27.6.14

mirada humana a l'ocell


Cada dia veiem tantes fotografies -els que hi tenim afició, unes quantes més- que, com en moltes altres coses, patim un procés de saturació que ens porta a una mena d'indiferència davant d'imatges que en un món més pausat ens causarien admiració duradora. Milers de fotos de guerres, milions de fotos de paisatges amb variants diverses: sortida de sol, posta de sol, muntanyes nevades, onades salvatges o tranquil·les... Milers de milions de fotografies en color o blanc i negre, fetes per professionals o d'aficionats, amb càmeres sofisticades o amb mitjans elementals, passades per filtres o sense cap retoc, verídiques (?) o falsejades...

Molt de tant en tant, d'entre totes les imatges que van passant, en seleccionem una, la singularitzem, li dediquem temps. Ens preguntem per què l'hem triada, mirem de descobrir els motius de les sensacions que ens ha produït. Fa poc vaig trobar una d'aquestes fotos. Aparentment senzilla (imprescindible clicar-hi per apreciar detalls) i amb una mica de treball posterior a la presa. És de Mikael Sundberg:

 
 
M'interessa el conjunt, però he arribat a la conclusió que la força de la imatge -cadascú se la pot mirar com vulgui- es troba sobretot en el cap de l'ocell, en la postura del cap, en les gotes del seu entorn més immediat. L'ocell amb el cap aixecat, indiferent o desafiant, causaria una sensació diferent; la imatge continuaria sent interessant, però no m'hagués fet escriure totes aquestes ratlles, ni de bon tros.

10 comentaris:

Macondo ha dit...

Es plega sobre si mateix, no resignat, sinó esperant que vinguin temps millors. El temporal amainarà i sobreviurà. Si mor i té descendència, transmetrà el codi genètic als seus que seguiran evolucionant si la totalitat de la naturalesa així ho permet. I si, a més a més, es produeix alguna mutació favorable, quan arribi el proper temporal, potser el cap no estarà tan cot, o potser les ales l'abraçaran a si mateix. Bé, ...no sé... és només una manera de mirar-m'ho.

Helena Bonals ha dit...

Crec que la penjaré al meu bloc, si no et fa res.

jaka ha dit...

una fotografia preciosa !

:)

Assum ha dit...

M'agrada molt el conjunt de la fotografia.:-)
Aquesta neu a ratlles en diagonal, contrast amb el negre....

l' angle de fusta que envaeix l' espai ,
i l' ocell que l' equilibra, malgrat el moment vulnerable.

miquel ha dit...

Una lectura interessant , macondo. En una línia còsmica més aviat positiva, si tot va bé.

Tot el que és meu és teu, Helena, virtualment parlant.

Sí que ho és, jaka.

I la teua, Assum, una lectura especialment estètica que posa el marc.

Carme Rosanas ha dit...

No planto cara.
No fujo ni tinc por.
Sóc resistent.

fra miquel ha dit...

Aquestes són, al meu entendre, les bones fotografies. Les que et fan apartar-les de la tempesta d'imatges que ens aclapara.
Les que et provoquen una emoció o un pensament i fan que els dediquem temps...
Abraçada



PS: tant de bo algunes de les que exposo a Santa Coloma provoquin a algú l'impuls de comprar-me-les hehehe

miquel ha dit...

Una mirada ferma, Carme. La resistència és el motiu bàsic.


Aquesta és la idea, Miquel. se'n troben poques, no perquè hi hagi falta de qualitat, sinó per tantes com en veiem.
A veure si exposes a Barna :-)
Abraçada

fra miquel ha dit...

Ja ho voldria, exposar a Barna hehehe, però Santa Coloma de Gramanet tampoc està tant lluny. Hi arriba el metro. I l'exposició està a tocar. Al Llibre Primer ho explico.
Salut!

miquel ha dit...

Tens raó, Miquel, Santa Coloma és aquí mateix. a vegades em surt la vena centralista :-)