Les paraules que podeu llegir més avall les vaig escriure després de veure el programa de televisió, amb tot encara ben fresc i quan la meva hipotensió em permet estar més despert, quan la nit se’m presenta sense fi, tot i que el té. No ho vaig penjar en aquell moment per qüestions sense importància i ara que ho rellegeixo m’adono que tampoc era això. No importa. No ho canviaré. No ho deixaré al disc dur que ja no m’aguanta gaire cosa més. Avui ja no seria el que era, però no deixa de ser el que va ser. No ho justifico ni ho reinterpreto, em fa mandra. Si voleu, feu-ho vosaltres. Amb quina rapidesa es fan vells els posts!
Vaig mirar "Saló de lectura" gairebé com cada dimecres, però amb un interès especial perquè sortien en Carles Miró (com l’enllaço ara?) i la Tina Vallès, i em van decebre. I em van decebre perquè jo era una mica ells, perquè jo sé el que han anat explicant i quant i com, perquè d’alguna forma, la lectura dia a dia -i només vas llegint allò que acaba de publicar-se si t’interessa- va creant complicitat en les distàncies. M’enteneu, oi? No, no van ser ells qui em van decebre, va ser en Manzano, que va parlar molt poc amb el Carles i la Tina i va parlar molt més amb els blogs a través d'ells, tampoc per dir massa cosa. Els dos invitats no ho van ser tant en la seva funció de creadors com en la seva funció de representants del "fenomen". No importava tant allò que eren o què escrivien, sinó el mitjà que feien servir i les seves característiques i diferències respecte els altres mitjans. Em va decebre Emilio Manzano perquè no li vaig veure l’amor -vaja paraula, deixem-ho en dedicació- que li he notat quan tantes altres vegades ha parlat d’un autor i amb un autor (i autora, ep!) de qui s’havia llegit l’obra i en tenia passatges assenyalats i dubtes per resoldre i elogis per presentar i potser alguna crítica suau. Em temo que en Manzano no s’ha llegit tot l’Aeroplà del Raval ni totes les Notes al marge, o al menys no ho ha fet amb el ritme que calia, amb la complicitat que exigeix aquest "nou mitjà".
Ja veieu, potser hi ha molta subjectivitat en tot el que exposo, però és el que hi ha. Que no es preocupi l’Emilio, que jo el seguiré veient, perquè tinc una mica l’esperit de Ponç Pons i perquè estic segur que em continuaran interessant els escriptors que porta al seu programa i les preguntes que els fa i les respostes que donen. I em tronaré a enganxar, com sempre.
Ahir tocava novetat. Ahir tocaven blogs. Ahir tocaven sistemes i tècniques més que continguts i autors. Que també, esclar, només faltaria. En Carles i la Tina van fer el que van poder: un preescalfament.
LA CONFIANÇA FA FÀSTIC
Fa 20 minuts
7 comentaris:
Trobo que en Miró va parlar força. De fet, penso que és qui més va parlar, o així m'ho semblà a mi. Quant a la Tina -que ara ja té cara!- sí que va quedar un tant en segon terme. I qui va apropiar-se de tot el protagonisme fou el singular Ponç (o Pons) i el seu "escriviure". Fantàstic!
En Serra, bé, com a crític potser, però jo creia que era el moment dels blogaires, no?
La meva decepció, que ara entenc que no té sentit, és precisament la constatació que era la presentació d'un nou "fenomen" i que la Tina i en Carles (tens raó quan al temps de les seves intervencions) eren convidats per ser els representants de ..., no per ells mateixos. És veritat que ens poden interessar els procediments d'escriptura, les anècdotes del "nou" mitjà i tota la perifèria que es vulgui, però en darrer terme, tothom escriu perquè té coses a dir i ho fa de determinada manera (no em refereixo al suport físic). Ponç-s va ser més ell (i amb més temps), però tampoc, contagiat per les generalitzacions potser, va acabar de ser la seva obra.
Si quan anem a parlar de blogs hem de començar a justificar-nos, malament. ¿Oi que cap escriptor “tradicional” no té per què donar explicacions de si publica sobre paper en comptes de fer un petroglif? Doncs, apliquem-nos-ho.
Perejoan
He vist la reemissió de dissabte i trobo que tant Carles Miró com Ponç Pons es van dedicar més a parlar de la seva relació amb l'escriptura que de les coses que escrivien. Tret de l'anècdota del haikú dedicat a les abarques, Ponç Pons no va donar gaire més infirmació a propòsit del Dilletari que no tingués a veure amb què significa dur un dietari: les llibretes, passar a net, l'entorn, etc. Més o menys igual que Carles Miró: la construcció del jo escrit, la relació amb els lectors, com s'edita el bloc, etc. L'aportació de la Tina Vallès anava en aquest sentit i les intervencions del Màrius Serra se centraven en la relació entre suport i lectura/escriptura. Trobo, doncs, que el programa va ser força coherent i que quan calia trobar un denominador comú, s'hi parlava en general d'escriptors.
Salutacions.
No t'acabo d'entendre prou bé Perejoan.
Doncs ja és aquesta, llibreter, la idea. Esclar que el programa va ser prou coherent i per això dic que el post meu respon a la impressió immediata d'aquell que espera alguna cosa més perquè el que diuen, si fa no fa, ja ho sap. El raonament posterior em porta a la teva conclusió, que també insinuo en algun moment.
Hola, hola. Hi intervinc per al·lusions! ;)
Servidora va contestar el que li van preguntar i gràcies. I entenc tot el que dius, Pere, i tot el que diuen els teus comentadors.
Tant a les jornades com a la BTV es va parlar més de com es fa i què és un blog que no pas del contingut de la cosa, que és el que interessa... Al capdavall, és la literatura el que ens havia portat allà.
Suposo, però, que primer cal informar la gent sobre què és un blog, que la immensa majoria --estareu amb mi-- no en té ni idea (i encara n'hi ha que ni ho volen saber).
Res a afegir, Tina, ja ho dius tu.
Publica un comentari a l'entrada