repassant el passat (1)

Per cert, ha arribat a tal grau i excés l’avorriment d’alguns a nostra llengua, que fins han desitjat fer perdre l’ús i exercici d’ella. I com se sentien ja els perniciosos efectes de tan detestable màxima, deteriorant-se i perdent-se de dia en dia més i més; m’ha paregut del cas imprimir esta gramàtica, no sols per a desmentir les impugnacions dels zoilos murmuradors, sinó perquè sia al mateix temps un document o escriptura autèntica, que assegure i perpetue la seva existència.

Josep Pau Ballot. Gramàtica i apologia de la llengua catalana (fragment del prefaci), 1815.

Gairebé fa dos-cents anys de la publicació de la gramàtica d’en Ballot i no sembla que des d’aleshores al moment present la proliferació de centenars de gramàtiques, gramatiquetes o gramaticotes hagi suposat un canvi definitiu en l’ús de la llengua catalana. Tanta normativa no ha aconseguit, per exemple, que els alumnes de parla catalana continuïn fent servir majoritàriament la seva llengua quan, en les hores d’esbarjo, han de xerrar amb algun company que té com a llengua materna, però no única, la castellana. És evident que no és el mateix conèixer una llengua que fer-la servir. Les gramàtiques fixen, però no dinamitzen.

P. S. M’agradaria afegir alguna cosa als comentaris que he llegit i escoltat sobre els nous consellers, però no se m’acut res original. Si de cas, faig notar un fet insignificant, marginal: ja m’agradaria que em donessin la meitat d’euros del que costarà canviar la capçalera dels documents sobre paper del Departament d’Educació, ara que ha desaparegut Universitats per passar a Innovació, Universitats i Empresa.

just a l'alba

Quan lo rosinhols escria
ab sa part la nueg e.l dia,
yeu suy ab ma bell'amia
jos la flor,tro la gaita de la tor
escria: "Drutz, al levar!
Qu'ieu vey l'alba e.l jorn clar."

Alba anònima

Us en passo la traducció per si teniu una mica rovellada la llengua dels trobadors:

While the nightingale sings,
both night and day,
I am with my beautiful
beneath the flowers,
until our sentry from the tower
cries: "Lovers, get up!
for I clearly see the sunrise and the day."

Només un somni que m’arriba de tant en tant i que ja dubto que respongui a una realitat d’altres temps. Un somni que recordo perquè els paletes de l’obra costat -com matinen aquests paletes!- s’encarreguen de trencar amb paraules menys poètiques que les del “gaita”. Com els maleixo! Quan acabaran?

A petició dels amables comentaristes, afegeixo la traducció al català de l'alba. Ara bé, jo ja em pensava, pels textos que veig en anglès, francès, alemany... en blocs en català i en castellà, i sense traducció, que per aquí tothom més jo era políglota. A més, volia donar un aire cosmopolita al bloc. En fi... Per altra banda, recordeu que totes les albes funcionen més o menys igual.


Quan el rossinyol refila
amb sa parella de nit i de dia
jo estic amb ma bella amiga
sota la flor,
fins que el guaita de la torre
crida: "Amants, a llevar-se!
que jo veig l'alba i el dia clar."

poc sóc conegut e amat?

Al menjador de la meva mare hi ha una pissarreta on cada matí es canvia el dia amb un Vileda blau i s’afegeix el sant o la santa corresponent. És una iniciativa tradicional que ara correspon a una noia sud-americana. Veig que avui li ha tocat el torn a sant Ramon Llull. Si no ho arribo a veure m’hagués passat desapercebuda la celebració religiosa. Em pregunto si la noia ha escrit el nom perquè és el primer que figurava en el calendari que ha consultat (avui també és el dia que l’Església dedica a la marededéu de la Medalla Miraculosa –què us sembla Medalla com a nom de noia?- i de sant Basileu, bisbe i màrtir), un calendari de La Caixa de Catalunya, segur, o perquè sent una veritable devoció per Llull. Jo més aviat m’inclino per la segona hipòtesi, pel fet que no només esmenta Llull sinó que l’ha promogut a la categoria de sant abans d’hora –i ja seria hora, que això de beat Llull és poc seriós-.

De tant en tant Llull es desanimava, com consta en algun dels seus escrits perquè li semblava que no trobava la comprensió i l’ajuda dels seus contemporanis en les activitats que havia emprès:

Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Cant de Ramon (estrofa vuitena)

Dubto que hi hagi en l’actualitat cap personatge de llengua catalana de la seva època o immediatament anterior o posterior que susciti tant interès com l’encara beat. El darrer exemple d’interès que conec és la traducció del llatí d’algunes de les seves obres que ha anunciat l’editorial Obrador Edéndum.

Què espera Roma per fer-lo sant? No és prou miracle que se’l continuï llegint i editant després de tants segles de la seva mort? No és que la santedat ajudi a augmentar la seva fama, però és a com allò de la Creu de Sant Jordi... I si tants mediocres han arribat al santoral, que és el que tenien que no tingui Llull? Potser li mancava mediocritat?

P. S. Escrits els paràgrafs circumstancials anteriors, m’assabento a través del Llibreter i de l’Efecte Jauss de l’imminent tancament del Saló de Lectura, el dia 27 de desembre. És veritat que jo ja no trobava les complicitats de la primera etapa –no entraré ara en els motius- i no em sento culpable en confessar algunes desercions i un decantament sobtat i sorprenent cap a De llibres –perfectament compatible, per altra banda-, però aquest final inesperat em deixa orfe d’un dels programes, encara, més estimulants de la televisió que arriba a casa meua. Saló de Lectura, ara i abans, és –era?: no m’ho acabo de creure- un espai d’una dignitat i d’una honradesa més enllà dels rànquings d’audiència, un programa que honora una cadena de televisió. No sé si els dos o tres darrers versos, que ara se’m presenten premonitoris, de l’estrofa de Llull li poden servir d’epitafi, tot i que em sembla que no es tracta d'una manca d'amor per part nostra, ni de les nostres ocasionals infidelitats.

participació

El divendres, amb l’encesa de llums –minimalistes, d’un blau fosc, a la Barcelona vella-, va començar la recta llarguíssima que porta a les festes de Nadal. El meu cervell, com si tingués un xip ocult i impacient que l’ajuntament activa al mateix temps que els llums, va començar la seva activitat de participació específica en l’aspecte gastronòmic de les celebracions.

El mateix divendres ja passo pel Portal de l’Àngel, on s’han tornat a instal·lar les parades de l’etiquetatge en català (ADEC). La primera, tal com pugem, és de fruites, però m’adono que el que es ven més és caipirinha, aquesta beguda que aviat es convertirà en el beuratge nacional, sobretot entre les classes populars, les de l’Entesa. Més amunt, les dues parades de torrons de l’any passat: Fèlix i Vicens (Vicens aquest any ja no ven turrons sinó torrons). Encara més amunt, una parada nova que desmenteix que totes les anxoves catalanes es manufacturin a l’Escala: aquesta vegada són de Palamós. Quan li pregunto al venedor quina diferència hi ha entre el producte que segons els pots anomenen anxova i el que anomenen seitó, em diu que el peix és el mateix, però que el que ha quedat blanc per l’ús del vinagre s’anomena seitó (el que en castellà soleu demanar als bars com a boquerón). Ho haurem de dir als de l’IEC, que encara no se n’han assabentat.

El dissabte, com que el seitó de Palamós m’ha fet enveja i m’he vist capaç d’aconseguir-ne una imitació, compro mig quilo de teleostis clupeïformes de la família dels engràulids a la Concepció i me’ls preparo a casa (ara ja estan a punt). I ja que és dia 25 i, seguint la tradició torroellenca de Santa Caterina, toca menjar torró, m’allargo a Verdú (al xamfrà del passeig de Sant Joan amb Rosselló), on tenen un dels millor xixones que he tastat. Amb el dependent , o l’amo, valencià, parlem del canvi climàtic que sembla que també ha afectat la venda del seu producte. Al capvespre torno a baixar al centre. Passo com cada any per Fargas a encarregar tres torrons de xocolata –cap per a mi-, que recolliré el dia 22 o 23. Encara dins de la botiga, a les 8 i 20 segons hora del “Casio wawe captor”, baixen les persianes metàl·liques i les van apujant a mesura que els clients anem acabant les compres; un dependent vigila a l’exterior les sortides i impedeix les entrades. Com que no és qüestió de marxar sense res, em faig amb una bosseta petita de catànies i amb un altre producte que em crida l’atenció i que espero que em duri fins al divendres. Encara tinc temps d’entrar al Coronel Tapioca i sortir amb una peça per més endavant, potser pel dimecres si els homes del temps l’encerten. Em diuen que de plomes són incapaços de vendre’n.

Mentrestant, davant de la catedral, s’ha reunit un grup força nombrós que reivindica l’ocupació dels espais lliures; a la plaça de Sant Jaume queden encara les i els endarrerits de la convocatòria vespertina contra la violència de gènere.

Barcelona bull com una olla a pressió que tot ho barreja i ho assimila ràpidament. A curt termini no es preveu que exploti.

I parlant de menjar, i per acabar, com que no tinc cap llibre ni cap narració curta que es pugui traduir, l’amic Joaquim s’ha encarregat d’escriure en brasiler la recepta de la meva paella en el seu web receitas da catalunha . Joaquim, t’ho agraeixo i em fa il·lusió, però ja saps que te la jugues, que els ortodoxos et protestaran?

P. S. Encara influït pel post d’ahir, se me n’acut un d’una sola pregunta: concreta tres objectes de qualsevol tipus i modalitat –també valen llibres- que et compraràs aquestes festes i que saps que no necessites gens ni mica, encara que et vulguis convèncer que sí. Començaria jo, però és que ara em costa fer una tria entre tot el que estic preveient. Que tu, no? Va torna-ho a pensar.

on hem menjat

La Xurri, amiga que coneix la meva disciplina blocaire, em posa un parany del qual sap que no em sabré descabollir, perquè m’ho proposa ella: un meme sobre els menjars -encara que no ben bé-. De totes maneres, ja sabem que una de les prerrogatives dels entrevistats és no fer gaire cas de les preguntes dels entrevistadors i respondre al seu aire, segons allò que els suggereix la pregunta. I si sóc inconcret en el noms dels restaurants, no ho atribuïu a mala voluntat, sinó a falta de memòria.

Restaurant a la vora de la mar on t’ho has passat millor.
Com que hi torno cada any, potser hauria de dir que al restaurant Perales, un local situat just al límit dels termes municipals del Perelló i la Cala on pots dinar o sopar just a la vora de l’aigua i tens una vista màgnifica del delta de l’Ebre. En el bloc he deixat més d’una foto del panorama que s’observa. Entenc que no es tracta de parlar del menjar ni del fet que dintre de poc l’aïllament del lloc haurà desaparegut completament.
I encara un altre, també a la vora de la mar –treure el peu i caure a la sorra de la platja- un restaurant, que ara ja no existeix, on treballava –i dinava i sopava- 15 hores diàries quan tenia 18 o 19 anys, on un italià em va regalar el llibre de Neruda que he fet servir fa dos posts. La jaka el devia conèixer, o no, corria l’any...

Restaurant on t’han pres el pèl
No citaré noms, però si poblacions. En temps remots, en un restaurant de Santa Coloma de Cervelló, on em van treure un arròs tan covat que la dificultat per distingir un gra de l’altre d’entre la massa informe es podia convertir en un procés interminable. I no, no compensava la visita a la cripta de la Colònia. Aquest estiu, un restaurant de Cadaquès a primera línia de mar... No, no el vull rememorar.

Restaurant on has gaudit d’una bona carn a la brasa
No demano carn a la brasa als restaurants. La millor carn a la brasa que he menjat –sempre la memòria traïdora?- ha estat al camp, a la vora de Peñafiel, carn de cabrit feta amb sarments i regada amb vi negre de la terra, tret d’aquells mateixos sarments.

Restaurant més romàntic
Ara penso en un restaurant a l’aire lliure d’un càmping de Delfos. Més avall les restes de les ruïnes, i encara més avall la mar. Envoltat de senyals de la raó i l’equilibri, va ser una època en què em dominaven els sentiments. Apol·lo em guiava?
I si em situo a Catalunya, me n’he d’anar a Beget, al Ripollés. No recordo el nom. Al costat de la finestra, a la vora del riu que a l’estiu potser no portarà més que un rajolí d’aigua. Després –o abans- una visita a l’església, i una passejada seguin el curs del rierol, o, pels més agosarats, muntanya amunt intentant arribar a França.

Restaurant d’on vas sortir cantant havaneres
De cap. Alguna vegada he intentat cantar i m’han fet callar immediatament. Ja no ho intento.

Restaurant on aniries cada dia
No ho resistiria. M’agrada canviar i, en tot cas, prefereixo cuinar. Durant dos anys vaig treballar prop del port i em quedava a dinar un dia a la setmana –aproximadament 70 o 80 vegades en tot aquest temps- En cada ocasió (gairebé) vaig canviar de restaurant –nord, sud, est, oest-, simplement per sortir de la monotonia. Em penedeixo de no haver pres notes per fer-ne un llibret. Ara vaig un cop a la setmana al mateix restaurant perquè tinc poc temps des que surto de la feina fins que torno a entrar: tots els dijous –i no menjo paella- menú a 8 euros i l’amo seguidor del Numància: ja saben que no m’han de portar pa ni postres i que dono poca conversa.

Recomana un restaurant econòmic i romàntic
No puc. No ho sé. Segurament a la nit, si us perdeu pel sud, al restaurant de la meva primera resposta, encara. Els dos de la resposta del romanticisme crec que també serveixen.

Recomana un dels teus restaurants preferits
M’invento la pregunta i em responc que el Motel de Figueres, per allò de tradició i modernitat i per les connotacions literàries, i sentimentals que no explicaré. I si us perdeu per la vall de Hecho (se m’acaba d’acudir), aneu a casa Blasquico, pel menjar, pel tracte i per l’entorn (feu reserva: només set o vuit taules).

Ho sento, Xurri, dels restaurants del barri n’haurem de parlar en persona. Per cert, no t’animes a fer el meme de Proust?

Entenc que aquest era el post sobre on hem menjat, ara falta el post sobre què hem menjat, i no vull donar idees. Si algú vol passejar per la seva gastronomia, ja ho sap.

P. S. Em sembla que si continuo per aquest camí, i prometo reincidir, els del Saló del Llibre m'esborraran de la llista, així que esmentaré dos títols per compensar:

Pep Nogué i Puigvert: La cuina de l'arròs de Pals. De l'Orient a l'Empordà. Cossetània Edicions.

Se acabaron las espinacas y otros delitos por computadora. Selección de Issac Asimov, Martin Greenberg y Charles G. Waugh. Alianza Editorial.

temporalitats

Escolto una estona els parlamentaris: és el torn de Saura, que inicia el discurs recordant que pot ser president aquell qui no hagi obtingut més vots que un altre candidat; quan el deixo sol a la tele, parla del canvi climàtic. Entenc, però no comparteixo, que un candidat a la presidència parli en una sessió solemne del primer tema. No entenc que els ciutadans encara li donin voltes a la qüestió. Quan vaig anar a votar, sabia que el meu candidat no seria el proper president de la Generalitat i també intuïa –en teniu proves- qui ostentaria el càrrec, la qual cosa no em va fer abstenir, malgrat que en vaig estar a punt. Calia ser imbecil, somiador o desinformat per no preveure com anirien les coses abans de votar i, sobretot, coneguts els resultats de les urnes. No m’agrada Montilla, fins i tot desconfio de Montilla –no sé si seria una exageració dir que més que dels altres polítics-. Qui serà el meu president s’allunya força de les meves conviccions i expectatives de país, crec. I aquí s’acaba la història, de moment.

Com és obvi, no conec Montilla ni la majoria dels altres candidats més que a través dels mitjans de comunicació, sobretot dels diaris. Els periodistes m’han anat informant de qui és qui. Els periodistes, que són humans com tu i com jo, han anat objectivant i subjectivant sobre els candidats: aquesta és la seva feina. Els periodistes, però, malgrat les seves tendències personals, haurien de tendir a no enganyar massa els lectors, a no crear conflictes innecessaris i sobretot falsos, haurien de tendir a no desinformar, a no voler-nos fer còmplices de les seves pròpies misèries.

Si “La Vanguardia” conservés encara la seva edició íntegra del periòdic en paper fàcilment consultable per Internet, el meu post d’avui s’acabaria amb l’enllaç als articles de dos periodistes grans, de llarga trajectòria, i a la proposta que vosaltres jutgéssiu, però com que això ja no es pot fer, em fan continuar escrivint per reproduir una petita part dels articles que avui han publicat. Carlos Sentis i Daniel Arasa. Títol del primer article: “Uno electo y el otro investido”. Arasa titula: “Montilla, líder o talento social”. Els títols ja són significatius, però no suficients.

En els darrers anys -no cal que expliqui la seva història professional, que em recorda molt la de Samaranch-, he llegit amb interès alguns articles de Sentis i mai no m’havia trobat amb un text tan manipulador, tan immenjable. En trio només un fragment i espero que, com que no és suficient, llegiu l’article sencer per arribar a comprendre l’assumpte que proposa:
“Por duro que sea encajar el golpe, hay que templar el ánimo y esperar que la respuesta llegue con nuevas elecciones. Mientras tanto Artur Mas puede quedar como una reserva moral altamente cualificada. Es y quedará como presidente electo, aunque no investido”.
Arasa té el seu article a la pàgines salmó del diari –no arribo a comprendre per què- i en un text més curt, però més interessant per la novetat de l’enfocament, ens parla dels tipus de liderats. També desconfio d’Arasa, però considero –vull considerar- que la seva visió no participa de l’intent d’engany de l’article anterior:
“No le falta inteligencia, ni capacidad de trabajo, ni mano de hierro. A su manera, Montilla puede ser líder, por la sencilla razón de que no existe una forma única de serlo.”

Fins a quin punt els articulistes tenen algun tipus de deure amb els lectors? No ho sé. El que sé segur és que Sentis i Arasa són dos gats vells en l’ofici i els seus articles d’opinió estan ben meditats i creen opinió.

Abans de sortir de casa escolto encara les paraules finals de Montilla, són aproximadament les set de la tarda. És un parlament curt, d’emoció semicontinguda. En trio dos moments:

La il·lusió que sento en aquest moment és íntima i compartida, però, més que proclamar-la, serà l’energia que mantindrà viva la meva dedicació al servei dels catalans i les catalanes. Una il·lusió que vull que sigui un estímul més que una exclamació.

No sé, Montilla, crec que de tant en tant, en moments especials i malgrat el caràcter, cal proclamar la il·lusió, cal exclamar. No és bo que el crit es quedi dins, malgrat que continuï l’estímul. Als catalans sovint no ens ha anat gaire bé aquesta tendència a no deixar anar el crit, a la contenció. No cal ser més català que els catalans.

Però la Presidència, a més de ser votada, com vostès saben, ha de ser estimada i valorada. Catalunya i el seu poble sempre han tingut una relació especial, profunda, afectuosa, entre la Presidència i la ciutadania. Vull guanyar-me primer el respecte dels nostres conciutadans i espero aconseguir també el seu afecte.

Va, Montilla, no demanis impossibles. Jo t’asseguro que et respectaré, perquè em representes, encara que no t’hagi votat, però no em demanis també que t’estimi, ja saps que el nostre amor és impossible. Tampoc no passa res, potser tindràs altres amors, encara que siguin falsos. Ja saps allò de la solitud...

en el 33è aniversari

Ja sé que no són els 25 ni els 50, però avui m’agafa per aquí, encara que ja, o només, faci 33 anys que va morir. Rellegeixo el llibre sense portada que tinc des dels 18 o potser des dels 19 i m’aturo en un poema, crec que no gaire conegut, de Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto, més tard Pablo Neruda. Versos de pedra dura per fora i tendresa per dintre. Versos vells potser oblidats perquè la història va diferent aquí i allà...?

I just avui, comença el discurs d’investidura d’un altre president. Qui li farà versos? Quins versos li faran?
Temps difícils, Montilla:
d'avellaners en crisi
que berenen Nocilla.
No creguis que per vici.

Canto en la muerte y resurrección de Luís Companys

Cuándo por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.

Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.

Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejó por la tierra tu sangre derramada.

Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja,
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.

Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!

P. S. Em rebenten, sempre moderadament, per suposat, els nyaps –siguem suaus- d’aquells que tenen els mitjans i no els fan servir. En el web del Saló del Llibre d’aquest any hi ha una secció dedicada a enllaçar blocs; molt bé, res a dir, com si volen fer un monogràfic sobre la literatura xinesa: són ben lliures. Ara bé, quan es tria una opció cal fer-la bé. Fins ahir gairebé tots els blocs (blogs) esmentats –hem de suposar que literaris en el sentit ampli de la paraula- eren en llengua castellana. Evidentment, aquesta animalada va originar una protesta, que vaig començar a llegir a l’Efecte Jauss, i que va continuar pel Llibreter i altres, fins arribar a Vilaweb, que ha produït una rectificació i una nova tria, després de les excuses pertinents i les comprensions adients. Potser alguns trobaran els resultats satisfactoris. Bé alguna cosa ha canviat i s’ha mig equilibrat l’espectre bloquístic castellà-català, però continua sent un misteri, parlo per mi, evidentment, el criteri de la selecció, i que encara perdurin enllaços que no tenen res a veure amb els blocs (o blogs). Què hi fan Lletra, portal català de visió obligatòria, però que, en la meva opinió, no té res a veure amb un bloc, o El rincón del vago, o fotografia.net, o digitalcalidad.com, o arquitectura de las palabras? O el que us sembli a vosaltres. I continueu la selecció. I només un bloc en gallec? En fi... Ep, i jo no em puc queixar, que m’han enllaçat - avui, potser demà desapareixeré- , i els n’he de donar les gràcies, però em sembla que hi ha molts blocs més interessants que el meu des de la perspectiva literària. En resum, que quan es fa una tasca, cal fer-la ben feta, i si el temps és un enemic, doncs tal dia farà un any , i si no s’hagués fet esment dels blocs (blogs) ningú no s’hagués queixat.

Tinc curiositat, i no ho dic amb segones, per saber qui ha fet la nova tria.

identitats

Escolto Buika parlant amb una llibertat inusual amb l’Àngel Cases. A mesura que avança la conversa recordo Sentimental de Sergi Pàmies: el pare de la noia també va sortir un dia a comprar -no se sap si tabac-i no va tornar més (també sembla que el seu company, pare del seu fill, va anar a comprar no sé sap què i encara l’espera); recordo igualment, per una certa similitud de la veu, excel·lent, una mica trencada, però càlida, i per un toc de rebel·lió, més intuït que explícit –Buika riu sovint i desdramatitza-, Janis Joplin: no és fàcil poder cantar sense l’acompanyament musical.

Buika és difícil de classificar musicalment, igual canta un bolero i sembla cubana, que inicia un cant flamenco i sembla gitana, que es converteix en Tina Turner. Conxa Buika canta en castellà i en anglès i té dos discos al mercat. Als Estats Units, un país només per guanyar i perdre diners, no es va sentir bé; ara segurament s’instal·larà a Madrid.

Conxa Buika és negra, filla de dos exiliats polítics de Guinea (a Guinea pràcticament tots els habitants podrien ser exiliats polítics). Buika, que no recorda que vol dir el seu nom tribal –ai, que la seva mare la matarà-, no acaba d’entendre la gent que li pregunta per Àfrica i que s’interessa pel seu esperit africà, per les arrels africanes de la seva música, perquè ella no ha estat mai al país dels seus pares. Ella és mallorquina, ella ens explica detalls dels seu barri de Palma, el barri on vivien les prostitutes, al costat del barri gitano, que l’atreia més que el seu, Buika ens explica com coneix les muntanyes i el mar i els pobles de Mallorca, Buika coneix la història de la seva illa i de la gent que l’habita, Buika coneix molt bé la tramuntana i recorda els efectes del vent en el seu cos. No és això ser mallorquina? D’acord, Àfrica també deu estar molt bé, però Buika continuarà sent mallorquina i parlant mallorquí quan li convingui, encara que visqui a Madrid i ara canti en castellà o en anglès. Que què vull dir? La veritat, poca cosa, que la noia és mallorquina i aquí s’acaba la seva història identitària (paraula de moda), i que potser demà parlarà sobre oliveres mallorquines i les cantarà en català, avui, no.

Si la voleu no només escoltar sinó també veure, podeu intentar comprar entrades per al concert del Palau de la Música del dia 28 d’aquest mes. El repertori és una incògnita, depèn de com se senti.
















Com que la Buika ja l’he escoltada abans -la podeu trobar fàcilment a Internet-, a mi ara em ve de gust viatjar amb la veu sense instruments de suport. o gairebé, de la Janis Joplin, i el seu riure burleta final.


Powered by Castpost

aquest Nadal, submarinisme

Ara que ja esteu a punt per als excessos de Nadal i Reis –i el que vingui entremig- i aprofitant el que no em van dir al curset de fotografia, intentaré temptar-vos i, modestament, informar-vos i recordar-vos que és el moment de comprar-vos una càmera digital compacta per vosaltres o, si sou prou generosos i les finances us funcionen, de regalar-ne una.

Si mireu un fullet publicitari dels que van amb els diaris o us arriben a la bústia, us haureu fixat que us proposen tres motius estrella per fer la tria: Megapíxels, LCD i Zoom. No dic que no sigui interessant saber els megapixels, la mida de la pantalla i el zoom, però són aspectes insignificants pel fet que en la majoria de càmeres que trobareu a les botigues en aquests moments les característiques són molts similars. Anem, doncs, a la pràctica.

Gairebé totes les càmeres que podeu comprar ara tenen entre 6 i 7 megapixels (o més), la qual cosa vol dir que si teniu els mitjans podreu imprimir petits pòsters sense perdre qualitat en la imatge. Això sempre que la vostra impressora us permeti anar més enllà del DIN A 4, cosa dubtosa. En la pantalla de l’ordinador o en les vostres impressions personals o de la botiga de la cantonada no trobareu cap diferència entre els resultats produïts per una càmera amb resolució de 7 o de 4 megues.

Quan enfoqueu el motiu, us adonareu que una pantalla de 2,5” us ofereix una imatge més gran que una de 2”, és obvi, però cap de les dues faran que deixeu de tenir problemes de reflexos quan el sol es manifesta resplendent i maleïu el fet que el fabricant, seguint la moda i en un intent d’abaratir costos, s’hagi oblidat d’incloure un visor electrònic, és a dir, aquest foradet que us permet posar l’ull en contacte amb el cos metàl·lic o de plàstic de la màquina i veure realment què voleu fotografiar.

Els zooms estàndards són, ara i abans, de 3 augments. Res a dir. Si voleu 10 augments haureu d’optar per una càmera una mica més gran i més pesada que no podreu encabir a la butxaca. Vosaltres mateixos.

Què més us cal tenir en compte? Fem un repàs.

Fonamental: la sensibilitat de la pel·lícula, que ara no és pel·lícula, però com si ho fos, és a dir, el número ISO. Com més alt sigui més possibilitats tindreu de captar imatges amb poca llum sense fer servir el flash, que només va bé en les distàncies curtíssimes. Conformar-se amb menys de 1600 d’ISO ara mateix no té sentit. És veritat que com més alt més soroll, o el que abans dèiem més gra, però això fins i tot us pot permetre algun efecte artístic i, per altra banda, alguns programes de tractament d’imatge us permetran fer desaparèixer bona part del soroll.

És interessant que la càmera tingui la possibilitat d’enfocament manual. En determinades circumstàncies l’enfocament automàtic és imprecís, poc fiable.

Balanç de blancs manual. Que la foto no us surti amb un to vermellós o blavós depèn en alguns casos de la possibilitat de manipular el balanç de blancs.

El tipus i la durada de la bateria. Les piles alcalines triple AAA, recarregables o no, són fàcils de trobar, tot i que són més grans que una bateria de liti. Sigui com sigui, sempre cal portar una bateria de reserva per tal de no perdre just en el moment precís la foto de la vostra vida.

Si la màquina pot enregistrar imatges en format TIFF, millor, però el JPEG ja és suficient i les imatges “pesen” menys.

Que la càmera només té control de l’exposició automàtic (premeu el disparador i no us preocupeu de res més) o escenes (esports, nit, retrat...), doncs més fàcil, però jo prefereixo poder decidir la prioritat d’obertura o de velocitat o les dues coses.

El tipus de targeta de memòria és secundari, però, per exemple, una XD només la porten les Olympus i les Fugi, són més cares que la resta, tot i que són les més petites –potser per això són més cares- i encara ofereixen problemes de compatibilitat amb alguns ordinadors o impressores.

Assegureu-vos que la marca que compreu té un servei tècnic que respon ràpidament i amb eficàcia en cas d’avaria. Un disseny espectacular i la promesa d’unes prestacions inigualables d’un fabricant de Mongòlia... Bé, vosaltres mateixos.

Ja m’he passat de mida un altre cop i el que queda, si no m’erro, és massa tècnic per un post introductori. Bé, si voleu fer una mirada a pràcticament totes les càmeres que es troben en el mercat, comparar prestacions i preus i veure opinions tan poc fiables com la meva, feu un clic aquí.

I posats a aconsellar una càmera concreta, que segur que us divertirà força ara però també a l’estiu, us he triat l’Olympus 725 SW. És una llàstima que no tingui algunes de les opcions que a mi em semblen interessants (possibilitats manuals), però en canvi podeu fer-la servir fins a 5 metres per sota de l’aigua (podreu immortalitzar els peixos de la costa abans que desapareguin definitivament) i si us cau a terra no passa res, mentre no sigui de més de metre i mig i no l’hàgiu llançat amb ràbia. El preu està entre els 309 euros si la compreu a través d’Internet i els 399 al Corte Inglés o al FNAC -quina causualitat!-. Va, decidiu-vos, que un dia és un dia, encara que per uns 200 euros o menys podeu tenir una màquina semblant no submarina, però aquesta la majoria ja la teniu: renovar-se...

P. S. Aquests de la tertúlia en ataquen amb un post que vol batre el rècord de llargada.

al·leluia

Em llevo tard. Al passeig de Sant Joan s’aprofita encara aquesta calor declinant però sense aturador que fa anar de corcoll els homes i les dones del temps: qui sap si demà arribarà de sobte la fred que ens semblarà intensa per falta de costum.

Els blocs es mantenen semiletàrgics, o així m’ho sembla a mi, cada vegada més selectiu, més mandrós. Llegeixo al diari que el món continua girant. Des de l’oasi en què s’ha convertit avui l’interior de la meva illa de l’Eixample, m’arriben apagats els sons i les veus del Messies de Handel. Imagino que potser la Imma torna a assajar, com l’any passat. És avui el concert al Palau?

A la tarda, mentre intento treballar una mica, escoltaré segurament el soroll insistent de la pilota contra la paret que el nen, cada dia més gran, de l’entresol fa botar en solitari, fins que se’n cansi. Més tard, a poc a poc, començaran a il·luminar-se les finestres.

simplificacions

Els altres han marxat i ens quedem només cinc alumnes i jo. Ells tenen 16 anys, jo, més. No fem la classe del programa, no parlem de la literatura medieval que de vegades els costa tant perquè jo no els sé fer comprendre del tot que darrere d’un estil diferent i d’unes paraules de vegades estranyes és mouen els mateixos sentiments que llegeixen cada dia en els blocs i que ells mateixos expressen: amor, odi, comprensió, complicitat, desconcert, neguit...

Parlen amb mi i entre ells de les immediateses a què solen abocar les converses informals. Al cap d’una estona, dos d’ells proposen un joc que consisteix a dibuixar unes cares i endevinar a quines sèries de dibuixos animats pertanyen. Els traços de guix tenen estil japonès. Un dels seus companys i jo restem muts, no en tenim ni idea. En el meu cas és pot considerar normal., en el cas de l’alumne, no. Ens diu que a casa seva tenia prohibit mirar la tele fins a certa edat. Ens sorprèn la “anormalitat” i se’ns acut preguntar-li si li sembla que aquest fet el va marcar, si el feia sentir-se diferent. Ens mira amb un somriure que endevinem mig burleta i ens respon que no veu el motiu, que tenia moltes altres coses per fer, sovint amb els seus pares. És un noi encantador, equilibrat, optimista, com alguns altres dels que ara queden i dels que dilluns ompliran la classe i miren la tele. Sembla que no tots són així.

Quan no es tenen solucions i s’és incapaç de dedicar temps a buscar els orígens de les situacions, hom té tendència a simplificar. L’encara conseller de Justícia ens va dir no fa gaire que la causa de l’agressivitat dels alumnes eren els programes de televisió que miraven. Assumpte solucionat, doncs, tanquem la tele o canviem els programes. Però ell, vosaltres i jo sabem que la vida és una mica més complexa. De fet, una afirmació semblant hauria de ser motiu de dimissió: no es pot enganyar la gent que confia en la sabiduria dels polítics.

Avui he llegit un article de la Imma Monsó que dóna voltes al tema de l’educació dels fills i resitua l’assumpte en les dimensions que li són, o li haurien de ser, pròpies. L’articulista no diu res de nou, però ens recorda el que sabem i que no afrontem. No proposa solucions, perquè avui per avui no hi ha solucions a curt termini. Ens parla a través de tres exemples (us enllaçaria amb el diari si això em fos possible).

1. La senyora de la neteja d’una amiga seva que ha comprat una moto al seu fill però que es nega a comprar els dos llibres que des de l’institut aconsellen al seu fill perquè millori la seva comprensió lectora. La senyora diu que el seu fill ja té prou llibres a casa. Que no té el Quijote, doncs que llegeixi el Manual de la Seguridad Social. Cap problema.

2. “En Mechas”, que també té una bona moto, “hace quarenta años habría sido expulsado del centro, y hace tres siglos, deportado a Austràlia”. Ara, a l’institut del noi el castiguen a no anar a la sortida de fi de curs a Port Aventura. La mare no hi està d’acord i se l’endú al parc d’atraccions el mateix deia que els seus companys van amb els preofessors (ostres, la Montsó coneix el meu institut).

Leticia Casta (i segurament molts i moltes altres) ens diu referint-se al seu fill de sis mesos que cada dia aprèn alguna cosa nova del nen. Abans s’aprenia dels pares i ara s’aprèn dels fills, fins i tots dels que tenen sis mesos. Uf, la idolatria als fills!

La Imma Monsó no aporta cap novetat, només recorda. No, no ens diu que els pares –sembla que més les mares, però és que els pares ja no se sap on són- hagin perdut els papers, sinó que hi ha tants papers, tants guions, que els pares s’han fet un embolic, que els guionistes estan tan especialitzats que escriuen uns textos que fan un servei molt limitat perquè els pares no tenen temps de llegir-los tots -ai, el temps!-. O potser ens diu que els pares passen dels guions perquè se senten guionistes. O potser deu ser veritat que les escoles tenen la funció de formar i informar i les cases de desinformar. O potser és a la inversa. O potser hem arribat al punt que cada casa és una república. Concrecions i solucions? En el post del proper any en aquesta mateixa data. Mentrestant, anar fent, que semblaria una comèdia dels germans Marx si no fos perquè els germans Marx fa temps que són morts i les comèdies perden la gràcia i es converteixen en drames i els drames tenen tendència a convertir-se en tragèdies.

de la suportable lleugeresa del poliespan

Desconec les propietats del poliespan , però estic convençut que amb una mica d’esforç podria arribar saber l’origen i les propietats d’aquest material tan lleuger i polivalent. El que també tinc clar és que mai podré arribar a conèixer el preu de venda a minoristes com jo de les safates d’aquest producte.

Imagineu que aneu a la peixateria, per exemple, i compreu un quart de gambes a 149 euros el quilo. Bé, doncs el peixater o la peixatera, en un gest que és d’agrair perquè evita els desordre del paper encerat, us col·loca una safata de poliespan que pesa 12 grams a la balança i a continuació va afegint gambés fins que arriba al pes, aproximadament, que heu demanat. Us embolica safata i gambes vermelles i llustroses amb un plàstic transparent i ja podeu continuar la compra. Ara ve el moment de repetir la pregunta: Quin preu té el poliespan? Doncs en aquest cas em sembla que va a 149 euros el quilo que, en el cas del que heu comprat a la peixateria ve a resultar a 1,80 euros aproximadament. Potser un pèl car, em direu. D’acord, si el voleu de més barat, aneu a la verduleria i demaneu xampinyons: el preu del poliespan baixa en picat. I segur que encara el podeu trobar a més bon preu, és qüestió d’anar voltant. El que és segur és la impossibilitat d’evitar les fluctuacions econòmiques instantànies del producte i, en conseqüència poder arribar a donar una resposta quan algú o vosaltres mateixos voleu fixar el seu preu. En fi, coses del mercat.

Amb aquesta mateixa safata de les gambes em va passar una cosa ben curiosa uns dies després, quan en acabat de pesar-la vaig deixar casualment uns llibres que més aviat em feien nosa a sobre. Tres llibres, i la balança no es va moure dels 12 grams. Era la confirmació científica que necessitava d’una idea que fa temps que em ronda pel cap, que hi ha llibres tan inconsistents que una vegada llegits –de vegades no s’aconsegueix passar de les primeres pàgines-, o abans potser, són totalment oblidables. Sé que no em puc queixar, que gran part de la culpa és meva, però no puc deixar de dir que la conxorxa entre editorials àvides de diners i amb un seny dubtós i les llibreries que et mostren productes cent voltes llegits amb altres matisos tenen alguna cosa a veure amb les meves decisions precipitades (hi ha altres causes, és veritat, que ara seria llarg d’enumerar). En el cas dels tres llibres esmentats, no m’hauria estranyat que la balança fins i tot s’hagués inclinat pels números negatius sinó hagués estat pel poliespan que, tot i la seva lleugeresa, mantenia una consistència més important que la dels llibres. Consistència -o inconsistència- que, des d’una altra perspectiva, també resulta dubtosa -o provada- per a la Tina, segons ens explicava el dia 16.

ponents de novembre

El novembre és el mes de les meves morts, dels meus morts. Aquest novembre, enguany encara tan dolç, em porta també la notícia de la mort de Jordi Sarsanedas, un dels primers i dels últims.

I ens n’anàrem pels nostres carrers, cantussejant potser una cançó banal que oblidaríem tot seguit que deixés d’obsessionar-nos, lliurats potser a la inútil follia de les recances per cada moment de la vida viscuda, potser a la dolça mania d’entreteixir esperances per a tota la vida per viure o a l’exhauridora esperança de comprendre. Pels nostres carrers. Per sempre.

Jordi Sarsanedas: “Mite del faraó Joan”, dins Mites, 1954

El gramòfon toca Some sunny day. Adéu clavell morenet! Jo pensaré en el temps passat, en la gràcia dels vells artistes, en els indrets de la platja on jagueren els amants.

Jordi Sarsanedas: “Mite del mariner”

la veritable història de la caputxeta roja i mestre llop

Diversos comentaris en el post “de caputxetes i llops” m’impel·leixen a explicar el veritable desenllaç de la història, que m'acaba d'arribar. Sé que alguns no el creureu, que considerareu que únicament vull endolcir el que tantes i tantes vegades us han explicat , que aquest és un final apòcrif. Potser pensareu que l’esperit nadalenc s’ha apoderat de mi, com ho ha fet dels pobles i ciutats del nostre país, que ja llueixen els llums –encara apagats- d’aquest Nadal proper. No argumentaré, no insistiré: vosaltres mateixos. Jo tinc plena confiança en Josep Massó i Ventós, fill de Jaume Massó i Torrents. Si ell va dir que la història acabava així, jo me’l crec.

-Vull que em diguis que perdones el meu designi salvatges, Caputxera Roja! La noieta tota es va posar a tremolar i va dir:

-Ai, llop dolent, que et deus haver menjat la meva àvia bona! Ella no és aquí i les teves dents deuen ser encara brutes de la seva sang!

Mestre Llop es va picar el pit amb la pota i va dir:

-Et juro que no he comès aquesta mala acció, Caputxeta Roja! Quan he arribat aquí l'àvia bona no hi era pas. La meva temptació eres tu, sense pensar que era la nit de Nadal i que ressonaven pel bosc campanes de festa. Jo m'he menjat molts infants com tu i molta gent, i aleshores sí que les meves dents eren sempre molles de sang fresca. Però un dia va venir a mi sant Francesc i em va sortir a l'encontre i em va parlar tan bé de les meves maldats, que vaig posar la pota dins la mà del sant, i li vaig prometre que mai més menjaria cap persona viva. I he mantingut la meva promesa i només avui, perquè tinc fam, anava a trencar la meva paraula.

La Caputxeta Roja li va allargar els presents que havia portat per a la seva àvia i Mestre Llop va menjar, i va assaciar la seva fam. I després que va haver menjat li va dir, allargant la seva pota:

-Ja sé que s'ha dit, Caputxeta Roja, que jo m'havia menjat la teva àvia i després t'havia enganyat i t'havia menjat també. Però tu ja saps que això no és pas veritat. Tu ja saps que una noieta de la teva virtut i de la teva bondat pot anar pel bosc sola sense por que el llop se la mengi. I per fermança d'això, dóna'm la teva maneta feinera que m'ha ofert el pa i la mel i la mantega i el pastís i el pollastre, i jo hi posaré la meva pota que es va posar dins de la mà el sant, perquè hi hagi una bona pau entre la Caputxeta Roja i Mestre Llop.

La noieta va estrènyer la pota de Mestre Llop dins la seva mà. i dels ulls de Mestre Llop, devinguts serens, varen caure dues llàgrimes que van relliscar pel seu pelatge fosc.
En aquell moment varen entrar la mare i l'àvia de la noieta i varen ser testimonis de la fermança de Mestre Llop.

I assaciada la seva fam i més segur de mantenir la promesa que havia fet al sant, Mestre Llop se'n va anar bosc endins cap al seu cau, escoltant el so argentí de les campanes de Nadal que arribaven clares entre la neu que omplia la terra i les soques negres dels arbres del bosc de les rondalles on les criatures ja podien anar soles.

I al lluny, entre la seva mare i la seva àvia, que tornaven al poblem, Mestre Llop veia l'eixerida Caputxeta Roja com una flor enmig de la neu, i una mà d'infant que li feia adéu, adéu...

I com que avui no estic gaire condescendent, si voleu saber la història completa de la caputxeta roja, que no vermella, busqueu-la a Google, i ja m’ho direu. Una història ben trista per a Mestre Llop, per altra banda.

introduccions

Inscriure’s en un curset que porta el títol d’ “Introducció a....” és un error que un no hauria de cometre quan el que va darrere d’introducció fa referència a un tema que t’agrada i en tens algun coneixement, encara que l’aprenentatge hagi estat autodidacte, com la majoria d’aprenentatges seriosos.

El primer dia ja veus que la cosa no funcionarà, el segon dia t’adones que es confirma la primera impressió: com es pot passar una sessió de tres hores explicant les parts i el funcionament d’una càmera fotogràfica digital a partir d’un model real que és una peça arqueològica que es deu pagar a preu d’or en el mercat negre?: Una Sony que encara funciona amb un disquet de 3,5”! Instruccions: com es col·loca la bateria; com s’enregistren imatges: traieu la tapa de l’objectiu, moveu el comandament power..., poseu, play..., agafeu el disquet i comproveu..., fiqueu el disquet dins la càmera..., tanqueu el compartiment del disquet, premeu el botó del disparador fins a...; les indicacions visuals: ...Continuo? Tercera sessió (3 hores més): Les càmeres de fotos (1). Quarta sessió: Les càmeres de fotos (2). Què si, que tres hores més de les càmeres de fotos, no m’he equivocat. Cinquena sessió: Formats i captura d’imatges digitals. El tema és llarg i no el podem acabar. No sé si continuarem la setmana pròxima o seguirem amb la sisena sessió, que promet més, sobretot en el cas d’un badoc com jo: Aprendre a mirar i a compondre. Ja us ho faré saber.

No, a veure, no només és el que sembla, que també mirem llibres de fotos, i fotos per internet, i en fem, i les pugem a l’ordinador, i jo, quan tinc una estona, faig de professor-ajudant als companys de dreta i esquerra. I ja he superat la vergonya que vaig passar el segon dia, quan el professor, que em devia observar en una de les meves pràctiques, em va dir que què feia jo allí.

En fi, sé de segur que ara que ja ha passat l’equador del curset la matèria serà més atractiva i complexa i aneu a saber si me’n sortiré. És clar que en aquests tipus de cursets no et donen cap nota segons l’aprofitament, sinó només un certificat d’assistència que no et capacita per a exercir posteriorment d’introductor a l’ús de les imatges digitals. I així, quin estímul et queda?

Resumint, que no és aconsellable matricular-se en un curset introductori d’una matèria que fa molts anys que coneixeu. Sí, encara que les trenta sessions siguin gratuïtes, el professor i els companys molt agradables i que de tant en tant aprengueu alguna cosa. Segur que pel mateix preu podreu trobar 30 hores més productives. No, el temari no me’l van donar fins que vaig posar els peus a l’aula.

D’acord, ja podeu interrompre la lectura i passar a un post més productiu o passar-vos per la interminable galeria d’imatges de zonezero. Si voleu aprofitar la foto de més avall com a punt de lectura... Recordeu que no s’han de doblegar les pàgines.






















(Joel-Peter Witkin: lectura interrompuda -1999-)

de caputxetes i llops...

-Caputxeta, caputxeta
de la cara boniqueta,
a on vas tu per aquí?
-Vaig a casa la padrina
a portar-li medecina,
que és que voldríeu venir?
-Caputxeta, caputxeta,
això és una mentideta;
i és castigat el mentir.
-Senyor Llop, mentir no sé,
el que porto ja us diré:
és un pastís, vet-ho-aquí.
-Un pastís fet per tes mans
tan fines com diamants,
que dolç deu ésser. Oi que sí?
-El que fa dolç el pastís
no sóc jo, senyor llop vell,
que és l'avellana i el vi.
-L'avellana és ta boqueta,
el vi n'és ta caputxeta.
-Deixeu seguir mon camí.
-Ja et deixo passar endavant.
Adéu siau, llop galant...
-Adéu llavis de robí...!


(Després de llegir això, un es malfia dels desenllaços que s'han escrit de la història. Un no s’ho pot creure. Un imagina que sempre hi ha tercers, envejosos i amb obscurs desitjos. Un sap que llops i caputxetes sempre s’han entès. Què va passar realment perquè s’acabés d’aquesta manera el que oferia tantes possibilitats?)


No us fieu pas mai del llop
si un dia pel bosc aneu,
perquè de lluny o de prop
sempre que us vol mal, penseu.
Dic el llop i ja és sabut
que els llops no tots són iguals,
no us fieu dels més formals
ni del que sia sorrut,
ja que el de parlar melós
i de maneres més fines
per empaitar les fadrines
és el llop més perillós.

Jordi Canigó, pseudònim de Salvador Bonavia i Panyella. La caputxeta vermella (versió entre la Caputxeta d’en Perrault i dels Grimm)

我愛媽媽，媽媽愛我

(Un comentari de la xurri sobre un palíndrom que tots dos coneixem em porta a escriure aquest post)

No hi ha dubte que a poder ser cal veure les pel·lícules en la seva versió original. Em refereixo sense subtítols, que és com són les versions originals. En cas que això no pugui ser, penso que cadascú ha de triar allò que li interessa més, simplificant: seguir amb detall la història que s’explica (versió doblada) o bé tenir-ne una idea aproximada de la història a través dels subtítols, però gaudir dels sons que surten de la boca dels actors (versió subtitolada). No sé si els que sou enemics dels doblatges, quan es tracta de llegir un llibre preferiu la versió original o la traducció.. He de suposar que optareu per l’original si domineu prou la llengua i us decidireu per la traducció si teniu dubtes raonables sobre el vostres coneixements lingüístics, que us poden fer perdre temps buscant sovint les paraules al diccionari o, fins i tot, us poden deixar en la inseguretat de no haver captat l’essència de les frases, dels conceptes.

El que em sembla que no val la pena d’intentar és llegir les traduccions dels palíndroms a no ser que es faci amb alguna intenció ... no se m’acut la intenció. Per exemple, qui pot tenir interès a fer una traducció de Karcino. Tratado de palíndromos, de Juan Filloy? Ens agrada llegir pel plaer de tenir sensacions, de conèixer històries, d’obtenir informacions, de buscar complicitats, d’apreciar la bellesa de les paraules en un ordre i un ritme determinat...Els palíndroms, en canvi, basen tota la seva gràcia en un joc que només aconsegueix la llengua original i que el lector aprecia en la mesura que detecta la dificultat del joc o la gràcia de la troballa si, com en el cas d’en Martí, es relacionen amb algun fet (el procés, és clar, es pot fer a la inversa), o quan Filloy diu: "Allí tapase Menem esa patilla". Quin interès, en canvi, pot tenir, per exemple, per un xinès llegir la traducció d’ “Ana la tacaña catalana”, de Filloy –per un català és una altra cosa, evidentment-. Rarament trobem palíndroms que després de traduïts a la llengua que sigui continuïn sent atractius com aquest de Dante: “IN GYRUM IMUS NOCTE ET CONSUMIMUR IGNI” (Donàvem volta a la nit i ens consumí el foc). Potser també entre les llengües que no coneixem ens poden resultar interessants estèticament els palíndroms xinesos, aquests palíndroms dibuixats que després de traduïts acaben també perden la gràcia, perquè no em digueu que no trobeu més bonics aquests signes "我愛媽媽，媽媽愛我" que el fet que vulguin dir “Jo estimo la mare, la mare m’estima”, per bé que aquesta declaració de principis sigui digna de tenir en consideració; tampoc no crec que us importi gaire saber d’on ve l’aigua de Shangai, cosa, per altra banda, força discutible i que podria aparèixer en una pel·lícula ecologista o de misteri oriental: "上海自來水來自海上" “L’aigua de l’aixeta de Shangai ve de la mar”. Per cert, observeu com en xinès sembla més senzill parlar (o escriure) de l'aigua que fer-ho de les relacions familiars.

tardes de diumenge

Alguns diumenges a la tarda, quan encara sabíem parlar francès i els karaokes domèstics no s’havien inventat, ens reuníem per imitar Brel i els altres.


Powered by Castpost

En acabar la cançó, i de vegades entremig, rèiem com bojos. Cap de nosaltres sabia qui era qui i tampoc no ens importava... Ara, ara ... la roda roda.






















Le cœur bien au chaud
Les yeux dans la bière
Chez la grosse Adrienne de Montalant
Avec l'ami Jojo
Et avec l'ami Pierre
On allait boire nos vingt ans
Jojo se prenait pour Voltaire
Et Pierre pour Casanova
Et moi, moi qui étais le plus fier
Moi, moi je me prenais pour moi
Et quand vers minuit passaient les notaires
Qui sortaient de l'hôtel des "Trois Faisans"
On leur montrait notre cul et nos bonnes manières
En leur chantant

Les bourgeois c'est comme les cochons
Plus ça devient vieux plus ça devient bête
Les bourgeois c'est comme les cochons
Plus ça devient vieux plus ça devient c...

Le cœur bien au chaud
Les yeux dans la bière
Chez la grosse Adrienne de Montalant
Avec l'ami Jojo
Et avec l'ami Pierre
On allait brûler nos vingt ans
Voltaire dansait comme un vicaire
Et Casanova n'osait pas
Et moi, moi qui restait le plus fier
Moi j'étais presque aussi saoul que moi
Et quand vers minuit passaient les notaires
Qui sortaient de l'hôtel des "Trois Faisans"
On leur montrait notre cul et nos bonnes manières
En leur chantant

Les bourgeois c'est comme les cochons
Plus ça devient vieux plus ça devient bête
Les bourgeois c'est comme les cochons
Plus ça devient vieux plus ça devient c...

Le cœur au repos
Les yeux bien sur terre
Au bar de l'hôtel des "Trois Faisans"
Avec maître Jojo
Et avec maître Pierre
Entre notaires on passe le temps
Jojo parle de Voltaire
Et Pierre de Casanova
Et moi, moi qui suis resté le plus fier
Moi, moi je parle encore de moi
Et c'est en sortant vers minuit Monsieur le Commissaire
Que tous les soirs de chez la Montalant
De jeunes "peigne-culs" nous montrent leur derrière
En nous chantant

Les bourgeois c'est comme les cochons
Plus ça devient vieux plus ça devient bête
Les bourgeois c'est comme les cochons
Plus ça devient vieux plus ça devient c...

(Monsieur Brel,
N'êtes-vous pas bourgeois vous aussi? Il me semble vous avoir vu voyager dans de grandes voitures de luxe et avec les plus beaux habits? Vous vous rappelez..... bourgeois c'est comme des cochons, plus ça devient vieux, plus ça devient bête...Est-ce que tout artifice luxueux que l'être humain se procure quand il peut se contenter d'équivalent plus modeste n'est pas un signe de bourgeoisie ou ça s'passe seulement entre les deux oreilles?

Merci,

Steve Lessard

Monsieur Lessard,
L'embourgeoisement est un empâtement des désirs et des valeurs. Un rétrécissement volontaire de l'horizon. Quand on permet à sa vie de devenir une suite de répétitions, un cérémonial d'habitudes. L'habit, quel qu'il soit, ne fait pas le bourgeois. Ni son équipage ou ses jouets. On devient détestable bourgeois quand on se laisse devenir réfractaire à toute forme de changement. Et le bourgeois devient bête quand il professe que son cul-de-sac doit être emprunté par tous. En ce qui me concerne j'ai navigué dans les tempêtes du changement depuis toujours, à pied ou en carosse.

Brel)

lectures (disperses) del dissabte

Sabíem per experiència que amb la gent de l’Opus, o pitjor encara, amb els no-sé-què de Cristo, de millor no ensopegar-hi. Son poderosos i, com que tenen fe, no tenen escrúpols; es veu que una cosa va per l’altra.

Teresa Solana. Un crim imperfecte.

La reedició del tripartit, ja ho ha dit, no li agrada. Quina opció hagués preferit?
L’escenari perfecte seria que hi hagués un govern no nacionalista i Ciutadans pogués ser decisiu.
Què entén per partits no nacionalistes?
Com a sigles no nacionalistes, i el seu propi ideari així ho diu, entenc que haurien de ser el PP de Catalunya i el PSC. El problema és que això a la pràctica no s’acompleix. L’excepció seria el Partit Popular, però fins ui tot Josep Piqué ha dit que és catalanista.

De la premsa d’avui: entrevista a A. Rivera (traducció).

Baixo per la Rambla i em topo amb un grup de manifestants davant del Liceu que porten un adhesiu amb una bandera catalana i un llaç negre enmig. No m’aturo a preguntar qui són i que passa. I no en sé fer la lectura.

A la plaça de Sant Jaume, encara queda un grupet amb un adhesiu semblant, però més gran on es pot llegir que volen més informació sobre l'11 de març. Veig que hi ha en F. Díaz junior. La lectura em resulta més fàcil.

Si jo fos la senyoreta Marple, asseguraria que l’A. R. i en F. D. tenen una semblança i que em recorden... No sé si la senyoreta Marple estaria d’acord amb mi: ella té més experiència.

gradacions

És increïble com en aquesta societat monòtona del benestar qualsevol petit entrebanc en la quotidianitat et pot trasbalsar.

Resulta que des d’ahir tinc embussada la pica de la cuina i, per simpatia, el rentavaixelles, la qual cosa vol dir que la normalitat de rentar plats i altres estris ha desaparegut i, en conseqüència, et veus obligat a canviar d’hàbits: embrutir el mínim de plats, fer menjar senzills o entrepans, fer servir el bany com a succedani de la pica...

D’acord, truques a un servei que ho soluciona tot en 24 hores i t'atén immediatament una senyoreta molt amable que potser és de l'Equador (concreta tarifes, per si de cas), però resulta que passen les hores i com que ets impacient preguntes si trigarà molt a venir l’operari que t'han promès. Ah, que s’ha espatllat el servei informàtic i cal donar una altra vegada les dades...? Bé, recomencem: sóc ..., visc a..., el problema és que.... Al cap de deu minuts et truca el solucionador i et diu que vindrà dintre de quatre dies. Resulta que “24 hores” significa en el seu llenguatge que pots comunicar el terrible problema domèstic de nit o de dia, però no que la solució te la donin dintre de les 24 hores del primer dia. Com que no ho veus clar, truques a altres serveis: la resposta és similar. Així que t’aguantes i intentes autoconvèncer-te que quan finalment vingui el “tècnic” t’ho deixarà tot en perfecte estat, encara que els dubtes t’acompanyaran fins a la resolució del conflicte.

Més tard -després d'una tertúlia amb moltes baixes- , encara neguitós, el primer que fas a penes has saludat la teva amiga és explicar-li la teva terrible situació. Ella es mostra comprensiva i per distreure’t et deixa anar quatre cosetes que li passen. Immediatament t’agafen ganes d’haver-te mossegat la llengua abans d’obrir la boca i no envermelleixes perquè no toca i, a més, saps que no li importa que l’hagis saludada amb aquell seguit de ximpleries. I continues la conversa com si res, i no deixes anar que no podràs solucionar cap de les quatre cosetes que t’han tornat una altra vegada a la realitat: ella ja ho sap.

Més tard, vas al xino i compres plats, coberts, gots, tot de plàstic, imagines menús nets i restaurants de cap se setmana. Mentrestant, vas pensant en les quatre cosetes que finalment arribaran a bon port, però que avui – i demà passaria el mateix- només has sabut escoltar. I tens una vegada més aquella sensació de la inevitable solitud i fragilitat de l'ésser humà, i, malgrat tot, de la seva proximitat.

som humans...

Retrobo, perquè aquests dies els busco, textos de l’humanisme. M’atreu la contundència d’aquest:

Hi ha hagut qui oferia gossos, o lleons o armes o coses semblants a mi i a d'altres reis del món; cap present, però, no honora tant, no sols aquell qui el rep, sinó també qui el fa, com els llibres que contenen el saber. Per això t'expresso molt singularment el meu agraïment, car no sols augmentes la meva biblioteca, sinó també la meva dignitat i la meva fama.

Alfons el Magnànim, versió catalana de la carta en què, en llatí, agraïa el regal d'un còdex d'una traducció llatina que Cosme de Mèdicis li havia tramès.

He estat a punt d’escriure un d’aquests posts llargs habituals parlant de com en l’actualitat aquesta carta d’agraïment seria impensable per poc que un fos honrat amb si mateix. Una casa, un cotxe, un càrrec inesperat de conseller... Això sí que seria d’agrair, però un llibre, i en una època en què el concepte d’honor és un anacronisme o un motiu de burla...? Segons quin llibre, tots ho sabeu, el present és pot convertir més en una nosa i un motiu per maleir la persona que ens el fa que en una sorpresa agradable. Quants llibres escombraria es publiquen cada any? Ningú no s’atreveix a fer-ne la relació, es necessitaria tota una vida. Per altra banda, sortint dels cercles més propers, parlar excessivament de la biblioteca pròpia sol ser motiu de desconfiança i de minva d’una possible fama guanyada a base de ... (aquí cadascú que imagini el que vulgui).

Continuaria parlant sobre el tema, però l’aparició en alguns diaris de consideracions sobre la catalanitat de Montilla que han portat alguns periodistes ben assessorats a recordar l’origen geogràfic dels presidents de la Generalitat immediatament anteriors al socialista i a buscar antecedents remots en el càrrec em fan desviar del propòsit inicial.

La Generalitat, encara que el concepte i el funcionament fos diferent, va néixer a la Corona d’Aragó l’any 1359, quan, després de donar-li una important suma de diners a Pere el Ceremoniós, es va constituir una institució per administrar-los de la qual formaven part dotze representants de les corts, quatre per cada braç –noblesa, clergat i poble (poble és un parlar)-. Des de llavors al 1714, ja us podeu imaginar que van presidir la institució gents de tot arreu.

Passant a un altre aspecte històric, tots recordareu que 25 anys després de la mort de Pere el Cerimoniós va ocupar el tron un rei procedent de Castellà de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera (a partir d’aquest moment els Trastàmara van regnar a Castella i a Aragó, més o menys com ara el PSOE i el PSC), que només va durar quatre anys i a qui va succeir Alfons el Magnànim (42 anys ininterromputs en el poder!), l’autor de la carta de més amunt i conqueridor de Nàpols (heu vist com està Nàpols aquests dies?). Durant el regnat d’aquest fill d’immigrant i immigrant ell mateix, va viure Ausiàs March. Més tard, un nebot seu (d’Alfons, no d’Ausiàs), conegut com Ferran el Catòlic, es va casar amb Isabel, una altra Trastàmara –tot queda a casa- de la branca que s’havia quedat a Castellà i va començar la emigració-immigració americana. I així podríem continuar fins al present, però em sembla que encara m’embolicaria amb més inexactituds, perquè el meu domini de la història oficial és, com veieu, notòriament escàs. També és veritat que a partir d’aquí podríem començar a reflexionar sobre el que els mitjans anomenen el debat identitari, que des de la perspectiva històrica és un tema força divertit, com podeu veure...

Va, plego, que per avui ja he divagat prou.

adversatives i causals

Hi ha dies que un té encara menys coses a dir que els dies anteriors, no perquè no hi hagi coses a dir o hagi estat un dia terrible, sinó precisament per tot el contrari, perquè el dia s’ha portat raonablement bé i hi ha tantes coses que un tem que si les diu se li escaparan definitivament (deixeu-me ser una mica ambigu, encara que no en tingui el costum) i perdrà la pau de l’instant.

Hi ha dies en què un es veu com en Linus, aferrat a la flassada – o el que sigui-, però no, com altres vegades, per aconseguir seguretat i protecció, sinó (deixem de banda ambigüitats) perquè un està cansat i enyora el llit esquiu que encara trigarà una estona a arribar.





















Hi ha dies en què un té gairebé la seguretat que somiarà una simfonia; vés a saber si demà potser encara recordarà alguna nota. Ara, però, no importà què recordarà demà, sinó la simfonia imminent del somni.

plany

Avui el teu plany és el meu, Hanna























I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Salvador Espriu. Final del laberint.

hi ha dies...que no sé qui sóc.

Hi ha dies que, encara que sigui en començar la setmana, un no té el cap clar. Hi ha dies, sobretot els parells, que un ha de llegir dues vegades el que sembla evident i encara no té la certesa d’haver-ho entès. Hi ha dies, no importa quin dia de la setmana sigui, que un dubta sobre qui és. Segons sembla, dubtar sobre un mateix vol dir que un pensa i si un pensa, vol dir que existeix. Bé, no em marejo ni us marejo més. Avui, via l’efecte Jauss, he arribat al següent text publicat per Valèria Gaillard al Punt:

Paral·lelament a la proliferació de blocs de política, els dedicats a la literatura també es multipliquen i connecten els lectors d'arreu del món ja sigui per afinitat de gustos literaris o per interès pels mateixos autors, tal com passa amb Carner a Carneriana, de Jaume Subirana. En els blocs, els internautes hi poden penjar –si volen de forma anònima– els seus comentaris en un diàleg interminable. Entre les blocs literaris més visitats hi ha El Llibreter, guardonada amb el premi Lletra; Llegit, Món de Llibres, llunÀtic, Tinta Xinesa, Totxanes, Totxons i Maons, de Joan Josep Isern, La segona perifèria, L'Efecte Jauss; Tirant el Cap, de l'editor de Bromera J.C. Girbés i Oi?, del també editor Oriol Izquierdo. Un dels blocs pioners és Saragatona, portat per Carles Bellver, que també té l'hiperbloc http://www.carlesbellver.com/wiki/html/. D'altra banda, Internet permet donar a conèixer nous valors de la literatura, ja que els és més fàcil penjar els textos a la xarxa que trobar un editor. És el cas de la traductora Tina Vallès, que des del desembre del 2003 porta el bloc L'Aeroplà del Raval. Vallès ha passat de la ciberliteratura al paper amb Labreu Edicions, que li ha publicat un recopilatori dels articles penjats del 2003 al 2005. «Fa temps que escric i el bloc m'ha servit de plataforma per difondre els meus textos; no crec que es tracti d'un nou gènere literari, simplement és un nou suport», comenta.

Què puc dir? Després de temps de procurar mantenir el meu nom en l’anonimat, va la periodista i, ai!, em descobreix i, a més, publicita el meu hiperbloc, que, no cal insistir-hi, també m’agradaria que visitéssiu. No us ho esperàveu, oi? Ni jo. Sigui com sigui, encara que no estic gaire convençut de ser Carles Bellver (no sóc pere palau, pintor d’ofici?), ni que l’amic Bellver porti el bloc Saragatona (on el porta?); la cosa, però, deu ser certa perquè, com he afirmat aquí altres vegades –segur que alguns de vosaltres em llegíeu incrèduls-, el que importa no és qui penses que ets, sinó qui saben els altres que ets: indiscutible (mireu, per exemple com aquests dies una cosa era el que deien els polítics i una altra la que sabíem nosaltres). En fi, si Valèria Gaillard diu que... i ho diu al Punt, doncs deu ser així, tot i que hi ha dies... Aneu a saber si demà... Per cert, un dia hauré de fer un post sobre la importància de les preposicions: de literatura, sobre literatura, amb literatura, sense literatura...

P. S. Visionari, o es diu espectador?, del programa Àgora, aquesta nit m’ha decebut un pèl per la suavitat. L’amic Miquel P. P. ha tingut unes intervencions poc estimulants, en canvi trobo que l’Arcadi –quin “pajaro”!, sempre em recorda Cassen- parla un castellà excel·lent: m’hi he fixat tant que gairebé m’he perdut el contingut. Dels altres no en dic res, que són periodistes i han fet el seu paper. En tot cas, recordar als ingenus que els partits no només tenen vots de les bases –jo en dic afiliats-, sinó, sobretot, dels votants com tu o com jo; que si algú se sent enganyat pels pactes, que s’ho faci mirar; que en alguns països de llarga tradició democràtica, fins i tot amb només dos partits hegemònics, l’abstenció és majoritària; que les eleccions ja han passat i que s’ha de veure “l’acció” de govern...
No hauria d’escriure P. S.

imprescindible

Baixo fins a la Virreina a veure l’exposició d’Agustí Centelles. Just davant meu puja les escales Jordi Solé Tura, a qui veig de tant en tant per la Barcelona vella, sempre a pas lent, ja fora de l’escenari polític, potser ignorat, potser ignorant.

Com que sempre arribo tard, a penes tinc una hora i quart per mirar l’exposició. Em sembla imprescindible, perquè potser no veurem mai més tanta documentació gràfica concentrada sobre els anys anteriors a la guerra civil, la guerra i l’exili immediat. La vida del país des de l'esquerra i la biografia de Centelles en imatges. L’exposició es divideix en dues parts: la que gira a l’entorn de la guerra, immensa, i la que mostra les fotos, sobretot, dels anys 70, quan Centelles torna a exercir la seva professió com a fotògraf publicitari. De la primera part tothom coneix les imatges de la guerra, potser la més famosa és la dels tres guàrdies d’assalt disparant des de darrere dels cavalls -mai no ens ensenyen la imatge sencera-, però a mi m’han interessat especialment els retrats dels personatges fets abans: em sembla sensacional la foto de Macià, la de Pompeu Fabra, assegut a la punta de la cadira, la de Wells, més en un altre món que en aquest, la de Junceda, ben arrelat a la quotidianitat... Les imatges de la lluita i de la derrota, no cal dir-ho són un document excepcional, exhaustiu que no pretendré comentar aquí: veieu-les. A mi, en segons quines, m’ha interessat més que el que diuen, com ho diuen... I, a més, les pel·lícules, els diaris i les revistes, els altres documents.

Tornant de l’exili francès, Centelles va a Reus i fa de flequer a casa d’un parent. Ja mai més tornarà a fer de documentalista amb la intensitat d’abans, sinó que es dedicarà a la fredor de la imatge sense gairebé més ànima que la que demani la marca comercial: anís del mono, chupachups... Què ens hagués dit Centelles de la postguerra? Trobo a faltar un catàleg, per remirar, per repassar més endavant.

Camino Rambla amunt, darrere Solé Tura. No el sento, però imagino que, com jo, comenta les imatges que li volten pel cap amb la seva acompanyant. Dintre d’una estona mirarem com empata el Barça.










































TRIPARTIT

Sembla que es reeditarà el pacte de la legislatura anterior. Res a dir, en el sistema electoral que tenim les coses van així i ho respecto i ja no faré comentaris. Montilla es troba a anys llum del que jo penso, i no per origen geogràfic. Posats a triar en les circumstàncies que es donaven, hagués preferit cent vegades Manuela de Madre. Però com que la situació és la que és, acataré la decisió: seran quatre anys, potser. El meu respecte, en tot cas, serà proporcional a la dignitat que mostri el nou president a l’hora de representar els catalans, els de sempre i els fills de guàrdia civil. Sé que ho tinc difícil. També tinc clar que s’ha acabat un període de la història de Catalunya.

Bonic gest, el dels jugadors de l’Espanyol, que avui han sortit al camp amb una samarreta blanca amb un record per en Puyol i la família, que viuen en la tristor. El gest els honora, la qual cosa no vol dir que el Barça s’hagi de deixar guanyar quan es vegin al camp.

Magnífiques metàfores a Alemanya, motor d’Europa: els euros es desfan a les mans dels usuaris dels caixers en contacte amb la seva suor, i la companyia EON no aguanta la sobrecàrrega de la seva xarxa, ni tampoc les filials o similars. Per fi es comença a albirar -ep, que no s'apagui la llum- que la vella Europa començar a estar cohesionada.

opòsits i enuigs (2)

La naturalesa de l’ésser humà té els dos pols: compassió i enuig, amor i por. Però la cultura occidental ha institucionalitzat la por; la seva política i la seva economia s’han organitzat basant-se en la por. Els diners son avui un fi en si mateix, no serveixen per intercanviar. Les societats que no tenen diners estan condemnades, aquesta és la plaga que ha creat Occident, i si no canviem, hi haurà una catàstrofe, perquè els recursos són limitats

Satish Kumara, editor, pedagog i escriptor indi.

De tant en tant tinc la debilitat de llegir i de creure’m discursos com aquest, parcials i poc informats. Paraules que parlen de conseqüències a llarg termini, com l’informe fet a Anglaterra que alerta sobre la situació del món l’any 2050 si no canviem models econòmic i industrials, com l’estudi que ens diu que l’any 2048 –quanta precisió- s’hauran pràcticament acabat totes les espècies de peixos properes a la costa de què ens alimentem ara, com l’informe, geogràficament més modest, que ens diu que els valencians són, percentualment, els majors consumidors d’aigua d’Europa... Penso que potser algun dia la nostra Generalitat farà un estudi similar sense encomanar-lo a cunyats, nebots, amics, pagats a 50 euros la paraula i tallats i enganxats d’Internet, mentrestant, prou feina tenen.

Després, però, mossego una llimona, faig una ganyota i torno en mi. Recordo que des de Sentimental no he llegit cap llibre de Sergi Pàmies, planifico una mica el dia i menys la setmana, llegeixo al diari pistes definitives que em portin a imaginar que passarà a Catalunya els properes quatre anys –amb permís d’Espanya-, escolto un cirurgià a BTV que ens diu que una de les preocupacions creixents de la gent és no fer-se vell o no semblar-ho –i aquí és on ell intervé-, aprecio versos d’amor amb rima i sense d’autors consagrats i d’altres de novells i sense llibre, em poso d’acord amb la Joana sobre el dinar de demà, parlo una estona amb la meva mare, baixo fins a la Virreina, llegeixo que les marques de luxe fan bosses transparents per lluir als avions, m’emprenyo amb el joc del Barça... En fi, que tinc moltes coses per anar fent, i em falta temps, com a tots vosaltres.

Fet i fet, el que digui Satish Kumara o l’informe anglès o el de la pesca o qualsevol altre de semblant la veritat és que no em preocupen gaire perquè jo –ep, dic jo, no parlo de tu o dels teus fills o dels teus néts-, d’aquí a 50 anys, ja no hi seré. El màxim que em pot passar és que algun dia l’estat o una multinacional em digui que em toca jeure sobre una llitera i em faci escoltar -allegro con fuoco final- la simfonia del nou món de Dvorak mentre vaig contemplant fantàstiques imatges accelerades de la vella natura i dels animals de la terra, del mar i del cel. Què més puc desitjar? Mentrestant, espero que no em facin menjar massa pastilles verdes, succedanis de la vida.

opòsits i enuigs (1)

Tots jorns aprench e desaprench ensemps,
E visch e muyr, e fau d’enuig plaser,
Axi maseix fau de l’avol bon temsp,
E vey sens ulls e say menys de saber,
E no strench res e tot lo mon abras,
Vol sobre·l cel e no·m movi de terra,
E ço que·m fuig incessantment acas
E·m fuig aço que·m segueix e m’aferra.

...

Jordi de Sant Jordi.



Powered by Castpost

M’enutja descobrir que, abans de mi, ja va escriure Jordi de Sant Jordi, i altres encara abans i alguns després, el que jo penso i sento i no sé escriure com ells. Així que escriure alguna altra cosa.

M’enutja que Ono (abans Auna i encara abans Menta), em digui que no em preocupi, que no només em passa a mi, que estant “remodelant” les adreces de correu i és possible que trigui una mica la normalitat... Mentrestant envio correus que no arriben i no rebo els que espero, i es creen malentesos per una i altra banda, i ni tan sols sé si això que acabo de dir és veritat o mentida. Ah!, i com m’enutja que avui m’hagin fet matinar per dir-me més tard que el tècnic no vindrà perquè sembla que els meus problemes els han solucionat des de lluny...

M’enutja que els polítics ens tractin a tots de ciutadans de Catalunya. Amb part del cor encara i per sempre més a la ruralia, trobo que aquest tractament és, com a mínim, poc precís, falsament pretensiós. És clar que no se m’acut quina denominació poden donar als habitants dels masos i pobles del país. També entenc que dir-nos vilatans té un sentit pejoratiu (no se sap si de vila o de vil) que pot ofendre alguns.

M’enutja veure el cos que s’allunya de l’ànima i en el mirall costa de reconèixer.

M’enutja que em valorin per les meves paraules més que pels meus silencis, sobretot quan els silencis...No diré res més.

(Al final, però, dels enuigs en faré plaer. Potser)


P. S. Alguns parleu de l'avorriment de la campanya electoral i no deixeu de tenir raó, però la veritat és que des de la premsa el moviment ha estat prou divertit: tantes reconversions eren més un plaer que un enuig -és una parlar-, com la de Víctor Amela, bilingüe desequilibrat (en el sentit lingüístic) , crític de televisió, comentarista de llibres a BTV i darrerament comentarista polític a "La Vanguardia", que avui deia:

Más meritorio es, pues, lo de Ciutadans: 90.000 catalanes que votan. Me llama uno, buen amigo, perplejo ante los análisis que le definen como lector de El Mundo y oyente de la Cope: "¡Pero si soy lector de El País de siempre! ¡No leo El Mundo ni escucho la Cope! Sencillamente, no soy nacionalista, no soy de derechas ¡y quería tener voz! ¿Soy ya un 'españolista rancio'?", se duele. Mi amigo se perdió anteanoche 59 segundos (TVE1), lo que le ahorró un berrinche: Margarita Sáenz-Díaz afirmó que algunos intelectuales de Ciutadans "están financiados por la FAES de Aznar" (no dio nombres ni pruebas), a lo que Rafael Torres añadió: "¡Arcadi Espada es un ultraderechista!". Los tertulianos más izquierdistas, pum-pum, disparan contra Ciutadans. Piqué también dispara, pero él jura que son socialistas... Reflexionemos.

Reflexionem, doncs.

els fidels difunts (amb retard)

És només un exemple, però podria ser una realitat, per què no? Els blocs, com tot, es comencen i s’acaben i avui seria un bon dia per dir-li adéu, però no. I permeteu-me que em reiteri.

Alguns de vosaltres teniu clar perquè vau començar a escriure un bloc i fins i tot que n’esperàveu, d’altres, no tant. Milers, milions de blocs amb estils, temàtiques, freqüència, pretensions diverses. Incomptables pantalles obertes cada dia per deixar algunes, poques o moltes, paraules que busquen complicitats, sovint sense saber quines i sense saber de qui. Incomptables pantalles obertes cada dia per llegir complicitats, per saber què passa i on passa, per riure, per plorar, per tenir consciència, per perdre-la, per veure evolucions o involucions, per comprovar estancaments, per passar l’estona... Fidelitats, infidelitats, perseverances, frivolitats...

Els blocs permanents i les pantalles efímeres, les pantalles permanents i els blocs efímers. Els posts que duren un dia, una setmana un mes, fins que són desbancats i oblidats per un altre post. La revolució dels blocs. El món dels blocs o els blocs del món. Els blocs dels que tenen columna al diari i els blocs dels que no tenen més que el bloc. Les convencions, professionals (?) o amateurs dels blocs i dels blocaires, sempre parcials, sempre interessades, sovint actes de fe de la virtualitat, d’una part de la virtualitat...

I de tant en tant, algú que confessa que el bloc només és un instant, un engany, un parèntesi, un acte menor, mentre espera que el seu pensament, les seves històries, els seus versos, apareguin dignificats pel paper, per aquest paper fràgil d’història dilatada, però encara més consistent que la virtualitat dels píxels. Alguns que esperen que el vell mitja encara els doni vida o els faci famosos o els porti riquesa o els creï complicitats palpables. Ai, homes i dones de poca fe, que només estareu contents quan el vostre nom figuri en una necrològica com la de més amunt en algun diari. Homes i dones de poca fe que només us tranquil·litzareu quan la vostra mort quedi certificada en els vells mitjans, quan passeu de la pantalla als prestatges de la biblioteca, quan sapigueu que algú us tindrà a casa ocupant un espai físic, encara que, després de la primera lectura, les vostres pàgines quedin polsoses i oblidades per sempre més, com aquesta pantalla. Homes i dones de poca fe, que s’acompleixin els vostres somnis de glòria i de posteritat i que, quan arribi el moment, els vostres posts pugin al cel virtual dels blocs mentre vosaltres romaneu en aquesta terra dels sentits corporals immediats i eterns en forma de celulosa. Paradoxalment, però, el dia que aparegui una necrològica com la de més amunt en un diari o el dia en què es recordi com a mèrit principal en la mort d’algú que va escriure un seu bloc i això s’escrigui sobre paper... Ai, aquell dia! Tot serà u. No sabem si això serà bo o dolent, però serà el principi. No sabem el principi de què.

P. S. No dic que no en parli més, però en aquest moment, sabent que el pròxim president de la Generalitat serà en Saura, m’allunyo dels posts polítics i respiro tranquil. Tothom sap que el que fa que un país progressi és el president que té. Que tota la resta és accidental, casual, insignificant.

consideracions intranscendents i altres reflexions

Al final he anat a votar i no ho he fet en blanc. El meu vot, com se sap, no té cap mèrit ni cap importància, però suma o resta, com els vostres. I que consti que em sembleu perfectament respectables els que heu votat –segons qui hàgiu votat, és clar-, els que no heu votat, els que heu votat en blanc i els que heu preferit distreure el personal de la mesa amb algun poema vostre o d’algun reconegut poeta. L’acceptació de la diversitat és una de les grandeses –i de les petites servituds- de la democràcia.

No parlaré del meu vot, una mica a contracor, ni del vostre, sinó que diré quatre cosetes, espero que poc partidistes, sobre els resultats.

M’ha sorprès que hi hagués tan poca abstenció. N’esperava molta més. I no hi ha dubte que l’abstenció, aquesta vegada sí, perjudica les esquerres. Potser un altre dia parlarem sobre el concepte d’esquerres.

Recordo que tots els partits, excepte el de Saura (com es diu el seu partit?), han tingut menys vots que en les darreres autonòmiques, encara que hagin augmentat de diputats. De totes maneres, els crits dels militants de “Saura president” (cosa teòricament possible) em semblen, com a mínim agosarats, etílics.

M’han estranyats els bons resultats aconseguits pel PSC. La capacitat de sacrifici dels seus votants em sembla encomiable. Déu meu!

Trobo que ERC ha aguantat força bé les campanyes en contra, la qual cosa em confirma que molta gent no fa excessiu cas a la publicitat.

Els bons resultats de Convergència em confirmen que aquest és un país de petits propietaris, de serveis, de ruralitat benestant, de gent satisfeta amb el que té. Això és bo, i per molts anys, però no cal que augmenti.

M’inquieta que el PP, digui el que digui, faci el que faci, escupi contra qui escupi, tingui tan poques variacions. Em costa reconèixer aquesta Catalunya.

No estava al cas i per això m’ha sorprès que tres de cada cent habitants que han passat per les urnes en el país hagin votat Ciutadans. Em sembla preocupant encara que sigui un percentatge tan baix. No em permetre frivolitats al·ludint el nu del seu cap de llista i l’arribada de l’hivern. Que una dreta a la dreta del PP tingui tres diputats en el nostre Parlament no és una broma. Que els que escoltaven el discurs d’aquesta nit del seu líder l’hagin interromput amb crits de “libertad, libertad, libertad...” m’ha trasbalsat.

Sobre el futur puc dir poca cosa, no n’estic capacitat. Em limito a fer sumes i veig que hi ha diverses combinacions possibles, fins i tot la de Convergència (i Unió) i el PSC. ERC torna a tenir la clau, o no.

I perquè no sigui dit que em podia estalviar el post, afegeixo un pensament, o més aviat una curiositat, intranscendent, marginal. En un país on es fan tantes enquestes, m’agradaria llegir-ne alguna on es parlés de la importància dels vots dels immigrants en aquestes eleccions –em refereixo als nacionalitzats-. Cap a on s’han decantat? En quina proporció segons el seu país d’origen? En quina proporció s’han abstingut? Direu que la meva pretensió és una curiositat insignificant i rara i que fins i tot, si no l’explico, fa pudor de xenofòbia, i us hauré de donar la raó. Estic segur, però que els partits comptaven amb el seu vot. Insisteixo, algú sap quants “nacionals” nous votaven aquesta vegada? Jo ho ignoro, però en canvi sé, i és saber poca cosa, que des que juren la Constitució fins que aconsegueixen el DNI passa aproximadament un any i mig en aquest moment, la qual cosa indica que són molts –i més que seran- o que se’ls dedica molt pocs mitjans, que també podria ser.


P.S. I un sentit record per a: Partit antitaurí contra el maltractament animal (PACMA), Partit obrer socialista internacionalista (POSI), Partit humanista de Catalunya (PH), Partit família i vida (PFiV), Els verds-Ecologistes i Verds de Catalunya (EV-EVC), Partit comunista del poble de Catalunya (PCPC), Plataforma adelante Cataluña (Alternativa española- Democracia nacional) (AES-DN), Carmel/Partido azul (PAZUL), Escons insubmisos-Alternativa dels demòcrates descontents (Ei), Catalunya decideix (Decideix.cat), Movimiento social republicano (MSR), Partit republicà català (RC). Alguns d’aquests partits avui deuen haver mort per sempre més, d’altres els tornarem a trobar (si busquem una mica) en les properes eleccions. Descansin en pau uns i altres.

fent temps

Ja s’ha acabat la campanya, ja sabeu els resultats, o potser encara no, depèn de quan llegiu el post. M’hi jugo el que vulgueu que el proper president de la Generalitat serà Mas o Montilla, Montilla o Mas: no crec que triïn en Carod o en Saura. Aviat començarà una altra precampanya, que ocuparà més temps i espai. Però la vida continua i alguna cosa cal preparar per dinar o per sopar mentre us mossegueu les ungles impacients per la sorpresa final: Mas o Montilla, Montilla o Mas. Aquest és un bon temps per preparar una senzilla paella de verdures, parca en proteïnes. però gustosa i rica en vitamines. Teniu els alls tendres i els rovellons, fins i tot trobareu faves procedents de qui sap on.

Jo, però, serè agosarat i apostaré per una reedició del tripartit. A veure, un plat al·lusiu que tingui només tres ingredients... Ja ho tinc...

Cassoleta del temps tripartita

Es fregeixen unes salsitxes a la cassola amb oli d’oliva (que siguin nou si sou tres comensals; si opteu per les botifarres, poseu-ne tres). Es retiren.
En la mateixa cassola, i sense canviar l’oli, es posen dues albergínies prèviament tallades a daus. Quan us semblin prou fetes ( va a gustos), retireu-les.
És el torn dels rovellons o pinetells. Mig quilo més o menys? Quan s’hagin begut l’aigua, afegiu les salsitxes i l’albergínia. Doneu unes quantes voltes a la barreja i afegiu, opcionalment, una picada d’all i julivert. Llestos per a servir (recordeu-vos de la sal). És possible que en lloc de rovellons preferiu trompetes de la mort o una altra opció semblant: no us talleu.. I ja em direu què us ha semblat la proposta.
Com que no tinc a mà una foto del plat, em permeto aquesta imatge que, fa no fa...