4.10.05

... que de la soca resta

En els seu darrer post (3-10), la Isnel ens recordava la fi que tindran els vestigis del passat que han sortit a la llum a causa d’unes obres i se’n planyia. Comparteixo algunes de les seves sensacions i el mateix dia havia pensat en aquests altres cases, contemporànies nostres, que queden per poc temps a la vista, fins que seran engolides per l’obra nova, que a mi sempre em sembla més impersonal. Aquests solars encaixonats entre edificis que et permeten veure les manises de la cuina, el lloc on s’alçaven els esglaons, els colors impossibles de la paret del que potser era el dormitori o el menjador, algun clau d’on penjava un quadre, un pòster o algun calendari, que mai sabrem que representava o de quin any era, perquè algunes d’aquestes cases fa anys, pocs, que s’havien abandonat. Cases que ningú pensa a conservar i que no són història perquè n’hi ha moltes altres de semblants. Davant d’aquestes parets sense volum interior, els meus pensaments s’acosten als de la de la Isnel: Endinsar-te en les vides dels que van viure fa temps, tafanejar en les seves cases, remenar les coses que ells van tocar, imaginar els seus somnis i les seves pors, et sedueix enormement. Però, a part de seduir-te -a tu i a tots els romàntics com tu-, els vestigis de la història ajuden a entendre els secrets de les ciutats, i el seu progrés, i la seva gent. I veure'ls així, despullats, oberts a la curiositat i a l'afecte dels ciutadans, ajuda també a entendre's un mateix.

En aquest moviment accelerat de les ciutats, no només desapareixen, i ressorgeixen momentàniament, els edificis, sinó que la febre transformadora, sovint sense sentit aparent, s’apodera també d’aquells elements innocents que t’han acompanyat en la teva quotidianitat sense que a penes te n’adonessis, perquè eren un element més de l’entorn, del paisatge poc important que va de la feina a casa i viceversa. No fa gaire temps, en aquest Eixample barceloní en què les novetats són difícils d’apreciar, van començar a tallar arbres. Primer van quedar les soques i després soques i arrels van ser arrencades, i només un petit quadrat assenyalava el lloc que havien ocupat. Els motius que es van donar per la desaparició eren variats i alguns poc creïbles. Deixem-m’ho estar. Ves a saber què ens explicaran dintre d’uns anys per justificar que els arbres mal cuidats de la plaça de la Sagrada Família s’hagin mort.

Al meu carrer, però, encara resta una soca. La soca d’un arbre vell, que va viure més anys que jo si hem de fer cas a als cercles més amples i més estrets que ara es mostren indicant el seu creixement, la seva història d’estacions pitjors i millors. Oblidat durant un temps, aquest tronc vell, escapçat, ha produït una nova corona de vida arrapada a l’escorça que he vist com anava creixent tímidament, manifestat la voluntat de sobreviure, de tornar a ser. No ha entès que el seu destí era la mort. No ha entès que el seu verd novell aviat cridarà l’atenció de qui correspongui. No ha sabut que més li hagués valgut quedar camuflat en l’anonimat que el mantenia mig tapat pels cotxes de l’àrea verda. Aquesta nova vida té els dies comptats, fins i tot en la virtualitat de la meva imatge.