29.7.11

i ja veurem si l'agost és més assenyat

Quan escric això encara no sé -recordo per enèsima vegada les dificultats estivals de connexió que aviat em portaran a un silenci blocaire d'algunes setmanes- si hi ha hagut algú més, a part del gatot, que hagi vist que les fotos dels dos darrers posts el conduien al castell de Sant Ferran (San Fernando a l'època que jo hi pernoctava), la fortalesa, segons la publicitat que jo em crec, més gran d'Europa. No l'havia visitada des que, a la dècada dels 70, vaig ser un dels seus guardians esporàdics. Si fa no fa, és igual que aleshores, encara que la dependència on jo intentava dormir i la del costat, on s'allotjaven els soldats, ara s'ha convertit en la cantina; just davant, la residència de l'oficial de guàrdia, és el lloc on venen les entrades. Encara, en algun dels edificis habitables, hi ha activitat que imagino més o menys lligada a la vida militar. Tant si sou creients com escèptics, penso que és un lloc interessant per fer-hi una passejada, per conèixer una mica la història d'aquest castell tan “modern” (del XVIII) o, com a mínim, per fer una mirada a les planes de l'Empordà des d'un emplaçament privilegiat. Si abans aneu al museu Dalí, no us caldrà pagar l'entrada, segons m'han confirmat.

En fi, com deia al principi, és possible que no us llegeixi i no em llegiu durant una temporada curta que procuraré que sigui sobretot de vida més o menys franciscana durant el dia -ja tinc una certa pràctica a parlar amb els animals-, i de nits, sigui on sigui, a veure-les venir.

Que ho passeu bé!

28.7.11

5+7+5 (una mica de poesia i una mica de música en una nit d'estiu), i s'acaba el joc d'un juliol encara ennuvolat, plujós i poc seriós

El programa diu, i copio textualment encara que sense la tipografia en blanc i groc del full:

Divendres 22 de juliol, a les 22
Recital de poesia
Poesia als parcs a càrrec de
Carles Lapuente i Rosa Pou
Música: Xavi Llosas


Una vetllada per gaudir de la dolça
companyia de poetes i musics i descobrir
que la natura és poesia tant com la poesia
és natura

L'acte s'inclou en els organitzats per la Diputació de Barcelona (Àrea d'Espais Naturals) i la Institució de les Lletres Catalanes; amb el suport de l'institut ramon llull. En aquest cas, és una més de les Nits d'estiu del Museu de la Mediterrània, és a dir, de can Quintana.

Entenc que els fullets que tenen per finalitat fer conèixer que es fa alguna activitat no poden ser excessivament explícits, però potser podrien concretar una mica més i ser més rigorosos el que diuen. En primer lloc, el pati de can Quintana no és cap parc (deixem estar que l'acte fos a la sala perquè amenaçava pluja), a no ser que es consideri parc un espai que té cinc o sis palmeres i terra sorrenca; o potser es tractava del parc del Montgrí?. En segon lloc -i ho dic després d'assistir a la perfomance- la poesia no era especialment dolça i, per suposat, la història de la natura poesia i viceversa era absolutament tangencial. En tercer lloc, no convindria saber de qui són els poemes dels poetes? Quins poetes, doncs? Quins poemes? Es tracta de fer actes de fe?

Arribo una mica tard (la Joana m'explica després la presentació de Carles Hac Mor) a una sala amb 25... 30, 40 assistents? Quines altres coses millors tenen a fer -a gaudir- els altres ciutadans de la vila? No importa, és cosa seua. De seguida em deixo agombolar les veus i les músiques, encara que, com sempre, em costi -tampoc faig cap esforç- centrar-me en les paraules, en el seu encadenament, en el seu significat, en els seus matisos. Sempre em passa igual, necessito temps, repetició, per arribar a entrar en el tot en la intensitat d'unes propostes que han estat creades a poc a poc i que jo sóc incapaç d'assimilar de cop. Em deixo, doncs, conduir per les superfícies i, si puc, més tard, si tinc els textos o puc tornar a sentir les músiques, ja m'hi endinsaré més. Tot plegat, ja m'està bé, no necessito res més, fins i tot puc prescindir d'una il·luminació zenital poc adient i d'un so força millorable. Només demanaria una segona oportunitat:



Per cert, aquest divendres: Contes a la fresca (sembla que la fresca és assegurada) a càrrec de Joan MassotKleiner i Anna Orra. Diu el programa: Una nit per endinsar-nos en meravelloses històries que ens faran viatjar molt lluny. Els contes mexicans de Calders?

I avui, definitivament, s'acaba el joc. Encara no diré el nom per si algú més encerta el lloc que ja va endevinar l'amic g., però que no va especificar a l'espera d'altres encertants. Una vista mirant el nord-est (un objectiu més potent i et veig a la porta de casa, A.) Una imatge enfocada al sud-est, amb un “bisbe” o “botó de roda” que no és l'habitaul. I un escrit d'aquells que no se sap ben bé si s'han de conservar o suprimir. Ah, i la capçalera.






P S: Em sap greu, però em sembla que no podré assistir aquest diumenge a les 7 a l'actuació a la barcassa de Garriga, a Deltebre, dins també del cicle de Poesia als parcs. L'escenari, com a mínim, és singular.

26.7.11

crisi musical, i joc, en un juliol ennuvolat (ara plou a bots i barrals)

El marit de la meva cunyada, que se'n recorda molt bé, em guia per la geografia musical de la vila, pels carrers, les cases i els noms dels intèrprets i els compositors que ell recorda de la seva infantesa i la seva joventut: Aquí, en aquesta cantonada del carrer dels Dolors, vivien els Vallespir; més amunt... No hi havia carrer que no tingués un o més músics, dels que guanyaven diners o dels que tocaven per afició a hores perdudes que eren hores guanyades. No hi havia carrer del qual no sortís una melodia a l'hora de la migdiada o abans o després de sopar. Notes diàfanes als estius de finestres i balcons oberts; notes més amagades durant l'hivern. Torroella, terra de músics.

Jo, relativament nouvingut al nord, encara he escoltat als estius les músiques i les veus que sortien de les cases. Violins, contrabaixos, pianos, acordions... dels alumnes que assistien a les classes de música clàssica o popular que impartien professors d'arreu. Veus que participaven en el concurs de cant Jaume Aragall. Després, aquestes músiques i veus, i d'altres que no formaven part de la quotidianitat de l'estiu, les podia escoltar a la plaça de la Vila, a l'església -dins o a davant de la porta-, a la Sala, a la muralla, al convent dels agustins, al palau Solterra, a can Quintana, a la plaça de Pere Rigau, al cine Petit...

Aquest estiu -i potser l'anterior ja va ser així- no sento músiques ni veus que surtin de les cases ni sé que es faci res a part de can Quintana o de l'església. Si tot va bé, potser l'any que ve s'haurà acabat l'Auditori polivalent de foravila on es podran escoltar els concerts d'un dels festivals de música més antics -ja va per la trenta-unena edició- d'aquestes terres de festivals.

Em sembla fantàstic que, quan les subvencions ho permetin, es pugui assistir en un espai per fi idoni, als concerts dels noms importants: de Sokolov, de Achúcarro, de María Bayo... Em sabrà greu -ja me'n sap-, però, no sentir la música i les veus que surten de les cases que abans tenien melodies a mitja tarda ni observar les passes o veure les cares i els instruments dels joves que abans es passejaven pels carrers de la vila; d'aquest joves desconeguts que potser un dia, quan ja siguin famosos, anirem a escoltar a l'Auditori que ja s'haurà fet vell.

En fi, tot plegat deuen ser coses dels temps i de l'economia. I d'economia, ho confesso, en sé ben poca cosa. De música, com es veu, tampoc no en sé gaire.


Canvio de tema. Continuo amb unes quantes fotos de l'enigma que vaig proposar. Ara, en aquest lloc, que està format per un conjunt d'edificis, patis, etc., ja no sonen regularment les músiques -crec-, però no fa gaires anys cada toc tenia la seva hora. Quant a les fotos, la més curiosa correspon a una troballa inesperada: què fan aquests animals en captivitat fora d'un zoològic? Parlant d'animals, les cavallerisses, avui tètriques i fantasmals -una ISO alta fa miracles amb les llums escasses- i en altres temps amb centenars de bèsties, són impressionants. I aquest escut? Què representa exactament el que s'hi veu? I més d'una església -o ermita- dintre del recinte? No crec que sigui cap pista el fet d'afegir que fa anys, de tant en tant, jo em presentava a primera hora del matí en aquestes instal·lacions i marxava aproximadament a la mateixa hora de l'endemà.








22.7.11

el joc d'un juliol ennuvolat

No és que el temps se m'escapi, sinó que corre a un altre ritme. Matins -amb sol que ja ha fet bona part del seu viatge- de platja amb cel ennuvolat i aigua freda que no m'atreveixo a pertorbar. Abans, una estona de diari i una mica de lectura d'altres ficcions. Dinar, a casa o fora, i, si s'escau, exercici de bicicleta a través dels ciclistes del Tour que ja s'acaba. Tardes aquí o allà que semblen curtes malgrat que el dia encara és llarg. Nits -no hi ha vespres perquè són tardes que s'allargassen- que passen volant amb el sopar una mica a deshora, una mica més de lectura, una mica de contemplació, potser una pel·lícula, quatre ratlles mal escrites, les fotografies del dia -si ha estat dia de fotos-, una conversa o mitja... o dos o tres, plans per l'endemà o deixem-m'ho a l'atzar...

Connexió matutina i limitada a Internet que a penes em permet repassar títols dels posts dels blocaires, amics o coneguts, i llegir el correu -avui m'ha arribat l'horari dels primers dies de setembre. Ganes de deixar alguna cosa al bloc i gairebé certesa que no val la pena perquè serà una improvisació ràpida i innecessària, insatisfactòria. I malgrat tot, la seguretat que demà -escric això a la nit mentre bufa una tramuntaneta que només fa soroll i no neteja el cel de núvols- pujaré el que escric i continuaré amb el joc, que preveig onanista, que ara plantejaré. Quan acabi d'escriure aquests paràgrafs, llegiré una estoneta un llibre sobre ocells i dinosaures d'una escriptora danesa.

Anem al joc, estiuenc, lleugeret, sense pretensions. Avui he visitat un edifici on vaig passar... No, no continuo així. A veure, he pensat que potser us faria gràcia -mai se sap- endevinar a quin lloc em refereixo a partir de les fotos que us aniré deixant i de les pistes que se m'aniran acudint.

La primera foto, que espero que sigui insuficient per resoldre l'enigma, em sembla prou clara, tot i que l'aigua és més aviat bruta. Quant a la pista, afegiré que és una foto que podria haver fet exactament igual -crec- en els quatre angles del pati.


18.7.11

la clau

A la vora de casa, al xamfrà de més avall, hi ha una d'aquestes botigues que alguns anomenarien serralleria però que es dedica gairebé exclusivament a la reproducció de claus -les més antigues i pesades i les més modernes, i les que obren a distancia simplement prement un piu-, també fan còpies de matrícules de vehicles i potser alguna altra feina que ignoro. És una botiga amb un gran aparador on sovint s'aturen els vianants atrets per la diversitat de mostres que s'hi exposen i que farien les delícies d'un col•leccionista exigent. Regenta l'establiment un senyor, que deu anar per la cinquantena, de posat imponent i cos massis i quadrat procedent d'ultramar al qual és impossible que se li escapi un somriure; la seva dona -cos també consistent, posat ferreny i loquacitat escassa- l'acompanya en els quefers comercials.
L'altre dia vaig entrar a la botiga amb la intenció que em fessin una còpia de la clau del terrat. Mentre m'atenia la dona, un altre client, un home ja gran d'aquells que no sé sap per què tenen tendència a un somriure permanent que semblaria estúpid si no fos perquè expressa una bonhomia genuïna, pretenia que el marit li fes una clau que anava més enllà dels encàrrecs habituals.

El manyà deia i insistia que no li podia fer cap clau sense tenir l'original o, com a mínim, saber quin pany havia d'obrir. L'home, però, s'entestava que ell volia la clau, que no li importava el preu, que la qüestió és que fos un dels millors models de la botiga i que deixava en mans de l'operari -a la fi era ell qui tenia més experiència en l'assumpte- el nombre i la distribució de les dents. Segurament l'estira-i-arronsa hagués durat una bona estona, però els clients semblaven impacientar-se i, al cap i a la fi, el propietari és un d'aquells representants de la vella escola que creuen que els clients sempre tenen la raó encara que sigui forassenyada, de manera que finalment va obrir la porta de l'aparador i va agafar una clau fosca, gran, vella i ben conservada, d'aquelles que acaben en unes misterioses ondulacions i la hi va presentar a l'home assegurant-li que aquella clau no li faria cap servei i que, per tant, no li cobraria res. L'home, radiant d'alegria, li va donar les gràcies i li va respondre que no es preocupés, que estava convençut que per trobar una bona porta només necessitava una bona clau.

El serraller es va quedar mirant l'home fins que va tancar la porta mentre amb el cap feia un moviment d'esquerra a dreta. A mi, no obstant, en aquell moment, em va semblar que potser el client tenia raó, però em vaig conformar a pagar el duplicat de la clau del terrat: divuit metres quadrats compartits, nominalment, amb dotze veïns.

16.7.11

jo també tinc un passat

L'apunt d'ahir em va fer treure del calaix un carnet recuperat en una de les darreres incursions al material oblidat en la casa del poble. Malgrat la plastificació, el document té oxidacions en algunes vores, però manté perfectament els escrits (alguns eliminats aquí) i les imatges.






A partir d'aquesta afiliació no obligatòria, peró si multitudinària dels nens del meu poble en una organització falangista que a mi, pel que recordo, em va servir essencialment per formar part d'un grup titellaire que va tenir el seu moment de glòria a Tarragona a través d'un petit espectacle amb efectes especials inclosos que va ser molt celebrat, volia parlar, en clau d'humor, amb una certa ironia, del fet que tots tenim un passat, circumstancial o triat, i que sovint, quan el personatge és important, se li retrau negativament la seva participació o pertinença en el que des de la perspectiva actual es considera punible sense saber absolutament res -o ben poca cosa- dels detalls d'aquest passat individual. Em sembla que no cal que esmenti noms i retrets o desqualificacions a personatges famosos dels darrers temps.

Bé, l'apunt que volia fer no serà perquè buscant informació a Internet he descobert que no parlaria del meu passat sinó del meu present, ja que l'OJE encara existeix i conserva exactament els mateixos punts bàsics -els del meu carnet- en el seu ideari. Si ara anés a alguna de les seus de l'organització a Barcelona, estic segur que no em farien posar pantalons curts, però m'acollirien, després d'una confessió de fe, com un veterà que té moltes coses a dir a les noves generacions. Moltes coses velles que, pel que m'ha semblat en entrar a la seva pàgina, continuen plenament vigents, molt més vigents, per exemple, que el monument a la batalla de l'Ebre de Tortosa i, a més, amb el vistiplau de l'Administració espanyola i catalana, tot i que no he pogut llegir cap declaració de l'organització en llengua catalana..

Què fa exactament l'OJE actualment? No ho sé, més enllà de les manifestacions externes que he pogut trobar. Quants afiliats té? Ho ignoro. Qui la dirigeix? Únicament em sonen alguns noms del passat. Per què no he llegit cap article periodístic sobre l'organització? Suposo que perquè es deu considerar marginal, perquè no és notícia el que no ha canviat en més de 50 anys. ? ? ?

Continuaré esbrinat més detalls de l'organització? Ho dubto. A la fi, no voldria que, conscient que els meus apunts sobre aquestes matèries no interessen els meus lectors i amics actuals, els que tenen passat i els que no en tenen, els únics comentaris fossin com aquest. No val la pena. Però no em puc estar de dir que m'agradaria llegir un bon reportatge sobre el tema d'algun periodista becari, encara que no li fos prou meritori per entrar en plantilla.

15.7.11

memòria històrica: la Harley

En Francesc, recentment per les terres de l'Ebre, ha triat una imatge per convidar-nos a participar a través d'un haiku en allò que ens suggereix la fotografia.



El 21 de juny de 1966, entre la infantesa i l'adolescència, em van portar, amb tots els meus companys, a la inauguració del monument a la batalla de l'Ebre. Érem molts a Tortosa, moltíssims, en una època en què no hi havia discrepància de números entre organitzadors i guàrdia urbana perquè tot era u, i el que no ho era callava, era empresonat o desapareixia. Encara puc reproduir les paraules del discurs, indelebles en la meua memòria:

Al pasar por estas riberas del Ebro camino de Tortosa y recorrer las tierras de Gandesa, con su disputado vértice Gaeta; las sierras de Pandols y de Caballs, y sus viñedos y olivares, regados por la sangre de tantos españoles, reviví la emoción de aquellos días en los que libramos la batalla más trascendente de nuestra guerra, ya que en ella se decidió para siempre la unidad entre las tierras y los hombres de España.
No constituyó el triunfo de un bando, sino la victoria de toda la Nación; representó el término de una larga etapa de decadencia, el cambio completo a una nueva era de resurgimiento de la Patria, lo que en la razón o en el error todos los españoles ansiaban. Sobre ella se levantaron estos veintisiete años de paz y de resurgimiento. Por eso hemos de agradecer a Tortosa, ciudad mártir de aquella epopeya, que haya querido perpetuar aquella gesta con este grandioso monumento al heroísmo de tantos españoles que con el sacrificio de sus vidas rubricaron el mandato solemne de nuestros muertos.
Yo pido a todos los españoles que mediten ante este monumento sobre las causas que nos condujeron a parecidas batallas interiores al correr de la Historia. Las consignas extranjeras de dividimos, de enfrentar españoles contra españoles, han sido durante el siglo XIX y parte del XX esgrimidas por los enemigos de nuestra Patria y a las que tan bien se prestaron los sistemas políticos que nos precedieron.
De aquí la necesidad imperiosa de que estos heroicos sacrificios estén siempre presentes en nuestros afanes y que sus frutos no puedan jamás esterilizarse. Nuestro Régimen tiene bien probada su eficacia. Comparemos la España actual con la que recibimos; los años prolongados y fecundos de nuestra paz interna, la elevación general del nivel de vida, de renacimiento de nuestros valores morales y espirituales, de justicia social, de resurgimiento industrial y agrícola, de extensión de la cultura, de proyección y prestigio hacia el exterior, de transformación en todos los órdenes de la Patria y de despertar general de la Nación. España, después de dos siglos.. se ha encontrado a si misma.

No, no mentiré. La veritat és que el record d'aquell dia és absolutament vague, inconcret, incert. No sé quins companys tenia al meu costat, no sé qui va parlar, no sé l'hora, ni el dia anterior ni el posterior. Únicament he conservat una imatge: la d'una Harley Davidson negra, potent, enlluernadora, que aparcaven dos servidors del Senyor de la Mort. Després, a poc a poc, vaig comprendre -o això em sembla- els gestos, les paraules, les pors, els silencis, les raons, els símbols, les pèrdues, la barbàrie, eks enganys, el temps que encara dura...

D'aquell dia només puc deixar això, trista memòria més imaginada que real, i poca cosa més:

Recordo del dia,
la seua veu de tiple
i sons de Harley

14.7.11

llibreria Ona

Aquest matí he passat casualment per davant del lloc que ocupava la llibreria Ona. Encara no fa un any que va tancar i, tot i la proximitat en el temps, he dubtat per un moment si estava a la dreta o a l'esquerra del número 654 de l'edifici simètric que l'allotjava. M'he fustigat mentalment pel que m'ha semblat una desafecció, una infidelitat o una falta de respecte. Després, de forma involuntària, així com diuen que passen per la memòria en el moment de morir els instants importants de la vida, he vist algunes imatges: la Conxita, petita, morena i sàvia, com ho són els bons llibreters i les bones llibreteres (Ona va ser sempre una llibreria marcadament femenina), la Maria, la dona de l'August, que només hi devia estar una temporada curta, els medievals de l'altell, al costat de la literatura infantil, el soterrani de les firmes de sant Jordi, amb Ferran Torrent, mentre a dalt, sempre a darrera hora, hi havia el president Pujol, les darreres firmes de Moncada, i a l'interior, al fons, Espar Ticó assegut, contemplant amb un somriure un negoci que no ho era perquè també era una altra cosa, i la seva dona que anava i venia i li deia això o allò... Tants anys de visites, esporàdiques perquè hi havia altres llibreries que també m'agradaven i on trobava altres autors i participava d'altres litúrgies, encara que la d'Ona fos la principal, l'única que quedava després de la desaparició de la Públia de Ballester, la del retrobament en la fe primigènia. Tantes imatges clares i difuminades...

Avui, en el que havia estat Ona, feien remodelacions que conclouran en una botiga de roba, en un restaurant... sense cap placa commemorativa d'inici i final. Demà, de la llibreria no en quedarà cap història oficial i a penes un record particular, un apunt precipitat en un bloc difícilment intel·ligible o comprés, una intrashistòria que es quedarà oblidada pel pes del present que busca futurs i negligeix passats sense importància que no duen enlloc. Sigui així.


A la tarda, a La Central del carrer Mallorca, demano a la noia seriosa que abans treballava a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, si em pot trobar La tesi doctoral i la mort. Cap resultat.. La precipitació m'ha fet confondre-la amb Las alas del dinosaurio, que és el que realment volia. El temps que passa. Espero que no m'ho tingui en compte i prometo que recordaré el seu nom, que no sé, quan torni a fer balanç de llibreries des de la parcialitat i la desmemòria, de passes perdudes i de passes retrobades.

13.7.11

ell no ho faria



-Ell mai no ho faria.
-Bé, parlem-ne, potser és que...

12.7.11

el vici de llegir (II)

Acabo el post d'ahir. Les meues paraules només eren -i són- una excusa per presentar les de Fuster en un dels articles que, insisteixo, el de Sueca ara, juliol de 2011, estic segur que canviaria en alguns plantejaments i conclusions. Sobre la facècia d'ahir referida al mot oci, dues observacions. La primera, que caldria modificar el significat d'oci i derivats en el diccionari; la segona, que és evident que Fuster parteix de l'equivalència d'oci i lleure, però que, com tots nosaltres, no troba el derivat adequat de la paraula lleure (lleuristes?) i ha de recórrer a ociosos, en un sentit que tots entenem però que el diccionari ens nega.

Podria anar desgranant comentaris sobre els paràgraf del text de Fuster en un interminable joc de matisos, acords i desacords, però simplement el deixaré verge d'interferències, com una mostra més d'una reflexió sobre la lectura, sobre aquesta passió o passatemps, o el que calgui, que tots compartim. En tot cas, si he de dir la meva, confirmaré que, com Fuster, penso que llegir és seguir vivint i que les formes de viure -i malviure- són infinites. Que hi hagi gent que segueix vivint a mitges no és cosa meua.


LECTURA (2)

Intentem, també ací, comprendre, primer que res. I l’observació més superficial ens assabenta que no tots demanem les mateixes coses a la literatura. Fonamentalment, es podrien distingir dos tipus bàsics de lector —bàsics i extrems—: el que busca en el llibre —en el llibre de creació, és clar: poesia, conte, novel·la— un viatge al món de las grans fantasies humanes, i el que pretén, a través d’ell, i a través de l’escriptor, acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que l’envolta.


Existeix, també, el lector professional: el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres, que, per bé que en el fons participa del caràcter d’un dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani del lector corrent.


M’apresso a dir que, tant el qui desitja l’evasió o el tècnic, com el qui ànsia una millor visió de la realitat, tenen alguna cosa prèvia en comú: alguna cosa que, sens dubte, constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària. En això es diferencien, sobretot, del lector que hem adjectivat de «professional». I aquesta «alguna cosa» és l’índole lúdica, amenitzant i fins i tot gratuïta de l’acte de llegir. Hom llegeix, efectivament, per «distreure’s», per «divertir-se». La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-nos al seu curs.


Hi ha, doncs, un primer moviment de plaer, al qual corresponen, amb matisos peculiars, els atributs usuals del gaudi estètic. Però la literatura s’aparta, en aquest aspecte, de les anomenades Belles Arts, en posseir, sempre, un contingut lògic —si se’m permet el terme, que empro amb tota reserva— i una referència constant a l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita. La literatura no pot dissoldre’s en un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu. La música, diuen, és un art «abstracte» —una arquitectura de sons —; les obres plàstiques poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial, desprendre’s de tota significació.


Però la poesia i la novel·la viuen de l’home, es lliguen a ell, l’han de cantar o narrar: cantar o narrar les seves il·lusions o els seus problemes. Per tant, el lector, alhora que s’enfronta amb el fenomen estètic en si, s’embolica i es compromet amb el fragment d’humanitat que el llibre li ofereix.


És en aquest punt que entra en joc el sistema de preferències al·ludit per fer la distinció inicial. Perquè, donat que la lectura és un solaç —el vici impune de Larbaud—, cada lector l’orientarà segons les seves necessitats morals o psicològiques. Els uns —i torno a la simplificació— tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l’amargor inevitable, voraç i temptadora, d’aquesta mateixa vida. Convé, però, fer encara un altre aclariment. Tots dos lectors, tots dos tipus de lectors, al meu veure, pel sol fet de ser-ho, de ser lectors, ja suposen una distància entre ells i la vida. L’home que viu, que viu intensament —o que es pensa que viu intensament— no sent el desig de llegir.


Teòricament, l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal —una vaca— sa: ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem qualificar d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui.


De tota manera, per paradoxal que sembli, el suplement de somni i el suplement de vida, adés esmentats, no es corresponen amb els respectius mancaments. Seria natural que l’home de realitats acudís, com a lector, als llibres d’evasió, i que l’home abstret o poruc de la realitat anés als llibres que li’n donessin notícia. Però, per regla general, la compensació no es dóna, en aquest punt.


Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparèixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust de lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos.

11.7.11

el vici de llegir (I)

Se suposa que durant les vacances es tenen força moment d'oci, és a dir, de temps lliure del qual un pot disposar segons vulgui o li convingui. De la persona que es troba en aquestes circumstàncies, les de disposar lliurement del temps per fer allò que més li plagui, en podríem dir ociosa. Sensacional, fantàstic, espaterrant! Ara bé, si consultem el mot oci al DIEC en la seva primera accepció, aquesta sensació de ser els amos del temps, de poder disposar de minuts, hores, dies i setmanes (en alguns casos envejats, mesos) segons l'albir del moment, queda eclipsada per una definició que comporta, entre els més sensibles, un sentiment de culpa o de desconcert: Fet d'estar sense fer res. Així, l'ociós, també segons el diccionari, és aquella persona: que està en oci, sense fer res, o encara: que és inútil que no treu cap a res. Si anem una mica més enllà, el diccionari ens continua informant d'altres derivats, fins arribar a ociositat: Vici d'estar ociós, de no treballar. Déu meu, algú hauria de revisar el diccionari! Des de quan no treballar, la legítima aspiració a no treballar i a tenir-ho tot pagat és un vici? I a quin treball es refereix el diccionari, al remunerat o al que no espera compensació econòmica (aquest és escàs actualment, ho sé)?

Joan Fuster, quan titulava un dels seus llibres Diccionari per a ociosos, pensava que l'ociositat era un vici? Pensava que el seu diccionari l'havien de llegir únicament aquells que no treballaven per convenciment, per possibilitats econòmiques o simplement per trobar-se a l'atur? Pensava Fuster que llegir és un vici? Creia que llegir és no fer res? En podem parlar més endavant. Mentrestant, em sembla interessant repassar el que diu sobre la lectura en el seu diccionari. És gairebé segur que avui, dia 11 de juliol de 2011, Fuster revisaria la seva llarga definició, però aquí queda la primera part -ho pujaré en dos lliuraments  perquè entenc que els ociosos que llegiran això tenen moltes coses a fer a part de perdre el temps aquí- del que va escriure:

LECTURA

Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d’haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d’una neurosi —d’un complex o cosa per l’estil— perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li’n trobaria.


Problema distint és el d’esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d’algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.


Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures. S’esdevé igualment en d’altres ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l’innocu, de la filigrana, de l’històric: d’allò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.


I és curiós que, com s’esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori «ars longa, vita brevis» entès d’una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l’actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable? Altrament, la història d’avui solament s’il·lumina des de la perspectiva de l’ahir...


Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps —del seu temps—, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l’ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector d’avui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial. Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.


Però convindrà reprimir, per un moment, aquesta inclinació al consell o a l’anatema.

Joan Fuster: Diccionari per a ociosos: 'Lectura'.

8.7.11

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.

7.7.11

addenda competencial

Ja sé que la ela geminada no té gaire predicament i hi hauria molta gent -alguns experts i molts profans- que aplaudirien la seva desaparició. Uns i altres -els primers malgrat els seus desitjos, els segons si la saben-, encara no gosen fer-la desaparèixer dels seus escrits i quant al seu ús en la llengua oral, va com va.

A mi l'assumpte no em fa ni fred ni calor, puc sobreviure perfectament amb el dígraf o sense, canvis més grossos s'han vist i acceptat, o no. En canvi, tinc entès que hi ha qui defensa aferrissadament no només la supervivència d'aquesta geminació, sinó que fins i tot la vol fer més visible per diversos mitjans. M'han dit, per exemple, que l'IEC vol aconseguir que en els teclats, almenys en els catalans, s'inclogui una tecla amb aquest dígraf. Si la proposta encara no ha prosperat és perquè no han solucionat la partició del dígraf a final de ratlla. En el camp oposat hi ha el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (no sé si té sigles) que en el seu darrer carnet per als associats (fet conjuntament amb la Caixa d'Enginyers, que diuen que és una bona opció per mantenir els estalvis) ha fet caure el punt volat de la paraula col·legiat a nivell de terra, com si fos un simple punt i a part; d'aquí a la seva desaparició definitiva no hi ha ni mig interlineat. La veritat és que no tinc del tot clar si la voluntat del Col·legi és l'eliminació de la ela geminada o es tracta d'una qüestió més aviat d'incompetència, perquè en la targeta que em van enviar, el meu nom l'han escrit en castellà i el meu segon cognom no porta l'accent prescriptiu.



Espero que em disculpareu la feixuguesa de l'apunt d'avui, sens dubte influït pel curset a què al·ludia ahir, en el qual, per cert, no es parla d'ortografia. I demà m'espera un tema complicat sobre el qual confesso la meva absoluta incompetència, encara més perquè no podré dir que al meu poble ho diuen així o aixà, sinó que em caldrà repassar la normativa i les solucions de gramàtics diversos. Em refereixo als usos de ser i estar.

6.7.11

competència lingüística

Aquesta setmana, de sis a nou, assisteixo a un curset d'aquests d'estiu organitzat pel Col·legi de Llicenciats que es diu “Correcció, normativa i ús del català” (aula 219 de la Facultat de Geografia i Història de la UB, per si voleu esperar-me per fer una cervesa a la sortida). Es tracta d'unes sessions pràctiques en què anem repassant, a través de textos llargs, però sobretot curts, la normativa, la genuïnitat, les possibles solucions, els dubtes, etc., que planteja la llengua en els seus diferents registres i en determinats aspectes. A l'aula hi ha traductors, correctors, professors i què sé jo qui interessats pel tema. Tot a un bon ritme que podria semblar feixuc o monòton als qui no estan per l'assumpte.

La llàstima de tot plegat és que la intensitat i la programació del curs, basat, com deia abans, en unes frases o fragments preestablerts no permeti afegir els dubtes seculars -és un dir- o de darrera hora dels alumnes -parlo per mi, és clar (esclar).

Per exemple, en el meu cas em martiritza des de fa uns dies un aspecte insignificant de la traducció d'una novel·la de Laura Mancinelli. Un incís per dir que Laura Mancinelli és una autora italiana, alumna d'Umberto Eco en altres temps, que va publicar una novel·la titulada I dodici abati di Challant (l'heu llegida?) un any després que Eco publiqués El nom de la rosa; hi ha qui diu que el professor es va inspirar en el llibre, que ja coneixia, de l'alumna; el fet va provocar una certa polèmica en el seu moment. Bé, ara Mancinelli publica novel·les policíaques que, com vaig dir a dimarts de sang, no em semblen gaire reeixides, tot i que aparegui Eco com a personatge, però aquest no és el cas, sinó una frase concreta que no puc contrastar amb l'original. En un moment determinat, un personatge amic del protagonista, un capità retirat que ha tornat al seu poble, li diu: “No pot ser, capità meu...”. Al principi em vaig quedar esparverat perquè va ser una revelació inesperada, res no m'ho feia pensar, que entre els dos hi hagués aquesta familiaritat que anava més enllà del tractament que es dóna habitualment als militats i que exigeix el possessiu davant del substantiu. Tot i la primera impressió, vaig pensar que els italians, que ja sabeu com són, potser utilitzaven aquesta fórmula que a mi em semblava pròpia d'una complicitat amorosa, i no especificaré situacions que imagino.

Ja sé que el meu dubte -possessiu més nom o nom més possessiu- és intranscendent, però ja veieu que continua donant-me voltes. No m'atreveixo a plantejar-lo al curset ni crec que em facin cas els mossos si els pregunto com resolen el tractament. Posar-me en contacte amb els “carabinieri” encara em sembla més desproporcionat. En fi, que en algun moment m'oblidaré de l'assumpte.

P S: Espero que els companys i professor del curset no llegeixen aquest apunt, perquè em crucificarien: no paro de veure errades O qui sap si es compadirien de la meua incompetència lingüística i m'il·lustrarien com cal.

5.7.11

de la tragèdia a la comèdia o la qüestió es distreure's

Ja ho sabem, vivim en un món de distraccions. Hi ha qui es distreu fent versos i d'altres llegint-los. Hi ha l'aplaudit, el qui aplaudeix, el qui voldria aplaudir i el qui espera l'aplaudiment Hi ha qui aixeca parets i d'altres decoren els interiors. Hi ha qui es capfica en les bosses de plàstic d'un sol ús i d'altres que se'n foten del cas. Hi ha qui mata toros i molts més que mengen caragols. Hi ha qui opta pel virtuosisme conceptual i alguns pel virtuosisme vital, mentre alguns ignoren qualsevol virtut. Hi ha qui es capfica en 24 megapíxels mentre d'altres demanen que els surti la foto. Hi ha pàgines i pàgines dedicades al cogombre espanyol i oblits a no se sap què alemany. Hi ha qui es desviu per fill superdotats, els qui no confessen -o sí- que no saben què fer amb els fills i els qui no tenen fills. Hi ha qui no canviaria la muntanya pel mar i els qui no sabrien què fer sense veure les onades. Hi ha qui estalvia i hi ha qui gasta, i encara qui no pot fer una o altra cosa. Hi ha qui s'indigna i qui està fart de paraules. Hi ha qui toca la guitarra i els qui toquen la gralla, a més dels qui ho toquen tot. Hi ha qui té un Renault i voldria un Ferrari i hi ha qui té un Ferrari i li costa saber què voldria. Hi ha qui està a l'atur i qui està aturat. Hi ha qui paga impostos, qui no en paga i qui voldria saber com pot fer-s'ho per no pagar-ne o per pagar-ne. Hi ha qui viu permanentment o esporàdicament una tragèdia, o un drama (alguns, una comèdia)... Hi ha tantes distraccions com grans de sorra a la platja de l'Estartit o de la Marquesa. És bo que hi hagi distraccions.

Hi ha qui aquesta nit ha mirat què deia en Puig i hi ha qui ha mirat José García-Montalbo i Albert Closas (quan aparegui el vídeo el pujaré, l'altre és pura distracció). Tant se val, però, la qüestió es mantenir-se distret. La vida, de moment, continua (que cadascú hi posi la seua música).

4.7.11

Catalunya serà grallera o no serà

Viatge ràpid al mar del nord. Sorra plena de canyes i altres noses i curses de gossos de totes les mides i races. El ventet aixeca grans de sorra que atura el meu cos com faria un gegantí Gulliver amb els projectils inofensius dels diminuts captors. L'aigua, que no deixo anar més amunt del genoll, és tonificant, benvinguda, però no prou càlida com per permetre-li que em cobreixiel cos... potser al sud, sempre més externament apassionat... La desembocadura del Ter continua amb les seves frivolitats i es va acostant a poc a poc a les platges de Pals.

A la tarda, després de dinar, assagen diversos grups a tocar de casa: percussió -molta percussió- saxo -algunes notes de jazz-, gralles, més gralles. A la nit, a partir de les 11, celebraran els quinzè aniversari de la creació dels grallers -i dels Ducs, els dels correfocs.

A la nit, la música entra a casa i no li ho impedim. No sé si comencen els “Batakes Braves” o “Acció Festiva”. De fet comença la percussió que retruny sense treva anunciant l'arribada dels grallers. Encara des de casa i amb la taula sense desparar, sonen les gralles, agudes, entremaliades i alegres. Porten melodies diverses que la gent fa més corals. Quan sonen les notes que sempre confonc amb Sacco i Vanzetti baixem al pati i ens barregem en l'ambient de festa. Hi ha força gent i avui els petits aniran a dormir més tard, però, què fan tots els que no hi són? Escolten les havaneres de Calella? No volen estridències? Es preparen per anar a dormir? Llegeixen solitaris? Contemplen una lluna que no és veu? Comparteixen paraules i petons? Escriuen en un bloc? Fan o desfan plans de futur?

És que no sap tothom que quan sona una gralla s'ha de seguir la seua melodia? És que encara hi ha algú que no porta música de gralla al seu interior? A despertar, que comença la festa!

1.7.11

ha arribat el 2000 ... i continuen els màrtirs a la Xina

Sense adonar-me'n, amb aquest he arribat al 2000. Dos mil posts en aquest bloc, i què? Tot plegat no té cap importància. No ha estat més que un divertiment, una manera de passar el temps, un assaig de comunicar i comunicar-me, un espai de complicitats trobades o buscades, sovint un batibull de pensaments, imatges, vídeos meus i d'altres gent.

Vaig començar a escriure el mes de setembre de l'any 2004, una tarda, just abans de començar el curs, en què no devia tenir gaire cosa a fer i ja som a les acaballes del curs del 2011. En l'entremig he anat obrint i tancat algun altre bloc, sol o acompanyat, amb més o menys fortuna. A vegades he tingut temptacions de plegar i altres cops he reprimit la intenció d'escriure amb més freqüència. Si ara em preguntessin que és un bloc, dubto que pogués donar una resposta satisfàctoria, no només perquè honradament no podria opinar a partir dels pocs que conec entre els milers que es deuen publicar, sinó perquè, deixant de banda altres matisos, el bloc ha estat per a mi sobretot un lloc on escriure i on, gairebé sempre m'he divertit escrivint i llegint els altres, tota la resta ha estat, diguem-ho així, valor afegit.

Fa dies que penso que potser em convindria un canvi d'aires, començar una altra etapa en un altre lloc. Aquest 2000 podria ser el final d'un altre principi. No ho sé, ja es veurà.

Ara seria el moment d'acabar el post, però abans voldria agrair la seva companyia als lectors, als que m'han llegit gairebé des del principi -uns quants-, als més nous -pocs-, als que han entrat i han sortit, als amics, als coneguts i als desconeguts, als que m'han dit i em diuen alguna cosa i als que han restat silenciosos. Demano també disculpes per haver-me allargat massa en un mitjà en què la lectura no és fàcil i, sobretot, per fer-los llegir, si han volgut,  material que segurament ja havien llegit, cosa inevitable quan un escriu, no es rellegeix i té poca memòria.

Tot i aquesta darrera disculpa, la justifico al·legant que si el meu admirat Pla es repetia, ell que repassava tant el que escrivia, jo, modestament i sense intenció, també m'ho puc permetre. A la fi, quan repetim sempre afegim algun matís nou; a vegades, fins i tot una nova perspectiva de l'assumpte, com és pot veure aquí:



Unamuno em va contar un conte, tot passejant per Salamanca, que em va dir que havia llegit en no sé quin llibre sud-americà.
-Vostè ja sap que els jesuïtes es creuen els homes més intel·ligents del planeta. Bé. Sembla que l'autor del llibre visitava un noviciat de jesuïtes. El rector caminava al seu costat. El rector li deia:
-Fixi-s'hi, en la cara dels novicis. Que en són de fins i d'intel·ligents!
Efectivament, molts novicis semblaven intel·ligents. Altres no tant. Amb tot, n'hi havia un que feia una cara de beneit complet.
-¿Vol dir, pare rector, que això és un home intel·ligent -va dir l'autor del llibre assenyalant el que feia cara de ximple.
-Certament -va dir el pare rector-, certament. És molt ruc. Però, aquest el dediquem a màrtir de la Xina.
L'autor del llibre va fer una lleu reverència i van prosseguir la visita.

Publicat a “La Publicitat” (1928? 1929?) i recollit a Caps-i-puntes, 1983.



Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar entenent la seva ironia de «pince sans rire». Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'ordre dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com deien els autors del xvii, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
- Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ­Què finura, què raza, què inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
- Vostè creu, pare rector -pregunta amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquests darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent. No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
- Home... en efecte... potser... digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.

Homenots. Primera sèrie, 1969

P S: Que apareguin xinesos en dos posts consecutius és simple casualitat, però ja sé sap que els xinesos, ara més que abans, són a tot arreu.

Evast i els xinesos

Miro una estona “Banda ampla”, avui dedicat a la Xina no sé ben bé amb quina finalitat. No diré res més a part que la meva impressió simplista és que parlem dues llengües diferents, malgrat que força xineses del programa -més que els xinesos-, parlin en català.

En un moment determinat, la intervenció d'una noia xinesa em fa pensar en Evast, acabat de casar amb Aloma i més tard pare de Blanquerna. El fragment diu així: e ell volgué usar de mercaderia, per tal que s'humiliàs a haver algun ofici, e que no estigués ociós, e que els béns temporals poguessen conservar per a mantenir sa casa; car per ociositat ve hom a ésser pobre, superb e pereós, i per burgesia e riquea, moltes vegades, confiant massa de si, són alguns hòmens de ciutat en declinament i pobrea e altres vicis.

En un procés de relació que no explicaré per no ofendre ningú, he pensat que potser Evast podria haver fet bons negocis amb els xinesos, malgrat que a la seva època -ningú no tria quan neix- l'intercanvi comercial amb els xinesos encara no s'havia iniciat, em sembla.

Sobtadament m'han vingut ganes de llegir el Llibre d'Evast i d'Aloma e de Blanquerna son fill, però em sembla que tinc tantes lectures pendents una mica més actuals, i vergonyosament endarrerides, que deixaré que em passi aquest desig que tampoc no és tan intens.