels poetes, ni que siguin properes)-, repasso els últims comentaris de la tertúlia, afegeixo altres lectures... I torno a Salvat, aquest poeta que alguns menyspreen –i no n’escriuré aquí els motius, me n’avergonyiria pels crítics- i sento que, malgrat les diferències d’edat, de circumstàncies i de temps, ens toquem. I deixo el seu poema que coneixeu sobradament . Com costa acostar-se a aquest Salvat tan essencial!

TOT L'ENYOR DE DEMÀ
A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.

-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


(Disculpes a Salvat, perquè les convencions del bloc no em permeten conservar l’estructura del seu poema)

13.2.07

malentesos

Vull aclarir-ho definitivament:

P. S. = pere saragatona (en minúscula, sisplau)
----------------------------------------------------------------------

Bigtan:
Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic,
elefantiàtic,
penibètic, tític
i àdhuc apoplèctic
i arterioscleròtic.

Salvador Espriu. Primera història d'Esther


P. S. : Antropocentrisme. En el càlcul de l’IPC es tindrà en compte la despesa en cirurgia estètica, però desapareixeran les despeses per entapissar la vella butaca o per reparar els electrodomèstics. Ens cal conservar i entapissar el cos i desfer-nos de les andròmines -la seva cirurgia pot resultar ruïnosa-. Alguns pensaran que és una llàstima que no es pugui fer a l’inrevés. O no?

P. S. : Catalanocastillanitzem . “No feu més el ruc i utilitzeu Espanya” (de l’article de la Isabel-Clara Simó a l’”Avui” que podeu llegir aquí). És un primer pas. Llàstima que en aquest país no tothom pugui viure de la cultura. O sí?

P. S. : Cataburros. I del ruc de la Simó al burro català. Ja se sap que aquest és un país de pactes i consensos. A partir d’ara podran coexistir pacíficament el burro de la cua enlairada (o gairebé) i el de la cua entre cames (o gairebé) -i més burros hi haguessin-. O no? Sigui com sigui, no deixen de ser burros.

P. S. : Lideratge. Ha hagut de ser la superiora de les monges clarisses la que recordes que, com a mínim, Barcelona hauria de ser capdavantera en elegància. Ja és alguna cosa. El que encara no se sap és a quin o quina modista encarregaran els nous hàbits les clarisses. O sí?

P. S. : Patrocini. No se sap si a Oleguer li plouen ofertes de patrocini, però que la firma “Munich” li vagi al darrere és una bona notícia. Els llibres a Frankfurt i les sabatilles de “Munich” . No importa que els de “Munich” siguin de Sant Boi. O sí?

P. S. : Mesures. “El metre quadrat és inqüestionable”. Bé, amb la retirada del col·lectiu “Contrastant” , sempre a la baixa, ja no ho serà gaire. Encara que l´únic metre quadrat inqüestionablement important és el de les immobiliàries. O no?

Primera història d'Esther (i 3)

Acabo la sèrie dedicada a Primera història d’Esther –segur?- amb la presentació que el mateix Espriu fa a l’edició del Cangur. Deia fa uns dies la Júlia en un comentari que alguns valoren més la prosa d’Espriu que la seva poesia, jo, en certa mesura, sóc un d’aquests, com també sovint prefereixo la prosa de Verdaguer a molts dels seus poemes, que em resulten immenjables. Parlar de l’obra d’Espriu sense haver llegit la seva prosa és un error excessivament generalitzat. No és que no hi hagi connexió entre una i altra literatura, però són dues facetes en ocasions ben diferents, tot i que darrere hi hagi uns elements comuns. No és la meva intenció establir ara diferències i similituds, però estic convençut que alguns lectors que s’entusiasmen amb la seva obra poètica poden quedar decebuts amb la seva narrativa, i viceversa.

El text següent participa com a mínim de dues característiques de bona part de la seva prosa: la capacitat de concentració, és a dir, de suggerir molt més del que es mostra directament i d’universalitzar a través de l’anècdota, i, relacionat amb el que he dit, de crear un món que admet ramificacions diverses. Fixeu-vos com Espriu sembla que parla de l’origen de la seva Primera història d’Esther, però, fals, va molt més enllà i narra i descriu ... vosaltres mateixos. Existeix encara aquest món, que, mireu per on, em recorda una mica el de Bearn?

Maria Castelló, germana gran de la meva mare i padrina meva, era una dona grossa, d’escassa alçària, nerviosa, enèrgica, fidel a una tradició honesta de cuina casolana. Sortia poc, “perquè els peus li feien sempre molt de mal”, i visqué i morí a la nostra vila de Sinera, sense haver gairebé rondat per l’incomprensible món exterior. Posseïa, no cal dubtar-ne, una cultura limitada, però perfecta, que fonamentava en coneixements antiquíssims d’arrel neolítica, en l’esperit mil·lenari del nostre poble, en una austera representació catòlica de la Divinitat. El seu univers, una mica eixut, era coherent i estable, i l’educació que li donaren li permeté de suportar amb serenor la seva tràgica malaltia i la seva mort, mentre agonitzava, als camps del país, l’última guerra civil, del trastorn de la qual fou, em penso, una de tantes víctimes. Consumida per un càncer, destí d’alguns de la seva família, mai, com en el seu cas, aquesta paraula no suscitarà millor a l’ànim la idea de destrucció lenta i absoluta. Perduraren només, fins al darrer instant, els seus ulls, negres, bellíssims, i la voluntat d’aguantar sense queixa el seu dolor. Es resistí a ser ajudada, no tolerà de ser compadida. Quan hagué d’allitar-se, la vigília de l’acabament, volgué fer-ho pel seu propi esforç. Pujà uns quaranta esglaons, des d’una planta baixa a un estatge superior, on tenia el dormitori, trigant tres hores llargues, amb esglai de les monges que procuraren d’acompanyar-la. Ella, però, aconseguir arribar i despullar-se, sense confessió de feblesa. Aquest acte, potser no massa intel·ligent, revela amb prou vigor la seva fisonomia moral. I jo no parlo, d’altra banda de Mme Curie, sinó de la meva tia, una conca patrícia de Sinera, que m’estimava molt.
La netedat, la informació i la lectura apassionaven aquesta dona íntegra. La seva casa, un mirall, era plena de roba olorosa, porcellanes fines, mobles polits. La meva padrina portava al dia la seva crònica, veraç, pintoresca, equidistant –ho garanteixo- de al innocència i de la simple murmuració. Ella a penes sortia, però es llevava a l’alba i sabia les deus més profundes dels esdeveniments. Servida per una puntual memòria, dominava l’art, tan sinerenc, de vivificar el que contava. El seu do era respectat fins pel meu pare, hereu directe de generacions d conversadors. En escoltar-los, a ells i altres mestres, que se n’han anat o se’n van a poc a poc a l’oblit i l’ombra, he agraït el privilegi d’haver pogut endevinar quines coses magnífiques foren la nostra mar i la petita història de les ciutats de la seva riba, única pàtria que tots hem entès. D’aquí endavant, no ens queda, sembla, sinó perdre’ns, dalt d’un atrotinat i malenconiós gussi, en l’aiguabarreig d’aquells que hom anomena “organismes de civilització superior”.
El tercer entreteniment de la meva tia era, ja ho he dit, la lectura. No va atènyer, és cert, el temps de les edicions exquisides de boudoir i mostrà sempre indiferència per la presentació de les obres, però llegí tot paper imprès que caigué al seu abast. Llegia per pura delectança, sense propòsits de lluïment, i temo que percaçaríem en va als nostres conegudíssims manuals molts dels títols que més la divertiren. A les tardes d’estiu, es tancava a la seva cambra i llegia, invulnerable a la calda, asseguda en una cadira ranca. Les orenetes xisclaven fora, les hores passaven. Ella romania en solitud, abstreta, contemplada pels personatges immòbils de la llegenda d’Esther.
Perquè hi havia, penjada a les parets, una col·lecció admirable de gravats francesos, heretada dels besavis, on es narrava sencera l’anècdota oriental: el banquet del rei, l’allunyament de Vasthi, la boda d’Esther, la conspiració dels dos eunucs, l’exaltació d’Aman, el decret contar els jueus, la visita intercessora de la reina, la basca deuterocanònica, el passeig espectacular de Mardoqueu, el convit estratègic, la confusió del refiat ministre, el triomf momentani d’Israel. totes les escenes m’agradaven, sobretot la del desmai: veig encara la barba arrissada del rei, les carns mòrbides de l’heroïna, la mirada guerx del favorit, la còrpora del subtil cosí, la dansa deliciosa de les figures del fons. La meva tia, permetent-me –magna concessió- d’interrompre-la en la seva lectura, fou la primera a explicar-me la significança de l’immortal apòleg. I hi posà un entusiasme ostensible, nascut a qui sap quines pregoneses de l’obscura sang.
Ara que presento al públic aquests nous titelles, he volgut recordar aquí alguns dels remots camins pels quals els ninots em vingueren a senyorejar amb llur gesticulació. A penes si em cal advertir, em sembla, que és del tot accidental qualsevol coincidència entre la meva provatura i una obra de la joventut de Goethe. Com que no l’he llegida i és per a mi un simple títol, és evident que la meva provitat no pot parlar del que desconeix. No val la pena d’esmentar tampoc altres possibles coincidències que els erudits assenyalin o els vingui de gust, ara o en el futur, de retreure: el joc s’ho porta, i estan en llur dret, si això els distreu. Sols afegiré que dedico aquest petit treball al meu amic Francesc Josep Mayans, de la generació literària següent a la meva, que ha apostat amb risc evident, per l’encert d’algun cantàbil de la reina Esther.


Barcelona, maig 1947. Revisada de nou per l’octubre de 1967

12.2.07

Martin Beck, encara viu

Ahir, canviant de canal, em vaig trobar que dedicaven el Millenium a la novel·la negra i em va sorprendre veure dues convidades: Teresa Solana -que només té una novel·la del gènere publicada-, l’obra de la qual des del punt vista de la narrativa policíaca no m’interessa gaire, però en canvi aprecio els aspectes costumistes i el to de la seva Un crim imperfecte, i Maj Sjöwall, que juntament amb el seu marit, Per Wahlöö, va introduir la novel·la negra a Suècia a través d’una sèrie d’obres protagonitzades pel policia Martin Beck. Em sembla que després de la mort de Wahlöö, l’any 1975, l’esposa no va continuar amb aquest tipus de literatura, encara que va seguir escrivint i dedicant-se, com sempre, a les traduccions.

M’hagués agradat anar a escoltar la intervenció de Maj Sjöwall –nostàlgia?-en el marc de les jornades de Bcnegra que s’acaben de cloure, però no vaig saber de la seva intervenció fins ahir. Un altre any m’hi fixaré més.

Sembla que el novel·lista amb més èxit d’aquesta setmana ha estat Henning Mankell, amb el plat fort de la seva intervenció davant un públic nombrós al teatre Romea. Com que no costa gaire trobar els seus llibres i gent que parli de la seva obra, no cal que us en comenti res, però en canvi us deixo un fragment de la darrera novel·la –em sembla- que van escriure Per Wahlöö i Maj Sjöwall. La desmitificació del seu país, si és que algú el té mitificat, la mirada costumista un pèl desencantada, el relatiu pessimisme i el distanciament i al mateix temps vulnerabilitat del protagonista –també en el Wallander de Henning Mankell és així-, el tempo narratiu, adequat a la història que s’explica, són alguns dels aspectes que m’agraden de la narrativa de la parella sueca.

Per a molts comerços, Nadal ho era tot. El mercat del llibre es robava entre ells. l’escriptor que no aconseguia exhaurir una edició en la marabunta nadalenca, el millor que podia fer era retirar-se, ja que després del sopar de Nadal semblava com si els llibres deixessin d’existir en els prestatges de les botigues. Curiosament, aquesta era una especialitat sueca, perquè al país veí de Dinamarca els llibres se seguien venent segons la seva qualitat i durant tot l’any.

Per Wahlöö, Maj Sjöwall. Terroristerna, 1975.

I per que ningú amb bona memòria no digui que repeteixo el mateix que ja vaig escriure el febrer passat, us recomano un altre autor de novel·la negra d’una mica més avall: Janwillen Van de Wetering, que presenta els seus personatges en un territori que els del sud també tendim a mitificar: Holanda. Que les seves novel·les es trobin o no traduïdes a la península no és cosa meva sinó dels editors. Per què s’edita, comparativament, tan poca novel·la negra en català? Per què encara tants lectors consideren la novel·la policíaca, negra, de misteri... gèneres menors?

La zona del Mercat Nou és molt rara. I ara, quan els rars intentaven discutit la tria d’una estació de metro per part de l’Estat, i el seu argument sortia perdedor, amb la qual cosa passaven a la violència, l’estat perdia el seu somriure i mostrava la seva força, la força de la policia municipal amb el seus uniformes blaus i la policia militar amb els seus uniformes negres, una policia vistosa amb els seus galons blancs i platejats, i reforçada amb cascos d’acer i porres, protegida per cotxes blindats i transports mecànics, equipada amb canons d’aigua que llençaven milers de litres d’aigua a pressió contra el cridaners i barbuts energúmens que, aquell mateix matí, eren només artistes i artesans, poetes o intel·lectuals a l’atur, amables proscrits i somniadors innocents.

Janwillen Van de Wetering. Death of a Hawker, 1977.


Han passat 30 anys i, d’alguna manera, les dues novel·les encara ens situen en un ambient que es reconeix fàcilment i que és extrapolable, i quan no sigui així les podrem llegir –també- com a document històric o com a font de plaer que produeix l'obra ben feta.
























P. S. I ja els dic des d'aquí als de la tertúlia que l'especialització és un mal del nostre temps que alguns creuen inevitable.

10.2.07

Viva l'Italia!

Itàlia és bellíssima, i em sap greu conèixer-la tan poc. Conec una mica el paisatge, l’arquitectura, la pintura, la literatura, la gent, la història... Em sembla que Itàlia és una mica com Espanya, però molt més: un conglomerat de gent i de cultures que a vegades et semblen homogènies i a vegades completament diferents, sense res a veure. Itàlia és un Estat gran que té un Estat petit dintre seu que sovint sembla que sigui més important que l’altre (per cert, se m’acaba d’ocórrer en aquest moment que no sé el gentilici dels súbdits del Vaticà, i ni si tan sols sé si al Vaticà hi neix algú –amb tant de celibat!-). Itàlia em sembla comprensible i incomprensible alhora: recollida i extravertida, religiosa i atea, treballadora i abúlica, tradicional i moderna, sensible i grollera. Itàlia, em sembla sovint excessiva.

La barreja entre la vida personal de portes endins i l’expressió pública de la intimitat, per exemple, em sembla que es dóna a pocs països de la mateixa manera que a Itàlia. I no parlo del fet que els mitjans de comunicació d'arreu cada dia pugnin -amb gran èxit en alguns casos- per separar aquestes dues manifestacions, sinó que són els mateixos italians qui, sense cap complex, compaginen i enllacen fets i actituds privades amb assumptes professionals, cosa que potser és pròpia de països mediterranis, però que passa més allà que aquí.

La polèmica entre Veronica Lario i el seu marit Sílvio Berlusconi, en què l’esposa expressa a través de la premsa els seus sentiments perquè el seu marit sembla propens a les frivolitats públiques em sembla un fet singular. I que Berlusconi faci servir la premsa per respondre a l’esposa ofesa encara em sembla més increïble, una situació que aquí seria impensable, o ja ha passat?. És clar que jo no tinc gaires coneixements d’estratègies polítiques i tampoc no sé si tot l’assumpte serveix per fer guanyar més diners a l’empresari i per distreure els italians d’altres temes més importants.

En aquesta mateixa tendència de barreja del públic i el privat, la darrera notícia que m’ha cridat l’atenció es va produir amb motiu de l’aprovació del projecte de llei de parelles de fet i gais. La correlació de forces entre partidaris i contraris a la llei –menys progressista que l’espanyola- feia preveure una discussió llarga i un resultat relativament incert (per cert, quins Ministeris més curiosos hi ha a Itàlia: de Família, d’Igualtat d’Oportunitats. Hi deu haver problemes importants en aquests àmbits). Tornem al cas. Resulta que finalment l’aprovació del projecte va ser més senzilla de l’esperat perquè el ministre de Justícia, Clemente Mastella, de qui es temia el vot contrari o l’abstenció, en lloc de presentar-se a les votacions va preferir anar-se’n a missa a celebrar el 39e aniversari de la Comunitat de Sant Egidi. Aquesta decisió ens pot semblar una deserció o una falta de respecte envers els electors, però m’atreviria a assegurar que molts dels partidaris del ministre van aplaudir la seva iniciativa. Segurament, en vista de l’inevitable, molts italians van pensar com el ministre: “que Déu hi faci més que nosaltres”. I amb això coincideixen en part amb la meva percepció d’aquest territori a mig camí entre la voluntat de Déu –rarament del tot explicita- i la de molts italians –rarament escoltada-. I entre el cel i la terra, una alegria de viure que aconsegueix un equilibri gairebé perfecte entre el pessimisme del “aquest país no canviarà mai” i l’optimisme del carpe diem.

I demà serà un altre dia.

festes de l'hivern benigne

Em trobo a la plaça de Sant Jaume just en el moment que el servei de neteja la deixa ben molla i es presenta el lleó pel carrer de Ferran. Més tard arriba l’àliga, que entra a l’Ajuntament. Malgrat que hi ha un programa oficial de les festes de Santa Eulàlia, tinc la impressió que la majoria de gent que badoqueja per la plaça són espectadors accidentals –setanta, vuitanta?-. La “festa d’hivern” té un ressò molt reduït, insignificant; si no em creieu, busqueu informació en la vostra premsa de confiança sobre actes i participants. L’antiga patrona de la ciutat, suposo que per allò de la innocència, s’ha convertit només en un reclam per a infants, i encara.

Puntualment, a les 8,30, àliga, lleó, els dos gegants i la comparsa inicien el seu recorregut. Un senyor gran cofat amb barretina vermella explica a unes noies sud-americanes el simbolisme de l’àliga i el lleó i les peculiaritats del país. No estic segur que tingui raó en tot el que diu, però fa de bon escoltar, i sembla que les noies estan satisfetes. Ja se sap que l’important no és la veritat sinó la versemblança, i l’avi de la barretina hi posa passió. Travessem la Via Laietana i recorrem lentament el carrer Argenteria, camí de Santa Maria del Mar. Augmenta el seguici.

En arribar a la plaça. abans d’entrar a l’església, gegants –la geganta amb un ventall de plomes de paó-, lleó i àliga, executen la seva darrera dansa profana. Es disparen els flaixos.

Entro a l’església vestida de festa major. M’admira com sempre la seva esveltesa, fins i tot imponent –potser més- amb la llum arificial. Al cap d’una estona apareixen els gegants, que s’han d’inclinar per travessar la porta i es queden drets, mirant-se, a banda i banda del passadís central. Fa la seva aparició l’àliga. Majestuosament enfila el camí de l’altar major. Expectació. S’inicia la dansa ritual amb acompanyament musical. Per un moment sembla que som en un temps passat que no puc precisar. Potser som dues-centes persones, entre les quals no reconec ni el batlle ni altres autoritats. És un acte menor, sense cap mitjà de comunicació que el cobreixi: només les càmeres i els vídeos del aficionats, dels qui s’han trobat casualment amb l’espectacle secular, amb la litúrgia ancestral. Tot plegat, un parèntesi.


Surt l’àliga i queden els ministrers, que ens ofereixen un concert de música “històrica”. Tornem a ser setanta o vuitanta. A l’exterior Barcelona batega. Qui sap quines aventures es viuran en aquesta nit de divendres.

















(El dia 14 de març, el Requiem de Mozart. En serem més. Gràcies, Albert.)

9.2.07

barreges

Que la justícia està polititzada no ho dubta ningú. Que les lleis són interpretables fins a cert punt i que la seva aplicació admet un grau divers de flexibilitat, ho sap tothom. Que en el cas de J. I. de Juana Chaos en relació amb les amenaces als dos articles publicats al diari “Gara” la justícia (sic) ha tingut una actuació lamentable és una opinió que comparteixo. Que en aquest moment De Juana Chaos té tot al dret a suïcidar-se i els jutges actuen tal com marca la llei, em sembla evident. En tot cas, entre altres solucions si es vol evitar la seva possible mort, és poden agilitar tràmits diversos –recursos inclosos-, es poden canviar les lleis –cosa que en aquesta situació no tindria cap sentit- o el govern li pot concedir un indult –suposo, el dret no és el meu fort-.

Dit tot això, les opinions a favor i en contra de la situació i les circumstàncies del pres, de la justícia, dels etarres, etc. han estat matèria recurrent aquests dies en els mitjans. Jo no afegiré les meves opinions més enllà del que ja he dit, però en canvi sí que vull deixar constància que em sembla molt bé que opinin sobre el tema no només polítics, juristes, periodistes i intel·lectuals diversos sinó que es pugui sentir també la veu d’aquells de qui no s’espera el parer perquè se suposa que la seva intervenció s’ha de limitar a aquells àmbits que els són propis.

Una de les perversions del nostre temps és que alguns ens volen fer creure que per parlar públicament cal ser especialista en un tema. Sovint aquesta afirmació ve del món dels polítics i dels periodistes. Si realment fos així, si només poguessin opinar els coneixedors oficials, els qui s’han passat anys especialitzant-se en un tema, la majoria de polítics i periodistes (afegiu-hi qui us sembli) haurien de mantenir la boca tancada permanentment.

Tot el que dic m’ho suggereixen les declaracions –i les conseqüències- del futbolista del Barça Oleguer Presas sobre el cas De Juana Chaos i la justícia. Les seves declaracions poden ser més o menys afortunades, més o menys compartides, com és el meu cas, però en té tot el dret. Fins i tot si el jugador ha aprofitat la seva fama d’esportista per fer-se sentir, té tot el dret a dir el que vulgui. És qüestió de cada lector del seu article donar-li o no la raó. I aquí s’hauria d'acabar la història. Ningú no pot pensar que l’únic que ha de presidir la vida d’un futbolista ha de ser fer rodar la bola, fer anar els peus; només faltaria.

Bé, doncs a Oleguer Presas, l’empresa esportiva Kelme li ha rescindit el contracte a causa de les seves paraules. Sense saber els detalls del document que els unia, m’atreviria a dir que l’empresa en té tot el dret, i si l’Oleguer no hi està d’acord ja emprendrà les accions que consideri pertinents. Ara bé, el que em sembla lamentable, si la premsa no menteix, és que en la nota de Kelme es digui: “la vinculación de Kelme con el jugador se basaba en criterios única y exclusivamente deportivos, por lo que se tomó la decisión de rescindir la relación contractual de forma unilateral”. Home, que se sàpiga el rendiment del futbolista és més o menys el de sempre, així que si no s’expliquen millor hem d’entendre que realment la raó del trencament del contracte es basa únicament en criteris únicament i exclusivament extraesportius, la qual cosa tampoc deu ser punible perquè, a la fi, vivim en una democràcia, no?

Insisteixo, tot plegat no passa res. Jo continuaré mirant els partits en què jugui l’Oleguer Presas i comprant els productes de Kelme. Per cert, què ven Kelme? No, no cal que m'ho digueu.


(aquí teniu més opinions sobre l’assumpte)

P.S. I posats a opinar, avui li dedico un aplaudiment a Buenafuente, d'altres el xiularan.



Acabo de saber que Kelme va rebre no sé en quin moment 9 milions d'euros de la Generalitat valenciana per poder comprar sabatilles xineses o alguna cosa semblant. Quina barbaritat! Si tingués a mà alguna cançó de la "Voz de su amo" la posaria de fons.

I no cal dir que jo no sóc Oleguer Presas, com proposa no sé qui des de no sé on que escrigui de títol en el meu post. Ni tampoc no m'afegire a una llista de boicot: em toquen el que em queda de collons les collonades, a més, no puc deixar de comprar el que no he comprat mai.

8.2.07

aaiintzz

L’altre dia proposava a Matgala un joc híbrid entre dos dels que ens havia penjat en setmanes successives. En aquest text apareix la paraula desestructurada –bonica eufonia una vegada les lletres ocupen el seu lloc, i actualíssim el seu sentit figurat-.

24 Els proposà una altra paràbola: "El Regne del cel es pot comparar amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp.25 Mentre tothom dormia hi va anar el seu enemic, va sembrar aaiintzz enmig del blat i se n'anà.26 I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també l’ aaiintzz.27 Llavors els mossos van anar a veure l'amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix l’aaiintzz?28 Ell respongué: Això és obra d'un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la?29 Els contestà: No, no fos cas que tot collint l’aaiintzz arrenquéssiu alhora el blat.30 Deixeu-los créixer junts fins a la sega, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer l’aaiintzz i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner."

Mateu 13: 24-30

Entre altres coses, aquesta paràbola aconsella paciència. I és la paciència una virtut que en aquests temps d’immediateses, de presses, d’impaciències, em semblava desterrada, anacrònica. M’equivocava una vegada més. El que no sé és fins a quin punt durarà aquesta paciència –potser desinterès provocat precisament per assumptes més propers?- davant de fets que en països normals provocarien sensacions que anirien des de la vergonya davant del ridícul fins al riure desenfrenat, passant per una indignació que ocasionaria una protesta formal o virulenta que faria caure caps.

Sense cap ordre premeditat:

Recusació de Pérez Tremps (mentre al tribunal hi ha, per exemple, un membre que fou governador civil en època preconstitucional)

Imputació d’Ibarretxe per la trobada amb Otegui (de jutjat de guàrdia, si no fos que els jutjats de guàrdia es declararien incompetents –incompetents!-)

La llista és llarga, però no val la pena continuar. No hi ha res a fer. I si les altes instàncies tenen aquestes actuacions, com hem de confiar en els petits? O és que potser els petits, pel fet de ser-ho, no estan subjectes a polititzacions i pressions? Res, paciència, i a cantar alguna cançó de la Carmen Miranda, o de Carlinhos Brown, que arriba el carnaval, en to menor –aquest és un país petit- també a Catalunya: quina desmarcada del govern l’inefable Saura. Les converses que deu tenir aquests dies amb la Imma preparant estratègies deuen ser d’antologia. Llàstima que encara hàgim d’esperar per llegir les seves memòries. Atentes les editorials!

7.2.07

de l'orgasme femení i les seves conseqüències

De la història de Narcís que us deixava l’altre dia en té bona culpa Tirèsias, de qui ja us he parlat en altres ocasions i que va ser el qui va predir que sí Narcís s’emmirallava ja havia begut oli. Deixeu-me que us reprodueixi la presentació que Ovidi fa de l’endeví i que us faci després algunes consideracions que sempre que recordo aquesta història em ronden pel cap. Potser fins i tot m’ajudareu a resoldre algun dubte.

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgués separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tan podeu contra aquelles que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recuperà els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corroborà el parer de Júpiter; trobà Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
I ell, amb fama acollit pels poblats aonis, donava
als qui volien consell respostes irrefutables...


Ovidi. Les metamorfosis. Traducció de Jordi Parramon

Ja ho heu llegit en una de les versions originals. Com passava sovint en el món clàssic, sembla que les persones estaven predestinades a la desgràcia. Tirèsias es converteix en dona (no proveu el seu mètode en l’actualitat, no funciona) i durant set anys va tirant –no se’n diu res de la seva vida- fins que es veu que es penedeix del canvi i, seguint el mateix sistema, torna a la seva condició primitiva masculina. Fins aquí tot bé, res més que una experiència per explicar als descendents i per presumir a la taverna. Ah, però els déus, sempre juganers i propers, tenen una disputa, ja ho heu llegit: Qui sent més plaer en les relacions amoroses, l’home o al dona? I va el babau de Tirèsias, que sembla que no sap com les gasten els déus, i en lloc de dir que no se’n recordava, que si això i allò, diu que la dona gaudeix més en les relacions sexuals. Ja l’hem fotut. Juno s’enfada i com que li sembla que l’individu no veu les coses prou clares, el priva de la vista, que pel que li servia... I Júpiter, que se sent culpable -bé havia de saber, si era un déu com cal, el que li passaria a Tirèsias- li concedeix la visió del futur i, encara que aquesta versió no ho diu, sembla que li allarga la vida terrenal, la qual cosa té poca importància perquè, com sabeu, molts continuaven després de la mort les seves activitats habituals a l’infern –cas del nostre heroi o antiheroi-. Hi ha també qui diu que en un acte d’extrema generositat Júpiter la va regalar un bastó al cec per poder guiar-se en aquest món de tenebres. En fi, tot plegat una història força alliçonadora, que en una lectura superficial ens reafirma en la convicció que dels déus, com més lluny millor.

El que sempre m’ha intrigat de la història, més que cap altra cosa, és perquè Juno es va mostrar tan contrariada en saber l’opinió –la certesa- de Tirèsias. Per què no la satisfeia sentir-se superior en l’aspecte sexual al pare dels déus? Hi havia en aquella època un rebuig femení, com en altres moments posteriors de la història, a acceptar públicament el goig sexual? Sí alguna de les descendents de Juno que es deixa caure per aquest bloc em pot il·lustrar una mica sobre el tema, li ho agrairia.


Una altra reflexió possible a partir d’aquesta història és saber fins quin punt els de cada sexe sentim el desig en algun moment de la nostra vida de conèixer, d’experimentar el que sent l’altre sexe, en tots els aspectes, no només el sexual. I encara, inevitablement, un pensament relacionat: considerant una persona en la seva totalitat, hi ha més diferències entre un home i la dona que més es pugui semblar a ell o entre un home i l’home que es pugui considerar més allunyat en tots els aspectes? No sé si algú dels que passa pel bloc i ha canviat de sexe per mètodes moderns ens podria dir alguna cosa definitiva en aquest camp. És clar que jo no estic segur que els canvis de sexe actuals abastin totes les característiques de les persones: no tinc prou informació. Segur que Tirèsias posseïa una informació veraç, però qui sap on para.


5.2.07

tendències

“El preu de la vivenda va augmentar menys del 10% l'any passat”

"El 32% dels recursos de les corporacions locals prové de les activitats o impostos que graven l'activitat constructora"

De la premsa


Temps era temps, ho he llegit, era la caseta i l’hortet.

Abans d’ahir –encara avui?-, ho he sentit dir, volien la caseta amb jardinet.

Actualment, m’arriba directament, parlen del piset amb el gosset.

Del futur pròxim, en puc fer cas?, m’envien les tendències en format fotogràfic.


















Les meves fonts d’informació, com sempre, són fragmentàries, algunes vegades obsoletes, sovint marginals i habitualment, no ens enganyem, falses. No em puc imaginar com deu ser tenir unes fonts completes, actualitzades, essencials i autèntiques: no ho podria resistir.

P. S. A la tertúlia enceten un nou tema. En la darrera trobada és va proposar que si no s'aconseguia una xifra mínima de contertulians interessats en el tema, es privaria de veu durant un mes el qui hagués proposat la matèria a discutir. Em sembla que aviat s'aplicarà la nova normativa.

de galls i gallines (de l'Alguer a Catalunya)


Arribo a través de Lletres catalanes des de l’Alguer al galliner de Paolo. Paolo és un gall que ens... Us deixo amb el principi de la seva presentació:

Jo sóc un gall i faig de bidell en un galliner a prop de l’Alguer, en un camp que està enmig d’un bosc de pins. El galliner és molt petit, hi ha vint-i-un pollets que van dels sis als dotze anys. Aprenen a llegir i a escriure italià, i estudiem tantes altres matèries. De fet, tenim tres gallines mestres que ensenyen contínuament i altres tres que venen de tant en tant a fer altres matèries...

Paolo, que també pertany a una coral, publica els seus posts de forma intermitent, aperiòdica. Paolo ens parla de la consideració que té el català a l’Alguer, on, segons ell –i jo l’he de creure-, el català és la llengua dels ignorants. Paolo ens explica com el català de l’Alguer se sent poc entre els més joves que no l’hagin après fora de casa. Paolo, ens explica una estada a Catalunya que recorda una mica els trajectes que feien els viatgers anglesos al segle XIX. M’ha semblat interessant veure a través dels seus ulls aquesta Catalunya que nosaltres vivim cada dia i que ell capta, entre irònic i tendre de forma diferent, –i ens renya- i compara amb el seu propi país, amb la seva ciutat. Aquesta Catalunya on, malgrat tot, deixeu-me ser sentimental com ell:

Hi havia una noia que feia jugar els nens, fent jocs, i recontant històries en català, eren molt petits, més o menys de tres a cinc anys, i parlaven en català! Feia 35 anys que no veia parlar en català minyons així petits! Sóc estat encantat mirant-me’ls durant molts minuts, em feia recordar la nostra Alguer vella, i pobra, on l’única llengua era el català de l’Alguer.

Tant de bo que arribi un dia en què en Paolo ens pugui explicar aquesta mateixa escena en algun lloc de la seva ciutat i nosaltres no la deixem de veure aquí, a la nostra terra.
P. S. Parlant d'animals, la meva mare em deia: "si les galeres anessin plenes tot l'any, es vendrien més cares que les gambes". El mes de febrer és òptim per trobar les galeres- aquest crustaci que alguns penseu que només serveix per donar gust a l'arròs- amb la carn que els correspon per poder-les tastar directament, com si fossin gambes. El mes de febrer de l'any passat us en vaig deixar una recepta calera. Ja m'ho direu.

4.2.07

Primera història d'Esther (2)

Que la gent d’un país triï aquells qui sobresurten d’entre ells, em sembla un gest que els honora. Que ho faci una cadena de televisió i un diari, no passa de ser una operació comercial que demostra que en aquest país tothom se la pensa per aconseguir que allò que és anècdota es converteixi en categoria i que... ho deixo estar. Que el president de tots els catalans sigui qui certifiqui la categoria, ens indica que els polítics necessiten els mitjans de la mateixa manera que els mitjans els necessiten a ells.

Dit tot això, afegiré que em sembla molt bé que Neus Català, en representació de la memòria històrica, hagi estat triada catalana de l’any per una cadena de televisió i per un diari. També afegiré que Neus Català no és la catalana de l’any –malament aniríem-, sinó un exemple d’integritat, de lluita i de memòria que va més enllà d’un any concret –ai, el temps-.

Que consti que no estic en contra de l’elecció del català/catalana de l’any, com tampoc ho estaria que la tria es limités al mes, la setmana, el dia, l’hora, el minut o el segon. Potser així tots els catalans tindríem el nostre moment de glòria. El que m’estranya és precisament que no hi hagi el català de l’any (del mes...) de TV8 (o com es digui), de l’”Avui”, de “LaVanguardia”... Evidentment, el president de la Generalitat hauria de delegar si aquestes propostes que insinuo des d’aquí es duguessin a terme.

Anem al cas. Més allà de la memòria anual, de quin període de temps triaríem Ricard Salvat? El bienni, el lustre, la dècada...? Em temo que en aquestes temps de memòria immediata Salvat no hi juga cap paper. Em sembla que un dels homes més importants del teatre del país de tots els temps es quedarà fora del joc. Estic convençut que Salvat –l’ha vist algú darrerament en els mitjans?-, com molts d’altres, s’haurà de conformar que el recordem en espais marginals com aquest.

És un plaer també llegir les seves notes, d'un gran rigor, sobre l’estrena de Primera història d’Esther, de les quals us en deixo una petita mostra aquí. Segur que el director de la nova versió que es representa al Teatre Nacional ha tingut en compte les seves paraules. O no?

Sense acotacions, el director ha de trobar, doncs, en el text mateix, la seva única orientació. L’obra ofereix en la seva riquesa d’intencions, diversos nivells perfectament separables. Un element sainetístic, popular, un element titellesc esperpèntic, un element de realisme poètic. Per altra banda, l’obra es produeix en aquesta dualitat constant de plans: món dels titelles, món dels personatges reals que els contemplen; els esdevinements de Susa i els esdeveniments de Sinera; el món dels dominadors –els perses- i el dels dominats –els jueus. Aquesta dualitat de plans en el text s’entrellaça, es confon i en certs moments es contrapunta; per això crec que en una direcció escènica –almenys jo ho vaig fer així- cal que quedin sempre evidents.Aquesta heterogeneïtat d’elements escènics queda lligada per un personatge: l’Altíssim, que ens suggereix una remota vibració de l’atmosfera del roman de cec i, a la vegada, subratlla i delimita els plans fonamentals de l’obra.

























P. S. Em distrec una altra vegada amb el problema de la setmana de Matgala. Va participeu-hi, que també va de lletres.

3.2.07

Delfí Abella

Avui me n’assabento que el dijous va morir Delfí Abella. Llegeixo una necrològica on els seus deixebles, companys i amics del Servei de Psiquiatria del Sant Pau el recorden. No sé si el món de la cançó el recorda i, si és així, ho mostrarà públicament: ja era tan gran!

Delfí Abella fou un dels iniciadors dels Setze Jutges, aquell moviment en què uns no professionals van començar a donar vida a la cançó, van vivificar el país. Després, ell i els altres, es van retirar - missió acomplerta- per deixar els escenaris i els discos als professionals. El vaig perdre de vista fins que el vaig retrobar, com a veí, al carrer Mallorca, cantonada Passeig de Sant Joan. Mai no ens vam dir res. Jo el reconeixia i ell, evidentment, no sabia qui era jo, però per a mi era una d’aquelles presències que formen part de la pròpia vida, d’aquelles que et recorden qui ets i d’on ets –no on vas-.


Quedi el meu record i reconeixement aquí i en el post que li vaig dedicar el desembre passat a data de caducitat.

Primera història d'Esther (1)

Amb motiu de l’estrena de Primera història d’Esther d’Espriu al TN, busco en un prestatge l’obra de teatre només amb la intenció de fullejar-la una mica. Agafo una edició fumada publicada a El Cangur, setena edició, de 1984, que conté també Antígona. No recordava en absolut la presentació que fa Espriu a les primeres pàgines ni les notes de Jordi Sarsanedes i Ricard Salvat, que dirigiren l’obra en el seu moment. El textos m’enganxen. Tots tres evoquen no només les circumstàncies de la creació i de les estrenes sinó el món en què tingué lloc cada esdeveniment. El que expliquen m’interessa gairebé tant com la pròpia obra de teatre.

La reconstrucció que fa Espriu de l’origen de l’obra em fascina, em fa visualitzar i participar, en la mesura que això és possible, d’un món que ell mateix recrea en forma de ficció en alguna de les seves narracions, però que aquí té el valor afegit d’una realitat que confirma que sovint l’obra literària és només una ombra estructurada i parcial, ampliada o sintètica, d’allò que el narrador va viure en un moment determinat.

No reproduiré avui el que diu Espriu, que és llarg i ja he escrit prou jo mateix, sinó que us triaré un fragment del text de Jordi Sarsanedas. Llegiu-lo a poc a poc: són els assajos d’una estrena que mai no es va arribar a produir. Com m’hagués agradat assistir-hi!

No em semblaria just de parlar de l’estrena de Primera història d’Esther sense esmentar el precedent alliçonador d’una temptativa fallida de muntatge. A l’hivern i a la primavera de l’any 1952 férem, un grup un grup d’amics, una sèrie d’assaigs en una casa benestant desl barris alts de Barcelona. A la mena de direcció col·lectiva que s’havia establert, al front de la qual Ramon Gaig actuava de president o moderador, intervingueren especialment, amb Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany (que feia el paper de Secundina), el doctor Jeroni de Moragas (Assuerus), Joan Oliver (Mardoqueu) i Pau Verrié (Aman). També figuraven al repartiment Rosa Laveroni, Núria Picas, Maria-Cèlia de Vidaurreta, Carlota Soldevila, Jordi Benet, Gonçal Lloveras, Enric Jardí... i jo feia d’Altíssim. Ramon Rogent havia de tenir cura dels vestits i de la decoració, i no hauria mancat la música de Manuel Valls que esmenta el text mateix. Van treballar amb molt bon humor i no menys bona fe. Tot plegat hauria desembocat en una representació, certament rudimentària i casolana des del punt de vista escènic, però en la qual el text hauria estat dit amb una gran convicció.

Tanmateix, quan l’estrada que havia de servir d’escenari ja havia estat muntada al jardí de la casa i quan ja teníem els rotlles de paper crespó dels quals havien de sortir les túniques dels jueus i dels perses, els amos de la casa (aconsellats, segons que sembla, per un misteriós brain trust convocat a darrera hora) van decidir que haurien fet el ridícul davant llurs amistats , i tot se n’anà en orris...

Déu meu: “el ridícul davant llurs amistats”.

2.2.07

qüestions de noms

Després de llegir la història de Narcís (i Eco) he volgut comprovar si aquests noms mitològics serien considerats vàlids actualment en els jutjats –ja sabeu com en són de primmirats-. He consultat J. M. Albaigès i veig que n’enumera alguns. Trobo, per exemple, Nimfa (que proposo des d’aquí a aquells i aquelles qui tinguin dubtes a l’hora de triar el nom de la nena que els naixerà i allarguen el termini de gestació fins que s’han decidit en ferm); en canvi Eco no hi és –llàstima-, però em sorprèn trobar Ecologia. Diu Albaigès: “Mare de Déu consagrada recentment a l’ecologia mundial”. No esmenta data de celebració ni població del santuari. És una broma? Bé, de totes maneres, ja ho sabeu, aquest nom va a missa. Fins i tot els qui us heu sentit atrets per Eco, però no us atrevíeu a triar-lo per por que la llei us desautoritzés, podeu fer servir l’hipocorístic (1) d’Ecologia – Ecu si sou de parla oriental i Eco si parleu occidental-. Amb un nom així, quan la crideu podeu tenir la seguretat que la vostra filla sempre us respondrà, encara que només sigui en memòria de la tradició que dóna origen al nom i realment li importi ben poc el que li dieu.

El fotut dels noms és que te’ls posen de petit, i en una edat tendra és molt difícils defensar-los. És molt difícil, quan a penes comences a parlar, justificar la tria dels teus pares, que s’han decidit per una denominació que en el millor dels casos sembla rara, per poc habitual, als teus companys de P3. Si els noms s’adquirissin als 18 o als 20, ja estaries capacitat per fer-te un muntatge que justifiqués no només la bondat d’un nom singular o majoritàriament poc apreciat, sinó que fins i tot podries convèncer algun incaut de la seva idoneïtat, de la seva bellesa intrínseca i de la superioritat del teu nom sobre els dels altres. I si als 40 anys, per exemple, et cau el nom de Bacus –quina potència!-, la teva vida pot ser una festa constant; en canvi, aquest mateix nom abans dels 10 anys et pot portar a l’alcoholisme, a la més absoluta de les misèries i, ben segur, a no arribar als 40.


(1) Ja sabeu que en català es diu que els hipocorístics es formen a partir de la part final del nom. Francesc, per exemple, dóna Cesc (Cesca en femení), Xesco... Aquesta tendència , més o menys generalitzada, no es dóna amb tots els noms. En alguns casos es fa servir indistintament amb la mateixa freqüència la primera part del nom o la segona, com en Filomena (Filo o Mena), mentre que en altres predomina de manera aclaparadora l’inici. El cas de Montserrat és el més conegut. Al país hi ha força Montses, però és rar trobar alguna Rat, i encara menys una Rateta, tot hi que entenc que el diminutiu de l’hipocorístic es presta a unes confiances que no es gosen manifestar públicament. Per altra banda, estic segur que en la intimitat hi deu haver moltes Ratetes que en realitat es diuen Núria, Gemma, Violant, Júlia... Que una cosa és el que prescriu la normativa o la tradició externa i una altra de ben diferent el que es diu i es fa de portes endins.























P. S. M’acabo de baixar l’assessor d’actualitzacions de Windows Vista 1.0. M’ha mirat l’ordinador i m’ha dit que és compatible amb el nou sistema operatiu, encara que potser tindré problemes amb algun programa i amb l’escàner, un Epson Perfection 1260. De moment no faré cap pas, fins i tot potser resistiré fins que arribi el S. O. de l’any 2010, el que substituirà el Vista. Si voleu baixar-vos l’assessor, crec que ho podeu fer si cliqueu aquí.

1.2.07

ecos i tics

El seu cap fatigat sobre el verd mantell deixà caure
mentre tancava la mort aquells ulls que es delien per l’amo.
Fou rebut a la seu infernal tot mirant-se a les a les aigües
de l’Estigi. Per ell ses germanes, les nàiades, ploren
i, dels cabells tallats, al seu germà fan ofrena;
ploren les dríades, i Eco respon als plors i a les queixes.
I els que plens de dolor, preparaven les torxes i el túmul
No trobaren el cos: hi havia una flor tota groga
en lloc del cos, d’un color més blanc a la punta dels pètals.


Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

No podia acabar sense posar el final de Narcís. Ja ho veieu: convertit en una flor. Ben mirat no és tan terrible, molts de nosaltres acabarem pitjor.

I deixeu-me, ja posats, recordar qui era Eco (la "Eco", no el "Eco"), encara que si voleu conèixer la seva relació amb el protagonista haureu de recórrer directament a Ovidi.

Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
ja xerrava més que ningú, però de la boca
no li podien sortir sinó els últims mots que sentia.
La hi condemnà Junó, perquè, quan volia sorprendre
una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa
mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure
i li va dir: “Aquesta llengua, amb la qual he estat enganyada,
poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.”

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Ja ho veieu, encara va vagant per les muntanyes repetint les paraules i sense veu pròpia. Potser algun dia l’heu sentida vosaltres.


Volia allarga el post, donar-li més consistència, i potser continuar un altre dia, però l’acabaré aquí, no sigui que després de tres dies seguits de parlar del món clàssic –és un plaer- algú em prengui per un neonoucentista, ista, ista i pensi que estic a sou d’alguna campanya publicitària ària, ària a favor de, eh, eh, eh ... Bé, ho podeu llegir aquí, aquí, aquí, però sobretot a les ramificacions pertinents, ents, ents, ents. Els qui em llegiu sabeu que sovint sóc més aviat neomodernista, ista, ista. En definitiva, que procuro que no m’enganxi excessivament cap isme, isme,me,me..., encara que m’ho proposin alguns crítics, tics, tics, tics...








P. S. Veig que Susanna Tamaro m’ha llegit, però prefereix comentar-me a través de la premsa. La llegeixo a l’”Avui” i “La Vanguardia”. Diu, per exemple, al segon diari:

“Sí, Europa és un continent acabat. Per començar, ja no neixen nens. Arribaran altres pobles i ens transformaran, però l’Europa que hem conegut és un món cansat i que no té cap raó d’ésser. Ens hem lliurat a la cultura del narcisisme, el culte a l’individu, ja no hi ha comunitat, societat.”

I continua comentant, però ja l’heu llegida als diaris. Que compartiu el seu pensament o la seva literatura és cosa vostra.