29.9.05

subactualitat

Arribo a casa passades les dues i em faig el dinar. Mentre el vaig fent i dino veig i escolto les notícies de TV3. Anuncien el nou programa d’Àngels Barceló, la filla pròdiga (o tieta, germana, mare, amant..., el que us vagi millor). El podrem escoltar i/o veure (l’altre dia Cuní confessava que el seu programa matinal segueix l’estructura pròpia de la ràdio, és a dir, la de les veus que fan companyia sense necessitat d’estar pendent de l’aparell -la pantalla-) els dijous, a partir del dia 6 d’octubre, “en rigorós directe” (quin és el directe no rigorós?). En els seu “infoxou” podrem seguir notícies de tot tipus, i la pròpia Barceló ens deia avui que encara està perfilant els darrers detalls per aconseguir que l’actualitat i la informació “enganxin” els espectadors.

-Vaja –m’he dit a mi mateix-, un altre programa que no parlarà de l’Àfrica. I si jo escric avui –sense dir res substancial, és veritat- sobre l’Àfrica és perquè he vist una altra vegada aquest intent de sortir de la misèria, la fam i la mort que han tornat a protagonitzar a Ceuta i a Melilla els eterns nòmades que busquen la salvació en uns països que els ignoren –ignorem- fins que els fan –ens fan- nosa, en uns països que no veuen en els africans negres més que una molèstia que es pot convertir en un maldecap important si no es regula. Escric sobre l’Àfrica perquè ahir sentia el que deia Sánchez Piñol, mentre somreia -perquè ell s’expressa enmig de somriures- sobre el Congo i els seus milions de morts. Esmento l’Àfrica perquè m’ha cridat l’atenció sentir-ne parlar dos dies seguits. M’estic referint a l’Àfrica subsahariana, ja m’enteneu. No és que a mi, com a vosaltres, suposo, m’interessi especialment l’Àfrica. Si desapareguessin tots els seus habitants, si és convertís en una mena d’Atlàntida virtual o real, no crec que la meva vida canviés gaire, no crec que hi pensés massa temps. Total, suposo que ens continuarien passant els documentals sobre animals pel 33 o per TV2 i que encara podria trobar en els llibres la informació sobre les cultures desaparegudes que aquí, a casa, potser més aviat em produirien una cert malestar.

No us penseu, si avui escric sobre l’Àfrica és perquè en aquest moment no sé m’acut cap altre tema. De què us podria parlar avui? Si a la feina he fet més o menys el de cada dia, si no he començat cap lectura nova, si la conclusió de l’assumpte de l’Estatut la sabrem demà, si no sé què puc dir sobre el 70è aniversari del POUM, si el fet que Obaba sigui la representant espanyola als Òscars em deixa fred...

Deixeu-me, doncs, que avui doni un toc exòtic al post. I no incloc el mapa del continent, que encara us faria perdre temps aprenent els noms de països que ni vosaltre ni jo visitarem mai.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

“Deixeu-me, doncs, que avui doni un toc exòtic al post...” anaves bé, fins arribar a aquesta frase que crec poc afortunada –i no pressuposo cap intenció frívola o malèvola, aquesta manera de pensar la tenim tots-. Vas, i anem tots, malament quan el dolor i la vida de milions de persones que tenim a tocar de casa, i ara demanen –exigeixen- entrar en aquesta casa per a ells opulent, només la veiem com un exotisme de pel·lícules, novel·les i agències de viatge. Fins ara hem pogut viure amb una bena als ulls. També va fer el mateix l’imperi romà als primers segles de la nostra era. I va acabar com va acabar. Ja saps, ho sabem tots, que la història es repeteix. El que passa és que la tenim tan propera que no ens en donem compte. Però ella no s’atura mai.
Perejoan

mar ha dit...

"parlar d'Àfrica" (i no importa el que es digui) és parlar-ne, i això ja és el petit gra de sorra que fa que hi pensem

si en ves de desplegar exercits per aturar l'entrada destinéssim el pressupost a donar ajuts a aquell continent, resoldríem el problema d'ells i a la vegada el nostre
l'altre dia mirava fotos a la premsa...
(jopeta)

Anònim ha dit...

Una altra cosa, Pere: Felicitats! ja saps... ;)
Perejoan

mar ha dit...

això, pere... felicitats! ja saps.. :)

Anònim ha dit...

Em sembla perfecte que parlis d'Àfrica. Algú ho ha de fer. Tots ho hauríem de fer. Milions de posts, d'escrits, de cartes, de mails, de grafittis... parlant d'Àfrica. Què ens passa, a tots plegats, amb Àfrica? Segurament és això que expliques tan bé: la nosa... La nosa a la consciència.

Anònim ha dit...

Ah! I felicitats... Ostres... Ara hi caic. En fi, ja saps... ;)

Anònim ha dit...

Malauradament es un continent tant oblidat, potser perque no interessa parlar-ne, segurement per la nosa a la consciencia com be dieu.
Desconec si sera la pluja o es que havia de cercar alguna excusa pero no caic en el motiu per a l'enhorabona. En tot cas que no sigui dit, felicitats tambe.

miquel ha dit...

Considerero, sense mentir, Perejoan, que exòtic és un mot apropiat per parlar del meu post. és exòtic en el meu blog -quan n'he parlat del tema? una vegada més?- i és exòtic en el món que vivim recordar de tant en tant un continent que encara anem destruint per acció o per omissió.

Parlar d'Àfrica com jo ho faig, mar, només deu ser una mica de mala consciència circumstancial. No sé si encara som a temps a fer alguna cosa. I no sé si pot semblar estrany demanar que des d'aquí s'hi intervingui el menys possible si no és per donar allò que demanen i no el que es vol donar. Què sé jo... És desesperant.

No sé si puc afegir gaire res al teu comentari, Isnel. Jo, de totes maneres, sóc completament pessimista. Saps què em molesta sovint quan parlem d'Àfrica? Que ho fem des d'una perspectiva tan occidental, tan de suficiència, tan de jutges més allà del bé i del mal.

No és ben bé que no interessi parlar de certa Àfrica, és que no es parla d'allò que penses que ni t'afecta ni et poc afectar. En canvi, fixa't que si que es parla dels africans que ens arriben, que sovint no sabem exactament d'on vénen perquè ells mateixos no volen que ho sapiguem.

Moltes gràcies per les felicitacions.
No és la pluja ni altres elements els que t'impedeixen saber de què va l'assumpte. Ja te'n parlaré, joseparnau.