31.10.06

la plàstica de la campanya

Quan tenia 14 o 15 anys vaig trobar a la biblioteca del poble un llibre que em va donar els mitjans per interpretar la personalitat de les persones a partir de la seva lletra: que si s’inclinava cap a l’esquerra, que si s’enllaçava o se separava, que si les os tenien obertura cap aquí o cap allà, que si pujava o baixava, que si era petita o gran, que si la firma tal o qual... Crec que en aquella època ja havia decidit que la rúbrica de la meva firma, modificada i assajada molts cops, calia simplificar-la perquè no entenia que hagués de fer tantes ratlles per reafirmar el meu nom. Ara la meva firma (signatura, que en dirien alguns) ha quedat reduïda al nom, després de decidir que tampoc no em calia una línia inferior de suport. El llibre, a més de coneixements grafològics, també em proporcionava les bases per interpretar alguns dibuixos, com el famós de l’arbre: amb fullatge o sense, recte o tort, amb fruits o sense, amb arrels visibles o invisibles... En fi, que durant un temps els meus amics em venien a consultar per saber qui eren realment, com si jo fos un oracle del qual depenia el seu present i tingués el poder de canviar el seu futur. I no dic que anessin totalment desencaminats...

Recordo tot això perquè aquests darrers dies he vist que els candidats a president –em refereixo als cinc, els altres no compten- han estat tan amables i al mateix temps tan ingenus (?) de fer un dibuix que sintetitzés allò que els agradaria veure a través de la finestra. Els seus dibuixos, més que qualsevol discurs, més que qualsevol mèrit acadèmic o d’altre tipus, més que la seva trajectòria passada, més que les paraules de les seves esposes, indiquen clarament qui són i com seran els presidenciables. No cal dir que jo, absolutament discret com sóc, no entraré en la intimitat que mostren els personatges a través dels seus dibuixos, però no em puc estar de donar algunes pistes a través de la descripció verbal del que veureu.

Només tinc tres dibuixos, el primer que vaig veure, d’en Piqué, no sé on ha anat a parar, però representava unes muntanyes altíssimes, sense túnel que les travessés, que no deixaven veure res més; el de Montilla no l’he vist, potser encara no l’han publicat. Els tres que em queden són, en aquest ordre, de Saura, Carod i Mas.















Els dos primers són aparentment iguals. Una visió del mar amb un veler que hi navega sense deixar solc. En el de Saura, la barca, insignificant, té una sola vela, negra, que talla la línia de l’horitzó just al mig. L’embarcació es troba en el terç esquerra i no es veu prou clar si va cap a la dreta o cap a l’esquerra, si hem de fer cas al dibuix de la quilla i al vent, sembla que va cap a la dreta; el sol (amb cinc raig que no el toquen), a l’horitzó marí, no se sap si surt o es pon; la mar sembla en calma, a penes unes onades per deixar constància que el vaixell navega. La marina de Carod conté un mar en el terç inferior en maregassa, onades arrodonides i sensuals; el vaixell, de dues veles (ai, ai!) blanques, va de dreta a esquerra i acaba d’aparèixer; proa aguda; sembla que hi ha algú al timó, potser sota un tendal, però no es veu bé; al cel, a l’esquerra, un sol enorme i aixafat amb vuit raigs ben assentats; en la part oposada del cel, dos núvols de formes també sensuals(no m’atreveixo a concretar el tipus) i entrellaçades que no se sap si taparan el sol o van en direcció contrària. Tots dos dibuixos estan emmarcats.















El dibuix d’en Mas és espectacular. Res de simplificacions. Si realment és la imatge ideal des de la seva finestra (és possible que no hagi entès la proposta i la finestra seva sigui la de la caseta del dibuix), ens adonem de seguida que és una visió des de dalt, des d’una muntanya, o des del cel, com si un déu observés els seus dominis; una visió del que en fotografia anomenem un picat. Des de la finestra d’en Mas es veu tot, el món sencer: terra i mar i aire. Un riu cabalós (potser una riera després d’una tempesta?) parteix la terra en dos; a l’esquerra, el que podria ser un bosc d’arbres sense fulles en dos plans (petits i grans), les arrels, aèries en part; a la dreta, una caseta i els camps conreats en tres nivells, potser blat, vinya i més blat. En la imatge central de més amunt, el riu sembla que s’ha tornat subterrani en contacte amb la sorra, però continua partint el paisatge; a l’esquerra, tres para-sols; a la dreta, dues barques amb motor i una bandera, quasi fora d’angle, que el vent manté fixa, sense ondulacions, també a la dreta. En la part superior del dibuix, tres barques d’una sola vela fan camí enmig d’una mar alterada, aguda, la de dalt té les finestres de tres camarots; sis (múltiple de tres i de dos) ocells desproporcionadament enormes, a la dreta, com nascuts de les onades, fan un vol rasant, a la cerca d’alguna cosa... Bé, que no acabaria mai...






















Ja tard, quan he acabat d’escriure tot el que alguns heu llegit, veig el dibuix de Montilla. Res a afegir, que, més o menys, ja he fet el comentari del seu dibuix més amunt. De totes maneres, recordeu que el que juga el darrer ja coneix les jugades dels seus oponents.

















Conclusions? No en faré cap en clau política, tot i que ja s’entreveu com aniran possibles pactes postelectorals (si en voleu saber més, potser aquesta nit n'heu tret alguna cosa mitjanament clara a l’Àgora) i altres històries, vosaltres mateixos; però afegiré que només uns pares generosos penjarien els dibuixos a la nevera. És possible que el de Mas també el col·leccionessin a Sant Boi o a Reus, però no sóc prou expert per afirmar-ho, o potser aconseguís preus impensables a les cases de subhastes.... No em puc estar d’acabar sense una conclusió evident: els candidats van desaprofitar, en termes generals, les classes de dibuix, ara anomenades de plàstica (si haguessin posat colors el resultat encara seria més..., més què, em pregunto). Com que em sembla que no puc reivindicar altra cosa, demano, sigui qui sigui el president i el govern que formi, que prioritzin a la primària i la secundària l’ensenyament de la matèria: la petició és senzilla i de pressupost escàs. És clar que potser el que jo he vist i vosaltres veieu respon només a una estratègia política i els dibuixos dels candidats (us heu fixat: ni una figura humana ni una banyista en ...!) siguin una mentida més de la campanya. Ja es veurà.

Encara em queden ganes de continuar, però comprendreu que... I això que ara anava a confessar que finalment he decidit que votaré.

30.10.06

imatges (just abans del fred)

En aquesta dèria d’aprofitar una mica les hores de llum i de calor d’un estiu interminable, anem a parar a l’Estartit. A l’Estartit no costa gens de trobar la terrassa d’un restaurant de tota la vida (la vida turística, s’entén) amb vistes al port, on per 50 euros (sense postres) pots menjar tan malament com amb qualsevol altre lloc de la costa o de l’interior. Curiosos els dos cambrers que parlen català amb nosaltres i àrab entre ells i es permeten unes brometes reservades als turistes que potser serien d’agrair si un fos de fora i tingués predisposició per la cosa senzilla.

A l’Estartit hi ha, proporcionalment, més publicitat per metre quadrat que a Barcelona. Anant cap al Molinet, ara tancat als vianants per por que no quedin sepultats sota el fang de la muntanya en una nova esllavissada, mentre al poble posen muralles per continuar construint que –tothom ho sap- la terra saltarà quan li plagui, veig que en Montilla -talment una bossa de compra de qualsevol comerç i eslògan intercanviable- somriu als d’Esquerra. Aquí, lluny de la ciutat i en territori turístic, tot és més clar.



















Aprofito el darrer dia abans del canvi d’hora per fer una passejada per un dels camins, el de sempre, que em podria portar a Verges si tingués constància i temps. La pugna entre estiu i tardor s’acaba. M’aturo una estona per sentir el soroll de les fulles que cauen incansables i s’arreceren misteriosament ordenades als marges del camí. És un cruixit tènue, discret, estrany, com si no gossesin proclamar la fi de l’estiu.

















Més enllà, les pomeres modificades per la mà humana van perden també les fulles i les que queden comencen a groguejar. M’atreuen i em repel·len aquests camps ubèrrims, tan ordenats, tan servicials. A terra queden moltes pomes que es comencen a podrir i que ni tan sols s’aprofitaran per fer sucs. Vivim en una societat opulenta.
















A la vora del rec i del riu, plens de canyes, hi ha pocs indret amb boga, amb una flor que jo sempre he anomenat puro i que en altres èpoques adornava els gerros de moltes cases, sovint desnaturalitzats amb colors atrevits. Ara el seu color marronós es va convertint en cendra i blanc: semblen cabelleres inútils de savi vell que s’enduu el vent, els darrers vestigis de vida abans de la letargia postelectoral.

















Ja fosquejant torno cap a casa. A la nit toca fer panellets. Són més per repartir que per menjar nosaltres. Quan faig els de coco penso que no aguantaran fins d’aquí dues setmanes. En fi... El canvi d’hora m’agafa treballant en feina mecànica i poc satisfactòria.

P. S. No afegeixo les imatges de Mas i Montilla amb el president del Barça perquè no són meues. Entenc el propòsit, però no entenc que ningú vagi el dimecres a les urnes i deixi el seu vot pensant en Laporta o el que sigui. Si fos així, dimiteixo de país.

27.10.06

peudoreflexions

Llegeixo la queixa entre la indignació i l’humor –quin remei- de la Hanna en què ens explica la seva relació amb el totxo. M’hi solidaritzo, la qual cosa gairebé no significa res. En aquest país, la gent considera que tenim un greu problema amb la vivenda i els diaris parlen sobretot dels joves. No existeix el problema de la vivenda i el problema que no existeix no afecta només els joves. Problema és un eufemisme per a parlar de màfies, una altra paraula que no és un eufemisme però que de tan utilitzada ja ha perdut la seva força. En la qüestió de l’habitatge el problema s’anomena criminalitat, corrupció, prevaricació, i un estat i uns governants incapaços que participen del pastís i que, de manera organitzada o no, les propostes més imaginatives que proposen són les dels xecs –els diners dels que paguem són la solució de tots els mals- i vivendes de protecció oficial o diminutes que no deixen de tenir preus prohibitius. Si l’única proposta que fessin els polítics per tenir vots durant aquesta campanya fos la immobiliària, més els valdria quedar-se a casa, sota el llit, amb la cara vermella de vergonya. La majoria de polítics, però, tothom ho sap, fa temps que no coneixen el roig de la vergonya.

I això no ho dic només jo que, modestament, puc posar algun exemple de corrupció i prevaricació, és a dir, de criminalitat, sinó, avui mateix, Carlos Castresana, fiscal del Tribunal Suprem, a la darrera pàgina de “L V”, que no puc enllaçar en la seva totalitat:
Prevalecen las leyes del mercado por encima de las del Estado? - Sí, el Estado controla cada vez menos y las leyes del mercado no respetan el interés de la mayoría, regla básica de la democracia. - Últimamente, política y corrupción son palabras asociadas. ...
A veure qui és el guapo que el porta a judici per al·lusions malintencinades i per injúries. Res, tothom girant la cara i dient que aquest senyor és un desgraciat que no sap de què parla.

I continuo amb l’altre tema. Qui votaré el dia 1? Doncs no ho sé. Els diaris van plens d’articles sobre els candidats: periodistes, no periodistes, cuiners, pateristes..., tothom hi diu la seva. Bé, la seva sobretot pel que fa a les 5 formacions que accediran al Parlament, les altres són testimonials i difícils de trobar. Em calia llegir tota aquesta informació? Segurament no, però no deixa de ser interessant o divertit veure les mostres d’enginy que entrevistadors, comentaristes, candidats i esposes posen en marxa durant la campanya, en aquest embolica que fa fort omnipresent en la nostra societat. M’he de refiar, com es proposa en part a fum i estalzi, del concepte que tenen els propis candidats sobre els seus mèrits a l’hora de ser uns “bons” presidents i deixar de banda els detalls? No em cal. ¿Em menjo cinc panellets, a dos euros la peça, que ha inventat el simpàtic Escribà –la pela és la pela- i trio en funció del sabor més acord amb el meu gust? I si tots els sabors són iguals? I si els panellets m'encomanen les "virtuts" dels candidats?

Podria continuar indefinidament, però tampoc és qüestió d’encomanar-vos la meva propensió al pessimisme més negre de l'instant, segurament fruit de la meva bipolaritat. Sabeu què? Em sembla que em prendre un dia o dos per deixar de reflexionar. Ens veiem.

aniversari feliç?

No estranyeu, doncs, que estimem aquesta llengua amb emoció intensa, amb tendresa filial. L’estimem no sols perquè fou gloriosa i noble, perquè ens pareix hermosa i escaient; la estimem perquè és nostra, perquè és la vestidura amb que ha nascut el nostre ser en aquest món. Com ja us ha dit l’iniciador il·lustre d’aquestes festes grandioses de cultura, no odiem cap altra llengua; les amem i respectem totes, però tan bé com ella no en sabem parlar cap altra, i sols en ella tenim pensament i imaginació i energies de l’esperit. No l’he forjada capritxosament en so de rebeldia o enlluernats per una falsa retòrica, ni la podem deixar sinó amb la nostra carn, perquè ella és carn i vida de l’ànima nostra; ni la podem baratar amb cap altra per noble i gentil que sigui, perquè és Déu qui ens la imposada com sant i misteriós llaça amb què han de viure indissolublement units aquí en la terra la nostra paraula i el nostre esperit.

Fragment final del discurs d’Antoni Rubió i Lluch, llegit en la sessió inaugural del Primer Congrés de la Llengua Catalana. “¡Cu-Cut!” (18-10-1906).


No hi ha dubte que el discurs de Rubió, amb regust romàntic, era un parlament reivindicatiu, patriòtic, poc científic, tot i que no deixava de tenir raó (prescindim de les al·lusions divines) i jo m’atreviria a destacar aquesta oració seva “l’estimem perquè és nostra”. Potser ara, en aquesta societat consumista en què tot és tan fràgil, en què tot dura tan poc, no sentim massa amor pel que és nostre. No ho sé. Potser ara no ens importa canviar, deixar de banda, tornar a adquirir. No ho sé. Segurament, ara que tenim tantes coses i som tan cosmopolites, la llengua és un element més que ara està de moda i ara està de rebaixes. No ho sé. El que crec saber una mica és que la llengua catalana, l’interès pel seu ús (no parlo de la literatura) i la seva conservació, va de baixa. Proporcionalment, la llengua catalana als territoris que li són propis no es troba millor que al 1906. L’interès de la societat i dels polítics per la llengua està supeditat a molt altres interessos. És normal, la llengua és una cosa tan barata, tan lleugera, tan intangible, que se l’emporta la brisa més suau. La nostra llengua no la comprem, ens ve donada i com passa sovint amb allò que tenim sense esforç, corre el perill que només la valorem realment quan desaparegui. Si això passa algun dia tampoc tindrà tanta importància, li direm –si ens en recordem- un “al cel sigui” i parlarem una altra llengua, que de moment ni hi ha per donar i per vendre i, en cas que en quedin poques, millor, que així ens entendrem amb més gent sense haver de fer l’esforç d’aprendre aquests particularismes nacionalistes del passat –pur romanticisme- que encara ens divideixen. O no és això?

Be, deixo de desvariejar i us recordo que a la Biblioteca de Catalunya teniu des d’avui fins al vuit de gener, una exposició sobre el Congrés de 1906 i l’èxit i la transcendència que tingué, i que no només l’esperit patriòtic, sinó sobretot el científic, va ser el motor dels actes, els comunicats, les ponències, els debats d’aquells dies.
























Em sembla que no es veu el text de l'acudit. És aquest:
-¿A que van ustedes allí dentro? ¿A ladrar?
-Ara com ara, senyor, però ja vindrà dia que mossegarem.
És el que es deia.

26.10.06

personalitats al descobert

Els darrers dies ha ocupat una part no excessiva però si continuada del meu temps, la lectura de memes, qüestionaris i enquestes. He llegit els memes musical d’amics, coneguts i estranys, i fins i tot m’he atrevit al respondre’l, d’aquella manera. He llegit, també, una reconversió literària del meme (i un, només amb cançons catalanes -vejats miracle!-). M’he passat una estona amb memes i qüestionaris fets en la premsa als polítics. En fi, que m’ha semblat que hi havia una revifalla en l’intent de conèixer les persones a través de les seves respostes a preguntes més o menys concretes o generals.

Una seqüela d’aquestes lectures ha estat buscar un dels qüestionaris més antics i contestats de la història. El qüestionari Proust el va publicar per primera vegada l’escriptor francès quan tenia 13 anys a la revista “Vanity Fair” , als 20 anys el va tornar a publicar ampliat. Sembla que algunes de les preguntes provenen de les filles de Karl Marx, que s’hi divertien en les llargues sobretaules sense tele. Sigui quin sigui l’origen, és un qüestionari que encara ara es fa servir o bé s’aprofiten algunes de les seves preguntes.

Com potser encara hi ha algú que no el coneix, us el passo a continuació, però enlloc de deixar només les preguntes, us poso les respostes que va donar en Pere Calders, que trobo que milloraran la possible aridesa de 31 preguntes sense resposta. Havia pensat posar l’original de Proust, però crec que Calders és una opció millor, de totes maneres, el francès i el català coincideixen en la seva heroïna històrica preferida: Cleopatra; ja és alguna cosa. Si algú té ganes de llegir les respostes proustianes o les d’alguns escriptors catalans: Carner, Espriu i Víctor Català, que cliquí aquí (en Jaume ens assenyalava el lloc fa uns dies a Carneriana)

Finalment, si algú de vosaltres es veu amb ànims de respondre, sigui ara o més endavant, que no es talli, que també el llegirem amb molt de gust i, si no diu mentides, ens farem càrrec de la seva veritable naturalesa. Va, sigueu valents i valentes!

QUESTIONARI PROUST A PERE CALDERS

1. El principal tret del meu caràcter?
Una timidesa exterior, que em fa esquerp, en pugna constant amb alegria interior que desitja la sociabilitat.

2. La qualitat que prefereixo en un home?
La lleialtat i el valor cívic.

3. La qualitat que prefereixo en una dona?
Admirant, jo també, les qualitats morals femenines generalment acreditades, les dones m’agraden més aviat plenes.

4. Allò que més estimo en els amics?
Una bondat àgil i militant, que no es confongui amb la taujaneria.

5. El meu principal defecte?
La pertorbadora oposició entre l’esperança i la desconfiança. Estic segur de comptar amb defectes pitjors, però amics i parents no són sincers sobre aquest punt i em fan anar desorientat.

6. La meva ocupació preferida?
El joc dels projectes i l’embriaguesa de començar a realitzar-ne algun.

7. El meu somni de benestar?
Merèixer la vida sense haver-me-la de guanyar cada dia. Podria prometre pagar la gràcia treballant amb més entusiasme.

8. Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
A part de la pèrdua de persones i de coses que estimo (desgràcies que, pel seu volum, em fa l’efecte que queden fora de l’esperit del qüestionari), em doldria molt d’adonar-me d’un excés de temps perdut, quan el fet de penedir-me n'hagués d’anar irremeiablement lligat a la nostàlgia.

9. Què voldria ser?
En aquest aspecte, tinc la satisfacció de poder dir que conservo la puresa dels començaments: m’agradaria de ser capità d’un gran transatlàntic. Veig, però, que la figura no m’acompanya i que, en canvi, és passablement adequada a la meva condició. De manera que em resigno i, seguint el camí que m’he trobat sota els peus, m’agradaria d’avançar fins al capdamunt de la pujada.

10. On desitjaria viure?
A Barcelona, però no hi trobo pis.

11. Quin color prefereixo?
El bon color, el color sa, sobretot damunt les cares estimades.

12. Quina flor prefereixo?
Quan m’hi fixo, m’agraden gairebé totes les flors, però després em distrec i penso en altres coses. Voldria que tothom se’n fes càrrec.

13. Quin ocell prefereixo?
Les perdius a la vinagreta. També m’atreu molt, en un sentit més desinteressat, el canari flauta que ha tingut bons professors. I planyo, amb una tristesa plena de simpatia, tots els ocells de gàbia que, malgrat tot, canten.


14. Els meus autors preferits en prosa?
Tots aquells que, amb l’esquer d’interessar-me o divertir-me, m’han fet aprendre una lliçó perdurable. Els màgics que amb una bella manera de dir m’han convidat a una compromesa manera de pensar.

15. Els poetes preferits?
Tots els que m’han fet estimar –i de vegades témer- el misteri com a cosa de cada dia. Els creadors d’escenaris per al somni on he pogut representar petits papers. Els que, amb una paraula càlida, m’han fet estremir la pell, com de fred.

16. Els herois de ficció?
Ara que m’hi fan pensar, veig que no tinc heroi de ficció de planta, i és una omissió que m’amoïna. Posat a haver-ne de buscar, se m’apareix tot seguit la figura de “superman”, però amb casc blau, tret de la influencia nord-americana i posat al servei de les Nacions Unides.

17. Les meves heroïnes de ficció preferides?
Era fictícia Julieta? En cas afirmatiu, ella. Si no, passo.

18. Els meus compositors predilectes?
Podria apuntar tres o quatre noms segurs que em guardarien de mentir, però m’arrisco fins a la pròpia destrucció: m’agrada Schubert, m’agrada més que els altres. És una opinió d’aquelles que desacrediten per tota la vida i espero que això m’estalviï per sempre més de dir que no hi entenc.

19. Els pintors predilectes?
Els meus amics que pinten. Fora d’aquest cercle d’amistat, n’hi ha també d’altres que admiro, però ja és per raons distintes.

20. Els meus herois de la vida real?
Els homes que, a qualsevol lloc de la terra, són capaços de jugar-se el benestar defensant les causes que consideren justes.

21. Les meves heroïnes històriques?
Cleopatra Segurament que influeix en aquesta tria el bon aspecte d’alguna actriu que ha representat el paper de la reina en el cinema, perquè d’altra manera no m’explico que se m’hagi acudit precisament el nom de Cleopatra, quan hi ha tantes i tantes heroïnes.

22. Els noms que prefereixo?
Aquí també caic en el parany de l’afecte, perquè en triar noms se m’apareixen rostres. Qui sap si, en el cas que la meva enamorada s’anomenés Fredegunda, no li diria freda amb ganes d’arreglar-ho, i trobaria adorable aquest nom tan poc afrodisíac.

23. Què detesto més que res?
La falta de pietat i de comprensió disfressada d’ideal polític o de sentiment religiós.

24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
Els salvadors de pobles que, amb l’excusa de tenir permís de la providència, destrueixen allò que pretenen salvar.

25. Quin fet militar admiro més?
La desmobilització després de cada guerra. L’admiraré més quan s’aconsegueixi posar-la al principi de qualsevol conflicte.

26. Quina reforma admiro més?
En aquest terreny, són més les reformes que desitjo que no pas les que admiro. En trobaria molt bona una que em permetés parlar amb franquesa.

27. Quins dons naturals voldria tenir?
M’agradaria poder volar sense aparells, només movent els braços. Però vista la dificultat de complaure’m si demano massa, m’acontentaria amb ser intel·ligent, ben plantat, ple de salut i simpàtic.

28. Com m’agradaria morir?
Hi he pensat molt, i no m’agradaria morir de cap manera. És més: trobo antipàtica la idea. Sé que, de debò, no podré triar i evito tant com puc de fer-me il·lusions.

29. Estat present del meu esperit?
Estic inquiet, nerviós. Tots ho estem poc o molt, i les pastilles tranquil·litzadores no acaben de donar el resultat que ens pensàvem. Ara, que també és cert que l’home no ha nascut per estar tranquil i qui sap si encara n’hauríem de donar les gràcies.

30. Fets que m’inspiren més indulgència?
El contraban. Només jo sé el que vaig patir per passar una cafeteria italiana de sis tasses, i això que a la duana no se la va mirar ningú. D’una manera més oberta i generosa, m’inclinen al perdó immediat tot els pecats que s’originen en un excés d’amor.

31. El meu lema?
Aquesta pregunta afalaga. Sembla que pressuposi, no sé ben bé per què, que la persona preguntada ha de tenir escut. Veig, doncs, el lema en forma de cinta: “Esperar amb impaciència”. Sí, aquest em va bé. Espero moltes coses i, a mesura que em vaig fent gran, cada vegada tinc més pressa.

25.10.06

va com va

Em sembla que la xurri m’ha triat, coneixent la meva ignorància musical, per respondre un meme que em desacreditarà per sempre més. Bé, no és del tot veritat, perquè ja sabeu que els efectes del que escrivim en els blocs rarament duren més d’una setmana, però m’agrada donar-me importància.

El meme musical -què us he de dir?- consisteix a triar les cançons que s’adiguin amb les preguntes següents: descriu-te, què pensen les persones sobre tu? ( a mi m’ho diran!), com és la teva vida?, ets home o dona? (molt aguda la pregunta, en aquest temps en què la cirurgia fa miracles), com ets en l’amor? (quin amor?), descriu la teva relació amb la teva parella actual/futura (l’agudesa de l’inventor/a d’aquest meme és extraordinària), com descriuries la teva anterior relació sentimental? (de quin tipus?), on voldries trobar-te ara? (ara o quan acabi el post?), què demanaries si et concedissin un únic desig? (siguem realistes, sisplau!), acomiada’t (de qui?, de què?). Sembla que les cançons haurien de ser del mateix cantant o grup: tot de Verdi, de Madonna, de qui sigui

En el cas de la xurri, les respostes són un exercici de virtuosisme que m’aclapara: qualsevol intent que faci per imitar-la està abocat al fracàs més espaordidor. Abans de continuar vull fer una consideració: com és que la major part de gent, jo m'hi incloc, rarament tria cançons en català?

Anem al gra, em miro els meus dos castpost per veure què em serveix per les respostes i m’adono que si us remeto a les pàgines ja no caldrà res més: tot serà dit; però jugaré net, explicitaré, em contindré i diré la veritat (sic), deixant de banda algunes temptacions com que la Heroica de Chopin respon una de les preguntes o que alguns considerarien definitiu L’home estàtic en un altre cas... Res, concreto.

Considero que de la mateixa manera que els deus manaments –tots coneixeu les meves profundes arrels cristianes- es podien resumir en dos, les deu preguntes que se’m fan es poden resumir en una sola resposta musical, o, posem, dos. Vet aquí, i sento que la primera no estigui en la seva versió original, però no em puc resistir a un autor tan nostrat, diguin el que diguin els puristes:


Powered by Castpost


Powered by Castpost

Decebuts?

Bé, m’acomiado de tots vosaltres, que ara em toca treballar una mica:


Powered by Castpost

No diré noms, per bé que els penso (sí, sí, tu) . Si algú dels que passeu per aquí té ganes de distreure’s una mica i temps per fer-ho, em plaurà escoltar la vostra música.

23.10.06

ni putes ni submises

En aquest moment ja deu haver inaugurat al Saló de Cent el Diàleg Orient-Occident: una crida a l’acció, patrocinat per la Casa Àsia, l’alcalde Hereu, president de la institució, també hi és Pasqual Maragall i suposo que molta més gent important. El discurs inaugural ha anat a càrrec de Shirin Ebadi, premi Nobel de la Pau, primera dona que va accedir a la judicatura d’Iran.

He escoltat unes paraules, potser fora de context, de Shirin Ebadi en què aboga per la llibertat de les dones islàmiques de portar o no vel, i continuava dient que hi ha aspectes més importants a l’hora d’entendre’s entre cultures. Potser té raó, però tinc la sensació que els Nobels, amb tanta conferència, sovint es perden la realitat dels fets. La meva escassa experiència en el tema em fa més proper a Fadéla Amara, fundadora de Ni putes ni submises, quan a la pregunta: Els relativistes culturals diuen que el vel és respectable part de la cultura islàmica, respon: Aquesta actitud és la dels occidentals que ens consideren ciutadanes de segona sense dret a les seves llibertats per ser d’una altra raça. El vel és una peça de submissió en totes les cultures i tots els països de la terra (llegiu, si podeu, la resta de l'entrevista a "la contra" de "La Vanguardia"). Em fa pensar amb la mantellina que portaven les dones a l’església en altres temps, i en el fet que encara aquí, deixant de banda els vels, alguns, no sé si molts o pocs, consideren que les dones, o putes o submises, només cal llegir els diaris o ni tan sols. Asseguraria que en el diàleg orient-occident sovint té més importància, al menys immediata, la gent que viu les situacions quotidianes que els que en parlen des de lluny i els experts que fa molt temps que han deixat el carrer.

P. S.
Una nova conversa a la tertúlia.

22.10.06

desconnexió

Faig un viatge ràpid al sud, d’anada i tornada, perquè necessito el contacte amb la terra i per proveir-me d’oli per l’hivern i d’arinjols (a la Boqueria en diuen ginjols i la temporada s’acaba) per la setmana.

Les olives negregen: s’espera bona collita. I la mar... la mar està sensacional, en repòs, plana, abans de les tempestes d’hivern, com si aquest fos el darrer dia d’un estiu que s’alenteix i nega la tardor i ens volgués donar una altra oportunitat, que només els nens saben aprofitar.














Els sol es descompon en milers de bocins- no els sé comptar- en el mirall on flota el darrer solitari, que envegem els qui, de terra estant, hem trencat els espills i no els sabem recombinar. Ho farem, ho farem, encara que no quedi igual.














Centrat una altra vegada en la terra, em fascinen les corbes, les marrades, ben marcades, mentre les ombres, a les postres, comencen a ensenyorir-se dels objectes. Demà, potser, tornarem a les rectes, a les dreceres, també inhòspites.














Més tard, acabades les màgies, en Joan, que té 87 anys i sempre que ha pogut ha triat –sempre el mateix-, em diu que després de tants anys potser no tornarà a les urnes. No me l’acabo de creure, perquè en Macià i en Companys li continuen rondant pel cap i, fet i fet, encara creu en els qui s’hi proclamen hereus -en Joan ja és molt gran-. Ja li ho preguntaré.

A les nou, ja prop de casa, em compro el diari: només el fullejo.

21.10.06

enèsim debat

Res, que m’han dit que no estic tan cansat com em semblava i que ja m’aïllaré la setmana que ve. Potser té raó la Joana.

Em miro el debat entre cinc dels candidats a la presidència de la nació. De candidats n’hi ha molts més, alguns dels quals tenen tan poques possibilitats de ser elegits com el senyor Saura, descartat per Sagarra perquè beu aigua quan, segons l’entrevistador, no toca.

No m’allargaré, benvolguts lectors i lectores.

Si no fos perquè la meva raó s’acaba imposant finalment a la meva empatia i a la meva predisposició a fer costat al més desgraciat, us puc assegurar que votaria en Montilla. Montilla deu tenir raó en moltes de les coses que diu, però és tan patètic que un no acaba de sentir les seves raons perquè per poc sensible que sigui li agafa un patiment quan el sent i quan el veu que qualsevol paraula que surti de la seva boca de llavis prims queda en un segon pla. Montilla fa pena fins i tot quan comença a exposar conclusions dient “catalans i catalanes”. Que no Montilla, que no és el moment i el lloc, que cal economitzar la llengua; segur que si haguessis dit només “catalanes” tindries més vots assegurats, que em consta que totes les senyores estan enamorades de tu. Montilla seria el meu candidat –sóc un defensor de les causes perdudes- si no fos perquè jo encara no estic preparat per votar extraterrestres.

En Mas anava ben preparat. En Mas diu coses que tenen sentit i ensenyava els retalls de diari o els impresos adequats a cada moment. En Mas és una persona seriosa que fins i tot ha anat al notari per deixar constància que el que ell diu –per si algú no se’n refia- té al darrere la firma d’un personatge aliè a la política en qui els catalans, segons sembla, i fan bé, confien més que en els polítics. En Mas no para de parlar de lideratges, ignorant que els catalans, quan no se senten pressionats, tenen un rebuig visceral pels líders. En Mas, a més, ignora que en les properes eleccions l’abstenció serà important precisament perquè estem tips de líders de pa sucat amb oli.

Aquí hauria d’acabar, perquè o bé en Montilla o bé en Mas serà el nostre proper president, però continuo perquè qui dirigirà els nostres destins (no feu cas de l’aparent transcendència del terme) haurà de tenir en compte les preferències d’en Carod o en Saura.

En Saura obtindrà més vots que en les passades eleccions, no ho dubteu. En Saura és tan poc apassionat com en Montilla, però resulta molt més simpàtic i es mulla poc. En Saura té xifres i veritats de tota la vida. En Saura pactarà amb Montilla, i formarà part del govern, o es quedarà en l’oposició, tant és. En Saura té unes veritats que mai no podrà liderar.

En Carod m’agrada, potser perquè prové del PSAN, encara que en renegui perquè, com és normal, ha evolucionat i ara ja no és comunista. En Carod m’agrada perquè era de la professió, encara que, amb un esperit de sacrifici que l’honora, va decidir canviar l’aula petita per l’aula total, va decidir que uns quants milions d’alumnes necessitaven més les seves explicacions que els pocs que l’escoltaven cada any. Jo, al Carod, el trobo didàctic, assenyat i arrauxat, la síntesi del català modèlic. Avui en Carod m’ha emocionat quan ha dit més o menys, ja cap al final: “...l’orgull democràtic de ser català, país inclusiu... que aquest senyor que es diu Mas i Gabarró, de pare i mare catalans, pot ser president de la Generalitat, que Carod Rovira (pare aragonès i mare catalana)..., que Montilla Aguilera (pare...) pot ser president de la Generalitat. Em sembla que he vist Montilla emocionat com no ho ha estat en tot el debat i com espero que no ho estigui més.

Bé, no cal que continuï perquè ja sabeu com van aquestes coses. Voldria afegir, però, que ja acabat el debat, el mateix Carod ha recordat que pot ser president de la Generalitat aquell candidat que obtingui només un escó si la resta de partits així ho acorden, i li ha recordat al senyor Cuní, posseïdor d’un dels egos més importants del país, que ell mateix podia ser president només que obtingués un escó, que si no li feia il·lusió. Mireu que si en Cuní –aquesta campanya ja és massa tard-, a qui he vist estarrufar-se amb la possibilitat, el proper any es munta un partit estimulat per les paraules d’en Carod...? No m’estranyaria gens i, tal com estan les coses, dubto que el seu partit aconseguís únicament un escó. Temps al temps, i recordeu Ronald Reagan.

M’he tornat a allargar. Ja em coneixeu, mai no compleixo les meves promeses. En fi, que tampoc no m’agrada fer avui una excepció. Ah, i sobre com ha anat el debat, ja llegireu demà els diaris -o els blocs- , però no tingueu pressa, que és dissabte.

20.10.06

al·lucinació

Estic cansat. No tinc esmà de posar cullerada en els comentaris de les meves amigues i amics, de deixar comentaris en els seus blocs. Dormo poc. Massa reunions de feina, el curset de fotografia, una trobada inesperada amb una cosina que no havia vist des que érem adolescents -fotos a part-: repassem la nostra vida en cinc hores, potser en parlaré ... I la propaganda electoral que em persegueix, perquè vull, pertot arreu amb una insistència aclaparadora i sovint miserable: a la tele, a la ràdio, als diaris, en les converses entre amics, als carrers -poc-, als blocs, fins i tot en el meu propi bloc...

Ahir a la tarda vaig veure una tanca publicitària que només podia ser una al·lucinació. Miraré de reproduir la visió tan fidelment com pugui (ja ho sabeu, un clic per engrandir la imatge):













Necessito descansar encara que només siguin dos dies. Necessito aïllar-me.

Per cert, sabeu si en Colom encara és al Marroc?

19.10.06

assumptes pendents

Un dia, quan sigui gran, potser aniré a Ikea.

Potser també un altre dia, quan encara sigui més gran i m’avorreixi la dieta mediterrània i la vida i la mort em siguin indeferents, entraré, si puc, en un Mcdonalds. La veritat és que no tinc gaires esperances d’arribar a ser tan vell. I si hi arribo, qui m'assegura que recordaré aquest assumpte pendent?

P. S. Escolto en un d'aquests programes gratuïts de propaganda electoral un presidenciable que diu que l'educació serà un aspecte prioritari si surt elegit: cap novetat. Esmenta tres actuacions futures. Només recordo la primera, però les altres dues van en el mateix sentit. Diu que, si guanya, els llibres escolars seran gratuïts. Un altre que confon educació amb economia. Un altre assumpte pendent.

18.10.06

Manolo

Fue Nebrija el que dijo ”Siempre fue la lengua compañera del Imperio”, y nadie tiene por qué interpretar la lengua en una sola significación. Y fue un político de la Lliga, el señor Ferran Agulló i Vidal, quien escribiera al frente de su Llibre de cuina catalana: “Cataluña, así como tiene una lengua, un derecho, unas costumbres, una historia propia y un ideal político, tiene una cocina. Hay regiones, nacionalidades, pueblos, que tienen un plato especial, característicos, pero no una cocina. Cataluña la tiene, y aún tiene más: dispone de un gran poder de asimilación de platos de otras cocinas como la francesa y la italiana; hace suyos los platos de otras cocinas y los modifica a su estilo y gusto.”

M. Vázquez Montalbán. La cocina catalana. Ediciones Península, 1979, (introducció), pàg. 20.

No sé si els cuiners de tres estrelles que té Catalunya en aquest moment són el que pensava Agulló, els que farien conèixer el país, però es indubtable que un país que exporta cuina no pot morir, encara que mori la llengua, el dret, i l’ideal polític. Serà la cuina el que quedarà? Quina cuina?

La samfaina no es tan fácil de hacer como parece. Es un plato muy visual que algunos realizan troceando muy menudos los ingredientes y otros exactamente al revés. Lo fundamental es hacerla en cacerola y freír las cosas por orden de resistencia a la cocción. Primero la cebolla, luego el pimiento y la berenjena, finalmente el tomate. Ha de conseguirse una solidez estimable, esa consistencia de “pelota” que Pla reclama para los buenos sofritos; y es que en definitiva, la samfaina no es otra cosa que un sofrito largo y hondo, de prolongada cocción, hasta que la berenjena, casi deshecha, contribuya a la amalgama del guiso. He visto excelentes samfainas culminadas por un ajito muy picado y también estos ojos, que algún día se comerán los gusanos, han podido ver cómo se echa medio vasito de vino rancio a una samfaina a la que le queda un cuarto de hora de fuego. He visto, he creído y he comido. Y no me he arrepentido.

M. Vázquez Montalbán. La cocina catalana. Ediciones Península, 1979, pàg. 69.

I també amb clau política cal llegir el fragment anterior. Cadascú que busqui la clau, però no em negareu que Catalunya és una samfaina. El que no queda clar és la qualitat dels ingredients ni que l’ordre dels productes sigui l’adient ni el foc precís. I l’all trinxat no el veig enlloc. En fi, he vist, no he cregut i he menjat poc.

Avui fa tres anys que va morir en Manolo Vázquez Montalbán. Fa poc, però jo el veig llunyà. Em costa trobar als diaris visions com la d’ell de la situació política i social del moment. Quina llàstima que es perdés el govern del tripartit. Com m’hauria agradat llegir des de la seva perspectiva, parcial com totes, la valoració dels esdeveniments a mesura que s’anaven succeint. Suposo que no ens va deixar per no haver de manifestar les seves opinions...

No conec la seva poesia. D’ell he llegit Informe para la información –valent en el seu moment, i clar-, unes quantes novel·les –m’hi he trobat bé- , i la versió del llibre del qual he extret els dos fragments anteriors –la versió catalana, anterior, no l’he tinguda mai-: encara el faig servir per complementar amb altres receptes algun plat, com els fideus a la cassola. Què més puc afegir. He cregut sovint en Vázquez Montalbán, malgrat les distàncies que en alguns casos ens separaven. El continuo cuinant. Ho puc dir de poca gent.

17.10.06

així com cell que es troba en un moment...

No acabo d’entendre l’enrenou del DVD de Convergència (i Unió). Sembla ser que no apareix res que no s’hagi dit en versió íntegra al llarg dels anys anteriors. La qüestió de si s’han gastat molts o pocs diners és una altra història. El que trobo més preocupant, però, és que l’hagi vist tanta gent. Entenc que l’hagin mirat i el comentin els polítics i aquells que es dediquen al comentari polític, periodistes i altres, però que aparegui, per exemple, en els blocs de temàtica general i se n’opini, ho trobo excessiu, una pèrdua de temps inqüestionable. És clar que cadascú amb el seu temps pot fer el que li plagui. I a veure si encara resultarà que caldrà una segona edició.

Més interessant em semblen algunes entrevistes que van apareixent aquests dies a la premsa, com les de Joan de Sagarra o Sala i Martín. Tot i que l’un i l’altre tenen tendència al lluïment personal i, per tant, a no presentar el personatge en totes les seves facetes, tasca difícil per altra banda, els resultats aconseguits em semblen notables si un va més enllà de la direcció o de les conclusions dels entrevistadors –o de la direcció que pretenen aconseguir-. En la recent publicada entrevista a Montilla, hi ha moments en què que el personatge m'esparvera: tan a la defensiva, tan poc orgullós dels seus orígens, malgrat que vulgui manifestar el contrari, tan mediocre, tan sofista (més potser) com el propi Sala i Martin... Tan... I estic amb ell quan diu que hi ha doctors o llicenciats impresentables, absolutament incultes, però no haurai d'anar per aquí la cosa. Llegiu-vos-la si teniu temps: us he triat la versió blocaire amb comentaris inclosos. Consti que em sap greu... I la corrua d'entrevistes a la tele: aquesta nit, pesos lleugers al 33 i més pesants (o es diu pesats) a TV8. És cosa vostra.

En el meu cas, la veritat és que no tinc les coses gens clares en les properes eleccions, menys que altres vegades. Tampoc no és que això em tregui la son, que a la fi penso que guanyi qui guanyi dels que ho poden fer, poc cosa em canviarà -algun xec de més o de menys d'aquesta societat que uns i altres anomenen definitivament del benestar- , a part que em tocarà pagar més impostos si compleixen promeses electorals, com les referides a la vivenda, per exemple, a no ser que treguin diners d’un lloc –quin?- per passar-lo a un altre. En fi, que -conclusió poc gratuïta- és difícil trobar una professió (sic) amb tants incompetents i/o mentiders com en al professió política, excepcions a part.

I mentre alguns us dedicàveu a veure el DVD de Convergència (i Unió), jo també perdia el temps expressant en horribles decasíl·labs catalans de rima fàcil el meu estat d’ànim. Amb el temps cadascú fa el que vol, fins que alguna esmena estatuària digui el contrari. Compte, que en vers sempre surten més mentides que en prosa.

Així com cell que es troba en un moment
en què no veu a quina illa acudir
i escàs consol li aporta el pensament
quan veu ben clar que li toca morir,
em passa a mi, que vaig partit buscant
i no en veig cap que em mereixi ni un mot:
desesperat, sense donar el meu vot,
iré pel món l’abstenció recitant?

pere palau

(dubtes entre recitant o demanant)

16.10.06

quin peu calça... o quines botes votes

Llegeixo en el diari, entre el munt d’informació i publicitat electoral amb què ens ataquen aquests dies, els perfils dels polítics en què es detalla la roba que porten, el rellotge, les sabates, el seu plat preferit, el llibre de la seva vida, la marca del cotxe i l’any, quantes cases tenen i on... En fi, una mena del que per aquí en diem un meme.

No sé si tots aquests detalls serveixen perquè algun votant despistat, més enllà d’ideologies o consideracions pràctiques de cara al seu futur , i records de trajectòries anteriors i promeses notarials, es decideixi per algun candidat que no entrava en els seus càlculs, podria ser. Sempre hi ha algú que es guia pels aspectes externs o pel que representen. Segur que hi ha algú que diu “mira, porta un Casio, com jo”, i imagina que el motiu pel qual el candidat es va comprar aquesta marca és el mateix que va tenir ell, de manera que aquesta complicitat casual i inútil el fa decidir en el seu vot –hi ha algú així?-; el que no imagina l’ingenu votant és que el candidat, en la intimitat, només fa servir un dels Rolex -ompliu amb la marca que us sembli- que té –hi ha algú així?-. I tampoc no passa res, que una cos és el que es diu en campanya i l’altra el que es fa després i fora de càmera, i durant quatre anys, si les coses van bé.

Sigui com sigui, és veritat que els aspectes externs sovint són importants; amb freqüència ens guiem per primeres impressions i algun cop aquestes visions inicials ocasionen prejudicis i perjudicis que ja no tenen solució, entre altres coses perquè no volem saber res més de la persona, ens ho impedeix la desconfiança que s’ha apoderat de nosaltres en el primer instant.

Parlant amb la gent, amics i coneguts, m’he adonat que la majoria tenim primeres impressions a partir d’elements accessoris que alguns s’entesten a afirmar que són molt significatius per saber qui és que tenim davant. Hi ha qui es fixa en la cara de la persona abans de res, hi ha qui valora els ulls, o la boca, o el nas... Hi ha qui et pot dir, després de mig segon, que aquelles orelles que tu no has vist no són de fiar. Alguns veuen la roba com a element bàsic de la personalitat, altres es fixen especialment en les sabates i elaboren teories segons portin o no cordons, siguin d’un color o un altre, segons es vagi amb sandàlies -que poc van els homes amb sandàlies!- o sabates tapades, segons portin mitjons o no amb les sandàlies, segons aquestes sandàlies i mitjons vagin acompanyades o no de pantalons curts... Interminable.

Si a mi se’m jutja pel calçat que porto, estic segur que quedo desqualificat nou vegades de cada deu –no en dic més perquè sóc benvolent amb mi mateix-. Any rere any, durant els estius, vaig alternant sandàlies amb nàutiques i no només això, sinó que sovint les sandàlies són les mateixes i les nàutiques no cal dir-ho. Bé no les mateixes, però si el mateix model amb alguna innovació. perquè no sempre els fabricants em són tan fidels com jo a ells. A mi, el calçat em retrata, em cataloga, em marca, no hi puc fer res. A mi, que ni que em matéssiu sabria dir-vos quines sabates porteu després de passar una hora junts.


















Aquest estiu vaig visitar a l’Euskal Museoa de Bilbao una exposició que es deia simplement Oinetetakoa (La sabata) . Era un recorregut força interessant per la història i la geografia del calçat. En alguns moments del passat sí que el que portaven als peus era definitiu per catalogar -no per saber qui era- una persona. Primer calia que anessin calçats, és clar. L’exposició destacava tres personatges que van crear moda en el seu moment, el duc d’Anjou, amb les seves polaines, Carles VIII de França, que va posar de moda la sabata de punta quadrada, anomenada de “morro de vaca” o de “pota d’ós” (el rei tenia els peus deformes) i Lluís XVI, que va afegir uns talons importants per dissimular la seva escassa alçada. En els dos darrers casos, doncs, la sabata més que mostrar amagava. El que em va cridar més l’atenció, però, va ser el fet que en determinades èpoques cada ofici, cada professió, tingués assignat un calçat concret. No sé si creure-m’ho, No m’imagino, per exemple, l’inquiet i irat Guillem de Berguedà escrivint els violents sirventesos contra el bisbe d’Urgell, acusant-lo de violador, amb les delicades i poc pràctiques sabates que s’atribueixen als trobadors. I si era així, cal concloure que les aparences, una vegada més, enganyen.

V
Tota nostra lei torba
est bisbatz nas de corba
ab son malvatz prezic;
tant fort fot et encorba,
so·m dis Girautz de Jorba,
Bernarda mieichpartic.

VI
Morta fora si·l metge
non fos que venc d'Usetge,
qe·l menjan li cosic;
tal colp li det sotz petge,
c'a pauc no·il parec fetge,
que caubra·i un bertic.

V
Tota la nostra llei torba
aquest bisbàs nas de corba
amb son malvat predic:
tan fort fot i encorba,
això em digué Guerau de Jorba,
que migpartí Bernarda.

VI
Fóra morta si el metge
no hagués vingut d'Osseja,
que li cosí el mitjà;
li donà tal cop sota el pit,
que per poc no li surt el fetge,
que li hauria cabut una vara.






















Powered by Castpost

15.10.06

bruixa i bruixeta

El temps em passa ràpid malgrat tot. Ordeno, desordeno, remeno, m’endinso en territoris per temps inexplorats perquè em sobra el temps, només ahir. Trobo la foto que li vaig fer molt després que em digués –a penes ens coneixíem- que portava les sagetes ben amagades. Era en un restaurant de la Ribera que ara ja no existeix, ni tan sols localitzo el lloc exacte per bé que m’hi escarrasso. Era quan les fotos en blanc i negre ens costaven menys que les que tenien colors, per això les fèiem.

No diré el teu nom -potser demà: altres vegades he parlat de tu- però escriuré els teus versos. Els que parlen d’ella: d’abans i de després. Quina sort que tingué, encara que contra la teva voluntat l'abandonessis massa aviat. No en sé res de la seva vida d'ara. Vull saber -segur que és veritat- que les seves arrels encara troben la saba en el teu arbre; sé –imagino saber- que el temps feliç i inquiet perdura encara en tu –siguis on siguis-, en ella i en nosaltres. Oi que no et fa res que després dels teus versos es vegi la vostra imatge, una més per enganxar a l'album?

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc: mirall de l’ombra d’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi, j
o visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
–aigua a l’aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l’urc se’m desferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.


I encara la cançó de bressol, suau i màgica:

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s’obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.


























(Especialment dedicat a l'albert -i compi-, a l'ego i a la grigri, que sembla que s'hagin posat d'acord per regalar-nos vides. I a qualsevol heura que s'arrapi al tronc.)

13.10.06

passant el dia

Cap a les dos ha sortit el sol a casa meva –potser no ben bé, però deixem-ho estar, i no parlo en sentit metafòric-. Aquest fet i l’encara darrer post d’emgiró (llegiu-lo i entreu també a l’enllaç, que a mi em sembla interessant i matèria de comentari), em fan pensar en la llum, en el temps i en l’ús del llenguatge, tot diferent i tot u.

La paraula matinada, per exemple, la solem fer servir sovint en el sentit de les hores nocturnes, després de les dotze, que precedeixen l’alba, en canvi, en la seva primera accepció, el diccionari ens diu que es tracta del començament del dia, de l’alba, com en la cançó –o no?- de la Maria del Mar Bonet. Matinada i alba són, doncs, sinònims en una de les seves accepcions, aquella que diu: Primera claror del dia, moment en què la llum del sol comença d'emblanquir l'horitzó( recordeu que alba és blanca també com a adjectiu). Ens queda, però, una paraula relacionada, l’aurora. Ah, l’aurora! L’heu vista últimament? El diccionari ens diu: claror rogent que precedeix la sortida del sol. Moment de sortir el sol. És l’aurora el mateix que l’alba. No n’estic segur, però jo m’inclinaria a pensar que abans arriba l’alba i immediatament s’incorpora l’aurora al dia; això sí, sempre que faci sol, perquè en cas contrari l’aurora es queda a casa, com ha passat aquests dies plujosos de recolliment, recolliment excepte per als boletaires i neoboletaires,que, esperonats pel programa de TV3 i les guies de no sé quin diari, s’han llançat al bosc a arrasar, ara que encara no hi ha peatge, en una aventura que no sé com no causa més morts, i no em refereixo al trànsit, evidentment.

Com que ara ja heu llegit el post que us recomanava i sabeu de què va, deixeu-me assegurar-vos que no és imprescindible dir natura morta en comptes de bodegó, que aquesta paraula ja està normalitzada, sobretot per referir-se als bodegons en què apareixen fruites o verdures, que com tothom sap mai no estan mortes, a no ser que hagin estat tractades amb DDT (bonic post).
I ara que comença el crepuscle i marxen els vidriers –això no s’acaba mai!- me’n vaig també una estona. Ens veiem més tard, potser a les petites.

No, encara no hem arribat a les 12 i ja penjo el post. A veure si avui aconsegueixo dormir més de quatre hores.

Ubi bene, ibi patria

En Matamoros, en Moret i jo –quin gran trio!- ens estem replantejant el viatge, o la fugida, si li voleu donar aquest nom. A la fi, pensem que tots tres estem prou bé aquí. En Matamoros sembla que ha decidit -digueu-li falta d’imaginació que no s’ofendrà- que no troba cap cognom més escaient i que amb la 49 no arribarà gaire lluny, en Moret afirma que ja es troba bé a la seva terra, malgrat i gràcies al cognom, i jo, a mi ja m’està bé sortir només durant les vacances per veure que m’agrada tot el que veig però que encara m’agrada més trobar-me en aquesta petita terra on sovint crec que les coses podrien millorar, on tenim els polítics que ens mereixem perquè sinó no els votaríem, on surt el sol cada matí perquè cadascú digui la seva al llarg del dia, encara que el que alguns diuen sigui vergonyós i se’n faci gran publicitat mentre que el que diuen altres amb més sentit sigui silenciat... En fi, que us he de dir que no sapigueu vosaltres. Tant de bo que els que arriben aquí pensin algun dia, com deia Ciceró que “on estem bé, tenim la pàtria”, malgrat que com a nosaltres sempre els quedi alguna recança.

Un altre que sembla que tampoc no es mourà del seu país, ni de la seva ciutat, que quan ell va néixer tenia mig milió d’habitants i ara en té onze, serà Orhan Pamuk, l’escriptor turc, nascut i veí d’Istanbul –m’agrada més Constantinoble-, guanyador del Nobel de literatura d’aquest any(en la recerca de l'ànima malenconiosa de la seva vila natal, ha trobat noves imatges espirituals per al combat i la barreja de cultures, destaca l'Acadèmia sueca, ho comprovarem) i que penso que no és gaire llegit, o al menys comentat, en el nostre país. Demà, avui ja hem començat, tots en direm alguna cosa: que si és un escriptor pont entre dues cultures, que si denuncià el genocidi armeni (també el kurd) per part dels seus conciutadans ( Les acusacions contra Turquia pel genocidi del poble turc (fetes en un diari suís)..., diu Vilaweb), buscarem a Google i trobarem ben poca cosa en la nostra llengua sobre els seus llibres, però sí sobre la seva valentia política, que l’honora, però que no pertany al seu ofici d’escriptor i que ell mateix considera circumstancial avui, demà no se sap; i és que tingui un l’ofici que tingui bé ha de parlar del món que l’envolta, d’aquest món on es troba bé malgrat tot, d’aquest món d’on no sortirà si no el fan fora. Havent parlat ja de les circumstàncies polítiques d’Orhan Pamuk, potser més endavant ens tocarà parlar de la seva literatura, o és que no es dóna el Nobel de literatura pels llibres que un escriu? Felicitats, Orhan Pamuk, et llegirem, tot i que de moment només tinguis dues novel·les traduïdes al català, quina poca visió editorial.

Curiosament, avui mateix m’assabento que a França s’ha aprovat un projecte de llei que castigarà aquells qui neguin el genocidi del poble armeni durant la primera guerra mundial. No és que em sembli malament aquest projecte de llei, però considero més desitjables les actuacions immediates, és a dir, que es castigui en el seu moment els genocides (o altres criminals), i encara em semblaria millor que s’evitessin els genocidis (o altres crims), és clar que aquí la tasca ja es més feixuga, perquè actuar sobre el passat sol ser força més fàcil que comprometre’s amb el present i preveure el futur, o no? Em sobren exemples.

12.10.06

l'amic Matamoros insisteix

M’ha trucat Matamoros. La conversa és intermitent a causa dels trons. Trec el vell uniforme de l’armari i me l’emprovo, em va massa just i potser l’hauré d’actualitzar i anar canviant segons les circumstàncies. Ho hem decidit en un moment. El dia 22 ens tornem a enrolar, ell perquè pensa que la millor defensa és l’atac, jo, perquè m’ho diu ell, i per fer-li companyia. No ens quedarem per aquí sinó que intentarem passar per nadius, conèixer els països des de dins. Hem decidit no agafar diners convencionals, sinó les boles de paper de plata que ens van sobrar de la nostra època de fabricants de moneda falsa: és més segur.

Primera parada per fer una cervesa, Dortmund (li he dit a Matamoros que m’agradaria allargar-me a Frankfurt, per veure si fem algun contacte amb la finalitat de col·locar les memòries del nostre futur viatge, tot i que la ciutat, segons diuen els entesos, més aviat és terra de cortesia i de serrells. Ha accedit). Destí definitiu... No sabem ben bé on queda, però ja coneixeu la frase: preguntant es va al Domun.

P. S. M'acaba de trucar en Fidel Moret (li'n deu haver parlat Matamoros, de l'assumpte). Diu que si no ens fa res que se'ns uneixi. Al contrari: serem els imparables.

11.10.06

l'amic Matamoros

Em trobo casualment el meu amic Just Matamoros a la Pobla de Mafumet (gran creixement urbanístic de segones residències, o potser terceres). Conec en Matamoros, nascut a Alcanar, poble fronterer, des que érem nens, i la nostra relació va ser intensa durant l’adolescència. Com que els dos som aficionats als espectacles de moros i cristians –ell més que jo, per cognom i per passió- comentem les notícies sobre les festes i la seva evolució accelerada les darreres setmanes. L’última és l’espantà dels moros a la festa de la hispanitat de Nova York. Tant ell com jo pensem que només hi poden haver dos motius perquè no hi participessin les esquadres mores alcoianes: o no els van deixar passar la frontera nord-americana, disfressats com devien anar amb els seus rics i ostentosos vestits –arma inclosa- o bé no tenien diners , ni ganes, per costejar-se el viatge transatlàntic en terres d’infidels: tothom sap que els recursos econòmics dels moros són força més escassos que els dels cristians. El que ni Matamoros ni jo ens creiem és que no participessin en l’estranya celebració americana perquè, segons diu Javier Moreno, president de l’associació que organitza les festes, “potser la presència dels moros hagués pogut ferir alguna sensibilitat, però si no estan aquí és que considerem que la marxa cristiana té més ritme que la mora”, és a dir, una simple qüestió logística. En Matamoros i jo sabem que la marxa mora és exquisida i també opinem que en Moreno s’ha begut l’enteniment; ell sí que fereix sensibilitats, mira que dir que els cristians –encara que tant ells com els altres siguin falsos- tenen més marxa: terrible ofensa. I compte, perquè és possible que de tornada a Alcoi, en la pròxima festa de moros i cristians, després de tants anys perdedors, els moros es rebel·lin i se saltin el guió. I aquí sí que s’acaba la festa o bé es tergiversa la història, que tampoc no seria la primera vegada, com recorda Calders a “La batalla del 5 de maig” a propòsit d’un fet semblant.

Durant les quatre hores escasses que vaig passar amb l’amic Matamoros, tret d’algun somriure en memòria d’altres temps, el vaig veure trist, capficat, realment preocupat. Em va confiar que planteja canviar-se el cognom. No és que ell, que és modern i emprenedor, tingui cap problema a fer el canvi, però li sap greu ofendre els seus avantpassats, vius i morts: el seu pare és Matamoros, el seu avi és Matamoros, els seu besavi també era Matamoros, i així fins que li ho indica el generós arbre genealògic familiar, un dels més antics que es conserven en la població, segons li va dir l’alcalde, expert en la matèria i empresari de la construcció quan li queda temps, i li’n queda molt, com testimonia la costa del sud. Per altra banda, Matamoros sap que el seu cognom, tal com estan les coses, ja no és només un patrimoni seu i de la seva família paterna, el seu cognom és un patrimoni de la població, ell és el símbol d’una raça en perill d’extinció, ell i tot el poble, i potser la comarca; una raça en extinció per poc que a algú se li acudeixi que el cognom secular és una ofensa que només desapareixerà si s’elimina el portador, els que l’acullen en els seus carrers, els que alguna vegada li han dit hola o adéu, o simplement l’han vist, només un cop, a tota velocitat en la seva 49 amb l’aixada i el cabasset camí del seu feu rural, darrer representant d’una nissaga de cavallers orgullosos.

La veritat és que en Matamoros, tot i comprendre’n la necessitat, en el fons es resisteix al canvi total de cognom, al complet anorreament cultural, i es passa dies, segons m’ha dit mig plorós, intentant decidir si es queda amb el Mata o amb els Moros i què afegeix a la part restant. Fa de mal aconsellar perquè és una cosa molt íntima, però jo li he suggerit que opti per l’amputació, que li donarà finalment la tranquil·litat malgrat saber-se incomplet. El Mata no està malament, el Moros tampoc, però potser caldria disfressar-lo una mica. Amb suavitat o amb força: Amorós –li faig notar la partícula negativa-, Morros... No el convenço perquè diu que el cognom perdria tota l’èpica, i per aquí no passa. De manera que l’amic Matamoros s’està tot el lleure que li deixa la defensa agrícola del seu feu fent combinacions amb l’esperança de trobar una solució satisfactòria al seu neguit. De moment no ha reeixit, però ja sabeu com en són de cabuts els que porten el cognom Matamoros; arribarà un dia que trobarà l’eufemisme precís i aleshores serà l’home més feliç de la terra i jo amb ell, perquè ara, no ens enganyem, encara que temo per la seva vida, i la dels del seu poble i la dels de la seva comarca, també temo per la meva, no us penseu, perquè a Matamoros, jo l’estimo com si fos el meu germà.

P. S. Ara resulta que alguns no en tenen prou amb la feina que fan i que gairebé no els deixa respirar i encara es munten una tertúlia. En fi...

10.10.06

entre el caos i l'oblit

El vidrier ha decidit venir a instal·lar-me marcs, vidres i persianes just aquesta setmana. Adéu pont, que ell no en fa.

Aconsegueixo muntar per un moment la paradeta dispersa, llegir pantalles i treballar una mica. Això de no tenir wi-fi és una porqueria. I a més, quan tens la casa amb els teus desordres desordenats per altres habitacions i no saps en quina muntanya de caos ha anat a parar allò que ara et sembla que necessites, encara veus més clar que has d’imaginar un pla per assassinar el vidrier, els seus ajudants i l’aprenent que t’han deixat per fer en quatre dies (sí?) tota la feina que es podria fer en dos dies mal comptats.

De totes maneres, em consola el que deia Alois Alzheimer, un dels més importants experts en la matèria:

No hi ha res tant important que no puguem oblidar-ho.

Em consola? No n’estic segur, que aquest devia estar pagat per la CIA, però no tinc temps de donar-li gaires voltes a la frase, i encara no sé on dec haver oblidat... Mira que si ara resulta que he oblidat el que he oblidat...

9.10.06

post pedant postdominical (i 2)

Aquest conjunt escultòric disseminat pel parc que us proposava ahir planteja una sèrie de curiositats i interrogants, si no us heu adormit a la gespa contemplant el pas de la gent o llegint un poema, que no intentaré resoldre, però que assenyalaré.

Tots els escriptors pertanyen a la Renaixença, excepte Maragall.
No tots els escriptors de la Renaixença comencen la seva obra i/o són populars en la mateixa època; per exemple, quan Aribau escriu el seu poema "La pàtria" els escriptors de la generació més propera a la seva són encara nens o adolescents.
Entre els vuit escriptors, n'hi ha dos que són de fora del Principat: Marià Aguiló, de les Balears, i Teodor Llorente, del País Valencià.
Alguns van tenir una participació important dintre dels Jocs Florals, altres, com Lleó Fontova, segurament mai no hi van participar.
La majoria eren coneguts com a poetes i impulsors, en general, de la Renaixença; un, Vilanova era sobretot popular pels seus retrats literaris de la Barcelona del vuitcents; un altre, Lleó Fontova, tenia molta més fama per la seva trajectòria com a actor que no pas com a escriptor (dramaturg).
Excepte en tres casos, en què s'instal·len en un període més proper, les estàtues o els bustos es col·loquen més de 9 anys després de la mort dels personatges.
Curiosament, tot i ser escriptors de la Renaixença (excepte Maragall) -algun recuperat per moviments posteriors-, les escultures que els representen van ser construïdes durant el període modernista i noucentista, en l'època de predomini de la Lliga Regionalista, és a dir, durant un període en què tradicionalment s’ha suposat que molts d’aquests personatges eren menystinguts o com a mínim escassament considerats per la intel·lectualitat del moment.
Tot i ser personatges força coneguts en la societat de la seva època, n'hi ha d'altres de característiques similars que no tenen cap representació en el parc, com per exemple, Àngel Guimerà, de grans èxits teatrals durant quatre dècades, a qui se li va construir el monument molt posteriorment en un altre indret (o les altres dos patums de la Renaixença: Verdaguer i Oller).
I com que el personatge menys conegut deu ser Lleó Fontova, acabaré amb un text que no és seu sinó de Josep Yxart, cosí de Narcís Oller. Doble reivindicació, doncs, i memòria històrica, i tot això.

Hi ha actors còmics que en quant han descobert un efecte per fer riure, lo repeteixen sempre: en quant han inventat una grotesca caricatura, l'usen contínuament fins que passa de moda. Hi ha actor còmic que dura tota una generació: passada aquella, ja no fa riure més. N'hi ha que diverteixen en una ciutat: fora d'ella ja no se'ls hi troba la gràcia. N'hi ha que limiten encara més los seus dominis: fan riure als espectadors als parroquians d'un teatre. Los porteu a un altre, els mudeu de públic, i ningú riu. Aquests actors obtenen l'èxit en virtut de certs consentiments tàcits, de certa comunicació diària i habitual entre ells i els seus admiradors: són graciosos perquè cauen en gràcia, i res més. Basta que la moda passi, basta mudar d'aires, basta deixar de veure'ls una temporada, perquè us facin un efecte inexplicable i us pregunteu: com és que feia riure aquest home?
En Fontova no era res d'això: en Fontova era artista ben superior. I per què? Perquè era la mateixa naturalesa, i, com ella, permanent, per damunt de la moda, per damunt dels canvis de gustos, per damunt de les convencions. Encara que actor català, admiraven la veritat característica dels seus tipos los mateixos que no coneixien aquests. Una vegada, en Lo Plet d'en Baldomero, vaig invitar a que el vegés a un escriptor de la "Revue Britannique", Georges Frezals, que no coneixia prou lo català per a entendre'l en les taules. I, no obstant, sense comprendre tot lo que deia, va comprendre tan bé al tipo, lo personatge que feia en Fontova, que no es cansava d'admirar-lo. En una paraula, lo comprenia, no per lo que deia, sinó per lo que feia, per son modo de vestir-se, de sentar-se, de gesticular, d' expressar-se amb la fisonomia. Tot això li bastà perquè mon amic, sens entendre les paraules, reconstruís lo personatge (lo botiguer enriquit) recordés lo seu equivalent de la societat francesa, li prestés idees, ànima, costums iguals a les de la comèdia: tot aixb suggeria en Fontova sols presentant-se. El meu amic estava admirat, i explícita, espontàniament, lo posava tan amunt com los millors actors de la seva terra: Got, Leseur, Parade, Coquelin... En Fontova feia lo que ells: encarnar lo tipo amb lo mateix fondo i talent d'observació que un gran caricaturista o un novel·lista, i no dic que lo mateix autor de la comèdia, perquè aquest dóna sols les indicacions que el còmic completa, i aquí està son mèrit: l'autor revela sols lo caràcter en l'acció i amb la paraula i el còmic ha de completar-lo amb sa pròpia persona i acabar-lo de manifestar amb les seves adivinacions omplint buits. I això constituïa lo talent especialíssim d'en Fontova. Jo no he vist en tot lo teatre espanyol de mon record que amb més exactitud realitzés i practiqués l'antiga teoria avui tan clarament exposada i renovada per en Coquelin. Diu aquest resumint: l'actor se diferencia dels demés artistes plàstics en una condició singular: que l'Instrument de que es val és la seva pròpia persona. Lo pintor té els colors, l'escultor té el marbre: l'actor treballa sobre ell mateix. Pinta com l'un, esculpeix con l'altre, però pinta la seva cara i esculpeix en sa prbpia carn. De manera que és dos en un sol: un que crea la forma, que estudia lo caràcter, que endevina l'ànima del personatge; un altre sobre el qual se realitza aqueixa forma, s'emmotlla plàsticament aqueix caràcter, se manifesta aqueixa ànima. Tots los grans secrets de l'art estan en aqueixa compenetració. Tot lo essencial, tot lo distint tot lo gran, i també (per què no dir-ho?) tot lo penós i moralment depressiu d'aqueix art, estan en aqueixa singularíssima condició: que l'actor paga amb son propi cos i no pot separar-se de la seva pròpia obra. En Fontova, repeteixo, realitzava aqueix ideal en lo còmic. Vosaltres ho recordeu. Ja no era ell qui s'assemblava als seus tipos de vell pagès, de burgès que té una torreta, de mariner de les nostres costes, de didot, de fondista, etc.: eren aquests, aquests, a Catalunya, los que s'assemblaven a ell. Los trobèveu pel carrer, en les nostres masies, en les nostres platges... Aixè em recorda que hi havia en lo Palais Royal un cèmic que estrafeia, o, millor, escarnia, dos o tres advocats cèlebres de París: la seva veu gangosa, lo gesto pedantesc, l'oratòria inflada. I ho feia tan bé, que va passar una cosa singular: que quan lo públic va tornar a sentir an aquells oradors, va tornar a veure el còmic, fet i pastat. Va córrer la veu i la gent anava a sentir-los a les vistes, morta de riure, dient que aquells advocats estrafeien, escarnien exactament .. al còmic. L'original semblava còpia de la còpia. Doncs aixb feia en Fontova amb alguns tipos del nostre país. I això és precisament lo que em recorda l'anècdota de Vallfogona, tal i com realment va ser. Molts de vosaltres recordeu aquella celebèrrima excursió a Vallfogona; aquella excursió deplorable que ens va fer admirar molt més la paciència del rector Vicenç Garcia. Vam entrar al poble una nit, en professó i amb atxes (una ridiculesa com qualsevol altra). No obstant, l'espectacle era bonic. Desfilàvem tots per aquells carrerons sense empedrar, per entre cases negrenques de pedra i fang; a les cantonades, a les finestres i als balcons guaitava la gent. En Fontova, amb la seva atxa corresponent anava mirant an aquells pagesos, tot rient-se... de la professó. De repent, un de la comitiva, parant lo curs, diu a uns quants: "Mireu an en Fontova". I senyala l'entrada d'una casa de pagès, una d'aqueixes entrades sense enrajolar, tan costerudes com lo mateix carrer, fumades i negroses, i amb l'estable al fons. En efecte. dins de l'entrada, amb un llum de ganxo penjat del sostre prop de l'estable, sota l'escaleta, hi havia un pagès vellet que bressava una criatura. Era potser l'únic indiferent a la professó. Los que vam sentir l'exclamació del nostre company, i entre ells lo mateix Fontova, nos vam deturar a veure'l, li van encarar les atxes per contemplar-lo millor, con si fos un quadro. Era ell, era en Fontova, en Les joies de la Roser: lo vellet de barretina morada, blanc de cabell, la mirada de picaresca malícia, la barba blanquejant mal repelada, lo coll de pelleringues de gall d'indi, i dit està que tot lo trajo dels vells pagesos, que ara ja es perd. En Fontova mateix reia de l'exacta semblança d'aquell caràcter viu, tan igual en sos detalls al que havia portat a les taules. També aquí l'original semblava còpia... de la còpia.


Josep Yxart: Fontova (fragment). Discurs llegit en la vetllada de la Lliga de Catalunya del 15 de gener de 1891.

Estimats lectors que heu arribat aquí, ja us havia advertit que la cosa era ... com a mínim impròpia d’un post. Demà potser seré més lleuger. Mentrestant cal que us digui que en política, entre la còpia i l'original, cada dia tinc més tendència a quedar-me amb la còpia.

8.10.06

post pedant dominical (1)

Escrivia fa uns dies sobre la meva visita al parc de la Ciutadella i algunes de les novetats que hi vaig trobar. També vaig retrobar els inamobibles amics de sempre: els escriptors catalans que aguanten impertèrrits mentre vosaltres i jo estem per altres assumptes. Apa, feu salut, no us quedeu ajaguts a la gespa, feu una mica de ruta literària, llegiu algun dels seus textos (aviat, després del desembarcament a Frankfurt, podreu passar les traduccions als vostres amics guiris). En dono les pistes i us desafio que els localitzeu i feu el circuït en menys de mitja hora. Ara ja no hi sou a temps, segurament; deixem-ho pel proper diumenge o quan més us convingui.

B. C. Aribau:
Escultura de bronze (tot el cos) sobre pedestal de pedra. Realitzada per Manuel Fuxà i Leal. Inaugurada el 15 de desembre de 1884.
El 1934 es va substituir l'escultura original de pedra per l'actual de bronze, feta per Enric Monjó, sobre el guix original de Fuxà.

Manuel Milà i Fontanals:
Bust de marbre blanc, sobre pedestal rectangular de pedra. Realitzada per Manuel Fuxà. Col·locada el 1908.
El pedestal original ja no existeix.

Víctor Balaguer:
Bust de marbre blanc sobre pedestal de columna jònica de pedra. El monument té la llegenda: "Morta diuen que's, mes jo la crec viva". Realitzat per Manuel Fuxà. Inaugurat el maig de 1910

Marià Aguiló:
Bust de marbre blanc sobre pedestal de pedra d'estil modernista. El monument porta la llegenda: “Marian/Aguiló/Poble que sa llengua cobra/se recobra a si mateix”. Realitzat per Eusebi Arnau i Mascort. Inaugurat el 9 de maig de 1907.

Teodor Llorente:
Bust en marbre blanc sobre pedestal de pedra. Es pot llegir la inscripció: “Teodor Llorente, 1936 (sic) València 1911". Realitzada per Eusebi Arnau. Col·locada el 1912.

Lleó Fontova:
Bust en marbre blanc sobre pedestal de pedra en forma de columna amb volutes. A la part superior un amoret sosté una màscara de teatre. Hi ha la inscripció: "Barcelona al gran actor Lleó Fontova, 1838-1910(?)".
Realitzada per Pau Gargallo i Catalán. Inaugurada el cinc de setembre de 1915.

Emili Vilanova:
Bust de marbre blanc sobre pedestal de pedra, amb l'escut de Barcelona envoltat d'un ram de llorer i altres ornaments florals. Inscripció: “A Emili Vilanova, 1840-1908". Obra de Pere Carbonell Huguet. Col·locada el 1908.

Joan Maragall:
Bust del poeta en marbre blanc sobre columna estriada, i a la base un relleu al·lusiu a la sardana. Obra d’ Eusebi Arnau. Col·locada el catorze de maig de 1913.























Avui us deixo el bust d'en Vilanova, un bon publicitari del barri de la Ribera.

7.10.06

de les seleccions esportives

equip: grup de persones organitzat per a un objecte determinat.

selecció: acció d'escollir les millors d'un conjunt de coses Equip esportiu format per jugadors elegits d'entre diversos equips.

En un món civilitzat, després de la propera glaciació o similar, quan es torni a començar, potser els habitants de la Terra ja no tindran seleccions nacionals o bé hauran desaparegut els equips practicants de diversos esports perquè s’haurà entès que una cosa i l’altra són incompatibles. Un equip es va formant lentament, es va cohesionant, es va coneixent, va millorant. Una selecció, tal com es fa ara, és la tria dels millorsd'un territori, potser sí, però no té res a veure amb un equip; és un grup circumstancial que sovint va en contra dels interessos de l’equip d’on s’han agafat els millors. Una selecció és la negació, esportivament parlant, de la feina dura i continuada, pacient, que porta alguns equips a ser els millors. Els resultats d’una selecció esportiva són el triomf o la derrota de l’atzar. Les seleccions esportives són pur aparador mediàtic i polític en què l’esport practicat té molta menys importància que el sentiment nacional dels seus seguidors quan els esportistes aconsegueixen algun triomf

Esportivament parlant, la selecció catalana de futbol –i potser d’altres-, més que la de països amb estat, és una mentida. Veurem els millors jugadors de futbol catalans en l’enfrontament de Catalunya i Euskadi? I no cal entrar en detalls i justificacions que tots sabem.

No, no és un posts contra la selecció (sic) catalana ni contra les seleccions en general. Fins que no arribi l’era postglacial, mentre la societat funcioni com ara, tots els països tenen dret a tenir les seves seleccions, fins i tot el que no tenim estat. Només els criteris esportius haurien de poder determinar quina selecció ha de jugar amb les altres, no els criteris polítics. Mentre no arribem a entendre que compaginar interessos de clubs i seleccions (economia a banda) és, tal com està muntat ara, una aberració, defensaré que Catalunya té tant de dret a tenir una selecció, encara que no juguin els millors –prou pena tenim i prou ràbia ens fa-, com qualsevol territori que per atzars històrics té un estat sobirà. Defensaré que la selecció catalana de l’esport que sigui té els mateixos drets a competir i promocionar-se que qualsevol altra, encara que qualsevol jutjat li negui; que una cosa són les lleis i els jutges i una altra el sentit comú i la despolitització que hauria de presidir unes i altres. Ho defensaré malgrat que la reivindicació de les seleccions esportives sigui més una opció política i partidista que esportiva.

Ara m'adono que hauria d'haver parlat del concepte d'esport, però ja és massa tard.

fil de lluna fi

Fèiem un pacte, que potser es trencarà, en aquella hora màgica del crepuscle en què la claror s'abandona en la foscor. Sense el dring de les copes ni la mà sobre mà, no calien; només un intent tímid i uns somriures: som així. No té cap importància si no complim, perquè ens sabem amics més enllà de promeses i notaris inútils i vides separades. Sabem que, temps enllà, en nits de lluna plena com la que avui ens il·luminarà just a les 3, 13 UT (temps universal, afegiu dues hores) -deixeu-me desdramatitzar-, ens recordarem en moltes altres llunes, anem on anem, seguim el camí que seguim, fins i tot quan la nostra memòria primigènia de peix ja no ens mostri més que una sensació plaent però inidentificable en el record.

Que exagero? Qui ho dubta. Atribuïu a l’influx de la lluna i de la nit... i al desig d’un altre crepuscle compartit. I al Carner rellegit que m’acompanya, encara sense son, abans del son i del somni. Maleïts poetes!

ESL AMICS

CLAR DE LLUNA

(de Li-Oey)

La lluna al ple s’alça de l’aigua, i,
d’argent, la mar, es torna una safata.
Ara, els amics beuen tassons de vi
dins la barca
i sotgen cada nuvolet tan fi
que es gronxola damunt de la muntanya.

-Mullers, uns diuen, de l’Emperador,
totes de blanc vestides.
Els altres diuen: - No:
és un esbart de cignes.


Josep Carner. Lluna i llanterna.

6.10.06

traduccions

Al final del post d’ahir, escrivia unes consideracions sobre la meva traducció casolana. A Catalunya hi ha hagut i hi ha grans traductors, Carner en fou un. Hi ha un llibret de Carner, Teoria de l’ham poètic, publicat per Edicions 62 l’any 1970 –no sé si s’ha reeditat- que aplega alguns articles sobre crítica i teoria literària. Al darrer article, ja a l’apèndix, es recullen unes quantes reflexions de l’escriptor sobre l’art de traduir. Les trobo molt encertades i algunes força divertides. La primera –ho podria pensar d’alguna altra- me l’aplico a mi:

Hi ha alguns desdonats, generalment inútils, que per fer una darrera prova es posen a traduir. I res no canvia. Segueixen essent generalment inútils.

Potser algun dia també podré aplicar-me aquesta:

Una vegada un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.

I tres més:

Un escriptor deliberadament intraduïble –això passa algun cop en les literatures de caient raconer- es pren, talment, una pena innecessària perquè el deixin estar.

Els diccionaris de butxaca, no solament deformen la butxaca.

Si sou, per dir-ho així, escriptor nat, us esdevindrà, en començant de llegir en una llengua mig assolida, que us semblin d’estranya màgia expressions de les més corrents i afressades per la utilitat. Val més, aleshores, que escrigueu versos en la llengua pròpia i que encara no sigueu gosats de traduir.


Powered by Castpost


P. S.

Contra la prepotència, paciència (o potència). No sé com traduir-ho: “No matarem a ningú, això només és bàsquet” (Maurice Cheeks, entrenador dels Sixers, de la NBA). Hi ha vegades que per motius insignificants se’t posa bé el cos i l’esperit: Barça 104 –Sixers 99. No té cap importància, però un sovint se sent més prop de David que de Goliat. De vegades no són només les paraules el que traduïm.

2. Potser sí que ens menjarem el món, tant de bo. Vet aquí uns aperitius que avui m'agraden: 1 i 2.

3. També tradueixen molt bé els de “Polònia”: em donen idees de vot. I encara ens queixem de la tele.

5.10.06

sento alguna cosa...

El canvi de temperatura d’avui, el silenci subjectiu del carrer, el sol més baix, la tarda, que acaba en pluja sobtada a les vuit, la previsió que caldrà anar deixant la màniga curta, el cansament, em situen per primera vegada aquest any en un estat de tardor real, més enllà de l’astronòmic. I penso, en aquest poema de Castillo Suárez , llunyà i proper.

Avui he dormit amb en Miquel.
Ha acceptat venir a casa, crec que per compromís.
S’ha ficat al llit amb la samarreta posada,
i quan li he ficat la mà per sota
no ha somrigut,
amb aquest somriure que li fa els ulls petits,
el mateix que m’ensenya davant dels companys de feina.
S’ha adormit amb cara de
“Sento alguna cosa per tu, però no sé...”.
Però demà vindrà un altre cop a casa.
I l’endemà.
Deixarà la seva samarreta a la cadira,
una de les que compra sa germana,
obscura i discreta,
de les que amaguen la panxa.
La setmana que ve em trucarà
per dir-me que no ve a sopar.
A mi em quedarà cara de
“Sento alguna cosa per tu, però no sé...”
a l’altra banda del telèfon.

Sento que una vegada més he traït –que el cel em jutgi, el gremi de traductors i la poeta, si arriba al bloc- alguns aspectes del poema en fer-ne la traducció del castellà i sense poder parlar amb la Castillo. He preferit que sigui Miquel i no Mikel (a l’original Mikelekin) el personatge; “esconden la tripa” s’ha convertit en “amaguen la panxa”, em falta el matís de tripa en basc; m’ha estat impossible seguir el ritme de l’original, que sé que el té; comer ho he adaptat a sopar, pensant en l’hora de treure’s la samarreta, però... En fi, no cal continuar amb les tribulacions i els dubtes d’un traductor aficionat que no coneix la llengua original; possiblement –em justifico interiorment- crims literaris més importants s’han perpetrat en la història de la literatura. Espero que, malgrat tot, us hagi arribat l’esperit del poema.

M’agradaria anar el dimecres que ve a Horiginal, però no podré: DIMECRES 11: POESIA BASCA D’AVUI: Felipe Juarista, Kirmen Uribe, Jon Kortazar + Laia Noguera i Victor Sunyol (traductors).

Ja escrit això, llegeixo el darrer post de bellosoli: té un regust semblant, parcialment semblant.

P. S. Dues entrevistes a Manzano: una a “La Vanguardia” i l’altra a “Vilaweb”. Que consti que malgrat el que algun pot suposar del que deia l’altre dia, desitjo que la Fira sigui un èxit per a la Cultura catalana, només faltaria. De l’entrevista extrec una frase: “Jo poso l'èmfasi en això: la invitació és a la cultura catalana, no pas a la Generalitat de Catalunya”. Però, a qui van enviar la carta els alemanys?