30.7.05

veles i vents

Tots sabeu que a l’estiu tota lectura és bona i qualsevol lloc i moment pot anar bé. N’havíem parlat i altres en parlen. De sobte, però, ahir vaig recordar un llibre que no sé per què no va aparèixer en el meme que vaig escriure quan aquesta moda se’ns menjava. Potser va ser perquè més que un llibre és una conversa amb un amic, potser perquè necessitava estar de vacances per recordar-lo, potser perquè, segons com, no és el que habitualment considerem literatura, potser perquè, en part, és com si sigui jo mateix des d’uns altres ulls... no sé ben bé per què.

Catalunya des del mar, de Carlos Barral, és una obra singular, de difícil classificació, depèn de vosaltres. Pot ser un llibre de memòries sense trampa, un dietari, una guia turística detalladíssima –un pèl antiquada ja- , una guia gastronòmica sense detalls d’elaboració dels plats, un llibre de viatges (viatge), una guia d’espècies marines en perill d’extinció, un recull de lèxic de la mar, una obra ecològica quan encara es parlava poc d’aquest tema, una geografia del litoral, una declaració de principis, un llibre d’iniciació, un costumari, una visió optimista i/o pessimista del país...

Barral va recorrent el litoral català de sud a nord i ens va fent saber amb un rigor notable, i amb les anècdotes que calgui, com era abans, com la veu ell i quin futur li espera a la nostra costa. Subjectivisme, però també molta objectivitat en aquesta visió pausada, a ritme de vela si bufa el vent o de motor si domina la calma, de tots els racons que toca la Mediterrània.

Un dels avantatges del llibre és que el podeu llegir des de l’inici al final o començar pel capítol que vulgueu, de totes maneres segur que l’acabareu, perquè no voldreu deixar de refrescar-vos amb la seva prosa i amb un contingut que no trobareu en altre lloc. En fi, allò que se’n sol dir una lectura d’estiu.

Suposo que encara podreu trobar les dues edicions publicades per Ed. 62. La cara, amb imatges incloses, crec que deu costar més o menys 60 €; no us preocupeu, compreu-vos l’edició de butxaca i aneu fent vosaltres mateixos les fotografies.

Ja us amenaço des d’aquí que durant el proper mes apareixerà alguna de les meves “instantànies” amb el text de Barral. I per començar anem abans del principi, al preàmbul, on l’escriptor, entre altres coses, fa referència a la qüestió de la llengua que, com sabeu, en pràcticament tota la seva obra va ser el castellà."També ha estat matèria de la meva reflexió literària la particularitat de les meves relacions amb la llengua catalana i el seu rol com a llenguatge de la infància i, en endavant, com a vehicle del meu comerç amb la mar. No hauria pogut, malgrat ésser el castellà la meva llengua literària, escriure aquest llibre altrament que en català i, a més, en un català fortament marcat pels dialectalismes de la marineria de la costa meridional on el vaig aprendre, sovint doblat de llengua massa llegida. No podria traduir aquestes pàgines a cap altra de les llengües que conec, parlo i escric, sense trair-lo. Aquesta del llenguatge és una altra, doncs, de les singularitats del que per a mi ha estat l'escriptura d'aquest llibre."

7 comentaris:

Anònim ha dit...

recordo que algú me'n va parlar d'aquest llibre
ja veig que al final l'hauré de llegir

mar

miquel ha dit...

Com qualsevol llibre té el seu moment, però, sí. Matiso: hi ha llibres que no tenen cap moment, pura pasta de paper amb lletres.

Anònim ha dit...

No siguem tan taxatius, reivindiquem el relativisme cultural, deixem que el temps es faci lector de les pàgines: la pura pasta de paper amb lletres: les novetats que suren i els clàssics que s'enfonsen...

miquel ha dit...

Tens raó quant al relativismme cultural. Els clàssics, però, perduren, fins i tot els moderns; s'enfonsen els falsos clàssics, els circumstancials.

subal ha dit...

Carlos Barral= John Mayall

miquel ha dit...

Sí, o a la inversa.

Anònim ha dit...

Sobre els clàssics, qui els bateja? Com és que hi ha autors -i també músics- que connecten amb la seva època historica i altres han d'esperar 'la posteritat'? Crec, al contrari del que diu el Pere, que no hi ha un paràmetre clar per definir els clàssics i que tot depèn del nostre moment vital i, també, de modes culturals. Qui pot dir que alguna cosa és falsament clàssica? No tenim la perspectiva del futur, potser coses que menystenim ara d'aquí cinquanta, cent anys, es valoraran i a l'inrevés. Ha passat amb grans autors -des del punt de vista del nostre present- i músics, això. I de tot.Jo, veieu, cada vegada crec més que tot, tot, és relatiu, circumstancial i estantis.