30.9.13

marit i muller, caben dins una olla


M'encanta -m'encisa? M'exalta?- veure com paraules pràcticament monosèmiques agafen volada, s'actualitzen i es converteixen, de moment, en moda.

Maridar, maridatge... són mots inicialment aplicats a prendre marit una dona (al diccionari encara no figura prendre marit un home) i a casament (d'una dona), que s'han generalitzat en el sentit d'unir, d'enllaçar, lligar, especialment en alguns contextos, sobretot, i darrerament des de la perspectiva filològica, en la gastronomia. De moment són mots exclosos de la terminologia tècnica d'internet: encara a ningú se li ha acudit de dir, per exemple, podeu consultar aquesta pàgina a través del maridatge següent; però tot arribarà, com va arribant a altres cuines. Ahir, sense anar més lluny, llegia aquests dos textos en què l'ús dels termes em sembla perfectament adient, maridat, encara que no hagi acabat de comprendre, per manca de coneixement directe, què volen dir exactament:


Creiem que Blaumut i Espriu fan un maridatge important, trobem una sinèrgia de les seves lletres amb les nostres

“Vilaweb”


El romanès Andrei Farcasanu, que viu a Barcelona des de fa poc temps, ha mostrat les seves obres al seu país natal i a França, Grècia i Espanya, on treballa en una línia que marida la fotografia documental amb els documents personals, ja que, sense estridències visuals, submergeix l'espectador als països que ha recorregut en el seu itinerari vital i que no elimina les autoreferències.

Carles Garcia-Osuna: “La Vanguardia”


No insistiré en el fet que m'agrada llegir i escoltar qualsevol ús nou que enriqueixi la llengua. En el cas de maridar, però, no puc acabar de treure'm del cap per què s'ha generalitzat aquest mot i no mullerar-se que, a més, no té l'adjectiu mulleratge o amulleratge normalitzats. Per acabar d'embolicar la troca -la meua-, no he acabat de decidir si hi ha algun component masclista o feminista en la tria d'un o altre terme.

Va, no li dono més voltes, que al final acabaré com quan vaig llegir aquests text de Foix, per cert, amb alguns neologismes encara no estesos,  sense saber de què parlava de Sitges, cosa, per altra banda, innecessària:

Els partidaris del Sol s'aplegaven al Pradell a l'hora d'alba; llurs adversaris del Recés sortien només quan feia lluna, i es recloïen en antres ignorats, en temps de lluna nova. Cada confraria tenia la seva bandera i cadascun dels germans exhibia símbols adients a la seva ortodòxia transcrits en colors al·lusives damunt cartells sostinguts per un tronc l'alçada del qual augmentava de dia en dia en la mútua rivalitat. Em vaig fer frare del Pradell, i de l'aurora al crepuscle passejava per munts i platges la meva pancarta, més alta que cap, on hi havia pintat un esparver coronat de gira-sols. Si els del Pradell nodríem els Freturants Informats, de blats i fruits llustrívols, els del Recés els proveïen de carbons i betums. Tothom de la vila havia triat la seva facció i abrandava el Conflicte. Els bàndols s'enfrontaven amb invulnerable gravetat: Un minyó pradellenc no s'amullerava amb cap fadrina arrecerada ni, a la inversa, cap arrecerada no hauria follejat amb un pradellenc. Bel·licosos, els uns i els altres mandronejàvem tot temps per sorrals i erols, i el qui guanyava un trofeu a l'adversari l'oferia tantost a santa Tecla, i els seus el coronaven. Si els del Pradell proclamaven que entrar en el Sol era ésser llum en l'etern, els del Recés replicaven que se submergien, amb pler, a la perennitat de la mort. Si aquells es lloaven de folgar amb dona fresca al brollar de les fonts, aquests es feien un goig de jaure entre fumeres en un nimfeu desallotjat. I l'altre dia quan, a platja oberta i entre dos llustres, anàvem a combatre'ns, del cantó de les Illes va aparèixer un estol de barques de pesca, forasteres. Van ancorar davant nostre mateix i els tripulants van amarrar, llests i callats, i després de desar llurs temibles coltells en fundes de cuir, van hissar, negres, els ormeigs als pals, i ens van mirar malfiats. Enduts per la fe, van enfilar-se a corrua feta, a les naus, en van davallar caixes i més caixes de peix ullenyorat i, amb gests intimidants, van obligar els del Recés a carregar-se-les al cap i a dur-les, Ribera enllà, sense repòs. Gambaires, no gosaven ni somicar. Nosaltres, lliberts, els vam acompanyar al ritme dels xerracs pasquals, i abans d'arribar a la Morisca, van entrar a la Foradada on van desaparèixer, asexuats, per sempre. Els forasters caratoscs van salpar, enfosqueïts pels ormeigs estesos; nosaltres vam anar a la fassina a flairar els mosts, i vam llençar els mandrons al cubell de les tries. D'ahir ençà, als terrats i balcons de la Vila, a la punta del Baluard i al cim del campanar, oneja un penó únic, vermell, amb la imatge del Sol i els seus atributs virils.






29.9.13

I beg your pardon, però continua la música dominical


La Fundació Prudenci Bertrana, Catalunya Ràdio i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya convoquen el Premi Cerverí Any Espriu, en el marc del programa d'actes de l'Any Espriu, del qual Catalunya Ràdio és entitat col·laboradora. El guardó, que forma part de la convocatòria dels Premis literaris de Girona 2013, enguany es concedirà de manera excepcional a una cançó original i inèdita creada expressament a partir d'un text de Salvador Espriu.

Catalunya Ràdio

I el guanyador ha estat (tatxim, tatxim!): BLAUMUT, per l'adaptació de I BEG YOUR PARDON!:





Un dels integrants del grup, Manel Pedrós, ha explicat que se senten molt propers als poemes d'Espriu perquè sempre consideren que les seves lletres també busquen descriure imatges. "Creiem que Blaumut i Espriu fan un maridatge important, trobem una sinèrgia de les seves lletres amb les nostres", ha destacat Pedrós. Els Blaumut, que tenien una actuació aquesta nit, no han pogut assistir a recollir el premi.

Vilaweb


Confessada per enèsima vegada la meua incompetència musical, acabo d'adjuntar la cançó guanyadora, que em sembla d'una monotonia exasperant i d'una traïció al to espriuenc de jutjat de guàrdia. Qui sap si, lent com sóc, després d'escoltar-la unes quantes vegades hi trobaré les gràcies que han premiat els membres del jurat. Com devien ser les altres cançons? I no és que em sembli que la versió de Raimon (qui diu que Raimon té un únic registre?), potser un pèl passada amb l'acompanyament de La Trinca, mereixés figurar en els primers llocs de les llistes d'èxits, però al menys entenc la tria de la música; el poema, de Les cançons d'Ariadna, no ofereix cap dubte:





I si em disculpeu, I beg your pardon..., jo avui tinc el dia per quedar-me amb la meua versió preferida, encara que no sigui amb la lletra d'Espriu:




Gràcies!

----------------------------------------------------------------------

I BEG YOUR PARDON
……………….Meditació, amb alguns
……………….rodolins, entorn de la teoria
……………….atòmica, tal com ve al·ludida
……………….als periòdics.

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.



--------------------------------------------------------------

ROSE GARDEN

I beg your pardon
i never promised you a rose garden
along with the sunshine
there's gotta be a little rain some time
when you take you gotta give so live and let live
or let go oh-whoa-whoa-whoa
i beg your pardon
i never promised you a rose garden
I could promise you things like big diamond rings
but you don't find roses growin' on stalks of clover
so you better think it over
well if sweet-talkin' you could make it come true
i would give you the world right now on a silver platter
but what would it matter
so smile for a while and let's be jolly
love shouldn't be so melancholy
come along and share the good times while we can
I beg your pardon
i never promised you a rose garden
along with the sunshine
there's gotta be a little rain some time

I beg your pardon
i never promised you a rose garden
I could sing you a tune and promise you the moon
but if that's what it takes to hold you
i'd just as soon let you go
but there's one thing i want you to know
you better look before you leap, still waters run deep
and there won't always be someone there to pull you out
and you know what i'm talkin' about
so smile for a while and let's be jolly
love shouldn't be so melancholy
come along and share the good times while we can
I beg your pardon
i never promised you a rose garden
fade
along with the sunshine
there's gotta be a little rain some time

28.9.13

referèndum, ja!


Seré moderadament breu. Sembla que en un o altre moment, potser fins i tot abans del referèndum català, el Congrés dels Diputats plantejarà el canvi horari a Espanya consistent a endarrerir seixanta minuts el rellotge (no se sap si cent vint a l'estiu) per tal d'adequar-se al temps solar (és cosa dels astrònoms o dels poetes, el temps solar?). Obviaré la qüestió ideològica, segons diuen alguns, sobre el fet que l'avançament horari actual fos fet en temps de Franco per fer coincidir l'hora d'aquí amb l'alemanya. Tampoc no entraré en cap discussió sobre els beneficis del canvi en la conciliació de la vida familiar, la productivitat en el treball, etc., que no són més que bajanades d'hipòcrites bavejadors europeistes incapaços de solucionar els problemes reals de l'economia, la societat i casa seua. Passaré per alt les recomanacions falsament beneficioses d'anar a dormir a l'hora de les gallines i d'esmorzar de ganivet i forquilla (o cullera) abans de la sortida del sol. Callaré la ignomínia familiar que suposaria fer les postres del dinar de Nadal ja negra nit. No argumentaré per què, simplement, prefereixo els crepuscles de París a l'hora de Londres...

No pregaré res. Només exigeixo un referèndum ja. Que triï la gent. I si fos el cas que Espanya decideix endarrerir el rellotge una hora, espero que els catalans, pacíficament, democràticament, com sempre, mostrin el seu desacord i quan arribi el moment, en un Estat Català plenament sobirà, decideixin que l'11 de setembre de 2014 el sol es pongui com a mínim a les 19,14; i si pot ser a les 20,14, minut més minut menys, encara millor, que ja n'hi ha prou de sacralitzar la historia. I si res no pot ser, trencarem els rellotges.

Vagi com vagi el cas, sé que les meues nits tindran les mateixes hores.

27.9.13

a penes amb recança


El dia 10, ja gairebé fora d'horari, vaig anar a recollir l'armilla reflectant i altres materials a l'antiga escola de la meua infantesa, la de fins als deu anys. Fa temps que la van tancar com a tal i les aules i despatxos fan altres serveis i han desaparegut cadires i pupitres, però en la seua atmosfera nova, ja sense olors antigues de goma i de llapis, potser de tinta, encara continua recognoscible la memòria del passat: el pati amb les moreres que ens permetien fer equilibris impossibles, el passadís on algunes tardes, en gegantins recipients d'alumini, preparàvem la llet en pols que ens havien enviat els americans i que bevíem amb un xic de sorpresa i de desconcert, perquè tots estàvem ebris de llet de cabra, les tres aules dels nens a baix... A l'aula el mig vaig passar més temps que a les altres: la consigna escrita a la paret de la dreta que llegíem tan bon punt arribàvem, les lliçons de l'Enciclopèdia Álvarez, que tenien un no sé què de màgia dels nous descobriments, el càlcul al voltant de la taula del mestre a veure qui era més ràpid i passava davant dels altres, les pàgines de les llibretes escrites amb títols en tintes de colors massa transparentsque havíem comprat a l'estanc i que sucàvem en uns tinters com didals invertits encastats al pupitre o als petits flascons amb tap de rosca, les finestres dels dies lluminosos de vent de dalt que a penes ens protegien del fred d'hivern en què alguns companys, no gaires, desapareixien perquè havien anat a fer olives, la lectura pausada de l'adaptació del Quijote, aventures impossibles que no sé si ens creiem, nosaltres, aprenents d'aventurers... A penes cap recança.

Aquest estiu, es va aturar la dona del mestre davant de casa. Ell fa temps que és mort i ella, que passa dels noranta, viu sola i passeja pel carrer quan el sol ja no és perillós a la cerca de cares vagament conegudes. Una conversa breu del present i del passat immediat, perquè els pensaments dels temps remots són secrets personals mig oblidats en els somnis.

 

De aquel hidalgo de cetrina y seca
tez y de heroico afán se conjetura
que, en víspera perpetua de aventura,
no salió nunca de su biblioteca.

La crónica puntual que sus empeños
narra y sus tragicómicos desplantes
fue soñada por él, no por Cervantes,
y no es más que una crónica de sueños.

Tal es también mi suerte. Sé que hay algo
inmortal y esencial que he sepultado
en esa biblioteca del pasado

en que leí la historia del hidalgo.
Las lentas hojas vuelve un niño y grave
sueña con vagas cosas que no sabe.

J. L. Borges: “Lectores”

26.9.13

la difícil tria


He llegit que el dia de la Mercè van començar a vendre's els primers números de la Grossa de Cap d'Any, la loteria de la Generalitat que competirà amb l'Estatal d'aquestes dates. El premi és el mateix que el de la loteria de Nadal, és a dir, 20.000 € per euro.

No sé sí s'ha fet alguna enquesta de previsions de venda, però m'imagino que la gent que compra loteria habitualment també ho farà en aquest cas i els compradors esporàdics de les loteries nadalenques incrementaran el seu pressupost de despeses. Evidentment la loteria de la Generalitat no es podrà adquirir a la Bruixa d'Or o a can Valdés, sinó a 20.000 establiments de tot tipus que segurament deuen haver pagat algun cànon per poder-la vendre, cosa que suposarà un ingrés extra per al govern gens menyspreable.

M'agradaria saber si en això de les loteries existeixen els patriotes, els qui juguen únicament amb els números de l'Estat o només amb els de la Generalitat. Possiblement el patriotisme el reserven per a altres ocasions, que ja se sap que els diners no tenen pàtria i encara menys en el cas de l'euro. També tinc curiositat per conèixer que passarà amb les participacions que durant aquestes dates parents i amics repartien arreu de l'Estat; m'imagino alguns constitucionalistes radicals de Tordesillas estripant el número de la Grossa de Cap d'Any rebut de part dels parents de Vic, al mateix temps que els parents vigatans, sobiranistes convençuts, fan miques la participació del Niño acabada d'arribar. Ja se'n sentirà parlar.

Diuen que un dels números més sol·licitats és el 1714. Perdedors! Jo més aviat m'inclinaria pel 1213, any en què Jaume I, heretà el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó, encara que no exercís fins uns anys més tard; una altra data interessant és la de la presentació l'any 1760 del Memorial de Greuges o la presentació l'any 1885 del Memorial més recent. Com que totes aquestes dates contenen relacions amb els reis, potser no són les més adequades, aleshores la proposta podria ser 1931, 41931 o 141931. Ara bé, si surt el 2014, serà un senyal tan clar que res ni ningú es podrà oposar a la llibertat definitiva del poble català. Si toca el 2016, no passa res, ens podrem esperar. Ara, si el número premiat és el 2099, em sembla que no tindrem prou paciència.

Vagi com vagi, m'atreveixo a augurar que després de Reis de 2014, la majoria de catalans seran una mica més pobrets que en les mateixes dates de l'any anterior, i si no, el temps ho dirà.


25.9.13

A


hores d'ara, quan ja ha passat una mica més d'un any de la seua publicació, em sobta no haver trobat, i llegit, més -alguns- comentaris en els blogs i els mitjans en general sobre la Gramàtica Catalana de la A a la Z, de Marta Mas i Albert Vilagrasa. És una gramàtica bonica, escrita, com el seu nom indica, en forma de diccionari, que pot solucionar ràpidament la majoria dels dubtes més freqüents dels qui parlen i escriuen en llengua catalana. Tant apareixen mots concrets amb els seus usos, exemples i contraexemples, com aspectes més generals: les perífrasis verbals, per citar un cas. Si qui fa la consulta no troba directament en l'ordre alfabètic el mot o el concepte que busca, només li cal anar a l'índex del final per localitzar la pàgina adequada.

A vegades costa de trobar algun mot o expressió; així, poc a poc o mica en mica no apareixen, i cal anar a modals, allà (millor allà que allí? on?) sí, podem trobar el que cal, encara que a la Gramàtica van precedides per la preposició a, que no sé jo, segons puc comprovar cada dia (avui amb els periodistes esportius de TV3), si és un inici gaire del gust de la gent: és tan insignificant aquesta preposició.

La Gramàtica, quan convé, adverteix que si no parla de tal mot o tal expressió és perquè no pertany al llenguatge estàndard o és d'ús restringit. I aquí és quan la Gramàtica i jo, malgrat que la comprenc, no ens acabem d'entendre, perquè no pertànyer al llenguatge estàndard o ser d'ús restringit sovint vol dir que no es tracta d'un ús propi del català central, és a dir, del dialecte majoritari en nombre de parlants.

Els autors ja adverteixen en la introducció: El corpus sobre el qual hem treballat s'ha triat en virtut de l'ús de la llengua estàndard del català central i no ens hem referit a altres a altres formes dialectals, cosa que ens hauria suposat tractar extensament els parlars de tot el domini lingüístic català. Molt bé, d'acord, la majoria de solucions són bones en qualsevol dialecte, però el lector, que també existeix, de més enllà del central no gaire entès en la matèria pot tenir en alguns casos un sentiment de culpa, com a mínim de desconcert, fins i tot de rebel·lia, quan fa servir mots com prompte o encabat i,  se li diu que és d'ús restringit o que no pertany a la llengua estàndard, en el primer cas,  o se li diu que cal escriure en acabat en el cas del segon. Em sembla més greu, per esmentar un conjunt, aquesta dèria generalitzada d'explicar l'”hora catalana” - n'estic tip de veure-la en molts blogs amb rellotge inclòs- sense, al menys, una petita nota que adverteixi que el seu ús no és propi de tot el domini de la llengua i que les altres solucions també són genuïnes. En definitiva, ¿els del meu poble haurien de consultar aquesta gramàtica o haurien d'esperar que, passat un temps, els mateixos autors també resolguin els seus dubtes en una nova edició ampliada i corregida?

Després de l'exposat suara (no feu ús aquest mot, sisplau), cal insistir que la Gramàtica és fàcil de fer servir i eficaç, i si té el nihil obstat de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, no cal dir res més.

24.9.13

mutis


Fa setmanes senceres que no llegeixo versos, que no escolto versos, tret, potser, dels de l'Anna, que són i no són, com els de la Carme, i dels que algú va deixant segons li vaga en alguns blogs. Avui - el meu avui sempre és l'ahir dels altres-, només per curiositat, he buscat els poemes del colombià. He trobat poca cosa i he triat:

Que te acoja la muerte
con todos tus sueños intactos.
Al retorno de una furiosa adolescencia,
al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,
te distinguirá la muerte con su primer aviso.
Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,
te iniciará en su constante brisa de otro mundo.
La muerte se confundirá con tus sueños
y en ellos reconocerá los signos
que antaño fuera dejando,
un cazador que a su regreso
reconoce sus marcas en la brecha.

Álvaro Mutis: “Amén”


Una mica més tard, he agafat l'únic llibre del xilè, mort fa trenta anys aquest 23, que tinc en els prestatges. He copiat, no sé ben bé per què, “Lamento lento”:

En la noche del corazón
la gota de tu nombre lento
en silencio circula y cae
y rompe y desarrolla su agua.

Algo quiere su leve daño
y su estima infinita y corta,
como el paso de un ser perdido
de pronto oído.

De pronto, de pronto escuchado

y repartido en el corazón
con triste insistencia y aumento
como un sueño frío de otoño.

La espesa rueda de la tierra

su llanta húmeda de olvido
hace rodar, cortando el tiempo
en mitades inaccesibles.

Sus copas duras cubren tu alma

derramada en al tierra fría
con sus pobres chispas azules
volando en la voz de la lluvia.

Pablo Neruda


He fet una excepció. No tinc ganes, avui, encara, de llegir versos. Quan arribin les pluges de la tardor, quan vingui el fred de l'hivern, quan torni a esclatar la natura primaveral... Quan tingui ganes, o em vinguin sols, casuals, sense premeditació; potser demà.

23.9.13

és el pa amb tomata com la llet materna?


Impossible assistir de prop a alguns actes de la Mercè: hi ha massa gent que construeixen fronteres infranquejables que només poden traspassar escamots en peu de guerra. No ho intentem, som amants de la pau.

L'altre dia, en el seu pregó, Ferran Adrià crec que deia -ara no rellegiré el discurs més o menys improvisat- que el país se salvarà gràcies al turisme (també a l'educació i la cultura). Ferran Adrià, com els déus que parlen del i des del paradís però no indiquen camins concrets per arribar-hi, les deixa anar i continua la seua tasca divulgadora de primer ordre de la cultura catalana.

A l'Ampolla -podria parlar d'altres llocs-, tots els restaurants, amb major o menor fortuna presenten els mateixos plats: ni un polp amb patata ni una amanida de llenties ni.... Aquest estiu, el meu amic M. , com que anava amb la seua filla adolescent, va demanar una pizza i es va negar a pagar-la, va al·legar que no la reconeixia, i això que era una napolitana; l'any passat, la Joana va demanar un carpaccio de vedella i li van servir unes llesques de “fiambre” desconegut, parmesà inclòs, que la cambrera, després de la protesta, va dir que eren italianes i que tenien més predicament, tot i que han desaparegut de la nova carta, que els talls de vedella tradicionals. I qui diu, l'Ampolla, on hi ha llocs amb plats gairebé excel·lents, diu Barcelona. El turisme ho fagocita tot i els del país ens tornem turistes.

Té poques esperances de supervivència un país en què d'aquí no gaire el govern actual o el que vingui declararà plat nacional el pa amb tomata amb no importa què, i apareixeran mil maneres més, ortodoxes o creatives, de preparar-lo. I que consti que jo sóc, amb moderació, un fan del pa amb tomata, però tot té un límit i, malgrat que tinc la batalla perduda, em nego a menjar tothora pa amb tomata encara que sigui com a complement d'una paella exòtica, que qui sap si demanaré algun dia en un lapsus irreversible del cervell, servida a les onze de la nit a la Rambla de Barcelona, quintaessència no reconeguda del guirigall transformacional del país en el seu camí cap a la independència política i cap a les servituds que m'estalviaré de concretar. Si arriba el moment i em queda prou senderi, en tornar a casa rellegiré aquest fragment, somriure còmplice, i, encabat, cremaré el llibre.

-Mudarra, tiene usted ante sí un prodigio de koyné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la cultura cristiana. Y resulta que este prodigio se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, però con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna.
-Que banalidad!
-Hasta tal punto asistimos a un prodigio cultural que nosotros, los mestizos, los charnegos, los inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio.

22.9.13

aquest diumenge, canvio de música i de dansa


Potser la meua percepció és equivocada i la gent del país té una bona formació musical, però no és el meu cas i és una de les mancances que planyo. Escolto música, poca, no sé si una mica més que Martí de Riquer, però m'adono que d'una manera tan elemental, per bé que satisfactòria, que sovint em mortifica la meua simplicitat, i no té res a veure en aquest sentiment i certesa racional que la meua capacitat auditiva sigui limitadíssima.

Ahir, per exemple... Faig un petit parèntesi per recordar que les festes de la Mercè són plenes de músiques i veus, possiblement prou diverses per a tots els gustos, encara que alguns, com jo mateix, trobin un desequilibri que cal atribuir a les modes. En aquest devessall de músiques, juga un petit paper el Festival de la Casa Àsia, que organitza actuacions en diversos espais de la ciutat. De les propostes orientals, en vaig triar una, en què intervenien executants de tabla i sitar i, en una segona part, dues ballarines de kathak i flamenc.

Ignoro perquè es va muntar l'escenari al passeig de Sant Joan al costat d'una parada d'autobús -que fos entre els carrers d'Ausiàs March i Ali Bey, em sembla molt bé-, però tot i els inconvenients de trànsit, la majoria d'espectadors es van mostrar fidels i entusiastes. Però, anem al cas: a penes vaig ser capaç d'apreciar una música de la qual ignoro la procedència i la història i que em semblava monòtona, per bé que creava un estat d'ànim que ajudava a la contemplació i al misticisme i a l'oblit de l'entorn; potser era això el que es pretenia amb la tria de l'escenari. I aquí acaba la meua valoració, perquè tot el temps el vaig passar mirant, gaudint i comparant els moviments de les dues ballarines que malgrat sincronitzar el seu ball mostraven diferències subtils però notables. Uns peus descalços amb cascavells als turmells i els altres amb sabates de so sec i contundent; unes cames vestides i les altres nues; uns moviment de cos més insinuant o més rígids, igual que els girs; una tria de colors dels vestits completament diferent: or solar i verd i vermell sang presa i negre; un moviment de braços de cobra amb desafiament en els seus extrems i uns braços sinuosos amb unes mans extremadament dúctils, etèries i harmonioses; uns colls i uns caps..., una lluita mútua incruenta amb una entesa excepcional. De la música, repeteixo, en sabria dir ben poca cosa, i aquesta ignorància m'amoïna i no trobo justificació que em sigui satisfactòria.

Bé, aquí deixo l'origen d'aquesta reflexió, i ja em disculpareu, els que mireu el vídeo, la publicitat inclosa cap al final.



21.9.13

aproximació a la festa


Arribo uns minuts tard a la plaça de sant Jaume, però el pregó de les festes de la Mercè que predica Ferran Adrià a penes deu haver acabat de començar. Me'l miro una estona a través de la pantalla d'un lateral de la plaça; dic me'l miro perquè difícilment es pot escoltar res a causa dels xiulets dels treballadors de l'enllumenat de la ciutat (ja sé, doncs, perquè fa tres dies que no hi ha cap fanal encès al meu carrer. No em queixo: tot això que s'estalvia). Els privilegiats, o no, de dins de l'Ajuntament, segur que escolten el discurs sense interferències; després el podrem escoltar, si volem, per BTV o TV3. M'hi jugo el que calgui que les referències al Bulli i a la Bullipèdia han estat estratègicament repartides.

Continuo el recorregut fins a la plaça de la catedral; entremig, a la vora del museu Marès, una figura humana es converteix en objecte fotogràfic multitudinari -també meu- i en poc objecte de reconeixement pecuniari. Escenari de gala a la catedral, reducte d'una dansa que busca aire i no el troba. Els balladors de sardanes de sempre exerceixen el seu dret de manifestar-se mentre alguns turistes imiten uns passos que són més complexos del que sembla i els magrebins, islàmics o no, enlairen els seus helicòpters efímers i de tècnica elemental.

Recorro el barri en ziga-zagues sense planificar, admirant la força del comerç barceloní. A la Rambla, m'adono per causalitat que ha desaparegut la sucursal llibretera la Casa del Llibre i s'anuncia la inauguració dels pernilaire d'Enrique Tomàs (cinc estrelles i poliglotisme exòtic, que la modèstia és cosa del passat) que juntament amb les botigues de cigarretes sense tabac són els establiments amb més futur immediat a la ciutat.

A l'exCatalònia hi ha una gernació que participa entusiasmada de la cultura gastronòmica barcelonina. Més amunt... Ara no recordo que obriran on abans hi havia Salvador Serra: roba o menjar? Les parades de la fira del llibre, aliments de l'ànima, ja han tancat.

Me'n vaig a sopar. Demà continuaré la festa.






20.9.13

lectures lleugeres d'estiu. Final


Com que s'acosta la tardor astronòmica (i gastronòmica) acabaré avui la relació d'algunes de les lectures lleugeres d'estiu que vaig encetar dies enrere. Evidentment, l'adjectiu lleugeres no es correspon amb el contingut de tots els llibres esmentats -dels veritablement pesats, no n'he volgut dir res, no fos cosa que algú inadvertidament en comencés la lectura i se'n recordés de mi- sinó que fa referència, l'adjectiu, a l'estat d'ànim amb què he anat passant pàgines.

De fet, no sóc gaire bo a l'hora de titular els posts, segurament perquè el que m'agrada és anar escrivint, no sintetitzar a traves d'una o dues paraules, no cridar l'atenció amb una frase inicial més o menys enginyosa. Si fos un escriptor aniria més en compte: jo mateix he comprat alguna novel·la més atret pel títol que per la quasi certesa que la lectura m'interessaria poc.

I la primera frase, el primer paràgraf d'un llibre? Hi ha qui col·lecciona inicis. Alguns són molt famosos; diuen que el que més és aquell que comença amb el contundent: Digueu-me Ismael.

Pensant en tot això, he repassat els primers paràgraf de les narracions d'un de les darreres lectures, i he pensat que sí, que en algun cas són bons inicis, però que la lectura de la majoria de narracions supera de bon tros la promesa inicial i en algunes les expectatives es queden curtes. Sigui com sigui -i això que no he llegit en l'original francès-, el joc lingüístic és un plaer... i la barreja de crueltat i tendresa, l'absurditat de les situacions i la seua lògica, les moralitats a penes perceptibles sota el surrealisme d'una prosa a vegades a ritme de jazz... D'acord, tinc debilitat per l'autor.

En fi, no ho sé. Copio sis inicis per fer memòria als qui han llegit les narracions i per si de cas els qui no les han llegides s'interessen per continuar-les o, si s'escau, per continuar-les escrivint a la seua manera.



En el Bois des Fausses-Reposes, al pie de la costa de Picardía, vivía un muy agraciado lobo adulto de negro pelaje, y su distracción favorita consistía en contemplar cómo se ponían a toto gas los coches procedentes de Ville-d'Avray, para acometer la lustrosa pendiente...



Aulne caminaba pegado a la pared y cada cuatro pasos miraba hacia atrás con gesto receloso. Acababa de robar el corazón de oro del padre Mimile. Por supuesto, se había visto forzado a destripar un poco al pobre hombre, y, en particular, a hundirle el tórax a golpes de podaderas.



Cubierto de deudas como desde hacía muchísimos años no lo había estado, el Mayor decidió comprar un automóvil para pasar la vacaciones más agradablemente.



Martín me telefonea a las cinco. Yo estaba en la oficina escribiendo no sé qué, seguramente alguna inutilidad. No me costo demasiado trabajo comprenderle. Habla inglés con un acento mitad americano y mitad holandés, que también debe ser judío, de lo que resulta un todo un tanto especial, pero que en mi teléfono funciona.



El reflejo amarillento de la farola se encendió en el vano negro y vidriado de la ventana. Eran la seis de la tarda. Ouen miró y suspiró. Apenas si había avanzado en la construcción de su trampa para palabras.



Fue el día en que cumplía once años cuando el pequeño Urodonal Carrier paró mientes, de manera repentina, en la existencia de Dios. La Providencia, en efecto, le reveló de improviso su condición de pensador y, si se considera que hasta entonces se había acreditado como completamente idiota en todos los terrenos, mal se podría creer que el Señor no hubiese tenido parte en tan súbita transformación.

19.9.13

llibres, ficcions i realitats


Ja han muntat les parades de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia. Encara no hi ha els llibres; el de la llibreria Millà em diu que obren el 20. Quina pena que hi hagi tan poca representació del llibre vell, però, tot i així, m'interessa molt més que la Setmana del Llibre en Català que es va acabar el diumenge passat.

Com que vaig estar fora de Barcelona gairebé tota la setmana, només em vaig poder acostar a la Setmana el dilluns. He llegit que han augmentat les vendes respecte l'any passat, però a mi continua sense agradar-me el format dels darrers anys, la distribució del material segons editorials o similars. A penes faig una mirada superficial i ja em canso. Aquest any només em vaig entretenir en dues parades; en la primera per comprovar que únicament s'ha traduït al català una novel·la de Don Wislow: L'hivern de Frankie Machine; en el segon cas, em van aturar a la força: un noi em va preguntar quins gèneres llegia i li vaig dir, per cortesia, que novel·la i poesia; em va explicar que la seua mare era poetessa sense citar-me el nom i, en castellà, em va explicar les excel·lències del Círculo de Lectores, tot molt detallat, però ja m'ho sabia. Suposo que si es té temps i ganes, la gràcia de la Setmana consisteix a escoltar les cada vegada més nombroses actuacions, taules rodones, etc., que acompanyen els llibres, però, esclar, jo sóc cada vegada més un lector i menys un receptor dels entorns dels llibres. Per cert, la samarreta de la setmana valia 2 euros més que la de la Via, i sense metre.

Per cert, ja tinc el darrer llibre (el tercer de la trilogia de la crisi) del comissari Kharitos que es titula Pa, educació, llibertat, reproduint així l'eslògan de l'època en què a Grècia es lluitava contra la dictadura dels coronels. Un crit molt apropiat als temps de la Grècia actual i que potser molts podrien cridar aquí. La novel·la situa l'acció l'any 2014 i fabula una Grècia, però també una Espanya, que ha tornat a la seua antiga moneda. Esclar que quan la va escriure, Màrkaris no podia preveure que Espanya, segons l'inefable Montoro, "va a ser capaz de asombrar al mundo muy pronto". O potser el ministre es refereix al retorn a la pesseta i Màrkaris no és un visionari sinó que està ben informat.


18.9.13

en el record


Arondeta, de ton chantar m'azir:
qe vols, qe qers, qe no·m laissas dormir?

Guillem de Berguedà


M'imagino el vell mestre Riquer, ahir, sentint, ja cansat, la veu llunyana de l'oreneta. Després, el somni.

Tantes hores passades passant els fulls de Riquer que em va presentar el passat per mirar d'entendre, també, el present. Més enllà, però, i sobretot, el gaudi dels mons que em feia viure.


E paradis el luoc melhor,
lai o·l bon rei de Fransa es,
prop de Rolan, sai que l'arm'es
...

Guillem de Berguedà


Qui sap si la seua ànima, si és que hi ha ànimes, comparteix un lloc amb els seus. Així sigui.



(Més avall, el mateix diari em parla del trentè aniversari de la mort d'Ocaña. El seu paradís és terrenal. De tant en tant encara em sembla veure'l reencarnat, desafiant i innocent la mirada, a la plaça Reial.)


17.9.13

lectures lleugeres d'estiu. Uns i altres, i els de més enllà


¡Qué horror! ¡Ese castellano periférico de los Marsé, los Mendoza, los Goytisolo! Apesta a pan con tomate y al Maria Moliner.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio (1996)



No sé si encara en deuen quedar molts que hagin resistit el procés de simplificació, imbecil·litat i maniqueisme que els darrers anys ha crescut enormement aquí i a Espanya, però resulta difícil que en un moment determinat d'una conversa amb qualsevol no apareguin desqualificacions genèriques als espanyols o als catalans, segons el cas. Els espanyols, això i allò; els catalans el mateix, però diferent; les argumentacions, reiteratives i fatigoses fins a l'infinit, agafen de tant en tant matisos nous, una dada de darrera hora, però la idea inicial no varia.

En una societat que tendeix a l'escepticisme i a l'individualisme cada vegada hi ha més creients en la maldat dels altres com a col·lectiu i com a individus -resulta difícil destriar-, siguin espanyols o catalans. La impossibilitat de diàleg polític entre uns partits obsolets incapaços de solucionar els problemes complexos dels seus territoris ha acabat per encomanar-se a la societat, als individus del carrer. Els mitjans de comunicació, públics i privats, han seguit el joc segons els seus interessos i han col·laborat a la banalització de la societat, a la desinformació i a l'enfrontament; en alguns casos a través d'una certa intel·ligència i en altres a través d'un tremendisme que voreja el delicte si és que no ho és.


El 50,6% de los catalanes se informa a través de TV3

Este estado de opinión creado por los secesionistas no es ajeno al elevado porcentaje de ciudadanos que en Cataluña sigue los informativos de TV3, la televisión oficial.

Según datos del CEO en su último barómetro de opinión pública (2ª oleada de 2013), el 50,6% de los catalanes se informa a través de la televisión autonómica. Es una proporción que no se da en el resto de España desde que en 1981 se suprimiera el NO-DO, pues los ciudadanos libres prefieren diversificar sus fuentes de información y buscar medios independientes, rechazando los oficiales cuyo fin es el adoctrinamiento de masas. Y más en tiempos de austeridad en donde todos los años se destinan centenares de millones de euros de los contribuyentes a mantener artificialmente la viabilidad de la televisión pública catalana.

El nacionalista alemán Goebbels fue un maestro en lo que hoy denominamos marketing social, que tiene por meta el control de los medios de comunicación, de la cultura, del deporte y de la educación.

Al ministro de Propaganda de Hitler se le atribuye la frase que dice que una mentira repetida mil veces se convierte en verdad. En un pequeño rincón del Mediterráneo occidental, se está ensayando de nuevo aquella farsa.

“Las Razón”, 16/9/2013


Uns i altres, sobiranistes, unionistes, ni fu ni fa, babaus i entesos, llops i corders, anirem fent la nostra via col·lectiva o en solitari pels camins pedregosos que ens marquen aquells qui només viuen el present, però ens dibuixen un futur que ni es creuen ni saben quin és, tot i que aspiren que el futur continuïn sent ells.


16.9.13

marcant territori


Esmorzem, o dinem o berenem, un entrepà de pernil a les 12. Fem temps. Cap a les dues emprenem el camí de les platges que ens portarà al Perelló. Duc l'armilla que m'han donat els de l'ANC -he tallat l'etiqueta de made in China- i l'acreditació de fotògraf. Impossible travessa el Perelló, de manera que fem una petita marrada. La Joana em deixa al cap del poble i marxa al seu tram, més conegut com el de Jordi Pujol. Faig a peu la resta del trajecte, fins després de la corba de passat el cementiri. El dia és gris amb escletxes de blau, ja em va bé.

Les meus dues companyes i el company de tram fa una hora que han arribat i van organitzant la poca gent que va fent cap. Just al darrere tenim un pàrquing improvisat -sort de la carretera vella- on van arribat cotxes. Alguns han dinat allí mateix. Jo gairebé em quedaré tota l'estona al principi, passejant amunt i avall i escoltant i responent preguntes dels qui van arribant. Tinc a la vora, ja asseguda, una dona de 91 anys que ha vingut amb la família; somriu i parla poc, ja en té prou a resistir.

A poc a poc es va omplint la part oest de la carretera. Alguns cotxes fan sonar les botzines mentre passen a la cerca del seu lloc. Ens saluden els mossos que passen amb les motos. Una senyora que deu passar llarg dels 70 em demana pel seu tram, ha vingut en un autocar que els ha deixat al poble i em pregunta si l'autocar la recollirà al seu tram; té una pròtesi de genoll i li costa de caminar, però vol continuar fins al lloc que li han assignat. S'han aturat dues famílies amb fills petits; una de les mares dibuixa estelades a les galtes dels nens. Ei, el nostre assignat més famós: Juanjo Puigcorbé i companyia; la gent el reconeix, alguns s'hi volen fer fotos. Ja amb el trànsit aturat, arriba una colla que omple la carretera de banda a banda; porten banderes estranyes; ahir van arribar d'Itàlia, de Llombardia; els col·loquem cap al final. A darrera hora arriba apressat un home amb camisa blanca, impecable, és capellà, assessor religiós de Convergència, ens diu...

S'acosta l'hora, mentre penso que potser m'hagués divertit més fent fotos per lliure, però què havia de fer si faltaven fotògrafs. I, a la fi, quedarem saturats d'imatges, milions d'imatges que ompliran pàgines i pàgines de marea groga que només seran una aproximació a la realitat, perquè cada experiència serà diferent, cada visió, un món, cada intent d'explicar els sentiments i els pensaments, un assaig poc reeixit. I jo em quedaré sense aparèixer a cap foto perquè les faig.

No sentim les campanes, però sabem que és l'hora. La meua ajudant em precedeix i demana la gent que estigui atenta. Vaig disparant fins a 87 vegades en els meus 500 metres. A penes m'adono de les cares, dels gestos, perquè m'he de concentrar a comptar metres, a recordar on començo i un acabo cada instantània. Quan arribo a Puigcorbé sé que ja he acabat definitivament. Respiro.

Un que porta una tenora i va amb una samarreta escrita en esperanto -ai, la llengua!- toca Els Segadors. La gent entona un cant que a penes sap; corren papers amb la lletra. Hi ha onades de grocs en una tarda, ara sí, plenament assolellada. Una noia diu que he fet la foto mentre donava mamar al seu nen. La buscaré i serà la capçalera gràfica d'avui.

Vull tornar a peu al poble, sol. Ja trobaré la gent als carrers, al bar, a la plaça. Ja parlarem.

Ara m'adono que m'està sortint un post molt descriptiu i poc reflexiu, però he escrit prou per avui, encara que l'acabaré amb un final que hauria de ser matèria del següent post, amb les paraules d'una amiga que hores més tard, en comentar la diada, em deia que l'any que ve podríem anar a les fronteres i, fent un gest molt gràfic amb la cama aixecada, afegia: a marcar el territori. El fotut és que no ens posaríem d'acord quin territori caldria marcar, però tots dos sabem que la nostra història serà més llarga del que alguns preveuen i potser més curta del que alguns desitgen.






10.9.13

vigília de festa


L'article de Joan de Sagarra a “La Vanguardia” del diumenge em va recordar la columna de Quim Monzó que acabava amb unes paraules -ja les sabeu: Mirando al mar...- de Jorge Sepúlveda que al·ludien a la contemplació del mar. Sagarra, que l'11 dinara a casa i després mirarà una peli de Truffaut, recordava un vers de Baudelaire que conclou que l'home trobarà la llibertat en la mar.

El dia 11, els participants en La Via Catalana s'enllaçaran les mans mirant la mar -lluny, Ítaca- mentre el sol declinarà a l'oest, al menys a les terres de l'Ebre, que més amunt potser cauran alguns gotes. Tot molt bonic, però ja cansa una mica tanta mar misteriosa i inabastable, potser caldria no girar-se d'esquena i fixar la vista en els camps, les muntanyes i els pobles del país que coneixem tan bé i que volem una mica més nostres. Ja arribarà l'hora de les contemplacions i de les fotos a contrallum.

Com deia des dels mars del sud Josep Maria de Sagarra, poeta, també, de les mars d'aquí:

I tornant al calor d'aquest país,
no deixem que el concret pugui esbravar-se,
ni anem a somniar res d'imprecís.

Com que els propers dies estaré virtualment incomunicat: Bona diada a tothom i a anar fent via!, i fins l'any que ve. A veure què.


9.9.13

lectures lleugeres d'estiu. El que sap tothom


Vaig començar per Salvajes (no se si s'han traduït al català les novel·les de Don Wislow) i aquest estiu he llegit, en aquest ordre, L'hivern de Frankie Machine i Los reyes de lo cool. De la primera novel·la es va estrenar la pel·lícula d'Oliver Stone l'any passat. No l'he vista, no sé com ha anat l'adaptació. Ritme, llenguatge àgil, desencís, reflexos de la societat acual. La novel·la negra actualitzada. Copio un fragment de la crepuscular vida de Frankie Machine, en el benentès que no diu res de nou, però que la majoria dels mortals en parlem sobretot quan hi ha alguna imputació que aquí no sol prosperar

Dos milions de llocs de treball s'ha fos en els dos darrers anys; un obrer ja no guanya prou per pagar l'entrada d'un habitatge i Hisenda ens pega un pal cada vegada que anem al caixer i després envia els nostres diners a un contractista de defensa que tanca una fàbrica, acomiada els obrers i es paga una bonificació milionària. I el delinqüent sóc jo? És a mi a qui haurien de condemnar a cadena perpètua sense possibilitats de sortir en llibertat condicional?

Si sumem als Crips, els Bloods, les pandilles jamaicanes, la màfia, la màfia russa i els càrtels mexicans, tots junts no aconseguirien més diners en un any bo que el Congrés en una mala tarda. Si ajuntessis tots els gàngsters que venen crack en qualsevol dels racons del país, entre tots no generarien tants diners bruts com un senador qualsevol que estigui acabant els darrers nou forats amb el director d'una companyia.


Don Wislow: L'hivern de Frankie Machine.

6.9.13

lectures lleugeres d'estiu. Els homes i la terra.


Una cosa m'ha saltat als ulls en aquesta recopilació, m'ha sorprès a mi mateix, i és el to ben diferent d'aquestes narracions, comparades entre elles; la línia marcadíssima que separa la que he escrit avui de les que vaig escriure en la meva joventut; per exemple; per exemple La baralla i la Pigada. I jo em pregunto quina nit d'ombres, quins drames devien agitar-se en la meva ànima els dies en què els vaig escriure, perquè resultessin aquestes coses denses, obscures, plenes d'un sentiment tràgic, que formen el fons d'aquelles obres, i quin canvi va poder produir-s'hi després cap a una major suavitat, cap a una nova llum i que es reflecteix tan clarament en la meva obra.

Tal vegada es degués -i és l'única explicació que hi veig- al fet d'haver-me trobat amb la meva ànima, amb la meva veritable vocació, després d'haver anat anys i anys perduts, allunyats una de l'altre i desconeguts, i a la festa espiritual que representà el retrobament, que és el fet més important de la vida d'un home. Una altra cosa és si el fet afavorí o no la meva obra.

Sigui com sigui, amb elements de les meves primeres obres, i amb elements de les darreres, i fins i tot de les més recents, he compost aquesta obra; en totes les seves parts es reflecteix la vida del Delta de l'Ebre, i dels homes que s'agiten en aquelles terres, amb més o menys veritat. [... ] En aquest sentit, crec que NARRACIONS DEL DELTA és una obra única dintre de la meva obra.

Sebastià Juan Arbó: pròleg explicatiu (fragment) a Narracions del Delta (1965)


... la major part del material té la funció de crear una atmosfera i les narracions funcionen més per acumulació -excessiva- de situacions similars que per una progressió que acabi arrodonint unes històries construïdes amb personatges elementals, sovint sense contradiccions o amb reaccions previsibles que recorden els “tipus” de la literatura costumista del XIX. És clar que en realitat potser no som tan complexos com a vegades ens volem creure i la majoria som més aviat el que Forster anomenava personatges plans, cosa que en si mateixa no és bona ni dolenta.

Arbó escriu un ruralisme tan negre en algunes narracions, sobretot les llargues, que per un moment pot fer pensar en el de Víctor Català, però se n'allunya en molts aspectes, entre altres en el desenvolupament de les històries, amb constants digressions ambientals En algunes narracions es té la sensació que l'escriptor es mou entre la prosa literària creativa i el document històric o el reportatge periodístic; també en l'ús d'una llengua menys rica, menys treballada, més elemental...

Escrivia això, sense principi ni continuació, en acabar de llegir el recull que vaig comprar per un euro al mercat de l'Abaceria, de Gràcia. Me'l vaig endur al sud amb la intenció d'anar pas a pas i de resseguir les passes del llibre, com encara ho puc fer amb algun llibre de Bladé. Impossible: res a veure, ja. Potser el que em va sobtar més és la pràcticament absència de la mar en unes narracions que tenen com a eix geogràfic no especificat Amposta. Em vaig entretenir, sobretot, en el pròleg, amb la llengua -poc- i amb els elements escenogràfics i històrics:


Tenia el poble algunes tavernes, una bona colla, repartides arreu, totes amb el ram de pi penjat a la llinda [jo encara ho vaig conèixer al poble], que era el distintiu del gremi; allí bevien i tocaven la guitarra, especialment els dissabtes, i es produïen batusses on sortien els gaiatos i, alguna vegada, els ganivets, i fins algun pistolot rovellat; d'allí sortien també les “rondes” a tocar davant les cases i a cantar, en les nits de fi d'any o a la primavera, o en alguna festivitat especial.

S. Juan Arbó: “El “Tonto””, a Narracions del Delta. Selecta, 1965.


Aquesta era, però, la mort més corrent en els casos de ràbia; era al que es practicava més i arreu del món era posada en pràctica per les mateixes autoritats; quan se sabia d'un mossegat per un gos rabiós, el lligaven i el tenien a part, en observació. Així que es manifestaven els primers símptomes, l'agafaven amb precaució; uns homes el portaven a un llit que ja hi havia preparat, mentre uns altres agafaven un matalàs, que tenien també a punt, i l'estenien sobre el mossegat, s'hi posaven alguns al damunt i romanien així fins que no el sentien ja remoure's. Tot això era fet rapidíssimament.

S. Juan Arbó: “Canela”.





5.9.13

lectures lleugeres d'estiu. La literatura i els escriptors


Fa anys que no rellegeixo res de Chandler. Avui, encara calent, he anat espigolant A mis mejores amigos no los he visto nunca. Cartas y ensayos selectos, una selecció de cartes i textos diversos que van de l'any 1909 a 1959, el de la seua mort. No sé si continuaré a l'atzar o aniré seguint la cronologia; tant li fa.

Llegeixo una publicitat del llibre que diu: ... es una lectura indispensable para los amantes del género y del autor. Asimismo, ofrece una recreación única y apasionada de una época marcada por la depresión, la corrupción, la pobreza y el alcoholismo. Quin reduccionisme! Després d'una mirada superficial, vull dir, incompleta, trobo els textos d'una agudesa i una actualitat que només tenen els clàssics, fins i tot els que ens sembla que s'equivoquen.

Un tastet sense valoracions. En primer lloc, un fragment d'una carta de 1950 en què responia a Jamie Hamilton que li havia demanat una mica d'informació sobre la seua vida:

... He estado casado desde 1924 y no tengo hijos. Se supone que soy un escritor duro, pero eso no significa nada. Es solo un método de proyección. Personalmente soy sensible y hasta apocado. Por momentos soy en extremo cáustico y belicoso, por momentos muy sentimental. No sirvo para la vida social porque me aburro enseguida, y para mi lo corriente nunca me parece lo bastante bueno, en la gente o en cualquier otra cosa. Soy un trabajador espasmódico sin horarios regulares, lo que equivale a decir que solo escribo cundo tengo ganas. Siempre me sorprende lo fácil que parece en el momento, y lo cansado que me siento después. Como escritor de novelas policíacas, creo que soy un poco anómalo, ya que la mayoría de los autores de novelas policíacas de la escuela estadounidense apenas son semianalfabetos, y yo no solo tengo formación, sinó que soy un intelectual, por mucho qu me disguste la palabra. Se diría que una educación clásica es una mala base para escribir novelas duras en argot. Yo pienso lo contrario. Una educación clásica le impide a uno caer en la trampa de la pretensión, que es lo que llena la mayoría de la ficción actual. En este país, el autor de novelas policíacas es visto como algo subliterario solo porque es un autor de novelas policíacas y no un autor de cháchara de de significación social. Para un clasicista -aun herrumbrado- esa postura revela solo la inseguridad de un pervenu. Cuando me preguntan, como sucede a veces, po qué no pruebo a escribir una novela seria, no discuto; ni siquiera les pregunto a qué se refieren con una novela seria. Sería inútil. No sabrían qué decir. Esa pregunta es la que podría hacer un loro.

Leyendo lo anterior, me parece detectar cierto tono desdeñoso aquí y allá. Me temo que eso no es del todo admirable, pero lamentablemente es cierto. Corresponde. De hecho, soy una persona más bien arrogante en muchos aspectos.

Acabo per avui amb la resposta (1946) a una mestra que havia escrit a Chandler i li demanava consells (literaris) per als joves:

Mi experiencia en ayudar a la gente a escribir ha sido limitada pero en extremo intensiva. Lo he hecho todo, desde dar dinero a futuros escritores para que vivan, hasta darles argumentos y reescribir sus textos, y hasta el momento no ha servido para nada. La gente que Dios o la naturaleza quiso que fueran escritores encuentran sus propias respuestas, y a los que tienen que preguntar es imposible ayudar-los. Son simplemente gente que quiere ser escritora.

Que uns o altres trobin editors -o el sistema que sigui- és una altra qüestió, però Chandler no parla de publicar.

4.9.13

lectures lleugeres d'estiu. Els altres


Cada any li resultava més difícil tenir paciència amb ells, suportar el seu deambular intermitent, la seua dèria de caminar de tres en tres fins i tot pels carrers més estrets. Hi ha via moments en què de bon grat els hauria cridat o empès, però, per desfogar la seua agressivitat, s'acontentava a no aturar-se ni modificar el seu rumb si trobava una càmera al seu camí. Estava segur que la seua figura, la seua esquena, la cara o un dels colzes, apareixia en centenars de fotografies i vídeos, i a vegades s'imaginava el gest dels alemanys quan, en mirar les cintes de l'estiu durant una borrasca al la mar del Nord, descobrien un italià amb vestit fosc que creuava molt decidit per davant de Tante Gerda o Onkel Fritz, tapant, encara que només fos per un moment, unes cuixes robustes...

Donna Leon: Mort en un país estrany


En un primer moment penso en les meues petites venjances, com les seues. Després m'adono que, erràtic com vaig sovint, curiós o badoc, segons com, jo sóc un d'ells, a vegades a la meua pròpia ciutat. Encara més tard, recordo que ells normalment no passegen gossos. Posats a dir, crec que seria agradable veure entre Tante Gerda i Onkel Fritz -sempre present, el seu cos- unes cares noves.

Ara, en el silenci i la distància de la nit, tot sembla més raonable i qualsevol venjança -petita- miserable. Demà pensaré que l'edat no m'ha fet més pacient i comprensiu.

3.9.13

alguns carrers


No sé si la possible atribució del nom d'un carrer de Barcelona a Samaranch aixecarà molta o poca polseguera. De moment, observo que al blog d'en Francesc, hi ha tela. No entro en una polèmica, que em deixa més aviat fred en aquest cas. En canvi, em vaig emprenyar quan van canviar el meu carrer d'infantesa que va passar de Prim a Companys. Prim, biografiat més o menys a favor o en contra, era ja una arqueologia que entre els veïns havia perdut tota connotació, com ho era Salmerón i alguns altres polítics també presents. Per altra banda, m'agrada intentar refer superficialment la història dels pobles a través dels carrers que porten noms de persones; i si cal suprimir-ne algun, de nom, doncs es fa, però buscar-li tres peus al gat després del temps...

Afegiré que no sóc partidari de posar noms de persona als carrers, sobretot noms de persones que fa quatre dies que han mort -i si són vives no en parlem-, per raons òbvies. A la fi, un carrer és un espai per a sempre, o gairebé, i, a més, cal tenir en compte que en els pobles petits falten espais per situar tots els personatges importants de la història recent i remota, local i universal, que en aquests casos els fa estar en inferioritat respectes les ciutats. M'agraden, ja ho he dit altres vegades, els noms de carrers més o menys innocents, poètics, descriptius: el carrer del Sol, de la Lluna, de l'Espígol, del Forn...

En Lluís, al post al·ludit més amunt, suggeria simplement de numerar els carrers. Al poble nou de Mequinensa, construït per l'empresa ENHER, això s'ha fet: carrers A, B, C, D, plaça U, carrer A-1... Evidentment, la gent del poble fa servir altres noms; així, la plaça U és la plaça del cine (no sé si encara), i el carrer tal és el de l'estanc, i així successivament. I suposo que hi haurà un moment en què es canviaran les plaques dels carrers. Si al menys haguessin pensat en les lletres gregues, de l'alfa a l'omega...

No sé si viure en determinat carrer imprimeix caràcter. Un dels meus carrers preferits a Barcelona (preferits idealment, perquè em cau massa lluny per passejar-m'hi) és el de l'Esquirol Volador. Quina alegria, sobretot si tot et va bé, despertar-se cada matí en aquest carrer. Per contra, el carrer del Mal Nom, que sí que visito a vegades, deu ser un estigma pels qui l'habiten, els meus nous del qual deuen estar intrigats per saber quin és el mal nom. I quin neguit, el carrer del Perill, sempre vigilant que tot vagi bé...

Aquest estiu, a l'atzar, m'he anat fixant en alguns noms de carrers dels pobles del país per on he passat. El carrer Magre, que no he sabut quin matís significatiu té, però que he trobat que té reminiscències planianes, com el carrer El carreró, que ja està bé que es digui així, però que caldria distingir dels altres carrerons del poble. El carrer dels Dolors em sembla especialment patètic, i no sé si tots els qui hi passen són conscients que és refereix a la marededéu dels Dolors. A Bellcaire, he pujat pel carrer de la Pujada al Castell, en canvi he estat incapaç de trobar el carrer de la Baixada de Castell; imagino que té més mèrit l'ascensió que el descens. A l'Ampolla, hi ha el carrer dels Acantilats, segurament perquè no són gaire partidaris del guionet en els mots que, com se sap, és un signe variable i conflictiu, i han tirat pel dret.

Seria un no acabar. De tota manera, el meu nom preferit d'aquest estiu l'he trobat a la Bisbal: el carrer de l'Amor Filial, una via ben cèntrica. Vaig pensar que m'agradaria saber a qui se li va ocórrer aquest nom i qui va secundar la proposta, però sé que no mai no ho esbrinaré. Després, vaig imaginar que el nom a vegades realment obliga, que viure en aquest carrer i portar-se malament amb els pares deu ser especialment mereixedor d'un càstig exemplar per part de l'ajuntament o dels mateixos veïns, que poden arribar a desterrar l'infractor. Finalment, vaig pensar que, ni que sigui per esperit de contradicció, per cansament, perquè tot té un límit, algun dia hi haurà un parricidi al carrer i adéu nom. Déu no ho vulgui.




 

 

2.9.13

el meu gat d'estiu (1)


Arribem a la tarda, ja tard. Amb el cel fosc apareix el gat (conegut amb diversos noms: gatet gatet, bufador i, a partir d'ara, desdentat). El trobo canviat, no sé si són els bigotis i les celles blanques o les clapes daurades en el pelatge negre. S'està, com totes les nits, al llindar de la porta, davant de la cortina, a l'espera de l'àpat del dia.

Surto amb les restes sobre un paper d'alumini. Em mira els ulls i em bufa, com sempre, i m'acompanya en trajecte erràtic a un pam dels peus fins que deposito els caps de llucet al lloc convenient del pati. Comença a menjar i es despreocupa completament de mi. Després desapareixerà i potser tornarà al cap d'una hora o dues. L'endemà, el trobaré ajagut al costat de la morera o en qualsevol altre lloc on hi hagi una mica de terra fresca.

En tots els anys que el conec, mai no l'he sentit miolar. Cap modulació de la veu excepte el so gutural amb la boca oberta i els ullals a punt de l'hora de menjar. La seua mudesa em desconcerta fins que fa uns dies llegeixo en un suplement del diari que el professor John Bradshaw, famós biòleg i fundador de l'Institut d'Antrozoologia de la Universitat de Bristol, afirma que els gats no miolen entre ells, sinó que únicament ho fan per comunicar-se amb els humans. La idea m'agrada: dedueixo que el meu gat més que un humà em considerà un dels seus. Ho tindré en compte, encara que no sé com, perquè els gats i el seu món sempre m'han semblat un misteri. Quan li he de bufar?


1.9.13

lectures (i músiques) lleugeres d'estiu. L'eternitat de l'instant


... Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla: El meu país


Aquest estiu -per fi!-, he pogut escoltar en CD propi (fantàstica feina de recuperació de l'Anna Costal i del Museu de l'Empordà) algunes d'aquestes sardanes horribles, segons Pla, que no devia saber com ballar-les i oblidava que la gent de l'època de Ventura, devia sentir una complicitat amb les músiques del mestre que anys després era impossible d'imaginar o de fer l'esforç d'esbrinar què passava, sobretot entre els republicans, quan sonaven els “refregits” d'òperes i sarsueles de les quals els oients -també balladors?- no només coneixien les notes sinó que segurament també sabien les lletres i les circumstàncies en què van ser escrites i s'estrenaren. El que mai no sabrem és si els contemporanis de Pep Ventura preferien els refregits o l'emotivitat i la dolçor de les altres peces que, a la fi, són les que han fet més fortuna.

Agafem, per exemple, la sardana El diablo en el poder (1856, música de Barbieri, llibret de Camprodon), amb fragments de l'ària “Si el rey me llama”. Escoltem la música mentre recordem, com si fóssim contemporanis del moment de l'estrena, les paraules del comte. Encara que, ben pensat, no cal ser contemporanis, perquè la situació peninsular, si fa no fa, és la mateixa:
 
 



Conde:
Si el rey me llama {Con importancia.)
le propondré
caminos y canales
que crucen por doquier.
Del mar un brazo
yo traeré,
y toda nuestra escuadra
vendrá á Carabanchel.
Y para grandeza
del nombre español,
asi que hasta Cádiz
un cauce haya abierto,
convertiré en puerto
la puerta del Sol.

Coro:
Oh, qué programa
tan español!

Conde:
Cuando á la corte
llegue la mar,
la pesca de ballenas
la Mancha explotará,
y á extraños climas
podrá exportar
sus ricas producciones
de esparto y azafrán;
y cuando á sus puertas
el mar se verán,
perdiendo los pueblos
su forma grotesca,
en pueblos de pesca
se convertirán.

Coro:
Brava es la idea,
bello es el plan.


CANTO FINAL

Todos:

Puede que siendo ministro el diablo
llegue la España dichosa á ser:
quizás él haga que en este infierno
nos entendamos alguna vez.


Es podria afegir que els que van sentir per primera vegada aquesta música de Pep Ventura sabien que la sarsuela s'havia prohibit després de la primera representació per..., encara que després d'uns canvis en el llibret... Bé no cal afegir notes històriques que, aquestes sí, només poden interessar actualment els amants de la història, però no em puc resistir a deixar les paraules que foren el detonant de la prohibició, o ja són les paraules canviades?:

Coro:
Parece que hay crisis.

Conde:
Me lo figuré.

Coro:
Negras nubes se amontonan
en la esfera del poder,
quién cae, quién entra
conviene saber.
¿Vos tendréis mas pormenores?


Etc.