Els dies, el temps, no tenen sentiments i ens poden presentar ensems tristors i alegries. Si ahir ens dolíem per la mort de Jesús Moncada -i continuem amb la mateixa tristor i incredulitat-, també era ahir que sabíem el que ja podem considerar un esdeveniment històric de primera magnitud: per fi la llengua catalana havia estat reconeguda a Europa. Bé, ha estat reconeguda sempre que es pagui, esclar. La llengua catalana i la resta de llengües de l’estat espanyol es podran fer servir en els àmbits oficials europeus sempre que s’avisi per avançat les autoritats pertinents, i l’enrenou que això provoqui (interprets, traductorts, etc.) costarà uns quants milers d’euros a l’estat, que després ens els reclamarà a nosaltres. Però bé, finalment s’ha aconseguit. Ho veieu, sempre ho em dit els catalans: qui paga mana! Ara només restà aprovar una partida pressupostària que pugui preveure quines seran les necessitats oratòries dels nostres diputats i diputades (tenim diputades a Europa?) al llarg de tot un any. I quan s’hagi acabat el pressupost, doncs a callar, o a fer una col·lecta.
- ...?
-No, no, la llengua catalana no serà oficial a Europa, serà el que us he dit, un espot publicitari que ens costarà uns calés, la qual cosa tampoc no està tan malament.
- ...?
-No, no, tampoc no tindrà cap valor jurídic tot allò que es pugui dir o editar en català. I què?
Repassant el que he escrit m’adono que algú que no em conegui potser es pot pensar que no estic content pel que s’ha aconseguit. Potser sí que hi ha un pèl de decepció perquè l’acord no ha estat més generós, però entenc que és un primer pas, que ara la cosa ja està en marxa.
-Que per quan es preveu el segon pas? Home, les coses s’han de fer a poc a poc. D’altra banda la qüestió potser era demostrar que es pot caminar. Caminar massa pot cansar i córrer, com va dir en una ocasió Reixach, un dels nostres herois nacionals, és de covards.
-Però hi haurà un segon pas?
-A veure, ara això no toca.
-I què me’n dius del gaèlic?
-Apa, noi, a emprenyar a un altre lloc!
P.S. Ara mateix, a dos quarts de 10, un especial de "Llibres" al canal 33 dedicat a Jesús Moncada.
Anne Frank
Fa 1 hora
3 comentaris:
Aquesta “fita històrica” és una presa de pèl, com totes les coses que van i vénen d’Europa passant per Madrid. Va home! Vergonya tindria de fer-li al conseller en cap dir el que va dir. Aquesta Europa del “sí” famós és la Europa dels mercaders i usurers, només cal veure l’espectacle d’avui, i el de cada dia. I en aquesta Europa del “sí” només hi tenen cabuda els estats. Tota la resta no serveix per a res. Per a quan el nostre estat? Ah! S’ha d’anar a poc a poc... és clar! Tan a poc a poc que sembli que anem enrere. Només cal veure el que hem avançat en tres-cents anys: res. Al contrari: en cada bugada hem perdut un llençol. A poc a poc... Ara no toca... D’aquí a tres-cents anys més estarem al mateix lloc d’ara: sota el jou. És el que ens mereixem, per covards i mesells. (I per acabar-ho d’adobar tenim la casa plena de botiflers)
Perejoan
(ja m'he quedat descansat. Abans que m'ho diguis tu, m'ho dic jo mateix)
upppsss
avui estaré callada (cosa excepcional en mi)
és que en Perejoan ja no m'ha deixat res per dir
bé, doncs bonanit a tots
mar
Bona tarda a tots dos.
Sí que t'has quedat descansat, però encara t'has quedat curt. A mi no em preocupa gaire que ens vulguin prendre el pèl els de fora, ja ho dono per suposat, però, home, també els de casa? Sembla com si pensessin que els qui no anem al Parlament cada dia no sabem llegir ni escoltar i necessitem interprets.
Bé, mar, des d'aquí li demanem a Perejoan que et deixi una mica més de tema; jo, per la meva banda, miraré de ser més breu i et deixaré alguna pregunta per a tu.
Publica un comentari a l'entrada