28.3.13

la vida als cementiris


Hi havia un hort a l'indret on havia estat crucificat, i a l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Allà, doncs, a causa de la Preparació dels jueus, van dipositar Jesús, perquè el sepulcre es trobava a prop.
Joan, 19: 41-42

Aquest va comprar un llençol, baixà el cos, l'embolcallà amb el llençol, el diposità en un sepulcre i féu rodolar una pedra a la porta del sepulcre.
Marc, 15: 46-47

-No sé ben bé com anirà. No sé, tampoc, com explicar-t'ho. Però vindrà un dia que els cementiris seran per als vius.
Pere Calders: Aquí descansa Nevares.


 Se sol pensar que la mort és la negació de la vida, però la realitat, a vegades només intuïda, desmenteix sovint aquesta percepció inicial. No em refereixo únicament a la mitologia cristiana o d'altres religions, sinó a pistes clares que jo mateix he trobat, sobretot als cementiris. Cert que una vegada mortes les persones solen portar una vida extraordinàriament discreta i rarament fan aparicions públiques com la de Jesús en el seu moment. També és veritat que em costa imaginar com s'ho fan per fer vida en aquests nínxols tan petits on tenim tendència a portar-los, encara que ja sé que els morts tenen una existència amb menys necessitats. En fi, no m'allargaré perquè l'únic que puc suggerir són els indicis de vida que he esmentat més amunt i que, per no fer-me pesat, concretaré en dos exemples.
 
 


El primer cas, com es veu, no pot ser més explícit: Aquí hi viu un de l'Espanyol. No hi ha equívoc possible, ho diu ben clarament. Una altra qüestió és que la vida que porti, tenint en compte les escasses proeses del seu club, sigui prou satisfactòria, però no hi ha dubte que la seua opció mereix un respecte i, de moment, no hi ha hagut ningú, un barcelonista, per exemple, que li hagi pres la rajola o fet una pintada vexatòria a la porta de casa.

El segon cas es presta més a interpretacions diverses, malgrat que jo no tinc cap dubte sobre l'autoria de la nota. Els menys imaginatius o més ignorants poden pensar que l'escrit és obra d'algun familiar, però tothom convindrà que si un parent hagués vist com algú agafava el test, de seguida s'hagués encarat al lladre per dir-li que el tornés al seu lloc. És evident que el paper l'ha escrit l'estadant del nínxol, que si no va enxampar el pispa és perquè, com sap tothom, els habitants del cementiri tenen una tendència excessiva a passar-se el dia descansant mig ensopits i, a més, es necessita una certa agilitat per sortir amb rapidesa dels habitatges mortuoris actuals. De tota manera, si el subjecte que va agafar el test és una mica supersticiós -hi ha casos- i va llegir la nota, a hores d'ara ja deu haver arribat a la Patagònia; el millor era no dir res i presentar-se directament a la casa per recuperar les flors.

27.3.13

la pau dels cementiris


Rere la reixa del mausoleu, a l'esquerra, es pot llegir això -esborro els topònims perquè no em correspon a mi fer-ne publicitat:
 
 
Pensava que a Catalunya havien desaparegut de la vista aquestes inscripcions, però es veu que no és així i suposo que en deuen quedar de semblants repartides per la geografia, sobretot en llocs de poc pas. Dedueixo que la pervivència d'aquest text no molesta gaire els visitants del lloc, sinó ja n'hauríem sentit parlar; encara deu molestar menys els ocupants permanents del petit cementiri, que viuen una pau duradora i indestructible, aliens a qualsevol història mundana del passat, del present o del futur: ja s'ho faran els vius.

Jo no tinc interès a immiscir-me en assumptes que toquen de més prop a d'altres, però em disgusten les imprecisions. Enemics de Déu? Tothom sap que els ens de naturalesa divina no poden tenir enemics de naturalesa humana; creure el contrari, encara que sigui setmana santa, és un pecat d'orgull. Enemics de la Pàtria? Em sembla que molts altres en dirien defensors de la Pàtria i recordarien la barbàrie de tants patriotes dels dos bàndols... I em sembla que encara continuaria amb algunes correccions, benaurances incloses. En definitiva, crec que jo només deixaria la placa de la dreta amb els noms dels 18 morts; l'altra no la destruiria, li buscaria el lloc apropiat en un museu, perquè la història ha de basar-se en els seus documents i en persones que la sàpiguen interpretar. Difícil, ho sé, en una època que tots som savis i, en aquests temes, qui no s'escandalitza ho fa veure.
Per cert, no hi ha costum d'incloure en els epitafis les causes de la mort, sembla que no es considera gaire important si el difunt va ser anorreat per un atac de cor o atropellat per un automòbil, el resultat és invariable. Ah, però si la mort és per la pàtria... !

 



26.3.13

en el record


Travessem Roda i ja quasi hi som. Quin dia tan esplèndid per al comiat. Ell et dedica , fa no fa, les paraules de sempre, nosaltres, que et coneixíem, pensem en els moments (primavera, estiu, tardor, hivern), ens els gestos, les converses, la cara... Era la teua voluntat descansar al costat dels avis en aquest racó de pau de quatre cases i tot de masos. Quan entren la caixa i els paletes barregen el ciment amb l'aigua, els ocells dels xiprers, esbojarrats, comencen una simfonia de piuladisses. Són les dotze i la campana toca a morts. Sortim, seiem al marge, de cara el campanar, de cara al sol; una sargantana, inquieta per la nostra intrusió, s'amaga en una escletxa.

Marxem amb el dolor de l'absència sobtada, d'una presència que ja només serà en la memòria: ben poca cosa. Sabem que no és veritat quan ens diuen que Déu ens va fer semblants a ell. Cinquanta-sis anys són la immortalitat? Ah, a l'altra vida!

Et diria que ens tornarem a veure, Carme, però sé que és mentida. Només en el record, trist consol.

22.3.13

seguint el fil: Day dreams, de Valentino


Segueixo el fil de Rodolfo Valentino (o Rudolph, en la seua versió americana). Entenc que les biografies que trobo em diuen moltes coses del personatge però poca cosa de la persona; ja sol ser així, i en alguns casos, més. Si pogués, preguntaria a la meua àvia o a la meua mare què els semblava Valentino, però continuaria sabent dels seus papers a les pel·lícules, de la seua importància en l'imaginari col·lectiu d'una època, de les grandeses i misèries del mite que van continuar estenent-se quan ell ja havia mort.

Com era, què pensava, qui era Valentino més enllà de la seua imatge pública? Poca cosa a dir. Potser una forma d'aproximar-se al seu jo més íntim, si és que el això pot interessar a algú, és llegir la seua poesia.

Valentino va publicar l'any 1923 un poemari titulat Day dreams que, si no m'equivoco, només es va editar en anglès, l'idioma original, i en italià. Si jo fos un editor petit, o molt gran, o valent, dels qui es poden permetre publicar allò que els ve de gust, no dubtaria de treure al mercat els versos de Valentino aquest Sant Jordi (aquí deixo el repte). L'autor ja no és un personatge mediàtic, però estic segur que tocant les tecles adequades, fent unes quantes entrevistes estratègiques, amb la complicitat d'uns quants programes de ràdio i televisió, s'aconseguiria un èxit de vendes notable, no només entre els nostàlgics d'altres èpoques, sinó també entre nous lectors i escriptors que, pel que veig i llegeixo, podrien entrar perfectament en l'ona d'aquesta literatura que molts altres rebutjarien amb diversos arguments, un dels quals, i no el menys abundant, estic segur que seria que cal deixar els morts en pau. Resurreccions més estranyes s'han vist.

Quina intenció tenia Valentino en escriure els seus poemes? No diré res. Deixaré que s'expliqui ell mateix i afegiré, avui, nomésun poema. Com que sóc incapaç de traduir de l'anglès, em limitaré als originals que potser algú convertirà en material català. I si algú vol llegir tots els poemes, els pot trobar aquí.


PREFACE

To you, my gentle reader, I wish to say a foreword
of warning before you peruse the contents of this book.
I am not a poet nor a scholar, therefore you shall find neither
poems nor prose. Just dreams—Dap Dreams—a bit of
romance, a bit of sentimentalism, a bit of philosophy, not
studied, but acquired by constant observation of that greatest
of masters! . . . Nature!
While lying idle, not through choice, but because forcibly
kept from my preferred and actual field of activity, I took
to dreams to forget the tediousness of worldly strife and the
boredom of jurisprudence's pedantic etiquette.
Happy indeed I shall be if my Day Dreams will bring
you as much enjoyment in the reading as they brought to
me in the writing.


INTRODUCTION
I can not tell a rondelay
In words of yesterday
I can not tell a couplet
For words come as they may.
I'll do my best—I'll try a bit
Of ultra-modern rhyme
And cast aside the shackles
Binding “Once upon a time.”


MIRAGE

Happiness—you wait for us
Just beyond,
Just beyond.
We know not where,
Nor how we shall find you.
We only know you are
Waiting, waiting,
Just beyond.






21.3.13

unes quantes veus dels passat


Els de la meua generació, i del meu sud encara més, vam escoltar, de grat o per força, molta copla, que no cobla, pasdobles i, material musical semblant. A mi, algunes coses m'agradaven i d'altres no tant, però mai no vaig passar de la pròpia música i els seus intèrprets. Dic això perquè fa dos o tres dies en un concurs de la televisió van parlar de El Relicario, que jo coneixia sobretot a través de Sara Montiel, i em va sorprendre saber que la seua música s'havia fet servir en la campanya de la reelecció a la presidència d'Eisenhower (de vicepresident es presentava Nixon), suposo que sense la lletra. De tota manera, sembla que és normal que als Estats Units es facin servir músiques més o menys marxoses independentment de l'origen i el contingut: segur que molts deuen recordar la utilització de Macarena a la campanya de reelecció de Clinton.

Com que sempre em costa anar a dormir, a vegades aprofito per seguir el fil de qualsevol coseta que m'ha cridat l'atenció, ara que és tan fàcil fer-ho des de casa. Així, en el cas de El Relicario, vaig saber que havia estat compost i estrenat a Barcelona. Els lletristes van ser Armando Oliveros i José Maria Castellví (no sé si feien servir o no el nom en català aquests dos lletristes) a petició de José Pérez de Rozas que la volia dedicar a... Bé, a internet hi ha força informació sobre el tema, però no sé si és prou fiable. Van demanar la música al mestre Padilla, compositor andalús que es va fer no només molt popular sinó també ric amb el seu ofici (València, la Violetera... la seua música ha estat declarada d'Interès Universal per la UNESCO).

El Relicario es va estrenar al teatre Edén (alguns parlen del teatre Eldorado) el mes de setembre de 1914. El va cantar, sense gaire èxit, Mary Focela. El reconeixement va arribar amb la interpretació de Raquel Meller. A partir d'aquest moment, la internacionalització.

He resseguit una mica les diverses versions. You Tube és una mina que m'ha permès escoltar la gravació de Mary Focela de 1918. És possible que, tenint en compte els mitjans de l'època, el resultat no sigui del tot fidel a la veu en viu, però, per poc que se sembli, no m'estranya que no triomfés. He escoltat també la versió de Raquel Meller. Podeu comparar les dues més avall. Continuant la cerca, m'ha sorprès trobar una versió feta l'any 1933 per un actor sense veu, el latin lover, ídol de masses, Rodolf Valentino (audició ineludible). Segurament el resultat tampoc no es correspon del tot amb la veu real. Per acabar l'audició que presento aquí, he volgut incloure una versió americana amb arranjaments de Robert Longfield; és curiós la quantitat d'interpretacions americanes que s'han pujat a You Tube els dos darrers anys.












P.S.: Avui, primer dia de la primavera, he anat a la presentació, feta en castellà, de De la primavera al Paraíso. El amor, de los trovadores a Dante, de Jaume Vallcorba. Si hi hagués hagut col·loqui posterior, hagués preguntat a l'autor, o a Jordi Llovet que ha fet la introducció, si pensaven que encara es troben vestigis trobadorescos en El Relicario. Em sembla que sí.


20.3.13

una mica més i em passa desapercebut


Al terrat
assolellat,
la roba estesa es cargola
i es desplega
i esbatega
talment una banderola.

Passa el vent

rabent,
furient,
sense dir d'on ve ni on va.
Només ell sap que l'espera
cel enllà la primavera
perquè avui s'han de casar.

Joana Raspall: “Març”, dins Degotall de poemes.



Si no fos perquè vaig escoltar en Molina no sabria que el casament se celebra just en aquest moment, a les 12,05. Estic segur que la Joana Raspall, eterna primavera de gairebé 100 anys, no ha necessitat seguir el telediari per saber el moment precís de la trobada, encara que això de les estacions sovint va per dins.

19.3.13

mirades


Proliferen les exposicions de fotografies, i més que passen desapercebudes. La fotografia com a art -també per penjar a la paret-, la fotografia com a forma de narrar, la fotografia com a expressió poètica, la fotografia com a reflex o interpretació de la realitat, la fotografia al servei del consum, la fotografia com a testimoni de la història, la fotografia com a instants de la pròpia quotidianitat... Primer pla, retrat, paisatge, natura morta... són apreciacions tècniques que no tenen cap importància en aquest món saturat de imatges en què qui més qui menys s'ha convertit en consumidor i en protagonista i sovint mira les imatges, les seues i les dels altres, amb cansament, amb desconfiança, com si fossin els versos de cada dia -pèrdua de temps- que rarament es converteixen en poema perquè no són més que colors o blancs i negres desentrellaçats. Però no sempre.

Una història, la d'Aberto García-Alix a la Virreina. Una història sòrdida sense final, en blanc i negre, directa, trista i triomfant, d'èxits i fracassos -l'autor ho sap-, de fragments lúcids i desenfocats. Moments d'una mirada personal que remet a una moguda, central i marginal, que encara cueja però que ja és història.

 
A la planta baixa, un mosaic de moments, d'històries, que formem part de la història que encara es va gestant de l'Afganistan: Guillermo Cervera i el seu Bye-bye Kabul. Tradició i modernitat; assimilacions i rebuigs; renúncies, però també esperances. Alegria de viure. Futur incert de nens, homes i dones, com a tot arreu, però diferent, més llunyà, més exòtic, més perillós.
 

 
 
 
Més amunt, al Palau Robert, Jaume de Laiguana, procedent de la publicitat, creador de vídeos de Shakira... presenta 158 imatges d'un virtuosisme extrem, malgrat l'aparent senzillesa i proximitat d'alguns retrats. Humanitat que contemplem però a la qual no pertanyem. Exercicis d'estil – superba la sèrie per als Jocs de Pequín- que poden desanimar el fotògraf aficionat de cada dia sense la imaginació o els mitjans dels mestres. Enmig del glamur, denúncies del nostre temps que poden quedar diluïdes per la brillantor formal i metafòrica.
 

 
 
A la sala del costat, els Premis Lux. Imaginació, tècnica i equilibri(s), cerca de la perfecció al servei de les empreses, sempre amb el segell de creador que busca el reconeixement.


En sortir del Palau, la Pedrera, ja sense exposicions, amb la sala petita convertida en un bar. Més avall, Salvador Serra anuncia que deixa el passeig de Gràcia.
 

18.3.13

el silenci dels corders


Em va sobresaltar un moviment inesperat i coral a la meua dreta. No vaig ser capaç d'identificar l'ombra que ja començava a allunyar-se, sinó només les dotze mans -a penes les cares- que furgaven en el cubell d'escombraries des de tots els angles i, sense fer-se nosa, com a resultat d'una acció llargament assajada, en treien les bosses negres. Els havia vist altres nits, joves i vells, homes i dones, arrambats a la paret del xamfrà sense mirar-se, la vista al final de la vorera, a l'espera. En la violència de l'acció incruenta es va rebentar una bossa i van rodolar unes pomes vermelles, potser Fuji, a qui pot interessar?. Homes i dones, grans i joves, arrupits a terra, van examinar el seu botí i van començar la tria. Nosaltres, els altres, vam continuar caminat cap a casa.

Cada dia veiem accions semblants. No em va trasbalsar, ja, el fet, sinó la mudesa. Silenci complet, ni una paraula ni un crit, ni ràbia ni retret, ni acceptació ni rebuig. Cap complicitat humana, ni nosaltres ni ells, ni entre ells i nosaltres. Només el silenci de la nit, just abans de sopar.

17.3.13

cançó trista de la lluna negra


L'altre dia, a la part final de l'homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, el cor del Col·legi Ramon Llull (millor les noies que els nois), va interpretar una cançó que imagino que la majoria no vam identificar. Quin poema era aquell? Quan l'havia escrit el poeta mallorquí? Després vaig esbrinar que era una cançó de bressol que no sé sap si és anònima o pertany a un conte de Gabriel Janer Manila, d'El palau de vidre.

Ahir, al metro, vaig veure una nena negra amb unes pestanyes de mitja lluna increïblement belles, com ella mateixa, i vaig pensar que potser els seus pares li canten -jo ho faria si sabés cantar- la cançó de la princesa Poniegú, i potser també li explicaria la història.

Per si algú té a casa una princesa i l'acompanya abans del primer son, deixo aquí el conte i més avall la cançó, amb música d'Antoni Rodríguez Sabanés


En una vella ciutat del desert, vora un riu tranquil, hi havia un soldà que habitava en un palau de pedra marbrada de vetes d’or i transparent. Voltat de sortidors que saltaven entre els arbres i dibuixaven sota el cel del desert estranyes cal·ligrafies d’aigua, aquell palau era el més bell del món.
Encara que tenia en les seves mans tots els luxes del món, aquell soldà no era feliç. Tenia a l’harem custodiades pels eunucs, entre mullers legítimes i amants, ni que fossin un ramat de cabrides, les cent dones més belles de la terra. Cap, emperò, d’aquelles dones li havia costat tant com la princesa Aïssa de Montverd. Ni les ballarines vingudes de l’Índia, ni una jove hebraica de cabells rulls...
Aïssa tenia la pell obscura, enfosquida pel sol de tots els segles...
El soldà entregà al pare d’Aïssa un gran cabal: set-cents bous, set-cents camells, setcentes
cabres, set-cents coloms negres, set-centes llebres...
Aïssa partí de Montverd en un vaixell cobert de sedes blanques, que navega pel riu durant quaranta dies, fins a la ciutat del desert. Aquell palau tenia el seu propi port i, en entrar-hi la nau - era a posta de sol -, començà la festa que el soldà havia preparat per celebrar l’arribada d’Aïssa, flor negra dels boscos.
Però aquell soldà no era feliç, encara que tenia tots els luxes del món.
El soldà volia que la princesa tingués una filla, clara com l’alba, la pell tintada de capvespre. Passaven els dies i rodaven els anys, però el ventre d’Aïssa no es commovia. Va pensar que era el déu del desert qui li ho impedia i s’atrevia a desafiarlo, inflat d’orgull, el soldà. Pujà a la torre més alta del palau i es girà contra el vent.
Li va dir:
- Faré que t’envesteixin els meus artillers i et cremaran els ulls. Vindrà la meva tropa armada de sabres i et tallarà la cabellera. Faré que t’ofeguin als pous del desert...
El vent li va respondre:
- Aïssa tindrà la filla que tu vols, obscura i bella. Quan compleixi set anys, emperò, me l’entregaràs a mi, i, si no ho fas, moriran mare i filla, abans del tercer dia.
Encara no havia passat un any i la princesa Aïssa va tenir una filla, tan bella coml’estel del matí, a la qual posaren Poniegú, un nom que va escollir la mare perquè era el nom d’una antiga reina de Montverd.
El soldà estava ple d’amargura. Ni tenia delit, ni podia somriure, ni era capaç de mirarla, la seva filla, sense que se li posàs sobre els ulls un tel de tristor.
Quan la princesa Aïssa va saber que el vent s’emportaria la fillona, va plorar nit i dia sense conhort. Només plorava, emperò quan Poniegú dormia, perquè no podia consentir que la veiés trista, la cara commoguda i torbada.
Encara, emperò, Aïssa era capaç de compondre una cançó de bres i de cantar-la a posta de sol, quan l’horabaixa tomba sobre el riu:

Dorm, dorm, petitona, dorm
que en draps de fosca blava
t’embolcalla la lluna negra,
tan negra com tu.

La nit teixeix corrandes
quan pensa en tu;
te les canta ta mare,
Poniegú.

Quan el vent arribi
naixeran als teus ulls
plors de bambú!

El mateix dia que complí set anys, el vent salvatge del desert entrà al palau I arrabassà Poniegú dels braços dels seus pares. Era una força obscura. Tot i que el soldà havia fet tancar les portes dels balcons i les finestres, el vent entrava lentament, les ales obertes, i es filtrava a través dels murs. L’abrigà una ombra i no la tornaren a veure mai més.
Un pastor del desert va trobar cisellats en una roca aquests mots: “Només un príncep de Montverd, si un dia la troba, la podrà alliberar de les urpes del vent, si és capaç de portar-li la flor negra dels boscos”.



16.3.13

la censura dels pirates (del Carib?)


Amb una certa freqüència afegeixo vídeos als posts, a vegades amb la finalitat de complementar al que escric, a vegades com a element preferent. A vegades són vídeos dels quals sóc l'autor, altres cops els trobo a internet, però també pot ser que siguin una barreja d'autories.

El dia que vaig -vam- celebrar els quatre gols del Barça, la meua intenció no era posar únicament les pilotes, sinó que havia gravat de TV3 set minut del partit, els gols inclosos, i de les reaccions posteriors; amb aquest material i un petit afegitó vaig arrodonir unes imatges que pretenien crear una mica de complicitat amb els aficionats que passen per aquí. Vaig pujar el vídeo a You Tube amb la intenció d'incloure'l posteriorment al blog i immediatament vaig rebre un correu que m'advertia que les imatges constituïen una transgressió als drets de... Vaig fer una sèrie d'al·legacions i els de You Tube me les van acceptar, però al cap d'unes hores vaig rebre un altre correu en què m'advertien que res de res, i no només això, sinó que em van bloquejar el compte i em van amenaçar amb l'eliminació de tots els vídeos que tenia. La condició per evitar el càstig era esborrar el vídeo i mira-ne un de seu que deixo més avall. Vaig fer el que em demanaven i ja tinc la meua situació momentàniament normalitzada, encara que, com tots els qui han estat considerats culpables, imagino que la condemna pesarà en el meu futur historial.

El que més em preocupa és la meua insensibilitat davant d'aquest cas de pirateria, em mortifica el fet que no m'acabo de trobar culpable. A qui perjudicava que agafés unes quantes imatges d'un partit de futbol emès per una cadena pública que havien vist milions de persones per tal de compartir-lo aquí sense cap ànim de lucre. És que la meua acció -recordo que només era un fragment- no contribuïa, en darrer terme, a donar publicitat a un esdeveniment i a tots els qui hi van participar? És que...? Se m'escapa -no del tot, ho confesso- quin és el meu delicte i em temo que ens trobem en un món... deixo per més endavant aquesta reflexió.

Com que és dissabte i la gent té temps, faig una proposta a veure si algú encerta la resposta (o respostes). Els drets de quin autor vulnerava el meu vídeo, segons You Tube? (els encerts indicaran la comprensió de com funciona el món actualment, i sempre):

1. Del Barça
2. De Messi
3. Del Madrid (per allò que si algú veia un resum s'adonaria de la diferència abismal entre els equips; per cert, voleu dir que no hi ha hagut trampa en el sorteig d'avui?)
4. Del Milan
5. De la UEFA
6. De TV3


Si teniu curiositat per veure el vídeo que em van fer empassar i no domineu l'anglès, cliqueu a la part inferior dreta per activar els subtítols en català.


15.3.13

tot el temps del món


Devia fer una mica més de dos anys que no la veia. Xerrem una estona mentre compartim el camí. Em diu que fa Sociologia a l'Autònoma. M'ho explica una mica. Em confessa que no li acaba d'agradar, que no era com pensava. Somriu quan em parla de la possibilitat de passar-se Criminologia i jo faig broma amb la inacabable i misteriosa història de Método 3 i amb la possibilitat d'un futur assegurat si el país continua com fins ara. Torna a la realitat, ara no pot canviar perquè ja va per la meitat dels estudis. Potser quan acabi...

No li ho dic, però penso que té tot el temps del món, temps de fer unes quantes carreres, algun doctorat, els postgraus corresponents... Potser arribarà un dia que trobarà una feina, fins i tot satisfactòria. Potser haurà de començar a pensar que aquest no és un país per a joves... Tants futurs incerts... Què faran els joves quan es facin grans? Què farem sense els joves?

14.3.13

cortesia elemental


Ets moderadament transigent, moderadament comprensiu, moderadament cortès... Potser massa moderació.

Et truca per megaenèsima la de Jazztel, però podria ser qualsevol altre; ho fan, com és habitual, a l'hora de dinar, que és aquella en què dius als amics, si t'ho pregunten, que encara no has començat a menjar o que ja has acabat, encara que et costi empassar sense soroll el mos o el glop que tens a la boca. Als senyors o a les senyores de les companyies telefòniques, els sols dir que ja vas servit, que aquesta setmana ja t'han trucat tres vegades o que t'és impossible memoritzar de cop tots els avantatges que et diuen que t'ofereix la seua operadora, que si són tan amables d'indicar-te el lloc d'internet on es pot trobar tot allò tan aventatjós, ja t'ho miraràs detingudament i valoraràs si et convenen les ofertes. Com si res, ell, o ella, insisteix amb el llistat i et pregunta quant has gastat aquest mes amb la teua companyia. No hi ha diàleg, no t'escolten, no et volen entendre. Al final, com que ets ben educat, li desitges bona tarda i penges. Ells o elles no es desanimem i al cap d'uns dies tornen a insistir i et repeteixen el mateix que t'havien dit, per bé que tu no ho saps perquè has desconnectat a les dues o tres primeres frases.

Amb el temps, has decidit que cal mostrar-te moderadament intransigent amb la seua descortesia. Els deixes parlar una estona i els dius, en català, que si podrien parlar-te també en català, que ets un possible client que fa servir habitualment aquesta llengua. La resposta és, invariablement el silenci o, cómo? Aleshores, els desitges bona tarda, penges i continues dinant mentre penses si deuen entendre que fins i tot els clients diglòssics agraeixen la personalització lingüística, o potser ho consideren una frivolitat, una radicalització o, el pitjor de tot, no entenen res.

13.3.13

12.3.13

no és país de cerveses (2)


No recordo el moment, però sí la sensació de la primera amargor de la cervesa i la insistència fins que l'amargor és va convertir en un plaer, més intens segons el moment, el tipus i, també, la companyia. A diferència del vi, però, no en sé pràcticament res sobre la cervesa: l'única vegada que en podia aprendre alguna cosa, a finals dels setanta, amb un contracte per treballar a la Löwenbräu, les circumstàncies van fer que preferís quedar-me a Freiburg.
 

Bevem més cervesa que vi en aquest país? No ho sé. A mig matí entres en un bar i veus més gent bevent cervesa, i durant la tarda, i després de sopar, els qui no tenen pressa per anar a dormir. Com és que la gent pot parlar més de vins que de cerveses? La resposta no és gaire llarga, però l'obviaré. Fonamentalment és una qüestió de tradició, de prestigi, de màrqueting. Entrem en una llibreria i anem als prestatges de gastronomia; quants llibres sobre el vi, trobarem? Més dels que cal. I sobre cervesa? Segurament cap. Imaginem per un moment que coincidim a la llibreria en el moment que es fa la presentació d'un llibre; serà de cerveses o de vins. No en tinc cap dubte. Aquests dies, per exemple, estic segur que es presenta Els vins de la teva vida, de la simpatíquíssima Meritxell Falgueras; si m'atrevís, diria que la presentació la pot fer la Carme Ruscalleda; encara m'hauria d'atrevir més per imaginar un pròleg d'Andrés Iniesta, però no crec que la realitat s'allunyi gaire de la meua imaginació, que afegiria una sala plena de gom a gom amb personatges d'aquells que surten als mitjans. Imaginem la meua assistència a l'acte i que en el moment final, el del col·loqui, se m'acudís preguntar què té el vi que no tingui la cervesa. No em puc imaginar les meues possibilitats de supervivència.

Hi haurà algun moment en què podrem demanar en qualsevol bar o restaurant la meitat de cerveses que de vins? Hi haurà un moment que algú pensi que de la mateixa manera que cada plat pot tenir una sèrie de vins idonis, també els centenars de cerveses que es produeixen -arriben al centenar a Catalunya?- poden acompanyar determinats plats. Serà difícil, però no quedaré satisfet fins que els mateixos que em puguin parlar en detall dels vins del país puguin enumerar-me i concretar-me les qualitats de les cerveses, començant per si és Ale, Lager o Làmbica, el seu EBC i el seu IBU.

Mentrestant jo em permeto avançar uns suggeriments, deixant de banda les marques més comercials.

Per als enamorats:
As de cors, de Montornès del Vallès (Weizen). ABV 5%, IBU 24,3

Per als estius barcelonins de platja:
Barceloneta, de Barcelona (Summer Ale). ABV 2,9%. IBU 25

Per als incondicionals de la fruita:
Maduixet (elaborada amb maduixots del Maresme), de Sant Cebrià de Valallta (Strawberry Wizen). ABV 3,5%. IBU 15

Per als lluitadors, mentre es mengen una espatlla de xai o semblant:
Kalashnikov, de Mollet del Vallès (Imperial Stout). ABV 7%. IBU 60

Per a qualsevol moment de la setmana santa que ja s'acosta (o del país, que va com va):
ViaKrucis, de Súria (American IPA). ABV 5,8%. IBU 62

Per als nostàlgics (m'imagino les bombolles cítriques a la llengua):
No Sacchs (cítrics que recorden el sidral!), de Valls de Torruella (Experimental Ale). ABV 4,5%. IBU 15.

A mi, en aquest moment de la nit, la cervesa que em sembla més suggeridora és una britànica de Aberdeenshire: Hello My name is Ingrid, una Imperial doble IPA, de 8,2%

...

Bé, no té cap interès continuar el llistat, perquè tampoc no sabria dir en quins bars o restaurants es poden degustar aquestes cerveses, de moment.

11.3.13

no és país de cervesa (1)


No tinc consciència de la primera vegada que vaig beure vi, suposo que devia ser barrejat amb una quantitat important d'aigua que amb prou feines va quedar acolorida. Potser vaig començar amb un tast de xampany en el cul d'una copa que a penes em va arribar a tocar el paladar, segurament en una festa familiar en què algú va decidir que el nen ja podia ser iniciat en els secrets de la terra. Sigui com sigui, el fet pertany amagat en el racó més profund de la meua protomemòria. La meua experiència devia ser semblant a la de la majoria de persones del país, més els ens que les nenes. Després (abans?) devia arribar el pa amb vi (sempre negre) i sucre i, finalment, els tastet quotidià de les vinyes del poble, un vi primitiu, aspre, de la terra seca en què qui més qui menys tenia quatre ceps i en què el Macabeu era l'amo i senyor.

Més endavant vaig saber que una mica més amunt també feien vi. Vaig apreciar els blancs de la Terra Alta i els negres del Priorat, encara elementals. Vaig beure amb el pare els Ribera del Duero del seu poble i de les rodalies. La mili i la Joana em van fer descobrir els Empordà, cada dia millors. Els amics em van portar Somontano i uns vins valencians que finalment acabaran trobant el seu lloc en el món... Els Rioja, omnipresents, gairebé com els Penedès...

Ara, en qualsevol restaurant mitjanament decent, et presenten una carta de vins que pot acompanyar perfectament la varietat dels plats que elaboren, carxofes a part. Fins i tot és possible que els vins superin la qualitat de les menges. Si tens dubtes, el cambrer t'aconsellarà els vins més adients als plats que has demanat. Fins i tot pot passar que algun comensal de la taula del costat, ja a les acaballes de l'àpat, faci un tast de la copa i, amb un principi d'etilisme que es pot permetre perquè no ha de conduir a la tornada, amolli: Cirera intens; aroma torrada (cafè, brea, tabac de pipa), fruita confitada (prunes negres). Ampli en boca, potent, carnós, ple, bona expressió mineral... Gran ovació de tota la taula, i somriure còmplice del cambrer, i del propietari del restaurant, si es troba a la vora.

Imaginem el mateix restaurant. Demanes un civet de llebre. Li preguntes al cambrer -potser, segons els fums del restaurant, és el maître- quina cervesa et recomana per acompanyar el plat. Ja pots comptar que el cambrer mirarà al cel i es preguntarà mentalment com és que el clients arriben torrats al segon àpat del dia, que les cerveses són per treure la set, i encara, mentre esperes que et donin taula. Tu, innocent com ets, insisteixes i dius que que li semblaria una cervesa amb una ABV d'un 11%, una mica amargant, potser amb un IBU de cap a 80, a poder ser de tipus Belgian White. Continues: una cervesa negra d'escuma cremosa, amb aroma i sabor a cereals, cafè i flors. D'amargor suau, però consistent, i torrada amb un final sec amb notes de fusta... Acabes: Una Iberian Imperial Stout, per exemple. El cambrer, o el maître si s'escau, aclaparat de feina perquè és diumenge i tothom ha decidit sortir, farà un somriure fals i, increpant cel i infern alhora, et dirà que que et semblaria una Estrella o una Moritz, mentre pensa... Deixarem estar el que pensa sobre segons quins clients i sobre el dret d'admissió, que és el que deu pensar més o menys la majoria d'adults gastronòmicament educats del país.

10.3.13

fanfara o xaranga, o fins i tot fanfàrria


En acabar la sessió musical d'ahir, inculte com sóc, vaig pensar que jo també podria tocar el saxo -una trompeta?- , però els Encants ja estaven tancats i, a més, dubtava que els veïns i la Joana acceptessin de bon grat les meues provatures artístiques, així que vaig anar al carrer Tallers amb la voluntat de, al menys, omplir-me el cap del metalls dels altres. En altres temps no m'hagués costat gaire trobar en alguna cantonada una banda balcànica, però ara han desaparegut, han emigrat o potser s'han dispersat per la ciutat empenyent un carro de supermercat.

A discos Castelló em van dir que potser els arribarà el darrer treball la setmana que ve. Al portal de l'Àngel, la noia reconeix la banda, però em diu que fa temps que no tenen res d'aquests gitanos. Li pregunto si és que la seua empresa no vol tenir tractes amb gitanos; no en sap res, ella, dels negocis de l'empresa. No importa, a casa els trobo a You Tube, on gairebé hi ha tot allò que pensàvem que havia desaparegut per sempre més.

Mentre els escolto faig una associació amb el partit de dimarts. Fa molt temps que m'ho passo bé amb el joc del Barça, amb el que alguns han dit que és un ballet i que realment té un ritme que fàcilment admet músiques clàssiques; a vegades fins i tot un inacabable vals vienès que no para de donar voltes sobre si mateix. Davant del Milan, però, potser caldrà accelerar una mica el ritme, potser caldrà ser una mica gitano. Ara que els entrenadors fan veure als jugadors vídeos motivadors, jo els passaria aquest. Després, les coses van com van i els miracles, que continuen existint, són impossibles de programar. Ja es veurà.




I per si no n'hi hagués prou:


9.3.13

agafo vents metàl·lics sense anestèsia


El vent d'aquesta primavera avançada em porta on vol. Surto a la plaça de Sants. El vent -aires de vapor vell de barri- m'empeny a la biblioteca. M'enlairo amb l'ascensor -som dos de camins divergents- fins al tercer pis. Les biblioteques ja no són el que eren. Omplen l'espai les harmonies inharmòniques i harmòniques del metall. Em deixo emportar per músiques encara sense premi. Al final, faig un fos en negre i em confio al vent del retorn. Davant meu, l'esquena recta, una dona s'encamina a la boca del metro. Tangentalietats, allunyaments, silencis dels vagons plens de sons metàl·lics. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis parades. Superfície. La suavitat del vent que em deixa a casa.



8.3.13

llibres, llibreries, lectors (3)


Vaig començar pensant en un tríptic ben elaborat i ben lligat, fins i tot amb una enquesta, que havia de ser la primera, amb les limitacions que imposa blogger, però que serviria per il·lustrar... Tant se val, ara ja no sé si vaig parlar més dels lectors (de mi), dels llibres (dels meus) o de les llibreries (de les meues).
De fet, la síntesi era molt senzilla, i qualsevol desenvolupament només ganes d'afegir-hi paraules. Si entro a les llibreries, si em passejo per les llibreries, si passo estones de la meua vida a les llibreries, és perquè hi ha llibres.

Que la llibreria sigui més o menys laberíntica o lineal, que els llibreters o llibreteres -o aprenents de llibreters o llibreteres- (els llibreters de vells són una altra espècie) siguin més o menys amables o adustos, que a les llibreries hi hagi lectors que busquen llibres al mateix temps que ho faig jo, que els espais tingui una llum freda o càlida, que a les llibreries hi hagi un bar per prendre una copa o menjar un entrepà, que hi hagi presentacions de llibres amb autors i editors i entesos... Tot això, i molts altres detalls, són elements a tenir en compte, però insignificants al costat del fet elemental que a les llibreries hi ha llibres. No sé si m'explico prou, però és el que hi ha. Si a les llibreries no hi hagués llibres, no m'interessarien gaire. Com més llibres, millor.

Avui, després de pujar a casa la cabra que m'ha regalat la Núria, he anat a la Jaimes, que me l'han traslladada més prop de casa, al carrer Mallorca, entre Llúria i Bruc, entre la floristeria Navarro, oberta nit i dia, i una botiga d'instruments musicals. A l'espai que ocupava al passeig de Gràcia, obriran una botiga de Timberland. Fantàstic! A Jaimes, ara la llibreria francesa per excel·lència, encara els queda un espai al fons per acabar d'enllestir, encara hi havia un operari prenen mides. M'he passejat una estona mirant lloms i portades sota una llum claríssima i una olor de fusta nova. Després he pensat que els podria demanar una novel·la que fa uns mesos m'havien dit que no no els havia arribat. El problema és que no recordava el títol ni, que hi farem si tinc memòria de peix, l'autor. A veure: novel·la negra d'autor francès actual, la protagonista és una comissària, va tenir un cert èxit ara deu fer un any o dos, sobretot a França... La noia em diu que és aficionada al gènere, però no li sona. Busquem entre els prestatges, tant edicions franceses com traduccions al castellà. Res. Li dic que no es preocupi, que ja m'informaré millor.

Però ja vaig amb al idea. A la següent llibreria afegeixo que tots els assassinats de la novel·la són per culpa de Baudelaire. M'escolten una, dues, tres, noies. Parlen entre elles, parlen amb mi. Finalment, n'hi ha una amb qui altres cops he xerrat del gènere, que va cap a un prestatge concret, però no. Li dic que quan sàpiga quina novel·la és ja passaré a dir-li. Només em queda una llibreria. Soroll de fusta vella. Estic content que la noia que hi ha a la vora de l'ordinador sigui aquella que considero que té una memòria prodigiosa. Afegeixo una pista: tot comença quan troben a la butxaca d'un cadàver... La noia pensa, consulta, truca per telèfon, mentre jo vaig amollant més pistes. La noia recorda, va al prestatge corresponent. Llàstima, ja no tenen la novel·la. No, no, la novel·la que li he insinuat ja l'he llegida; la que vull és l'altra, també protagonitzada per la comissària. Me l'emporto.

Una mica més avall compro una ampolla de Blanton's. Trobo que lliga amb la novel·la, encara que sigui francesa.

Mentre mirava llibres a la Jaimes em preguntava si quan Catalunya sigui independent hi haurà llibreries que posin al costat del nom: llibreria castellana (o espanyola). Bé, no té gaire importància (o sí?), la qüestió és que a les llibreries es puguin continuar trobant llibres que jo em pugui llegir.

7.3.13

Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Residència d'Estudiants de Catalunya

Deia ahir que vaig assistir l'acte d'homenatge a Bartomeu Rosselló-Pòrcel al Col·legi Major Ramon Llull. Com que sempre arribo tard, em vaig perdre l'actuació de Maria del Mar Bonet, que em pensava que clouria l'acte, però l'encapçalava. Parlaments diversos, lectura de poemes -pocs- i cloenda a càrrec de la coral del col·legi que va interpretar una cançó de bressol i El cant de la senyera. L'acte es va desenvolupar a la capella del centre, totalment ocupada, de manera que em vaig quedar al final i vaig gaudir d'una acústica defectuosa en companyia d'alguns residents, uns quants dels quals podien seguir perfectament l'homenatge al mateix temps que els misteris que els desvetllava el seu mòbil.

Més enllà de l'acte, em va agradar trobar-me en l'espai on Rosselló-Pòrcel va passar una part dels seus darrers anys. M'agradaria fer-hi un passeig en calma, si és que això és possible.

La Residència d'Estudiants de Catalunya -el seu origen cal buscar-lo en la idea d'imitar la famosa Residencia de Estudiantes de Madrid-, actualment Col·legi Major Raon Llull, està situada a l'interior de l'Escola Industrial, i va començar a funcionar l'any 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, encara que s'havia inaugurat l'any 1921 a Sant Gervasi, al xalet de Ríos Rosas, però es va traslladar a la ubicació actual quan va quedar petita. Durant la República tingué també altres funcions. Després de la guerra, l'any 1939, sota la gestió de la Diputació, la Residència continuà habitada pels estudiants, fins que l'any 1989 se n'encarregà de la gestió la Universitat de Barcelona, encara que la Diputació en continuava sent la propietària. L'any passat va estar a punt de convertir-se en un complex d'oficines, però de moment continua la seua funció d'allotjament i formació d'estudiants universitaris.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel va arribar a la Residència l'octubre de 1930 i és allí on conegué, entre altres, Salvador Espriu. S'encarregà d'organitzar la biblioteca i de les Edicions de la Residència. D'aquestes coses i de moltes altres en deu parlar el llibre de M. Dolors Fulcarà  La Residència d'Estudiants de Catalunya (1923-1939), editat per la UB l'any 2012. Perquè se saben tantes coses de la Residencia madrilenya i tan poques de la catalana, que ni té una entrada a la Viquipèdia?  Ho esbrinaré un altre dia; ara acabo amb un dels poemes més coneguts de l'escriptor mallorquí.

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

B R-P: "En la meva mort"


6.3.13

entre el groc i el blau


Sempre surto amb el temps just. Plovisqueja i el dia s'ha tornat definitivament fosc. La primera targeta ha caducat, a la segona li queden set viatges. Enfilo el passadís que uneix la línia groga amb la blava de l'estació de metro de Verdaguer. Abans de pujar els primers esglaons escolto les notes d'una melodia que conec però que sóc incapaç de titular. És difícil trobar músiques alegres, ens deia el nostre professor de francès a meitat dels 60, i ens parlava dels grups de moda. Aquesta melodia té un punt de malenconia, només un bri, com un fum perfumat que s'escapa. De petit, segurament per influència de les pel·lícules de l'oest, vaig arribar a tenir una fixació important en els sons dels banjos. Alenteixo una miqueta el pas. El músic es concentra en l'instrument, però deu haver intuït la meua mirada, aixeca el cap i em fa una ganyota; com que porto el paraigua en una mà i la càmera a l'altra, només el puc saludar fent-li l'ullet. Em creuo amb la gent que fa un instant que deu haver baixat dels vagons; van per feina, cadascú, com jo, la seua història o la del seu company o la del seu mòbil. Les notes, reiteratives, es van esvaint, ja no em pertanyen.

Si no fos perquè anava a escoltar la Maria del Mar i els poemes de Rosselló-Pòrcel, m'hagués quedat al costat de l'home del banjo a veure passar la vida mentre a fora plovia. Potser demà, Potser podríem sopar plegats, sense parlar perquè no ens entendríem, i ell em tocaria la seua cançó preferida i jo li recitaria... Després continuaríem els nostres camins. Potser demà.



Acabo de llegir que ha mort Hugo Chávez. No se m'acut res a dir sobre ell. Tinc curiositat pel futur del país.

5.3.13

les causes de la longevitat a Catalunya


Malgrat la crisi, continua augmentant l'esperança de vida a Espanya en general i a Catalunya en particular. La gent no es vol morir i procura fer el que calgui per resistir un any i un altre, i els que calgui, fins que diu, prou!

Jo, així en fred -una altra cosa és quan em puja la febre-, no tinc un interès especial a perpetuar-me. Penso que una vegada has vist el que dóna de si la vida i hi has fet quatre passejos, cal deixar pas al tast dels que vénen enrere. Entenc, però, que cadascú tingui unes perspectives i unes expectatives en funció de múltiples variables totalment dignes o, si convé, enormement indignes.

Diuen que un dels factors de la longevitat en aquestes terres és la dieta mediterrània, sigui en la seua versió més estricta o en la modalitat de greixos amb mesura. Ja pot ser, però tots sabem que fent dietes similars hi ha qui passa dels cent i d'altres que no arriben als cinquanta. Jo tinc la teoria que un dels elements que allarguen la vida, la seua qualitat és una altra història, és el tarannà, la forma d'enfocar-la, una mena d'optimisme vital que va més enllà del fet de fumar-se un havà o no cada dia o de veure un litre d'aigua o dos gots de priorat.

Estic segur, per altra banda, que sovint la vida s'aguanta amb un únic fil, en una creença, en un desig concret que fa vèncer les adversitats. Em fixava per exemple, en les darreres estadístiques que conec sobre els centenaris espanyols. Quants centenaris creieu que hi ha a Espanya? En la meua darrera consulta eren 11.200, que no és poc; al meu poble, d'especulació immobiliària limitada, no hi cabrien. El grup més nombrós de centenaris peninsulars es troba a Catalunya: 1.651 persones. Per què tenim més centenaris a Catalunya? Jo, encara que no el puc provar, n'estic segur del motiu. Si hi ha tants catalans, i sobretot catalanes, que aguanten, és perquè tenen l'esperança que arribaran a veure el dia que el país serà independent. Auguro, a més, que tal com van les coses, en els propers anys el nombre de centenaris es multiplicarà exponencialment. No vull ni pensar la quantitat de morts de noranta en amunt que hi haurà els dies posteriors a la proclamació de la independència, però la vida, dieta mediterrània inclosa, és així.

4.3.13

la transmissió


Estic segur que la majoria dels qui passen per aquí, alguns dels quals han publicat poemes, contes, novel·les o altres gèneres literaris en paper, no tindrien cap inconvenient no tan sols que esmentés la seua obra en aquest blog (faig servir el mot acabat en g per primera vegada, i així acato la llei que marca el DIEC), sinó fins i tot que en copiés algun fragment: un poema sencer -o dos, o tres- si el llibre fos un recull poètic, o el conte més adient en la meua opinió. En alguns casos potser m'agrairien l'esment, o potser no, que ja se sap que entre amics és normal que un parli de les coses dels altres. Estic segur que als poetes o als contistes (o als assagistes o als novel·listes o als historiadors... o als que fan una mica de tot) els podria agradar trobar aquí una mostra de la meua admiració, de la meua complicitat, del goig que m'han aportat i que jo vull compartir amb qualsevol altre.

Cert que quan un veu publicat el que escriu no només aspira al reconeixement, a la satisfacció de compartir el seu món, el seu enginy, potser la seua vida, sinó també a ser premiat econòmicament per les hores que ha dedicat a la seua feina creativa a través de la qual pretén, com a mínim, una ajuda per a la subsistència diària i, si s'escau, la dels seus descendents. És possible que si algú transmet un fragment de la seua obra sense demanar res a canvi pensi que tots els seus desitjos de fama i diners perillen? Segur que no. Els escriptors solen ser intel·ligents i fins i tot els més refractaris a la publicitat són conscients dels seus beneficis espirituals i materials.

I si en lloc de gent de lletres es tracta de músics? Si jo reproduís aquí la música que m'ha agradat, m'ho retraurien? Em demandarien? Em farien pagar un impost? Com podria recomanar nome´s en paraules un material que es coneix per l'oïda? Un acte de fe? Només una, dos, tres cançons... del seu darrer treball. El perjudicaria o els convindria que jo -pecat de immodèstia- els tingués en compte? No ho sabria dir, però he comprovat que alguns grups petits m'han agraït que hagués compartit el que han fet.

Possiblement tot és qüestió de mides, i de companyies.

Ahir vaig voler compartir a través de You Tube tres cançons del darrer treball de David Bowie, però em vam desactivar la complicitat; la llicència, l'audició gratuïta, correspon a SME. Ho entenc, des de casa meua no era possible la compra directa de la música de Bowie i els grans no paren gaire compte als detalls dels petits. Ja s'ho faran. En represàlia no concreto des d'on es poden baixar les cançons, encara que sé que no cal, que tothom n'ha fet publicitat. Que consti que jo -potser sóc una mica antic; no tant com Bowie, esclar- he gaudit i continuaré passant-m'ho bé amb la seua darrera música, encara que vagi sobrat de publicitat i tingui més contactes amb els grans que amb els petits.

3.3.13

dies després


Dilluns vaig veure una mica de l'ambient que el congrés dels mòbils va portar a Barcelona. Després, un càstig diví, els motius del qual ignoro, com totes les coses que vénen dels déus, m'ha retingut a casa fins avui.

No sé si va passar als televisors de tothom (de tota Catalunya, de tota Espanya, de tot el món?-, però al meu, uns dies abans del congrés, va aparèixer un canal nou, Mobile World Live TV, que just el dilluns va començar a emetre continguts relacionats amb l'esdeveniment. Com que m'agrada conèixer les novetats tecnològiques, vaig pensar que els déus em concedien un petit consol en el meu retir forçat. Havia oblidat que els déus actualment parlen anglès. Ni tan sols em van proporcionar la possibilitat dels subtítols, però vaig acceptar que totes les litúrgies tenen uns misteris que no es troben a l'abast dels seguidors més humils, i vaig arribar a intuir que els pròxims temps ens portaran prodigis inimaginables i béns impagables que canviaran radicalment la nostra existència per a bé.

Avui, que he anat fins al centre, no he sabut veure sacerdots del culte, però he distingit , més acòlits i seguidors de totes les edats, sobretot joves, que mai. Fins i tot m'ha semblat copsar un esperit de pau i de progrés, de satisfacció dels barcelonins i, per extensió, dels catalans, pel fet d'haver estat triats com a receptors directes de la religió amb més seguidors i que comporta més beneficis a qui els rep.

A casa, fa dos dies que el canal 10 mostra una pantalla negra, però jo vaig enregistrar un moment del culte i me'l passaré en els moments de desànim, com ho faran, amb més motiu que jo, tots els aturats del país, perquè sabrem que formem part d'una comunitat unida més enllà de diferències de qualsevol tipus.



 

P. S.

Caldria arrodonir el post, completar-lo, repassar-lo, donar-li cos, replantejar-lo, eliminar-lo, però he apostat amb mi mateix que escriuria alguna cosa mentre escoltava la darrera -benvinguda- música de David Bowie (aquí el disc sencer, de moment).



1.3.13

alba


Negror total en les hores -potser només minuts?- sense rellotge que el cos és incapaç de mesurar.

Et rendeixes. Obres els ulls. A la paret, la claror tènue, reflex del núvols enrogits, que entra per la finestra. Siluetes conegudes dels objectes.

Tornes a la foscor. Marquen el temps els batecs dels polsos, que et semblen més intensos segons com mous el cos.

Pots distingir perfectament les línies incolores de la cortina de la finestra. Cap soroll, ni el de la teva pròpia respiració, només el ritme precipitat dels batecs del cor.

Retorn a l'interior del teu món estèril, sense pensaments, únicament conscient del lloc i d'un sol desig: que el temps desaparegui.

Vibració llunyana de l'ascensor. No saps si l'agafen o el deixen. Mires el sostre, gris, sense marques.

Foscor.

Ombres.

Penombra.

Et pesa la humitat d'aquesta nit que vas dividint en fragments irregulars d'un temps que ignores.

El matí que no arriba.